Les edats perdudes

"Encenia el llum de la tauleta de nit i obria el llibre. Llegia àvida. Amb fúria. Com si cada pàgina llegida m'hagués de dur un pèl més a prop de la salvació. Llegir era el tub de respiració artificial que em permetia seguir viva. La via exclusiva que em deixava entendre el món. No era gaire selectiva. Ho havia d'aprendre tot, i de tot n'aprenia. Una oportunitat gratuïta, solitària i exclusiva que no compartia amb ningú."

La Nora és una nena de 12 anys que perd els pares en un accident i va a viure amb l'àvia, que no coneix, en un barri nou per ella. Canviar de vida a aquesta edat i en un barri de barraques no és fàcil, però la Nora gràcies a l'àvia i als records se'n surt.

A grans trets aquest és el fil conductor d'aquesta magnífica novel·la de Judit Pujadó. La novel·la es divideix en quatre parts ben diferenciades que podrien ser històries diferents si no fos perquè la Nora sempre hi és present.

" És aspre créixer contra el futur que els altres han previst."

A la primer part, la Nora arriba en un barri desconegut. És a punt de deixar la infància i l'adolescència ja treu el cap. La Nora arriba a casa l'àvia, una desconeguda, amb qui haurà de conviure en un barri de barraques ple de quinquis, desestructuració familiar, drogues... Un barri per al qual la política municipal dibuixa un futur diferent. Pujadó retrata de manera excel·lent una Barcelona dels anys 80, en un barri sense nom en què els joves malden per trobar el seu camí. Després de la mort de l'àvia i davant l'imminent enderroc de la casa familiar, la Nora deixa la seva feina de fotoperiodista per establir-se definitivament en un poblet de l'Empordà on passava les vacances.

"L'oblit no és una terra fèrtil on plantar-hi les arrels."

La maduresa de la Nora coincideix amb l'arribada al poble. La consciència de saber qui és, la vida pausada, el retrobament amb els orígens dóna lloc a la segona i tercer part. Pujadó la contraposa amb la vida de ciutat. La recuperació de la memòria del poble esdevé el teló de fons. Silencis forjats durant anys que fan que s'adoni de la necessitat de saber sobre l'àvia, els pares i el passat.

"Entenc de cop tots els neguits i les pors de la pobra vella que tem, amb raó, que s'esfondri l'edifici de l'oblit que va contribuir a construir al llarg de tota la vida."

A la quarta part que porta per títol, Els quaderns de l'àvia, la Nora es passa hores mirant i revisant aquelles llibretes de l'àvia que per sort conserva. Com si es tractessin de breus flaixos cinematogràfics fem un viatge al passat que ens permet conèixer de primera mà els fets que tant van marcar l'àvia, una família, un poble. La força de les paraules i de l'escriptura ens permeten retrobar-nos amb les edats perdudes que l'autora sembla estar cercant.

Una veu jove dins la narrativa catalana amb molt futur. Sens dubte, un bon finalista al premi llibreter d'enguany. Serà un plaer tenir la Judit Pujadó a la llibreria el proper 16 d'octubre.

Publicat per Empúries

Plou sobre mullat

Que la mainada descobreixi la vida de pagès, aprengui a estimar la terra, a preservar el paisatge i que conegui els productes que li posen al plat és de sentit comú. A vegades, des de l'asfalt, les presses i el dia a dia no ens ho permeten. A Mas Casablanca han trobat la solució, es pot visitar el mas i a més de la mà d'en Fermí i la Valentina, dos ratolins de pagès, i els seus contes la tasca d'explicar-ho esdevé més senzilla. En Pep i la Roser, els pagesos de Mas Casablanca, s'encarreguen de la part didàctica i l'Scaramuix dibuixa aquests ratolinets tan simpàtics.





Acaba de sortir el darrer títol de la col·lecció dedicat al mes de setembre, Plou sobre mullat, en Fermí i la Valentina cullen patates, van al mercat de Vic, juguen amb les mongeteres i tasten el raïm acabat de veremar.
La Valentina s'entossudeix a fer una escola pels ratolins i ratolines perquè aprenguin a llegir, la Valentina diu: "la lectura ens fa més savis i ens permet entendre i gaudir més plenament de la vida: la nostra i la de l'univers..."



Hi ha un títol per cada mes de l'any, encara no han sortit tots, i el llibre que obra la col·lecció, La visita de la Valentina, quan la Valentina arriba de ciutat per quedar-se a viure al camp.

