Bones festes i bones lectures per al 2011

El vicio de la lectura

Un bombonet d'Edith Wharton de només 46 pàgines sobre la lectura. Una reflexió interessant, molt, sobre l'hàbit de llegir i els tipus de lectors que existeixen, publicada el 1903 a la North American Review.

"La lectura verdadera es una acción refleja; el lector nato lee de forma tan inconsciente como respira; y, llevando la analogía un poco más lejos, la lectura no es más una virtud que el hecho de respirar."

"Los libros más grandes que se han escrito sólo valen para cada lector lo que éste puede sacar de ellos. Los mejores libros son aquellos de los que los mejores lectores han podido extraer la mayor cantidad de pensamiento de la mejor calidad."

"El programa del lector mecánico lo determina la vox populi. Se dirige directamente al libro del que se habla, y la importancia que le atribuye es proporcional al número de ediciones agotadas, ya que no posee ningún medio de distinguir entre las diferentes clases de libros de los que se habla, ni entre las voces que hablan de ellos."

Publicat per José J. de Olañeta.

Hi ha res més avorrit que ésser una princesa rosa?

La Carlota estava tipa del rosa i d'ésser una princesa. La Carlota no volia besar gripaus per veure si eren prínceps blaus. La Carlota sempre es preguntava per què no hi havia princeses que cacessin dracs voladors o defensessin prínceps dels llops.


Un llibre fantàstic per educar en la igualtat, un conte que permet ser una nena pirata, valenta, inconformista i somiadora. Un conte en què les nenes caçadores de dracs hi tenen cabuda i no esperen un príncep blau que les besi per tenir el seu lloc al món. Un conte en què les nenes poden ser astrònomes i viatjar en globus. Dones que un dia vau ser nenes amb els genolls pelats i que us agradava enfilar-vos als arbres i que volàveu al país de mai més. Persones a qui agrada veure les coses des d'una altra realitat. Raquel Díaz Reguera, autora i il·lustradora, ens regala unes imatges precioses i plenes de color per deixar anar la imaginació i acompanyar la dels més petits.

Dedicat a les botigues de joguines que aquestes dies les separen per gènere i per color.

Editat per Thule

Una casa a Florència

"Estimada, la vida és feta per córrer riscos..."

No em direu que aquesta imatge de la coberta no us convida a llegir el llibre? El somriure de satisfacció i un pèl burleta ja ens dóna pistes del contingut del llibre.

Mary Panton és una jove anglesa, bonica i vídua que passa uns dies a casa d'uns amics per recuperar-se anímicament. Els amics posseeixen una vil·la amb balcó a la ciutat de Florència. A Mary li plouen les ofertes de matrimoni, tot i que s'hi resisteix. L'Edgar Swift fa molts anys que l'espera i sembla que té la seva oportunitat a tocar, més a prop que mai. L'Edgar és a punt de ser nomenat governador de Bengala i sembla que viu un moment òptim.
Som als anys 30 i Europa viu una de les èpoques més convulses de la història, però Mary i els seus amics viuen en el seu món de petits burgesos, de sopars i festes i diversió sense límits. La Mary, en un moment de debilitat, decideix baixar al món dels mortals i el que comença com una relació de compassió acaba essent una nit esbojarrada amb final vestit de negre. La Mary no sap com sortir-se'n i recorre a uns dels seus admiradors, en Rowley Fint de dubtosa honestedat.
Si el llibre comença com un relat més aviat rosa va virant fins acabar essent una comèdia amb tocs de misteri i humor negre. Somerset Maugham té la capacitat d'enganyar-nos i jugar amb la nostra atenció amb aquesta petita novel·la, un divertiment que us farà passar una magnífica estona.

Publicada per Viena

Un año de escuela en Trieste

A mi el fred em fa sentir viva i amb ganes de menjar-me el món i tanmateix m'envaeix una sensació de nostàlgia, m'agrada llegir coses més íntimes i sentir que les paraules m'abracen. Aquest ha estat el cas d'Un año de escuela en Trieste de Giani Stuparich.

És un petit relat sobre un any escolar en un institut masculí on només hi ha una noia. És el curs previ a la universitat amb els nervis pel que ha de venir i la pena d'haver de trencar amb allò que ens és conegut de fa anys. Edda Marty és la protagonista de la història i de la classe. L'Edda anhela poder viure a Viena com la seva germana: "¿Por qué no vivía también ella en una ciudad de veras como Viena, donde las mujeres pueden fumar, ir al café, recogerse tarde por la noche, tratar de igual a igual a los hombres y discutir con ellos?" L'Edda es proposa ser una més del grup sense que el gènere tingui importància, però fracassa en l'intent.

"El instituto era ahora para Antero un campo en que ingeniárselas para atraer una fugaz mirada de Marty, para aprovechar la ocasión de poder acercarse a ella a solas con el fin de concretar la cita para la tarde. Días felices, que él vivía en una exaltación continua. Se despertaba temprano para ir al instituto, para ser el primero, sentado ya en su banco, en acogerla saludándola con los ojos en cuanto entrara; regresaba a casa loco de alegría por la cita de la tarde; gozaba del paseo con ella y, tras acompañarla hasta el portal de su casa, seguía caminando solo hasta el atardecer, ocupado en ordenar, sin lograrlo nunca, su cabeza y su corazón agitado; llegaba a casa justo para la cena, se acostaba pronto para, en soledad y a oscuras, poder fantasear, evocar la imagen de ella, rememorar las actitudes y las conversaciones de los días anteriores y preparar en la fantasía las de los días venideros."

És un relat alhora dolç i tràgic, convuls i intens sobre la primera joventut. La innocència dels sentiments purs, d'estimar sense condicions. Una època viscuda amb plenitud, oblidada pel transcurs de la vida, però que amb el pas dels anys retorna i et parla a cau d'orella. És una història escrita des del pas del temps i segurament amb l'enyorança dels dies viscuts. Dies en què les classes d'humanitats eren per a tothom, quan conèixer els clàssics i la història formava part indestriable de la vida. Tot i que: "la vida posee una trágica seriedad y que aquellos bancos de escuela eran un juguete frente a ella."

