dissabte, 28 de juliol del 2012

Les edats perdudes



"Jo també arribava amb tartana i descarregava els cistells a terra. M’esperava asseguda en una cadireta fins que la gent m'anava comprant. Ella va arribar un dia i em va girar el cervell. Feia una olor que no havia sentit mai, com de flors blaves, i d'un net d'aigua que corre. Quan va obrir les capses de fusta que el seu oncle li donava des de la tartana, es va escampar pel mercat l'olor que deu fer el paradís. Mai no m’hauria imaginat que hi hagués res al món capaç de fer aquella olor. Les capses eren plenes de sabó, unes pastilles de sabó d'un color blanc com el cor d'una ametlla, pigades flors petites com formigues. Un sabó com jo mai no havia vist, acostumada als blocs deformes fets amb olis residuals i greix de porc sobrer que fèiem servir a casa.
La Caterina havia après a fer aquell sabó de sa mare. Era una recepta que es transmetien les generacions de dones. Destil·laven a casa quilos de flors d'espígol que collien al pic de l'estiu. Un espígol amb l'olor de les orenetes, l’olor de la llibertat. I recollien l'aigua de pluja que abocaven els núvols abans de passar el Canigó."

Fragment de Les edats perdudes de Judit Pujadó amb el que m’acomiado del blog fins al setembre. Bones vacances a tothom i bones lectures, recordeu de posar un llibre a la maleta.

dissabte, 21 de juliol del 2012

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?

Al mes de desembre vam tenir la immersa sort de compartir sessió del club de lectura amb la Silvia Querini, editora de Lumen, ens va venir a parlar de Léxico familiar de la Natalia Ginzburg. Quan vam acabar la sessió, li vam demanar que ens destaqués alguns llibres dels que publicaria, a la Silvia, dona apassionada per la seva feina, li van brillar els ulls quan ens va parlar d'aquest llibre amb un títol tan suggerent.

Aquesta pregunta que dóna nom al llibre és la que la mare de Jeanette Winterson va fer-li quan li va explicar que estava enamorada d'una noia, a partir d'aquí ja podeu endevinar quina mena de relació difícil van tenir. La Jeanette Winterson va ser donada en adopció per una mare molt jove que es va quedar embarassada i el pare de la qual no en va voler saber res. Els pares adoptius eren una parella d'evangelistes pentecostals, amb un sol llibre a casa que governava les seves vides, la Bíblia. La por, el càstig, el pecat, el mal i l'infern condicionaven la vida d'aquesta família pobra de recursos i d'esperit. La Jeanette va intentar créixer buscant el sentit a la paraula estimació i volent saber com relacionar-se amb els altres.

"Para alguien como yo, fascinada con la identidad y con cómo te defines, esos libros resultaron cruciales. Leerse a uno mismo como ficción y realidad al mismo tiempo es el único modo de mantener la narración abierta, el único modo de evitar que la historia se escape por su propia inercia, con frecuencia hacia un final que nadie quiere."

He de confessar que com a mare adoptiva m'he llegit el llibre amb l'estómac petit i caragolat, el llibre vol trencar el mite que els pares adoptius som bons per naturalesa i excel·lents, però també posa de manifest que una adopció no funciona si la fas per salvar una criatura o per salvar-te a tu... com en el cas de la mare adoptiva de la Jeanette. En tot cas i tornant al llibre autobiogràfic, m'ha semblat una història fascinant i de com tirar endavant malgrat tot. La Jeanette abandona casa seva als 16 anys i fa vida dins d'un cotxe, treballa de coses diverses i més, però continua estudiant i llegint tota la literatura anglesa de la A a la Z, gràcies a una mestra que creu en ella arriba a la universitat, es gradua i esdevé la reconeguda escriptora que tots coneixem.
Pel camí, la dificultat de saber estimar fruit de tantes pèrdues, enrere una mare que amaga una pistola entre les estovalles, que té dues dentadures per segons quina ocasió, que fa pastissos cada nit per no haver de compartir llit amb el seu marit i una sèrie de coses d'una dimensió fins ara desconeguda per mi -per sort, és clar-.