Veles e vents

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor per mort es anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del mon delit,
car, nos vivint, no creu se pusca fer:
après ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vos no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
cap prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de l'avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
apres d'aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

Jardí vora el mar

"El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l'ocell a la branca."

La prosa de Rodoreda em fascina. A Jardí vora el mar, com en tota la seva obra saps que és ella només començar. Sembla que la veu de l'autora et parli i et vagi dictant el text.

Contràriament al que havia sentit Jardí vora el mar no és una novel·la menor simplement és extraordinària, o per dir-ho en paraules del seu editor, Joan Sales: "Jardí vora el mar és una novel·la excel·lent publicada enmig de dues obres mestres."

La història gira entorn d'un jardí d'una casa d'estiueig situada vora el mar. Narrada pel jardiner que hi viu tot l'any, Rodoreda ens descobreix tot un univers sense pràcticament sortir de la casa i el jardí. Són sis capítols que es corresponen als estius dels senyors de la casa i alguns veïns que van guanyant protagonisme. Sota l'amable aparença de les flors i les plantes-personatges secundaris indiscutibles- s'hi amaguen vides tristes i infelices. Vides d'una gent satisfeta materialment, però buida emocionalment.

Jardí vora el mar és un monòleg d'un jardiner sense nom que gràcies a les tafaneries i enraonies del servei sap tot el que succeix. Des del jardí les flors i les plantes són testimoni de les vides dels amos i les senyores. Realisme, cruesa i tristor amb el mar de fons.

Us copio el fragment que comença l'obra perquè hi trobem tots els elements que ens aniran acompanyant.

"A mi sempre m'han agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l'Excelsior les temporades d'estiu quan venien amb els seus amics."

Rodoreda és gran, molt. Llegir-la és una dosi d'optimisme per redescobrir una llengua rica amb un lèxic immens que ens permet una literatura a l'alçada dels clàssics universals.

Podeu fer-ne un tast també:

http://laberintgrotesc.blogspot.com/2009/04/jardi-vora-el-mar.html
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/118202

Publicada pel Club Editor

D'aniversari amb L'estranya desaparició d'Esme Lennox

Avui fa 2 anys que vam engegar aquest blog i ho celebrem, com no podria ser d'altra manera, parlant de llibres que és una de les coses que més ens agrada. Abans, però, agrair-vos a totes aquelles persones que passeu per aquí i que doneu l'energia per continuar existint. Gràcies per llegir, per opinar, escriure i compartir la màgia de la literatura i, sobretot, gràcies als que us heu acostat fins a la llibreria i ens hem pogut conèixer.
Us ofereixo la ressenya d'un llibre que em va impactar -no sóc l'única- abans de marxar de vacances i que he deixat reposar fins ara. Som-hi!


Maggie O'Farrell, autora nord-irlandesa criada a Escòcia, dóna veu a dues germanes escoceses nascudes a l'Índia, l'Esme i la Kitty. A l'Índia succeeix un fet que marca per sempre l'Euphemia, Esme com li agrada que l'anomenin. Res no serà igual i la seva vida quedarà marcada per sempre. De retorn a Escòcia ambdues germanes intenten adaptar-se al rigor del clima però sobretot a l'ostracisme d'una societat benestant i conservadora. L'Esme no és com s'espera d'una noia de l'època, és rebel i vol trencar les normes. Amb el consentiment de família i metges ingressa en un sanatori i desapareix de les vides de tothom com si mai hagués existit.

Som al present. L'Iris, una noia jove, posa ordre a la seva botiga de segona mà quan rep una trucada que la deixa parada. El sanatori on l'Esme ha passat més de 60 anys és a punt de tancar i li truquen perquè se'n faci càrrec. Qui és l'Esme? Per què li truquen?
L'Iris va estirant el fil d'una vida que la condueix fins a aquella jove rebel. No en direm massa cosa més perquè val la pena deixar-se seduir pel joc de veus de l'autora i endinsar-se en aquestes vides.
Un llibre que llegeixes d'una tirada, en vols saber més i més.
Fets que condicionen una vida i fan trontollar vides futures. Situacions normals i quotidianes que es confonen amb una bogeria, per a mi, inexistent.
Us ve de gust?

Publicat per La Campana en català i Salamandra en castellà

De vacances i de llibres

Les Lectures de l'Espolsada se'n van de vacances, ara bé, això no vol dir que deixem de llegir. Em trobo fent la llista de llibres que posaré a la maleta i tot són clàssics. La feina em fa prioritzar la novetat i tinc coses pendents de fa temps que vull llegir, aquest estiu em perdré per una illa amb la maleta plena de clàssics.

