dissabte, 28 de juny del 2008

Postal de Copacabana


Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai
Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor

dissabte, 21 de juny del 2008

El violí d'Auschwitz


L’altre dia, tot ordenant les prestatgeries de casa que acumulen llibres, em va caure a les mans El violí d'Auschwitz de la M. Àngels Anglada, una edició acurada del Cercle dels lectors que vaig llegir el 1994, amb dinou anys. Recordava que m’havia arribat endins i el guardava a la memòria amb molta estima, per això vaig decidir rellegir-lo.

Si bé als 19 anys la història d'en Daniel, un luthier jueu que aconsegueix sobreviure a l'horror del camp de concentració gràcies al seu ofici, em va impactar, els anys i el coneixement han fet que en aquesta relectura l’absurditat de la història que s'hi explica, encara sigui més punyent, em refereixo a l’holocaust.

Anglada ens narra la vida d'en Daniel, el luthier, a través dels ulls i la memòria d'un concertista. En Daniel rep l'encàrrec de fer un violí amb un so perfecte, el més bell, amb un termini que no sap quin és, si no l'acompleix el castigaran. És tan contradictori que un comandant encarregui una peça tan delicada i alhora sigui capaç de vexar, degradar, exterminar... i transformar-se en un monstre capaç de no sentir res i d'executar les ordres més terribles.
Anglada té la capacitat de descriure de manera planera, acurada i poètica el que sentia en Daniel que es pot traduir en el que van viure milers de persones durant l'holocaust.

Tot i que la història és novel·lada, a l'inici de cada capítol Anglada reprodueix documents reals per exemplificar del que estem parlant i és que ens pensem que la ficció va molt enllà, però la realitat ens confirma que sempre la supera, fins i tot quan parlem de brutalitat.

"Cap a les 15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del gueto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets. Signat Naumann, guàrdia de reserva."

"... el tatuatge inesborrable, els cabells tallats arran, l'arruixament amb desinfectant, com si fossin plantes, la por d'entrar a les dutxes, per si en sortia un gas mortal, no aquella aigua tallant de freda, però inofensiva si no durava massa -de vegades s'hi divertien, a no deixar-los sortir fins que tremolaven i petaven de dents..."

"Què es devia haver fet dels companys de dissort? Ell no havia volgut gairebé mai parlar d'aquells temps, i de molts no en recordava ni la fesomia, però la d'en Daniel, aquell luthier excepcional, la veia com si la tingués davant, com si la resplendor de les flames n'il·luminés els trets, aquells ulls que la fam no havia aconseguit d'apagar ben bé, que reflectien tots els moviments del seu esperit: el coratge, la por, la ira, la desesperació quan va saber que se l'havien jugat contra una caixa de vi francès."

Publicada per Columna en català i Destino en castellà

dissabte, 14 de juny del 2008

Dues rulots



Diem que llegir ens permet viure moltes vides i alhora enriquir-ne la teva, eixampla la ment i et permet posar-te a la pell de personatges que d'una altra manera seria complicat. Tota aquesta introducció per parlar-vos de Dues rulots, el nou llibre de Marina Lewyka que ja ens va sorprendre amb La petita història dels tractors en ucraïnès.


A dues rulots se'ns explica la vida i peripècies d'un grup de collidors de maduixes del camp anglès. Irina, Andridy, Tomasz, Yola, Marta, Emmanuel, Vitaly, dues noies xineses i un gos, GOS, són els protagonistes dels camps de maduixes, tots treballen a l'espera d'uns estudis, d'una feina més digne o d'un sou per tornar al seu país. Sota condicions pèssimes i deplorables saben aprofitar cada minut que tenen, gaudir-ne al màxim i transmetre una alegria incomprensible donades les circumstàncies.

Lewycka té una capacitat per fer-te somriure amb un estil fresc i desenfadat davant de situacions que són per plorar, i sort, perquè Lewycka escriu i denuncia la situació dels temporers i sinó ens refresqués amb aquest humor àcid la lectura se'ns faria insuportable. Lewycka ens planta davant del mirall la situació de milers de persones explotades davant la nostra negativa a saber qui hi ha darrera les maduixes que ens mengem o els pollastres que cuinem (els pollastres es mereixen un capítol a part). Retrata la misèria humana i fins a quin punt som capaços de fer el ridícul per estalviar un cèntim, tot però de manera àgil, optimista... i és que els protagonistes malgrat passar-les putes encomanen ganes de viure.

"Tomasz va obrir la porta a una onada d'aire enxubat i calent. A dins hi ha via sis -no, set- ombres que dormien arraulides en matalassos posats a terra, envoltades de les seves tristes possessions, escampades fora de les bosses -de plàstic i de viatge-: un poti-poti de sabates, vestits, llençols, papers, paquets de cigarretes, ampolles i altres deixalles. [...] Així doncs, ara es trobava en una nova situació. Què era ell sinó un fragment d'humanitat trasbalsada i espaordida arrossegada pel corrent a aquella platja llunyana? D'això en faria una cançó."

Fins i tot GOS té els seus moments de glòria i ens regala uns paràgrafs per poder respirar.

"Sóc Gos corro corro amb Maryjane estic enamorat ella és una gossa ràpida i prima de pèls castanys fa bona olor de gossa i d'hormones d'amor jo ensumo ella ensuma tots gossos li van darrere però ella corre amb mi.."

Publicat per La Campana en català i Lumen en castellà

dissabte, 7 de juny del 2008

Llegir per ser més lliure


Aquests dies hem pogut sentir, llegir i veure la campanya de foment de la lectura promoguda pel Departament de Cultura i Mitjans de comunicació. Per a mi ha estat una campanya dinàmica i fresca que espero que tingui continuïtat i que es tradueixi en un augment de lectors reals. Sovint es qüestiona la utilitat d'aquestes campanyes institucionals, sóc del parer que val més que hi siguin que no pas que s'ignorin els llibres. La campanya no s'hauria de basar només en els espots o les falques publicitàries, el que té una incidència real és que es parli de llibres obertament, que apareguin els llibres a les sèries i que la gent en recomani. Es dediquen una mitjana de 15 minuts a cada telenotícies a parlar d'esport, si a cada telenotícies en dediquessin un parell a parlar de llibres, les coses anirien molt més bé. Llegir no només ens faria més grans i més vius sinó que ens faria créixer com a persones amb criteri.


Ara bé us volia parlar d'un dels CEIP del meu poble, en aquesta escola s'hi aplica una política de foment de la lectura de debò. L'escola té una biblioteca puntedu on es destinen molts recursos entre els quals, i per a mi, el més important, una mestra.

La Carme és una mestra que per un temps ha deixat la docència per dedicar-se a la biblioteca de l'escola. Els nens i les nenes visiten la biblioteca com una part més del seu currículum educatiu, hi passen hores, estan en contacte amb els llibres i tenen una mestra dedicada a triar i buscar els llibres que més els convenen per edats, projectes i oci.

La incidència real la veus amb els nens i les nenes de l'escola quan venen a la llibreria, saben perfectament on van, transmeten passió pels llibres i per la lectura. Amb aquests projectes sí que farem persones lectores més grans, més vives i més lliures.