dilluns, 31 de desembre del 2007

S'acaba l'any


S'acaba l'any i m'agradaria poder fer un balanç tot comentant els llibres més venuts a l'Espolsada. És gratificant veure la bona acollida que han tingut els llibres, els autors i les autores dels quals han passat per la llibreria. S'acaba l'any i l'Espolsada té 10 mesos que han estat intensos, néixer, créixer i començar a caminar. Gràcies a la Isabel-Clara Simó, en Josep Maria Boixareu, en David Bassa, l'associació catalana de Tintinaires, Tintincat, a la Gemma Barbany i en David Montserrat, i l'Assumpta Montellà i l'Abel Camp, per creure-hi.

En català,
1. El caníbal, Isabel-Clara Simó
2. Mil cretins, Quim Monzó
3. Viure, reviure i pensar, Josep Maria Boixareu
4. El noi del pijama de ratlles, John Boyle
5. La maternitat d'Elna, Assumpta Montellà
6. El club eròtic dels dimarts, Lisa Beth Kovetz
7. El setè camió, Assumpta Montellà
8. Memòries, Jordi Pujol
9. El pont dels jueus, Martí Gironell
10. El conte número 13, Diane Setterfield

En castellà:
1. El niño con el pijama de rayas, John Boyle
2. Los bebés en el agua, Gemma Barbany
3. Un mundo sin fin, Ken Follett
4. La sangre de los inocentes, Júlia Navarro
5. El secreto, Rhonda Byrne
6. La ciudad sin tiempo, Enrique Muriel
7. La ladrona de libros, Markus Zusak
8. El cuento número trece, Diane Setterfield
9. Cien años de soledad ed. commemorativa, Gabo
10. La suma de los días, Isabel Allende

Com a curiositats, un mini llibre de l'Eva Piquer que es diu Supermaretreballadora i altres estafes està amunt del rànquing, per què deu ser?
Els tres còmics de Casals sobre història de Catalunya també ocupen un bon lloc: Guifré 897, La revolta dels segadors i Barcelona 1714.
Bon any i per molts llibres!


diumenge, 23 de desembre del 2007

Fa mil anys que sóc aquí


El premi llibreter l’organitzem les llibreries de Catalunya. L’objectiu és destacar la qualitat d’una obra que passa desapercebuda enmig de l’allau de novetats publicades, però, que per la seva qualitat creiem que cal donar-li una oportunitat. Els llibreters proposem uns quants títols i un jurat pren la decisió final.

Enguany el premi ha estat concedit a Fa mil anys que sóc aquí de l’autora italiana Mariolina Venezia.


El llibre ens narra la història de cinc generacions d’una família, els Falcone, amb la qual vivim 150 anys de la història d'Itàlia, des de la unificació fins a la caiguda del mur de Berlín. La novel·la se situa al sud d'Itàlia, a l'oblidada regió de Matera, i recupera el plaer de narrar, descriure i de viure petites històries que acompanyen els habitants de la vila de Grottole. La veu que explica la història és la de les dones de la família immerses en una societat masclista, tanmateix són les que sembren la llavor del canvi.

Hi ha un treball lingüístic remarcable doncs els habitants de Grottole s’expressen en el dialecte tal com es transcriu en diferents fragments de l'obra, cal esmentar la tasca notable de l'Anna Casassas en la traducció.

Com diu l’autora: "En aquest món globalitzat, on tot és igual arreu, els aeroports, les botigues, les maneres de vestir..., la gent té la necessitat de conèixer coses que, encara que no siguin particularment felices o boniques, siguin autèntiques."

En certa manera, els personatges i les protagonistes de la novel·la m’han recordat als de dos llibres publicats recentment, El sol dels Scorta, de Laurent Gaudé, i L'art de viure, de la Goliarda Sapienza, que també s’ambienten al sud d'Itàlia, i a través dels quals també descobrim la història del país, l’escalfor del sol i l’olor de les oliveres, en definitiva la Mediterrània.

