Vacances

Així de contenta i amb molts llibres a la maleta marxo de vacances, prometo parlar-vos de tots els llibres que hagi llegit.

Fe

*Il·lustració extreta de l'àlbum La ola de la Suzy Lee

Llapis de colors, pinzells, pintura i tisores

Deixeu-me que faci un post ben estiuenc i amb propostes creatives per compartir grans i petits, poseu-vos una bata o embruteu-vos fins a les celles, però gaudiu de l'art al màxim.

El meu àlbum de fotos per dibuixar o acolorir, ed. Blume, Pascale Estellon


Ideal per dibuixar plats voladors, transformar un bròquil en una ballarina o fer parlar els peixos...

Llibre de platja, ed. Little títiris


Dos contes de plàstic, amb retoladors i esponja per esborrar. Banya't amb el llibre a la piscina mentre pintes, esborres i tornes a pintar.

Cuaderno de playa, Laura Vaqué i Raquel Marín, ed. Thule



Un compendi de jocs, exercicis i activitats fresques i estiuenques per practicar o fer sobre el paper mentre tens els peus en remull o estàs sota el parasol. Dibuixa mapes del tresor, dissenya vestits o escriu la cançó de l'estiu.

Quadern de pintura per aprendre els colors, Pascale Estellon, ed. MTM





Convertiu-vos en els mags dels colors amb aquest quadern fantàstic ple de colors càlids i freds. Què passa si barregem el blau i el groc? I si afegim blanc al fúcsia?

La tira de nens i nenes, Glòria Falcón, ed. SD


Un àlbum-acordió poètic per llegir, pintar i retallar.


El gran bazar, V. Radunsky, ed. Kókinos


En paraules del propi autor: “A primera vista, parece un libro. A segunda vista, ya no está tan claro… Primero, porque todas las páginas del libro pueden y, de hecho, deben ser separadas del libro. Segundo, porque no puedes hacer nada con este libro sin usar tijeras, lápices y grapadora. Tercero, porque dentro de este libro grande y único caben dos libros más, dos libros más pequeños. Ahora no puedo decirte mucho más. Tendrás que darte cuenta por ti mismo.”

Signatura 400

"Pero la vida no es un programa de lavadora."

Una bibliotecària silenciosa, invisible, amant de la bona literatura. Deixa les oposicions per un home, una història d'amor que fracassa però que la porta a ser bibliotecària. I així entre volums empolsinats i amb un carretó de llibres per ordenar aquesta bibliotecària anònima ens ofereix un monòleg sensacional sobre la cultura literària.
Des d'aquí només us animo a llegir-lo, l'he trobat divertit, encantador però mordaç i amb molta força. Diu coses que jo no puc dir en veu alta, però que penso...

"Apartar la grasa. Cero piedad con los libros malos. Y, ante la duda, seamos malos."

"Al lado, la selección de música. Justo detrás, la sección de deuvedés. A esto nos lleva la democracia cultural. Ya no es una biblioteca donde reina el sordo silencio de las estanterías inteligentes, es una área de recreo donde uno viene a distraerse. En Cultura se dan bombo y, allá arriba, el director tan contento. Pero ¿qué se ha creído? Conozco sus argumentos, señor ministro: convertir la mediateca en un lugar de placer y de convivencia en el corazón mismo de la ciudad. Que la entrada a la biblioteca sea menos intimidatoria. Aliar placer y cultura para que la cultura sea un placer y blablablá. Pero todo es una farsa, un embuste, una manipulación. La cultura no es un placer. La cultura es un esfuerzo permanente del ser para escapar de su vil condición de primate subcivilizado."

"En realidad, señor ministro, usted los distrae porque les tiene miedo. Ruido, siempre ruido, nunca el silencio de un libro, nunca. Hay que reaccionar, hay que hacer algo, el ministro os tiene engañados, jovencitos, sabe muy bien que la revolución no se gesta en el ruido, sino en el silencio susurrante de las lecturas personales."

Us podria anar citant tot el llibre, però més val que us hi capbusseu, no us portarà més de dues horetes tot i que voldreu rellegir-lo, una bibliotecària que no en sabem el nom que ja no creu en l'amor, però que guarda unes arracades al calaix per si mai truca a la porta.

Menció especial per l'edició acurada i el disseny del llibre.

Publicat per Blackie Books.
Traduït per María Enguix Tercero

Una temporada para silbar

Ambientada a principi del segle XX, en el poblet de Marias Coulee, perdut en la natura abrupta de l'estat de Montana. Oliver Milliron és un vidu amb tres fills al capdavant d'una granja, un pare atípic en un món rural, que es preocupa per l'educació dels seus fills i sense cap mena de pudor per mostrar-los els sentiments. Conscient que necessita ajuda externa per la logística familiar decideix contractar una governanta. Al diari veu l'anunci de la Rose Llewellyn "No cocina, pero tampoco muerde", que evidentment crida l'atenció a tota la família.
Rose Llewellyn no triga massa dies a baixar del tren polsinós i ho fa acompanyada del seu germà que acaba convertint-se en el mestre de l'escola rural de Marias Coulee.
La natura, el paisatge, la infantesa i l'arribada del cometa Halley, una manera d'ensenyar en una escola rural única. Res ni ningú tornaran a ser el mateix després de l'arribada de Rose i Morris.

La història ens la narra en Paul, el fill gran, que recorda aquells anys amb nostàlgia i que fa idònia la frase final, que Libros del Asteroide sempre ens regala, de William Maxwell: "Me ha gustado recordar tanto como me ha gustado vivir." La prosa de Doig et va captivant de mica en mica i de sobte et trobes vivint una infantesa a dalt d'un cavall, anant a omplir les galledes d'aigua i vivint les nits sota les estrelles d'estiu.

