dissabte, 31 de març del 2012

La dona que es va perdre, 2a part



La nostra


Editora i autora que fotografien el públic

El talp major

Lectores que viuen els llibres

Dedicatòries tàlpiques

Tots som talps!

Begudes inquietants i transparents

Us deixo amb un seguit d'imatges d'una vetllada memorable, gràcies a tothom que la va fer possible!

dissabte, 24 de març del 2012

La dona que es va perdre


Parlar de La dona que es va perdre no és fàcil sobretot si no volem aixafar la història protagonitzada per l'Alícia, una arquitecta sense massa feina i una mica desorientada en la vida personal. Un bon dia l'Alícia s'enamora d'un topògraf i tot seguint-lo caurà en un altre món, l'univers dels talps. L'Alícia, que no es podia dir d'altra manera, fa un viatge sorprenent per les terres subterrànies on viuen els talps que es preparen per envair el món dels humans.
Els talps tenen la capacitat de tenir aparença humana només sortir de terra, això sí, van ben equipats amb ulleres de pasta, ja se sap que els talps tenen problemes de visió.

Podríem dir que la baixada al món dels talps serveix a l'Alícia per viure i veure les coses d'una altra manera més tel·lúrica, el món dels humans va accelerat, ningú té temps per res, ens perdem en coses banals i fins i tot els alcaldes posen antics fotomatons al carrer perquè la gent amb unes monedes pugui canviar de sexe, tothom ha d'estar content i enganyat davant la possible invasió dels talps. Però qui són els talps? Existeixen? I nosaltres som qui diem ser? Vivim la vida que realment volem viure?

"La vida normal. Què en podia saber, ell, de la vida normal? De treure nens dels llit a punta de dia per fer-los anar a escola, de vacances pagades, d'ambicions embarrancades en sofàs de menjador, d'adults carregats de feina, de punyetes i de romanços, de manies i d'amargors, de desesperances i de mals humors, carregats de diners -qui més, qui menys-, alguns encara carregats de principis, d'altres envilint-se a poc a poc, venent-se al millor postor? Atrapats en hipoteques i crèdits del banc, preocupats pels pares, perdent-los a poc a poc. Començant a fracassar o a triomfar, renunciant a somnis que encara podrien començar, obligats per la realitat de les coses, pel dia a dia, fent viatges organitzats, organitzats per qui?, seccionant la felicitat en brevíssims instants de glòria: dues hores de cinema mentre la cangur s'emporta part del sou, un sopar entre setmana esgarrapat d'hores de son cada vegada més necessàries. Tot plegat, poca estona per construir moments d'autenticitat. Converses banals, poc transcendentals, plenes de tòpics. Cadascú instal·lat en el seu tòpic, i rient-se'n, de la vida, sense adonar-se que és la vida que es riu d'ell."

Una primera novel·la extraordinària, en format de molts capítols breus -de títols enginyosos-, podria ser un llibre de relats - a mi m'ha recordat en Calders per allò del surrealisme de la situacions, però també al punt d'humor necessari d'en Monzó-. Una nova veu la de la Marina Espasa, a qui coneixíem com a crítica literària i que ens demostra que com a escriptora té molt a dir i res a envejar. Divendres que ve tindrem el plaer de tenir-la a l'Espolsada, o no, potser res és el que sembla.

Publicada per Empúries

dissabte, 17 de març del 2012

En Dog i els llibres



No passa gaire sovint que obris un llibre i que la identificació amb el protagonista sigui total. Fa pocs dies va arribar En Dog i els llibres, me'l vaig mirar encuriosida perquè les editores ja m'havien avisat que m'enamoraria... el que no sabia era fins a quin punt en Dog seria l'alter ego de la Fe llibretera.





En Dog és un gos apassionat pels llibres i enamorat dels contes així que un bon dia decideix obrir la seva pròpia llibreria. Al principi, en Dog no té massa clients, però això tant li fa perquè està envoltat de molts amics i protagonistes, dinosaures, cangurs, extraterrestres, cavallers, ballarines... fins que un dia arriba una nena que li demana un llibre i en Dog fa allò que tant ens agrada als llibreters, comparteix el plaer per la lectura.





