dissabte, 26 de setembre del 2009

Les edats perdudes







"Encenia el llum de la tauleta de nit i obria el llibre. Llegia àvida. Amb fúria. Com si cada pàgina llegida m'hagués de dur un pèl més a prop de la salvació. Llegir era el tub de respiració artificial que em permetia seguir viva. La via exclusiva que em deixava entendre el món. No era gaire selectiva. Ho havia d'aprendre tot, i de tot n'aprenia. Una oportunitat gratuïta, solitària i exclusiva que no compartia amb ningú."

La Nora és una nena de 12 anys que perd els pares en un accident i va a viure amb l'àvia, que no coneix, en un barri nou per ella. Canviar de vida a aquesta edat i en un barri de barraques no és fàcil, però la Nora gràcies a l'àvia i als records se'n surt.

A grans trets aquest és el fil conductor d'aquesta magnífica novel·la de Judit Pujadó. La novel·la es divideix en quatre parts ben diferenciades que podrien ser històries diferents si no fos perquè la Nora sempre hi és present.

" És aspre créixer contra el futur que els altres han previst."

A la primer part, la Nora arriba en un barri desconegut. És a punt de deixar la infància i l'adolescència ja treu el cap. La Nora arriba a casa l'àvia, una desconeguda, amb qui haurà de conviure en un barri de barraques ple de quinquis, desestructuració familiar, drogues... Un barri per al qual la política municipal dibuixa un futur diferent. Pujadó retrata de manera excel·lent una Barcelona dels anys 80, en un barri sense nom en què els joves malden per trobar el seu camí. Després de la mort de l'àvia i davant l'imminent enderroc de la casa familiar, la Nora deixa la seva feina de fotoperiodista per establir-se definitivament en un poblet de l'Empordà on passava les vacances.

"L'oblit no és una terra fèrtil on plantar-hi les arrels."

La maduresa de la Nora coincideix amb l'arribada al poble. La consciència de saber qui és, la vida pausada, el retrobament amb els orígens dóna lloc a la segona i tercer part. Pujadó la contraposa amb la vida de ciutat. La recuperació de la memòria del poble esdevé el teló de fons. Silencis forjats durant anys que fan que s'adoni de la necessitat de saber sobre l'àvia, els pares i el passat.

"Entenc de cop tots els neguits i les pors de la pobra vella que tem, amb raó, que s'esfondri l'edifici de l'oblit que va contribuir a construir al llarg de tota la vida."

A la quarta part que porta per títol, Els quaderns de l'àvia, la Nora es passa hores mirant i revisant aquelles llibretes de l'àvia que per sort conserva. Com si es tractessin de breus flaixos cinematogràfics fem un viatge al passat que ens permet conèixer de primera mà els fets que tant van marcar l'àvia, una família, un poble. La força de les paraules i de l'escriptura ens permeten retrobar-nos amb les edats perdudes que l'autora sembla estar cercant.

Una veu jove dins la narrativa catalana amb molt futur. Sens dubte, un bon finalista al premi llibreter d'enguany. Serà un plaer tenir la Judit Pujadó a la llibreria el proper 16 d'octubre.

Publicat per Empúries

dissabte, 19 de setembre del 2009

Plou sobre mullat






Que la mainada descobreixi la vida de pagès, aprengui a estimar la terra, a preservar el paisatge i que conegui els productes que li posen al plat és de sentit comú. A vegades, des de l'asfalt, les presses i el dia a dia no ens ho permeten. A Mas Casablanca han trobat la solució, es pot visitar el mas i a més de la mà d'en Fermí i la Valentina, dos ratolins de pagès, i els seus contes la tasca d'explicar-ho esdevé més senzilla. En Pep i la Roser, els pagesos de Mas Casablanca, s'encarreguen de la part didàctica i l'Scaramuix dibuixa aquests ratolinets tan simpàtics.





Acaba de sortir el darrer títol de la col·lecció dedicat al mes de setembre, Plou sobre mullat, en Fermí i la Valentina cullen patates, van al mercat de Vic, juguen amb les mongeteres i tasten el raïm acabat de veremar.
La Valentina s'entossudeix a fer una escola pels ratolins i ratolines perquè aprenguin a llegir, la Valentina diu: "la lectura ens fa més savis i ens permet entendre i gaudir més plenament de la vida: la nostra i la de l'univers..."



Hi ha un títol per cada mes de l'any, encara no han sortit tots, i el llibre que obra la col·lecció, La visita de la Valentina, quan la Valentina arriba de ciutat per quedar-se a viure al camp.


dissabte, 12 de setembre del 2009

Veles e vents



Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor per mort es anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del mon delit,
car, nos vivint, no creu se pusca fer:
après ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vos no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
cap prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de l'avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
apres d'aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Jardí vora el mar


"El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l'ocell a la branca."

La prosa de Rodoreda em fascina. A Jardí vora el mar, com en tota la seva obra saps que és ella només començar. Sembla que la veu de l'autora et parli i et vagi dictant el text.

Contràriament al que havia sentit Jardí vora el mar no és una novel·la menor simplement és extraordinària, o per dir-ho en paraules del seu editor, Joan Sales: "Jardí vora el mar és una novel·la excel·lent publicada enmig de dues obres mestres."

La història gira entorn d'un jardí d'una casa d'estiueig situada vora el mar. Narrada pel jardiner que hi viu tot l'any, Rodoreda ens descobreix tot un univers sense pràcticament sortir de la casa i el jardí. Són sis capítols que es corresponen als estius dels senyors de la casa i alguns veïns que van guanyant protagonisme. Sota l'amable aparença de les flors i les plantes-personatges secundaris indiscutibles- s'hi amaguen vides tristes i infelices. Vides d'una gent satisfeta materialment, però buida emocionalment.

Jardí vora el mar és un monòleg d'un jardiner sense nom que gràcies a les tafaneries i enraonies del servei sap tot el que succeix. Des del jardí les flors i les plantes són testimoni de les vides dels amos i les senyores. Realisme, cruesa i tristor amb el mar de fons.

Us copio el fragment que comença l'obra perquè hi trobem tots els elements que ens aniran acompanyant.

"A mi sempre m'han agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l'Excelsior les temporades d'estiu quan venien amb els seus amics."

Rodoreda és gran, molt. Llegir-la és una dosi d'optimisme per redescobrir una llengua rica amb un lèxic immens que ens permet una literatura a l'alçada dels clàssics universals.

Podeu fer-ne un tast també:

http://laberintgrotesc.blogspot.com/2009/04/jardi-vora-el-mar.html
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/118202

Publicada pel Club Editor