Una lectura que t'abraça a mesura que et vas endinsant en la novel·la. S'hi respira calma i tranquil·litat, la qual cosa la converteix en una novel·la ideal per l'estiu, per llegir-la sense pressa i assaborir-la com la fruita d'estiu.

Publicada per Libros del Asteroide
Traduït per Juan Tafur

Coses que passen en una llibreria de poble

Ara fa un any vam gestar un projecte entre aquesta senyora i servidora de vostès, era una embrió que no sabíem si seria viable ni si creixeria. Aquesta setmana podem dir que el somni s'ha fet realitat i que dilluns passat vam veure com culminava entre rialles i molts llibres.



El setembre de 2010 va néixer el Club de lectura infantil de l'Espolsada, aquí els podeu veure amb el seu primer llibre i els somriures després de la primera sessió. Ha estat un any de lectures compartides, de descobrir que aquestes persones d'entre 9 i 12 anys tenen criteri, que saben expressar la seva opinió i el més important saben respectar la dels altres.

Aquests són els llibres que hem llegit aquest curs.


Aquest és el mètode enginyat per la Glòria per escollir el llibre que més els havia agradat, pots de vidre amb les cobertes dels llibres i galets per votar la millor lectura, qui es va endur més galets va ser en Philip Pullman i la Lila i els secrets del foc.

Dilluns com que ens acomiadàvem fins al setembre ho vam fer de manera ben especial, l'Anna Manso, autora del llibre que llegien, ens va acompanyar durant tota la sessió i va ser bombardejada a preguntes sobre el procés d'escriptura i de creació i algunes preguntes més personals, és el que té ser nen, que no tens pèls a la llengua! Gràcies Anna.



Bones vacances a tots i que gaudiu de la lectura d'aquest estiu, cosa que vol dir que això de llegir i compartir no està tan malament i que el curs que ve voleu continuar!

Precioso día para la boda

Aquests dies llegir el diari i escoltar les notícies s'ha convertit en una cosa feixuga i que fa mandra, estem en un carreró sense sortida i que t'ho recordin a cada minut fa que l'ambient encara sigui més asfixiant fins al punt de preguntar-te però què estem fent? On vivim?

A servidora de vostès que sent nostàlgia d'un temps que no va viure, per qüestions òbvies, i que t'he mitificades certes coses, li ha caigut com un regal aquest llibre, Precioso día para la boda, d'una autora poc coneguda, Julia Stracehy, però pertanyent al grup de Bloomsbury, publicat en el seu dia per The Hogarth Press, l'editorial fundada per Virginia i Leonard Woolf.

Si us explico tot això, és perquè l'editorial Periférica, que el publica en castellà, està d'aniversari, fa 5 anys, fet que té molt mèrit en els temps que corren, això sol ja respon la meva pregunta què estem fent, però si a sobre tenen aquest catàleg tan acurat que ens acosta a la literatura del pot de confitura, menuda però deliciosa, ja justifica on vivim.

Tot això per dir-vos que he passat una estona encantadora amb la lectura d'aquesta novel·leta que passa en un sol dia. Som a Anglaterra, a la primavera de 1930, la Dolly s'ha de casar amb el seu promès, a qui amb prou feina coneix, però amb qui la seva mare ha decidit que ha de casar-se. No sembla tenir-ho massa clar quan es beu mitja ampolla de rom mentre es vesteix per l'ocasió. La casa plena de convidats, excèntrics alguns, i enigmàtics d'altres, Joseph, amic íntim de la núvia i qui sap si alguna cosa més. A la casa tot són corredisses i converses a peu d'escala entre els membres del servei. El que sembla una història lleugera és plena de bons moments, de diàlegs irònics i punyents, i una sàtira de la hipocresia que regna en algunes relacions familiars.

"-¿Y usted qué piensa del regalo de la señorita Dodo Potts-Griffiths? -le preguntó Evelyn, cuyos escrutadores ojos reflejaban el iluminado verdor del jardín que estaba al otro lado de la ventana.
Con dos estornudos bastante débiles, Joseph agarró la jarra del agua y la hizo oscilar de arriba abajo sobre su vaso (como el cubo de un pozo que sube y baja), escanciando un fino chorro de agua mientras lo hacía.
-Oh... ¿La pantalla de la lámpara? -dijo de repente con voz sorprendida. Se sacudió algunos mechones de pelo de la frente-. Bueno, es ciertamente una expresión hábilmente elaborada, y una satisfacción del instinto de manada, debo confesarlo, y, como tal, un regalo realmente apropiado para una boda -introdujo una gruesa corteza de pana en su boca, mascó con voracidad y extendió su mano para apoderarse de un bol gigante de bizcocho borracho, del que se sirivió con bastante liberalidad."

Com ja m'ha passat en altres llibres de l'època i amb aquest humor tan particular, tinc la sensació que malgrat gaudir-los al màxim em perdo coses, dites o escrites entre línies i que em fa una ràbia no acabar de captar... Aix, veieu per què hauria volgut viure anys enrere, ni que fos literàriament parlant... em consola poder llegir-los...

Publicat per Periférica
Traduït per Laura Salas Rodríguez

Premi Llibreter 2011

I hem arribat a la XII edició del Premi Llibreter i sembla que això es consolida, dimecres al vespre feia goig veure la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès tan plena de llibreters, editors, comercials i gent entorn del món del llibre. Estic especialment contenta dels premiats, d'una banda per la Blanca Busquets i La nevada del cucut, Premi llibreter en llengua catalana, llibre que vam poder presentar a la llibreria en companyia de l'autora. I de l'altra, Premi llibreter Altres literatures, un premi agosarat, gens fàcil de recomanar però d'una gran qualitat Sukkwan Island, de l'autor David Vann.

