divendres, 31 d’octubre del 2014

Las tres bodas de Manolita


Fins fa tres dies gairebé ningú havia sentit a parlar de memòria històrica ni de restauració del nom de les víctimes, vivim en una democràcia tan agafada per pinces que hi ha coses que ens fa una por terrible i més si vivim en un estat on sembla que una única veritat impera, la dels guanyadors de la Guerra Civil; els vençuts no només van ser afusellats, humilitats i vexats sinó que encara ara s'han de sentir dir algunes coses que em fan una vergonya immensa. Una de les veus que trenca una llança al seu favor és la d'Almudena Grandes que des de la seva implicació política i de justícia ho fa a través de la paraula, la seva millor arma. No parlaria de tot això si no fos que el resultat és impecable que aquest homenatge literari que Almudena Grandes vol fer als Espisodios Nacionales de Benito Pérez Galdós està essent un reconeixement merescudíssim a les víctimes, però també una literatura que, a partir d'uns fets històrics reals, recrea la vida d'aquella gent que va existir i va viure, en aquest cas, en el Madrid de la postguerra.

Las tres bodas de Manolita ens explica la vida de Manolita una jove coneguda amb el sobrenom de la señorita conmigo no contéis. Viu en una família amb molta implicació política, el pare i la seva parella són a la presó i el germà amagat a les bambolines d'un tablao flamenc, ella mira cap a un altre costat, no es vol mullar, ella es vol casar per amor i ser una noia feliç amb fills. I tanmateix, la postguerra li prepara un altre futur...

"En los buenos tiempos, las jovencitas se casan por amor. En los malos, muchas lo hacen por interés. Yo me casé con un preso en los peores, por dos multicopistas que nadie sabía poner en marcha. Tenía dieciocho años, y hasta que a mi hermano se le ocurrió complicarme la vida, ni si quiera sabía que existieran máquinas con ese nombre."

Manolita de cop i volta és la cap de família, amb germans petits a qui cal alimentar i fer créixer. Els seus somnis ben aviat es converteixen en un malson de buscar menjar i deixar la pell fent tota mena de feines perquè no els falti de res mentre el pare sigui a la presó i el germà gran visqui amagat. De ser la señorita conmigo no contéis es converteix en el puntal de la família, que passa informació secreta mentre sobreviu en un ambient molt hostil, que la porta a prendre decisions, amb la millor de les intencions, com enviar les seves germanes petites a una escola de monges de Bilbao on la caritat cristiana es queda a la porta de l'entrada.

"Se levantaban por la mañana con el hambre de la noche anterior clavada en el estómago y lavaban, tendían, planchaban como máquinas tontas y eficaces, hasta que llegaba el momento de acostarse para que el cansancio fulminara al hambre que habían acumulado durante toda la jornada. Así, un día, tras otro, una semana tras otra, un mes tras otro, hasta que Raimunda empezó a aprobarlas, asintiendo con la cabeza mientras las veía desfilar del dormitorio a la capilla, de la capilla al comedor, del comedor al pasillo. La monotonía de su vida era un factor esencial de su fracaso, aquel proceso que las fue degradando implacablemente, siempre poco a poco, hasta convertirlas en las peores enemigas de sí mismas."

Mireu i escolteu:

El testimonio de Isabel Perales - Las tres bodas de Manolita - Almudena Grandes from Tusquets Editores on Vimeo.


Grandes ha fet una novel·la coral que pivota entorn de la Manolita però que té uns secundaris tan ben trobats i tan vius que permeten agafar el relleu de la protagonista quan aquesta necessita passar desapercebuda. Grandes és molt hàbil amb la creació de personatges, desconec el seu procés creatiu, però no ha de ser fàcil fer que totes les peces del trencaclosques vagin encaixant en mica en mica, durant el procés explica que va conèixer gent que li explicava històries del Madrid de l'època que després ella adapta i transporta al terreny de la ficció i així ens traslladem a l'obrador d'una pastisseria (en època d'escassetat d'aliments se les inventaven totes), en un tablao flamenc, en un pis regentat per un gai adinerat que acull tota mena de gent que no troba el seu lloc al món, però també a la resistència política, amb les màquines d'imprimir fulletons de propaganda i amb la burocràcia i els buròcrates que es deixen vèncer amb suborns i favors sexuals, també els delators que només per l'afany de protagonisme són capaços de l'impossible.

Estic esperant amb candeletes la quarta entrega, perquè frueixo, m'enfado, em revolto i em reafirmo, però també perquè quan acabo els seus llibres trobo a faltar els protagonistes durant tants dies... Encara penso què deu fer la Manolita, com li deu anar la vida...
Que la literatura ens faci a tots més lliures, gràcies Almudena!