Que tingueu unes bones vacances i lectures. Us espero a la tornada.

Homes sota el sol/Retorn a Haifa

Poques històries tan breus t'ofereixen tanta intensitat com la lectura de Kanafani. És el meu primer contacte amb la literatura palestina i gràcies al Club editor podem llegir aquests dues breus novel·les en un mateix llibre.

Si a Homes sota el sol ens posem a la pell de tres joves que fugen de la terra natal per emigrar a Kuwait a la recerca d'una vida millor i acaben sent carnassa dels passadors clandestins, a Retorn a Haifa vivim l'expulsió dels palestins de la seva terra i el xoc de tornar-hi anys després.

La primera és una història de desesperació, d'una cerca de futur millor i de la capacitat inherent dels humans d'aprofitar-se de qualsevol misèria, sempre hi ha algú que fa negoci amb la vida dels altres. En aquest cas cal travessar el desert a 40ºC dins d'un camió cisterna...

El segon relat testimonia el retorn d'un matrimoni a Haifa, la seva ciutat de la qual van haver de sortir corrent vint anys enrere durant la Nakba* abandonant casa i un nadó a qui donen per mort, però que retroben convertit en soldat israelià.

Tot i que l'escriptura de Kanafani va estretament lligada a la seva militància política és un testimoni aclaridor i esfereïdor sobre Palestina i la seva gent. La mà de Kanafani denuncia amb aquests relats situacions verídiques que podrien ser cròniques d'un periodista, la seva professió.

"Palestina és alguna cosa més que un record, que una ploma de paó, que un infant, que uns gargots de llapis a la paret de l'escala. M'estava preguntant què deu ser Palestina per al Khàled. Ell que no ha conegut ni el gerro, ni la foto, ni l'escala, ni el barri de Halissa, ni el Khaldun. I tanmateix, per ell Palestina mereix que agafin les armes i morin per ella. Per a nosaltres, per a tu i per a mi, no passa de ser una cosa amagada sota la pols de la memòria que ens fem tips de buscar. I mira què hi hem trobat, sota la pols: ¡més pols! Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és nomes el passat. Pel Khàled, la pàtria és el futur. Aquesta és la diferència. Per això el Khàled volia prendre les armes. A desenes de milers de nois com el Khàled no els aturen les llàgrimes vanes dels que busquen, a les fondàries de les seves derrotes, fragments de les seves cotes de malla, de les seves flors marcides. Ells miren el futur."

*Nakba, "la catàstrofe" del 1948 que va conduir a l'expulsió dels palestins del seu país.

Publicada pel Club editor.
Traducció Anna Gil

La lluna

Des de sempre ens ha fascinat i ara fa 40 anys que van posar-hi els peus al damunt. Aquesta setmana us recomano alguns llibres per compartir grans i petits i enamorar-nos encara més de la lluna.

Perdeu-vos hi!

Un estiu al llac

"Durant aquelles hores, que transcorrien sense que es pogués adonar del temps, en Giacomo tenia la sensació de copsar, en l'estupor d'un mut diàleg de formes, una secreta correspondència entre la figura de color mel, sobre la qual anava a batre l'ardor del sol que inundava la platja, i la barca tota fulgor lleuger en el neguit de l'aigua, que la duia, amb una onada més alta o vehement, a tocar del perill de tombar-se. L'aixecava a últim moment, amb una brusca torsió del canell. Però això era un joc, mentre que aquell diàleg, aquella correspondència reflectien alguna cosa més alta, un sentiment que no podria dominar fàcilment i que ni tan sols era capaç d'entendre".

Un bombó de xocolata intensa. Un estiu al llac, descriu l'estiu d'un nen, en Giacomo, fill d'una família benestant de Milà que passa l'estiu al llac Como. Vigevani descriu amb una dolçor i melancolia l'esclat de vida que té l'estiu i alhora la tristor que deixa quan acaba. Amb ulls de nen i una prosa que enamora descobrim les hores mortes, els passeigs en bicicleta, la coneixença de noves amistats que finiran amb l'estació, la sexualitat i la sensualitat de les tardes tòrrides, les pluges i tempestes intenses...