Contra tot pronòstic he de dir que comparteixo les paraules del pregó de Pilar Rahola encarregada d'obrir l'acte i de reivindicació de l'ofici de llibreter. Una gran il·lusió de saber que tant l'alemany Peter Schössow, Premi Àlbum il·lustrat, com el nordamericà David Vann, es trobaven entre nosaltres. Esperava atenta les paraules de Vann, la seva novel·la em va trasbalsar durant dies i dies, i potser per això me l'imaginava un home introvertit i turmentat, i per contra és un autor encantador i agraït: "És tot un honor i representa un dels millors moments de la meva vida. Estic content de poder-lo recollir en persona per donar les gràcies als llibreters, lectors ideals que es dediquen a construir comunitats entorn els llibres”.




Sentir l'emoció de la Blanca a l'hora de recollir un premi "que et cau del cel", "al qual no t'hi presentes", no té preu, gràcies Blanca per les paraules que ens vas dedicar.



Deixeu-me que faci una estirada d'orelles al Secretari General del Departament de Cultura per no saber que es trobava en un acte del Gremi de Llibreters i no d'Editors, i no saber justificar el per què desapareix un programa com L'hora del lector, ni dir-nos quin futur, incert, espera a la Institució de les Lletres Catalanes... això sí, ens va parlar de programes de foment de la lectura i bla, bla, bla...

Des d'aquí vull felicitar les portaveus del jurat, llibreteres de bandera, un petó guapes!
I també els editors i la gent de les xarxes comercials, que sense haver estat distingits enguany, volen compartir una estona amb els llibreters ja que en definitiva tots anem al mateix vaixell, o així hauria de ser.

Acabat l'acte, tothom cap al jardí a gaudir d'un sopar fred, del qual vaig tastar tres coses. Reconec que no tinc l'habilitat d'aquelles senyores que entre cop de colze i de bossa de mà prenen posicions i acaben amb les existències de tot, sort que de cava sí que n'hi havia.

Una terra solitària

Aquest va ser un dels meus llibres de Sant Jordi i ara es convertirà en un llibre amb un espai especial a la llibreria. Una grata sorpresa la lectura d'aquesta novel·la que té per protagonistes tres dones, l'àvia María, vinguda d'Andalusia amb un reguitzell de fills i amb molta gana, una de les seves filles i, sobretot, la història de la seva néta, la Maria.

La Maria, sense accent, creix en un barri obrer però amb un escola compromesa amb la catalanitat i on la immersió lingüística no era una utopia. Filla d'un embaràs no desitjat i amb un pare mig absent, veu com la seva mare refà la vida i li arriba una germana desitjada cosa que la relegarà a un segon terme. Sort de l'escola, de les ganes d'aprendre i la literatura que li permeten, des de ben petita, allunyar-se d'una realitat massa cruel per una nena de la seva edat i que l'ajuden a trobar el seu lloc al món.

"Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres per tot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte. És de les poques fotos que he pogut rampinyar després del que la meva mare en diria la gran hecatombe i jo en dic... el principi de la meva vida normal.

La María, amb accent, és una dona de camp que s'enamora d'un senyoret que no renuncia al seu amor i veu com el deshereten. El camp i les oliveres no poden alimentar tota la família i el marit fa cap a Catalunya on malviu en una barraca fins que la María, una dona d'empenta, agafa maletes i fills i cap a Mataró s'ha dit. Amb la família reunida les coses es van reconduint de mica en mica i el pa amb tomàquet i l'aprenentatge del català fan la resta.

La mare de la Maria sembla haver perdut l'empenta i l'esforç de l'àvia i és una pobra dona que es deixa dur per la situació, incapaç de protegir la Maria d'un tràngol que l'acompanyarà durant anys.

Bel Olid ens ofereix una novel·la que retrata una família catalano-andalusa, que parla de la tercera generació, un tema poc aprofundit fins ara en literatura i molt complex, sobretot quan l'ascensor social no ha passat de l'entresòl. Escrit en capítols curts i molt àgils que entrellacen la vida de la Maria nena, l'àvia i la Maria adulta. Una veu de la que en sentirem a parlar.

*El llibre té banda sonora pròpia triada per l'autora.

Publicat per Empúries

La delicadesa

Entre el to narratiu de L'elegància de l'eriçó i el ritme cinematogràfic d'Amélie, La delicadesa treu el cap per oferir-nos una dosi d'optimisme literari.

La Nathalie, tot caminant pel carrer, es veu abordada per un desconegut, en François, que al cap de poc aconsegueix fer-la somriure i casar-s'hi. Així amb aquest argument que pot sonar tòpic comença aquesta novel·la tan afrancesada i tragicòmica, a la recerca de la felicitat però no la que ens ofereixen les coses materials sinó la de les oportunitats, la dels instants fugissers que cal atrapar al vol. La Nathalie perd la persona a qui més estima i es tanca en si mateixa i en la feina, però de sobte l'antiheroi, un noi sorprenent, que mai no ha tingut sort amb els jocs de l'amor, veu com el destí l'afavoreix.

"En Markus podia semblar grandiloqüent, i fins i tot ximple per haver fugit. Però cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat fa por."

Un llibre molt delicat, ple de detalls i de petites coses que en definitiva són les que fan que la vida valgui la pena. Escrit de manera curiosa, ple de referències literàries i de cine, amb notes a peu de pàgina, pensaments i frases per omplir llibretes.

"Llavors es va apropar al pare, delicadament, per repenjar el cap a la seva espatlla. En els caramels Pez hi havia tota la tendresa del passat, tot allò que s'havia esvaït també amb el temps, no brutalment, sinó d'una manera difusa. En els Pez temps hi havia el temps d'abans de la desgràcia, el temps en què la fragilitat es resumia a una caiguda, una esgarrinxada. En els Pez hi havia la idea del seu pare, de l'home del cap al qual li agradava córrer quan era una nena, saltar-li als braços, i un cop abraçada a ell podia pensar en el futur amb una seguretat furiosa. Es van quedar bocabadats amb la contemplació dels dispensadors Pez que portava tots els matisos de la vida, objecte íntim i risible i alhora entranyable."

