La noche estrellada

A partir de l'obra La nit estrellada de Vincent Van Gogh, Jimmy Liao ens ofereix tot un calidoscopi de sensacions, colors i molta màgia.

Jimmy Liao és capaç de dir tantes coses amb la il·lustració i amb tan poc text.

"Yo lo veía a menudo leyendo en silencio acurrucado en un rincón de la biblioteca, totalmente abstraído del resto del mundo."

M'emocionen aquestes imatges que em fan volar, que saben dir allò que jo no sóc capaç d'expressar en paraules i encara menys amb dibuix, però que només mirar-les... em recorden a quan era petita, quan a vegades no tot era fàcil ni alegre, però també em porten a la màgia dels estius, de l'amistat, dels racons...

Publicat com sempre per Barbara Fiore, esperem que algun dia algú faci el pas d'oferir-nos Liao en català.

Que el món no pari de rodar

"La vida massa examinada no val la pena viure-la."

Ens trobem davant una novel·la coral ambientada a Nova York i no el de les pel·lícules ni el de la ciutat de vacances. És el Nova York de la gent dels barris, en uns Estats Units immersos en la guerra de Vietnam. El tret de sortida és la proesa que Philippe Petit va fer tot caminant per damunt un cable estès entres les Torres Bessones. Les vides dels habitants de Nova York s'aturen per un dia quan alcen la vista cap al cel per observar un punt que camina per damunt d'un cable suspès en l'aire.

Aquest funambulista no deixa de ser un mirall de la vida al límit de molts dels protagonistes que McCann fa aparèixer a poc a poc, entrellaçant històries. Alguns personatges només hi són esbossats, en canvi d'altres hi tenen molt de pes i han vingut per quedar-se a la memòria d'aquells protagonistes de novel·les amb qui aniries a fer un cafè.

Un capellà nascut a Irlanda, en Corrigan, fidel a la teoria de l'alliberament que el porta a desenvolupar la seva tasca al Bronx entre prostitutes. La Tillin i la Jazzlyn, mare i filla que fan el carrer. La Tillin amb 38 anys és àvia de dues nétes que són el futur, l'esperança, el somni d'una vida millor que elles no han tingut. Quatre dones molt diferents però en comú la pèrdua dels fills a la guerra del Vietnam. Entre elles, la Gloria filla de la riba del Mississipí i que somia tornar-hi. Dos artistes que fugen del Nova York més in que els ha enganxat a la droga. En comú moltes pèrdues i vides difícils.

"L'única cosa per la qual val la pena plorar, va dir, és que de vegades en aquesta vida hi ha més bellesa de la que el món és capaç de suportar."

Vides que es creuen, en definitiva el món que no para de rodar.

Publicada per La Magrana/RBA

El xal

"A l'altra banda de la tanca del filferro, a la llunyania, hi havia prades verdes clapejades de dents de lleó i violetes de color virolat; més enllà, més lluny encara, innocents lliris tigrats, alts, que sostenien les seves campanetes ataronjades. Als barracots parlaven de "flors", de "pluja": excrements, trenes de cagallons i la lenta cascada pudent de color granat que baixava de les lliteres superiors es barrejava amb un fum flotant amarg i greixós que tornava oliosa la pell de la Rosa."

Si voleu saber com sonen les paraules dolor i plany i que pregones poden arribar a ser, llegiu El xal, de Cynthia Ozick. Comences i no pots parar de llegir aquest petit gran llibre de dos relats. El primer, El xal, és una història breu que és el passat de Rosa Lublin i que ens condueix cap al present de la protagonista, un present que no existeix perquè viu atrapat en un passat que li ha xuclat la vida. El segon, Rosa, és la vida actual de Rosa Lublin una dona gran que malviu en un hotel de Miami aferrada al xal.

"-Sense vida -va contestar la Rosa-, la gent viu on pot. Si l'única cosa que té una persona són pensaments és on viu."

No vull descobrir l'argument perquè m'agradaria que us deixéssiu seduir per la ploma magistral de Cynthia Ozick, fins ara inèdita en la nostra llengua i que Viena ha incorporat al seu catàleg del Cercle. Una narrativa punyent, afilada i amb ritme la d'Ozick i que gràcies a la traducció de Dolors Udina ens arriba plena de força. Si voleu fer l'exercici de llegir en veu alta la primera part, sentireu com us arriben les paraules.

"Que curiós era agafar la ploma: després de tot, no era res més que una canya petita afilada que supura els seus bassals jeroglífics: una ploma que, miraculosament, parla polonès. Un forrellat obert a la llengua. Altrament la llengua està encadenada a les dents i al paladar. Una immersió en la llengua viva: de cop i volta aquesta claredat, aquesta capacitat, aquest poder de fer una història, de dir, d'explicar. Rescatar, indultar!"

