Primavera, estiu, etcètera

Estic en estat d'eufòria i sé que no sóc l'única. Fins fa 4 dies no sabia qui era Marta Rojals ni que escrivia, però a fe de déu que en sentirem a parlar. Feia molt de temps que no tenia la sensació de ser engolida per un llibre, de comptar les hores que em faltaven per tornar a casa i recuperar la lectura i la història de l'Èlia.

L'Èlia, 34 anys, arquitecta. En Blai l'acaba de deixar, el despatx d'arquitectura on treballa va a la deriva per l'esfondrament de la bombolla immobiliària. Pel pont de tots sants torna al poble, a les Terres de l'Ebre, per oxigenar-se i retrobar-se amb els seus, però sobretot amb si mateixa. Fins aquí podria semblar un argument ja vist i llegit, però Rojals fa LITERATURA del que ens explica i és que la novel·la batega amb força.

Alguns la titllaran de novel·la generacional i fins a cert punt ho és, jo diria que pels nascuts a la dècada dels 70 és un llibre imprescindible, que no vol dir que no sigui extraordinari a totes les generacions. Jo, nascuda al 75 com l'autora, podria subscriure molts dels passatges, m'ha remogut detalls i situacions pràcticament oblidades però que eren allà, esperant que l'Èlia les digués en veu alta. I és que una de les virtuts del llibre són els diàlegs aguts i punyents.

"-Ai Joana, no sé si m'hai donat un cop, me fa un mal aquí...
-Això és que t'estan creixent los pits, cap de suro.
I ja no tenia tantes ganes de jugar a corda, perquè el cos et començava a fer nosa i cada vegada et feia més mandra saltar.
-Això és que ja necessites portar sostens, Eliete, que no ho veus?
-Que no, que no vui!
-Tu mateixa, ja me'ls demanaràs.
I arribava el dia que els hi demanaves, vençuda, i els volies de color carn, perquè no se't notessin a la classe de gimnàstica. I amb tot, els xiquets et venien per l'esquena i, clec, et feien petar els gafets contra la pell. Imbècil! Boing, boing, reien, fent el gest corresponent, i fugien corrents. Odiaves els pits, perquè et posaven en situacions indesitjables que abans eren impensables. De nits, somiaves que l'endemà et despertaries i tornaries a ser dintre d'aquell cos àgil i a prova de cops que un dia havia estat teu."

He xalat molt llegint el llibre en el reflex dialectal ebrenc, sembla que la literatura només es pugui escriure d'una manera estandarditzada, i per sort el català és molt ric en matisos i formes. Des de les comarques centrals tendim a que ens faci gràcia com parla la gent d'arreu del territori i això sovint els porta a adoptar el català de TV3, fent-nos una mica més pobres... L'Èlia de Cal Pedró ho sap molt bé:

"-Ui, doncs jo, ara que m'hi fixo, ja no sé qué dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l'accent, pero necessito uns dies d'immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt... Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el "lo"... (i em sap molt greu, eh?), pero per avorriment que se me'n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat.
El Bernat esbatana els ulls a un espant fictici: És que Barcelona és un monstre, Pedrona: un monstre devorador de patrimonis lingüístics."

Una altra virtut del llibre és el final i com es resol, cosa que no diré, no patiu. De fet, el millor que podeu fer és anar a buscar el llibre i no tancar-lo fins al final, no podreu parar.

"La ruta continua per les cases del carrer Major, i ara toca elogiar les figures del pessebre de cal Sant Pau, que es veu que són importades de Betlem mateix. Cal Sant Pau deu ser la família amb més història dinerària del poble, i ma padrina m'havia explicat que, de petita, quan sortien de missa, totes les xiquetes es quedaven a la porta de l'església gran per les Santes Paues i admirar-ne els barrets, les puntes i els vestits. Diuen que en aquest casalot, al pis de dalt de tot, hi ha un altar amb sagrari i una retauleria que podria competir amb l'església gran. Tot i que cal Sant Pau ha donat sortida a moltes generacions de toga i sotana, l'hereu més jove, el Martí, va decidir estudiar econòmiques, casar-se al poble i tornar al tros, que de terres no n'hi falten. Roda al món i torna al Born, ves que no m'hagi d'aplicar la dita jo també."

Publicada per La Magrana

La nevada del cucut

"El silenci té els seus perills i un és que la impunitat s'escampa com una taca d'oli"

Continuem en ratxa lectora i aquest cop amb autora de casa. La nevada del cucut és una novel·la protagonitzada per dues dones, la Tònia i la Lali, separades per un segle en el temps, però unides per una dona de ficció, la Mila de Solitud.

Cadascuna en el seu segle va fent el seu camí, marcat per l'escriptura, els llibres i la pintura. Totes dues escriuen per fer la vida més suportable, la Tònia ho fa a la llum de les espelmes en un hostal de traginers Catalunya endins i la Lali a la Barcelona actual. Dues dones que també comparteixen el silenci com a còmplice de secrets i de dolor.

"La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau. Jo ja feia un cert temps que no sabia què em passava, que em sentia malament, que em sentia com si fos una gerra buida que s'ha d'omplir amb alguna cosa perquè, si no, s'hi fa un pou de pols i un niu mortuori d'escarabats i de sargantanes."

La Tònia viu el seu drama rural particular a principi del segle XX. La vida a pagès no era fàcil i encara menys la de les dones que eren casades en funció de la seva força com si fossin mules de càrrega i la seva fertilitat. La Tònia té la sort de tenir un mossèn a prop que l'entén i la respecta més que ningú i li posa a l'abast tota mena de llibres, clàssics de la literatura universal, entremig d'alguns que narren la vida de sants. La Tònia gràcies a aquests llibres i a Solitud en particular se n'adona que aquella necessitat vital que té d'escriure no és només d'ella i que gràcies a l'exercici de l'escriptura pot anar buidant la por, la frustració i la pèrdua alhora que pot expressar els sentiments ocults que hi ha algú que li desperta.

"Aquella nit, després de l'episodi del quadre, vaig necessitar escriure. Sort del mossèn. Sense ell, no hauria pogut llegir mai. És a dir que, si hagués tret els llibres d'una altra banda, a casa no m'ho haurien permès, si ja la primera vegada que el pare em va veure llegir d'aquella manera, s'hi va afrontar d'entrada, perquè ell, és clar, no en sap, de llegir, i no entén què diuen els llibres i sembla com si li fes por veure tanta lletra junta."

La Lali, jove i vital, s'ofega en un entorn urbà i també ho expressa escrivint. La Lali necessita reconstruir una identitat, saber qui és, i s'escapa al poble. La resposta la troba remenant uns papers familiars que la porten a desxifrar un trencaclosques familiar volgudament ocult.

"Devia tenir catorze anys quan havia batejat l'altra, la del mirall, com a Mila. La professora de literatura els havia posat davant del nas a ella i als companys de classe la novel·la Solitud, de Víctor Català. De literatura era l'única assignatura en què la Lali treia bones notes perquè no li costava gens, perquè quan tota la classe remugava davant d'una lectura obligatòria, la Lali ja se l'havia empassat. I Solitud més que cap altra. Tot i la muntanya, que coneixia molt poc, la Lali s'havia trobat de front amb la seva ànima quan l'havia llegida. Per això va posar-li Mila a aquella a qui s'adreçava quan parlava sola. Mila, com la protagonista de Solitud.

Blanca Busquets teixeix una novel·la sòlida, ben tramada que capítol a capítol ens fa anar d'un segle a l'altre sempre amb l'ai al cor, fins que els camins de les dues protagonistes es troben i en mica en mica tots els misteris es van resolent. La nevada del cucut és una novel·la trista i bonica, gosaria dir que molt, que t'atrapa fins al final. Jo l'he acabada i acte seguit tornada a començar.

