La pedra de la paciència

La pedra de la paciència, sangué sabur, premi Goncourt 2008, no deixa indiferent ningú.

Un home jau en estat vegetatiu damunt un matalàs, té una bala a la nuca. A fora els trets i l'alto el foc es reparteixen el dia. Al seu costat la seva dona que el cuida, resa, li parla...

La història passa en algun indret qualsevol de l'Afganistan, no té importància perquè a aquestes històries no els cal ni noms ni cognoms. És la vida. Rahimi va desgranant amb un llenguatge magnífic, amb frases curtes que fan que la novel·la tingui un ritme angoixant, la vida d'aquesta dona que en mica en mica va buidant la ràbia que sent envers el seu marit que va triar la guerra santa.

En la mitologia persa, Sangué sabur, és una pedra màgica a la qual pots confiar tot allò que no es pot dir en veu alta, secrets, confessions, pensaments... que la pedra va absorbint fins que un dia esclata i la pedra t'allibera de tot. La protagonista converteix el seu home en una sangué sabur. Mentre en té cura, li confessa tot l'odi que sent, l'horror en què ha viscut des que el coneix... les frustracions, el menyspreu. En silenci espera que la seva pedra esclati.

"Es desaconsella que una verge jove freqüenti les altres noies casades. Foteses! Havia de dormir amb la teva mare, que vetllava per a mi, o més ben dit, que vetllava per la meva castedat. I tot allò li semblava tan normal, tan natural a tothom. Fins i tot a mi! La solitud no tenia nom per a mi. De nit dormia amb la teva mare i de dia xerrava amb el teu pare. Sort que hi era ell! Quin home! Només el tenia a ell. La teva mare no ho suportava. Quan em veia amb ell, es crispava. Em feia passar de seguida cap a la cuina. El teu pare em llegia poemes, m'explicava històries... em feia riure, escriure, pensar. M'estimava. Perquè t'estimava a tu! Estava orgullós de tu quan lluitaves per la llibertat. Me'n parlava. Va ser després de l'alliberament quan et va començar a odiar, a tu i també als teus germans, quan només lluitàveu pel poder!"

Un cant a la llibertat, un retrat de l'absurditat de la guerra, de l'opressió de la dona arreu i una denúncia dels fanatismes, escrit de manera excel·lent.

Publicada en català per Empúries i Siruela en castellà.

Los domingos de Jean Dézert

Us he de confessar que vaig agafar aquest llibre per la portada... em transmetia una calidesa i un convida'm a llegir-me... cosa habitual amb els llibres d'Impedimenta.

"Durante toda la semana espera el domingo. En su ministerio, espera el ascenso, mientras espera la jubilación. Una vez jubilado, esperará la muerte. Él considera la vida una sala de espera para viajeros de tercera clase. Una vez adquirido el billete, no le queda más que, sin moverse, mirar pasar a los ferroviarios por el andén. Un empleado le avisará cuando arranque el tren; pero él no sabe hacia qué estación."

Los domingos de Jean Dézert és un conte llarg o una novel·la molt breu sobre en Jean Dézert, un funcionari francès que per la seva actitud ens recorda a Bartleby, l'escrivent.

"A menos de tropezar con él, nadie lo distinguiría entre la multitud, de tan incoloro como va vestido. Lleva un cuello postizo demasiado grande y una corbata cualquiera. Las perneras de su pantalón, así como las mangas de su chaqueta, se arrugan por sí mismas en las rodillas y en los codos. Sus pies caben cómodamente en unos zapatos cansados."

Jean Dézert és un home de costums, discret, vulgar, cada dia fa el mateix, de la feina a casa i de casa a la feina, menja cada dia al mateix cafè... només els diumenges la fantasia s'obra camí entre la monotonia setmanal.

"El domingo es la vida entera para Jean Dézert. A él le gusta ese día que pocas personas comprenden. Él no se cansa de recorrer y errar a lo largo de los grandes bulevares."