Publicada per Viena

Les sirenes de Belpeixão

Hi ha contes de sirenes i versions de color rosa d'aquestes sirenes. Però si hi ha unes sirenes que m'han robat el cor aquestes són les de Belpeixão.



Tres dones peixateres que venen el peix dels seus marits pescadors en un poblet de Portugal, un dia, tipes de viure sempre esperant, es pregunten què deu tenir la mar que elles no tinguin i ben decidides hi fan cap. En comptes de quedar-se a casa, passen a l'acció i es capbussen al mar.



Tres sirenes amb empenta, de carn i ossos i malucs amples. Jo vull ser una sirena de Belpeixão.


Donem les gràcies a l'editorial Flamboyant per publicar aquests àlbums il·lustrats de Magalí Le Huche que trenquen tòpics.

Abril a flor de pell

Passat sant Jordi i amb la llibreria a lloc i endreçada és hora que us expliqui el que he viscut aquest mes d'abril. Després d'un temporada de bogeria, d'obrir caixes sense parar, fer lloc a les novetats i donar vida als llibres que ens agraden... per la llibreria ha passat un munt de gent que ha fet d'aquest abril un mes molt especial.


Vam començar el 9 d'abril amb en Vicenç Villatoro i Tenim un nom. Una història que va més enllà del futbol i que se centra en les relacions personals i familiars que sovint són molt fràgils. En Vicenç traspua literatura i va ser un plaer tenir-lo entre nosaltres.

El dia 16 l'Eulàlia Canal i L'arbre de les històries es van encarregar de tornar-nos la il·lusió per la literatura de tots els temps i descobrir-nos la màgia de les històries. Tot això, no hauria estat possible sense la Glòria i l'arbre amb què ens va sorprendre (us enllaço el seu blog amb un resum de la vetllada). També gràcies a l'Alba i l'Úrsula per col·laborar en l'acte i llegir-nos un capítol del llibre.

Durant la setmana del 12, els nens i nenes de l'escola Guerau de Liost van passar per la llibreria, van escoltar uns quants contes i van demostrar el seu criteri: Pèl o plomes, El retall, Abraça'm fort i Corb ja són a les aules i esperen compartir molt bons moments.

Durant la setmana del 19, va ser el torn de nens i nenes de l'escola Camins que viuran moments màgics amb: Finn Herman, La tanga i el gran lleopard, En Rugits i l'Orelles, Vamos a cazar un oso, El conill despistat, L'excursió, Els set ratolins cecs i Els tres porquets.


Sant Jordi, nervis, cansament, alegria, il·lusió, agraïment, tràfecs, literatura, sentiments...munta, desmunta, caixes, paper, etiquetes...

I els meus llibres de sant Jordi.


Aquest mes d'abril també hem celebrat el primer aniversari del Club de lectura de l'Espolsada. Els membres van organitzar un concurs de punts de llibre que es van dibuixar a la llibreria durant la diada. També van redactar un llibre gegant.


Per acabar, el dia 29 sessió del Club amb Verd aigua de la Marisa Madieri, literatura de la bona acompanyada d'una festa amb bufada d'espelma inclosa.

Un any de club de lectura.

Què més puc demanar? Gràcies a tothom que ha fet possible aquest Sant Jordi.

Olive Kitteridge

"Es pot saber qui és que no té un cabàs ple de viatges?"

L'Olive Kitteridge és una mestra jubilada que viu en un poblet de Maine. L'Olive no és una dona precisament afable sinó més aviat una mica àcida i amb un caràcter peculiar, els seus alumnes la recorden amb por. Està casada amb en Henry Kitteridge, el farmacèutic del poble, i tenen un fill, en Christopher, amb qui l'Olive hi té una relació difícil.

"Cada tram del camí de la vida es feia d'una manera determinada, va pensar l'Olive."

Durant 13 capítols, Elizabeth Strout dóna veu i vida a l'Olive i amb els seus ulls veiem com passa el dia a dia en un indret petit de Nova Anglaterra. Petits relats protagonitzats per l'Olive o pels habitants de Crosby. L'Olive es va coneixent a si mateixa gràcies a les experiències que viuen els altres, no és un personatge pla sinó que evoluciona davant les circumstàncies que la vida va portant. Reflexions sobre la vellesa, el pas del temps, el matrimoni, els fills, els silencis, la incomunicació, els secrets, les pèrdues, l'enamorament a la tercera edat. Una mirada generosa sobre l'envelliment.