Publicat per Flamboyant
Traduït per Abel RamónVidal

dissabte, 10 de març del 2012

El retorn del soldat



Hi ha dos tipus de novel·les de guerra, les estrictament bèl·liques i centrades en els episodis de combat o bé aquelles que parlen de fets concrets o de retalls de la vida corrent fora dels camps de batalla. El retorn del soldat és d'aquestes últimes tot i que va més enllà malgrat les només 143 pàgines, potser perquè és la primera novel·la sobre la Primera Guerra Mundial escrita per una dona.

Escrita durant la Primera Guerra mundial és un clar exemple de les conseqüències que la guerra té en el comportament humà. Mentre el capità Baldry és al front, la Kitty, la seva esposa viu en una casa de camp als afores de Londres amb la cosina d'ell, la Jenny, envoltada de flors, plantes i coses plaents amb el servei a la seva disposició.
La Jenny esdevé la narradora de la història malgrat no ser-ne la protagonista principal però sí molt propera, ja que viu enamorada, en secret, del seu cosí. Un bon dia reben notícies del capità després de mesos sense saber-ne res, els comuniquen que està ingressat a l'hospital com a conseqüència d'una explosió si bé no té cap lessió física el capità pateix una amnèsia que li esborra els últims 15 anys de vida. En Chris Baldry és incapaç de recordar res dels darrers anys i no reconeix la seva dona i a la seva cosina només la recorda com una nena, antiga companya de jocs infantils. En Chris només demana per la Margaret, un antic amor de joventut que va viure intensament.
A ulls de la Kitty, pura elegància i bellesa, i la Jenny, cosina abnegada, la Margaret no els suposa cap amenaça, però això decideixen convidar-la a casa per ajudar en Chris a recuperar la memòria... El que elles no s'esperen és la reacció d'amor d'en Chris per a la Margaret.
La Margaret ben aviat haurà de triar entre amagar la veritat a en Chris o ajudar-lo a recuperar la memòria, cosa que implicarà que es consideri guarit i el retorn al front... Quin paper hi tindrà la Kitty, de classe benestant i molt preocupada pel paper del matrimoni en societat? I la Jenny, la cosina enamorada en secret que viu al costat de la Kitty per poder estar a prop d'en Chris...
Sens dubte una primera novel·la que sorprèn, escrita quan l'autora només tenia 26 anys i que ens fa endinsar en els laberints de la memòria i en la percepció de la realitat que tots tenim.

Publicada per Viena
Traduïda per Francesc Parcerisas

dissabte, 3 de març del 2012

Crim de sang


"Els homes no suporten la idea de ser assassinats; en canvi, a tots els entusiasma la possibilitat de convertir-se en assassins. A tots, sense excepció: la raça humana no és més que una nissaga, ja antiga i extraordinàriament populosa, d'assassins. Aquest és el problema de la llibertat humana: a penes un individu es pensa que l'ha assolida, el primer que fa és concentrar-se a eliminar els seus congèneres. L'ordre es restableix quan algú altre li sega la vida, perquè l'ordre consisteix a reprimir l'apetit del crim, gairebé sempre cometent un altre crim. Per això una guerra, més que cap altra cosa, és la realització simultània del desig de matar acumulat per tots els individus d'una generació. Un instant d'alliberament col·lectiu, un sospir enorme i devastador, exhalat des del fons de l'ànima tant per les víctimes com pels botxins."

Així de contundents són les paraules de Crim de sang ja des de bon principi, una novel·la gòtica i de misteri ambientada als inicis de la guerra civil i en un episodi de persecució i traïció dels religiosos per part dels anarcosindicalistes. M'ha agradat tant la ressenya que en fa en Jordi Llavina que jo no us en diré massa cosa, en Sebastià Alzamora domina el llenguatge i l'estructura de la novel·la de manera sorprenent i el contingut et deixa amb la boca oberta durant uns dies!





Sí que us vull dir que haver-lo tingut a la llibreria per celebrar-ne el 5è aniversari, acompanyat d'en Joan Manuel Tresserras ha estat un privilegi a l'abast d'aquells que van voler acompanyar-me ara fa una setmana. Només puc donar les gràcies a tothom que un divendres al vespre va voler passar més d'una hora parlant de literatura, de comunicació i de llibres i llibreries. Als que no hi éreu, compreu el llibre de l'Alzamora i deixeu-vos vampiritzar pels protagonistes i sentiu que encara hi ha un mínim d'esperança en la figura del comissari i de la nena.





I a tu Sebastià, gràcies per omplir-nos d'històries tan punyents.

Publicat per Proa