"Edda Marty caminaba ligera por el mundo. Excepto en determinados momentos, muy raros, en que el deseo se convertía también para ella en sufrimiento, el saberse amada por Antero le daba una clara seguridad; en el instituto entre los compañeros, en la vida entre los hombres, se movía con más soltura que antes;"

Publicat per Minúscula

El infierno de los jemeres rojos

"La sorpresa no va ser sobreviure, sinó comprovar que gaire bé ningú no volia sentir-ho"


Un altre cas d'escriptura com a teràpia, com a exemple d'allò que no podem oblidar perquè no es torni a repetir, i sobretot, com a altaveu per dignificar les víctimes.
Denis Affonço, dona, cambodjana d'origen francovietnamita. Treballadora de l'ambaixada francesa a Cambodja. Casada amb un comunista d'idees, però de gustos burgesos, veu com de la nit al dia la seva vida es transforma en un infern. Té l'oportunitat de fugir, però per por de no poder aguantar la responsabilitat de deixar la família a Cambodja es queda.
Denis Affonço explica el seu infern particular i el de la seva família de manera concisa, clara, escruixidora, emotiva, però gens escabrosa. Els khmers rojos van escampar el terror, van establir la tortura psicològica i física entre la població que no "entrava" en els paràmetres establerts per Angkar. A mesura que t'endinses en la lectura del llibre no deixes de sorprendre't de l'horror que l'home és capaç de sembrar només pel control del poder. Impactant l'extermini d'aquest poble mentre la comunitat internacional no sé què feia. Affonço va perdre el marit, una filla per inanició, la cunyada, dos nebots i ella va continuar lluitant pel fill que encara li quedava.

"A los treinta y un años, me había convertido de la noche a la mañana en una anciana, completamente reseca."

"Y supe que no le quedaba mucho tiempo, porque dicen que el ser humano cambia antes de morir: se vuelve amable y pide perdón a los que le rodean o se muestra malvado para que no lo añoren. Al borde de la desesperación, no sabía qué hacer para complacer su deseo. En ese preciso instante, no había necesidad de médico ni de medicamentos, tan sólo un tazón de arroz para una niña de nueve años que se moría de inanición, nada más que un tazón de arroz. Presenciar, sin poder hacer nada, cómo un hijo se muere de hambre lentamente es una tortura intolerable."

Com diu Lolita Bosch: "Ésta podría ser una historia dramática e ilegible. Y a pesar de todo es una historia tierna y mesurada."

"La desaparición de Ha me afectó sobremanera, pero no podía expresar nada. Sólo lamentaba que no me hubiera escuchado. Ya no tenía ningún poder sobre él, porque desde hacía tres años nuestros niños ya no eran nuestros niños. Los jemeres rojos habían hecho de ellos robots que sólo eran capaces de cantar el himno nacional, de halagar y obedecer a Angkar. Les habían metido en la cabeza, que nosotros, sus padres, éramos unos corruptos, podridos e irrecuperables... Pobres pequeños, ésa era su falta. El hambre los había empujado al suicidio."

Cada set onades

Estimats Emmi i Leo,

He de reconèixer que he tornat a caure a la temptació. Ha sigut començar el llibre i no poder parar. És curiós com per mitjà dels correus electrònics de dos desconeguts, heu aconseguit que formés part del vostre univers tan íntim. Mentre llegia el llibre m'han agafat moltes ganes de dir-vos coses, d'animar-vos i sobretot, de cridar-vos, voleu fer el favor de trobar-vos d'una vegada i no fer-me patir més?
Us felicito pel segon recull de correus, corríem el risc que el nivell i l'humor dels anteriors decaigués, però no amics, heu estat a l'alçada. Per qüestions òbvies no entrarem a parlar del contingut perquè no vull aixafar la guitarra a ningú.
Només em queda agrair-vos els bons moments que m'heu fet passar i sobretot la intel·ligència de saber parar a temps.
Amb un got de vi negre a la mà, us saluda la vostra lectora.

L'Espolsada

Publicat per La Campana/Alfagura

El cielo se cae

Algú va parlar del valor terapèutic de l'escriptura i Lorenza Mazzetti ho segueix al peu de la lletra. Mazzetti ens regala un relat autobiogràfic, escrit per alliberar-se de la càrrega i del sentiment de culpa d'haver sobreviscut a la massacre que va patir la seva família només per "ser d'una altra raça" i tenir un cognom italià. No van tenir la mateixa sort els seus tiets de cognom Einstein i jueus.

En plena segona guerra mundial, les germanes òrfenes Penny i Baby són acollides en una vil·la italiana pels seus tiets i cosines. Penny, la jove narradora, és la veu que Lorenza posa a la seva infància. Malgrat haver perdut els pares, la Penny i la Baby són nenes alegres que les porten a l'escola en cotxe i les recullen. No obstant, són nenes obertes que es relacionen amb els fills del servei i dels camperols. L'entorn natural de la vil·la els permet descobrir la vida cada dia, experimentar, créixer i córrer a l'aire lliure.

"Cuando Annie no quiere jugar, Baby y yo, como somos dos, hacemos de Don Quijote y Sancho Panza. El juego consiste en ir contra los molinos de viento sobre nuestros corceles. Yo delante y Baby detrás. Me pongo en la cabeza un plato para que haga de yelmo y cabalgamos sobre nuestro perro san bernardo Alí, con una escoba en la mano. Fue el tío quien nos regaló Don Quijote, por Navidad.

En canvi, l'escola les adoctrina en la disciplina del feixisme i la religió més atemoridora, tot és pecat, l'infern les vigila i cal anar en compte. La Penny que sent una fascinació especial pel seu oncle viu plena de preocupacions. Ell és jueu no practicant i no creu ni en la verge ni en Jesús. Les nenes s'autoimposen càstigs i patiments per alliberar-lo de les flames de l'infern.

"El lapicerito rechinaba sobre el cuaderno a rayas. Tema: "Amamos a Mussolini como a nuestro padre." Desarrollo: "Yo amo a Benito Mussolini más que a mi padre, porque mi padre no está. Yo ahora vivo con el tío, por eso amo a Mussolini igual que al tío."

Sembla que l'horror que viu la resta d'Europa no ha d'arribar mai a la vil·la, però els oficials alemanys s'hi instal·len un bon dia, es van apoderant de totes les coses materials que poden, però també de l'alegria de viure. La Penny i la Baby són testimonis de l'assassinat dels membres de la família i resten astorades de saber que s'han salvat per tenir un cognom italià. Un llibre entendridor, senzill i magnífic amb veu de nena, clarivident, innocent i creïble.