"L'Olive sap del cert que la solitud pot arribar a matar la gent; la solitud et pot fer decandir i morir de mil maneres. Al parer de l'Olive, la vida depèn d'allò que ella anomena "sotragades" i "sotraguets". Les sotragades són coses com ara el matrimoni o els fills, coses molt íntimes que et mantenen a flor d'aigua, tot i que amaguen corrents invisibles i perillosos. I és aquí on entren en joc els sotraguets, que també són molt necessaris: un caixer simpàtic a can Breedle, posem per cas, o la cambrera del Dunkin' Donuts que sap com t'agrada el cafè. Una qüestió molt espinosa, molt."

L'Olive és una dona forta que et vas estimant a mesura que hi vas entrant. Entranyables alguns dels personatges que passegen per la novel·la.

"No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d'aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l'està vivint. I ara li quedava aquell record, el record d'uns instants sans i purs."

L'Olive m'ha encantat. M'ha fet riure, plorar i riure per no plorar. Olive Kitteridge una capsa plena de vides de gent de carn i ossos, com tu i com jo, com el veí de dalt o el que passa pel carrer.

Premi Pulitzer 2009
Publicada per 1984 i El aleph

La librería

Arriba la primavera amb la intensitat que la caracteritza, plou i fa sol, el dia s'allarga i s'acosta Sant Jordi. A les llibreries això es tradueix en piles i piles de llibres que surten de pressa i corrent per ocupar un lloc a la taula de novetats, entremig, però sempre treuen el cap aquells llibres que miren de fer-se un espai i reivindicar la feina ben feta i que dura més enllà de Sant Jordi. Aquests dies mentre obria caixes ha aparegut La librería, ja em perdonareu que només pel títol el llibre em caigués simpàtic, però s'hi afegim la temàtica i l'edició acurada, un cop més, d'Impedimenta, no m'ha quedat altra remei que deixar-me seduir per la seva lectura.

La Florence Green és una vídua que decideix fer un tomb a la vida i obrir una llibreria en el seu poble que no en té cap, Hardborough, un poble costaner allunyat del món.
Hardborough és una comunitat tancada en què tothom té el seu rol establert i ningú gosa jugar-ne un altre. La Florence en el moment que decideix tirar endavant amb el seu projecte topa amb les forces vives del poble fins i tot les del més enllà. Florence Green compra una casa, Old house, que durant anys ha estat abandonada i que diuen que està encantada. Malgrat les traves del banc, els comentaris de la gent i la poca implicació, la Florence tira endavant i obra la llibreria.

"Estimada Sra.,

Me gustaría desearle suerte. En tiempos de mi bisabuelo había un librero en High Street quien, al parecer, tumbó a un cliente con un libro cuando éste se puso pesado. Se había producido algún retraso en la llegada de la última parte de una novela, creo que era Dombey e hijo. Desde es día hasta hoy, nadie ha tenido el valor suficiente para vender libros en Hardborough. Usted nos está haciendo un honor. Visitaría su tienda sin ninguna duda si saliera alguna vez, pero últimamente he decidido no hacerlo; en cualquier caso, estaré encantado de hacerme socio de su biblioteca.
Atentamente suyo,

Edmund Brundish"

Tot i les primeres reticències i només la comprensió dels boy scouts, el senyor Brundish i la Christine, una nena que es converteix en la seva ajudant i defensora, la llibreria es va omplint no només de llibres sinó de clients. La llibreria a més fa la funció de biblioteca pública.
Malgrat la calma aparent comencen a bufar vents que la Florence no veu. Algú suggereix a la Florence que vengui Lolita de Nabokov, llibre que fa que la gent s'amorri a l'aparador, hi hagi cues al carrer i que vingui gent de fora per adquirir-lo. Lolita també desperta les ires de la senyora Gamart que segons sembla tenia altres usos pensats per Old house i que no para fins aconseguir fer tancar la llibreria i el poble es queda sense.

Una novel·la deliciosa que et deixa amb un regust agredolç. Una mirada mordaç als greuges d'una comunitat tancada, obtusa -m'atreviria a dir-, que permet que la llibreria tanqui. La Florence deixa el poble amb la consciència tranquil·la i amb la pena d'un poble que per no veure turmentada la seva quotidianitat prefereix no tenir llibreria. Si us va agradar 84, Charing Cross Road, La librería no us decebrà. Jo l'he estimat especialment per motius personals, també he sigut la primera dona a obrir una llibreria en un poble en què els darrers mesos els vents municipals han fet tot el possible perquè no aixequéssim el cap, per sort els veïns i clients no són com els de Hardborough i aquí som per donar molta guerra i seguir parlant de grans llibres com aquest.