Publicada per Rosa dels Vents

4 anys de llibreria

Amb tot net i endreçat i amb la pell de gallina encara, només puc dir GRÀCIES Biel, Màrius i Jordi, gràcies a tots els que hi éreu físicament i en la distància, va ser una vetllada inoblidable.

Com deia ahir, penso en aquests 4 anys i a banda d'haver-hi deixat l'esquena traginant caixes, un somriure se'm dibuixa als llavis. Entusiasme n'hi ha molt, passió pels llibres ni us ho explico, però el que realment m’emociona són els vincles que he establert parlant de llibres ja sigui en persona a la llibreria o virtualment a la xarxa, que vingui gent a conèixer-te pel que dius i expliques al blog és dels millors regals que et poden fer.

Em penso i em repenso sense llibres i no em sé imaginar. Els llibres són una part indestriable de la meva vida, no em reconec sense ells, però tampoc sense tots vosaltres que entreu a tafanejar les novetats o a remenar el fons, o només a saludar, fer-la petar, em feu regals i fins i tot em porteu esmorzar i berenar! El que més m'agrada però són les mirades de complicitat de quan hem compartit una lectura i el veredicte és el mateix. També és bonic de treballar amb els mestres que comparteixen aquesta passió i que venen i passen hores i trien acuradament malgrat les retallades de pressupost i la indiferència que hi ha per les biblioteques escolars. No vull acabar sense fer menció especial dels petits lectors de l'Espolsada sense ells i els contes que m’enamoren molts dies hauríem perdut el somriure.

Amb dies com ahir el somriure torna a dibuixar-se.

Gràcies!

L'Orgia verbal, converses amb en Màrius Serra

"BARNILS Una llibreria no només és un lloc on es trafica amb llibres, sinó que és on es parla de llibres, hi ha entusiasme pels llibres."

Ja tornem a ser febrer i això vol dir que la llibreria fa 4 anys. Quatre anys d'aprenentage continu que m'han ofert moltes coses, entre les quals, conèixer gent fantàstica i sempre amb un sí per donar un cop de mà, en un món on sovint no tot és fàcil ni amable.

Quatre anys de llibreria m'han permès de conèixer, virtualment i en persona, altres companys d'ofici, apassionats dels llibres i també per la seva feina. Amb alguns he tingut la sort de compartir estones memorables fent de jurat del Premi Llibreter. Un d'aquests companys és en Biel Barnils.
Aquests quatre anys també m'han brindat la possibilitat de conversar amb autors i autores, de conèixer-los, posar-los cara, intercanviar correus... i de saber que en aquest país nostre tenim un bon planter i que a més tenim la sort que quan es tracta de treballar per la literatura, mai tenen un no. És el cas d'en Màrius Serra i d'en Jordi Puntí.

Per això, quan en Biel em va dir que treia un llibre, L'orgia verbal, converses amb en Màrius Serra, no em vaig pensar ni dues vegades que aquest era el títol amb el que volia celebrar els 4 anys d'Espolsada. No volia deixar perdre l'ocasió d'envoltar-me d'aquests tres homenots, Barnils, Serra i Puntí (que presentarà el llibre) per parlar d'un llibre que m'ha fet passar una molt bona estona alhora que m'ha fet reflexionar. No negaré que tant en Biel com en Màrius me'ls sento a prop i que comparteixo molts dels pensaments que recull el llibre i que fins i tot algun m'ha fet sortir els colors.

Obra publicada, traduccions, mots encreuats, articles i enigmes. Periodisme i mitjans de (des)informació. Catalunya lliure i xarnega. Dependència. La biblioteca de Màrius Serra. Mons literaris. La llengua. La mort.

Capítol a capítol van desgranant tots aquests conceptes. Des d'una relació molt cordial i amb afinitat de criteris, en Biel aconsegueix que coneguem un Màrius més enllà dels jocs de paraules, els anagrames i els palíndroms. Un Màrius que té molt clar el concepte de país i llengua, que el comparteixo, perquè en el seu país hi cap tothom.
És evident que el capítol de Mons literaris m'interessa en molts aspectes, però m'ha agradat sentir-los (llegir-los) parlar de política, la vida i la mort, de periodisme, d'amistat, família... en resum del cicle vital! Em fa enveja en Biel perquè ha espiat la biblioteca personal d'en Màrius. Jo també confesso que quan arribo a casa algú el primer que tafanejo són els llibres, què voleu que hi faci!

Vull compartir un fragment que per motius de formació m'ha agradat:

"BARNILS Parlem una mica de la figura del traductor. La feina de la traducció et serveix per desmuntar la llengua i després tornar-la a muntar.

SERRA El traductor és el lector més profund. És un bandejat injustament, jo no hauria llegit mai Dostoiveski sense traductors, ni jo ni la major part dels nostres conciutadans. És veritat que la indústria el tracta de zero a l'esquerra i en canvi és clau perquè és un intermediari. Jo ara mateix sóc traduït. El Farsa està en romanès, en italià i en castellà, i el Quiet fins i tot ha sortit en coreà. Penso que al lector el llibre li arriba a través de la perícia verbal d'aquest senyor. Com a traductor sempre he intentat estar en segon terme, entenc que el traductor és un intermediari de gran importància, cabdal, però no pot pretendre fer-se seu el text. He après molt com a traductor, justament perquè m'he posat a la pell d'un altre, els anglesos en diuen posar-se a les sabates, jo mai hauria escrit amb tantes subordinades com Tom Sharpe, però en canvi si l'has de traduir, ho has de fer així. Els jocs de paraules a vegades són intraduïbles i n'has de crear més, però sempre procurant aconseguir el mateix efecte que provoca l'original; si Groucho i Chico feien uns acudits molt immediats que feien riure el lector nord-americà dels anys trenta, tu has de traslladar-los al català i que el lector d'avui els entengui. La traducció és la gran escola de l'escriptura, la més meravellosa que hi ha."

Parlant de l'escriptura

SERRA Tu mateix has de modular. Pensa que verbalitzar moltes vegades vol dir establir el terreny de joc d'una realitat, que ja existia, naturalment, però que ets tu que quan la verbalitzes li dónes la forma. Llavors en la verbalització dels pensaments, dels sentiments, de les emocions, que és la clau de la literatura, de la retòrica, hi figura clarament en posició privilegiada el to."

I sobre la mort

"La mort és l'estat natural en el qual, en principi, ens passarem més temps, si és que existeix el temps en la mort."

I sobre la llengua

"Li diria que viatjant s'aprenen llengües, el poliglotisme és una gran riquesa i les llengües no depenen dels milions de parlants que tenen, sinó que cada vegada que desapareix una llengua és com si algú tirés una bomba sobre el Louvre, i mira si en van desapareixent."

Només em queda sinó convidar-vos a participar d'aquesta Orgia verbal tot llegint el llibre o bé acostant-vos a la llibreria el proper dia 11 de febrer a les 20:00h

Publicat per Edicions Dau

Érase veintiuna veces Caperucita Roja

Els llibreters i les llibreteres tenim fama de queixar-nos sempre, no diré que no sigui veritat, però tampoc negaré que tenim uns quants motius per fer-ho. I tanmateix, el nostre ofici ens permet fer descobertes i ens sorprèn amb petits llibres que quan surten de la caixa et canvien el dia.
Hi ha editors fantàstics que ho arrisquen tot per fer un pas més enllà, per oferir-nos alguna cosa que trenqui amb l'establert, però sobretot que ens faci pensar una mica i riure.