Publicat per La Magrana/Seix Barral
Traduït per Jordi Martín Lloret

L'acabadora

Una de les moltes tradicions orals que Sardenya ha sabut mantenir és l’art secret de la modista, que és l’ofici d’acabadora, la que ajuda a ben morir. Som als anys 50, a Soreni, un poblet de Sardenya, la Maria Listru, una nena de sis anys filla d’una mare pobra i viuda és adoptada com a filla d’ànima per la Bonaria Urrai, viuda i sense fills.

La Bonaria, modista de dia, fa d’acabadora a les nits, la Maria sent que entra i surt, però no és fins anys més tard que descobreix que la Bonaria es dedica a acompanyar fins a la mort aquells que ja no volen viure més.

"Com els ulls de l’òliba, hi ha pensaments que no suporten la plena llum. Només poden néixer de nit, on la seva funció és la mateixa que la lluna, necessària per crear marees de sentit en algun revolt invisible més enllà de l’ànima. Bonaria Urrai en tenia uns quants, d’aquests pensaments, i amb el temps havia après a ocupar-se’n, escollint amb paciència en quines nits fer-los sorgir del seu interior."

L'Steffano Puddu diu en l’epíleg del llibre: "Ser d’una illa certament et marca. Encara que te’n vagis la frontera del mar traça un dins i un fora inevitables, en una geografia on els mapes estan gravats a l’ànima com tatuatges."

Gravada en l’ànima et queda la lectura d’aquesta història, la d’una modista que ajuda a ben morir, el que nosaltres anomenem una mort digna, té una llarga tradició oral sarda, no documentada, però que tothom coneix. Un personatge que l’autora et perfila perquè l’acabis de dibuixar, però m’hauria agradat més Bonaria, quina dona! La sensació és d’immensa satisfacció quan acabes de llegir un llibre l’autora del qual no n’has sentit mai a parlar, però que per mitjà de les paraules té la capacitat de transportar-te a terres sardes i sentir el sol i la salabror d’ésser al mig de la Mediterrània. És un llibre tan illenc i tan sard que m’ha fet reviure els paisatges del Sol dels Scorta, el to de L’art de viure i la melangia de Mal de pedres.

Publicat per Proa/Salamandra

Traduït per Mercè Ubach

Escolto, miro

"Les coses de cada dia expliquen secrets a qui les sap mirar i escoltar... " Gianni Rodari




Un conte deliciós per compartir grans i petits sobre la importància de les coses menudes que ens envolten, les tenim a tocar, només cal respirar fons i obrir els ulls per veure que hi són.



Un llibre ple de silencis per copsar l'essència de les coses amb unes il·lustracions a llapis només amb un toc de color que el fan molt especial.



Va ser un dels meus llibres de Sant Jordi...

Publicat per Sleepyslaps

Sobre la felicidad a ultranza

"Siempre me he preguntado si la felicidad se podía guardar, como el dinero, para tirar de ella en los momentos de necesidad..."

Sobre la felicidad a ultranza és un dels llibres més optimistes i vitals que mai hagi llegit. Un llibre peculiar amb pinzellades autobiogràfiques. Ugo Cornia a partir de les pèrdues d'éssers estimats capgira els records i els converteix en fragments de vida i alegria.

Els editors de Periférica em van fer arribar el llibre amb una nota que deia: "No voy a usar ningún argumento al uso para contarte cuánto merce la pena leer este libro. Sólo te diré que parece haber sido escrito al dicatado de aquella frase de Kafka: "la alegría es mi deber diario", y que me gusta tanto que estoy convencida de que cualquiera que lo lea, y digo cualquiera con todas las consecuencias, se sentirá contagiado por una especie de entusiasmo vital que le resulta difícil de olvidar."

Un cop llegit, no puc estar-hi més d'acord, Ugo Cornia encomana ganes de viure i per això us deixo amb una selecció de fragments perquè us deixeu encomanar per l'optimisme!

"Que uno tiene que vivir cada día como si tuviera que morirse al día siguiente", porque de ese modo el mundo se torna de una belleza en verdad inimaginable y apoteósica. Y yo, al imaginarme la nostalgia del mundo que debe de tener un muerto, de hecho siempre me imaginado que les deben parecer bonitos hasta los pedruscos y el cemento armado."

"Además, para ser realmente sinceros, yo a mi tía la llevo conmigo de paseo todos los días. No tanto porque ahora piense en ella continuamente, puesto que si he de decir verdad no pienso nunca en mi tía, sino porque de repente he comprendido que un muerto, debido a la interrumpida actividad de su cuerpo, se pone a invadir con sus costumbres los cuerpos de la gente que le tenía cariño."

Publicat per Periférica

Els castellans

Els castellans és un llibre d'onze relats que l'autor ha anat publicant a la revista L'avenç. Ara, compilats en un sol volum, aquests contes són com un mirall que ens recorda la por que tenim a allò desconegut i que ens és estrany i que pot pertorbar la nostra quotidianitat. Jordi Puntí, un cop més, demostra un gran domini de l'escriptura amb aquests contes curts i aguts i amb aquell to que fa que els seus llibres siguin entranyables i que el record duri dies i dies.

Puntí recorda la seva infantesa a Manlleu, a l'escola, al carrer i als pisos de Can Garcia que van acollir l'onada d'immigració espanyola. Els prejudicis i la por no han canviat i aquelles parets que acollien les famílies procedents d'Andalusia i Extremedura ara acullen magrebins, subsaharians... però els recels, per desgràcia, continuen sent els mateixos.

