dissabte, 25 de juliol del 2015

Recomanacions d'estiu



Dijous al vespre vam fer l'última sessió del club de lectura d'un curs que ens ha portat a descobrir les veus de Mouawad, Juvany, Selassi, Butler, Chalandon, Alcott, Cirino, Winterson, Gary, Louis i Leyshon. Després de la sessió de juliol sempre anem a sopar i ens recomanem lectures per l'estiu més enllà del llibre que llegiran per la trobada del setembre, jo prenc nota i l'endemà els envio un correu amb totes les propostes. Divendres després de llevar-me, fer un cafè amb el record del club de lectura, i el soparet de després, arribo a la llibreria, faig les primeres tasques: correu, incidències, alguna comanda pendent... obro xarxes, entro al twitter i trobo en aquest enllaç que parla de la llibreria i diu:

"Dice la bibliotecaria Marta Rubirola: “el secreto de Fe Fernández, su propietaria, ha sido su capacidad de crear comunidad a través de actividades todas relacionadas con la lectura y el uso de las redes sociales con un perfil en Facebook y un blog muy activo que la han hecho conocida fuera de la población”.

És de les coses més boniques que m'han dit, que he estat capaç de crear comunitat... m'emociono fins al moll de l'ós i penso que la gent del club, entre altres, són els que han fet possible aquesta comunitat tan particular. Som gent de tota mena, edat, professions... però amb el nostre fil vermell particular, la lectura, cosit de complicitats, mirades, somriure, riures i també llàgrimes. Al club compartim una manera d'entendre el món, però també ens bressolem si cal i ho celebrem tot!
En paraules de Valeria Luiselli en el pròleg del llibre que acabem de llegir, Del color de la leche, "hoy en día sigue siendo pertinente preguntarse por la relación entre el poder y la escritura como forma individual de resistencia."

Des d'aquesta resistència que a la llibreria ha deixat de ser individual per ser col·lectiva, avui he volgut que les recomanacions d'estiu siguin les que es van fer tot sopant. Sopem en un lloc tan poc glamurós com pot ser un frankfurt, de cop arribem en tropa i les taules s'omplen de llibres, els llegits, els per estrenar, els que passen de mà en mà (un dia hauríem d'estudiar la pinta que fem), però som sempre benvingudes amb un somriure i la cervesa que ens espera. Així doncs el blog de la llibreria se'n va de vacances amb tots aquests llibres recomanats per gent del club. Bon estiu i bona lectura!
























dissabte, 18 de juliol del 2015

Tantos días felices



La calor fa estralls a la meva vida, els que em coneixeu sabeu que no m'agrada l'estiu ni la calor i que aquest any en particular marxaria a Groenlàndia. Em costa tot, fins i tot llegir, cosa que en mi és greu! Per això, si en aquestes circumstàncies et cau a les mans un llibre deliciós que no pots deixar ja estem de celebració.
Tantos días felices és un llibre sobre l'amor i l'enamorament, ara em direu quina mandra, quina carrincloneria, doncs no! Tantos días felices és plena de frases contundents i divertides, però sobretot és el punt de vista narratiu que incorpora dues dones que actuen i prenen decisions que la fan una novel·la ideal per llegir aquest estiu. Per a mi és la novel·la dels homes perplexos, aquells que se'ls ha explicat la vida d'una manera i amb uns ideals femenins que a l'hora de la veritat resulta que pensen i tenen identitat pròpia més enllà de la compartida.

"- Que no puedes ir por el mundo besando a la gente, quiero decir -explicó Vincent.
 -Tú sí que pudiste -dijo Misty. Lo miró con aire pensativo-. ¿Sabes qué?
- Y, además -interrumpió Vicent-, quiero saber si el tipo con el que te vi anoche... Bueno, me preguntaba quién sería.
-¿Te lo preguntabas? -dijo Misty-. ¿Sabes cuál es tu problema? Que eres inteligente, pero la inteligencia la aplicas mal. Primero me besas. Luego me dices que no querías besarme. Luego me ves mientras llevas a una miope colgada del brazo y luego quieres saber quién es el tipo con el que me viste. ¡No me digas!

