Els dies sense fam

"La germana gran, la bona estudiant, la que havia marxat a París a fer una brillant carrera, ha anat ensopegar de la manera més absurda. Ella que es vantava en veu alta d'haver-ho encaixat tot, d'haver-ho paït tot, ella que s'havia posat les botes de set llegües per marxar ben lluny de tot allò, per plantar cara al món. Fins al dia que aquella infantesa ferida li va saltar de cop a la cara. Àcida."

Primera novel·la de Delphine de Vigan que ara arriba a casa nostra després del reconeixement merecut per Res no s'oposa a la nit. De contingut autobiogàfic de Vigan aquí encara no s'atrevia a parlar en primera persona i ho fa en nom d'una adolescent que accepta ingressar a l'hospital quan el fred que sent al seu cos és tan insuportable i el dolor dels ossos que se li claven ja no la deixa viure.

Sense la càrrega literària del Res no s'oposa a la nit, la novel·la és del 2001 i per sort nostra els anys han jugat a favor del saber fer de De Vigan, Els dies sense fam és un testimoni escruixidor i demolidor que posa de manifest, un cop més, el pes que tenen les accions dels adults sobre els nostres infants. Haver-lo llegit després de conèixer la història familiar de l'autora crec que l'omple de matisos i el fa més ric als ulls del lector.
És un cant a l'optimisme, l'autora se'n surt i amb nota, després de lluitar contra una malaltia que se't menja a poc a poc i després de vèncer els dimonis familiars. Hauria de ser lectura en els instituts i jo el regalaria als caps de publicitat d'algunes marques que aquests dies envairan els anuncis de la campanya de nadal.

"A l'abric del món, la por es va esvaint a poc a poc. Cada dia les mateixes activitats, les mateixes converses. Allà, se sent segura. Era el que necessitava."

Publicat per 62/Anagrama
Traduït per Pau Joan Hernández