Puntí diu que "la infantesa és una ficció perquè no tenim records, i totes les experiències són noves i tenen un component fantàstic. Quan més endavant la recordem tendim a viure-la com una pel·lícula."

Aquest és el to dels relats de Puntí, l'escola, els hermanos, els jocs al carrer, al bar, els cromos, els pòsters teixeixen la ficció que acompanya personatges reals i una memòria col·lectiva que parla de temes molt més profunds que continuen vigents.

"Ara la gent diu: "els moros", "els negres", "els xinos". Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no se n'aprèn res: la funció busca nous arguments cada dia."

Una lectura m'atreviria a dir que imprescindible en els temps que corren i, sobretot, en aquesta setmana que ha sortit un estudi que desmantella els arguments d'alguns partits xenòfobs.

Publicat per l'Avenç

Abril de lletres

I aquí el resum d'un abril mogudet amb un sant Jordi no tan generós com ens hauria agradat, i tanmateix continuem al peu del canó diposats a disparar llibres.

A prinicpi d'abril ens va visitar la Blanca Busquets amb La nevada del cucut, un llibre encisador, ple bona literatura i de dones valentes, no us el deixeu perdre. Gràcies Blanca per la teva escriptura.


Vam continuar amb les visites a la llibreria dels nens i nenes de l'escola Camins que han fet una tria excel·lent de contes per les seves classes, gràcies pels somriures i les cançons de sant Jordi.

I finalment un sant Jordi rar, que no ha anat malament del tot, però que si us plau que trigui molt en caure en festiu, perquè en pobles dormitori com el nostre és mortal de necessitat. Un agraïment públic als voluntaris que altruistament ajuden a fer-lo possible, gràcies!

I aquests són els meus llibres de sant Jordi, enguany, n'he rebut un de molt especial del meu petit, al març vaig estrenar maternitat.



Aquesta setmana també hem celebrat els 2 anys de club de lectura, una de les millors iniciatives que hem fet, que ens permet viure moments brillants i alhora viatjar gràcies a la literatura a paratges inhòspits, desconeguts i que també ens eixampla la ment i les mires. Enhorabona a tots els membres. Aquets són els llibres llegits aquest darrer any.


I hem acabat el mes amb una activitat dedicada als més menuts. La iaia i Una de nassos dos contes entranyables que ja formen part de la llibreria. Gràcies Maria!

Sant Jordi

Llibres

Capses de somnis

Amb trossets de vida.

Enfilats d’històries

Cosits per l’enginy

d’una fada.

Lola Casas

Bona diada a tothom i visca la bona literatura!

El poni roig

En Jody és un nen de deu anys que viu en un ranxo a la vall de Salinas, Califòrnia. És un enamorat dels cavalls i el seu pare, home rude de poques paraules i afalacs, li regala un poni. Un regal rebut amb molta il·lusió i que tanmateix li farà descobrir les dues cares d'una mateixa moneda, l'amor i la pèrdua.

El poni és una metàfora del pas de la infantesa al món dels adults i Steinbeck ho fa de la mà de quatre relats magistrals sobre en Jody i la seva relació amb els cavalls. Realistes i gens edulcorats. Viatge a l'Amèrica rural, descripcions precises diria que cinematogràfiques.

No es pot explicar massa l'argument perquè són quatre relats excel·lents, petits, però escrits només per gaudir del plaer de llegir bona literatura.

El traductor, Joaquim Mallafrè, ha enregistrat amb la seva pròpia veu, la lectura d'un fragment, no us el deixeu perdre. Una joieta més que passa a engrossir el catàleg del Cercle de Viena.



Publicat per Viena

Un matrimonio feliz

"Dichosos los hombres que aman a la mujer con la que se casan, pero más dichoso aquel que ama a la mujer con la que está casado." Gilbert K. Chesterton

Amb aquesta frase ens obsequia l'editor al final del llibre, una cita que capta a la perfecció el sentiment del llibre. L'Enrique Sabas i la Margaret estan encarant el tram final d'una malaltia que s'emportarà la Margaret i els seus trenta anys de matrimoni per sempre més. L'Enrique l'ajuda a acomiadar-se d'amics i familiars i resisteix estoicament el que un càncer implica, no només pel qui el pateix físicament sinó pel qui el sobreviu en silenci.
Rafael Yglesias, escriptor i guionista, sap molt bé del que parla en aquesta novel·la de trets autobiogràfics quan recorre al personatge d'Enrique per expulsar el dolor viscut.

"Ella iba a morir y él no; en la guerra no declarada del matrimonio, era una victoria atroz."

Un matrimonio feliz s'argumenta en capítols que alternen passat i present. L'Enrique i la Margaret es coneixen en el Nova York dels 70, ella és filla d'una família burgesa i d'una mare que controla fins l'últim detall de la seva vida. L'Enrique és fill de pares escriptors, comunistes i progres. La Margaret, una dissenyador gràfica que aspira a ser pintora, vola del niu familiar per sentir-s'hi massa oprimida. L'Enrique un escriptor precoç que triomfa massa d'hora i que amb els anys i els llibres no troba el reconeixement literari que es mereix. Dos mons antagònics que aconsegueixen unir-se per una història franca i real que viu els seus alts i baixos després de l'arribada del primer fill, però que se sobreposa i viu els moments més feliços just quan arriba la malaltia. M'han emocionat les paraules d'Yglesias, com descriu el procés, el viu, el sent i sobretot com el transmet. Com diu en Jordi Nopca: "Un matrimonio feliz presenta dos personatges amb imperfeccions i s’enfronta amb minuciositat psicològica als dos extrems del periple amorós. Al final, acaba fent més mal llegir els moments feliços que la fase final de la malaltia."
Yglesias descriu els binomis amor-desamor, felicitat-tristor, pertinença-pèrdua de manera extraordinària. És un llibre dels que et creus, que tothom pot viure i sentir. Fantàstic!