Media Vaca defineix la seva col·lecció, Libros para niños, així:

"La vaca es el animal más extraordinario que existe. Nos la comemos con patatas, hace bonito en el campo y es fuente de inspiración para artistas y poetas. Uno de los estómagos de la vaca se llama libro, y no debe extrañarnos, porque el libro es el segundo animal más extraordinario. Lo manchamos de salsa, hace bonito en las estanterías y a través de él nos llegan regularmente las ocurrencias de artistas y poetas.

La vaca es un rumiante: se traga el alimento para más tarde devolverlo a la boca y masticarlo con tranquilidad. Exactamente de esa forma se deberían leer los libros: volviendo a ellos en diferentes ocasiones y masticándolos a fondo para asegurarnos una digestión placentera.

Los niños aprenden con los libros, pero también con las piedras, las moscas, las hormigas y las arañas. Aprenden con todo. Aprenden jugando. Y no se cansan de aprender. Por eso es absurdo que existan libros aburridos y que se pierda el tiempo con ellos en lugar de dedicarlo a observar a los escarabajos peloteros. Algunos de los más aburridos están hechos por gente con mentalidad de sastre que cree que los libros para niños deben ser como los trajes para niños: varias tallas más pequeños. La mirada inocente del niño nada tiene que ver con los pantaloncitos. Si no se entiende todo, ¿qué más da? Pocos adultos pueden explicar por qué vuelan los aviones y sin embargo no tienen miedo a viajar en ellos.

A excepción de los que se hacen para idiotizar, cada libro contiene el fragmento de un plano del tesoro (o al menos así se decía antes). Sólo cuando reunamos todos los pedazos seremos capaces de descifrar ese secreto que parece tan bien guardado. A veces uno se toma su tiempo. No es raro empezar a leer a los 7 años y ver que a los 77 seguimos con el mismo libro entre las manos."

Seguint totes aquestes premisses, he descobert 21 caputxetes diferents vistes per autors japonesos i que m'han robat el cor.

Si teniu un mal dia, poseu un llibre de Media Vaca a les vostres vides.

Publicat per Media Vaca

Sunset Park

"L'únic luxe que es permet és comprar-se llibres, llibres en rústica, sobretot novel·les, novel·les americanes, novel·les angleses, novel·les estrangeres traduïdes, però en el fons els llibres no són tant un luxe com una necessitat, i llegir és una addicció de la qual no es vol curar."

Estic en ratxa lectora de bones novel·les i ho vull compartir! Alhora que vull confessar que, jo com el protagonista de Sunset Park, també pateixo aquesta addicció.
Previnguda pels comentaris que l'Auster ja no era l'Auster i desanimada per alguns companys llibreters, m'he tapat els ulls i les orelles i m'he capbussat de ple a Sunset Park i us he de dir que m'ha agradat molt.

En Miles Heller és un jove brillant amb un futur prometedor que de cop abandona casa seva i els seus pares. Decideix que ha de començar de nou i trencar amb un passat que el turmenta fins a límits que no pot resistir. Deixa la universitat i recorre els Estat Units sobrevivint amb feines miserables. A Florida s'enamora de la Pilar, una noia intel·ligent i especial, però menor d'edat. Davant del perill que això suposa i transcorreguts 7 anys de la seva fugida, decideix tornar a Nova York i viure en una casa ocupada per intentar refer les relacions familiars malmeses mentre espera la majoria d'edat de la Pilar.

Els habitants de la casa mereixen un capítol a part, com tenen a la novel·la. Jo sento una especial estima per un percussionista anomenat Bing que es capaç de treballar a l'Hospital de les coses trencades: "Ell assegura que s'equivoquen, que els avenços tecnològics de les últimes dècades de fet només han reduït les possibilitats de vida. En una cultura d'usar i llençar engendrada per la cobdícia d'unes empreses que només busquen el benefici propi, el paisatge s'ha tornat cada cop més depriment, cada cop més alienant, cada cop més buit de significat i de propòsits de consolidació. Els seus actes de rebel·lió potser són insignificants, gestos malhumorats que no serveixen de res o de ben poca cosa fins i tot a curt termini, però ajuden a elevar la seva dignitat com a ésser humà, a ennoblir-lo als seus propis ulls."

També em commou el pare d'en Miles, en Morris Heller, editor reconegut de la seva pròpia editorial independent. I l'Alice Bergstrom que treballa unes hores setmanals al PEN mentre acaba la seva tesi doctoral.

Sunset park és un calidoscopi de personatges que van fluint a mesura que roda la novel·la. Van i vénen de la mà d'Auster que els fa aparèixer per anar-se trobant i així anar lligant els caps d'una història que ens recorda que la vida va molt ràpid per perdre el temps amb foteses. Si en l'apunt anterior deia que la vida estava feta de sentiments, en aquest em reafirmo que els sentiments ens els provoca la gent, però també un bon llibre, l'art o una copa de vi compartida. Passin, seguin i llegeixin un Auster preocupat per la situació política i econòmica actual i les seves conseqüències.

Us deixo amb un vídeo de l'autor llegint un fragment de la novel·la:



Publicat per 62/Anagrama

El pájaro espectador

"Y me obliga a recordar qué poco cambia la vida: cómo, sin sucesos dramáticos ni resoluciones elevadas, sin tragedias, incluso sin pathos, un hombre razonablemente dotado y razonablemente bienintencionado puede cruzar la gran cocina del mundo de un extremo al otro y llegar hambriento a la puerta trasera."

Joe Allston és un agent literari ja retirat que viu amb la seva dona, Ruth, a Califòrnia. Viuen tots dos sols perquè els pares ja són morts i l'únic fill que tenien també. Un bon dia en Joe obre el correu i entre la paperassa hi ha una postal d'una vella amiga des de Dinamarca.
Anys enrere, just després de la pèrdua del fill, en Joe i la Ruth fan un viatge durant mesos per terrers daneses d'on provenia la mare d'ell.
La postal remou en Joe i els records del passat fan que busqui els dietaris que va escriure durant la seva estada a Dinamarca. Cada vespre abans d'anar a dormir en Joe llegeix en veu alta, com si fos un conte, el diari danès a la Ruth. És així que sabem de primera mà com va ser aquell viatge en vaixell fins a Dinamarca, la trobada i posterior amistat amb l'aristòcrata Astrid, emparentada amb la genial Karen Blixen. Els escrits de fa vint anys els ajuden a fer balanç d'una vida i a parlar de sentiments i emocions que havien quedat enterrats pel pas del temps.
Jo no sé què té Stegner quan escriu, simplement el trobo genial, la prosa m'enamora (no sóc l'única). La novel·la està organitzada en present i passat o el que podria ser el mateix dia i nit. Durant el dia coneixem com és la vida d'una parella jubilada que ha viscut tota una vida un al costat de l'altre i que només els queda esperar... i a la nit viatgem al passat. De dia vivim els Estats Units i a la nit vivim una Europa nòrdica, gòtica, freda i desconeguda. No desvetllaré res més del contingut. Només us convido a passar i a llegir-lo. Stegner té una gran ploma i en aquest cas acompanyada d'un humor subtil.

"Manon repitió algo que el padre de Astrid solía decir, que si un danés se caía en el mar y las olas le arrastraban al sur, tendría que saber alemán; si lo arrastraban hacia el oeste, inglés o francés; si hacia el norte o el este, noruego, sueco, finés o ruso. De manera que todos los daneses estaban obligados a prepararse para el día en que se cayesen al mar."

Hi ha gent que em pregunta si no em canso de llegir vides d'altres, si no m'avorreixen les novel·les amb tan poca acció, jo que sóc del parer que la vida té prou emocions per si sola, em conformo amb la bona literatura, la de Stegner capaç d'emocionar-me, de fer-me sentir i pensar... I és que en definitiva, de què està feta la vida sinó de sentiments?