Publicat per Periférica

Brooklyn

Colm Tóibín diu a l'entrevista que li va fer Ada Castells que: "Volia fer una novel·la pròxima a les intencions del gènere, és a dir, donar veu als que no en tenen. Les novel·les no parlen dels que són al centre de la foto, sinó dels que queden al marge. En pintura hi ha exemples memorables. Mira Veermer: pinta una dona llegint una carta en una finestra. M'interessa traslladar aquest esperit al paper."

Tóibín no només aconsegueix traslladar aquest esperit al paper sinó que ho fa amb nota.

Brooklyn és de les novel·les més dolces i més ben escrites que he llegit darrerament. És la història d'una vida, la de la jove Eilis Lacey, que abandona la seva Irlanda natal dalt d'un vaixell per aterrar al Brooklyn dels anys 50, treballar en uns grans magatzems venent mitges i, alhora, estudiar a la universitat. Tóibín dóna veu aquesta dona de manera brillant, sents com la protagonista et parla, xiuxiueja i la història et va atrapant pàgina rere pàgina. Els primers temps són durs per l'Eilis que viu en una casa d'hostes regentada per una dona estricta, s'enyora i el seu oci passa pels balls que organitza el local parroquial ple d'irlandesos que es retroben per beure cervesa i cantar. En un d'aquests balls coneix en Toni, un lampista d'origen italià amb qui se li obra una nova vida. Les cartes amb la seva germana Rose, la mare i els germans la vinculen a la seva terra, però a mesura que s'endinsa a Brooklyn l'Eillis es va transformant, deixa la seva innocència enrere, canvia la manera de vestir i no té prejudicis per despatxar mitges a les primeres dones negres que s'ho poden permetre. Tot sembla funcionar a la perfecció quan rep una notícia d'Irlanda que la fa tornar d'imprevist a casa. Només trepitjar Enniscorthy, i un cop superat el sotrac inicial, l'Eilis es deixa abraçar pel tarannà del seu poble que tant havia enyorat... De cop es veu obligada a prendre una decisió, segurament la més important de la seva vida. El destí juga amb la vida de l'Eilis com vol.
Un relat senzill no apte pels amants de les novel·les d'acció, però sí per aquells a qui ens agrada el privilegi que ens ofereix la literatura de viure i observar la vida d'altres i sentir-nos una mica més lliures després de tancar un llibre.

Publicat per Amsterdam/Lumen

La bicicleta estàtica

"L'acumulació de preguntes sense resposta dispara la tendència a la fabulació, reforça l'habilitat de mentir i ensenya que la diversitat també consisteix a mantenir, a capa i espasa les diferències. La mentida, doncs, s'imposa com l'instrument de comunicació més habitual."

Parlar de llibres de contes se'm fa difícil, vaig deixar de comentar Mil cretins de Quim Monzó per incapacitat meva de trobar les paraules justes. Aquest cop com que no volia que em passés el mateix, us remeto a una bona crítica i us encomano amb aquest apunt tan breu que si us plau llegiu, però sobretot rellegiu, els contes compresos a La bicicleta estàtica. Em meravella la capacitat dels contistes i, de Pàmies en particular, per dir tantes coses amb tan poc text... M'han agradat en especial els relats més autobiogràfics i m'han semblat genials El que no hem menjat i Les cançons que li agradaven a Lenin.

Publicat per Quaderns Crema

La gran fàbrica de les paraules

Hi ha una cosa que envejo d'alguns països al nord d'Europa i és la quantitat de llibreries arreu i la gent llegint per tot. Aquest estiu per terres valones, en una d'aquestes llibreries assortides d'àlbum il·lustrat i en què la literatura infantil i juvenil no és una nosa sinó la protagonista, en un raconet treia el cap aquest conte... La grande fabrique de mots que va tornar dins la maleta. Una immensa satisfacció, un cop a casa i tornada a la feina, saber que Sleepyslaps ens l'ofereix en català amb una edició molt acurada que per a mi supera l'original.


Us imagineu viure en un país on la gent gairebé no parla però en canvi fabrica paraules?
Cal ser molt curós a l'hora de fer-ne servir una perquè les paraules són cares... Què passa quan vols expressar uns sentiments molt intensos i les paraules que tens provenen d'un contenidor d'escombraries o de les rebaixes? Paraules soltes i inconnexes... acompanyades d'unes il·lustracions molt poètiques. Un conte molt bell per compartir grans i petits.




Publicat per Sleepyslaps

Elisa Kiseljak

Un llibre petit que tenia a la pila dels pendents, l'he fet passar al capdavant perquè el volia llegir abans de veure l'adaptació que s'ha fet al cinema. La història, al principi, és narrada com si fos un conte per a nens, la història de l'Elisa Kiseljak, una nena amb vestit blanc i llaços de color blau. Un estil innocent que canvia bruscament una tarda de diumenge i que pren tota la seva força anys després quan l'Elisa recorda què li va passar.
Obsessionada per la memòria perduda durant aquests anys, Elisa Kiseljak se sent morta.

"Ella es posa bé els llaços de l'espatlla dreta mentre escolta el pare, que parla amb l'amic d'alguna cosa que l'Elisa Kiseljak no recordarà mai. D'aquí a uns minuts serà violada, perdrà la memòria i la conversa entre l'amic i el pare deixarà de tenir importància."

"I vaig beure un glop de cafè i un ocellot espantós em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor i em vaig donar mil i un cops de cap contra la paret per obrir-me el crani i buidar-lo de mentides i vaig cridar fins que no vaig reconèixer els sons i em vaig bressolar abraçant-me els genolls i vaig provar de calmar-me i finalment vaig morir uns minuts per caure rendida sobre el meu propi cos, perquè ho vaig recordar i sense escollir-ho vaig escollir morir durant la resta de la meva vida..."

Frases llargues, sense puntuació per trasmetre'ns l'angoixa de l'Elisa, Lolita Bosch fa un exercici d'escriptura, de repeticions, anades i vingudes que intenten fer sortir de dins el dolor que sent l'Elisa quan recorda que una tarda de diumenge va ser violada per un amic del seu pare que li va prometre un braçalet de plata. Això és literatura.

Publicada per La Campana

La tieta Mame

A mi, com en aquest altre llibreter, els llibres classificats d'humor i de riure em fan una mica de por... Sé que no sóc de riure fàcil i que tinc un humor particular, però he de reconèixer que La tieta Mame ha aconseguit fer-me somriure i de tant en tant deixar anar una riallada d'aquelles que et quedes a gust.

