Nit Ferrante

Entrar a la llibreria després d'un vespre especial fa que es faci un nus a l'estómac, poses la clau, obres la porta i encara respires l'essència del que va passar ahir, veus les cares de la gent que t'acompanyava, sents l'eco del ressò de les paraules dites i compartides però sobretot et vénen els ulls atents de la gent, la mirada... i només pots sentir satisfacció.

Els que ens dediquem al món de llibre vivim una mica al límit del no saber, no sabem si el llibre que editem agradarà, no sabem si la traducció estarà ben resolta, no sabem si arribarà bé a les llibreries, no sabem si el vendrem, si esclatarà el boca-orella, si es farà justícia... Als llibreters ens passa que quan llegim un llibre que ens entusiasma sortiríem a la plaça del poble i cridaríem als quatre vents que el llegiu si us plau, que el compreu* i voldríem encomanar les ganes a tothom.

*(sí, perquè si compreu llibres ajudeu a la supervivència d'una indústria fonamental però que viu en precari i fomenteu la continuïtat d'aquests establiments que s'anomenem llibreries)

Quan un divendres al vespre una llibreria de poble s'omple per sentir a parlar de literatura fa que et creguis que vius un somni del que no et vols despertar per això ara i aquí us dic GRÀCIES per respondre a la crida de la #NitFerrante. No sempre passa que tens una de les grans dames de l'edició, Silvia Querini, italiana apassionada del seu ofici i que encomana lecturina per allà on passa, a la llibreria, ahir la Silvia es va fer acompanyar d'una dama de la traducció Celia Filipetto.

Darrera un llibre hi ha molta feina que sovint no es coneix, la tria del paper, la correcció, la maquetació, la impressió, la traducció, la contractació d'un llibre, la distribució i la tria d'una coberta. Aquí Lumen s'hauria d'endur un premi. Ahir vam començar la vetllada parlant de l'homenatge que han volgut fer al fotògraf italià Ferdinando Scianna, l'únic italià que forma part de l'agència Magnum. Hi ha moltes fotos de núvies però aquesta és especial, aquesta núvia que es podria dir Lina, sap molt bé perquè s'ha casat. De les fotos vam passar a la lectura per part de Querini d'una carta adreçada als possibles lectors de Ferrante, una carta que és tota una declaració d'intencions:
"No es fácil poner en palabras lo que define una obra maestra, y más difícil aun cuando tenemos entre manos una saga que ocupa más de mil páginas y habla de unas vidas sin adornos, sin episodios épicos que destaquen, sin victorias y derrotas ciertas."

L'obra de Ferrante arrenca a l'actualitat quan Lenù, la que escriu la història, rep una trucada del fill de Lina per dir-li que la seva mare ha desaparegut. A partir d'aquí Lenù escriu la història d'aquestes dues dones i alhora va bastint la història d'Itàlia, la d'un barri pobre i obrer de Nàpols, la del feminisme dins de casa, la dels treballadors, la dels universitaris... tot univers local i alhora tan universal.

Querini apuntava que podria ser la història d'una sola dona, que la figura d'aquestes dues amigues podria encarnar la doble vida d'una dona, perquè de fet Lina i Lenù són diminutius d'Elena.
"La Lina es mou des de la intuïció genial, la intel·ligència salvatge i Lenù és la que executa, la que explica..."

Celia Filipetto és una dona menuda de mirada curiosa que quan parla omple l'auditori. Filipetto ha fet una gran tasca traducció que li ha merescut un premi. I no és en va que Filipetto hagi estat reconeguda perquè abans de traduir la saga de les dues amigues, va llegir tota l'obra anterior de Ferrante que es troba agrupada en un sol volum magistral, Crónicas del desamor, i va deixar-se embolcallar per l'atmosfera de l'autora o autor. Un dels misteris que precedeix la febre Ferrante és voler saber si qui escriu és un home o una dona, com diu la Silvia: "hay días de todo", però arribats a aquest punt no volem saber qui s'amaga sota aquest pseudònim. Em va agradar que la Celia confessés que sentia enveja de tots els lectors que encara no havien llegit Ferrante i que podien descobrir-la i gaudir-la com li havia passat a ella mentre la traduïa que més enllà de les pàgines marcades com a feina diària, es trobava de sobte enganxada en el text.

Tant la Silvia com la Celia coincideixen que el llibre té una estructura de best seller, en el sentit que és altament addictiu, té capítols curts que fan que no puguis deixar de llegir, però on rau la diferència és en les paraules i en les històries contingudes en les frases. El domini just de la paraula, del no abusar d'un registre que podria fer-ne un fulletó, de la violència de les relacions tant d'amistat com de parella, de la sexualitat femenina, de la maternitat, la falta de misericòrdia en l'escriptura fa que estiguem davant d'una obra que perdurarà en el temps, que resistirà en el temps. Darrer les paraules de Ferrante que es defineix com a una contadora d'històries hi ha molt bagatge lector dels clàssics contemporanis italians, aquí Querini va posar èmfasi en la importància de ser un gran lector abans de ser escriptor i va reivindicar les grans Ginzburg, Morante i a Pavese...

Jo mentre les sentia parlar d'aquelles dones napolitanes em venia al cap l'Antonietta d'Una gironata particolare i pensava que podria ser una de les protagonistes dels llibres de Ferrante perquè encarna molt bé una frase de la Silvia: "poner la vida cotidiana en valor".

Des d'aquí només puc dir-vos que si encara no heu entrat en l'univers Ferrante ja podeu córrer. I com insistia la Silvia, si ja l'heu llegida amb avidesa ara rellegiu-la!

Deixeu-me que faci un agraïment molt especial a tot l'equip d'attrezzo de la llibreria, grans lectores, millors persones, perfectament imperfectes i alhora tan imprescindibles a la meva vida i a la vida de la llibreria.
Gràcies a tothom que va voler compartir la vetllada amb nosaltres, gràcies a la Silvia, la Celia i en Jordi Moles, comercial, gran lector i taxista i la Sílvia Fornells que ahir no hi era però la vaig tenir molt present.