dissabte, 29 de març del 2014

La botiga vintage Astor Place


Després d'una sèrie de llibres llegits de certa duresa i convulsió necessitava una lectura més amable, que m'acompanyés, que no fos nyonya i no em caigués de les mans... i de sobte em va arribar aquesta novel·la, embolicada de manera molt bonica, només la fotografia de la coberta ja em transmetia calidesa. M'hi vaig ficar de cap sense saber massa què m'hi trobaria i al final resulta que m'hi hauria quedat una temporada més, amb les dues protagonistes.

L'Amanda té una botiga de roba vintage a Nova York, una vida embolicada, i un llogater que la vol fer fora, som a l'any 2007.
L'Olive deixa de ser una noia rica, consentida pel pare, a haver-se d'espavilar tota sola al Nova York de l'any 1907, temps en què les dones no podien dinar soles en un restaurant, no podien pagar el lloguer d'un pis ni fer una reserva en un hotel sense el consentiment del marit.

L'Amanda visita una dama que es ven tot de roba antiga que a ella li pot anar molt bé per la botiga, amb l'àvia fan un pacte que a més de la roba també se'n duu un bagul ple de roba, a dins del bagul però, hi trobarà el dietari de l'Olive. I així, com aquell qui no vol, ens trobem viatjant en el temps a cavall de les vides d'aquestes dues dones a qui els destí els prepara una sorpresa.

Dues dones valentes, admirables que s'obren camí. Llegint la vida de l'Olive et poses les mans al cap, però veient la vida de l'Amanda t'adones que cent anys després encara ens queda molt camí per recórrer.
L'he trobat un llibre deliciós, el relat de l'Olive m'ha fet pensar en la fantàstica novel·la de Colm Tóibín, Brooklyn.

L'editorial n'ha preparat un vídeo que capta molt bé l'essència de la novel·la. Tinc clar que serà una de les meves apostes per Sant Jordi, un llibre delicat que pot satisfer a un munt de lectores i algun lector.


Publicat per 62/Maeva
Traduït per Rosa Borràs

dissabte, 22 de març del 2014

¡Melisande! ¡Qué son los sueños?


Com diu l'admirat Eduard Márquez llegim per no sortir-ne indemnes, i té tanta raó, els llibres ens han de servir per passar una bona estona, cert, però també ens han de permetre créixer. Hi ha llibres per passar la tarda i hi ha llibres que et reconcilien amb el món. És el cas del llibre de la setmana que ens brinda Libros del Asteroide. És un d'aquells Asteroide que sospito que entraran a formar part dels clàssics de l'editorial.

Melisande no deixa de ser una gran història d'amor, d'aquelles reals i fràgils. Ambientada als anys cinquanta, a Nova York, dos nois i una noia es coneixen mentre treballen en una revista literària a l'institut. D'allà en naixerà una amistat que durarà anys. En Ricky i en Hoo ben aviat, i a pesar de l'amistat, esdevindran rivals, tots dos estan enamorats de la Mellie. Ella estima amb serenor en Hoo però per aquelles coses de l'adolescència acaba triant en Ricky, per a en Hoo és un cop molt dur i decideix posar distància fins que al cap dels temps es produeix un retrobament fortuït que porta la història allà on havia començat anys enrere.
En Hoo des de la maduresa, des del record, sense rancúnia, enamorat encara de la Mellie ens narra els fets i ho fa des d'una illa grega on li hauria agradat viatjar amb la seva dona. En Hoo és un professor d'història clàssica ja retirat i això es nota en el pes de la novel·la. Un relat que va creixent a mesura que avances pàgines.


És un llibre preciós amb un punt de melangia i tristor, però és d'aquells llibres que t'acompanyen quan els llegeixes, que saps que hi són i als quals podràs recórrer en algun moment que els necessitis. Si us va agradar En lloc segur o La trama matrimonial, aquest és el vostre llibre. No és un llibre d'acció, és un llibre de personatges, pocs, tres, a tot estirar cinc, però que viuen una vida agredolça amb petits moments que els omplen de felicitat i altres que es moren de dolor, però què és sinó la vida?

Traduïda per Vanesa Casanova
Publicada per Libros del Asteroide

dissabte, 15 de març del 2014

La primavera

I avui hem fet una selecció de llibres que fan ganes de primavera, passeu, oloreu i tasteu-los:
















Edita Kalandraka, Barcanova, Baula, Anaya, Fondo de Cultura

dissabte, 8 de març del 2014

Querido Diego, te abraza Quiela



L'estimat Enrique Redel, editor d'Impedimenta, em va fer arribar aquesta joia amb una nota entusiasta que encomanava ganes de llegir aquest epistolari, no vaig poder resistir-m'hi. Fa dies que el vaig llegir però m'esperava a ressenyar-lo avui dia 8 de març, Dia Internacional de les Dones, perquè em va semblar un bon exemple. Sobre si cal reivindicar el 8 de març o no és un etern debat que no sé on ens porta, és evident que hem de ser capaces de reivindicar-nos cada dia del món, i que cada dia és el nostre dia com ho és el de tothom, però mentre hi hagi morts, mentre hi hagi dones violades, explotades, maltractes, anul·lades psicològicament, mentre hi hagi Shakires que facin declaracions com aquesta, sí, cal reivindicar el 8 de març.

"Angelina, ¿qué no sabes que el amor no puede forzarse a través de la compasión?"