En Patrick es queda orfe als deu anys, el seu pare ho tenia tot previst i el deixa a càrrec de la seva germana. Una tieta que es diu Mame. La Knickerbocker Trust Company és la responsable dels diners en efectiu i els valors fins que en Patrick no sigui major d'edat. En Patrick ha de rebre una educació conservadora i dins del protestantisme. Sembla que segons el llegat en Patrick tindrà una infantesa trista i avorrida, però tot canvia el dia que coneix la seva tieta que té pensat altres maneres d'educar-lo i uns altres valors. Una escola on els nens i nenes van despullats i una llibreta per poder apuntar les paraules que en Patrick no coneix són una manera diferent de començar una nova vida...

"La veritat és que la tieta Mame i jo vam aprendre a estimar-nos mútuament en un espai de temps molt breu, lliure d'entrebancs. Que la seva personalitat sorprenent m'atragués, exactament com havia atret a milers d'altres persones, n'era la conclusió inevitable. Al cap i a la fi, el seu atractiu esvalotat era prou conegut i, a més, ella va ser la primera família de debò que vaig conèixer. Ara bé, per a mi, el fet que pogués tenir una mínima cura d'un noi de deu anys, insignificant i sense cap mena d'interès, sempre va constituir un motiu de sorpresa, de goig i d'estranyesa. Perquè l'hi tenia, i sempre he pensat que, tot i la seva popularitat, els seus interessos, les seves anades i vingudes constants, probablement ella també se sentia una mica sola. Els seus crítics han sostingut que jo senzillament era un nou tros de fang que ella podia conformar, estirar, modelar i colpejar a cor què vols, i és cert que la tieta Mame mai no es va poder resistir a ficar-se en la vida dels altres. La seva dependència dels altres era constant, segura. Per a nosaltres dos va ser una relació d'amor, i l'experiència fou del tot única."

La tieta Mame és la dona més hilarant, tendra, lliure i sorprenent que us pugueu imaginar. Aventures i desventures, escenes inversemblants... tot li passa i tot ho fa pel seu nebot.

Publicada el 1955 després d'haver estat rebutjada per molt editors, la lectura de La tieta Mame continua sent vigent i us farà passar una bona estona que amb els temps que corren bona falta ens fa. Deixeu-me que destaqui la tasca excel·lent de Francesc Parcerisas a la traducció ja que el passat dia 30 es commemorava el dia internacional dels taductors.

Publicada per Quaderns Crema/Acantilado

El secreto de Garmann

En la literatura infantil es tendeix a donar veu als infants, normalment és un adult qui ho fa, i a vegades el resultat és nyonyo i poc creïble. No és fàcil des de l'òptica d'un adult fer parlar un nen i que quan ho llegeixes facis un viatge automàtic a la infantesa i sentis que allò que descriu tu ho hauries pogut dir o viure d'aquella manera. El dissenyador gràfic i il·lustrador noruec, Stian Hole, ho aconsegueix amb escreix amb el seu Garmann, que ja ens va sorprendre amb El final del verano, La calle de Garmann i ara ho fa amb El secreto de Garmann. Àlbums que combinen diferents tècniques artístiques que els fan llibres molt atractius visualment amb unes històries fantàstiques, reals i gens ensucrades.


En aquest cas en Garmann comparteix un secret amb una amiga en plena natura que els fa despertar sentiments i emocions que em vindria molt de gust tornar a reviure.

"¡-Hola Planeta tierra!¡Todo se ve diferente desde aquí arriba! -exclamó Johanna poniendo voz de astronauta. Se tapaba la nariz y hacía los mismos ruidos entrecortados que emiten los viejos altavoces. -El cielo es el océano y su fondo está lleno des estrellas de mar -decía entre risas."



No us els deixeu perdre o encara millor regaleu-los!
Publicats per Kókinos

Arrels nòmades

"És sorprenent com les persones poden tenir l'absurda convicció que les seves creences són millors que les dels altres fins al punt de justificar-ne l'aniquilació. Com d'insignficant deu sentir-se qui percep una amenaça en les diferències o en la simple existència dels altres."

Pius Alibek, nascut a l'Iraq i llicenciat en filologia anglesa, arriba a Barcelona el 1981 per continuar els seus estudis. La guerra Iraq-Iran no cessa i decideix establir-se a la capital catalana on naixeran les seves filles. Alibek és iraquià, però pertanyent a la minoria assiriocaldea que com altres minories kurdes habita el nord del país. Alibek té com a llengua materna l'arameu, és educat en kurd i més tard format en àrab. Del català n'ha fet la seva llengua, fins al punt d'escriure-hi el primer llibre.

Arrels nòmades és una mena de testament vital que Alibek escriu per les seves filles perquè coneguin les arrels familiars i les ajudi a comprendre d'on venen i qui són. També és un testimoni de primera mà per conèixer l'Iraq abans de l'arribada de Saddam al poder, de la guerra amb Iran i sobretot abans de la invasió de l'Iraq per part de les tropes nordamericanes, que de sobte va omplir les nostres pantalles.

"A l'Iraq, com a la majoria de països àrabs, sempre hi ha hagut una mena de por de relacionar-se amb estrangers, sobretot occidentals. La proximitat d'un estranger produeix una sensació desconcertant. Una curiositat natural per conèixer i donar-se a conèixer reprimida per pors i desconfiances atàviques, que els governs moderns han continuat alimentant fins a convertir-les en un tumor maligne. Avui dia, l'estranger és un espia o un agent en potència i comunicar-s'hi et converteix en sospitós, traïdor a la pàtria o part d'un complot imperialista. El fenomen és frontalment oposat al caràcter hospitalari dels pobles de la regió i a la necessitat ancestral de mostrar aquesta hospitalitat."

"Era com si la societat desconfiés que els homes i les dones que la formaven poguessin mantenir relacions humanes sense desig sexual fora de l'entorn familiar. Com si no fossin persones, sinó mers gèneres. Teníem la ferma convicció que això canviaria aviat. Les iraquianes començaven a trencar les cadenes imposades per una mala interpretació de la fe sovint intencionada que suposadament dóna origen a les religions."

