dissabte, 23 de febrer del 2008

Primer any enviant i rebent




Demà 24 de febrer farà l'any que vaig emprendre aquesta temerària aventura d'obrir una llibreria. Tothom del sector em deia ets boja, no ho facis, les llibreries estan condemnades a desaparèixer, no et faràs mai rica. La gent de fora em deia quina idea més bonica, que romàntic estar tot el dia entre llibres, quina feina més agradable.


Avui passat un any crec que he trobat l'equilibri entre tots dos punts de vista. Estic d'acord, és una temeritat, a les petites llibreries no ens ho posen gens fàcil, sobreviure entre l'allau constant de novetats i oferir un bon servei és una lluita constant i diària. Ara bé des d'aquí reivindico les llibreries de comarques i de proximitat on la relació amb la clientela fa que t'aproximis al romanticisme de viure entre llibres i pels llibres.


Fa uns dies vaig tenir una petita crisi, fruit dels nervis del primer aniversari, i vaig agafar un llibre, Soldados de cerca de un tal Salamina, d'Eduardo Fernández, prologat pel Llibreter, reconec que em vaig fer un tip de riure, em vaig sentir identificada en moltes de les anècdotes i vaig veure que les meves pors i angoixes eren compartides. Des d'aquí en reivindico la lectura que m'ha donat forces per celebrar l'aniversari amb optimisme.


Una altra persona que encomana optimisme és en Màrius Serra, ahir vam tenir-lo a l'Espolsada presentant el seu llibre Enviar i rebre, un recull d'articles molt interessants que en Màrius ha anat publicant en els últims vint anys i que com ahir deia el seu presentador, l'escriptor Josep M Boixareu, parafrasejant-ne el títol heu "comprar i llegir" per saber-ne més.


Enviar i rebre són dos verbs que tenen molt a veure amb el tarannà d'una llibreria on enviem i rebem informació constantment, on l'intercanvi d'opinions és bàsic.


Gràcies Josep M i gràcies Màrius, gràcies a tothom que vau ser-hi, l'Espolsada en vol fer molts més!


dissabte, 16 de febrer del 2008

Adreça desconeguda


Sota una aparença de senzillesa s’amaga la força de les paraules, no cal ni una sola pàgina més per copsar l'horror d'una època. Adreça desconeguda ens narra una relació epistolar entre dos amics i socis, Max Eisenstein que viu als EUA i Martin Schulse que ha tornat a Alemanya amb la família just quan el nazisme comença a estendre’s i Hitler es fa gran. Max escriu puntualment a Martin per mantenir-lo informat de com va el negoci i per sentir a parlar de l'Alemanya que tant enyora:
"... encara sento amb força l’encís d’Unter den Linden: l’amplitud de la llibertat intel·lectual, els debats, la música, la camaraderia alegre."
Les notícies que arriben d’Alemanya però no són gens esperançadores, primer se’n sorprèn, fins i tot Martin al principi sembla descol·locat amb la notorietat d’un tal Hitler. "Aquell home és com una descàrrega elèctrica, tan fort com només ho pot ser un gran orador i un fanàtic. Però jo em pregunto, està prou bé del cap?"
A mesura que va avançant el temps però Max sent com perd un amic que és xuclat pel nazisme i que acaba justificant les atrocitats més grans en nom d’una ideologia, fins i tot gosa escriure aquestes paraules al seu amic:
"Mai no he odiat el jueu individual; a tu sempre t’he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t’he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça."

Amb només 68 pàgines, Katherine Kressmann Taylor, coneguda com a Kressman Taylor en té prou per explicar-nos el que la va dur a escriure la història:
"Poc temps abans de la guerra, uns amics meus alemanys, cultes, intel·lectuals, amb bon cor, van tornar a Alemanya després de viure als Estats Units. En un període molt curt, van convertir-se en nazis fanàtics. En una visita que van fer a Califòrnia, van trobar-se un antic amic seu pel carrer, un antic amic íntim que era jueu. No hi van voler parlar."
Publicada per la Magrana en català i RBA en castellà.

