Res no s'oposa a la nit

Com parlar-vos d'un llibre que m'ha arribat fins a l'ànima, que m'ha entusiasmat però que m'ha deixat trasbalsada... i a més a més, sense aixafar-vos massa coses. Llibre adquirit aquest estiu en una llibreria d'un poblet francès (les llibreteres ja ho fem això de fer turisme de llibreries), ara ha arribat a casa nostra de la mà de 62/Anagrama.

Una novel·la sobre la mare de l'autora, Delphine de Vigan, Lucile, a qui la Delphine troba morta al llit de casa després de dies sense saber-ne res. Lucile és filla d'una família nombrosa amb un pare que fa esquis de fusta i una mare que fa gimnàs al menjador de casa. Una família exemplar, en aparença, amb nens d'anunci però que ben aviat descobrim que darrere les cares boniques s'hi amaga dolor i molta tristor. A partir de la mort de la seva mare, Delphine recrea el passat de la família i intenta entendre el perquè del suïcidi de Lucile. Delphine va estirant el fil familiar fins a descobrir que el seu avi tan enrotllat esguerra la vida de la seva mare per sempre més mentre l'àvia xiula i mira cap a un altre cantó. Lucile té una infantesa feliç fins que arriba la primera mort a la família, un germà pateix un accident mortal  i el destí familiar canvia el rumb per sempre més. A aquesta mort n'hi seguiran d'altres en circumstàncies estranyes tot i que la família continua fent com si res amb les vacances a la platja i a la casa familiar d'estiu. Lucile, malalta bipolar, trontolla per culpa dels esdeveniments, procura casar-se ben d'hora per marxar de casa i té dues filles, la Delphine i la Manon, de molt jove. La vida de Lucile no és un camí de roses, l'alcohol, el tabac, les drogues i els internaments en psiquiàtrics són el seu full de ruta, difícil de pair per dues filles que veuen com la mare viu en l'autodestrucció permanent sense poder-hi fer massa cosa.

"Independentment del que digui i fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. A mesura que avanço, percebo l'impacte de l'escriptura (i de les recerques que comporta), no puc ignorar l'alt grau de pertorbació que em representa. L'escriptura em despulla, em destrueix d'una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat. Calia que em sentís feliç, i forta i segura per emprendre aquesta aventura? Que notés la sensació de tenir marge, per posar a prova així, com si fos necessari, la meva capacitat de resistència?
A mesura que avanço, estic impacient per tornar al present, per haver arribat més lluny, per tornar les coses al seu lloc, a les carpetes, a les caixes, per tornar a desar-ho tot al traster."

Delphine navega entre els dimonis familiars durant tres anys per poder escriure aquesta novel·la que ens presenta de manera magistral en forma de records i pinzellades sense caure en la tafaneria ni en la morbositat, el com ho explica fa que sigui un llibre excepcional. Tres anys d'entrevistes amb els germans i germanes de la seva mare, de remenar papers, de recuperar pel·lícules dels estius familiars, caixes de fotos -d'on per cert, prové la foto rebonica de la coberta del llibre, la Lucile amb el seu cigarret i el jersei negre de coll alt-, han permès la Delphine de reescriure la història familiar i de superar el dolor i sobretot entendre que ni ella ni la seva germana no podien haver fet res per evitar el suïcidi. Sensacional.

"L'escriptura no pot fer-hi res. A tot estirar, permet plantejar les preguntes i interrogar la memòria."

Traduït per Oriol Sánchez Vaqué
Publicat per 62/Anagrama