Amb un estil àgil, fresc, emotiu i crític descobrim un Iraq desconegut. Són memorables les escenes al seminari, l'excursió als aiguamolls i sobretot els anys de servei militar al mig del desert. Arrels nòmades és un pont que vol acostar dues cultures distants però alhora molt properes. L'acabareu amb un somriure als llavis.

Publicat per La Campana

Inés y la alegría

Inés y la alegría és un dels llibre que m'ha acompanyat durant les nits estiuenques i estones de sol i platja, avantatges de ser llibretera i poder llegir les novetats abans. He de reconèixer que quan vaig veure el llibre em va fer mandra, més de 700 pàgines, i a mi que cada cop m'agraden més les històries ben curtes... tot i així, un cop llegit el pròleg d'Almudena Grandes ja no vaig poder parar.
Almudena Grandes explica com de joveneta, tot passant les vacances a casa els avis, es va quedar sense lectura i gràcies a la biblioteca de l'avi li van caure a les mans els Episodios nacionales de Benito Pérez Galdós, qui és en part responsable de la vocació d'escriptora de l'autora i alhora inspirador d'aquests sis Episodios de una guerra interminable.



Els llibres d'història són plens de grans gestes i herois, sovint les petites anècdotes de gent anònima no hi tenen cabuda. És per això que Grandes es desmarca de grans episodis per introduir-nos en el dia a dia de la gent que no surt als manuals d'història malgrat haver-la viscut i escrit en primera persona.

La novel·la, a partir d'un fet històric real, poc conegut i silenciat per ambdós bàndols, la invasió de la Vall d'Aran el 1944 per part de l'Ejército de la Unión Nacional Española, i de dues relacions personals que van marcar el destí del PCE, com la de Pasionaria amb Francisco Antón y la de Jesús Monzón y Carmen de Pedro, combina realitat amb ficció. Grandes crea un univers de personatges ficticis entre els quals la protagonista, Inés, filla d'una família burgesa i franquista. En el Madrid convuls, Inés entra en contacte amb els republicans, causa que la porta a lluitar per uns ideals que va abraçant a mesura que els coneix. És a través de la veu d'Inés que coneixem la major part de la novel·la, tot i que Grandes alterna dues veus, la d'Inés i la de Galán, capità de la UNE, fet que dota la novel·la d'una arquitectura complexa però efectiva.

No és un tractat d'història i per això l'autora fabula i es permet alguna llicència. No obstant, és d'agrair el to crític amb certs corrents interns del partit comunista i que no mitifiqui certs aspectes de la lluita clandestina. Tanmateix, trobo a faltar una empremta catalana en la part de ficció per boca dels personatges i el territori i, encara més, a la part històrica donada la rellevància de les organitzacions catalanes de l'època. Dit això, Grandes construeix una protagonista forta, valenta, uns personatges secundaris tan humans i reals que voldries abraçar-los, ens ofereix unes lliçons de cuina que fan obrir la gana, però sobretot, ens recorda que hi ha una munt de gent que van deixar la pell per uns ideals, per uns dies i per una manera d'entendre la vida que molts ja voldríem veure en l'actualitat.

"No hay vida como la clandestinidad, ni tan mala, ni tan buena" frase que repeteix constantment un dels protagonistes de la novel·la i que exemplifica l'ambient que s'hi respira. És cert que la duresa de la clandestinitat i de l'exili és extrema, però si jo l'hagués de viure voldria fer-ho al costat d'Inés i la resta de personatges.

Publicada per Tusquets

Homer i Langley

Desconeixia la història dels germans Collyer que han inspirat aquesta obra de Doctorow. Els germans Collyer, Homer i Langley, vivien a Nova York. Fills d'una família benestant, cultes, apassionats de la música i la literatura acaben els seus dies colgats de tota mena d'objectes. Amb el pas dels anys Homer i Langley són capaços d'emmagatzemar uns quants pianos, cotxes, bicicletes, tones de diaris i revistes... De fet els van trobar dins de casa coberts per tota mena d'andròmines.

"Teníem un acudit, en Langley i jo: un que està a punt de morir-se pregunta si hi ha vida després de la mort. Sí, li responen, però no la teva."

Doctorow amb una escriptura encisadora i molt humana reescriu la vida de Homer i Langley. El que per a molts seria la història de dos germans que embogeixen i pateixen una mena de síndrome de Diògenes, per a Doctorow és una oportunitat per oferir-nos el vessant més humà i introspectiu.
Homer i Langley viuen en una mansió a Manhattan, el pare és un reconegut ginecòleg i això fa que portin una vida plaent amb cuinera i servei. Tanmateix, la ceguesa d'en Homer, la mort dels pares, víctimes de la grip espanyola, i el curs de la història com la guerra amb el Japó no fan sinó esclatar el polvorí, la decadència d'aquests dos germans.
Homer, el germà cec, ens narra la història i gràcies a la seva condició ens ofereix un punt de vista molt especial. Homer i Langley mantenen uns diàlegs molt interessants sobre els esdeveniments que fan girar el món, contra més gira més es reclouen i s'empesquen tota mena de recursos i teories per intentar sobreviure.

"Érem tots força pessimistes. Jo, amb la imatge de la pobra Siobhan al cap i el record dels viatges que havia hagut de fer al cementiri de Woodlawn per enterrar-hi els pares, només era capaç de pensar amb quina facilitat es mor la gent. I a més a més hi havia aquella sensació que tens quan vas cap a un cementiri amb un cadàver dins d'un taüt: una impaciència amb els morts, un desig de tornar a ser a casa, on pots continuar mantenint la il·lusió que no és la mort sinó la vida la condició permanent."

Què pot passar pel cap d'algú per arribar a acumular obsessivament tota mena de trastos i tancar-se dins de quatre parets? Doctorow no ens dóna cap resposta al trastorn, però sí que ens acosta al vessant més humà del cas i projecta amb la mirada particular d'Homer el dia a dia, els petits canvis i circumstàncies de la vida i com aquests poden arribar a afectar la vida dels més sensibles o d'aquells que, quan miren per la finestra i veuen com va el món o simplement van a contracorrent, no farien altra cosa que voler desaparèixer.

"Redéu, si mai ha existit un invent que no feia falta a ningú, és aquest, va dir en Langley. Aleshores ja teníem un altre parell de televisors que s'havia trobat en algun lloc. I cap no funcionava al seu gust.
Quan llegeixes o quan escoltes la ràdio, va dir, veus l'escena dins del cap. És igual que tu amb la vida, Homer. Perspectives infinites, horitzons sense fi. Però la pantalla del televisor ho aplana tot, comprimeix el món, per no dir res de la ment. Si la miro més seria el mateix que agafar una barca, baixar per l'Amazones i deixar que un jívaro em reduís el crani."