Tanmateix, Jean Dézert té una afició, durant la setmana, recull els fulletons publicitaris que li donen i un diumenge es decideix a fer-ne cas, comença el dia prenent un bany calent amb massatge, es talla els cabells, esmorza en un vegetarià antialcohòlic i acaba la jornada en una conferència sobre salut sexual. En un d'aquests diumenges de fantasia coneix una dona capritxosa amb qui pretén casar-s'hi, viu una mena de bogeria d'amor que està a punt de dur-lo al suïcidi que el planifica, com no podia ser d'una altra manera, per un diumenge.

Us he regalat breus fragments perquè és difícil parlar de la senzillesa de la història, però és sorprenent la capacitat de Ville de Mirmont per endinsar-se en les misèries humanes. Un vot a favor de recuperar històries curioses, sense fets trepidants que no siguin els propis de la condició humana. Un relat per llegir un diumenge a la tarda.

Publicat per Impedimenta

Winesburg, Ohio

Els qui em seguiu deveu haver notat dues debilitats... Libros del Asteroide n'és una i l'altra, la col·lecció El cercle de Viena que acaba de publicar Winesburg, Ohio i és fantàstica!

Un vell, del llit estant, mira per la finestra que dóna al carrer principal de Winesburg. Des d'allà observa amb deteniment la quotidianitat dels habitants, en aparença res sembla extraordinari, però en el fons cadascú busca el seu paper en una comunitat curiosa. Anderson dibuixa uns personatges grotescos, descriu situacions absurdes (tal com ho va ser la mort del propi autor que es va empassar un escuradents tot bevent un dry-martini) i grata la superficialitat dels personatges per descriure'ls vius, contradictoris i gens plans. Tot amb un llenguatge acurat i molt fotogràfic.

L'ofici de periodista de Sherwood és patent en aquesta crònica d'un poble. La vius com si fossis un habitant més assegut al costat del vell que observa la finestra. Cada capítol ens descriu una persona del poble, són diferents històries totes lligades per un fil gairebé invisible sense el qual, però, Winesburg no seria el mateix. "Contes a la caixa d'una novel·la" com molt bé escriu David Castillo. Us he de dir que l'he trobada molt cinematogràfica, m'he imaginat tots i cadascun dels seus personatges abillats amb un peto texà, el barret de palla, els vestits de les dones, els carruatges de cavalls i les botigues d'ultramarins plenes a vessar d'objectes i amb aquells pots de vidre plens de caramels...

Us deixo amb una cita que em va fer agafar unes ganes de queixalar una poma...

"A la tardor passegeu pels horts i el terra s'ha endurit amb la gebrada que teniu sota els peus. Els mossos ja han collit les pomes dels arbres. Les han posades en barrils i les han enviades a les ciutats, on se les menjaran en pisos que són plens de llibres, revistes, mobles i gent. Als arbres, només hi queden unes quantes pometes arrugades que els mossos han rebutjat. Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s'ha concentrat en una mena de porció rodona d'un dels costats de la poma. Correu d'un arbre a l'altre, pel terra gebrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pometes arrugades."

Menció especial per la traducció excel·lent de Francesc Parcerisas i l'edició del llibre, la coberta reprodueix un quadre de Grant Wood, American Gothic, que podrien ser dos habitants de Winesburg, perfectament.

Publicada per Viena en català i Cátedra en castellà

El vol de l'ibis roig

Una portada suggerent, una autora brasilera per a mi desconeguda, Maria Valéria Razende. Pura màgia i poesia dins aquest menut llibre ple de sensualitat, duresa i vida, molta vida.

El vol de l'ibis roig ens parla d'en Rosálio, un manobre i una prostituta, la Irene. Després d'un encontre fortuït en què Rosálio no té diners per pagar a la Irene els serveis prestats, troben la manera de satisfer-se mútuament, la lectura i les històries orals fan la resta.