Publicat per Tusquets editores

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Paraules a mitges

Fa una bona estona que estic asseguda al davant de l'ordinador amb la pantalla en blanc, el llibre de la Blanca al costat, música de fons i rosegant una mica de xocolata... Escric i esborro... i penso com coi puc parlar d'aquesta novel·la sense desvetllar res de la trama perquè el lector pugui gaudir de cada gir i sorpresa que la Blanca ens té preparats.
Confesso que m'ho he passat bomba llegint el llibre de la Blanca, no he deixat de girar pàgines, però mentre la llegia també me la imaginava amb cara de múrria escrivint i passant-s'ho d'allò més bé! M'agrada la prosa de la Blanca perquè flueix, és àgil, treballada i per la riquesa de llenguatge que gasta, però també pel sentit de l'humor, una mica negre, i la seva capacitat de recrear espais i moments.

Som al llit de mort del pare d'una família, la de la Nina, l'Albert i l'Annabel, quan el pare els confessa que el 23F va matar a un home... Cap d'ells creu que el tros de pa del seu pare fos capaç de matar ningú i allà entre el plor i el dol cadascú explica la seva pròpia història i confessa en veu baixa què feia aquell 23F. Una història que passa a cavall de Barcelona i algun poble de la Plana de Vic, als anys 80. L'Annabel estudia per mestra a Barcelona i treballa al saló de te de Can Mauri per treure's un sou; l'Albert fa de mecànic a Ripoll i la Nina està en un convent de monges. Paraules a mitges com diu el títol és una novel·la on els silencis són tant o més importants que allò que s'hi diu. No deixa de ser un tema recurrent en la literatura el de la família i els secrets, com ens venem a l'exterior com a clan familiar, el que mostrem i alhora el que ens amaguem. És evident que els secrets hi són però que compartits amb algú sempre són més digeribles. Dividida en quatre parts, una per cada fill i l'altre la del mosso de la casa de pagès que hi aporta un punt de vista molt interessant, absent, com si no hi fos... M'ha agradat com la Blanca juga amb els salts en el temps i com del llit de mort del pare en surten històries que neixen i permeten renéixer els personatges.

Els fets històrics són importants i tant que sí, però sovint ens oblidem d'explicar les històries menudes de la gent que iniciava vida en democràcia com l'Annabel que somiava entre fum als bars de Gràcia, mentre el seu germà patia en solitud i la germana resava al convent i és el que fa aquest llibre, explicar-nos la vida d'una família amb un taló de fons com el 23F. Paraules a mitges fa olor de xocolata i de perfum, el perfum que venia la mare a la botiga que tenia al poble.
Si us va agradar El jersei i La nevada del cucut aquest ja el podeu posar a la pila, a l'Espolsada el presentem el dia 14 de novembre.

Editada per Rosa del Vents.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

La petita Amèlia es fa gran



Hi ha llibres amb els que tens un enamorament a primera vista, no sabria descriure-ho, però treuen el cap de la caixa, els agafes, acaricies les cobertes, els obres a poc a poc i et deixes seduir per la màgia que contenen, els tornes a tancar i a obrir i et continuen fascinant. Tancats te'ls acostes al pit i els abraces en silenci i aixeques el cap per veure si a la llibreria hi ha algú que s'hagi adonat d'aquest enamorament instantani... si és així t'hi acostes i dius: mira'l, si us plau... sinó esperes ansiosament que algú entri per compartir la màgia. Tot això us ho explico perquè aquest conte pop-up tan bonic fa ganes de cridar als quatre vents que vols que tothom el tingui i que tothom en pugui gaudir.





L'Amèlia és un nena que creix i això es tota una aventura perquè tot el que hi ha al seu voltant és més gran que ella, però per sort, això no sempre és així, la perspectiva de les coses canvia. M'agrada recordar espais o coses de quan era petita que eren moooolt grans i que vistos amb el temps no ho són tant, aquesta és l'essència de créixer i fer-se gran. Elisenda Roca ens regala un text poètic embolicat amb les il·lustracions boniques i delicades de la Paula Bonet que no deixo de mirar. El que més m'agrada del treball de la Paula és que reconeixes el seu traç però trobo que s'ha sabut posar a l'alçada de la mainada i ha dibuixat pensant en ells.





Quan ets petit també passa que hi ha persones que penses que no podràs conèixer mai però et fas gran i de sobte tens una llibreria que et dóna la possibilitat de conèixer gent amb quin compartir bones estones. Estic com una nena amb sabates noves de taló de saber que l'Elisenda i la Paula seran dissabte que ve a l'Espolsada fan gaudir grans i petits de la màgia de les bones històries. Us espero!

Editat per Combel

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Nit Viena


Des de fa temps intento que a la llibreria passin coses, que sigui un espai d'intercanvi cultural, que la gent s'hi senti a gust, es trobi còmode entre llibres però que sobretot, s'hi trobi sentint parlar de literatura. Així és com han nascut nits dedicades a Impedimenta, a la Woolf, a la Munro, Libros del Asteroide, Minúscula, Lumen... convidant a editors i traductors a explicar la seva feina vital perquè nosaltres com a lectors tinguem una oferta de lectures per anar fent camí. La col·lecció del Cercle de Viena m'ha donat grans satisfaccions com a lectora, per això, li devia un vespre temàtic, perquè s'ho mereixen, perquè fan una feina impecable d'acostar-nos autors del segle XX, narradors que si no fos pels traductors no podríem llegir, perquè curen l'edició, el disseny i el contingut, perquè estimen els traductors i això es nota en els llibres.