L'octubre de 1921, la pintora russa, exiliada a París, Angelina Beloff envia cartes de manera compulsiva al seu marit, el muralista mexicà, Diego Rivera, amb qui té un fill. Han estat parella durant deu anys, però ell se'n torna a Mèxic, la deixa a París i ella mai més en sabrà res. L'escriptora Elena Poniatowska recrea des de la ficció aquestes cartes, sense resposta, que la Quiela, tal com l'anomenava Rivera, escrivia al seu company i pare del seu fill Diego.

Quiela, pintora d'un gran talent, queda eclipsada per l'ombra de Rivera, pateix en silenci la tirania i la submissió. "Avanzo lentamente, estoy muy lejos de pintar com un pájaro canta, como lo pedía Renoir. Pero soy tu pájaro al fin y al cabo y he anidado para siempre en tus manos. Tu Quiela."


Motherhood Angelina and the child Diego, per Diego Rivera

Poniatowska es posa  a la pell de Quiela de manera subtil, hi entra ben endins i ens transmet unes cartes tan humanes i alhora plenes de dolor, se suposa que són cartes d'amor però jo l'amor l'entenc des del respecte, la igualtat, l'admiració i mai des de la submissió. Quantes dones em vénen el cap Clementina Arderiu, Anna Murià, que sota el talent inqüestionable de l'obra dels seus marits van perdre el seu com ho va fer Angelina Beloff. Llibres com aquest són imprescindibles i necessaris.

Deia Rivera: "Ella me dio todo lo que una mujer puede dar a un hombre. En cambio, recibió de mí todo el dolor en el corazón y la miseria que un hombre puede causarle a una mujer."


Publicat per Impedimenta

dissabte, 1 de març del 2014

Els nois


Fa dies que dono voltes a com ressenyar la novel·la d'en Toni Sala. No us passa que a vegades una cosa us agrada molt i no trobeu les paraules per descriure-la? Jo estic en aquest punt, no em pregunteu per què però mentre busco la manera no em deixa de rondar pel cap una frase de la novel·la Olive Kitteridge: "L'Olive sap del cert que la solitud pot arribar a matar la gent; la solitud et pot fer decandir i morir de mil maneres. Al parer de l'Olive, la vida depèn d'allò que ella anomena "sotragades" i "sotraguets". 
Penso que Els nois té molt d'aquest esperit de sotragades i sotraguets, els de l'Olive passaven a Maine i els d'en Toni Sala a la Selva, tan lluny i tan a prop, però en definitiva són els mateixos. 

La novel·la comença amb el trajecte en cotxe que l'Ernest, un treballador de la banca, fa cada dia per arribar a la sucursal a Vidreres. Per la nacional-II hi troba les noies "potser les mateixes que de nit treballaven als clubs", que no deixen de recordar-li les seves filles, la pell se li posa de gallina només de pensar-hi. Mentre el campanar toca les vuit, l'hora d'obrir l'oficina, el company llegeix i comenta el diari, dos germans del poble d'una vintena d'anys han mort en un accident de trànsit, sotragada. 

"S'havia passat el matí amb la mort dels dos germans al cap, i ara estava cansat. S'entra al món adult per la porta de la mort, per l'assumpció dels misteris, dels més senzills i fantàstics, la vida i la mort. Ser adult és acceptar la mort, acollir-la a dintre com un càncer, morir-se."

En Miqui ha de descarregar unes bales de palla però no troba ningú al poble, tothom és a l'enterrament. En Miqui fa de transportista d'allò que calgui, és el que toca en època de vaques magres. Viu amb un pare amb demència, qui sap si accelerada per les preferents que li han fos els estalvis. Es passa el dia dalt del camió amunt i avall per la carretera, sembla viure al límit de l'accelerador, res ja no té importància quan el paisatge que t'acompanya són "urbanitzacions enmig del bosc que s'omplien de vegetació com ciutats prehistòriques."

La Iona de Can Bou estudia veterinària a Barcelona, té pensat anar de vacances amb en Jaume (un dels joves accidentats) a l'Índia, divendres havien comprat els bitllets. Dissabte ja no hi és, és mort. 
"Cada mort li havia dit: estàs morta i per això has de viure. Has de viure perquè estàs morta. Si no estiguessis morta, no tindria sentit que visquessis. Però estàs morta i per tant has de viure la vida i no viure la mort. Si estiguessis viva hauries de viure la mort. Per això estàs morta: viu la vida. Però la Iona encara es mantenia en la negació, en l'espera de l'arribada de l'autèntica mort."

En Nil, el fill pròdig que torna a la terra, ha fet d'artista a ciutat però sent que la terra el reclama, o potser el no saber on caure mort. Acceptar el fracàs és difícil. "La vida d'artista era com la casa de miralls d'un parc d'atraccions, cadascú s'amagava a darrere del seu mirall deformant. No va ser capaç de donar-se per vençut i tornar a Vidreres, però es veia reflectit en el fracàs dels altres."

I així, amb aquests quatre personatge com a eixos vertebradors que en un punt es giren es miren i fan encaixar les peces del trencaclosques, Toni Sala basteix una gran novel·la. Una mort tràgica explicada i viscuda per quatre persones diferents. Quan la vaig acabar vaig dir que volia fer un crit del que m'havia agradat. I en Toni em va dir que era un gran elogi. Escric i sento que vull tornar a cridar ben fort.   
Aquests dies he llegit que en Toni és difícil de llegir, que té una narrativa obscura... A mi no m'ha costat gens de llegir, potser el que és difícil de pair és el que ens diu. El seu llibre és com un mirall que evidencia la falsa moral en què estem immersos, la maldat per la maldat, l'egoisme, la cobdícia i potser és aquest reflex el que no ens agrada. I tanmateix, a mi em sembla que mentre hi hagi escriptors com ell, encara hi ha esperança.

Publicat per l'Altra editorial