dissabte, 28 de setembre del 2013

Els germans Burgess


Una de les meves lectures d'aquest estiu ha estat Els germans Burgess, publicat amb encert pels amics d'Edicions de 1984. En el seu moment ja van creure en la prosa d'Elizabeth Strout i van publicar l'Olive Kitteridge, Premi Llibreter 2010 i ara ens serveixen un dels plats forts de la tardor.

Els germans Burgess és d'aquells llibres que només acabar-lo saps que trobaràs a faltar els protagonistes i les seves vides. Strout, esplèndida de nou després de l'Olive, torna amb molta força per explicar-nos la història de tres germans, en Bob, en Jim i la Susan que de ben petits perden el pare en un accident desafortunat amb el cotxe la "culpa" del qual recau durant anys en en Bob. Els germans creixen i la vida empeny els dos homes a la ciutat de Nova York mentre la germana es queda a l'estat de Maine, on es casa i té un fill, en Zach, anys més tard el marit la deixa i ha de pujar tota sola el fill amb moltes dificultats.

En Zach esdevé el protagonista de la novel·la i de les vides dels tres germans que es veuen obligats a retrobar-se després dels anys arran de l'incident que l'adolescent provoca, fa rodolar un cap de porc a dins la mesquita del poble on viuen. La comunitat somali que té cura de la mesquita se sent fortament agredida per aquest fet i el que en principi és només una broma d'un adolescent, que no sap ni tant sols per què ho ha fet, esdevé un conflicte racial. Els defensors dels drets humans s'activen en suport a la comunitat somali, porten a judici a en Zach i la Susan es veu obligada a recórrer als seus germans advocats perquè l'ajudin.

D'una banda, això serveix per acostar els germans si més no perquè tímidament es parlin i recuperin una relació malmesa pel pas del temps. Serveix per descobrir que la vida d'en Jim, el gran triomfador, és buida i amb alguna cosa a dins que el turmenta. Serveix perquè en Bob descobreixi que no és l'idiota de la família i perquè la Susan es redescobreixi com a dona, tot amb el procés i el judici d'en Zach com a teló de fons.

El procés evidencia la fractura d'una societat entre, d'una banda, els que pensen que el país fa massa per acollir els nouvinguts i de l'altra, els que creuen que tota ajuda és poca. Tenim la comunitat somali que arriba a Maine fugint del sud dels Estats Units, fugint de l'èxode, dels camps de refugiats i de l'horror que els ha tocat viure i arriben a un país que espera que l'endemà es posin la mà al cor quan soni l'himne nacional.

Un llibre que retrata la solitud de les persones, la buidor que poden sentir i sobretot evidencia que la tristesa no té color de pell, no és blanca ni negra, sort que el poder d'una mirada entre en Zach i el cap de la comunitat somali ens recorda que encara hi ha esperança.

Strout ha tornat a fer un exercici literari excel·lent, molt i molt recomanable. Àgil, fresc i irònic alhora que molt punyent i incisiu.

Publicat per Edicions de 1984/El Aleph
Traduït per Marta Pera Cucurell

dissabte, 21 de setembre del 2013

Io e te (Tu i jo)





El llibre l'encapçala una cita de Francis Scott Fitzgerald, de L'edat del jazz, que diu: "A la veritable nit obscura de l'ànima, sempre són les tres de la matinada."
Frase que defineix molt bé l'estat d'ànim d'en Lorenzo, el nostre protagonista.

Més d'un mirem enrere i no tornaríem a l'adolescència o si ho féssim hi tornaríem a moments. Aquella època de cos convuls en què les hormones juguen males passades, en què has de triar el futur en els estudis i en què cada dia et lleves enfadat amb el món. Si a sobre ets una persona com en Lorenzo que té dificultats per relacionar-se amb la resta de companys i els teus pares estan obsessionats en què tinguis amics no és d'estranayar que t'inventis que uns amics (suposats) de l'escola t'han convidat a esquiar durant la setmana blanca. Ho dius a casa i la teva mare es tanca a l'habitació a plorar de l'emoció de pensar que per fi tens amics. Aleshores saps que no pots fer-te enrere i que has de continuar vivint en la teva mentida.
Fingeixes que marxes amb l'equipatge i els esquis, no deixes que la mare t'acompanyi fins al punt de trobada i baixes unes cantonades abans, per tornar d'amagat a casa i tancar-te una setmana al soterrani de la finca menjant llaunes de conserva, jugant a videojocs, dormint fins quan et plagui i posant-se cada dia crema autobronzejadora. Finalment ets lliure i pots viure la vida com a tu t'agrada.