Enmig de la voràgine de llibres trepidants Fa mil anys que sóc aquí recupera el plaer per la lectura d’anar a poc a poc.

Publicada per La Campana en català i Gadir en castellà

dissabte, 15 de desembre del 2007

Etiopía, un rostro con tres miradas


Avui us vull parlar d'un llibre de fotografies però que alhora és una magnífica guia de viatges. De fet aquest llibre és el culpable de les meves vacances en aquest extraordinari país ara fa tres anys. El vaig veure en una pila a la llibreria Altaïr, em va sobtar la verdor de la portada i vaig dir, jo vull anar-hi! Quina sorpresa quan vaig descobrir que aquella verdor era d'Etiòpia, les imatges que en teníem eren de sequera i terra erma.

Ara passats aquests tres anys sóc jo la que tinc una llibreria i resulta que ara és Altaïr que el recupera i l'edita sota el seu segell.

Us animo a regalar-lo en aquestes fetes, però sobretot a llegir-lo. En Javier Gozálbez i la Dulce Cebrián ressegueixen el país de nord a sud, i de l'est a l'oest desvetllant els secrets d'un país d'una gran diversitat que té molt a oferir.

Viatjar i llegir, llegir i viatjar...

diumenge, 9 de desembre del 2007

El zoo d'en Pitus


Des d'aquí el meu petit homenatge a en Sebastià Sorribas, un dels culpables de la meva passió per la lectura.

Recordo com si fos ara El Zoo d'en Pitus, un regal d'aniversari, que no vaig poder deixar fins a acabar-lo. Aquells nens i nenes que van organitzar un zoo per recollir diners per poder pagar el tractament del seu amic malalt, sens dubte, un cant a l'amistat. També recordo amb un somriure als llavis el Festival al barri d'en Pitus, Viatge al país dels Lacets i la Cinquena Gràcia de Collpelat.

Llibres que sens dubte marquen el teu camí com a lectora/a. Val la pena posar tots els sentits a l'hora de triar els llibres que la mainada llegeix, d'aquests en dependrà la passió i l'hàbit, perquè no oblidem que llegir és un hàbit, un saber aturar-se i decidir quin temps del dia dediquem a la lectura.

Una abraçada Sebastià pels bons moments.

diumenge, 2 de desembre del 2007

L'Espolsada a la ràdio

Aquesta setmana he tingut una grata sorpresa, m'han trucat de COMRàdio per fer-me una petita entrevista. Els diumenges al matí, dins el programa Serendípia, hi ha un espai que es diu Carretera i Llibres que fa un recorregut per les llibreries de Catalunya. Aquesta setmana han visitat l'Espolsada i m'ha fet molt feliç, aquí en teniu el resultat.

dissabte, 24 de novembre del 2007

La casa de papel


Un blocaire va deixar un comentari quan parlàvem de La lectura i la vida, de l'Emili Teixidor, enmig del debat de per què la gent llegeix o no, dels preus dels llibres, els bestseller... fins que va sortir el tema de l'espai que ocupen els llibres. En Puigmalet va suggerir que sempre podíem fer com un dels protagonistes de La casa de papel i no ens en va voler dir res més. No vaig poder resistir la temptació de saber què passava.

La casa de papel és una faula escrita per l'autor argentí, Carlos María Domínguez, que en tan sols 119 pàgines ens descriu molt bé les obsessions que patim aquelles i aquells a qui ens agraden els llibres, a través de la història del llibre La línea de sombra. Un professor de literatura rep un paquet que conté el llibre adreçat a la col·lega a qui substitueix a la universitat, a partir d'aquí estira el fil i viatja fins a l'Argentina i l'Uruguai.

L'autor ens fa reflexionar fins a quin punt els llibres canvien el destí de les persones: "En la primavera de 1998, Bluma Lennon compró en una librería del Soho un viejo ejemplar de los Poemas de Emily Dickinson, y al llegar al segundo poema, sobre la primera bocacalle, la atropelló un automóvil." O bé són les persones que canvien el destí dels llibres.