Laurie Colwin, fins ara desconeguda a casa nostra, ens explica la història de dos amics des de la infantesa, en Guido i en Vincent, un bon vol ser poeta i l'altre guanyar el premi Nobel de física. En Guido està casat amb la Holly, una dona elegant i perfecta que un bon dia decideix que tanta felicitat està matant el seu matrimoni i decideix marxar a Europa amb la seva mare davant l'astorament del seu marit que ho viu com un abandó.
En Vincent, per contra, es dedica a la conquesta femenina però cupido truca a la seva porta i s'enamora de la Misty, una misantropa enfadada amb el món que no vol saber res d'ell ni de ningú. I és així com a través d'aquests quatre personatges i la gent que els envolta ens trobem de ple al Nova York dels anys setanta. Un llibre 100% Asteroide, editorial capaç de trobar bones històries que en aparença no tenen res i que en canvi tenen allò que per a mi és essencial, bona literatura.
Us emplaço que escolteu aquí la Marina Espasa com en parla.


Traduïda per Marta Alcaraz
Edita Laurie Colwin

dissabte, 11 de juliol del 2015

Matar un rossinyol


A pocs dies del llançament mundial de la nova novel·la de Harper Lee, Vés, aposta un sentinella, cinquanta anys després del clàssic Matar un rossinyol he decidit posar remei lector a una mancança meva que anava deixant com a lectura pendent d'estiu en estiu.

Matar un rossinyol és un clàssic i ara ja sé el perquè. Han passat els anys i continua essent vigent i l'Attiucs, el protagonista, continua tenint un discurs tan modern que encara enlluerna. És una novel·la sobre la injustícia, els prejudicis racials, de classe, l'educació però també sobre un pare advocat, vidu, que educa els fills amb uns valors que disten dels de tota una població en plena depressió.
Una gent, la de Maycombe, que té por al desconegut i sobretot a la població negra; que viu instaurada en una sèrie de privilegis per als blancs que fan que una persona pel sol fet de ser negra, pugui ser jutjada, empresonada i acusada d'una violació que ni tan sols ha comès. L'Atticus, capaç de defensar-lo a risc de posar-se tota la població en contra, fa que el judici sigui un exemple d'intel·ligència, justícia, solidaritat i una gran lliçó per als seus fills que presencien tot el judici.

"L'Atticus es va tombar al llindar de la porta.
- ¿Què mana, fill?
- ¿Com han gosat fer-ho? ¿Com han gosat?
- No ho sé, però ho han fet. Ho han fet altres vegades, ho han fet aquest vespre i ho continuen fent; i, pel que sembla, quan ho fan només ploren els nens. Bona nit."

Matar un rossinyol és una novel·la gens moralitzadora però molt exemplificativa, l'Atticus un personatge culte que parla poc però que en canvi ensenya molt amb el que fa i com ho fa. Harper Lee ens parla amb la mirada infantil de la Scout i en Jem que encara conserven la innocència tot i que comencen a comprendre que el món dels adults sovint és contradictori. També és clau en l'educació de Scout i Jem l'acompanyament de la Calpurnia, el puntal de la casa, una minyona tot terreny. Uns germans que tenen la sort de ser educats en el respecte, la tolerància i amb un sentit de la justícia universal.
És un llibre deliciós que mereix una relectura perquè ens qüestiona com a espècie, tants anys després i ens molts aspectes continuem allà mateix.També és cert que en ple segle XXI podríem trobar a la novel·la un cert paternalisme però penso que Harper Lee fa una novel·la històrica, sense estar dins del gènere, perquè reflecteix els costums i el parlar d'una època, ens els mostra perquè siguem nosaltres lectors dels segle XXI que en traguem les nostres conclusions.

"Democràcia -va dir-. ¡Algú em sap definir què és?
-Som nosaltres- va dir algú.
Vaig aixecar la mà, recordant un vell eslògan polític que l'Atticus m'havia dit alguna vegada.
-¿Què diries què vol dir, Jean Louis?
-"Uns mateixos drets per a tothom, cap privilegi per a ningú!"-vaig dir de memòria."

Traduïda per Xavier Pàmies
Edita 62/Harper Collins

dissabte, 4 de juliol del 2015

Premi Llibreter 2015





Emily Hughes, Maylis de Kerangal i Joan Benesiu
Llibres premiats


En plena canícula i temporada de quaderns de vacances, dijous gràcies a unes sentinelles prodigioses, vaig aconseguir plegar a les 7 de la tarda per arribar corre-corre al lliurament del Premi Llibreter. L'ambient del cotxe ja era presagi que passaríem una bona estona i del que sentiríem a dir després a Rafel Nadal, periodista i escriptor, encarregat de fer el pregó (si l'aconsegueixo, l'enllaçaré).

Tenint en compte l'allau de l'any passat, l'organització amb la súper Neus Chordà al capdavant, va fer imprescindible la confirmació a l'acte, tots no hi cabíem i per això vaig voler fer-me acompanyar d'unes quantes persones sense les quals la llibreria seria menys llibreria *.




