"Tant de bo hi hagués alguna manera de vomitar la família i no portar-la més dins seu."
Deixem enrere el paisatge gèlid d'Alaska per anar fins a les terres càlides de Califòrnia cosa que ens podria fer pensar que aquest cop David Vann ens concediria una treva emocional, però no, portes poques pàgines i a poc a poc vas endevinant que Vann ha tornat a escriure per portar-nos fins al límit.
David Vann, en aquesta magnífica entrevista, descriu el llibre com una tragèdia grega i té tota la raó del món, una mare i un fill que s'estimen i alhora s'odien i són capaços de destruir-se.
Vann fins ara ens havia parlat de la relació amb el seu pare i ara per primer cop ens explica una història de dones, l'ambient on va créixer, però amb una figura masculina de fons, la de l'avi que condiciona la vida de tota la família.
"I llavors va passar una cosa estranyíssima. Tothom va apartar la vista. Ningú no va fer ni dir res en resposta al fet que la seva tia li acabava de donar cops de puny. L'àvia cantussejava tota sola, mirant-se la falda, i la mare menjava. La Jennifer havia creuat els braços i també abaixava la vista. La tia tornava a menjar. I llavors en Galen es va adonar que ell era la primera vegada que rebia un cop de puny, però que la resta de persones de l'habitació ja n'havien rebut moltes vegades."
En Galen és un noi amb edat d'anar a la universitat que viu a la casa familiar amb la mare al bell mig de plantacions de nogueres, el negoci de la família. L'àvia està ingressada en una residència, se suposa que pateix alguna demència. La tia i la Jennifer, la cosina, malden per poder tornar a la casa familiar de la que han estat expulsades per la mare d'en Galen. L'herència és l'origen de les discussions, sembla que tothom vulgui saldar amb diners els turments viscuts a la casa gran. La mare i la tia actuen com a llobes protegint els seus cadells i tanmateix i si convé són capaces de destruir-los.
Tots plegats, àvia inclosa, decideixen passar uns dies de vacances en una cabana al mig del bosc on havien passat els estius de petits, l'objectiu és veure qui pot quedar-se amb els diners de l'àvia, el resultat no us el desvetllaré, perquè David Vann té la capacitat de sorprendre'ns, de riure's de les misèries i les contradiccions. No us enganyaré que el llibre m'ha angoixat molt, més que Sukkwan Island, però David Vann és un mestre pel qual estic disposada a patir el que calgui, els seus llibres m'agraden molt.
"En Galen es va adonar que la mare era la reconstructora de mons. Aquest era el seu paper. Quan tot s'enfonsava, ella intervenia i feia que el temps tornés a avançar."
*Vull fer una menció especial a la traducció d'Anna Llisterri, no era un llibre fàcil i l'ha brodat.
Publicat per Empúries/Mondadori
Traduït per Anna Llisterri
4 comentaris:
"Vann ha tornat a escriure per portar-nos fins al límit", dius...
el Sukkwan em va angoixar tant, que vaig pensar que no volia tornar a llegir-lo, el Vann.... i ara, amb la teva ressenya (brodada!!), he sabut cert que hi tornaré a caure
=;)
Aquest el poso a la meva llista de Sant Jordi!
Pel teu apunt (com sempre, fa venir llegiguera!).
Per l'entrevista de l'Adolf Beltran (reunió de cracks, l'autor i l'entrevistador!).
Per la traductora, Anna Llisterri, a qui vaig desvirtualitzar el dissabte passat, al XXI Seminari de Traducció (blogaire estimada i recuperada recentment!).
SU
Després de Terrra vaig llegir-me en una setmana Sukkwan i Caribou. Fan de V a n n.
delesparaules
Hola! Gràcies per les lloances :-) La veritat és que la traducció de 'Terra' va ser una feina dura, i ara he tingut temps d'explicar-ho una mica al blog: http://wp.me/p3Wc0-oG
Publica un comentari a l'entrada