Hi ha passatges amb els que m'hi sento tan identificada que no puc deixar de reproduir-los:

"Los lectores espiamos la biblioteca de los amigos, aunque sólo sea para distraernos. A veces para descubrir un libro que quisiéramos leer y no tenemos, otras por saber qué ha comido el animal que tenemos enfrente."

"La biblioteca que se arma es una vida. Nunca, digamos, una suma de libros sueltos."

Us convido a llegir-lo i a dir-hi la vostra, només espero que l'obsessió com la del protagonista no esdevingui malaltissa.

Publicat en castellà per Mondadori

divendres, 9 de novembre del 2007

El setè camió i La maternitat d'Elna


Ahir vam poder gaudir d'una presentació de luxe a la llibreria amb l'Abel Camp, historiador i bon amic, i l'Assumpta Montellà, historiadora i autora de La maternitat d'Elna i El setè camió, publicats per Ara Llibres.

Dos llibres que recullen històries orals, anècdotes, vivències d'una de les èpoques més tràgiques del nostre país, els darrers dia la República i l'exili dels vençuts. He deixat passar unes hores per pair el que vam sentir ahir, les imatges de la platja d'Argelers van i venen del cap... l'emoció...

L'Assumpta vibra tant amb el que fa que ho encomana, i encomana el gust per retrobar-nos amb la història. L'Assumpta escriu històries que són part del nostre passat, de la memòria col·lectiva. No oblidem que sense un passat no podem tenir un present.

D'aquí una estona l'Assumpta presenta El setè camió a La Vajol, lloc on van tenir els fets descrits al llibre. M'agradaria ser-hi i més després d'haver llegit el llibre i haver-te sentit. Endavant amb la tasca de dignificar el país i la memòria. Venim d'un silenci antic i molt llarg...

dimarts, 30 d’octubre del 2007

L'Elegància de l'eriçó


Acabo de llegir L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery que ha estat escollida Premi dels llibreters francesos 2007. Puc dir que no m'ha deixat indiferent, m'ha fet pensar i encara hi dono voltes. L'animal escollit serveix de metàfora per a les dues protagonistes, l'eriçó sembla una cosa per fora i n'és tota una altra per dins, i això és el que passa amb la Renée, una vídua de 54 anys i la Paloma, una nena de dotze.

La novel·la té lloc en un edifici de rics, a la rue Grenelle, de París, on la Renée fa de portera. És un immoble on mai no passa res i on tothom està pendent de la vida dels altres. La Renée és vista com una simple portera, el que ningú s'iamgina és que la portera llegeix Tolstoi, és una apassionada de la filosofia, el cinema i l'art. Viu amb un gat, en Leo.

La Paloma és la filla d'un exministre i diputat socialista, té una ment privilegiada i una intel·ligència sublim que destorben els del voltant.

El llibre està escrit a dues veus, llegim els dietaris de totes dues.

L'arribada d'un nou inquilí, en Kakuro Ozu, trastoca la calma aparent de l'edifici, i fa que la Renée i la Paloma comparteixin pensaments que retraten àcidament la progressia francesa.

Una delícia, plena de profunditat i de passatges d'una gran bellesa, a voltes impertinent i cínica, amb un humor fi, molt fi.

"La civilització és la violència controlada, la victòria sempre inasolida sobre la agressivitat del primat. Perquè primats fórem, primats restem, per moltes camèlies sobre molsa de què aprenguem a gaudir. Aquesta és tota la funció de l'educació. ¿Què és educar? És proposar incansablement camèlies sobre molsa com derivatius a la pulsió de l'espècie, perquè aquesta mai no cessa i amenaça contínuament el fràgil equilibri de la supervivència."

