dissabte, 24 de novembre del 2012

Siempre hemos vivido en el castillo



«Me llamo Mary Katherine Blackwood. Tengo dieciocho años y vivo con mi hermana Constance. A menudo pienso que con un poco de suerte podría haber sido una mujer lobo, porque mis dedos medio y anular son igual de largos, pero he tenido que contentarme con lo que soy. No me gusta lavarme, ni los perros, ni el ruido. Me gusta mi hermana Constance, y Ricardo Plantagenet, y la Amanita phalloides, la oronja mortal. El resto de mi familia ha muerto.»

I així arrenca la novel·la de la que no m'he pogut desenganxar en els últims dies, Merricat es presenta a si mateixa i ens dóna alguna pista del to de la novel·la. La Mary Katherine Blackwood viu en una casa, que t'imagines de somni, amb un jardí que només de pensar-hi ja m'hi trobo. Conviu amb la seva germana Constance i el seu tiet Julian, en cadira de rodes, i el gat, en Jonas. Diries que és un indret idíl·lic si no fos perquè ells són els únics supervivents d'un enverinament que va acabar amb tota la família, tots els indicis apunten la Constance, però no hi ha proves definitives.
The Blackwoods és el nom de la casa situada als afores d'una població de Nova Anglaterra, a prop del poble per poder-hi anar a peu però prou distant per mantenir-se lluny de la mirada d'uns veïns que acusen la Constance i la família d'alguna cosa més que un enverinament. Des de la primera pàgina endevines que la família amaga un secret molt ben guardat que ningú difícilment desvetllarà ni tan sols en Charles, un cosí que apareix i sembla interessar-se per la salut del tiet i de les dues noies, però que en realitat a qui persegueix és la riquesa que sembla que la família acumula.
En temps de novel·les paranormals i d'amors d'ultratomba de dubtosa qualitat literària que posen en entredit la novel·la gòtica genuïna, Shirley Jackson es revela com una ploma excel·lent a l'hora de crear suspens, de mantenir l'alerta i de reproduir l'atmosfera de tensió, però sobretot es revela com una escriptora excel·lent en la construcció d'un personatge, la Merricat, que a mesura que vas llegint esdevé més polièdric. Un d'aquells llibres que només acabar-lo ja vols tornar a degustar.

"Merricat, dijo Connie, ¿una taza de té, querrás?
Oh, no, dijo Merricat, me envenenarás."

Publicat per Minúscula
Traduït per Paula Kuffer

dissabte, 17 de novembre del 2012

Reunión en el restaurante Nostalgia




Aquesta és la història de la Pearl, una dona de 85 anys a qui la mort ja truca a la porta, però que no se'n vol anar sense fer balanç de la seva trajectòria vital. Una nit de diumenge el seu marit va dir-li que se n'anava de casa per no tornar. L'endemà, a l'hora d'esmorzar, la Pearl es troba asseguda a taula amb els seus tres fills, la Jenny, en Cody i l'Ezra, i es veu incapaç de dir-los la veritat, i així és com el pare desapareix de les seves vides com si res, tot queda amb el pare és fora per negocis i així van passant els anys, els germans creixen i s'obliden que va existir mai un pare, o si més no ho fan veure. La Pearl es posa a treballar per tirar la família endavant però té un ressentiment tan gran que no la deixa viure i són els fills qui ho paguen. Aquests creixen sota les amenaces, la por, i tanmateix amb estimació, el mal ja està fet i les rivalitats entre els dos nois, la manca d'autoestima de la filla seran els companys de viatge d'una família que veurà com la seva situació condiciona cadascun dels membres. L'Ezra té un restaurant que serveix de punt de trobada de les reunions familiars.
Som conscients fins a quin punt quan prenem una decisió aquesta acaba afectant no només la nostra vida sinó la dels que en depenen?

D'entrada, dir-vos que la sensació quan acabes el llibre és agredolça, la història desprèn una immensa tristor que s'encomana, però els personatges se t'escolen per sota la pell i els vius i els sents fins al punt que desitges poder seure en aquella taula del restaurant on comparteixen els àpats familiars, àpats que comencen i que no arriben mai a les postres.

Tyler descriu a la perfecció aquests sentiments, però ho fa de manera tan senzilla, tan humana, sense emetre judicis que l'empatia que generen els personatges és molt gran. Un llibre molt intimista, amb uns protagonistes molt ben treballats psicològicament, tan reals que te'ls podries trobar a taula el proper dinar de nadal. M'ha agradat tant!

Editat per Lumen
Traduït per Aurora Echevarría

dissabte, 10 de novembre del 2012

Tardor

Només dos instants de tardor a la llibreria que ens han fet sentir especials i que volia compartir amb vosaltres.

Nit de Lumen amb Silvia Querini, editora.

Foto de Ricard Comellas

Presentació de L'estiu no s'acaba mai, amb Alba Dedeu.


Foto Remei Camps

dissabte, 3 de novembre del 2012

L'estiu no s'acaba mai


Estic contenta que en el panorama literari català hi hagi noves veus disposades a soprendre'ns, que siguin joves i amb talent ja és un fet extraordinari. Aquest és el cas de l'Alba Dedeu que amb el seu anterior llibre de contes, Gats al parc, ja va guanyar el Premi Mercè Rodoreda.

L'Alba ens regala un recull de contes que porten per títol L'estiu no s'acaba mai que té aquell to dels que no ens agrada l'estiu i que tant ens queixem perquè cada any se'ns allarga una mica més. Aquesta setmana que ja hem tastat el primer fred i la pluja ens ha acompanyat de manera intermitent, intento reflexionar sobre aquest llibre. Fer una ressenya de contes em costa molt, no tots són iguals i cadascun té personalitat pròpia, malgrat els crítics literaris s'entossudeixin a buscar-los un fil comú, un nexe d'unió... jo no en sé tant, només sé quan un text m'arriba a l'ànima o no i puc dir en veu alta que de l'Alba Dedeu en sentirem a parlar. M'han fascinat alguns dels seus contes, De porcellana m'ha portat tants records rodoredians...però Les germanes m'han mantingut en tensió, L'excursió també té aquell punt de transformació del que se suposa que ha de ser un dia idíl·lic i de sobte es trenca... per no parlar-vos d'Ensaladilla, un relat que de tan quotidià que és espanta.
El que més m'ha sorprès dels contes de l'Alba Dedeu són com els planteja, estem acostumats a llegir històries en què apareixen uns personatges que ens duen cap als fets i aquí és a l'inrevés, els fets, les situacions i les circumstàncies t'estiren fins a conèixer els protagonistes. És cert que els contes requereixen d'una lectura atenta però si sou pacients la recompensa s'ho val.

"És tard, avui, quan arriba, i de seguida em demana que no apagui el forn.
-No et preocupis, que no l'apago pas.
Li explico que em tocarà fer-lo servir durant unes quantes hores més, avui. Cinc-cents ratolins per enllestir, heus aquí per què. I un munt d'hores extres, no pagades, és clar. No cal ni que pregunti: no han cobrat pas les vint hores extres que van fer el mes passat, en Manel i en Joan Lluís, per acabar les maleïdes olles de la fira; i jo no seré diferent, encara que faci ratolins de bateig.
El vent, aquesta tarda, fa tremolar els vidres de la nau, talment com si li petessin les dents, i el cel està molt fosc per ser mitja tarda: la tempesta anunciada."

Si us n'he fet venir ganes us esperem el dia 9 de novembre a l'Espolsada amb l'Alba que ens parlarà dels sentiments que s'exploren a cada conte.


Publicat per Proa