dissabte, 19 de març del 2016

Cartes d'una pionera



Fa mol temps dues llibreteres, la Maria i l'Anna, que ara tenen llibreria pròpia a Casa Usher (que tot just celebra el seu primer aniversari) em van recomanar la lectura de Cartas de un pionera publicat per Hoja de lata i sempre m'havia anat quedat pendent de llegir. Ara Viena edicions ha estrenat la col·lecció Inquiets on publiquen vivències i opinions de persones singulars i el tercer títol que treuen és Cartes d'una pionera amb una edició tan bonica que no m'hi he pogut resistir.

S'acosten dies de descans per molts, si esteu pensant quin llibre podeu posar a la maleta aquest és ideal, petit, de gènere epistolar i amb moltes ganes de viure. És un testimoni vital dels colons a principi del segle XX. L'any 1909 l'Elinore Rupert es queda vídua amb una nena de dos anys i decideix abandonar la vida a la ciutat i instal·lar-se a les muntanyes de Wyoming, fa de majordoma d'un ramader escocès però es compra unes hectàrees de terra per tenir casa pròpia i viure del que la natura els dóna. Sense cap pretensió literària i precisament això és el que la fa gran, l'Elinore s'escriu amb una antiga mestressa, la senyora Coney, a qui explica la vida a les muntanyes, la natura, els boscos, la relació amb els veïns a milles de distància. Narra la duresa de viure sense metges ni escola a prop i alhora l'autosuficiència de viure en plena natura.

Són unes cartes testimoni d'una època, dijous al club de lectura precisament ens plantejàvem la desaparició del gènere epistolar, que més enllà de l'efecte tafaner és en essència un retrat molt detallat de la vida d'un moment i una època... no sé si els correus electrònics faran aquesta funció d'aquí uns anys perquè ara ja pràcticament ningú no n'escriu.

"M'agradaria que poguéssiu dormir, ni que fos una vegada, en la mena de llit que em va acollir aquella nit. Era tou i ferm alhora, amb l'olor neta i penetrant dels avets. Ens arribava l'escalfor de la foguera i estàvem calentes com un torró. Era ideal per estirar-t'hi a descansar. Jo em sentia superior per gosar fer aquella excursió mentre tantes pobres dones de Denver es veien obligades a guanyar vint centaus per hora per poder estalviar una mica per anar a veure "la funció". Em vaig adormir amb un intens sentiment  de satisfacció, però em vaig despertar pensant que després de l'orgull ve la caiguda."

El més extraordinari és que són cartes escrites per una dona que busca viure en llibertat, que descriu els paisatges, les flors, les olors, l'aigua com si fos una pintura realista i tu n'ets un testimoni. Cacen i pesquen per menjar però amb un gran respecte, fan melmelades i uns pastissos que fan venir salivera però també pateixen parts extenuants, grips mortals, les sembres, les collites i la duresa dels hiverns. El més bonic per a mi és la xarxa de relacions amb els veïns, a milles de distàncies, el saber que podràs trucar a la porta i fer nit en una casa de camí a la ciutat, per exemple. Elinore Pruitt Stewart escriu unes cartes on poca cosa sabem d'ella i en canvi és una invitació a les dones a emancipar-se, les convida a deixar la feina d'assalariades i a esdevenir autònomes. Aquestes cartes van ser publicades a partir del 1913 a l'Athlantic Monthly amb gran èxit entre la crítica i els lectors.
La imatge que hem tingut de l'Oest és la dels westerns on la violència impera per tot arreu, aquestes cartes són un testimoni d'una vida de llibertat fins i tot per les dones, de solidaritat i comunió malgrat la duresa de viure en plena muntanya. Una petita joia.

Editades per Viena i Hoja de lata
Traduïdes per Marta Pera Cucurell

dissabte, 12 de març del 2016

Per què cal llegir La balada del cafè trist i Manual per a dones de fer feines?