"Pujava la drecera que s'enfilava al puig. A l'altra banda d'una paret seca penjaven fulles amples de figuera, però sota el sol gairebé a plom l'ombra es perdia. Una sargantana va fer una correguda entre dues pedres; les abelles van desplaçar-se des de les mates d'espígol pel pendent del prat fins a les arrels d'una planta enfiladissa, al racó de la tàpia que s'enrunava."

Una novel·la breu. Val la pena no córrer i assaborir-la a tastets. Un clàssic.

Publicada per Quaderns Crema en català i Minúscula en castellà.
Traduït per Anna Casassas

Los días contados

Us he de dir que acabar aquest llibre m'ha omplert de satisfacció. Us confesso que no em creia capaç de llegir-me una novel·la sobre la història austrohongaresa i encara menys que m'enganxés com ho ha fet... i és que en el fons no deixa de ser una història de persones, la d'Adrienne Miloth, en Bálint Abády i en Lászlo Gyeróffy. Los días contados és una crònica de l'època que s'allunya de dates i gestes èpiques, en canvi fa servir la veu de tres persones que ens permeten fer un viatge en el temps i viure aquells dies en primera persona.

Us transcric un fragment del pròleg excel·lent que acompanya la novel·la, escrit per la Mercedes Monmany.

"Con una alta dosis de ironía y con la melancolía propia de los que contemplan con lucidez el fin de una época y de los que embriagados de alegría y fiesta incesante la vieron escurrirse como brillantes y eternos granos de arena entre sus torpes dedos, el gran escritor, político y aristócrata húngaro Miklós Bánffy, notario o escriba de una clase decadente que se asomaba sin saberlo a su propio abismo, describirá a la aristocracia húngara entre la que había crecido con el solo fin, probablemente, de un día salvar su alma de la quema y dejar testimonio de ello..."

M'apropio d'aquestes paraules per descriure aquesta novel·la de tall clàssic que forma part de la Trilogia Transilvana. Mentre la llegia les comparacions amb El guepard de Lampedusa eren constants. Festes i vida plaent que arriba als últims dies. Vides fàcils que veuen com arriba el final com a conseqüència de la inestabilitat política. Grans esdeveniments que van marcar la història d'Europa narrades per tres veus. En Bálint, un comte que acaba de tornar d'una missió diplomàtica per prendre el seu escó, l'Adrienne i en Lászlo Gyeróffy, un prometedor artista. I així, m'he trobat passejant pels castells, anant de cacera, vivint amors secrets... però també he conegut la lamentable situació de les minories i algunes barbaritats que van posar els fonaments dels futurs conflictes i genocidis...

"¿Pretendían aumentar la Monarquía con los pueblos de los Balcanes?, ¿engordarla para que fuera un imperio de cien millones de habitantes?, ¿acorralar en el mismo patio a naciones de pasado y cultura distintos, y pensar que eso significaba fuerza y no debilidad? ¡Qué locura! Claro que podrían reclutar muchos soldados, pero una dinastía no se mantenía por las armas, sino gracias a la tradición milineria y a multitud de relaciones sociales."

La literatura no deixa de sorprendre'm i regalar-me bons moments, i em fa adonar que en el nostre recorregut literari podem anar apujant el llistó de les nostres lectures i, aleshores, la satisfacció és immensa.

Publicada per Libros del Asteroide.

La tendresa dels llops

Neu, gel, paranyers, llops; exili, territoris ocupats, indis; solitud, vides silenciades, orgull.
Paraules que defineixen perfectament aquesta novel·la de tall clàssic que porta per títol La tendresa dels llops.

Dove River, 1867. L'hivern és gèlid a Canadà. Indret de pioners escocesos. El poble es desperta amb la desaparició d'un adolescent, en Francis, i la mort violenta d'un habitant del poble. Els rumors corren a assenyalar Francis com l'assassí de Laurent Jammet, la seva mare està convençuda de la seva innocència.
Un estol de veus confuses va narrant les diferents històries que s'amaguen sota la neu de Dove River. En mica en mica una sola veu, la de Lucie Ross, és la que es deixa sentir i ens acompanya fins al final.
L'assassinat de Jammet sacseja l'aparent vida plàcida del poble, remou vells silencis i l'ombra de la veritat hi planeja. La cerca de la veritat ens porta a endinsar-nos en la profunditat del bosc, la duresa de l'hivern, la fredor... tot sota l'atenta mirada dels llops.