Publicada per Libros del Asteroide

Sukkwan Island

"No es podia treure del cap que ell era en aquella illa precisament per viure el somni del seu pare."

I comencem la primera ressenya de l'any amb un llibre que m'ha deixat en un estat de letargia lectora durant uns dies. Sukkwan Island és un relat duríssim que David Vann escriu per intentar entendre allò que va portar el seu pare al suïcidi. Nascut a Alaska, els seus pares se separen i David marxa a viure amb la mare a Califòrnia. Un bon dia el seu pare li truca per convidar-lo a passar un any en una illa d'Alaska deshabitada, David que és un nen, rebutja l'oferta del pare i aquest se suïcida. Aquesta és la crua realitat amb què David Vann ha de créixer i que el porta escriure per intentar entendre una part del que ha estat la seva vida.

A partir d'aquests trets autobiogràfics Vann escriu aquest relat escruixidor, amb girs sorprenents. Neu, gel, natura, desassossec, depressió, riu, salmó, cabana, incomunicació són paraules que t'acompanyen mentre passes pàgines amb l'esperança que l'optimisme tregui el cap. No és un llibre amable de recomanar, però sí una lectura obligatòria que ens permet endinsar-nos en la part més salvatge dels humans i descobrir que les relacions poden no ser fàcils.

En Roy, un adolescent de 13 anys, diu que sí a la proposta del seu pare de passar un any a l'illa de Sukkwan, però ben aviat descobreix que se'n vol tornar a casa. La supervivència més bàsica és converteix en l'escapada per no sentir el pare plorar cada nit, per no descobrir que són pràcticament dos desconeguts. Un mirall que ens permet veure com els adults sovint no sabem resoldre la pròpia existència i aboquem les frustracions en els més petits.

"No hi va haver bones èpoques després d'allò. El seu pare es va tancar en si mateix i en Roy se sentia sol. Quan el temps era desastrós, el seu pare llegia, i quan només era dolent, sortia a caminar tot sol. Només parlaven per dir coses de l'estil de, Potser és hora que fem el dinar, o, Has vist els meus guants? En Roy no treia els ulls de sobre al seu pare però no va poder descobrir cap esquerda en la seva closca de desesperació. S'havia tornat impenetrable."

Publicada per Empúries/Alfabia

Bones festes i bones lectures per al 2011

El vicio de la lectura

Un bombonet d'Edith Wharton de només 46 pàgines sobre la lectura. Una reflexió interessant, molt, sobre l'hàbit de llegir i els tipus de lectors que existeixen, publicada el 1903 a la North American Review.

"La lectura verdadera es una acción refleja; el lector nato lee de forma tan inconsciente como respira; y, llevando la analogía un poco más lejos, la lectura no es más una virtud que el hecho de respirar."

"Los libros más grandes que se han escrito sólo valen para cada lector lo que éste puede sacar de ellos. Los mejores libros son aquellos de los que los mejores lectores han podido extraer la mayor cantidad de pensamiento de la mejor calidad."

"El programa del lector mecánico lo determina la vox populi. Se dirige directamente al libro del que se habla, y la importancia que le atribuye es proporcional al número de ediciones agotadas, ya que no posee ningún medio de distinguir entre las diferentes clases de libros de los que se habla, ni entre las voces que hablan de ellos."

Publicat per José J. de Olañeta.

Hi ha res més avorrit que ésser una princesa rosa?

La Carlota estava tipa del rosa i d'ésser una princesa. La Carlota no volia besar gripaus per veure si eren prínceps blaus. La Carlota sempre es preguntava per què no hi havia princeses que cacessin dracs voladors o defensessin prínceps dels llops.


Un llibre fantàstic per educar en la igualtat, un conte que permet ser una nena pirata, valenta, inconformista i somiadora. Un conte en què les nenes caçadores de dracs hi tenen cabuda i no esperen un príncep blau que les besi per tenir el seu lloc al món. Un conte en què les nenes poden ser astrònomes i viatjar en globus. Dones que un dia vau ser nenes amb els genolls pelats i que us agradava enfilar-vos als arbres i que volàveu al país de mai més. Persones a qui agrada veure les coses des d'una altra realitat. Raquel Díaz Reguera, autora i il·lustradora, ens regala unes imatges precioses i plenes de color per deixar anar la imaginació i acompanyar la dels més petits.

Dedicat a les botigues de joguines que aquestes dies les separen per gènere i per color.

Editat per Thule

Una casa a Florència

"Estimada, la vida és feta per córrer riscos..."

No em direu que aquesta imatge de la coberta no us convida a llegir el llibre? El somriure de satisfacció i un pèl burleta ja ens dóna pistes del contingut del llibre.

Mary Panton és una jove anglesa, bonica i vídua que passa uns dies a casa d'uns amics per recuperar-se anímicament. Els amics posseeixen una vil·la amb balcó a la ciutat de Florència. A Mary li plouen les ofertes de matrimoni, tot i que s'hi resisteix. L'Edgar Swift fa molts anys que l'espera i sembla que té la seva oportunitat a tocar, més a prop que mai. L'Edgar és a punt de ser nomenat governador de Bengala i sembla que viu un moment òptim.
Som als anys 30 i Europa viu una de les èpoques més convulses de la història, però Mary i els seus amics viuen en el seu món de petits burgesos, de sopars i festes i diversió sense límits. La Mary, en un moment de debilitat, decideix baixar al món dels mortals i el que comença com una relació de compassió acaba essent una nit esbojarrada amb final vestit de negre. La Mary no sap com sortir-se'n i recorre a uns dels seus admiradors, en Rowley Fint de dubtosa honestedat.
Si el llibre comença com un relat més aviat rosa va virant fins acabar essent una comèdia amb tocs de misteri i humor negre. Somerset Maugham té la capacitat d'enganyar-nos i jugar amb la nostra atenció amb aquesta petita novel·la, un divertiment que us farà passar una magnífica estona.

Publicada per Viena

Un año de escuela en Trieste

A mi el fred em fa sentir viva i amb ganes de menjar-me el món i tanmateix m'envaeix una sensació de nostàlgia, m'agrada llegir coses més íntimes i sentir que les paraules m'abracen. Aquest ha estat el cas d'Un año de escuela en Trieste de Giani Stuparich.

És un petit relat sobre un any escolar en un institut masculí on només hi ha una noia. És el curs previ a la universitat amb els nervis pel que ha de venir i la pena d'haver de trencar amb allò que ens és conegut de fa anys. Edda Marty és la protagonista de la història i de la classe. L'Edda anhela poder viure a Viena com la seva germana: "¿Por qué no vivía también ella en una ciudad de veras como Viena, donde las mujeres pueden fumar, ir al café, recogerse tarde por la noche, tratar de igual a igual a los hombres y discutir con ellos?" L'Edda es proposa ser una més del grup sense que el gènere tingui importància, però fracassa en l'intent.

"El instituto era ahora para Antero un campo en que ingeniárselas para atraer una fugaz mirada de Marty, para aprovechar la ocasión de poder acercarse a ella a solas con el fin de concretar la cita para la tarde. Días felices, que él vivía en una exaltación continua. Se despertaba temprano para ir al instituto, para ser el primero, sentado ya en su banco, en acogerla saludándola con los ojos en cuanto entrara; regresaba a casa loco de alegría por la cita de la tarde; gozaba del paseo con ella y, tras acompañarla hasta el portal de su casa, seguía caminando solo hasta el atardecer, ocupado en ordenar, sin lograrlo nunca, su cabeza y su corazón agitado; llegaba a casa justo para la cena, se acostaba pronto para, en soledad y a oscuras, poder fantasear, evocar la imagen de ella, rememorar las actitudes y las conversaciones de los días anteriores y preparar en la fantasía las de los días venideros."