El que mai no t'imagines és que de cop rebràs la visita de la teva germanastra de vint-i-tres anys, a qui amb prou feines coneixes, i acabaràs compartint subterrani amb ella i els seus problemes. Una prova de foc que et fa entrar al món dels adults de cop i que et fa descobrir que en realitat has mentit perquè tu volies ser en aquell apartament, tenir amics i haver gaudit d'una setmana d'esquí. T'adones que la teva mentida t'ha dut a descobrir una germana de qui sempre més te'n sentiràs responsable.

Niccolò Ammaniti, brillant un cop més. Sens dubte un llibre d'emoció continguda i de personatges fràgils, una petita joia.

*Llegida en italià,  Angle editorial l'ha publicada en català i Anagrama en castellà.

dissabte, 14 de setembre del 2013

Instrucciones para una ola de calor





I aquest estiu que ja té els dies comptats ens ha regalat novel·les extraordinàries com aquesta, si Maggie O'Farrell ja ens va agradar amb L'estranya desaparició de l'Esme Lennox, aquí ens ha enamorat. L'autora ha assolit un grau de maduresa que es tradueix en una novel·la més ambiciosa i de la que no m'he pogut desenganxar.


La història passa durant l'onada de calor que va patir la ciutat de Londres l'any 1976. Som a casa la família Riordan, en Robert marxa ben esmorzat, el dia passa i arriba el vespre, però ell encara no ha tornat cosa que posa en alerta la seva dona, la Gretta, que sospita que res no li ha passat sinó que se n'ha anat per pròpia voluntat. La mare espantada truca als seus tres fills que ja no viuen a casa per donar-los la notícia de la desaparició, O'Farrell aprofita per donar-nos a conèixer els fills, saber on viuen i què han fet a la vida.

"Atraviesa el salón, abre la puerta principal y sale al camino particular, soslayando el oxidado esqueleto de la bicicleta que utiliza Robert. Mira a la izquierda, mira a la derecha. El gato del vecino arquea el lomo y echa a andar con refinados pasos felinos por la tapia, hacia el lilo, donde procede a afilarse las uñas. La calle está desierta. No hay nadie. Un coche rojo maniobra más arriba. Una urraca gime y se lamenta en el cielo, traza un círculo con el ala apuntando hacia abajo. A lo lejos, un autobús renquea colina arriba, un chico avanza con una moto. En algún lugar, alguien enciende una radio. Gretta pone los brazos en jarras y llama a su marido una vez, dos veces, y la tapia del jardín le devuelve el sonido."

En Michael Francis, el fill gran, viu desencantat fent de professor d'història a l'institut mentre el record d'una prometedora carrera a la universitat el turmenta i veu com el seu matrimoni va a la deriva, ja que la seva dona ha decidit abandonar el paper de mare abnegada per posar-se a estudiar de nou. La Monica, casada de ben jove, pateix la pèrdua d'un fill que amaga un secret que s'acaba desvetllant i que comporta un divorci... mentre intenta caure bé a les filles de la seva nova parella. La filla petita, l'Aoife, una adulta rebel, l'ovella negra de la família que deixa els estudis, amaga un problema no reconegut que la porta a fer vida de fugitiu. A Nova York sembla que troba el seu lloc al món i una persona que l'estima.

La desaparició del pare provoca el retrobament de la família que conviu a la casa familiar, la cerca del pare fa que les diferències entre els germans apareguin de nou i que es desvetllin alguns secrets i es trenquin els silencis que tots amaguen. Tots plegats emprenen un viatge a l'Irlanda natal de la mare per trobar el pare i acaben fent un viatge que els retorna als llocs de la infantesa, un paisatge que posa cadascú al seu lloc.