Publicat per Impedimenta

L'arbre vermell

No calen paraules, observeu i fullegeu aquest àlbum.






Publicat per Barbara Fiore

Verd aigua

Estem d'enhorabona, l'editorial Minúscula fa 10 anys i ho celebra regalant-nos una col·lecció en català, Microclimes, que apareix trepitjant fort amb L'illa i Verd aigua. Enhorabona a l'editora, la Valeria Bergalli, que demostra que a les nostres llibreries els llibres delicats i ben fets hi tenen cabuda.

A voltes parlar del més senzill se'm fa complicat. Si Verd aigua té una virtut, que en té moltes, és la senzillesa com està escrit, amb l'ànima, sense fer judicis, però amb una gran vivència al darrere.

Verd aigua és el dietari de Marisa Madieri, autora nascuda a Fiume, Rijeka a l'actual Croàcia. De ben menuda va viure el dur exili ja que la seva ciutat va ser ocupada pels iugoslaus i la família optà per marxar a Itàlia, decisió gens fàcil perquè els comportà viure al camp de refugiats de Silos .

"La gran por era lluny, però em quedava l'amarga buidor que m'havia deixat una prova superada amb coratge, la inquietud pel futur. La solitud d'aquells mesos, feixuga i opaca, se m'adheria al cos com un vestit mullat. La pluja fina i obstinada es confonia amb el polsim fangós que aixecaven els cotxes i em semblava com si estigués submergida en una grisa llacuna de melancolia."

Madieri escriu breus flaixos de gran intensitat fent balanç del passat per entendre el present que viu, amb serenor, calidesa i saviesa.

"Vaig plorar la mort dels avis, la presó del papa, la llunyania de la mama, l'exili i la solitud, la falta de petons, els forats a les sabates, vaig plorar la dificultat de créixer i la pena d'existir."

Un homenatge a una mare que es dilueix entre l'àvia, dona de caràcter fort i autoritari, i una filla per a qui vol un futur esperançador.

"La mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància."

En paraules de Claudio Magris: "Sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor."

La lectura de Madieri m'ha provocat uns sentiments comparats a Maxwell, em quedo sense paraules. Llegiu-lo, si us plau.

Publicat per Minúscula

Maletes perdudes

"El sentit d'una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada dia sense ser-ne conscients."

Hi ha llibres que quan els acabes et deixen una immensa buidor, sensació de solitud i de dir i ara què? Hi ha llibres que t'omplen i les històries dels personatges t'acompanyen durant dies i te'ls fas teus. Hi ha llibres que són immensos, no només per les 450 pàgines, sinó per les vides que et permeten viure. Maletes perdudes n'és un d'aquests.

Maletes perdudes és la història de quatre germans fills del mateix pare i amb el mateix nom, en Christoph, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol, un a Frankfurt, un a París, un a Londres i l'altre a Barcelona. No es coneixen ni saben de l'existència dels altres fins que el destí els aplega per trobar el seu pare, en Gabriel Delacruz Expósito.

"El passat té un problema, cristòfols: és intocable i ningú no el pot canviar. Com que només ens permet observar-lo a distància, a canvi ens concedeix el do de la ubiqüitat. A la nostra manera, com a simples espectadors, som a tot arreu i podem admirar-nos de les capcioses giragonses que fan els destins encreuats."

En Gabriel Delacruz Expósito es dedica a fer mudances internacionals. Dalt d'un Pegaso recorre mitja Europa, a la cabina l'acompanyen en Petroli i en Bundó, el seu amic de l'ànima des de la infància compartida a la casa de la Caritat. La carretera els dóna llibertat i llum, ja que som a l'Espanya grisa i franquista, i els quilòmetres els acosten als aires del maig francès, als barris obrers de Londres i als bars regentats per immigrants espanyols als suburbis de Frankfurt.

Quan acaben la feina tots tres es distreuen com poden, en Gabriel és un seductor nat i així és com fa cristòfols allà on arriba el camió. Les mares absents i només citades a la novel·la acaben sent mares solteres a la pràctica.

Maletes perdudes agafa el nom de les maletes extraviades en cada mudança, sempre s'ho fan venir bé per fer desaparèixer alguna cosa que es converteix en un tresor preuat. Tots tres són feliços amb poca cosa. Són persones soles i solitàries, la vida les ha fet així...

"Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d'una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada."

Hi ha moltes vides dins d'aquesta maleta que és la novel·la, podria entrar en detalls, però prefereixo que la tasteu i la fruïu, interioritzeu els personatges, us els feu vostres i així el gaudi és ple. I, sobretot, que us passi com a mi i que no vulgueu que s'acabi mai.