És un relat alhora dolç i tràgic, convuls i intens sobre la primera joventut. La innocència dels sentiments purs, d'estimar sense condicions. Una època viscuda amb plenitud, oblidada pel transcurs de la vida, però que amb el pas dels anys retorna i et parla a cau d'orella. És una història escrita des del pas del temps i segurament amb l'enyorança dels dies viscuts. Dies en què les classes d'humanitats eren per a tothom, quan conèixer els clàssics i la història formava part indestriable de la vida. Tot i que: "la vida posee una trágica seriedad y que aquellos bancos de escuela eran un juguete frente a ella."

"Edda Marty caminaba ligera por el mundo. Excepto en determinados momentos, muy raros, en que el deseo se convertía también para ella en sufrimiento, el saberse amada por Antero le daba una clara seguridad; en el instituto entre los compañeros, en la vida entre los hombres, se movía con más soltura que antes;"

Publicat per Minúscula

El infierno de los jemeres rojos

"La sorpresa no va ser sobreviure, sinó comprovar que gaire bé ningú no volia sentir-ho"


Un altre cas d'escriptura com a teràpia, com a exemple d'allò que no podem oblidar perquè no es torni a repetir, i sobretot, com a altaveu per dignificar les víctimes.
Denis Affonço, dona, cambodjana d'origen francovietnamita. Treballadora de l'ambaixada francesa a Cambodja. Casada amb un comunista d'idees, però de gustos burgesos, veu com de la nit al dia la seva vida es transforma en un infern. Té l'oportunitat de fugir, però per por de no poder aguantar la responsabilitat de deixar la família a Cambodja es queda.
Denis Affonço explica el seu infern particular i el de la seva família de manera concisa, clara, escruixidora, emotiva, però gens escabrosa. Els khmers rojos van escampar el terror, van establir la tortura psicològica i física entre la població que no "entrava" en els paràmetres establerts per Angkar. A mesura que t'endinses en la lectura del llibre no deixes de sorprendre't de l'horror que l'home és capaç de sembrar només pel control del poder. Impactant l'extermini d'aquest poble mentre la comunitat internacional no sé què feia. Affonço va perdre el marit, una filla per inanició, la cunyada, dos nebots i ella va continuar lluitant pel fill que encara li quedava.

"A los treinta y un años, me había convertido de la noche a la mañana en una anciana, completamente reseca."

"Y supe que no le quedaba mucho tiempo, porque dicen que el ser humano cambia antes de morir: se vuelve amable y pide perdón a los que le rodean o se muestra malvado para que no lo añoren. Al borde de la desesperación, no sabía qué hacer para complacer su deseo. En ese preciso instante, no había necesidad de médico ni de medicamentos, tan sólo un tazón de arroz para una niña de nueve años que se moría de inanición, nada más que un tazón de arroz. Presenciar, sin poder hacer nada, cómo un hijo se muere de hambre lentamente es una tortura intolerable."

Com diu Lolita Bosch: "Ésta podría ser una historia dramática e ilegible. Y a pesar de todo es una historia tierna y mesurada."

"La desaparición de Ha me afectó sobremanera, pero no podía expresar nada. Sólo lamentaba que no me hubiera escuchado. Ya no tenía ningún poder sobre él, porque desde hacía tres años nuestros niños ya no eran nuestros niños. Los jemeres rojos habían hecho de ellos robots que sólo eran capaces de cantar el himno nacional, de halagar y obedecer a Angkar. Les habían metido en la cabeza, que nosotros, sus padres, éramos unos corruptos, podridos e irrecuperables... Pobres pequeños, ésa era su falta. El hambre los había empujado al suicidio."

Cada set onades

Estimats Emmi i Leo,

He de reconèixer que he tornat a caure a la temptació. Ha sigut començar el llibre i no poder parar. És curiós com per mitjà dels correus electrònics de dos desconeguts, heu aconseguit que formés part del vostre univers tan íntim. Mentre llegia el llibre m'han agafat moltes ganes de dir-vos coses, d'animar-vos i sobretot, de cridar-vos, voleu fer el favor de trobar-vos d'una vegada i no fer-me patir més?
Us felicito pel segon recull de correus, corríem el risc que el nivell i l'humor dels anteriors decaigués, però no amics, heu estat a l'alçada. Per qüestions òbvies no entrarem a parlar del contingut perquè no vull aixafar la guitarra a ningú.
Només em queda agrair-vos els bons moments que m'heu fet passar i sobretot la intel·ligència de saber parar a temps.
Amb un got de vi negre a la mà, us saluda la vostra lectora.

L'Espolsada

Publicat per La Campana/Alfagura

El cielo se cae

Algú va parlar del valor terapèutic de l'escriptura i Lorenza Mazzetti ho segueix al peu de la lletra. Mazzetti ens regala un relat autobiogràfic, escrit per alliberar-se de la càrrega i del sentiment de culpa d'haver sobreviscut a la massacre que va patir la seva família només per "ser d'una altra raça" i tenir un cognom italià. No van tenir la mateixa sort els seus tiets de cognom Einstein i jueus.

En plena segona guerra mundial, les germanes òrfenes Penny i Baby són acollides en una vil·la italiana pels seus tiets i cosines. Penny, la jove narradora, és la veu que Lorenza posa a la seva infància. Malgrat haver perdut els pares, la Penny i la Baby són nenes alegres que les porten a l'escola en cotxe i les recullen. No obstant, són nenes obertes que es relacionen amb els fills del servei i dels camperols. L'entorn natural de la vil·la els permet descobrir la vida cada dia, experimentar, créixer i córrer a l'aire lliure.

"Cuando Annie no quiere jugar, Baby y yo, como somos dos, hacemos de Don Quijote y Sancho Panza. El juego consiste en ir contra los molinos de viento sobre nuestros corceles. Yo delante y Baby detrás. Me pongo en la cabeza un plato para que haga de yelmo y cabalgamos sobre nuestro perro san bernardo Alí, con una escoba en la mano. Fue el tío quien nos regaló Don Quijote, por Navidad.

En canvi, l'escola les adoctrina en la disciplina del feixisme i la religió més atemoridora, tot és pecat, l'infern les vigila i cal anar en compte. La Penny que sent una fascinació especial pel seu oncle viu plena de preocupacions. Ell és jueu no practicant i no creu ni en la verge ni en Jesús. Les nenes s'autoimposen càstigs i patiments per alliberar-lo de les flames de l'infern.

"El lapicerito rechinaba sobre el cuaderno a rayas. Tema: "Amamos a Mussolini como a nuestro padre." Desarrollo: "Yo amo a Benito Mussolini más que a mi padre, porque mi padre no está. Yo ahora vivo con el tío, por eso amo a Mussolini igual que al tío."

Sembla que l'horror que viu la resta d'Europa no ha d'arribar mai a la vil·la, però els oficials alemanys s'hi instal·len un bon dia, es van apoderant de totes les coses materials que poden, però també de l'alegria de viure. La Penny i la Baby són testimonis de l'assassinat dels membres de la família i resten astorades de saber que s'han salvat per tenir un cognom italià. Un llibre entendridor, senzill i magnífic amb veu de nena, clarivident, innocent i creïble.

Publicat per Periférica

Brooklyn

Colm Tóibín diu a l'entrevista que li va fer Ada Castells que: "Volia fer una novel·la pròxima a les intencions del gènere, és a dir, donar veu als que no en tenen. Les novel·les no parlen dels que són al centre de la foto, sinó dels que queden al marge. En pintura hi ha exemples memorables. Mira Veermer: pinta una dona llegint una carta en una finestra. M'interessa traslladar aquest esperit al paper."

