
Aquesta és la història de l'Adrià Guinart, un noi que no vol fer el soldat i que es passa tota la novel·la anant d'un lloc a l'altre per evitar la maleïda guerra, vagi on vagi però, aquesta sempre hi és present. Quanta, quanta guerra no és una història bèl·lica de sang i fetge, tanmateix el so de les bombes i dels trets, la fam i la misèria, pobles devastats i cases enrunades ens recorden que la guerra és el teló de fons de la novel·la.
Una novel·la que s'estructura en capítols molt curts que semblen contes. De fet, serien contes si no fos perquè la línia argumental la marca l'Adrià que apareix a cada relat. Rodoreda assoleix un nivell de llenguatge impecable, excel·lent i us cito unes paraules de l'autora en el pròleg del llibre que demostren el nivell d'autoexigència de Rodoreda:
Una novel·la que s'estructura en capítols molt curts que semblen contes. De fet, serien contes si no fos perquè la línia argumental la marca l'Adrià que apareix a cada relat. Rodoreda assoleix un nivell de llenguatge impecable, excel·lent i us cito unes paraules de l'autora en el pròleg del llibre que demostren el nivell d'autoexigència de Rodoreda:
"com que des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m'acuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d'escriure i d'anar llençant paper i més paper a la santa paperera. És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i escriure a màquina."
Rodoreda no només sabia català i escriure a màquina sinó que era capaç d'escriure fragments d'una gran bellesa com aquest:
"Les coses importants són les que no ho semblen. Més que portar corona, més que tenir el poder de fer ajupir el món als teus peus, més que poder tocar el cel amb les mans, hi ha això: una fruita madura per queixalar a la claror d'una tarda que s'acaba... mira la posta! Va llençar el pinyol del préssec tan lluny com va poder, es va eixugar els llavis amb el revés de la mà i va deixar-me sol amb la boca plena de gust de préssec."
"Les coses importants són les que no ho semblen. Més que portar corona, més que tenir el poder de fer ajupir el món als teus peus, més que poder tocar el cel amb les mans, hi ha això: una fruita madura per queixalar a la claror d'una tarda que s'acaba... mira la posta! Va llençar el pinyol del préssec tan lluny com va poder, es va eixugar els llavis amb el revés de la mà i va deixar-me sol amb la boca plena de gust de préssec."
Són pocs els moments d'alegria en aquesta obra, Rodoreda teixeix uns personatges d'una dimensió increïble, sempre ens en mostra el costat més animal i salvatge. Són tan tristos i dissortats que fan mal, fan patir, per sort sempre els acompanya la natura i això en relaxa la lectura.
En aquest any del centenari m'he proposat el meu homenatge particular, llegir l'obra fins ara desconeguda i rellegir-la.
"Encara que la guanyem serà com si l'haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom."
Publicada pel Club editor.
En aquest any del centenari m'he proposat el meu homenatge particular, llegir l'obra fins ara desconeguda i rellegir-la.
"Encara que la guanyem serà com si l'haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom."
Publicada pel Club editor.