Enhorabona Jordi Puntí per la feina ben feta.

Publicada per Empúries/Salamandra

Picasso i Minou

Aquesta setmana s'ha presentat al Museu Picasso de Barcelona un conte molt especial Picasso i Minou.
En Minou, el gat de Picasso, ens explica la història del pintor en la seva època blava, la tristor que els abraçava i com malvivien. En Minou no hi entén d'art, però sap perfectament quan un quadre li agrada o no. En Minou té clar que ens aquells quadres blaus els cal un toc de color perquè agradin a tothom i, així, poder sortir d'aquella blavor.



Un conte impresicindible a cada casa, escola, biblioteca que serveix per introduir l'obra de Picasso als més menuts.

P.I. Maltbie explica la història basada en fets reals, però, al meu parer qui parla i transmet amb les imatges és en Pau Estrada que aconsegueix traslladar-nos al París de l'època.

Publicat per Joventut

El silenci dels arbres

"-I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres."

Imatge poètica com ho és aquesta deliciosa novel·la d'Eduard Márquez. Una novel·la teixida a partir de les experiències de diferents personatges durant la guerra dels Balcans. L'Andreas Hymer, músic, torna per fer un concert a la seva ciutat natal, assetjada per la guerra i els franctiradors. La tornada és més dura del que s'imaginava perquè a més del conflicte es retroba amb el passat. "Durant una estona, ningú no gosa moure's. La por ocupa l'escàs espai que separa la vida de la mort."

La novel·la és com un treball de patchwork. Per mitjà de l'Andreas Hymer coneixem la història d'un amor frustrat amb Amela Jensen, també la dels seus pares, però sobretot la de la mare, Sophie Kesner i la del lutier Ernest Bolsi (que ara fa de guia del museu saquejat i enrunat, però que ofereix la dosi d'humanitat necessària per sobreviure l'horror) i la de tant gent anònima que escriu cartes a l'exterior i que ens permeten ser testimoni de com malviu la gent sota un conflicte bèl·lic i tanmateix posa de manifest la capacitat de sobreposar-nos i de resistir.

"Ni tan sols ara, que només tinc te i paper de diari per cargolar cigarrets, puc estar-me de fumar.
Sovint em pregunto on és el meu límit. Fins quan podré? La veritat és que no ho sé. Em sorprenc de ser capaç d'anar sempre una mica més enllà: penso que no faré mai més quatre hores de cua per omplir mitja dotzena de bidons d'aigua, però l'endemà en faig cinc i no passa res. Torno a començar cada dia com si el dia abans no hagué existit mai. Pots imaginar-t'ho?
A vegades surto de casa per retrobar els nostres racons preferits que no han desaparegut sota la runa. Fa una setmana vaig ficar-me al jardí del museu de música. Del nostre banc només en queda l'estructura de ferro. Dins el palauet hi havia gent. Vaig entrar-hi i vaig seguir l'home que feia de guia. Mai no he viscut res igual: la seva veu ressonant per les sales buides, es va convertir en un fil de llum. Va ser una estona màgica. "

Un viatge de la mà de la música, dels arbres i de la bona literatura.

Publicada per Empúries i Alianza editorial.

D'aniversari amb Males companyies

Males companyies d'en Marc Cerdó és el títol que hem triat per celebrar el 3r aniversari de la llibreria. Una novel·la que ens ha fet passar una bona estona de llegir (no som els únics) amb un protagonista, en Joan, que és un caragirat, malparit però que no saps perquè l'acabes estimant.

Males companyies és una novel·la ben reeixida i que et retroba amb la riquesa del català. Una història en què el protagonista fuig de la Mallorca natal per provar de ser un altre. Enrere deixa un passat, una terra i una família.

"Sense rumiar-ho ni un instant més, vaig fer el bolic i me'n vaig anar de casa per provar de ser un altre. Estrenar la màquina d'afaitar i fugir de l'illa com un esperitat va ser tot u. El cap em bullia de projectes inexplorats."

Tanmateix males companyies no són les que vam tenir ahir a la llibreria que es va omplir per celebrar 3 anys de vida deixant-nos seduir per l'Anna i en Marc, i per la literatura! Una gran companyia i moltes sorpreses són les que vam tenir ahir, la gent del club de lectura, lectors i lectores de l'Espolsada i gent vinguda d'aquí, d'allà, enllà i més enllà.

Gràcies i que les Males companyies us acompanyin!

Publicada -com no podia ser d'altra manera- pel Club editor.

25 SENSESPRIU

XVIII

No s'entenia la cançó de la nit,

de tan clares com eren les paraules.