Publicat per 62 en català i Seix Barral en castellà

dimecres, 24 d’octubre del 2007

La lectura i la vida


Recentment s'ha publicat un estudi dels hàbits culturals, entre els quals els de lectura, que és per plorar i no precisament de riure. Per sort, també s'ha publicat el darrer llibre de l'Emili Teixidor La lectura i la vida que ens dóna les claus i ens facilita pistes de com ho hem de fer. És un llibre adreçat a pares, mares, educadors, i jo, crec que imprescindible per a tothom. Un llibre que comença amb aquestes paraules: "¿Us imagineu una vida sense llibres? Ara mateix, si desapareguessin tots els llibres de la Terra, seria com si el món hagués perdut la memòria. ¿Us imagineu a vosaltres sense memòria, sense records, sense passat, sense coneixements...amb el cervell en blanc, ben buit?" La meva resposta és no, no em puc imaginar una vida sense llibres, una vida sense el plaer que suposa obrir un llibre nou, el tacte als dits... aquella història que se t'emporta...

Què fa que no llegim prou? D'entrada, vivim en un país de cultura subvencionada que fa que la gent associï cultura amb gratuïtat, que s'escandalitzi pel preu d'un llibre, però que en canvi no li faci res deixar mig sou en altres coses (sempre respectables). És qüestió de valors, estem en una societat de consum ràpid i respostes immediates i és clar, un llibre sempre requereix un mínim esforç, d'asseure't i dedicar-li un temps. Un temps que al cap i a la fi, és un temps dedicat a tu, a enriquir-te... No puc estar més d'acord amb les paraules de l'Emili: "El llibre és l'altre nom del gran procés d'humanització de l'home. Aquells que no tenen llibres, a qui manquen els llibres, els mancarà sempre una part important del pensament, d'una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts...".

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Mil sols esplèndids


Aquest cap de setmana he acabat de llegir Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini, conegut pel llibre Cometas en el cielo. D'entrada he de dir que em va costar ficar-m'hi, però d'en mica en mica la història, les històries, et van enganxant.

El llibre es divideix en 4 parts, les dues primeres serveixen per presentar-nos les protagonistes: la Mariam, una petita harami (bastarda) i la Laila (una nena feliç), la tercera i la quarta són la història que comparteixen ambdues dones, marcades per un destí, en un país com l'Afganistan, que les porta a compartir marit, Rasheed, casa i fills.

L'autor dedica el llibre a totes les dones afganeses, que com a tants països d'arreu, inclòs el nostre, han de suportar humiliacions, violència física i verbal, discriminació.

"A baix va començar la pallissa. Per la Laila, eren sons d'un procediment metòdic, familiar. Ni una maledicció, ni un crit, cap imploració, cap udol sobtat, només l'activitat sistemàtica de batre i ser batuda, els cops d'una cosa sòlida contra la carn, quelcom, algú, donant cops sords a una paret, estripant roba."

Com a teló de fons, la història de l'Afganistan, tres dècades d'invasions: la soviètica, els senyors de la guerra, els talibans i els nord-americans que coincideix amb el final del llibre. A l'Afganistan no hi ha ni una sola família que no estigui marcada per la mort, d'un bàndol o de l'altre. Malgrat la violència constant de la guerra, les vides de la Mariam i la Laila són un crit a l'esperança, al compromís i, per sobre de tot, a l'amistat que les ajuda a ser més lliures en la seva reclusió. M'ha captivat la vida d'aquestes dues dones darrera d'un burka. M'ha sorprès la capacitat de l'autor d'introduir-se al món femení, de sentir i pensar... per això no és un llibre només per a dones.

"La Mariam jeia al sofà, amb les mans entre genolls, mirant el remolí de neu que serpentejava i queia fora de la finestra. Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món."

Publicat per Amsterdam llibres en català i Salamandra en castellà.

dijous, 4 d’octubre del 2007

Van venir com orenetes


Un any més tard de la seva aparició en castellà, Vinieron como golondrinas, arriba a les llibreries la traducció al català d’aquesta petita joia de William Maxwell, després de la bona acollida que ha tingut a casa nostra.