Publicat per Libros del Asteroide

Dentro de mí

Tàndem creatiu excel·lent que aquest cop ens regala la història d'una nena i una papallona, com juga, l'espera, la busca, l'espia... fins que descobreix que aquella papallona sempre ha estat a dins seu.
Aquella papallona són les emocions que la fan sentir alegre, sospirar, plorar de riure i li donen forces per atrapar la lluna.



Un poema preciós, intimista, acompanyat d'unes il·lustracions a carbó que guanyen color a mesura que la protagonista s'emociona. Uns dibuixos que voldries tenir a les parets de casa.


Un llibre amb una enquadernació especial que ja ens dóna pistes que el contingut ho serà encara més. Un cop més felicitem les autores i l'editorial per fer-nos aquests regals.

Publicat per Thule

L'edifici Iaqubian

La lectura de l'article de l'Ada Castells al Culturas em va recordar un d'aquells llibres que tens pendents de fa temps, que saps que vols llegir però que no trobes mai al moment, les continues revolucions que viu el món àrab i de rebot el món i la ressenya de l'Ada em van fer decidir a llegir L'edifici Iaqubian, ara sí.

"Déu ha creat els egipcis sota l'ombra d'un govern. Cap egipci pot oposar-se al seu govern. Hi ha pobles que són revolucionaris i rebels per naturalesa, però de tota la vida l'egipci abaixa el cap per alimentar-se. Ho diu la història; el poble egipci és el més fàcil de governar del món. Tan bon punt arribes al poder, se sotmeten a tu i s'humilien davant teu i fas amb ells el que vulguis."

Aquesta és la història de l'edifici Iaqubian, un immoble del Caire construït el 1934 com habitatge pels nobles i pels estrangers que vivien a Egipte a l'època. El barri va anar passant de moda i en conseqüència l'edifici va entrar en decadència, la qual cosa fa que en l'actualitat hi convisquin tot tipus de persones que pertanyen a classes diferents. El terrat ha estat rellogat a famílies més pobres que malviuen en una habitació o la fan servir de taller de confecció. Els pisos els ocupen gent molt diversa. Al Alswani el coneix i sap de què parla perquè hi va tenir la consulta de dentista. L'edifici és una metàfora perfecta per explicar-nos la societat egipcía i el que hi bull.
Així coneixem la història d'en Taha, el fill del porter, un alumne d'expedient brillant però que és rebutjat al cos de policia perquè el seu pare és un simple porter. En Taha acaba abraçant la causa islàmica radical. També descobrim la Buthina una noia jove amb aspiracions i que no vol ser com les altres però per promocionar-se a la feina ha d'accedir que el cap la grapegi. En Hatim és un bon periodista que ha d'amagar la seva homosexualitat i s'ha de moure per indrets infectes per poder estimar. I tot un ventall de personatges que acabes entenent i vivint en primera persona.

"-Tu no ho entens perquè vius en bones condicions. Quan et passes dues hores esperant l'autobús o has d'agafar tres transports per arribar a casa i et sents humiliada; quan la casa se t'ensorra i el govern et deixa al carrer, a tu i a la teva família, en una tenda de campanya; quan la policia t'insulta i t'apallissa pel sol fet d'entrar en un minibús de nit, quan et passes el dia voltant per trobar feina i no en trobes; quan et saps ben dotat i amb títols i et trobes que a la butxaca només hi tens una lliura, i de vegades ni una, aleshores saps per què odies Egipte."

L'edifici Iaqubian és una novel·la de petites frustracions i de desesperança, de gent que estima més la mort que la pròpia vida i una mostra de l'abús de poder sempre per part dels mateixos que ho acaben controlant tot. Un llibre quotidià que et permet posar cara i nom a situacions que ens queden lluny, o no tant. Si m'hagués de quedar només amb un personatge ho faria amb Taha, Al Aswani el construeix molt bé. Un noi jove que podria aspirar a tot i tanmateix opta per ser un màrtir, esfereïdor.

"És per això que els enemics de l'islam tremolen de por, perquè vosaltres estimeu la mort tant com ells estimen la vida."

Publicada per 1984/Maeva

Un llibre

Això és un llibre. Si fas el que et diu, ja veuràs què passa...



Així de senzill, un llibre ple de rodonetes que cal fregar, tocar, sacsejar i bellugar i el somriure està garantit. Les rodones canvien de color, es mouen, s'escapen, tornen i es reprodueixen. Hervé Tullet fa una aposta gràficament temptadora, però molt senzilla de funcionar. No necessita dotar-se de grans mitjans perquè comenci la màgia.




Un exemple perfecte del llibre com a company de joc. No us el deixeu perdre. La incredulitat dels adults i les reticències sempre són grans, però jo a la llibreria he vist més d'una iaia, un pare o una tieta frega que fregaràs les rodones i passar-s'ho bomba!

Publicat per Cruïlla/Kókinos

L'últim dia abans de demà

Commovedora una novel·la que comença amb una urna de cendres humanes per ser llançades al mar.

Corprenedora una novel·la que ens descriu el retrobament de dos amics després de 20 anys de no veure's i que un va pel món amb un carretó de súper com a casa.

Fràgil una novel·la que ens descriu diferents nivells de relacions humanes, pare-fill, mare-fill, una relació de parella que es trenca, dos amics retrobats, un pèrdua...

Esborrona el passat i la història dels abusos per part dels hermanos i el d'un amor de joventut mort abans d'hora.

Sorprenent una novel·la que economitza tant el llenguatge i tanmateix diu tantes coses que et deixa sense alè.

