
Un blocaire va deixar un comentari quan parlàvem de La lectura i la vida, de l'Emili Teixidor, enmig del debat de per què la gent llegeix o no, dels preus dels llibres, els bestseller... fins que va sortir el tema de l'espai que ocupen els llibres. En Puigmalet va suggerir que sempre podíem fer com un dels protagonistes de La casa de papel i no ens en va voler dir res més. No vaig poder resistir la temptació de saber què passava.
La casa de papel és una faula escrita per l'autor argentí, Carlos María Domínguez, que en tan sols 119 pàgines ens descriu molt bé les obsessions que patim aquelles i aquells a qui ens agraden els llibres, a través de la història del llibre La línea de sombra. Un professor de literatura rep un paquet que conté el llibre adreçat a la col·lega a qui substitueix a la universitat, a partir d'aquí estira el fil i viatja fins a l'Argentina i l'Uruguai.
L'autor ens fa reflexionar fins a quin punt els llibres canvien el destí de les persones: "En la primavera de 1998, Bluma Lennon compró en una librería del Soho un viejo ejemplar de los Poemas de Emily Dickinson, y al llegar al segundo poema, sobre la primera bocacalle, la atropelló un automóvil." O bé són les persones que canvien el destí dels llibres.
Hi ha passatges amb els que m'hi sento tan identificada que no puc deixar de reproduir-los:
"Los lectores espiamos la biblioteca de los amigos, aunque sólo sea para distraernos. A veces para descubrir un libro que quisiéramos leer y no tenemos, otras por saber qué ha comido el animal que tenemos enfrente."
"La biblioteca que se arma es una vida. Nunca, digamos, una suma de libros sueltos."
Us convido a llegir-lo i a dir-hi la vostra, només espero que l'obsessió com la del protagonista no esdevingui malaltissa.
Publicat en castellà per Mondadori