Maggie O'Farrell teixeix els llaços familiars de manera esplèndida, fent-nos viatjar del passat al present, ens manté atrapats en tot moment en una història que no vols parar de llegir. Un relat d'una família, d'un temps i una època.

*El que jo em pregunto és per què coi ningú l'ha publicada en català?

Publicada per Salamandra
Traduïda per Sonia Tapia

dissabte, 7 de setembre del 2013

El club de lectura del final de la teva vida


 
“Tots tenim molt més per llegir del que podem llegir i molt més per fer del que podem fer. Així i tot, una de les coses que vaig aprendre de la mare és aquesta: llegir no és el contrari de fer, és el contrari de morir.”


I torno de les vacances amb energia literària i per això començaré parlant d'un llibre que parla sobre llibres, es tracta d'El club de lectura del final de la teva vida.

L'autor, Will Schwalbe, va viure com a la seva mare li diagnosticaven un càncer. Un càncer de pàncrees a qui els metges auguraven uns mesos de vida que es converteixen en dos anys, temps en què l'autor i la mare compartiran una passió mútua. El tractament de la mare és llarg i pesat per això l'autor decideix que les sessions de quimio siguin més portables i proposa a la mare fer un club de lectura de llibres que hagin llegit i que es recomanaran l'un a l'altre, grans novel·les, best sellers, biografies... molts llibres que els serviran per apropar-se, aferrar-se a la vida i donar pas a la mort amb dignitat. Històries que els ajudaran a reviure qui són.

"Vaig aprendre que quan estàs amb algú que s'està morint, has de celebrar el passat, viure el present i plorar el futur, tot alhora.
Així i tot vaig tenir un pensament que em va fer somriure. Recordaria els llibres que tant agradaven a la mare i quan els nens fossin prou grans els donaria aquests llibres i els diria que aquests eren els llibres que fascinaven la seva àvia. Els més petits mai no veurien les illes Britàniques amb els ulls de la seva àvia, però les podrien veure a través dels ulls dels escriptors que ella admirava; aviat serien prou grans per llegir The Railway Children d'Edith Nesbit, i Swallows and Amazons, d'Arthur Ransome, i finalment Iris Murdoch i Alan Bennett. Tots podrien ser lectors i potser, fins i tot, lectors poc corrents."

El primer llibre del que parlen em va emocionar ja que es troba entre els meus llibres de capçalera, En lloc segur, de Wallace Stegner, tothom qui ha trepitjat la llibreria sap de la meva passió per aquesta novel·la, però també hi surt Una lectora poc corrent, l'Olive Kitteridge, A la platja de Chesil i un llarg etcètera de llibres que ens demostren un cop més que literatura i vida són indestriables per a molts de nosaltres.
És un llibre d'una gran enteresa, d'una dona de vida admirable, treballa en camps de refugiats d'arreu del món -a mi m'agradaria una vida com la seva-. Una dona que bo i malalta no para de perseguir el seu somni , la construcció d'una biblioteca a l'Afganistan, que fa campanya per l'Obama, que lluita per la sanitat pública i per tantes altres causes... Munro, Hosseini, Bolaño, Toibin, Dahl... són els secundaris d'aquesta obra.

Un llibre, una història explicada per un dels seus fills que sense massa pretensions literàries se't guanya. El poder dels llibres i la literatura per ajudar-nos, fer-nos sobreviure, pensar i posar-te a la pell dels altres.

"Però potser això és perquè vaig pujar tres fills mentre treballava a jornada completa. Crec que em vaig avesar estar cansada tot el temps. Si hagués esperat a estar prou descansada per llegir, no hauria llegit mai res!"

Una història escrita des del cor i això el fa únic i molt especial. M'agradarà tornar-lo a llegir.
El que em sap greu és no haver conegut la mare de l'autor en vida, quin tros de dona! 

*Mentre el llegiu agafeu bolígraf i llibreta per apuntar tot el que encara no heu llegit.

Publicat per Amsterdam Llibres/RBA
Traduït per Maria Gené Gil