"T'avens a vendre per engrunes d'or

l'antic solar on has bastit la casa.

Als fills imposes, car els vols senyors,

guisofis agres d'una llengua estranya."

Llibre de Sinera, Salvador Espriu

El viatge al passat

"I tant bon punt la seva memòria va recordar aquells versos, es va completar ràpidament tota la imatge com per art de màgia: el llum que il·luminava amb una claror daurada el saló mig a les fosques en què ella li va llegir, al capvespre, aquell poema de Verlaine. La veia entre les ombres dibuixades pel llum, de la mateixa manera que aleshores, propera i alhora llunyana, estimada i inabastable; va sentir de sobte el seu propi cor bategant amb la mateixa excitació d'aleshores, i podia sentir com la veu d'ella, gronxant-se damunt l'ona sonora dels versos, pronunciava en el poema -només en el poema- les paraules "nostàlgia" i "amor" en una llengua estrangera i adreçades a un estrany; però, igualment, que embriagador que resultava sentir-les en aquella veu, la seva veu. Com havia pogut oblidar durant tants anys aquell poema, aquell vespre en què tots dos eren sols a la casa i, desconcertats per aquest fet, van defugir la perillosa conversa buscant el recer amable d'un llibre en què, darrere de les paraules i la melodia, de tant en tant brilla l'espurna que ens permet reconèixer els sentiments més íntims, com la llum que travessa els arbustos, guspirejant, intangible i, tanmateix, vivificant fins i tot sense una presència física. Com havia pogut oblidar-ho durant tant de temps? I com és que havia recuperat, també de cop i volta, aquell poema perdut? Sense adonar-se'n va dir, traduint aquells versos:

" En el vell parc solitari i glaçat
Dues ombres busquen el passat."

El retrobament al cap dels anys de dos amants que van viure una història d'amor impossible de la mà del mestre Zweig. Sobren les paraules que jo pugui dir sinó és per celebrar que edicions 1984 ha tingut la bona pensada de publicar-la per primer cop en català a la col·lecció de butxaca.

Publicat per 1984/Acantilado

Terra i cultura

El certamen Terra i Cultura, creat l'any 2008 per iniciativa del celler Vall-Llach i la Fundació Miquel Martí i Pol, té per objectiu premiar i promocionar les millors cançons enregistrades amb música original i basades en poemes en llengua catalana. Aquest llibre-cd les recull i ens les apropa. Un regal pels sentits, sens dubte.
Us deixo amb un vídeo de la guanyadora del certamen l'any 2009, la Sílvia Pérez Cruz que musica i canta un poema de la Marçal, Cova l'ou de la mort blanca. Gaudiu-ne.




Editat per Cossetània i Enderrock

Maleeixo el riu del temps

"No em feia por estar mort, això no ho podia comprendre, era com no ser res i, per tant, m'era del tot incomprensible i no hi havia res a témer en realitat, però justament morir, això sí que ho podia comprendre, el segon precís en què saps amb absoluta certesa que justament ara arriba l'instant que sempre has temut, quan de cop i volta t'adones que totes les oportunitats de ser aquell que volies ser han passat de llarg i que el que tu eres és el que els altres recordaran. Seria com si t'estiressin lentament del coll, però aleshores no s'obriria cap porta inundant-ho tot de llum, ni cap dona ni cap home que coneixes des de sempre i que sempre t'ha caigut bé, que potser has estimat, no trauria el cap ni et faria un gest amb la mà per emportar-te cap dins, cap a un repòs que t'espera darrera la porta, dolç i plàcid, per tota l'eternitat."

Aquest paràgraf expressa el sentiment melancòlic que es respira en aquesta novel·la desoladora. Una gran prosa que et pren i t'arrossega en aquesta maledicció del temps.
Aarvid Jansen, protagonista de la novel·la, és en ple procés de divorci quan a la seva mare li diagnostiquen un càncer terminal. Aarvid intenta aturar el temps però aquest se li escola entre els dits. Fent salts entre el present i el passat, el protagonista, que passa uns dies amb la mare a la casa d'estiueig, fa balanç del que ha estat la vida i així descobrim el passat d'una família amb unes relacions difícils.

El llibre pren el títol d'un vers de Mao Tse-Tung, Aarvid també maleeix el temps ja que veu com la seva ubicació en aquest món trontolla, la parella, la mare fins i tot la ideologia. Aarvid creu en un comunisme ideal però no entén les matances de Tiananmen. Descobreix que estima la mare, però potser és tard per demostrar-li. Massa contradiccions per suportar.

Petterson ha escrit una novel·la marcadament biogràfica, d'una prosa exquisida però immensament trista. No és fins que passen els dies i has paït la història que t'adones que has llegit un bon llibre.