Publicada per Edicions de 1984/Miscelánea

Les desventures d'un llibre vagabund

"La lectura, com l'amor, és la pedra d'esmolar l'ànima."

Heus aquí la història d'un llibre vagabund. El llibre neix, arriba a la llibreria en un servei de novetats, no surt mai de la caixa, és retornat i a punt de ser fet pasta de paper. La sort l'acompanya i el fa arribar a una altra llibreria, a casa d'un client, a una llibreria de vell, viatja, vola... Rosegat per les rates, tem la guillotina...
Un llibre lletraferit, una mica pedant i cruel amb la part més comercial del món editorial i exaltador del vessant més literari.

"L'escriptor no mor del tot fins que no mor el seu darrer lector. I el llibre igual, de fet."

Un llibre que satisfà les curiositats dels que ens passem la vida envoltats de llibres a casa i la feina. Us heu plantejat mai què pensa un llibre, on li agradaria viure, per quines mans voldria passar? Si els llibres pensessin m'agradaria que veiessin la meva llibreria com la del protagonista de la novel·la.

"Ara sóc a la tauleta de l'avió que em porta a l'Àfrica. L'Airbus 380 ronca i Bakayoko em llegeix, em rellegeix, de fet. Jo penso en el nou destí que s'anuncia. Té raó. La vella Europa ja no creu en la cultura que li ha donat la grandesa i la força. La paraula intel·lectual s'ha convertit en un insult. L'Àfrica encara hi creu, en la cultura, la poesia, el llibre."

Publicat per Empúries /Seix Barral

Menjar-se la vida a cullerades

Aquests són un seguit de llibres per somriure a la vida que m'han passat per les mans o pels ulls. Són com bocinets de felicitat que tanta falta ens fa en aquests temps que corren.

Seieu al vostre lloc preferit acompanyats de la beguda que més us agradi, deixeu les cabòries enrere, tasteu-los i ja m'ho direu.

Quisiera tener, Giovanna Zoboli i Simona Mulazzani, ed. Los cuatro azules

Tot de desitjos gens materials, somiar és sinònim de llibertat.

Vulèvulà, Olga Molina, ed. Thule

Res és per sempre, ni tan sols les marietes que tant ens agraden, per sort sempre torna la primavera amb marietes i ganes de voler volar. M'encanta.

Héctor, el hombre extraordinariamente fuerte, Magali Le Huche, ed. Adriana Hidalgo

L'Héctor treballa en un circ com a home forçut, quan plega sempre corre cap a la seva caravana, l'Héctor té un secret... li agrada fer ganxet. Davant de la plaga de llibres roses i blau cels un crit a la diferència i contra els tòpics!

Història de l'U, Rosa Osuna, ed. Thule (ens agrada tant que ens n'hem fet un de plastilina que ens fa companyia a la llibreria).

L'U es pregunta què hi fa aquí, per a què serveix? Tot de preguntes existencials que ens fem grans i petits. L'U descobreix que mentre tingui un amic amb qui compartir-ho tot, la resta no és tan important.

Korokoro, Emilie Vast, ed. Barbara Fiore

Dos eriçons molt simpàtics, amb la motxilla de la vida ben plena, s'ajuden mútuament a desfer-se de la cuirassa que els empresona per convertir-se en uns ratolinets lliures de complexos i amb ganes de menjar-se el món.

La fábrica de nubes, Arianne Faber, ed. A buen paso

Us imagineu tenir una fàbrica per fer núvols amb les formes que vulgueu?

Receptes de pluja i sucre, Eva Manzano i Mónica Gutiérrez Serna, ed. Thule

Heus aquí un receptari per cuinar les emocions i menjar-se la vida a cullerades, la supèrbia, la felicitat, l'egoisme, la por, la ràbia, la llibertat, l'esperança... tot ben amanit.

A gust amb la vida, Anna Gavalda, ed. 62/Seix Barral


Quatre germans es retroben per assistir a un casament d'un cosí, la cerimònia els fa mandra i amb el pretext d'anar a comprar l'arròs per als nuvis desapareixen durant un dia. S'obliden de les obligacions laborals i familiars, per retrobar-se amb si mateixos tal com són i reviure el plaer de les petites coses que conformen això tan bonic, però a vegades tan complicat, que s'anomena vida.
Bones vacances a tothom i felices lectures.

Els camins

Els camins
Plau-me seguir els camins que els camps parteixen
ignorant cap on van,
amarats d'un perfum de terra molla
i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
el fresseig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
el joc de pluja i sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.

Extret de Rosa Leveroni, poesia essencial publicat per CCG edicions.

La casa

Què us semblaria llegir en forma de poesia el que pensa una casa durant 100 anys de vida?



Patrick Lewis fa parlar una casa construïda el 1656, abandonada i que a l'any 1900 és redescoberta per ser testimoni del segle XX i dels seus conflictes. No obstant, les imatges són les protagonistes d'aquest àlbum de la mà del mestre Roberto Innocenti amb el seu estil característic que capta el mínim detall. Innocenti il·lustra una masia italiana que veu com les parets es recuperen, les habitacions s'omplen de vida i a la cuina s'hi respiren bones olors. Una casa on tothom té cabuda, on els gats dormen als ampits de les finestres i els infants corren al seu voltant i tanmateix la masia no s'escapa de la por, la fam i la guerra. En aquest enllaç hi trobareu una crítica de la mà dels experts, jo, només vull encomanar-vos les ganes de seure i passar una pàgina rere l'altra, aturar-vos, observar, respirar... En definitiva, fruir de l'art.

Publicat per Símbol editors/Kalandraka

Vidas erráticas

Periférica és una altra d'aquestes editorials que estimen la feina que fan i això es tradueix en literatura vestida d'una edició acurada, una bona traducció, amb unes portades que enamoren i et tempten a llegir.

Vidas erráticas de Gianni Celati és un llibre encantador, sobretot, si el que busques en un llibre no és el que hi passa sinó com passa. A Vidas erráticas hi passa la vida d'una ciutat italiana de províncies als anys 50 sota la mirada d'un nen. La ciutat creix com també ho fan els nens que entren a l'adolescència. Són tres relats que es llegeixen com si fos una novel·la, mentre els llegeixes s'esbossa un somriure que no pots esborrar fins que acabes el llibre.