"Després de la mort d'en Bugre, vaig viure sol al seu casinyot i el que posseïa va passar a ser la meva herència, que tothom podia veure, i tots trobaven que estava ben fet, perquè jo era un fill sense pare i ell un home sense fill, però la part més grassa del que en Bugre em va deixar era una cosa diferent, una riquesa que tan sols es guarda si es reparteix, perquè les històries la gent les oblida si no les explica a ningú. Únicament quan explicava històries, cada vespre, era quan la meva ànima es calmava, si no el desassossec s'enyoraria de mi..."

Se'm fa difícil parlar d'una novel·la que és poesia, en què cada capítol té nom d'un color, és allò que Garcia Márquez fa tan bé, el realisme màgic que sembla que corre per l'Amèrica Llatina. En Rosálio no ha pogut aprendre a llegir i circumstàncies de la vida, no és fins que coneix la Irene, una prostituta, qui n'hi ensenya. Les històries orals sempre l'han fascinat, l'han fet viure tantes vides, tantes mil i una nit brasileres... que ara omplen l'Irene de vida.

"Ai Rosálio, si jo hagués sabut, molts anys enrere, que existia un home així, capaç de fer amb les paraules un món més gran que el meu, un món ple d'històries per riure i plorar, que em tragués de les ombres de la por d'acabar sense ni tan sols haver començat a viure una vida que valgui la pena, que llevés amb el groc, el blau, el verd, el rosat, el color de cendra d'aquesta ànima que carrego com si fos una barra de plom, hauria corregut món, sense por de fam i fred, l'hauria trobat i, si m'hagués estimat, qui sap si aleshores la meva vida tindria alguna esperança..."

Si tenim en compte que l'autora és una monja vinculada a la teoria de l'alliberament i que treballa en l'alfabetització de la població brasilera, entenem el reguitzell de personatges que es dibuixen a la novel·la i que han degut ser font d'inspiració. Sens dubte, un regal pels sentits, en època d'immediatesa i on la força de les paraules i les històries sembla perdre valor.

Més motius per llegir-la, visiteu Neguit de pantorrilla i motius per recomanar-la, Viu i llegeix. Gaudiu-la!

Publicada pel Club editor en català i Alfaguara en castellà

Les germanes Grimes

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç, i quan miraven enrere sempre semblava que el problema havia començat arran del divorci dels seus pares. Això va passar el 1930, quan la Sarah tenia nou anys i l'Emily cinc."

Som als anys 30, en plena depressió econòmica. Dues germanes, la Sarah i l'Emily, viuen el divorci dels seus pares. Ell és un periodista frustrat que treballa en un diari pamfletari. La mare, Pookie com li agrada que l'anomenin, és una dona inestable que canvia de feina constantment i arrossega les nenes amunt i avall, de casa en casa. La Sarah adopta les aspiracions de la seva mare, casar-se amb un marit guapíssim i viure en una casa modèlica (el model americà). L'Emily és independent, alliberada i aconsegueix una beca per la universitat, on estudia literatura. En aparença totes dues assoleixen els seus somnis, la realitat és que el príncep blau de la Sarah es converteix en un ogre i les relacions alliberades de l'Emily només fan que turmentar-la perquè en el fons vol una parella estable.

Fins aquí, potser no us atrau gens tot el que he explicat. Tot plegat és trist i depriment, però gràcies a la manera d'escriure de Yates, gires pàgina rere pàgina per saber una mica més d'aquestes dues germanes. T'adones que la felicitat absoluta no existeix, tanmateix, sempre hi ha petits moments de felicitat enmig del tot que són els que ens fan tirar endavant, Germanes Grimes incloses. La literatura de Yates molt recomanable. Àcida i punyent. Poso a la pila dels pendents l'altra obra traduïda recentment al català Revolutionary Road. Confesso que visc un idil·li amb els autors nordamericans nascuts a principi del segle XX.

Vaig començar a escriure sobre el llibre abans de sant Jordi, ara l'acabo i em reafirmo, passats els dies el record de les germanes Grimes és pregon.

Publicat en català per Proa i Alfaguara en castellà