Els nois

Fa dies que dono voltes a com ressenyar la novel·la d'en Toni Sala. No us passa que a vegades una cosa us agrada molt i no trobeu les paraules per descriure-la? Jo estic en aquest punt, no em pregunteu per què però mentre busco la manera no em deixa de rondar pel cap una frase de la novel·la Olive Kitteridge: "L'Olive sap del cert que la solitud pot arribar a matar la gent; la solitud et pot fer decandir i morir de mil maneres. Al parer de l'Olive, la vida depèn d'allò que ella anomena "sotragades" i "sotraguets". 

Penso que Els nois té molt d'aquest esperit de sotragades i sotraguets, els de l'Olive passaven a Maine i els d'en Toni Sala a la Selva, tan lluny i tan a prop, però en definitiva són els mateixos. 

La novel·la comença amb el trajecte en cotxe que l'Ernest, un treballador de la banca, fa cada dia per arribar a la sucursal a Vidreres. Per la nacional-II hi troba les noies "potser les mateixes que de nit treballaven als clubs", que no deixen de recordar-li les seves filles, la pell se li posa de gallina només de pensar-hi. Mentre el campanar toca les vuit, l'hora d'obrir l'oficina, el company llegeix i comenta el diari, dos germans del poble d'una vintena d'anys han mort en un accident de trànsit, sotragada. 

"S'havia passat el matí amb la mort dels dos germans al cap, i ara estava cansat. S'entra al món adult per la porta de la mort, per l'assumpció dels misteris, dels més senzills i fantàstics, la vida i la mort. Ser adult és acceptar la mort, acollir-la a dintre com un càncer, morir-se."

En Miqui ha de descarregar unes bales de palla però no troba ningú al poble, tothom és a l'enterrament. En Miqui fa de transportista d'allò que calgui, és el que toca en època de vaques magres. Viu amb un pare amb demència, qui sap si accelerada per les preferents que li han fos els estalvis. Es passa el dia dalt del camió amunt i avall per la carretera, sembla viure al límit de l'accelerador, res ja no té importància quan el paisatge que t'acompanya són "urbanitzacions enmig del bosc que s'omplien de vegetació com ciutats prehistòriques."

La Iona de Can Bou estudia veterinària a Barcelona, té pensat anar de vacances amb en Jaume (un dels joves accidentats) a l'Índia, divendres havien comprat els bitllets. Dissabte ja no hi és, és mort. 
"Cada mort li havia dit: estàs morta i per això has de viure. Has de viure perquè estàs morta. Si no estiguessis morta, no tindria sentit que visquessis. Però estàs morta i per tant has de viure la vida i no viure la mort. Si estiguessis viva hauries de viure la mort. Per això estàs morta: viu la vida. Però la Iona encara es mantenia en la negació, en l'espera de l'arribada de l'autèntica mort."

En Nil, el fill pròdig que torna a la terra, ha fet d'artista a ciutat però sent que la terra el reclama, o potser el no saber on caure mort. Acceptar el fracàs és difícil. "La vida d'artista era com la casa de miralls d'un parc d'atraccions, cadascú s'amagava a darrere del seu mirall deformant. No va ser capaç de donar-se per vençut i tornar a Vidreres, però es veia reflectit en el fracàs dels altres."

I així, amb aquests quatre personatge com a eixos vertebradors que en un punt es giren es miren i fan encaixar les peces del trencaclosques, Toni Sala basteix una gran novel·la. Una mort tràgica explicada i viscuda per quatre persones diferents. Quan la vaig acabar vaig dir que volia fer un crit del que m'havia agradat. I en Toni em va dir que era un gran elogi. Escric i sento que vull tornar a cridar ben fort.   
Aquests dies he llegit que en Toni és difícil de llegir, que té una narrativa obscura... A mi no m'ha costat gens de llegir, potser el que és difícil de pair és el que ens diu. El seu llibre és com un mirall que evidencia la falsa moral en què estem immersos, la maldat per la maldat, l'egoisme, la cobdícia i potser és aquest reflex el que no ens agrada. I tanmateix, a mi em sembla que mentre hi hagi escriptors com ell, encara hi ha esperança.

Publicat per l'Altra editorial