"El descubrimiento de que uno está separado de todo y encerrado en sus pensamientos, que le hacen sentirse más separado que nunca, es ya de por sí algo que te deja de piedra. Pero añádase el hecho de descubrir que los demás van a hacer la compra, despachan sus asuntos, se cortejan, se aman, se dejan, se lían, se degüellan, se mueren, sin que se les haya pasado nunca por las mientes estar separados de todo lo demás. No hablemos ya de los jubilados del barrio, que venían a su estanco a charlotear de política o de fútbol todo el santo día. Éstos los hacían sentir solo hasta tal punto que a veces tenía que abandonar de súbito el estanco y darse una vuelta hasta las murallas."

És un llibre italià pels quatre cantons, mentre hi ets podrien estar filmant una pel·lícula de l'època del neorealisme al teu costat. Llegir et permet viatjar i amb aquestes Vidas erráticas et trobes assegut en un banc de la plaça del poble tot veient la vida com passa. Una prosa excel·lent que recorda a la Ginzburg, a Ammaniti... Ideal per llegir sota un sol de justícia tot prenent una granita.

Publicat per Periférica

Premi Llibreter 2010

Onzena edició del Premi Llibreter que incorpora una categoria nova en llengua catalana exclusivament. Se n'ha parlat molt dels pros i els contres, de si calia distingir la llengua catalana en una categoria nova, si la catalana no és prou potent per competir amb la resta de literatures... Podríem parlar-ne i molt, el que sí que reivindico és el dret dels llibreters i llibreteres de premiar la literatura del país, si no ho fem nosaltres qui ho ha de fer sinó?

Dit això, torno a estar molt satisfeta dels premiats d'enguany perquè són llibres que estimem i que ja fa dies que ens fan companyia.

Premi llibreter en literatura catalana per Maletes perdudes de Jordi Puntí que trobareu ressenyat i lloat aquí, allà, més enllà, encara una mica més enllà. Conversar amb en Jordi de literatura és un plaer i a la llibreria ho vam poder fer.


Premi Llibreter en la categoria d'altres literatures per Olive Kitteridge, d'Elizabeth Strout. Aquest llibre me'l sento molt meu perquè quan el vaig llegir l'Olive em va atrapar de tal manera que no faig sinó reivindicar-lo. Premi Pulitzer 2009, a casa nostra havia passat una mica desaparcebut, no per la crítica, espero que la menció del premi li doni una segona oportunitat i que ben aviat puguem veure Olive Kitteridge al metro, al tren, a la platja, dins d'una maleta... No sé què en pensaria ella d'aquest premi...

El destí diuen que està escrit i al març en Jordi Puntí ressenyava l'Olive Kitteridge, tres mesos més tard han compartit guardó amb l'Elizabeth Strout i per més inri el fill de l'Olive es diu Christopher com els protagonistes d'aquestes maletes.

Premi Llibreter en la categoria d'àlbum il·lustrat per La noche estrellada de Jimmy Liao. Fa poc que us en vaig parlar, va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi... Si encara no el coneixeu us recomano que l'obriu , capteu els primers colors i ja no podreu parar d'admirar-lo.

Diario de un ama de casa desquiciada

"En esos dibujos animados sádicos que las niñas miran en la televisión, com Bugs Bunny o Tom y Jerry o Mickey Mouse, hay siempre una escena desenfrenada de persecución-y-trifulca; durante ese enloquecido embrollo, uno de los participantes, el perseguidor o el perseguido, es aplastado indefectiblemente por algún objeto contundente -una aspiradora, una caja fuerte, un camión Mac, un piano- que lo deja aplastado, convertido en una versión unidimensional de él mismo; entonces vuelve a levantarse, se sacude el polvo y, sin sentir ningún dolor, sigue adelante. Bueno. Ésa soy yo. Aplastada. Una versión unidimensional de mí misma. Pero, sorprendentemente, no siento dolor y sigo adelante."

Res fa pensar que sota l'aparença ensucrada del títol i del color de la portada, s'hi amagui un dietari brillant, àcid, divertit, pertorbador i angoixant d'una mestressa de casa que de fora interpreta a la perfecció el rol femení de l'època, però que per dins bull, es rebel·la...

La Tina Balser és una mestressa de casa a qui aparentment totes li ponen. Casada amb un advocat i inversor de borsa, amant de l'art, amb dues filles que van a una escola privada, sempre vestida, sempre apunt, de festa en festa. Tina Balser a la seva època universitària volia ser pintora, però s'ha convertit en una veïna de Manhattan amb minyona, amb una vida plàcida... No obstant, la Tina té angoixa, pateix tota mena de fòbies i en comptes de psicoanalitzar-se ens obsequia amb un dietari brillant que posa de manifest la solitud d'aquesta dona que s'automedica i beu compulsivament. Amb un estil directe i un to que no decau, Kaufman marca un punt d'inflexió en la literatura nordamericana dels 60-70 que comença a qüestionar el paper atorgat durant molt de temps a la dona dins el matrimoni, en família...

"Estoy segura de que le encantará conocerte por fin, el marido modelo de la psicoanalizada curada. Y cuando hayas acabado de contarle todo lo mío, empieza con lo tuyo. Estoy segura de que se quedará fascinado. Y agradecido. Quiero decir que, después de pasarse el día escuchando a pobres inútiles, será un gran alivio para él escuchar a un hombre realmente competente. ¡Cuántas veces en su vida habrá tenido la oportunidad de conocer a un abogado, productor, mago del mercado de valores y mecenas todo en uno, a un hombre del Renacimiento? A un hombre totalmente masculino que tiene clarísimo cuál es el papel de la mujer en el matrimonio. Sobre todo no te olvides de eso. Dale tu punto de vista sobre cuál debe ser el reparto de las tareas para que un matrimonio funcione. Le encantará la brillante sencillez de todo el concepto. Ya sabes, ¿no?, lo del macho dominante y enérgico y la mujer sumisa. El cabeza de familia que tiene derecho a esperar que su obediente esposa siga todas sus órdenes... Le encantará."

Us trobareu llegint el dietari de la Tina, i us sentireu a vosaltres mateixos parlant-li, aplaudint-la, animant-la, felicitant-la, en definitiva sereu part de la seva vida i voldríeu que Kaufman us deixés espai per escriure-hi la vostra pàgina. Si us agrada Yates i Mitford, no us ho penseu dues vegades.