Tóibín no només aconsegueix traslladar aquest esperit al paper sinó que ho fa amb nota.

Brooklyn és de les novel·les més dolces i més ben escrites que he llegit darrerament. És la història d'una vida, la de la jove Eilis Lacey, que abandona la seva Irlanda natal dalt d'un vaixell per aterrar al Brooklyn dels anys 50, treballar en uns grans magatzems venent mitges i, alhora, estudiar a la universitat. Tóibín dóna veu aquesta dona de manera brillant, sents com la protagonista et parla, xiuxiueja i la història et va atrapant pàgina rere pàgina. Els primers temps són durs per l'Eilis que viu en una casa d'hostes regentada per una dona estricta, s'enyora i el seu oci passa pels balls que organitza el local parroquial ple d'irlandesos que es retroben per beure cervesa i cantar. En un d'aquests balls coneix en Toni, un lampista d'origen italià amb qui se li obra una nova vida. Les cartes amb la seva germana Rose, la mare i els germans la vinculen a la seva terra, però a mesura que s'endinsa a Brooklyn l'Eillis es va transformant, deixa la seva innocència enrere, canvia la manera de vestir i no té prejudicis per despatxar mitges a les primeres dones negres que s'ho poden permetre. Tot sembla funcionar a la perfecció quan rep una notícia d'Irlanda que la fa tornar d'imprevist a casa. Només trepitjar Enniscorthy, i un cop superat el sotrac inicial, l'Eilis es deixa abraçar pel tarannà del seu poble que tant havia enyorat... De cop es veu obligada a prendre una decisió, segurament la més important de la seva vida. El destí juga amb la vida de l'Eilis com vol.
Un relat senzill no apte pels amants de les novel·les d'acció, però sí per aquells a qui ens agrada el privilegi que ens ofereix la literatura de viure i observar la vida d'altres i sentir-nos una mica més lliures després de tancar un llibre.

Publicat per Amsterdam/Lumen

La bicicleta estàtica

"L'acumulació de preguntes sense resposta dispara la tendència a la fabulació, reforça l'habilitat de mentir i ensenya que la diversitat també consisteix a mantenir, a capa i espasa les diferències. La mentida, doncs, s'imposa com l'instrument de comunicació més habitual."

Parlar de llibres de contes se'm fa difícil, vaig deixar de comentar Mil cretins de Quim Monzó per incapacitat meva de trobar les paraules justes. Aquest cop com que no volia que em passés el mateix, us remeto a una bona crítica i us encomano amb aquest apunt tan breu que si us plau llegiu, però sobretot rellegiu, els contes compresos a La bicicleta estàtica. Em meravella la capacitat dels contistes i, de Pàmies en particular, per dir tantes coses amb tan poc text... M'han agradat en especial els relats més autobiogràfics i m'han semblat genials El que no hem menjat i Les cançons que li agradaven a Lenin.

Publicat per Quaderns Crema

La gran fàbrica de les paraules

Hi ha una cosa que envejo d'alguns països al nord d'Europa i és la quantitat de llibreries arreu i la gent llegint per tot. Aquest estiu per terres valones, en una d'aquestes llibreries assortides d'àlbum il·lustrat i en què la literatura infantil i juvenil no és una nosa sinó la protagonista, en un raconet treia el cap aquest conte... La grande fabrique de mots que va tornar dins la maleta. Una immensa satisfacció, un cop a casa i tornada a la feina, saber que Sleepyslaps ens l'ofereix en català amb una edició molt acurada que per a mi supera l'original.


Us imagineu viure en un país on la gent gairebé no parla però en canvi fabrica paraules?
Cal ser molt curós a l'hora de fer-ne servir una perquè les paraules són cares... Què passa quan vols expressar uns sentiments molt intensos i les paraules que tens provenen d'un contenidor d'escombraries o de les rebaixes? Paraules soltes i inconnexes... acompanyades d'unes il·lustracions molt poètiques. Un conte molt bell per compartir grans i petits.




Publicat per Sleepyslaps

Elisa Kiseljak

Un llibre petit que tenia a la pila dels pendents, l'he fet passar al capdavant perquè el volia llegir abans de veure l'adaptació que s'ha fet al cinema. La història, al principi, és narrada com si fos un conte per a nens, la història de l'Elisa Kiseljak, una nena amb vestit blanc i llaços de color blau. Un estil innocent que canvia bruscament una tarda de diumenge i que pren tota la seva força anys després quan l'Elisa recorda què li va passar.
Obsessionada per la memòria perduda durant aquests anys, Elisa Kiseljak se sent morta.

"Ella es posa bé els llaços de l'espatlla dreta mentre escolta el pare, que parla amb l'amic d'alguna cosa que l'Elisa Kiseljak no recordarà mai. D'aquí a uns minuts serà violada, perdrà la memòria i la conversa entre l'amic i el pare deixarà de tenir importància."

"I vaig beure un glop de cafè i un ocellot espantós em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor i em vaig donar mil i un cops de cap contra la paret per obrir-me el crani i buidar-lo de mentides i vaig cridar fins que no vaig reconèixer els sons i em vaig bressolar abraçant-me els genolls i vaig provar de calmar-me i finalment vaig morir uns minuts per caure rendida sobre el meu propi cos, perquè ho vaig recordar i sense escollir-ho vaig escollir morir durant la resta de la meva vida..."

Frases llargues, sense puntuació per trasmetre'ns l'angoixa de l'Elisa, Lolita Bosch fa un exercici d'escriptura, de repeticions, anades i vingudes que intenten fer sortir de dins el dolor que sent l'Elisa quan recorda que una tarda de diumenge va ser violada per un amic del seu pare que li va prometre un braçalet de plata. Això és literatura.

Publicada per La Campana

La tieta Mame

A mi, com en aquest altre llibreter, els llibres classificats d'humor i de riure em fan una mica de por... Sé que no sóc de riure fàcil i que tinc un humor particular, però he de reconèixer que La tieta Mame ha aconseguit fer-me somriure i de tant en tant deixar anar una riallada d'aquelles que et quedes a gust.

En Patrick es queda orfe als deu anys, el seu pare ho tenia tot previst i el deixa a càrrec de la seva germana. Una tieta que es diu Mame. La Knickerbocker Trust Company és la responsable dels diners en efectiu i els valors fins que en Patrick no sigui major d'edat. En Patrick ha de rebre una educació conservadora i dins del protestantisme. Sembla que segons el llegat en Patrick tindrà una infantesa trista i avorrida, però tot canvia el dia que coneix la seva tieta que té pensat altres maneres d'educar-lo i uns altres valors. Una escola on els nens i nenes van despullats i una llibreta per poder apuntar les paraules que en Patrick no coneix són una manera diferent de començar una nova vida...

"La veritat és que la tieta Mame i jo vam aprendre a estimar-nos mútuament en un espai de temps molt breu, lliure d'entrebancs. Que la seva personalitat sorprenent m'atragués, exactament com havia atret a milers d'altres persones, n'era la conclusió inevitable. Al cap i a la fi, el seu atractiu esvalotat era prou conegut i, a més, ella va ser la primera família de debò que vaig conèixer. Ara bé, per a mi, el fet que pogués tenir una mínima cura d'un noi de deu anys, insignificant i sense cap mena d'interès, sempre va constituir un motiu de sorpresa, de goig i d'estranyesa. Perquè l'hi tenia, i sempre he pensat que, tot i la seva popularitat, els seus interessos, les seves anades i vingudes constants, probablement ella també se sentia una mica sola. Els seus crítics han sostingut que jo senzillament era un nou tros de fang que ella podia conformar, estirar, modelar i colpejar a cor què vols, i és cert que la tieta Mame mai no es va poder resistir a ficar-se en la vida dels altres. La seva dependència dels altres era constant, segura. Per a nosaltres dos va ser una relació d'amor, i l'experiència fou del tot única."