El que podria semblar una simple novel·la d'aventures es converteix en una narració psicològica brillant, que desvetlla del que som capaços d'amagar-nos. Un ventall de personatges molt ben definits que ajuden a crear aquest clima de suspens que fa que no puguis deixar de passar les pàgines i això que el text t'oprimeix, tot i que l'acció transcorre en la immensitat del paisatge canadenc.

"Alguna cosa estranya ha succeït amb el temps. És gairebé Nadal, i no obstant això, malgrat caminar a través de neu glaçada, el cel és tan brillant com en un assolellat dia de juliol. A pesar de dur la cara embolicada amb una bufanda, l'esclat del sol em crema els ulls. Els gossos estan encantats d'haver emprès novament la marxa, i en certs aspectes ho entenc. Fora de l'estacada no hi ha traïció ni confusió. Només espai i llum; quilòmetres recorreguts i quilòmetres per recórrer. Les coses semblen fàcils."

La tendresa dels llops és alhora una novel·la d'aventures, viatges, misteri i un petit homenatge a les comunitat d'indis que un dia van veure com els ocupaven la terra i n'espoliaven els recursos.

Publicat per La Magrana en català i Salamandra en castellà.

El petit Príncep

Segurament és un dels comentaris més personals que he fet i és que El petit Príncep és tan especial per a mi que no sé ni com posar-m'hi. Per tant, he decidit obsequiar-vos amb un petit fragment en diferents llengües, variants, dialectes que formen part de la meva col·lecció -i que sóc capaç d'entendre, deduir i transcriure al meu teclat!- Els endevineu? La solució d'aquí una setmana...

"Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls."

"Esto ye lo que tenía que te decir. Ye de lo más cenciello. Nun se pue ver bien namás que col corazón. Lo esencial nun se ve colos güeyos."

"Chisto è ´o segreto mio. È assaje semplice: se vede buono sulo cu´o core. L'essenziale nun se vede cu ll'uocchie."

"Kayami noqaq pakayniy. Rikunki allinta sonqollawanmi. Allin kaqtaqa manan rikunchu ñawi."

"Bak, iste sirrim; çok da basit: Insan ancak yüregiyle bakarsa bir seyi iyi görür, iyi anlar. Gözler bir seyin özünü göremez."

"Diêu bí mât cûa ta dây. Dom giàn lam: muôn nhìn dúng phai nhìn bang trái tim. Mat thuòng
chang sao thây duoc nhung diêu vô hình."

"Evo moje tajne. Vrlo je jednostavna: dobo se vidi samo srcem. Bitno je ocima nevidljivo."

"Aguest qu'ei eth mèn secret. Ei ben simple: non vedem ben que damb eth còr. Aquerò essenciau ei invisible entàs uelhs."

"Hona hemen ene sekretua. Oso sinplea da: bihotzarekin baino ez da ongi ikusten. Funtsezkoa ikusezina da begientzat."

"Tady je to mé tajemství, úplne prostinké: správne vidíme jen srdcem. Co je dulezité, je ocím neviditelné."

"Voci mon secret. Il est très simple: on ne voit bien qu'avec le coeur. L'essentiel est ivisible pour les yeux."

Gaudiu-ne una vegada i una altra.

Resposta: català, asturià, napolità, quítxua, turc, vietnamita, croat, aranès, èuscar, txec i francès.

La part visible

XLVIII

Brilla un estel, ridícul i evident

com la certesa que jo acabaria

per fer-te mal de bon de veres. Ara

tot adquireix una coloratura

pàl·lida i renuent, que desdibuixa

la teva vida, el meu destí, i la resta.

Si no brillàs la llum amb tanta mala

folla i amb tanta poca traça,

diria encara que t'estimo,

que ocupes els meus somnis, que ens pertany

un lloc sota el sol i el fulgor tranquil

de la lluna al crestaix de les muntanyes.

En gran pecat vaig trobar una gran pena.

Ed. Proa

Animals fenomenals o per què els peixos tenen cames

Ahir vam tenir una tarda fantàstica plena d'animals fenomenals, però sobretot de peixos amb cames, gràcies a Vabau, l'Elisabet i en Toni que ens van explicar qui són.

Què fan, com ho fan...

I el conte

Petits i grans vam deixar-nos endur per la màgia d'aquests peixos que caminen cap als seus somnis.

Al final nenes i nens van dibuixar els seus animals fenomenals que decoraran la llibreria i el blog de Vabau durant uns dies!

També vam tenir una visita sorpresa gràcies!