El llibre ens parla de la història de la família Morison que viu en un petit poble de l'oest mitjà nord-americà, a la dècada dels 20, i que pateix les conseqüències de l’epidèmia de grip espanyola. La família Morison perd Elizabet, la mare i esposa, i el fonament de la família. Per explicar-nos-ho, Maxwell divideix l'obra en tres parts i ens parla en boca de Bunny, el fill petit per qui la seva mare és un àngel; Robert, el fill gran a qui li falta una cama, i James, el pare i marit derrotat. A través d’ells se’ns narra aquest tresor, sense pressa, assaborint les paraules, la tristor, buidor però sense caure en la llàgrima fàcil.



"Si en James Morison s'hagués creuat amb ell mateix pel carrer, hauria pensat: "aquest pobre home està acabat..." però va passar per davant del mirall del rebedor sense veure-s'hi reflectit, i així no va saber fins a quin punt tenia la cara grisa i com, en qüestió de pocs dies, la malaltia, el patiment i el dolor l'havien envellit."

És un retrat de la vida quotidiana, una finestra a com vivia la gent de l’època. Maxwell té una capacitat descriptiva extraordinària, però minimalista, allò que pot dir amb una paraula no ho fa amb dues.
La novel·la pren el títol d'un poema de Yeats, i sembla que és el ritme de les orenetes el que ens marca la cadència del text.

Un petit gran llibre que forma part del magnífic catàleg de l'editorial Libros del Asteroide,
http://www.librosdelasteroide.com/, que us convido a llegir.


Publicat per Libros del Asteroide en català i castellà

diumenge, 16 de setembre del 2007

El llibre dels plaers immensos


El jove escriptor mallorquí, Melcior Comes, ens sorprèn amb aquesta novel·la tan immensa com el propi títol. El protagonista, Humbert Salavador Melamp de Rocaforta, és fill d'un noble mallorquí que se sent sobrepassat per tot el que l'envolta, el seu pare, la família, l'entorn.
"Vaig néixer en un temps en què la vida era aquella farsa que representàvem entre tots. Sóc català, de Mallorca, estranya terra, Mallorca, i continuo vivint com vaig aprendre: buscant sempre la felicitat. Tanmateix aquesta serà la crònica dels meus desvaris."
Humbert viu al límit i durant tota la història va temptant tota mena de riscs, buscant la seva existència.
A voltes la història et porta creure que se situa en els ambients nobles de segles passats pel to, l'escriptura, però la realitat s'encarrega de transportar-te en ple segle XXI. És un llibre immens perquè té una riquesa extraordinària que tanmateix no fa que la lectura decaigui. Melcior narra passatges d'una bellesa infinita però també escenes de sexe explícit.
"Però ella vivia com una aigua; oberta a mi com un bosc, un sol, un mar, ella allargada davant meu, amb les cames obertes, resolent tot el misteri de les coses amb la seva simple presència. [...] Portava el cony afaitat. Li vaig besar tendrament els llavis, passava la punta de la llengua per la seva estela entreoberta, estremida, llavors tocava l'himen amb els meus llavis i el xuclava, sentint tot aquell sabor de sal i cendra, de fruita i metall."
Són aquests contrastos els que fan que no puguis desenganxar-te d'aquesta novel·la que comença a Mallorca, passa per Barcelona, vitaja fins a Nàpols, s'estableix a Sicilia per tornar al lloc d'origen amb la felicitat tan buscada.
Publicat en català per Proa

dissabte, 8 de setembre del 2007

La lladre de llibres


A mitjan agost vaig rebre de La Campana, La lladre de llibres, abans de la seva sortida a la venda. El títol m'era molt atractiu i m'hi vaig llençar de cap, i ara ja puc dir que si el títol era atractiu el llibre encara ho és més.

D'entrada el primer que crida l'atenció és que la narradora sigui la mort. Tenint en compte que el llibre se situa en plena Alemanya nazi, la mort descriu la feina que se li gira, l'horror que li provoca fer-la, però també descriu la història de la Liesel, la lladre de llibres.

