Pòquer de dones, segona part.

Potser de les coses més difícils del meu ofici és mirar de convèncer la gent. Quan he llegit un llibre que m'agrada, obriria la finestra i cridaria als quatre vents que tothom l'hauria de llegir, quan faig algun acte a la llibreria del que n'estic convençuda, que sé del cert que valdrà la pena, que serà bonic, íntim, que marxaràs a casa satisfet i amb la sensació que has viscut i has après alguna cosa nova voldria aturar el temps i fer-ho saber a tothom. Quan a les llibreries decidim programar alguna activitat sempre patim, i molt, per l'audiència, per si has sabut transmetre la passió que sents a través de les xarxes, dels correus i perquè saps que et falta mirar els ulls de la gent per dir-los: fes-me confiança aquest divendres.

Quan la Maria em va proposar de fer aquest pòquer de dames sabia que valdria la pena, després d'haver-hi participat puc afirmar que va ser un bàlsam literari. D'una banda descobrir la Blanca Llum, una veu jove, contundent que ha tingut cura de l'edició d'Un film de la Víctor Català, sentir parlar algú jove i amb tan talent i defensar amb urpes la Víctor i la seva novel·la són coses que passen un divendres al vespre. De l'altra, tornar a trobar la Marina, just arribada dels Estats Units on ha fet estada en una casa per escriptors, sentir-la parlar del que hi ha viscut, dels esmorzars, de l'espai, del temps per escriure... i alhora parlar de les protagonistes dels llibres amb aquella frescor i naturalitat també passa els divendres. I tenir la Maria Bohigas, editora, parlant dels seus estimats fracassos, llibres bons, que triomfen arreu però que a casa nostra els costa trobar el camí o celebrar que un llibre com Un film, considerat la mare dels fracassos, hagi trigat 100 anys a tenir el reconeixement que es mereix també són coses que fem un divendres al vespre. Com deia la Maria la literatura i els llibres et permeten un diàleg íntim que t'interpel·la.

Els quatre llibres d'ahir al vespre són la nit i el dia entre ells i alhora els pots posar de costat i no grinyolen, formen part d'un catàleg molt ben estructurat que conversa entre si i que té un fil invisible, el de la coherència.
Durant la vetllada vam sentir frases com que les novel·les íntimes, les d'ahir, transiten per la situacions climatològiques internes de l'ésser i és tan cert que amb aquesta definició ahir vaig saber perquè m'agraden tant. Perquè els bons escriptors et porten i t'acompanyen per un univers d'emocions que no es poden controlar així com les tres dames que vaig tenir el privilegi de sentir i tenir assegudes (al sofà que ens van deixar els veïns). No em cansaré de dir que tinc molta sort de fer el que m'agrada, de poder compartir una de les meves passions amb vosaltres i de dir que ahir, per una estona, vam reproduir el sofà mític de l'enyorat programa L'hora del lector amb unes protagonistes de luxe.

Quan pugueu no deixeu de llegir Li, Tsili, Cap a Sibèria, Un film... Els homes i ocells de la Blanca Llum, la nova novel·la que està escrivint la Marina i els llibres que vindran del Club editor. Que tingueu un bon dissabte, de mentre jo feinejo a la llibreria amb els ecos de totes aquestes veus.

Pòquer de dones

Divendres dia 6 hem muntat un pòquer de dones a la llibreria amb la Maria Bohigas, editora, la Marina Espasa, escriptora, la Blanca Llum Vidal, poeta, i servidora, la llibretera.

El motiu no és cap altre que donar vida al fons magnífic del Club editor, la Maria ha fet una sèrie de menús a partir del catàleg i nosaltres hem triat per l'Espolsada el de Dones adaptat a la llibreria, la Munro i la Stefanie Kremser ja han estat protagonistes d'altres vetllades.

Serà un diàleg a partir de les protagonistes creades per Aharon Appelfeld a Tsili, Nikos Kavadias a Li i altres relats, Per Petterson a Cap a Sibèria i el protagonista masculí d'Un film (3000 metres) creat per Caterina Albert.

De mentre i per anar fent boca us deixo amb un poema en prosa d'una de les nostres convidades, Blanca Llum Vidal, que pertany al seu llibre Homes i ocells, un d'aquells llibres que té un magnetisme molt especial que sé que enamorarà a més d'un i sobretot a elles que són imprescindibles per l'esdevenir de la llibreria.


DESARREL

Construir-me una paret que no separi. Posar-la entre la pena acostumada i aquest aguait que ve del cor. Aixecar-la entre qui pugui i mai no creure-hi. Somiar-la. Construir-me una paret com de castell de vent captaire i ficar-li a cada pas molta finestra. Que s'esbatanin. Que l'aire corri. Que alguna es tanqui. Que torni a obrir-se. Que hi hagi ocells. Que n'aprenguin, les cortines. Que volin alt. Que alguns serrells facin de dits ganxant l'amplada. Que volin baix. Que els vidres riguin. Que vinguin pans i alguna pedra i construir-la, una paret, en un lloc tou, que es mogui molt, que no s'encalli i que no arreli.  Blanca Llum Vidal

Us esperem divendres a 2/4 de 8, visca els bons llibres!

Maleeixo el riu del temps

"No em feia por estar mort, això no ho podia comprendre, era com no ser res i, per tant, m'era del tot incomprensible i no hi havia res a témer en realitat, però justament morir, això sí que ho podia comprendre, el segon precís en què saps amb absoluta certesa que justament ara arriba l'instant que sempre has temut, quan de cop i volta t'adones que totes les oportunitats de ser aquell que volies ser han passat de llarg i que el que tu eres és el que els altres recordaran. Seria com si t'estiressin lentament del coll, però aleshores no s'obriria cap porta inundant-ho tot de llum, ni cap dona ni cap home que coneixes des de sempre i que sempre t'ha caigut bé, que potser has estimat, no trauria el cap ni et faria un gest amb la mà per emportar-te cap dins, cap a un repòs que t'espera darrera la porta, dolç i plàcid, per tota l'eternitat."

Aquest paràgraf expressa el sentiment melancòlic que es respira en aquesta novel·la desoladora. Una gran prosa que et pren i t'arrossega en aquesta maledicció del temps.
Aarvid Jansen, protagonista de la novel·la, és en ple procés de divorci quan a la seva mare li diagnostiquen un càncer terminal. Aarvid intenta aturar el temps però aquest se li escola entre els dits. Fent salts entre el present i el passat, el protagonista, que passa uns dies amb la mare a la casa d'estiueig, fa balanç del que ha estat la vida i així descobrim el passat d'una família amb unes relacions difícils.

El llibre pren el títol d'un vers de Mao Tse-Tung, Aarvid també maleeix el temps ja que veu com la seva ubicació en aquest món trontolla, la parella, la mare fins i tot la ideologia. Aarvid creu en un comunisme ideal però no entén les matances de Tiananmen. Descobreix que estima la mare, però potser és tard per demostrar-li. Massa contradiccions per suportar.

Petterson ha escrit una novel·la marcadament biogràfica, d'una prosa exquisida però immensament trista. No és fins que passen els dies i has paït la història que t'adones que has llegit un bon llibre.

Publicada per Club editor i Mondadori