Bartleby, l'escrivent

Tal com em vaig comprometre amb els llibres de sant Jordi, aquí en teniu la segona fornada. Tot un clàssic, Bartleby, l'escrivent de Herman Melville però amb una versió magníficament il·lustrada per Javier Zabala, que forma part del catàleg de Nórdica Libros .

Sota l'aparença d'un relat senzill però perfectament estructurat Melville dóna veu al narrador, un advocat del qual en desconeixem el nom però que gaudeix d'un cert prestigi dins Wall Street. L'advocat té al seu càrrec dos copistes: en Dindi,"un anglès petit i rabassut"; en Grapes "era un xicot de vint-i-cinc anys, pelut, esgrogueït, i en un conjunt una bona mica apiratat"; i un mosso, en Gengibre "un minyó de dotze anys. El seu pare era un carreter que no es volia morir sense veure el seu fill lluint la toga d'advocat".

Personatges secundaris però còmplices de la història d'en Bartleby, "un home d'aspecte tan singularment assossegat que em va semblar que podia exercir un efecte beneficiós sobre el temperament voluble del Dindi i el fogós del Grapes."

En Bartleby és un escrivent solitari i misteriós, molt eficient, que fa la seva feina meticulosament fins que un dia davant la demanda d'una tasca respon amb la ja cèlebre frase "preferiria no fer-ho". La resposta d'en Bartleby deixa sorpresos els companys, el que ells encara no saben és que a partir d'aquell moment en Bartleby adopta el preferiria no fer-ho com a motiu de vida, davant l'astorament general, fins a límits insospitables.

Amb aquest conte tan senzill Melville, al meu parer, retrata críticament la solitud existent a les grans ciutats, malgrat viure envoltat de grans edificis i gent a tota hora hi ha persones que malden per sobreviure.

"Ah, Bartleby, ah, humanitat"

Sens dubte un relat per reflexionar-hi.

Publicat per Nórdica Libros

Mal de pedres

M'agrada acabar els llibres amb un somriure i no per ser un final feliç sinó per convenciment que has passat una bona estona i que la història se t'ha endut ben lluny. Per sort, fa dies que visc un idil·li amb la literatura feta o ambientada al sud d'Itàlia, L'art de viure, Els sol dels Scorta, Fa mil anys que sóc aquí i ara hi sumo Mal de pedres de la Milena Agus.


Hi ha llibres que no saps per què t'atrauen només veure'ls, Mal de pedres em va cridar l'atenció a l'aparador d'una llibreria de Ceret, a la Catalunya Nord, i al cap de poc temps vaig saber que Empúries el publicava en català. L'altre dia fent el tafaner el vaig veure a Una illa plena de llibres, i m'hi vaig llençar.

Mal de pedres és una història agredolça, d'una dona a qui tothom pren per boja, explicada per la seva néta amb només 95 pàgines. Mal de pedres és el nom de la malaltia que pateix la protagonista, càlculs renals, però no és només un mal físic sinó que són les pedres del passat que arrossega, d'un gran amor extraconjugal viscut en unes termes on l'envien a guarir-se del seu mal físic.

"El supervivent digué que per a ell el seu marit era un home afortunat, de veritat, i no pas un desgraciat com deia ella, que li havia tocat una pobra boja, ella no era boja, era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear; i l'àvia reia encantada i deia que ell també era boig i que per això no s'adonava de la bogeria dels altres."

Com en els anteriors llibres que he citat a Mal de pedres tornem a viure la història d'Itàlia a través de les vivències de la seva gent, les diferències entre el sud i el nord i les peculiaritats i els fets diferencials, existeixen tantes itàlies com dialectes i llengües hi conviuen.

"...de su mali de is pèrdas, sa minor cosa, poita su prus mali fiari in sa conca".

Una novel·la sensual, amb força, amb l'escriptura com a fons d'una protagonista incompresa només perquè li agrada escriure.

Publicat per Empúries en català i Siruela en castellà.