Esperem que nens, nenes i grans estimeu els peixos, nosaltres estem una mica preocupats perquè hi ha un peix que va volar i no sabem a quina casa ha anat a parar, esprem que el cuidin!

La pedra de la paciència

La pedra de la paciència, sangué sabur, premi Goncourt 2008, no deixa indiferent ningú.

Un home jau en estat vegetatiu damunt un matalàs, té una bala a la nuca. A fora els trets i l'alto el foc es reparteixen el dia. Al seu costat la seva dona que el cuida, resa, li parla...

La història passa en algun indret qualsevol de l'Afganistan, no té importància perquè a aquestes històries no els cal ni noms ni cognoms. És la vida. Rahimi va desgranant amb un llenguatge magnífic, amb frases curtes que fan que la novel·la tingui un ritme angoixant, la vida d'aquesta dona que en mica en mica va buidant la ràbia que sent envers el seu marit que va triar la guerra santa.

En la mitologia persa, Sangué sabur, és una pedra màgica a la qual pots confiar tot allò que no es pot dir en veu alta, secrets, confessions, pensaments... que la pedra va absorbint fins que un dia esclata i la pedra t'allibera de tot. La protagonista converteix el seu home en una sangué sabur. Mentre en té cura, li confessa tot l'odi que sent, l'horror en què ha viscut des que el coneix... les frustracions, el menyspreu. En silenci espera que la seva pedra esclati.

"Es desaconsella que una verge jove freqüenti les altres noies casades. Foteses! Havia de dormir amb la teva mare, que vetllava per a mi, o més ben dit, que vetllava per la meva castedat. I tot allò li semblava tan normal, tan natural a tothom. Fins i tot a mi! La solitud no tenia nom per a mi. De nit dormia amb la teva mare i de dia xerrava amb el teu pare. Sort que hi era ell! Quin home! Només el tenia a ell. La teva mare no ho suportava. Quan em veia amb ell, es crispava. Em feia passar de seguida cap a la cuina. El teu pare em llegia poemes, m'explicava històries... em feia riure, escriure, pensar. M'estimava. Perquè t'estimava a tu! Estava orgullós de tu quan lluitaves per la llibertat. Me'n parlava. Va ser després de l'alliberament quan et va començar a odiar, a tu i també als teus germans, quan només lluitàveu pel poder!"

Un cant a la llibertat, un retrat de l'absurditat de la guerra, de l'opressió de la dona arreu i una denúncia dels fanatismes, escrit de manera excel·lent.

Publicada en català per Empúries i Siruela en castellà.

Los domingos de Jean Dézert

Us he de confessar que vaig agafar aquest llibre per la portada... em transmetia una calidesa i un convida'm a llegir-me... cosa habitual amb els llibres d'Impedimenta.

"Durante toda la semana espera el domingo. En su ministerio, espera el ascenso, mientras espera la jubilación. Una vez jubilado, esperará la muerte. Él considera la vida una sala de espera para viajeros de tercera clase. Una vez adquirido el billete, no le queda más que, sin moverse, mirar pasar a los ferroviarios por el andén. Un empleado le avisará cuando arranque el tren; pero él no sabe hacia qué estación."

Los domingos de Jean Dézert és un conte llarg o una novel·la molt breu sobre en Jean Dézert, un funcionari francès que per la seva actitud ens recorda a Bartleby, l'escrivent.

"A menos de tropezar con él, nadie lo distinguiría entre la multitud, de tan incoloro como va vestido. Lleva un cuello postizo demasiado grande y una corbata cualquiera. Las perneras de su pantalón, así como las mangas de su chaqueta, se arrugan por sí mismas en las rodillas y en los codos. Sus pies caben cómodamente en unos zapatos cansados."

Jean Dézert és un home de costums, discret, vulgar, cada dia fa el mateix, de la feina a casa i de casa a la feina, menja cada dia al mateix cafè... només els diumenges la fantasia s'obra camí entre la monotonia setmanal.

"El domingo es la vida entera para Jean Dézert. A él le gusta ese día que pocas personas comprenden. Él no se cansa de recorrer y errar a lo largo de los grandes bulevares."

Tanmateix, Jean Dézert té una afició, durant la setmana, recull els fulletons publicitaris que li donen i un diumenge es decideix a fer-ne cas, comença el dia prenent un bany calent amb massatge, es talla els cabells, esmorza en un vegetarià antialcohòlic i acaba la jornada en una conferència sobre salut sexual. En un d'aquests diumenges de fantasia coneix una dona capritxosa amb qui pretén casar-s'hi, viu una mena de bogeria d'amor que està a punt de dur-lo al suïcidi que el planifica, com no podia ser d'una altra manera, per un diumenge.

