Homer i Langley

Desconeixia la història dels germans Collyer que han inspirat aquesta obra de Doctorow. Els germans Collyer, Homer i Langley, vivien a Nova York. Fills d'una família benestant, cultes, apassionats de la música i la literatura acaben els seus dies colgats de tota mena d'objectes. Amb el pas dels anys Homer i Langley són capaços d'emmagatzemar uns quants pianos, cotxes, bicicletes, tones de diaris i revistes... De fet els van trobar dins de casa coberts per tota mena d'andròmines.

"Teníem un acudit, en Langley i jo: un que està a punt de morir-se pregunta si hi ha vida després de la mort. Sí, li responen, però no la teva."

Doctorow amb una escriptura encisadora i molt humana reescriu la vida de Homer i Langley. El que per a molts seria la història de dos germans que embogeixen i pateixen una mena de síndrome de Diògenes, per a Doctorow és una oportunitat per oferir-nos el vessant més humà i introspectiu.
Homer i Langley viuen en una mansió a Manhattan, el pare és un reconegut ginecòleg i això fa que portin una vida plaent amb cuinera i servei. Tanmateix, la ceguesa d'en Homer, la mort dels pares, víctimes de la grip espanyola, i el curs de la història com la guerra amb el Japó no fan sinó esclatar el polvorí, la decadència d'aquests dos germans.
Homer, el germà cec, ens narra la història i gràcies a la seva condició ens ofereix un punt de vista molt especial. Homer i Langley mantenen uns diàlegs molt interessants sobre els esdeveniments que fan girar el món, contra més gira més es reclouen i s'empesquen tota mena de recursos i teories per intentar sobreviure.

"Érem tots força pessimistes. Jo, amb la imatge de la pobra Siobhan al cap i el record dels viatges que havia hagut de fer al cementiri de Woodlawn per enterrar-hi els pares, només era capaç de pensar amb quina facilitat es mor la gent. I a més a més hi havia aquella sensació que tens quan vas cap a un cementiri amb un cadàver dins d'un taüt: una impaciència amb els morts, un desig de tornar a ser a casa, on pots continuar mantenint la il·lusió que no és la mort sinó la vida la condició permanent."

Què pot passar pel cap d'algú per arribar a acumular obsessivament tota mena de trastos i tancar-se dins de quatre parets? Doctorow no ens dóna cap resposta al trastorn, però sí que ens acosta al vessant més humà del cas i projecta amb la mirada particular d'Homer el dia a dia, els petits canvis i circumstàncies de la vida i com aquests poden arribar a afectar la vida dels més sensibles o d'aquells que, quan miren per la finestra i veuen com va el món o simplement van a contracorrent, no farien altra cosa que voler desaparèixer.

"Redéu, si mai ha existit un invent que no feia falta a ningú, és aquest, va dir en Langley. Aleshores ja teníem un altre parell de televisors que s'havia trobat en algun lloc. I cap no funcionava al seu gust.
Quan llegeixes o quan escoltes la ràdio, va dir, veus l'escena dins del cap. És igual que tu amb la vida, Homer. Perspectives infinites, horitzons sense fi. Però la pantalla del televisor ho aplana tot, comprimeix el món, per no dir res de la ment. Si la miro més seria el mateix que agafar una barca, baixar per l'Amazones i deixar que un jívaro em reduís el crani."

Publicada per Edicions de 1984/Miscelánea