El meu germà Pol

Aquesta setmana recupero un escrit ja publicat fa dies, però és que ahir vam tenir dues donasses a la llibreria parlant del llibre: l'autora, la Isabel-Clara Simó i l'Assumpta Montellà.
Us he de dir que és un plaer sentir-les, gaudir de la facilitat de paraula que tenen i de la vehemència amb què defensen les seves idees. A totes dues gràcies per ser-hi i gràcies per les paraules dedicades.
A vosaltres us animo a llegir el llibre.
Un cop més la Clara Simó m'ha enganxat, aquest cop amb una història diferent del darrer llibre El caníbal però amb un final igual de sorprenent.
En El meu germà Pol s'hi narra la història de la família Pedrosa-Rabós, una família composta pel pare, en Sixte, un militar envoltat d'amics masclistes. La mare, una dona molt atractiva que es dedica a oferir cursos de creixement personal i autoajuda que no sembla aplicar a casa, ni amb el marit, ni amb en Pol. En Pol és un noi de 29 anys amb la síndrome de Down que destarota la família, un militar amb un fill disminuït -o subnormal com n'hi diuen els militars, la resta són mariconades- sembla que tingui problemes a l'hora de promocionar-se i una dona que no suporta el marit i que a més li ha tocat "allò". En aquesta família però l'única persona que gira rodó és la Mercè, la filla de 12 anys, damunt la qual recau tot.
La Mercè és la veu de la història. És una nena espavilada, responsable, l'única en aquella casa capaç de comprendre el seu germà. La Mercè és un personatge que estimes només començar el llibre i que amb dotze anys ja afirma: "Si als contes infantils la finalitat de tot és la boda de la noia i el noi, que es diu un "final feliç", a la vida real no sols és quan comença la història, sinó que és de qualsevol color excepte rosa. Els prínceps no són blaus, les històries no són rosa. I les roses de moda són de color blau. Jesús quin embolic de colors!"
La Mercè viu per en Pol, ha d'arribar allà on ningú de la família sembla poder-ho fer, a banda de les tasques rutinàries com portar en Pol al metge, la mare, i portar-lo de putes, el pare. El moment àlgid de la història arriba quan en Pol s'enamora, ningú a excepció de la Mercè és capaç d'entendre-ho ni de posar-se a la pell d'en Pol. En Pol s'enamora de la María, una noia disminuïda com ell, però que a més és la filla de la minyona. Aquí Simó ens demostra un cop més fins a quin punt és capaç de posar-se a la pell dels personatges, com els treballa i investiga.
Una novel·la deliciosa, una relació de germans increïble com increïble és el que la Mercè ens ofereix i dóna a en Pol. "Va un cargol i esgarrapa". Llegiu-lo i ho entendreu.
Publicada per Bromera en català

La Clivella

Gràcies al regal de sant Jordi he fet el meu primer contacte amb la Lessing, autora pendent, com tants d'altres, tot s'ha de dir.

La Clivella és una història que no deixa indiferent més aviat et remou, caragola i fa estremir per la brutalitat d'algunes escenes. També et sacseja la ment. La història ens l'explica un vell senador romà que intenta reconstruir a partir d'escrits antics un episodi d'una era passada, la de les Clivelles. Cito les paraules que van portar Lessing a revelar-nos La Clivella:

"En un article científic recent es deia que la soca humana bàsica i primigènia probablement era femenina, i que els mascles van arribar més tard, com una mena de segon pensament còsmic [...]. Aquesta és una de les històries que expliquen què podria haver passat quan les Clivelles van donar a llum a un nen."

Com si d'un mite es tractés, les Clivelles eren una comunitat de dones autosuficients que vivien en un paratge idíl·lic a prop del mar, amb llenguatge propi, i capacitat d'engendrar gràcies al cicles de la lluna. Les Clivelles només parien nenes. Tot canvia el dia que neix un nen mascle i l'harmonia de la comunitat s'altera. Els nens són abandonats perquè morin però les àligues els salven i els transporten a una vall on aconsegueixen sobreviure. Creixen en un estat primitiu, alletats per una cérvola. Arriba el dia de la trobada entre elles, les Clivelles, i ells, els Ruixadors, els nens que van ser mutilats, abandonats.

La confrontació arriba ben aviat però la dependència entre dones i homes també. De forma metafòrica, Lessing no deixa de parlar-nos de les relacions entre gèneres, i ens sacseja a partir d'una teoria que va contracorrent del que sempre ens han explicat.

Un llibre no apte per a misògens ni defensors de la primacia masculina. Apte per a les persones disposades a reflexionar gràcies a una autora que amb 88 anys no ha perdut la capacitat de remoure consciències.

Publicat per 62 en català i Lumen en castellà.