Us he regalat breus fragments perquè és difícil parlar de la senzillesa de la història, però és sorprenent la capacitat de Ville de Mirmont per endinsar-se en les misèries humanes. Un vot a favor de recuperar històries curioses, sense fets trepidants que no siguin els propis de la condició humana. Un relat per llegir un diumenge a la tarda.

Publicat per Impedimenta

Winesburg, Ohio

Els qui em seguiu deveu haver notat dues debilitats... Libros del Asteroide n'és una i l'altra, la col·lecció El cercle de Viena que acaba de publicar Winesburg, Ohio i és fantàstica!

Un vell, del llit estant, mira per la finestra que dóna al carrer principal de Winesburg. Des d'allà observa amb deteniment la quotidianitat dels habitants, en aparença res sembla extraordinari, però en el fons cadascú busca el seu paper en una comunitat curiosa. Anderson dibuixa uns personatges grotescos, descriu situacions absurdes (tal com ho va ser la mort del propi autor que es va empassar un escuradents tot bevent un dry-martini) i grata la superficialitat dels personatges per descriure'ls vius, contradictoris i gens plans. Tot amb un llenguatge acurat i molt fotogràfic.

L'ofici de periodista de Sherwood és patent en aquesta crònica d'un poble. La vius com si fossis un habitant més assegut al costat del vell que observa la finestra. Cada capítol ens descriu una persona del poble, són diferents històries totes lligades per un fil gairebé invisible sense el qual, però, Winesburg no seria el mateix. "Contes a la caixa d'una novel·la" com molt bé escriu David Castillo. Us he de dir que l'he trobada molt cinematogràfica, m'he imaginat tots i cadascun dels seus personatges abillats amb un peto texà, el barret de palla, els vestits de les dones, els carruatges de cavalls i les botigues d'ultramarins plenes a vessar d'objectes i amb aquells pots de vidre plens de caramels...

Us deixo amb una cita que em va fer agafar unes ganes de queixalar una poma...

"A la tardor passegeu pels horts i el terra s'ha endurit amb la gebrada que teniu sota els peus. Els mossos ja han collit les pomes dels arbres. Les han posades en barrils i les han enviades a les ciutats, on se les menjaran en pisos que són plens de llibres, revistes, mobles i gent. Als arbres, només hi queden unes quantes pometes arrugades que els mossos han rebutjat. Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s'ha concentrat en una mena de porció rodona d'un dels costats de la poma. Correu d'un arbre a l'altre, pel terra gebrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pometes arrugades."

Menció especial per la traducció excel·lent de Francesc Parcerisas i l'edició del llibre, la coberta reprodueix un quadre de Grant Wood, American Gothic, que podrien ser dos habitants de Winesburg, perfectament.

Publicada per Viena en català i Cátedra en castellà

El vol de l'ibis roig

Una portada suggerent, una autora brasilera per a mi desconeguda, Maria Valéria Razende. Pura màgia i poesia dins aquest menut llibre ple de sensualitat, duresa i vida, molta vida.

El vol de l'ibis roig ens parla d'en Rosálio, un manobre i una prostituta, la Irene. Després d'un encontre fortuït en què Rosálio no té diners per pagar a la Irene els serveis prestats, troben la manera de satisfer-se mútuament, la lectura i les històries orals fan la resta.

"Després de la mort d'en Bugre, vaig viure sol al seu casinyot i el que posseïa va passar a ser la meva herència, que tothom podia veure, i tots trobaven que estava ben fet, perquè jo era un fill sense pare i ell un home sense fill, però la part més grassa del que en Bugre em va deixar era una cosa diferent, una riquesa que tan sols es guarda si es reparteix, perquè les històries la gent les oblida si no les explica a ningú. Únicament quan explicava històries, cada vespre, era quan la meva ànima es calmava, si no el desassossec s'enyoraria de mi..."

Se'm fa difícil parlar d'una novel·la que és poesia, en què cada capítol té nom d'un color, és allò que Garcia Márquez fa tan bé, el realisme màgic que sembla que corre per l'Amèrica Llatina. En Rosálio no ha pogut aprendre a llegir i circumstàncies de la vida, no és fins que coneix la Irene, una prostituta, qui n'hi ensenya. Les històries orals sempre l'han fascinat, l'han fet viure tantes vides, tantes mil i una nit brasileres... que ara omplen l'Irene de vida.