dissabte, 9 de febrer del 2008

Havanera



Ara que el dia s’allarga, el sol brilla i comencem a tenir aires de primavera us vull recomanar una novel·la que vaig tenir la sort de topar-m'hi ara farà dos anys. Sempre que vaig de viatge a banda de buscar informació pràctica, procuro llegir alguna cosa d'autors autòctons o sinó literatura ambientada al país, m’ajuda a situar-m’hi. Així doncs preparant l'estada a Cuba va aparèixer Havanera de l'autor valencià Francesc Bodí. Havanera ens narra l’arribada de Josep Martí a l'Havana, just abans de proclamar-se la independència de l'illa, a partir d'aquí el protagonista es canvia el cognom perquè no el confonguin amb el general Martí, i es fa un lloc entre les classes benestants, els patrons dels ingenis de sucre i les explotacions agrícoles. Martí però ben aviat se sent decebut per la voluptuositat de l'Havana, comença a quedar-se sense diners i decideix provar sort i comença a recórrer l'illa. Poc a poc descobreix una realitat fins ara desconeguda, la d'un gresol de cultures: els xinesos arribats per guanyar-se la vida, els descendents dels esclaus africans, els propis esclaus, la santeria, les creences... la decadència d'una classe benestant espanyola, però sobretot la vida als ingenis, les explotacions de canya de sucre. Havanera és un llibre ple de passió, erotisme, sensualitat que et transporta a la Cuba de l'època, en definitiva és una bona novel·la, sobretot per aquells que vulguin endinsar-se per l'illa i no es vulguin quedar només a les platges de Varadero.

"Els amants havien intentat mantindre en secret la seua relació, però els treballadors eren sers primaris que s'havien criat enganxats a la terra i que coneixien a la perfecció el mecanisme dels instints. No sabien llegir ni escriure, però sabien desxifrar en els cossos els neguits més elementals, podien llegir el desig dels amants en l'espurneig dels ulls encesos i destriaven en el tremolor de les paraules la passió acumulada. Els sentiments i les emocions que la civilització occidental havia entronitzat sobre un devessall de conceptes i metàfores inextricables, per a ells no tenien més misteri que un simple esternut o un recargolament de budells."

Publicada per Bromera en català

dimarts, 5 de febrer del 2008

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda


A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda amb motiu del centenari del naixement d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

31. Era el nostre joc preferit i quasi sempre guanyàvem, o l’un o l’altre; perquè anàvem tots dos a una i perquè teníem un amagatall secret: un petit quarto traster amagat rere un banc de fusta a l’entrada de cal Ronso, ple de serradures i teranyines, on tot just hi cabíem.

Així doncs el nostre homenatge a la Rodoreda.

divendres, 1 de febrer del 2008

La mort i la primavera


Enguany celebrem el centenari del naixement d'una de les autores més brillants que ha donat la nostra literatura, Mercè Rodoreda. Tinc pendent de fa temps la lectura d'alguns dels seus llibres, i aprofitant que aquest any es reeditarà bona part de la seva obra m'he decantat per La mort i la primavera.

És una novel·la que el seu editor, Joan Sales, li va publicar a títol pòstum, malgrat ella encara hi treballava, revisava i reescrivia i que per tant llegeixes amb apèndixs, notes, comentaris manuscrits... que fan que encara tingui més atractiu.

La mort i la primavera ens parla d'un poble situat en algun indret remot on la mort hi sobrevola constantment. Un poble on els habitants renillen com els cavalls, es comporten com a salvatges en estat pur i on res es diu pel seu nom.

Hi ha tanta brutalitat en aquest poble que l'autora la vesteix amb la poesia que ens ofereixen les flors, les abelles, els ocells, en definitiva, la natura. És una obra plena de símbols, Rodoreda en estat pur, la Rodoreda dels contes.

"A l'altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d'eruga i vaig trobar l'olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera".

Rodoreda contraposa constantment el més bell i el més odiós com a metàfora, els habitants volen morir per sentir-se vius i reencarnar l'ànima en la natura. El fet d'estar vius els oprimeix en uns cossos que no els deixen viure.

"No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

Per a mi no ha estat un llibre de lectura fàcil, cal llegir-lo acuradament, pair-lo, detenir-s'hi i entrar-hi, un cop hi ets t'atrapa.

La millor manera de retre homenatge a la Rodoreda és parlant-ne, llegint i parlant dels seus llibres, per això el dia 6 de febrer a la xarxa de blocaires en parlarem.


Publicada pel Club Editor en català