Us deixo amb un vídeo de l'editor de Libros del Asteroide, Luis Solano, en què explica els motius que van dur-lo a editar el llibre.



Publicat per Libros del Asteroide

Contra el vent del nord

Leo Like rep un correu electrònic per error i el respon. L'Emmi li agraeix que ho faci. Sense ser conscients del que vindrà comencen a intercanviar una sèrie de correus amb un humor intel·ligent, que et fa somriure i que t'atrapa. Comences a llegir i no el pots deixar i encara en vols més (La Campana quan acabes ja t'avisa que al novembre ve la segona part). Després de setmanes de correus amunt i avall, l'Emmi, casada i amb dos fills sobrevinguts, i en Like, que es recupera d'una relació trencada, estableixen una relació que va més enllà de les paraules i el teclat, no es veuen ni es toquen però se senten. Podran resistir tots aquests sentiments una trobada física? La màgia desapareixerà?



"Leo, posa't al meu lloc, sisplau. Fa molt temps, vull que ho sàpigues, que no havia tingut amb ningú una relació tan intensa. Jo sóc la primera d'estar admirada que es puguin expressar tants sentiments d'aquesta manera. En els missatges que t'escric em sento més autènticament jo que mai. En la "vida real", si te'n vols sortir en la cursa de fons, cal mantenir les pròpies emocions sota control constant: AQUÍ no em puc permetre passar-me! AIXÒ ho he d'acceptar! D'AIXÒ no n'he de fer res! Contínuament adaptes els sentiments al que tens al voltant, protegeixes els qui estimes, fas tots els papers de l'auca quotidiana, fas equilibris, sospeses i neutralitzes perquè tota l'estructura no perilli, perquè tu mateixa en formes part.
Amb tu, estimat Leo, goso mostrar-me espontània com sóc per dins. No penso dues vegades el que et puc exigir, simplement t'escric el que em surt. I em va tan bé!!! Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t'has tornat tan imprescindible: m'acceptes tal com sóc."

Un llibre fresc, àgil, ideal per llegir a l'estiu acompanyat d'un granissat de llimona o un gintònic. Us divertireu, passareu una bona estona i segurament riureu per sota el nas perquè en algun passatge o altre us hi sentireu identificats...

Publicat per La Campana/Alfaguara

Ver a una mujer seguida de Todos los caminos están abiertos

Tenir una llibreria implica patir atacs compulsius i caure en la temptació constantment, hi ha editors que no paren de seduir-te ja que editen els llibres amb tanta cura i tan ben seleccionats que l'atracció és malaltissa. Minúscula que acaba de fer 1o anys, n'és una d'aquestes i la seva editora Valeria Bergalli un exemple d'exquisidesa literària. Fa dies que Ver a una mujer em cridava, no havia llegit res de la seva autora Annemarie Schwarzenbach i patam cap al sac. Ver a una mujer és un petit relat d'unes mini vacances en un estació d'esquí de luxe de Suïssa en què la protagonista només amb una mirada s'enamora d'una altra dona. Ens explica amb intensitat l'enamorament d'una dona per una altra amb una sensibilitat a flor de pell. Mirades, nerviosisme, rau-rau, incertesa, acostament...

"¿Qué son las posibilidades? ¿No significan acaso promesa, siempre y cuando sean valientes? ¿No significan acaso poder de voluntad? y saberlo es suficiente para ser capaz de esperar."

L'autora va escriure'l a principi del segle vint, és un text amb pinzellades autobiogràfiques. Filla d'uns empresaris rics suïssos, amb una relació difícil amb la mare, significada políticament en moviments antinazis i amb un esperit aventurer i periodístic atípics per l'època, addicta a la morfina... Un perfil engrescador que em va portar a remenar i vaig topar amb Todos los caminos están abiertos.

"Por fin comprendemos que el transcurso de una vida no contiene sino un número limitado de "episodios", que depende de mil y una casualidades el lugar donde finalmente nos esté dado construir nuestra casa; en cambio, la paz de nuestra pobre alma es un preciado bien de la libertad que no se alcanza corriendo y cuyo precio no se debe regatear ni negociar con dictadores que, de la noche a la mañana, pueden incendiar nuestras casas, pisotear nuestros campos y sembrar el cólera."



Un recull dels articles publicats en premsa del viatge en cotxe de l'autora amb una amiga, Ella Maillart, per terres balcàniques, turques, iranianes i afganeses. A mi que m'agrada viatjar i que pagaria el que fos per fer un viatge com el que va fer Annemarie, als anys 30!, m'han seduït les imatges, l'estil... i la clarividència.

"Una vida así era difícil de imaginar para nosotras. ¿Pero acaso esas mujeres eran especialmente desgraciadas? Solo se puede desear lo que se conoce. ¿Era correcto, necesario, darles educación, sacarlas de su ignorancia y clavarles el aguijón de la insatisfacción? Pronto aprendimos, sin embargo, que esta pregunta ni siquiera se plantea. Afganistán evoluciona hoy según esas fatales leyes a las que se les da el nombre del progreso, cuyo transcurso no se puede detener. Cuando enviamos desde Kabul los patrones prometidos a Kaisar, estábamos contribuyendo con nuestro minúsculo grano de arena a fomentar las consecuencias de dichas leyes. Combatíamos el chador."

He descobert que Minúscula li va publicar fa temps Muerte en Persia, no trigaré. Publicat per Minúscula

La noche estrellada

A partir de l'obra La nit estrellada de Vincent Van Gogh, Jimmy Liao ens ofereix tot un calidoscopi de sensacions, colors i molta màgia.

Jimmy Liao és capaç de dir tantes coses amb la il·lustració i amb tan poc text.

"Yo lo veía a menudo leyendo en silencio acurrucado en un rincón de la biblioteca, totalmente abstraído del resto del mundo."

M'emocionen aquestes imatges que em fan volar, que saben dir allò que jo no sóc capaç d'expressar en paraules i encara menys amb dibuix, però que només mirar-les... em recorden a quan era petita, quan a vegades no tot era fàcil ni alegre, però també em porten a la màgia dels estius, de l'amistat, dels racons...

Publicat com sempre per Barbara Fiore, esperem que algun dia algú faci el pas d'oferir-nos Liao en català.