Ahir va ser un d'aquells vespre que forma part de la memòria de l'Espolsada, amb dues dones de bandera, editora i traductora, amb un munt de bons llibres per conversar, amb un públic fidel, amb sorpreses de gent que venia per primera vegada a la llibreria (benvinguts!) i amb un equip que treballa a les bambolines per deixar la llibreria preciosa malgrat tots els contratemps que ahir vam tenir, sou grans, molt.

Jo em sento molt satisfeta de poder viure-ho en primera persona, però encara més que tot això que passa tan màgic tingui com a guió els llibres i la literatura. La sensació és agredolça però, els bons traductors cada cop tenen menys feina, les editorials els costa que els seus llibres trobin el camí i a les llibreries ens costa vendre i sobretot ens costa tenir poder de convocatòria. Jo voldria encomanar tothom d'aquesta màgia, voldria que més gent traspassés el llindar de l'Espolsada un divendres al vespre, després d'una setmana de feina, i malgrat la pluja, i s'assegués, prengués un got de vi mentre sent parlar de Corfú, de la Dinesen, Kawabata, Proust, Steinebck, d'homes que planten arbres per transformar el món i d'un Jardí secret que amaga tresors de la literatura infantil universal que haurien de ser a totes les cases, i a mi de mentre només em falta comprar-me un parnàs i fer de llibreria ambulant amb el millor somriure. Com ja us vaig dir ahir, regaleu llibres, compreu-ne, parleu-ne a la xarxa, fem saber el món el que es perden. M'hi ajudeu?

Gràcies Isabel per la perseverança, com la del plantador d'arbres, de fer un catàleg tan impecable, i a la Dolors Udina per traspassar el to original de les obres, per conviure amb els llibres fins a regalar-nos la traducció final, i a vosaltres per ser-hi sempre.









dissabte, 4 d’octubre del 2014

L'Automòbil Club d'Egipte



"Si llegeixes literatura, mai seràs un fanàtic" afirma Alaa Al Aswani en aquesta entrevista feta per Ernest Alós a l'autor egipci. No podria estar-hi més d'acord. D'una banda, perquè llegir novel·la et permet posar-te a la pell de tanta gent i viure tantes vides que de cop m'he trobat al Caire dels anys quaranta. De l'altra, novel·les com aquesta et permeten entendre situacions i circumstàncies, parlo de la primavera àrab, parlo del paper dels europeus en la descolonització, dels comportaments dictatorials i de les relacions de vassallatge (les estudiàvem a l'escola quan fèiem l'edat mitjana, transformades i disfressades però continuen vigents)... tot plegat novel·lat en una història que arrenca amb la família d'Abdelassís Hamam, descendent d'una família adinerada de l'Alt Egipte que s'arruïna i es veu obligada a deixar-ho tot per anar a guanyar-se les garrofes al Caire.
Som a l'època dels primers automòbils que només tenen els anglesos, el rei i els nobles. Amb l'afany de trobar-se i intercanviar opinions, disbauxa i vanitat neix l'Automòbil Club d'Egipte, on el nostre protagonista entrarà a treballar com a servent.

"-Mentre els egipcis segueixin fent servir una llengua tan nefasta i estèril no avançaran mai.
-L'àrab clàssic no és ni estèril ni nefast. És una llengua viva i molt rica -vaig respondre de seguida-. I, en qualsevol cas, no és pas la llengua la que manté endarrerit el país, sinó l'ocupació."

Abdelassís Hamam té com a objectiu l'educació dels seus fills i en especial la de seva filla, per això hi deixa la pell servint a una colla d'ineptes adinerats que exploten tothom que no parli anglès i no sigui blanc.
Així en una estructura coral, l'acció es desenvolupa en dos fronts, un a dins el club i a l'altre a l'exterior de la mà dels membres de la família Hamam que ens porten a la universitat, a la vida nocturna del Caire, a les llars egípcies i a la cuina dels moviments revolucionaris que volen enderrocar la monarquia.
Amb un llenguatge planer i àgil com aquell qui no vol et trobes passant pàgines, 572, amb fruïció i espiant les vides petites dels Hamam, de les vídues dels colonitzadors i de tota una societat que batega. Les novel·les d'Aswani són les de la gent, del trànsit, del bullici del carrer i el mercat. Un retrat que ni el millor pintor podria captar amb tanta intensitat.

Diu Alaa Al Aswani que cal lluitar per la llibertat però que sovint el pa i la gana passen per davant... i ja sé que estem a Egipte en els anys quaranta però mentre llegia no podia sinó sentir l'eco del que s'està coent a casa nostra.

Publicada per Edicions de 1984
Traduïda per Jaume Ferrer Carmona
Il·lustració de la coberta d'Arnal Ballester