La mare de la Liesel la dóna en adopció a una família alemanya, ella com a comunista no li queda més remei que pujar al tren, al tren de l'horror. La Liesel és acollida per una bona família, de bona gent, perquè de diners no massa, que viu al carrer Himmel, en un barri molt pobre de la població de Molching. La mare tot el dia crida i insulta però té un gran cor. El pare és una bellíssima persona que fuma com un carreter i toca l'acordió. Al carrer la Liesel també hi troba en Rudy, el seu millor amic.

La Liesel cada nit té malsons que la desperten i la millor teràpia és la lectura. El pare s'asseu al costat del seu llit i llegeix i llegeix i llegeix. Amb el temps la Liesel sent una forta atracció pels llibres i se'n converteix en una lladre. Els llibres i la lectura la salven de l'horror de la guerra. Sempre se'ns ha explicat com va viure aquell temps la comunitat jueva, aquest llibre parla de com va afectar la població civil alemanya que s'acaba convertint en còmplice del moviment nazi sense voler-ho. És evident que una part de la població alemanya combrega amb el règim però hi ha moltes víctimes alemanyes que no els queda més remei si no volen perdre la seva vida. El llibre ens mostra com hi ha gent disposada a perdre la vida per uns ideals, a la Liesel la salven les paraules, la lectura i els llibres.

"La lladre de llibres va mirar l'objecte pesant que duia a la mà i que li feia mal. El llibre. Les paraules. Li sagnaven els dits, com quan va arribar al carrer Himmel."

Publicat per La Campana en català i per Lumen en castellà.

dimarts, 4 de setembre del 2007

Una carta molt llarga


Ja fa un parell d'anys de la publicació d'aquesta petita joia titulada Una carta molt llarga escrita per l'autora senegalesa Mariama . La protagonista, la Ramatoulaye, escriu una carta a la seva amiga Aïssatou per explicar-li la mort del seu marit, en Modou. La jove viu el període de reclusió conseqüència de la seva viduïtat i com si la pèrdua d'un ésser estimat no fos prou dura ha de fer front a les càrregues familiars que se'n deriven. "El moment més temut de qualsevol senegalesa és aquell pel qual ha de sacrificar els seus béns i regalar-los a la seva família política, i el moment en què -pitjor encara- a més dels béns ha de cedir la seva personalitat, la seva dignitat, i esdevenir quelcom al servei de l'home que la pren per esposa, al servei de l'avi, de l'àvia, del pare, de la mare, del germà, la germana, de l'oncle, la tia, dels cosins, de les cosines d'aquest home."

Durant el procés de dol la Ramatoulaye expressa les contradiccions de ser una dona que voldria ser lliure, canviar, però se sent massa lligada als costums i a la família. Ella somia en veu alta i és a través de les cartes que aconsegueix alleugerir el seu patiment mentre espera poder retrobar-se amb la seva amiga. La Ramatoulaye té, però, les esperances posades en la seva filla Daba que representa el present i el futur que ella mai podrà viure.

"A la Daba les feines de la casa no l'atabalen. El seu marit fa l'arròs tan bé com ella i, quan li dic que "malacostuma" la seva dona, proclama: "la Daba és la meva dona, no la meva esclava ni la meva serventa." Veig madurar la tendresa d'aquesta parella jove, que és la imatge de la parella tal com jo la somiava. S'identifiquen l'un amb l'altre i ho parlen tot per arribar a un acord."
Publicat per Takusan




dissabte, 1 de setembre del 2007

El club eròtic dels dimarts





Des que va arribar a la llibreria me'l mirava, acompanyat d'una bona campanya de punts de llibre i una llibreteta per presentar-se a un concurs de relats eròtics, prometia. Puc dir que no m'ha decebut gens, sense ser una obra mestra de la literatura, Lisa Beth Kovetz, aconsegueix una narració fluida que t'atrapa des del primer moment sense caure en els tòpics de la literatura chick-lit. El club eròtic dels dimarts explica la història de 4 dones, la Lux, l'Aimee, la Margot i la Brooke, que treballen al mateix bufet d'advocats i que els dimarts es troben per dinar i exposen els seus relats eròtics.