"Ai Rosálio, si jo hagués sabut, molts anys enrere, que existia un home així, capaç de fer amb les paraules un món més gran que el meu, un món ple d'històries per riure i plorar, que em tragués de les ombres de la por d'acabar sense ni tan sols haver començat a viure una vida que valgui la pena, que llevés amb el groc, el blau, el verd, el rosat, el color de cendra d'aquesta ànima que carrego com si fos una barra de plom, hauria corregut món, sense por de fam i fred, l'hauria trobat i, si m'hagués estimat, qui sap si aleshores la meva vida tindria alguna esperança..."

Si tenim en compte que l'autora és una monja vinculada a la teoria de l'alliberament i que treballa en l'alfabetització de la població brasilera, entenem el reguitzell de personatges que es dibuixen a la novel·la i que han degut ser font d'inspiració. Sens dubte, un regal pels sentits, en època d'immediatesa i on la força de les paraules i les històries sembla perdre valor.

Més motius per llegir-la, visiteu Neguit de pantorrilla i motius per recomanar-la, Viu i llegeix. Gaudiu-la!

Publicada pel Club editor en català i Alfaguara en castellà

Les germanes Grimes

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç, i quan miraven enrere sempre semblava que el problema havia començat arran del divorci dels seus pares. Això va passar el 1930, quan la Sarah tenia nou anys i l'Emily cinc."

Som als anys 30, en plena depressió econòmica. Dues germanes, la Sarah i l'Emily, viuen el divorci dels seus pares. Ell és un periodista frustrat que treballa en un diari pamfletari. La mare, Pookie com li agrada que l'anomenin, és una dona inestable que canvia de feina constantment i arrossega les nenes amunt i avall, de casa en casa. La Sarah adopta les aspiracions de la seva mare, casar-se amb un marit guapíssim i viure en una casa modèlica (el model americà). L'Emily és independent, alliberada i aconsegueix una beca per la universitat, on estudia literatura. En aparença totes dues assoleixen els seus somnis, la realitat és que el príncep blau de la Sarah es converteix en un ogre i les relacions alliberades de l'Emily només fan que turmentar-la perquè en el fons vol una parella estable.

Fins aquí, potser no us atrau gens tot el que he explicat. Tot plegat és trist i depriment, però gràcies a la manera d'escriure de Yates, gires pàgina rere pàgina per saber una mica més d'aquestes dues germanes. T'adones que la felicitat absoluta no existeix, tanmateix, sempre hi ha petits moments de felicitat enmig del tot que són els que ens fan tirar endavant, Germanes Grimes incloses. La literatura de Yates molt recomanable. Àcida i punyent. Poso a la pila dels pendents l'altra obra traduïda recentment al català Revolutionary Road. Confesso que visc un idil·li amb els autors nordamericans nascuts a principi del segle XX.

Vaig començar a escriure sobre el llibre abans de sant Jordi, ara l'acabo i em reafirmo, passats els dies el record de les germanes Grimes és pregon.

Publicat en català per Proa i Alfaguara en castellà

Balanç

Mal de peus, d'esquena, de braços, de cap... però satisfacció, un sant Jordi rodó. I això que el dia de sant Jordi el vam començar fosc, els llums de la llibreria no anaven!

Hi ha hagut algun favorit, Cercas, Larsson, però també Baulenas, Casajuana... i ningú ha cremat el sant Jordi amb un sol llibre que si no es troba és com si el món s'acabés. El Silenci del Gaspar Hernández a l'Espolsada no ha estat el més venut simplement perquè no me n'han servit ni un, però estic molt orgullosa que entre els més venuts de la llibreria hi hagi Quiet de Màrius Serra, Olor de colònia de la Sílvia Alcàntara, En lloc segur del Wallace Stegner i molts llibres de fons. És l'avantatge de celebrar sant Jordi a la llibreria. L'Stilton ha triomfat com era d'esperar, però també els Vabau, els clàssics i aquest magnífic conte Ratpenats a la biblioteca.

Una setmana molt intensa amb detalls de petites grans clientes que fan una olor!

La dificultat de regalar-me llibres, però els de casa sempre se'n surten.

Rellotge sense busques, de Carson McCullers, ed. del Salobre i Espejo, de Suzy Lee

Us deixo amb unes quantes fotos del que ha estat la setmana:







A tothom, gràcies!