dissabte, 20 de desembre del 2014

Bones festes

Avui us dono motius per regalar llibres i estimular la lectura i aprofito per desitjar-vos unes bones festes!



Gràcies a la Remei i en Cesc pel disseny :)

dissabte, 13 de desembre del 2014

Enamorats



He llegit aquest bombó d'una revolada després d'uns quants llibres deixats i una por interior que em perseguia i em corsecava... I si ja no m'agrada llegir? Em deia... Són dies de feina, llargues jornades, voler ser a tot arreu, a casa, fer de mare, la llibreria, les comandes... i al vespre caic rodona... però ai las! Aquest petit llibre sense argument ni accions trepidants de sobte se m'ha escolat dins l'ànima.

Alfred Hayes escriu en un instant aquell moment en què comença el declivi d'una parella, no és un fet ni un instant però si una col·lecció de moments que sumats naveguen a la deriva. Escrita l'any 1953 i fins ara inèdita en català, ens arriba de la mà de 62 i d'un gran exercici de traducció d'Albert Torrescasana.

Amb una barreja de veus narratives, en una mena d'estat febril o de semi-inconsciència el text ens va calant com la pluja fina... I ens regala afirmacions com:

"M'imagino que no hi ha cap nit com la primera, ni cap cos nu com el primer, i que els primers gestos, insegurs i dubitatius i massa intensos, no tornen a ser mai el que van ser, perquè res del que volem no passa ben bé com volem que passi, ni l'amor, ni les aspiracions, ni els fills, i avancem d'una decepció a l'altra, de l'esperança a la negació, de les expectatives a la renúncia, a mesura que ens anem fent grans, pensant que l'error ha estat desitjar amb una força que ens ha fet mal, i convencent-nos que el nostre error ha consistit a tenir esperances i expectatives, i que sembla que com més anheles una cosa, més costa obtenir-la..."

"Trobar-se indefens, indefens a causa d'alguna cosa per combatre la qual no pots demanar ajut enlloc, és una experiència espaordidora. Però, quan hem patit durant prou temps, ens acostumem a la idea que sempre hem patit i que abans no era diferent, i finalment arribem a una mena de simulacre de salut."

No apte per amants de la literatura d'evasió, fascinant per aquells que passeu per la vida convençuts que la literatura ens guareix l'ànima.

Editada per Edicions 62
Traduïda per Alfred Hayes

dissabte, 6 de desembre del 2014

Mallko y papá



 "Aceptar es recibir voluntariamente y con agrado lo que se nos ofrece."

Tinc un nus a la gola mentre provo de descriure les sensacions que em va provocar la lectura de Mallko y papá, un llibre íntim, personal i autobiogràfic del gran Gusti que sempre ens ha fet riure amb els seus dibuixos alhora que ens ha sorprès amb la seva capacitat de transformar objectes. M'imagino en Gusti sempre amb una llibreta de dibuix a la mà i uns quants colors a punt de fer feina. Des de fa temps a en Gusti també l'acompanya el seu fill petit, en Mallko, un nen amb la síndrome de down, que va arribar a la seva vida amb tota la seva força: "Eso me ocurrió con Mallko: no era como me lo había imaginado. Llegó antes de tiempo, sin avisar, y... no lo acepté."


A l'autor li va caldre temps per pair la notícia i aprendre acceptar en Mallko com era, no tal com se l'havia imaginat. I aquesta acceptació li ve de la mà del seu fill de 8 anys que li fa una d'aquelles reflexions que només fan els nens però que són tan vitals i sinceres que no et deixen més remei que reaccionar: "A mí que más me dá si es verde, rojo o azul, plateado o con pelos o bajito, gordito. Para mí siempre va a ser "mi mejor hermanito".

Quan arriba aquesta acceptació la resta flueix de manera que Gusti desplega tota mena de tècniques pictòriques, collage, fotos... per fer aquesta mena de dietari que té dos moments preciosos, el capítol dedicat a l'Anne i el dedicat al seu fill Théo. És evident que la vida ens prepara sorpreses que sovint no coincideixen amb els nostres desitjos i que tanmateix ens donen l'oportunitat de viure intensament i veure-ho tot des d'una altra òptica i amb altres capacitats.





És un llibre preciós que m'agradaria que tothom comprés, m'ha fet emocionar la història, però sobretot la sinceritat de reconèixer la no acceptació i com aquesta es va transformant de mica en mica. Mentre el llegia em venia al cap María y yo del Miguel Gallardo o el Quiet del Màrius Serra... tots tres grans lliçons d'amor incondicional. Gràcies!


Edita Oceano travesía