Fa mol temps dues llibreteres, la Maria i l'Anna, que ara tenen llibreria pròpia a Casa Usher (que tot just celebra el seu primer aniversari) em van recomanar la lectura de Cartas de un pionera publicat per Hoja de lata i sempre m'havia anat quedat pendent de llegir. Ara Viena edicions ha estrenat la col·lecció Inquiets on publiquen vivències i opinions de persones singulars i el tercer títol que treuen és Cartes d'una pionera amb una edició tan bonica que no m'hi he pogut resistir.
S'acosten dies de descans per molts, si esteu pensant quin llibre podeu posar a la maleta aquest és ideal, petit, de gènere epistolar i amb moltes ganes de viure. És un testimoni vital dels colons a principi del segle XX. L'any 1909 l'Elinore Rupert es queda vídua amb una nena de dos anys i decideix abandonar la vida a la ciutat i instal·lar-se a les muntanyes de Wyoming, fa de majordoma d'un ramader escocès però es compra unes hectàrees de terra per tenir casa pròpia i viure del que la natura els dóna. Sense cap pretensió literària i precisament això és el que la fa gran, l'Elinore s'escriu amb una antiga mestressa, la senyora Coney, a qui explica la vida a les muntanyes, la natura, els boscos, la relació amb els veïns a milles de distància. Narra la duresa de viure sense metges ni escola a prop i alhora l'autosuficiència de viure en plena natura.
Són unes cartes testimoni d'una època, dijous al club de lectura precisament ens plantejàvem la desaparició del gènere epistolar, que més enllà de l'efecte tafaner és en essència un retrat molt detallat de la vida d'un moment i una època... no sé si els correus electrònics faran aquesta funció d'aquí uns anys perquè ara ja pràcticament ningú no n'escriu.
"M'agradaria que poguéssiu dormir, ni que fos una vegada, en la mena de llit que em va acollir aquella nit. Era tou i ferm alhora, amb l'olor neta i penetrant dels avets. Ens arribava l'escalfor de la foguera i estàvem calentes com un torró. Era ideal per estirar-t'hi a descansar. Jo em sentia superior per gosar fer aquella excursió mentre tantes pobres dones de Denver es veien obligades a guanyar vint centaus per hora per poder estalviar una mica per anar a veure "la funció". Em vaig adormir amb un intens sentiment de satisfacció, però em vaig despertar pensant que després de l'orgull ve la caiguda."
El més extraordinari és que són cartes escrites per una dona que busca viure en llibertat, que descriu els paisatges, les flors, les olors, l'aigua com si fos una pintura realista i tu n'ets un testimoni. Cacen i pesquen per menjar però amb un gran respecte, fan melmelades i uns pastissos que fan venir salivera però també pateixen parts extenuants, grips mortals, les sembres, les collites i la duresa dels hiverns. El més bonic per a mi és la xarxa de relacions amb els veïns, a milles de distàncies, el saber que podràs trucar a la porta i fer nit en una casa de camí a la ciutat, per exemple. Elinore Pruitt Stewart escriu unes cartes on poca cosa sabem d'ella i en canvi és una invitació a les dones a emancipar-se, les convida a deixar la feina d'assalariades i a esdevenir autònomes. Aquestes cartes van ser publicades a partir del 1913 a l'Athlantic Monthly amb gran èxit entre la crítica i els lectors.
La imatge que hem tingut de l'Oest és la dels westerns on la violència impera per tot arreu, aquestes cartes són un testimoni d'una vida de llibertat fins i tot per les dones, de solidaritat i comunió malgrat la duresa de viure en plena muntanya. Una petita joia.
Editades per Viena i Hoja de lata
Traduïdes per Marta Pera Cucurell