Llegida d'una glopada i pendent de ser rellegida més d'una vegada. L'últim dia abans de demà, perquè per sort sempre hi ha un demà que neix de la foscor.

Publicada per Empúries/Alianza

Picnic en Hanging Rock

"Is all that we see or seem
but a dream within a dream?" Edgar Allan Poe

El dia de Sant Valentí de l'any 1900, les privilegiades alumnes de l'escola exclusiva per a donetes Appleyard es disposen a celebrar el tradicional picnic de sant Valentí a la zona muntanyosa de Hanging Rock. Tot són corredisses i alegria general per enfilar-se al carruatge que les durà fins a la zona d'esbarjo. Som a Austràlia i és l'estiu, fa molta calor però les noies han d'anar vestides com cal seguint les directrius de la senyora Appelyard.
El picnic se celebra amb normalitat fins i tot la migdiada sota un arbre per fer més suportable la calor és part de l'escenari de la novel·la. Tres alumnes i una professora tenes ganes d'estirar una mica les cames i s'endinsen entre les roques i la vegetació, els crits i l'estat d'histèria de l'única d'elles que retorna trenca la pau del moment. Una tragèdia acaba de tenir lloc, però la nena pateix amnèsia i de la resta no se'n sap mai més res.

Durant els mesos següents al fet, una sèrie d'esdeveniments terrorífics van succeint tant a l'escola, com entre personal i les alumnes, sembla que la maledicció de Hangin Rock planejarà per damunt les seves vides per sempre més. Picnic en Hanging Rock va ser escrita per Joan Lindsay quan tenia 70 anys i aviat es va convertir en una novel·la de culte. El que podria ser una simple història una mica nyonya t'atrapa perquè Lindsay manté el suspens, perquè no saps mai què passa exactament i et trobes girant pàgina rere pàgina per intentar entendre el misteri. Lindsay demsotra un gran domini del suspens i l'escriptura per mitjà de la qual crea una atmosfera asfixiant. Pincnic en Hanging Rock ens arriba de la mà d'Impedimenta, amb una edició molt acurada i una traducció excel·lent de Pilar Adón.
Peter Weir en va fer una adaptació al cine...



Publicat per Impedimenta

Primavera, estiu, etcètera

Estic en estat d'eufòria i sé que no sóc l'única. Fins fa 4 dies no sabia qui era Marta Rojals ni que escrivia, però a fe de déu que en sentirem a parlar. Feia molt de temps que no tenia la sensació de ser engolida per un llibre, de comptar les hores que em faltaven per tornar a casa i recuperar la lectura i la història de l'Èlia.

L'Èlia, 34 anys, arquitecta. En Blai l'acaba de deixar, el despatx d'arquitectura on treballa va a la deriva per l'esfondrament de la bombolla immobiliària. Pel pont de tots sants torna al poble, a les Terres de l'Ebre, per oxigenar-se i retrobar-se amb els seus, però sobretot amb si mateixa. Fins aquí podria semblar un argument ja vist i llegit, però Rojals fa LITERATURA del que ens explica i és que la novel·la batega amb força.

Alguns la titllaran de novel·la generacional i fins a cert punt ho és, jo diria que pels nascuts a la dècada dels 70 és un llibre imprescindible, que no vol dir que no sigui extraordinari a totes les generacions. Jo, nascuda al 75 com l'autora, podria subscriure molts dels passatges, m'ha remogut detalls i situacions pràcticament oblidades però que eren allà, esperant que l'Èlia les digués en veu alta. I és que una de les virtuts del llibre són els diàlegs aguts i punyents.

"-Ai Joana, no sé si m'hai donat un cop, me fa un mal aquí...
-Això és que t'estan creixent los pits, cap de suro.
I ja no tenia tantes ganes de jugar a corda, perquè el cos et començava a fer nosa i cada vegada et feia més mandra saltar.
-Això és que ja necessites portar sostens, Eliete, que no ho veus?
-Que no, que no vui!
-Tu mateixa, ja me'ls demanaràs.
I arribava el dia que els hi demanaves, vençuda, i els volies de color carn, perquè no se't notessin a la classe de gimnàstica. I amb tot, els xiquets et venien per l'esquena i, clec, et feien petar els gafets contra la pell. Imbècil! Boing, boing, reien, fent el gest corresponent, i fugien corrents. Odiaves els pits, perquè et posaven en situacions indesitjables que abans eren impensables. De nits, somiaves que l'endemà et despertaries i tornaries a ser dintre d'aquell cos àgil i a prova de cops que un dia havia estat teu."

He xalat molt llegint el llibre en el reflex dialectal ebrenc, sembla que la literatura només es pugui escriure d'una manera estandarditzada, i per sort el català és molt ric en matisos i formes. Des de les comarques centrals tendim a que ens faci gràcia com parla la gent d'arreu del territori i això sovint els porta a adoptar el català de TV3, fent-nos una mica més pobres... L'Èlia de Cal Pedró ho sap molt bé:

"-Ui, doncs jo, ara que m'hi fixo, ja no sé qué dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l'accent, pero necessito uns dies d'immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt... Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el "lo"... (i em sap molt greu, eh?), pero per avorriment que se me'n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat.
El Bernat esbatana els ulls a un espant fictici: És que Barcelona és un monstre, Pedrona: un monstre devorador de patrimonis lingüístics."

Una altra virtut del llibre és el final i com es resol, cosa que no diré, no patiu. De fet, el millor que podeu fer és anar a buscar el llibre i no tancar-lo fins al final, no podreu parar.