El que comença essent un taller d'escriptura eròtica acaba en una amistat consolidada entre quatre dones d'edats, mons i tendències ben diferents. El llibre aprofundeix en aspectes de les relacions que sovint oblidem, però quan es posa massa seriós aleshores surt el punt picant i divertit del relat. El llibre es va construint amb les anècdotes de la Lux, una jove de barri marginal, que té molt clar que vol canviar i té la sort de conèixer les altres tres protagonistes, que si bé al principi li fan el buit, acaben meravellades de les lliçons de la vida que els dóna la més jove de totes.



A través de la iniciació a l'escriptura de relats eròtics acaba sortint el que realment són elles, les pors, les angoixes, les fantasies eròtiques... És un bon llibre per passar una bona estona, somriure i fins i tot riure amb algunes escenes!



Publicat per Proa en català

dijous, 30 d’agost del 2007

Herba d'enamorar




Quan vaig sentir parlar d'aquest llibre a la seva autora, la gallega Teresa Moure, vaig tenir ganes de comprar-lo d'immediat. La portada suggerent, l'entrevista... m'hi vaig posar de seguida. Teresa Moure ens narra la història de tres dones amb un punt en comú: el filòsof Descartes. El filòsof és el pretext per anar desgranant la vida d'Hélène Jans, bruixa i amant del filòsof amb qui va tenir una filla, Cristina de Suècia, amiga personal, que va abdicar perquè no volia tenir fills i una noia dels nostre temps, Einés Andrade, que escriu una tesi doctoral sobre la vida privada de Descartes. Einés disposa d'un bagul ple de records d'Hélène que són la base d'aquest patchwork que és la novel·la com la pròpia autora la defineix "vaig voler jugar a construir seqüències petites, que s'intercalen, com la vida. Això també em permetia de trencar la idea de gènere i poder-me servir de tot quant tenia a mà: poesia, assaig, narració, epistolari..."


D'entrada no és un llibre fàcil, costa posar-s'hi però un cop hi ets no el pots deixar, és un llibre dolç, que amaga molta saviesa, on les dones hi tenen un paper molt important.


"M'agrada l'aigua, tenir temps, el vi, els petons, esclatar a riure fins que em faci mal la panxa, la pluja, el sol, la Revolució, els ordinadors, netejar a fons i ordenar els armaris, les converses amb respostes picants i ràpides. Però el que més m'agrada és posar el món de cap per avall. Perquè els tòpics no arrelin i ni jo mateixa cregui que és veritat tot el que dic. "


Publicat per La Campana en català i Lumen en castellà.

dimecres, 29 d’agost del 2007

Després de mig any de funcionament de la llibreria, un cop passades les vacances i ara que comença el curs, he decidit tenir un bloc per poder comentar i compartir les experiències i sensacions que produeix llegir un llibre o simplement tenir-lo entre les mans.
M'agradaria que no només fos jo la que ho fes, sinó que acabés essent una cosa interactiva entre lectors.
Com a llibretera us puc dir que una de les coses més boniques és la relació que estableixes amb algunes persones que cada setmana sens falta venen a comprar-se un llibre, es deixen aconsellar, te'n recomanen... el millor però és quan has aconsellat un llibre i aquest agrada!
Triar un llibre o recomanar-lo no és gens fàcil, i tenir temps per llegir-lo i compartir-lo encara menys. Amb aquest bloc vull deixar constància dels llibres que per un motiu o altre m'han agradat, captivat, atret... no necessàriament han de ser novetats, sinó llibres que estan esperant que algú els doni una oportunitat i que la màgia del boca-orella funcioni.
Salut i llibres!