Moltes ganes de conèixer l'obra de ficció de la Winterson després de llegir aquesta autobiografia, tot i que intueixo que tot i ser catalogades coma novel·les eres primers esbossos d'aquest llibre que ara ens regala.

"Hoy en día parece muy sencillo destruir bibliotecas -sobre todo llevándose todos los libros- y a decir que los libros y las bibliotecas no son relevantes en la vida de las personas. Se habla mucho de la desestructuración y la alienación de la sociedad, pero ¿qué otra cosa podemos esperar cuando nuestra idea de progreso elimina los centros que tanto hicieron por mantener unida a la gente?"

Un llibre petit, només de 245 pàgines, que conté una vida intensa, ple de bones reflexions sobre identitat, ètica, literatura, la vida, la mort, la família... buf!

Publicat per Lumen
Traduït per Álvaro Abella Villar

dissabte, 14 de juliol del 2012

La señora Meier y el mirlo



La senyora Meier viu al seu món, sempre preocupada i atabalada per si cal cosir un botó, si el pastís de panses serà bo o si un avió caurà al jardí de casa seva i tindrà mantes per a tothom. L'hort també li porta feina, que les patates estiguin bé i que les carabasses floreixin és imprescindible. Com a contrapunt, el senyor Meier és tot tranquil, amb un somriure permanent. Fa infusions de menta a la senyora Meier per treure-li les cabòries del cap mentre fa dibuixos del seu gat i retallables. Un matrimoni curiós, ell petit i rodanxó, ella alta i robusta.


Un dia, mentre la senyora Meier observa les carabasses veu una cosa petita i esplomada, és un petit ocell, una merla. Una merla que cal alimentar, protegir i el detall més important, cal ensenyar a volar. Qui aprèn a volar és la senyora Meier. Els petits detalls, ja sé que sona a tòpic, són els que fan la vida millor. Llibres com aquest, amb petites històries, delicades i que t'empenyin a somiar i a volar si cal. Regaleu-lo, regaleu-vos- el.
Les il·lustracions parlen per si soles.


Escrit i il·lustrat per Wolf Erlbruch, feu-hi un cop d'ull.


Publicat per Libros del Zorro Rojo
Traduït per Ana Garralón

dissabte, 7 de juliol del 2012

Stoner



"El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra."


Hi ha llibres que són especials, únics, mentre els llegeixes saps que són extraordinaris. Normalment són llibres d'històries mundanes, petites i que alguns poden considerar avorrides fins i tot. A mi són llibres que em sedueixen, em transformen ja que amaguen protagonistes, normalment antiherois, amb qui voldries anar a fer una copa de vi.
Stoner n'és un d'aquests. Em passa aquests dies a la llibreria que el recomano i la gent em diu per què? Què té ? Jo els dic, confia en mi. No saps massa què dir si t'ho pares a pensar és la vida d'en William Stoner, un noi, fill de grangers de Missouri que té la possibilitat d'accedir a la universitat per estudiar-hi agrònoms, hi fa els primers cursos però gràcies a les matèries comunes queda hipnotitzat per la literatura, sense dir-ho a ningú fa un salt de carrera i per sempre més viurà envoltat de llibres i literatura fent de professor universitari.

L'Stoner no és un personatge carismàtic, més aviat passa desapercebut, però literàriament ocuparà un lloc dins dels meus llibres de capçalera. Una novel·la perfecta en el to i la forma. Una d'aquelles lectures que no voldries que s'acabés mai, però que ho fa de l'única manera possible. D'aquells llibres que t'atrapa i aconsegueix aïllar-te del món.
Una història que traduir-la ha de ser un deler, mireu què en diu sinó el traductor.


Publicada per 62/Baile del Sol
Traduïda per Albert Torrescasana