"La ruta continua per les cases del carrer Major, i ara toca elogiar les figures del pessebre de cal Sant Pau, que es veu que són importades de Betlem mateix. Cal Sant Pau deu ser la família amb més història dinerària del poble, i ma padrina m'havia explicat que, de petita, quan sortien de missa, totes les xiquetes es quedaven a la porta de l'església gran per les Santes Paues i admirar-ne els barrets, les puntes i els vestits. Diuen que en aquest casalot, al pis de dalt de tot, hi ha un altar amb sagrari i una retauleria que podria competir amb l'església gran. Tot i que cal Sant Pau ha donat sortida a moltes generacions de toga i sotana, l'hereu més jove, el Martí, va decidir estudiar econòmiques, casar-se al poble i tornar al tros, que de terres no n'hi falten. Roda al món i torna al Born, ves que no m'hagi d'aplicar la dita jo també."

Publicada per La Magrana

La nevada del cucut

"El silenci té els seus perills i un és que la impunitat s'escampa com una taca d'oli"

Continuem en ratxa lectora i aquest cop amb autora de casa. La nevada del cucut és una novel·la protagonitzada per dues dones, la Tònia i la Lali, separades per un segle en el temps, però unides per una dona de ficció, la Mila de Solitud.

Cadascuna en el seu segle va fent el seu camí, marcat per l'escriptura, els llibres i la pintura. Totes dues escriuen per fer la vida més suportable, la Tònia ho fa a la llum de les espelmes en un hostal de traginers Catalunya endins i la Lali a la Barcelona actual. Dues dones que també comparteixen el silenci com a còmplice de secrets i de dolor.

"La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau. Jo ja feia un cert temps que no sabia què em passava, que em sentia malament, que em sentia com si fos una gerra buida que s'ha d'omplir amb alguna cosa perquè, si no, s'hi fa un pou de pols i un niu mortuori d'escarabats i de sargantanes."

La Tònia viu el seu drama rural particular a principi del segle XX. La vida a pagès no era fàcil i encara menys la de les dones que eren casades en funció de la seva força com si fossin mules de càrrega i la seva fertilitat. La Tònia té la sort de tenir un mossèn a prop que l'entén i la respecta més que ningú i li posa a l'abast tota mena de llibres, clàssics de la literatura universal, entremig d'alguns que narren la vida de sants. La Tònia gràcies a aquests llibres i a Solitud en particular se n'adona que aquella necessitat vital que té d'escriure no és només d'ella i que gràcies a l'exercici de l'escriptura pot anar buidant la por, la frustració i la pèrdua alhora que pot expressar els sentiments ocults que hi ha algú que li desperta.

"Aquella nit, després de l'episodi del quadre, vaig necessitar escriure. Sort del mossèn. Sense ell, no hauria pogut llegir mai. És a dir que, si hagués tret els llibres d'una altra banda, a casa no m'ho haurien permès, si ja la primera vegada que el pare em va veure llegir d'aquella manera, s'hi va afrontar d'entrada, perquè ell, és clar, no en sap, de llegir, i no entén què diuen els llibres i sembla com si li fes por veure tanta lletra junta."

La Lali, jove i vital, s'ofega en un entorn urbà i també ho expressa escrivint. La Lali necessita reconstruir una identitat, saber qui és, i s'escapa al poble. La resposta la troba remenant uns papers familiars que la porten a desxifrar un trencaclosques familiar volgudament ocult.

"Devia tenir catorze anys quan havia batejat l'altra, la del mirall, com a Mila. La professora de literatura els havia posat davant del nas a ella i als companys de classe la novel·la Solitud, de Víctor Català. De literatura era l'única assignatura en què la Lali treia bones notes perquè no li costava gens, perquè quan tota la classe remugava davant d'una lectura obligatòria, la Lali ja se l'havia empassat. I Solitud més que cap altra. Tot i la muntanya, que coneixia molt poc, la Lali s'havia trobat de front amb la seva ànima quan l'havia llegida. Per això va posar-li Mila a aquella a qui s'adreçava quan parlava sola. Mila, com la protagonista de Solitud.

Blanca Busquets teixeix una novel·la sòlida, ben tramada que capítol a capítol ens fa anar d'un segle a l'altre sempre amb l'ai al cor, fins que els camins de les dues protagonistes es troben i en mica en mica tots els misteris es van resolent. La nevada del cucut és una novel·la trista i bonica, gosaria dir que molt, que t'atrapa fins al final. Jo l'he acabada i acte seguit tornada a començar.

Publicada per Rosa dels Vents

4 anys de llibreria

Amb tot net i endreçat i amb la pell de gallina encara, només puc dir GRÀCIES Biel, Màrius i Jordi, gràcies a tots els que hi éreu físicament i en la distància, va ser una vetllada inoblidable.

Com deia ahir, penso en aquests 4 anys i a banda d'haver-hi deixat l'esquena traginant caixes, un somriure se'm dibuixa als llavis. Entusiasme n'hi ha molt, passió pels llibres ni us ho explico, però el que realment m’emociona són els vincles que he establert parlant de llibres ja sigui en persona a la llibreria o virtualment a la xarxa, que vingui gent a conèixer-te pel que dius i expliques al blog és dels millors regals que et poden fer.

Em penso i em repenso sense llibres i no em sé imaginar. Els llibres són una part indestriable de la meva vida, no em reconec sense ells, però tampoc sense tots vosaltres que entreu a tafanejar les novetats o a remenar el fons, o només a saludar, fer-la petar, em feu regals i fins i tot em porteu esmorzar i berenar! El que més m'agrada però són les mirades de complicitat de quan hem compartit una lectura i el veredicte és el mateix. També és bonic de treballar amb els mestres que comparteixen aquesta passió i que venen i passen hores i trien acuradament malgrat les retallades de pressupost i la indiferència que hi ha per les biblioteques escolars. No vull acabar sense fer menció especial dels petits lectors de l'Espolsada sense ells i els contes que m’enamoren molts dies hauríem perdut el somriure.

Amb dies com ahir el somriure torna a dibuixar-se.

Gràcies!