La tieta Mame és la dona més hilarant, tendra, lliure i sorprenent que us pugueu imaginar. Aventures i desventures, escenes inversemblants... tot li passa i tot ho fa pel seu nebot.

Publicada el 1955 després d'haver estat rebutjada per molt editors, la lectura de La tieta Mame continua sent vigent i us farà passar una bona estona que amb els temps que corren bona falta ens fa. Deixeu-me que destaqui la tasca excel·lent de Francesc Parcerisas a la traducció ja que el passat dia 30 es commemorava el dia internacional dels taductors.

Publicada per Quaderns Crema/Acantilado

El secreto de Garmann

En la literatura infantil es tendeix a donar veu als infants, normalment és un adult qui ho fa, i a vegades el resultat és nyonyo i poc creïble. No és fàcil des de l'òptica d'un adult fer parlar un nen i que quan ho llegeixes facis un viatge automàtic a la infantesa i sentis que allò que descriu tu ho hauries pogut dir o viure d'aquella manera. El dissenyador gràfic i il·lustrador noruec, Stian Hole, ho aconsegueix amb escreix amb el seu Garmann, que ja ens va sorprendre amb El final del verano, La calle de Garmann i ara ho fa amb El secreto de Garmann. Àlbums que combinen diferents tècniques artístiques que els fan llibres molt atractius visualment amb unes històries fantàstiques, reals i gens ensucrades.


En aquest cas en Garmann comparteix un secret amb una amiga en plena natura que els fa despertar sentiments i emocions que em vindria molt de gust tornar a reviure.

"¡-Hola Planeta tierra!¡Todo se ve diferente desde aquí arriba! -exclamó Johanna poniendo voz de astronauta. Se tapaba la nariz y hacía los mismos ruidos entrecortados que emiten los viejos altavoces. -El cielo es el océano y su fondo está lleno des estrellas de mar -decía entre risas."



No us els deixeu perdre o encara millor regaleu-los!
Publicats per Kókinos

Arrels nòmades

"És sorprenent com les persones poden tenir l'absurda convicció que les seves creences són millors que les dels altres fins al punt de justificar-ne l'aniquilació. Com d'insignficant deu sentir-se qui percep una amenaça en les diferències o en la simple existència dels altres."

Pius Alibek, nascut a l'Iraq i llicenciat en filologia anglesa, arriba a Barcelona el 1981 per continuar els seus estudis. La guerra Iraq-Iran no cessa i decideix establir-se a la capital catalana on naixeran les seves filles. Alibek és iraquià, però pertanyent a la minoria assiriocaldea que com altres minories kurdes habita el nord del país. Alibek té com a llengua materna l'arameu, és educat en kurd i més tard format en àrab. Del català n'ha fet la seva llengua, fins al punt d'escriure-hi el primer llibre.

Arrels nòmades és una mena de testament vital que Alibek escriu per les seves filles perquè coneguin les arrels familiars i les ajudi a comprendre d'on venen i qui són. També és un testimoni de primera mà per conèixer l'Iraq abans de l'arribada de Saddam al poder, de la guerra amb Iran i sobretot abans de la invasió de l'Iraq per part de les tropes nordamericanes, que de sobte va omplir les nostres pantalles.

"A l'Iraq, com a la majoria de països àrabs, sempre hi ha hagut una mena de por de relacionar-se amb estrangers, sobretot occidentals. La proximitat d'un estranger produeix una sensació desconcertant. Una curiositat natural per conèixer i donar-se a conèixer reprimida per pors i desconfiances atàviques, que els governs moderns han continuat alimentant fins a convertir-les en un tumor maligne. Avui dia, l'estranger és un espia o un agent en potència i comunicar-s'hi et converteix en sospitós, traïdor a la pàtria o part d'un complot imperialista. El fenomen és frontalment oposat al caràcter hospitalari dels pobles de la regió i a la necessitat ancestral de mostrar aquesta hospitalitat."

"Era com si la societat desconfiés que els homes i les dones que la formaven poguessin mantenir relacions humanes sense desig sexual fora de l'entorn familiar. Com si no fossin persones, sinó mers gèneres. Teníem la ferma convicció que això canviaria aviat. Les iraquianes començaven a trencar les cadenes imposades per una mala interpretació de la fe sovint intencionada que suposadament dóna origen a les religions."

Amb un estil àgil, fresc, emotiu i crític descobrim un Iraq desconegut. Són memorables les escenes al seminari, l'excursió als aiguamolls i sobretot els anys de servei militar al mig del desert. Arrels nòmades és un pont que vol acostar dues cultures distants però alhora molt properes. L'acabareu amb un somriure als llavis.

Publicat per La Campana

Inés y la alegría

Inés y la alegría és un dels llibre que m'ha acompanyat durant les nits estiuenques i estones de sol i platja, avantatges de ser llibretera i poder llegir les novetats abans. He de reconèixer que quan vaig veure el llibre em va fer mandra, més de 700 pàgines, i a mi que cada cop m'agraden més les històries ben curtes... tot i així, un cop llegit el pròleg d'Almudena Grandes ja no vaig poder parar.
Almudena Grandes explica com de joveneta, tot passant les vacances a casa els avis, es va quedar sense lectura i gràcies a la biblioteca de l'avi li van caure a les mans els Episodios nacionales de Benito Pérez Galdós, qui és en part responsable de la vocació d'escriptora de l'autora i alhora inspirador d'aquests sis Episodios de una guerra interminable.



Els llibres d'història són plens de grans gestes i herois, sovint les petites anècdotes de gent anònima no hi tenen cabuda. És per això que Grandes es desmarca de grans episodis per introduir-nos en el dia a dia de la gent que no surt als manuals d'història malgrat haver-la viscut i escrit en primera persona.

La novel·la, a partir d'un fet històric real, poc conegut i silenciat per ambdós bàndols, la invasió de la Vall d'Aran el 1944 per part de l'Ejército de la Unión Nacional Española, i de dues relacions personals que van marcar el destí del PCE, com la de Pasionaria amb Francisco Antón y la de Jesús Monzón y Carmen de Pedro, combina realitat amb ficció. Grandes crea un univers de personatges ficticis entre els quals la protagonista, Inés, filla d'una família burgesa i franquista. En el Madrid convuls, Inés entra en contacte amb els republicans, causa que la porta a lluitar per uns ideals que va abraçant a mesura que els coneix. És a través de la veu d'Inés que coneixem la major part de la novel·la, tot i que Grandes alterna dues veus, la d'Inés i la de Galán, capità de la UNE, fet que dota la novel·la d'una arquitectura complexa però efectiva.

No és un tractat d'història i per això l'autora fabula i es permet alguna llicència. No obstant, és d'agrair el to crític amb certs corrents interns del partit comunista i que no mitifiqui certs aspectes de la lluita clandestina. Tanmateix, trobo a faltar una empremta catalana en la part de ficció per boca dels personatges i el territori i, encara més, a la part històrica donada la rellevància de les organitzacions catalanes de l'època. Dit això, Grandes construeix una protagonista forta, valenta, uns personatges secundaris tan humans i reals que voldries abraçar-los, ens ofereix unes lliçons de cuina que fan obrir la gana, però sobretot, ens recorda que hi ha una munt de gent que van deixar la pell per uns ideals, per uns dies i per una manera d'entendre la vida que molts ja voldríem veure en l'actualitat.

"No hay vida como la clandestinidad, ni tan mala, ni tan buena" frase que repeteix constantment un dels protagonistes de la novel·la i que exemplifica l'ambient que s'hi respira. És cert que la duresa de la clandestinitat i de l'exili és extrema, però si jo l'hagués de viure voldria fer-ho al costat d'Inés i la resta de personatges.