Va conduir l'acte en Toni Puntí, periodista i activista cultural, que ens va donar la benvinguda a la fàbrica Damm i va cedir la paraula al President del Gremi de Llibreters seguit del pregó de Rafel Nadal. Si no fos perquè el sento a la ràdio o el veig en tertúlies diria que en Rafel Nadal ens espia...
Va fer un pregó àgil però concís i observador de l'ofici, ens va descriure a la perfecció i jo em vaig emocionar per dins. Sí! de tant en tant ens va bé que algú ens recordi tot el que fem pels llibres i la literatura, els venem, prescrivim i intentem que les llibreries siguin un focus cultural, un reducte i un espai de llibertat, en som conscients perquè hi deixem la pell però també ens agrada que se'ns reconegui. * (Sense elles i altres persones, jo sola no me'n sortiria, les llibreries també som això, capaces de teixir complicitats amb els clients que esdevenen amics).



El president, la Paula, Emily Hughes, editor i traductora

La primera emoció de la nit va venir de la mà de Paula Jarrín, llibretera entusiasta i amb ànima de la llibreria Al·lots, que feia de portaveu del jurat d'Àlbum Il·lustrat, la guanyadora és Emily Hughes que amb la seva opera prima se'n duu el premi dels llibreters amb un àlbum salvatge, un cant a la llibertat, a la diferència i a ser un mateix. Els boscos hawaians, origen de Hughes, són realment inspiradors i a mi m'ha recordat als quadres de Botticelli, també. Enhorabona a Libros del Zorro Rojo pels seus 10 anys de bona feina que els llibreters hem premiat amb el guardó. D'aquí us animem a continuar publicant en català.

Emily Hughes dibuixant en directe
Em meravella com dibuixa

La segona alegria de la nit la va llegir en Lluís Morral de la llibreria Laie, el Premi Llibreter en la categoria Altres literatures va ser per Reparar els vius, de Mayls de Kerangal. Aquest món no deixa de sorprendre'm, quan fa uns mesos vaig llegir el llibre qui m'havia de dir que uns mesos més tard coneixeria l'autora i me'n duria el meu llibre dedicat. L'autora en el seu discurs d'agraïment va dir que llibres com el seu, que no són de masses, necessiten els llibreters perquè trobin lectors. Em fa molt feliç haver apostat per aquest llibre, haver-lo llegit, recomanat i poder-li donar una segona vida amb el premi. El llibre el publica Anagrama en castellà i Angle editorial en català. Satisfeta per la Rosa Rey, l'editora que està conduint el vaixell a bon port, a poc a poc però amb mà ferma comencem a intuir què ens regalarà l'editorial en els propers mesos, alta literatura. Un bravo merescudíssim i confirmat per la pròpia autora a en Jordi Martín Lloret per la seva traducció.


Jorge Herralde, Rosa Rey, Jordi Martín Lloret i Maylis de Kerangal


En Jordi traduint les paraules de la Maylis

 
Llibretera feliç amb l'autora

L'última alegria de la nit ens la va donar en Pep Garcia de l'Odissea el premi va ser per Gegants de gel de Joan Benesiu. Satisfacció doble per l'Aniol Rafel (editor del Periscopi) per qui haurem de crear una categoria especial i perquè és de justícia poètica que una veu del País Valencià ens arribi amb força i trobi el seu camí a casa nostra. Benesiu va fer un discurs d'agraïment una mica amarg, pel meu gust, la travessia fins a publicar ha estat llarga, però els canvis i el vent li són favorables a la seva terra, ja ha fet el més difícil, ara cal convèncer els lectors.

Autor i editor satisfets

El conseller de cultura Ferran Mascarell va cloure l'acte i ens va tornar a explicar la seva relació amb les llibreries que ja hem sentit més d'una vegada, l'any passat ja vaig dir que esperava propostes més agosarades en pro de la lectura i aquest any només en vaig sentir una... desgravar les famílies que acreditin haver comprat llibres durant l'any... mmm! Un miratge? Una broma? O una estructura del nou estat?
L'acte va acabar amb la música de David Carabén que ens va regalar dues cançons ideals per cloure l'acte, aixecar-nos i brindar per una festa ben especial. Xerrameca entre glop i glop de cervesa amb col·legues, amics, editors i gent del món del llibre. Una llàstima que la Damm tanqui a les 10 perquè em van faltar hores per saludar tothom. L'any que ve més i millor. Enhorabona als organitzadors i als membres del jurat.


Els meus tresors dedicats