dissabte, 29 de setembre del 2012

Diapasón



I aquesta setmana hem rebut aquest tresor publicat ja a Suïssa fa un parell d'anys per l'editorial La Joie de lire (en aquest enllaç podreu veure algunes imatges del llibre).
Un poema visual, sensorial, sense paraules però que permet sentir la música d'un director d'orquestra que s'enfila dalt d'un arbre per fer sonar les fulles, fulles-ocells, que es van desprenent dels arbres a mesura que la música sona.

En aquest vídeo, una petita mostra d'un curt basat en el llibre original de Laëtitia Devernay.
Un llibre ideal per compartir grans i petits ara que ja som a la tardor, les fulles cauen i ens hem de recloure. Per viure'l amb els cinc sentits





Publicat per Oceano travesía

dissabte, 22 de setembre del 2012

El lector de Julio Verne


I ja tenim aquí el segon volum dels Episodios de Una guerra interminable que Almudena Grandes va iniciar amb Inés y la alegría. Grandes continua donant veu als ciutadans anònims que també van escriure la història, aquest cop el protagonista és Nino un nen de nou anys fill de guàrdia civil que viu a la casa caserna de Fuensanta de Martos, a la serra de Jaén, amb els seus pares, les dues germanes i les altres famílies de membres del cos. En Nino és un nen eixerit i molt viu que té molt clar que no vol ser guàrdia civil com el seu pare. De nit explica històries a la seva germana petita per dissimular els interrogatoris que tenen lloc a l'habitació del costat de la seva. L'estiu de 1947, arriba al poble un home misteriós, Pepe el Portugués, que s'instal·la en un molí apartat del nucli habitat. Nino i Pepe congenien de seguida, les tardes al riu pescant, estirats i conversant s'allunyen de l'ambient gris i hostil de la caserna.
Estem de ple en la postguerra, pels carrers encara es respira l'enfrontament dels dos bàndols rivals, la guerra ha deixat empremta al poble, morts i famílies trencades, torturades... moltes vídues soles, sense fills ni marits. A la muntanya però la vida dels maquis continua sent agitada, molts hi viuen amagats amb l'esperança de poder tornar o de fugir cap a França.
En Nino amb el consentiment dels seus pares fa classes de mecanografia a casa de les Rubias, una família de dones vídues i òrfenes, és allà on coneix a Doña Elena, una antiga mestra republicana, que li va deixant tot de llibres, en especial els de Julio Verne i Galdós, que en mica en mica aniran dibuixant la personalitat de Nino, lectures que li faran obrir els ulls i aprendre a mirar més enllà de les aparences.
Si en la primera novel·la, Almudena Grandes feia una novel·la d'estructura difícil amb molt contingut històric, aquí ens ofereix una novel·la més àgil que dóna veu a Nino, un dels personatges que passaran a formar part del meu catàleg particular de protagonistes que no vull oblidar.
Una història dura, cruel, però alhora esperançadora i molt humana perquè ni uns són tan bons ni els altres són tan dolents.
Alumdena Grandes sap escriure de persones i de relacions de manera magistral, aquest cop ens regala la mirada de Nino que va observant un poble de postguerra ple de contradiccions i d'injustícia.



Publicat per Tusquets

dissabte, 15 de setembre del 2012

Que ningú no et salvi la vida




Què faríeu vosaltres per un amic que us ha salvat la vida? Què faríeu si rebéssiu una carta d'un home que diu que és el vostre pare i que li feu un favor a títol pòstum?


Sembla que el ritme trepidant és el to de les novel·les de Flavia Company, avançar sense aturador per deixar-te amb la boca oberta al final.

"Un home existeix perquè existeixen els altres. El remordiment no li permet pensar en res més. Tanca els ulls. Se li tanquen.
D'aquí vint anys la Gabi o algú altre entregarà a la seva filla la carta que ell ha escrit dies enrere. La seva herència. Es pot heretar qualsevol cosa. D'aquí a vint anys en farà vint de la seva mort.
Traductor. Ha traduït de tot. Catàlegs i prospectes. Gestos i accions. Pors. Mirades. Molts llibres. Recorda millor els llibres que ha traduït que no pas les dones que ha besat."

L'Enzo és un traductor, dels bons, d'aquells que van buscats en el món editorial. El que no s'espera és que un dia una de les seves editores li demani que l'ajudi a ser mare renunciant als drets de la paternitat. L'Enzo té una malaltia terminal que li fa replantejar moltes coses, el que tampoc espera és que en Víctor, amic de l'ànima que a la facultat el salva de morir-se ofegat per una oliva, li demani un favor.

En Víctor, home de negocis, fred, calculador i sense escrúpols, quan s'assabenta que a l'Enzo només li queden 4 mesos de vida decideix que és el moment que l'Enzo li torni el favor. Una dona del passat entorpeix el futur prometedor d'en Víctor en la seva carrera ascendent, l'Enzo és l'encarregat de fer-la desaparèixer.
L'Enzo, a punt de morir, sent la necessitat d'escriure una carta a la filla a qui no fa de pare tot confessant el preu que ha hagut de pagar. La Berta el dia que fa 25 anys rep la carta amb una única missió que sense ser-ne conscient acaba per salvar la vida d'algú altre.
No podem desvetllar els detalls per no aixafar la trama, engolida en 48 hores.
Novel·la psicològica que es capbussa en l'interior dels humans i les seves misèries.

L'autora us n'explica alguns detalls.




Publicada per Proa/Lumen

dissabte, 8 de setembre del 2012

Amb una mà al davant i l'altra al darrere


Sant tornem-hi, un estiu molt productiu pel que fa a lectures, he estat molt ben acompanyada de llibres pendents de feia temps i de novetats que coneixerem aquesta tardor, ja n'anirem parlant. Per escalfar motors he volgut començar amb aquesta novel·la breu del mestre Alan Bennett que ja ens va captivar amb la seva ironia fina a Una lectora poc corrent i la seva mirada crítica amb La dama de la furgoneta.

Els Ransome són un matrimoni tòpic i convencional, no massa feliç i submergit de ple en la rutina. Un vespre tornen de l'òpera i es troben el pis desvalisat ni tan sols els queda l'escombreta del vàter.

"Havien desvalisat els Ransome. "Robat", va dir la Sra. Ransome. "Desvalisat" va corregir-la el Sr. Ransome. Les residències es desvalisaven, a les persones se les robava. El senyor Ransome era advocat de professió i creia que les paraules eren importants. Encara que "desvalisar" no era tampoc la paraula escaient. Els desvalisadors seleccionen, trien; s'enduen un article i en passen per alt d'altres. Hi ha un límit en el que es poden endur els desvalisadors: rara vegada s'enduen butaques, per exemple, i encara menys sofàs. Aquests desvalisadors, sí. S'ho havien endut tot."

A partir d'aquí comença la recerca accidentada d'aquells que els han buidat el pis. Una sèrie de fets i coincidències els porten a trobar el seu pis, muntat exactament com era, en un magatzem.
Què ha passat? Com és que els seus moble estan col·locats talment com si fossin a casa seva?
No desvetllarem el final, però sí que us direm que la genialitat de Bennett dóna resposta a aquesta novel·la breu que permetria una adaptació al teatre. Petita, concentrada, hilarant, genial... un final sorprenent. Irònica però sempre amb aquella visió de Bennett àcida.
Humor per començar el curs i encarar la tardor que alguns volen que sigui molt grisa i trista, per sort, sempre tenim els llibres que ens permeten evadir-nos de tot plegat.

Publicada per Empúries/Anagrama
Traduït per Elisabet Ràfols