Publicada per Tusquets

Homer i Langley

Desconeixia la història dels germans Collyer que han inspirat aquesta obra de Doctorow. Els germans Collyer, Homer i Langley, vivien a Nova York. Fills d'una família benestant, cultes, apassionats de la música i la literatura acaben els seus dies colgats de tota mena d'objectes. Amb el pas dels anys Homer i Langley són capaços d'emmagatzemar uns quants pianos, cotxes, bicicletes, tones de diaris i revistes... De fet els van trobar dins de casa coberts per tota mena d'andròmines.

"Teníem un acudit, en Langley i jo: un que està a punt de morir-se pregunta si hi ha vida després de la mort. Sí, li responen, però no la teva."

Doctorow amb una escriptura encisadora i molt humana reescriu la vida de Homer i Langley. El que per a molts seria la història de dos germans que embogeixen i pateixen una mena de síndrome de Diògenes, per a Doctorow és una oportunitat per oferir-nos el vessant més humà i introspectiu.
Homer i Langley viuen en una mansió a Manhattan, el pare és un reconegut ginecòleg i això fa que portin una vida plaent amb cuinera i servei. Tanmateix, la ceguesa d'en Homer, la mort dels pares, víctimes de la grip espanyola, i el curs de la història com la guerra amb el Japó no fan sinó esclatar el polvorí, la decadència d'aquests dos germans.
Homer, el germà cec, ens narra la història i gràcies a la seva condició ens ofereix un punt de vista molt especial. Homer i Langley mantenen uns diàlegs molt interessants sobre els esdeveniments que fan girar el món, contra més gira més es reclouen i s'empesquen tota mena de recursos i teories per intentar sobreviure.

"Érem tots força pessimistes. Jo, amb la imatge de la pobra Siobhan al cap i el record dels viatges que havia hagut de fer al cementiri de Woodlawn per enterrar-hi els pares, només era capaç de pensar amb quina facilitat es mor la gent. I a més a més hi havia aquella sensació que tens quan vas cap a un cementiri amb un cadàver dins d'un taüt: una impaciència amb els morts, un desig de tornar a ser a casa, on pots continuar mantenint la il·lusió que no és la mort sinó la vida la condició permanent."

Què pot passar pel cap d'algú per arribar a acumular obsessivament tota mena de trastos i tancar-se dins de quatre parets? Doctorow no ens dóna cap resposta al trastorn, però sí que ens acosta al vessant més humà del cas i projecta amb la mirada particular d'Homer el dia a dia, els petits canvis i circumstàncies de la vida i com aquests poden arribar a afectar la vida dels més sensibles o d'aquells que, quan miren per la finestra i veuen com va el món o simplement van a contracorrent, no farien altra cosa que voler desaparèixer.

"Redéu, si mai ha existit un invent que no feia falta a ningú, és aquest, va dir en Langley. Aleshores ja teníem un altre parell de televisors que s'havia trobat en algun lloc. I cap no funcionava al seu gust.
Quan llegeixes o quan escoltes la ràdio, va dir, veus l'escena dins del cap. És igual que tu amb la vida, Homer. Perspectives infinites, horitzons sense fi. Però la pantalla del televisor ho aplana tot, comprimeix el món, per no dir res de la ment. Si la miro més seria el mateix que agafar una barca, baixar per l'Amazones i deixar que un jívaro em reduís el crani."

Publicada per Edicions de 1984/Miscelánea

Les desventures d'un llibre vagabund

"La lectura, com l'amor, és la pedra d'esmolar l'ànima."

Heus aquí la història d'un llibre vagabund. El llibre neix, arriba a la llibreria en un servei de novetats, no surt mai de la caixa, és retornat i a punt de ser fet pasta de paper. La sort l'acompanya i el fa arribar a una altra llibreria, a casa d'un client, a una llibreria de vell, viatja, vola... Rosegat per les rates, tem la guillotina...
Un llibre lletraferit, una mica pedant i cruel amb la part més comercial del món editorial i exaltador del vessant més literari.

"L'escriptor no mor del tot fins que no mor el seu darrer lector. I el llibre igual, de fet."

Un llibre que satisfà les curiositats dels que ens passem la vida envoltats de llibres a casa i la feina. Us heu plantejat mai què pensa un llibre, on li agradaria viure, per quines mans voldria passar? Si els llibres pensessin m'agradaria que veiessin la meva llibreria com la del protagonista de la novel·la.

"Ara sóc a la tauleta de l'avió que em porta a l'Àfrica. L'Airbus 380 ronca i Bakayoko em llegeix, em rellegeix, de fet. Jo penso en el nou destí que s'anuncia. Té raó. La vella Europa ja no creu en la cultura que li ha donat la grandesa i la força. La paraula intel·lectual s'ha convertit en un insult. L'Àfrica encara hi creu, en la cultura, la poesia, el llibre."

Publicat per Empúries /Seix Barral

Menjar-se la vida a cullerades

Aquests són un seguit de llibres per somriure a la vida que m'han passat per les mans o pels ulls. Són com bocinets de felicitat que tanta falta ens fa en aquests temps que corren.

Seieu al vostre lloc preferit acompanyats de la beguda que més us agradi, deixeu les cabòries enrere, tasteu-los i ja m'ho direu.

Quisiera tener, Giovanna Zoboli i Simona Mulazzani, ed. Los cuatro azules

Tot de desitjos gens materials, somiar és sinònim de llibertat.

Vulèvulà, Olga Molina, ed. Thule

Res és per sempre, ni tan sols les marietes que tant ens agraden, per sort sempre torna la primavera amb marietes i ganes de voler volar. M'encanta.

Héctor, el hombre extraordinariamente fuerte, Magali Le Huche, ed. Adriana Hidalgo

L'Héctor treballa en un circ com a home forçut, quan plega sempre corre cap a la seva caravana, l'Héctor té un secret... li agrada fer ganxet. Davant de la plaga de llibres roses i blau cels un crit a la diferència i contra els tòpics!

Història de l'U, Rosa Osuna, ed. Thule (ens agrada tant que ens n'hem fet un de plastilina que ens fa companyia a la llibreria).

L'U es pregunta què hi fa aquí, per a què serveix? Tot de preguntes existencials que ens fem grans i petits. L'U descobreix que mentre tingui un amic amb qui compartir-ho tot, la resta no és tan important.

Korokoro, Emilie Vast, ed. Barbara Fiore

Dos eriçons molt simpàtics, amb la motxilla de la vida ben plena, s'ajuden mútuament a desfer-se de la cuirassa que els empresona per convertir-se en uns ratolinets lliures de complexos i amb ganes de menjar-se el món.

La fábrica de nubes, Arianne Faber, ed. A buen paso

Us imagineu tenir una fàbrica per fer núvols amb les formes que vulgueu?

Receptes de pluja i sucre, Eva Manzano i Mónica Gutiérrez Serna, ed. Thule

Heus aquí un receptari per cuinar les emocions i menjar-se la vida a cullerades, la supèrbia, la felicitat, l'egoisme, la por, la ràbia, la llibertat, l'esperança... tot ben amanit.

A gust amb la vida, Anna Gavalda, ed. 62/Seix Barral


Quatre germans es retroben per assistir a un casament d'un cosí, la cerimònia els fa mandra i amb el pretext d'anar a comprar l'arròs per als nuvis desapareixen durant un dia. S'obliden de les obligacions laborals i familiars, per retrobar-se amb si mateixos tal com són i reviure el plaer de les petites coses que conformen això tan bonic, però a vegades tan complicat, que s'anomena vida.
Bones vacances a tothom i felices lectures.