Publicada per Club editor i Mondadori

Genealogía de una bruja

La Lisbeth es prepara per passar les vacances de nadal a casa de la seva àvia. La Lisbeth és una nena especial amb alguns poders, com la seva àvia, per això s'hi entén tan bé. A ca l'àvia la Lisbeth es troba amb el veí, l'Edward, i plegats descobreixen el munt de llibres que l'àvia té a les golfes, n'hi ha un, però de molt especial, prohibit...




A mitjanit la Lisbeth s'aixeca per llegir-lo... és Brujas y hechizos... un grimori ple de fórmules màgiques i de vides de dones trencadores que han estat considerades com a bruixes... Lilith, Medusa, Mambo... i sorpresa! L'àvia i ella també hi apareixen. Mite, llegenda i realitat heus aquí el secret que comparteix amb l'àvia. Un conte molt especial que en aquesta edició de col·leccionista va acompanyat del Grimorio, Brujas y hechizos al qual el conte fa referència. Fantàstic. Apte per a petits i grans amb cor de petits, una joia. Precioses il·lustracions de Benjamin Lacombe.

Dedicat a dues bruixetes com la Lisbeth, la Kweilan i la Viu i llegeix, que aquesta setmana han fet un viatge fins a la llibreria, gràcies.

Publicat per Edelvives

El ball

Breu però intensa. No sobra ni falta cap punt ni coma. Les paraules exactes, precises i punyents. Aquesta és la plaent sensació que et deixa la lectura d'El Ball de Némirovsky.

La família Kampf veu com per un cop de sort els seus ingressos augmenten de la nit al dia. Passen de viure de manera senzilla a la perillositat de l'opulència sobtada, tan pròpia dels nou-rics. El senyor i la senyora Kampf volen presentar-se en societat i decideixen organitzar un ball a casa seva. Antoinette, la filla de 14 anys, somia a ser-ne la protagonista. Un somni que ben aviat es veurà esquinçat, la mare ni s'ha plantejat cedir el protagonisme a la filla.

"Sàpigues, filla meva, que jo ara tot just començo a viure, jo, ¿sents? i no tinc la intenció de complicar-me tan aviat la vida amb una filla casadora... No sé què em reté d'estovar-te per fer-te canviar d'opinió -va continuar, en el mateix to, i va fer acció d'acostar-se a l'Antoinette."

Antoinette no prepara la venjança intencionadament però li arriba una oportunitat que no desaprofita i l'executa de la manera que fa més mal. Com un ganivet ben afilat. Impecable.

Némirovsky projecta en El ball l'absurd i el ridícul dels humans. La rivalitat extrema entre una mare que ara comença a lluir i un filla en plena adolescència. Em pregunto si posar el cognom Kampf a la família amaga un doble sentit... Tenint en compte que Némirovsky va ser deportada en un camp de concentració...
Em sap molt greu no haver vist l'adaptació de l'obra i la interpretació de la Sol Picó i l'Anna Lizaran (potser algú de vosaltres ens en pot dir alguna cosa).



Publicada per La Magrana en català i Salamandra en castellà.

Nens de la revolució

Diumenge passat mentre a fora feia un fred d'hivern fantàstic, al balancí de casa m'acompanyava aquesta gran novel·la de debut de Dinaw Mengestu, Nens de la revolució. Va ser començar-la i acabar-la, rellegir-la i ara intentar encomanar-vos les ganes de llegir-la.

"Algú ho va dir millor: ens llevem per anar a dormir i anem a dormir per llevar-nos."

Sepha Stephanos és un immigrant etíop instal·lat a Washington, DC. En Sepha abandona Etiòpia després de presenciar el brutal assassinat del seu pare, arriba als EUA i s'instal·la a casa del seu oncle en un barri als suburbis de Washington amb una gran presència d'etíops. Manté l'esperança de tornar al seu país, però ben aviat descobreix que no hi tornarà mai i aquest viure entre dos mons el porta a la recerca de saber qui és. La buidor i la solitud són companys de viatge d'en Sepha.

"En quedar-me sol darrera el taulell, de sobte m'adonava del fet terrible i esgarrifós que tot el que estimava o m'importava estava perdut o vivint sense mi a més de deu mil quilòmetres de distància, i que el que tenia aquí no era una vida sinó un substitut precari format per un oncle, dos amics, una trista botiga i un pis barat."