L'Altra editorial ha recuperat La balada del cafè trist perquè és el primer llibre que l'Eugènia Broggi, l'editora, havia llegit de McCullers i va obrir-li la porta a les lectures d'adult. Amb una edició impecable, amb la portada il·lustrada per la Kavel Rafferty, Broggi publica la novel·la de La balada del cafè trist amb sis contes més que la complementen perquè considera que és una obligació moral.
La balada és per a mi un exercici de domini narratiu sensacional. Amb uns antiherois de conte com un cafè trist i atrotinat, una dona geganta i un geperut, McCullers recrea una atmosfera que et transporta a les taules del cafè i a la vida d'un poble al sud dels Estats Units on fa una calor que pots mastegar. McCullers retrata el dolor amb la paraula com només els grans escriptors saben fer.
La història arranca amb el casament de la senyoreta Amelia, un matrimoni que només dura 10 dies i que és un presagi de com acabarà tot plegat. McCullers té una escriptura aspre i eixuta i tanmateix és d'una gran lucidesa, tal com diu la Jenn Díaz:


Em meravella que algú sigui capaç de crear una novel·la amb tan poc i que en canvi et transporti d'aquesta manera i escrigui frases tan clarividents com: "Val a dir d'entrada que l'amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l'amant i l'amat, però són dos països diferents."
Yannick Garcia ha fet una traducció brillant, amb estil propi, per treure's el barret.

Ahir vam fer una vetllada d'aquelles que a mi se'm posen al cap, vull poder presentar dos llibres de dues autores desconegudes pel gran públic un divendres al vespre. Vull poder tancar un cercle que em porta vint anys enrere a la facultat on vaig tenir la sort de tenir grans professores que van crear un grup d'estudis de gènere i literatura. Gràcies a la Cesca Bartrina, l'Eva Espasa o la Pilar Godayol em vaig llençar de cap a llegir veus de frontera, autores afroamericanes o autores que només pel sol fet de ser-ho restaven en un segon pla. Ahir a la nit vaig fer-los el meu homenatge particular. No ho vaig fer sola sinó gràcies a la complicitat de tothom que m'envolta i em va permetre omplir la llibreria per parlar de McCullers i Lucia Berlin.
M'agrada l'Eugènia perquè no entén la literatura de manera gens canònica però sí de manera passional i així va configurant un catàleg esplèndid que la porta a publicar la McCullers. Ahir Jenn Díaz va aparcar per uns instants el seu vessant d'escriptora i va parlar-nos de la Carson com a lectora apassionada que és i fan absoluta. A ella un agraïment per haver volgut ser ahir amb nosaltres i desgranar-nos la vida de McCullers, l'àngel i el dimoni. Us recomano efusivament que llegiu aquest article que Díaz va escriure per la revista Jot Down.

Si l'escriptura de McCullers és des de fa molt temps reconeguda, no ha passat el mateix amb la Lucia Berlin. Autora nascuda a Alaska que va voltar des de ben petita per molts països, el seu pare era enginyer de mines, amb la família i que va créixer molt sola o acompanyada de l'addicció a alcohol de la mare. Gràcies a l'escriptora Lydia Davis i a la seva insistència, la veu de Berlin ha vist la llum en un volum que recopila els millors contes i que es va convertir en el llibre revelació de l'any passat als Estats Units. L'Eugènia el va llegir aquest estiu i des de l'entusiasme va decidir publicar-lo i fer-lo traduir a l'Albert Torrescasana que ha sabut donar veu a cadascun dels personatges d'aquest conte. Ahir ens confessava que va quedar impressionat només llegir els quatre primers relats i va dir que sí a la proposta que li feia l'Eugènia de traduir-la.



Berlin i McCullers són autores diferents, molt, però en comú tenen les addiccions fruit del dolor sentimental i també físic de les malalties que van acompanyar-les. Però si la Carson és punyent i eixuta la Berlin és dolça, lluminosa i amb molt sentit de l'humor. No us enganyo si us dic que el Manual per a dones de fer feines és del millor que he llegit amb molt de temps. Cada conte del recull va dibuixant l'autobiografia de Berlin alhora que ens ensenya allà on va viure i tota la mena de feines que va fer per tirar endavant ella sola amb els quatre fills. Es nota molt quan un traductor gaudeix de la tasca encomanada i esdevé així el millor prescriptor que pot tenir un llibre. Ahir a l'Albert li brillaven els ulls quan parlava de Berlin i va saber transmetre-ho a tothom que ens va acompanyar. Berlin va viure fora dels convencionalismes de l'època i això es respira a tots els seus contes però també hi podem trobar la recerca d'un lloc, un lloc segur que no va tenir mai. Berlin explora les qualitats femenines de manera natural sense posar-hi etiquetes. Malgrat la duresa de la vida i la malaltia, els contes de Berlin tenen molta llum i desprenen una gran candidesa, no hi ha lloc per la rancúnia i sinó mireu-la, ahir vam passar uns quants vídeos i jo us tenia de cara, sentir el silenci i veure-us els ulls mentre la miràveu no té preu:




A mi només em queda dir-vos que les llegiu, perquè si algú ens fa el favor de publicar-les al català el mínim que podem fer és llegir-les, comprar-les i reivindicar-les.
Voldria donar les gràcies a l'Eugènia, a la Jenn i en especial a l'Albert perquè ahir s'estrenava a l'Espolsada. També gràcies a tots els que vau fer possible el vespre i a tothom que va voler compartir una estona a la llibreria un divendres al vespre. Visca la literatura.


dissabte, 5 de març del 2016

Nora Webster


Cinc anys després de la preciosa Brooklyn, que ara podeu veure adaptada al cinema, l'autor irlandés Colm Tóibín, torna amb Nora Webster, per a mi un dels llibres de l'any que tot just comencem.

Nora Webster és la història d'una dona, Nora, que es queda vídua amb quatre fills. Som a Irlanda als anys seixanta en un entorn rural i en ple conflicte d'Irlanda del Nord entre catòlics i protestants, amb les primeres vagues de treballadors, una època convulsa en què alguns irlandesos prenen partit a favor d'una Irlanda unida conscients de com pateixen els compatriotes del Nord. Aquest és el teló de fons de la Nora que de sobte amb quaranta anys es queda amb quatre fills i sense recursos econòmics però sobretot es queda sense en Maurice, l'amor de la seva vida. La Nora neix en un entorn molt opressiu i conservador, en Maurice li demostra que es pot viure amb llum, respecte i llibertat. Una llarga malaltia se l'emporta i la Nora es troba amb dues filles adolescents preuniversitàries i dos fills encara a l'escola.

Podríem dir que Nora Webster és un tractat sobre el dol i la pèrdua, de com una vida es capgira en un instant i tot allò previst i escrit pren un altre rumb. Tóibín és un mestre dels silencis, de les sensacions. A partir de personatges anònims, herois quotidians, escriu sobre els grans temes universals i ho fa de manera magistral.

"Va pensar en el llibre que s'havia comprat a Dublín. No recordava per què l'havia comprat. Va anar a la cuina i el va buscar a la bossa; tan bon punt el va agafar, el va tornar a deixar. Va tancar els ulls. Tant de bo més endavant hi anessin menys visites. Més endavant, quan els nens ja dormissin, podria tenir la casa per a ella més sovint. Aprendria a passar aquelles hores; en la placidesa dels vespres d'hivern, aniria descobrint com viuria."

Nora Webster és una novel·la autobiogràfica fins a cert punt, Tóibín va perdre el pare i va quedar-se amb quatre germans amb una mare molt dura. La Nora no és així, tot i que l'autor té semblances amb el fill més petit que també tartamudeja. Nora Webster és un personatge que evoluciona amb el temps, que pren decisions com les de treure la roba del marit de l'armari, quan ella està a punt per fer-ho, que en un moment s'adona que ha estat tant pendent del seu dolor que potser ha oblidat el dels seus fills. El personatge de la Nora es dibuixa i es desdibuixa com ho fa una persona que es reubica en la seva pròpia vida, que a estones fugiria i a estones no voldria estar sola; una dona que voldria plorar fins a quedar seca però que té quatre fills a qui cal acompanyar; una Nora que torna al mercat laboral i veu com els fills creixen i gestionen el propi dolor.

He llegit alguna crítica que retreu a Tóibín que la novel·la no acabi i que tot sigui una mica desdibuixat, però jo em pregunto per què cal lligar-ho tot? La Nora transita en un estat de dolor fins que aquest es va fent més dolç i comença el record amb el que voldrà viure, els seus fills creixen i ella ja no serà mai més la mateixa i tanmateix, continua vivint. Nora Webster és la història d'una vida i que jo sàpiga la nostra vida tampoc la tenim lligada del tot i potser és això el que ens espanta.
No he estat conscient de fins a quin punt la novel·la m'havia agradat fins que han passat els dies i la Nora ha esdevingut un d'aquells personatges que ja viuen amb mi.

Traduïda al català per Maria Rosich
Editada per Amsterdam/Lumen