En Sepha regenta una botiga petita de comestibles en un barri decadent. A la botiga sol trobar-se amb els seus amics de l'ànima en Joseph, congolès, i en Kenneth, kenyà per arreglar el món, fer uns beures i jugar al joc dels dictadors de l'Àfrica*. Mantenen unes converses molt bones i iròniques també es permeten el luxe de somiar. Són aquí, però enyoren l'allà o el que hi van deixar.

"No te'n vols tornar, però. T'estimes més trobar-la a faltar còmodament des d'aquí que odiar-la des d'allà."

La vida de Sepha sembla canviar quan al barri s'hi instal·la la Judith i la seva filla, Naomi. Això és el preludi que una classe benestant redescobreix el barri i comença a transformar-lo amb els conseqüents canvis, apujada de preus, desnonaments... Per uns es tracta de la millora del barri i pels altres, l'expulsió d'un barri que és la seva vida. Per primer cop, en Sepha se sent diferent i se sent alguna cosa, la Judith, però sobretot la Naomi li obra una porta que el veïnat i els actes racistes li tanquen.

"Què és el que deia el pare? Un ocell atrapat entre dues branques es punxa a les dues ales. Ara m'agradaria afegir un refrany meu a la llista, pare: un home atrapat entre dos mons viu i mor sol. Ja he estat prou temps penjat i suspès en l'aire."

Llibre que commou per la senzillesa com està escrit, perquè ens fa evident la solitud de la gent que ho deixa tot per començar de nou. I perquè les constants referències a Etiòpia i la seva gent em porten a recomanar-vos la lectura de dos llibres més, aquest i El emperador del mestre Kapuscinski.
* Els llibre Pallassos i monstres de l'Albert Sánchez Piñol els hauria ajudat.

Us deixo amb un vídeo de l'autor perquè pugueu fer un tast d'un capítol, en anglès.




Publicat per Angle Editorial

Todos los colores del sol y de la noche

"¿Y los colores del sol? Ésta era probablemente una idea descabellada que me venía a la cabeza una y otra vez en los momentos de gran desconsuelo. Mi vida tiene los colores del sol. Cuando apenas podía respirar y se me hinchaban los pies. Mi vida tiene los colores del sol. Cuando me dolían todos los huesos, cuando era incapaz de comer y de beber, cuando no me daban nada. Mi vida tiene el color reluciente del sol. "

Aquest llibre delicat m'ha acompanyat els primers dies de l'any, feia dies que em feia l'ullet i ja n'havia sentit a parlar a Una illa plena de llibres i a Món de llibres.
Lenka

Reinerová, a qui desconeixia, fa un autoretrat del que va ser el seu empresonament fruit de les purgues estalinistes. Dona compromesa socialment veu com el seu món es capgira quan és empresonada pels "seus".

Reinerová és testimoni i víctima de dos moments que han marcat la història d'Europa. Quan les tropes nazis envaeixen Praga fuig cap a França, allà és empresonada i deportada al camp de dones de Rieucros. Aconsegueix fugir i s'exilia a Mèxic, quan decideix tornar a Europa convençuda que el pitjor malson ja ha passat, és empresonada per aquells a qui creia companys de lluita per un món més just. El seu somni d'ideal socialista es convertí en un malson.

"¿Por qué me retenían por "si acaso"? ¿Por qué estaban detenidos todos los demás, los que tosían en celdas vecinas, los que lloraban, reían como locos, gritaban o incluso se quitaban la vida? Todo esto ocurría en el marco y por causa de la arbitrariedad de un régimen humillante, y encima, decían, en nombre del socialismo, en cuyos ideales humanistas había yo depositado tantas esperanzas."

Testimoni delicat, dur, emotiu i sorprenent que transmet optimisme com els colors. No us el deixeu perdre.

"La vida puede ser mucho más fuerte que la muerte. Sólo hay que saber por qué se vive."

Publicada per Libros del Asteroide

Balanç 2009

El 2009 ha estat el segon any de funcionament de la llibreria. No ha estat fàcil intentar créixer entre l'ambient que ens acompanya ni en un poble on el model de ciutat dormitori s'imposa. Malgrat tot, aconseguim arribar a final d'any amb un somriure i amb ganes de celebrar el tercer aniversari de la llibreria al febrer.

Aquest any hem fet grans lectures ressenyades al blog. Ens han acompanyat un munt d'escriptores i escriptors. Hem consolidat les presentacions adreçades a la canalla i el club de lectura ens ha ofert grans moments. Un cop més hem obert la llibreria a les escoles i enguany, per primer cop, a l'institut.

Encarem el proper any amb més projectes i amb ganes de seguir compartint la passió pels llibres i la literatura mitjançant el blog i a la llibreria. Gràcies a tothom!

Us deixem amb unes imatges que parlen per si soles del que ha estat el 2009!