La hoja plegada

Aquells que us deixeu caure per la llibreria o em coneixeu sabeu que tinc una debilitat per l'editorial Libros del Asteroide i els seus llibres, no em canso de reivindicar-los, de donar-los lloc a les prestatgeries i de recomanar-los, tanmateix no deixo de demanar més traduccions al català del seu catàleg.

Aquests dies m'ha acompanyat La hoja plegada de William Maxwell de qui ja vaig comentar Van venir com orenetes i n'he quedat tant o més enamorada. Em costa de descriure la sensació que t'envaeix quan llegeixes Maxwell, t'abraça una dolçor melancòlica que et dibuixa uns somriure malgrat la duresa de les seves històries.

En aquest llibre, Maxwell se centra en un punt conflictiu de la vida, el pas de l'adolescència a l'edat adulta i ens ho explica a través de Lymie Peters i Spud Latham, tots dos protagonistes. El llibre està dividit en quatre parts compostes de capítols curts d'una descripció acurada però mai carregosa. Als suburbis de Chicago dels anys vint neix l'amistat entre Lymie, un nen orfe de mare, escanyolit, intel·ligent, no massa hàbil i Spud, tot múscul, atleta i un desastre amb els estudis. Aquesta amistat la podríem definir com una simbiosi ja que neix de la necessitat de les mancances de l'un i de l'altre, plegats però caminen fins a la universitat on passa la major part de la història. Aquí apareix l'amor, s'intueix una homosexualitat, les relacions de poder de les germandats de les universitats... Lymie i Spud caminen per primer cop en sentit oposat i l'amistat esdevé malaltissa, sobretot pel dèbil Lymie.

No vull comentar-ne res més, perquè m'agradaria que el llegíssiu, doncs és un llibre de relacions, de persones, sense una trama trepidant, tanmateix t'atrapa per la saviesa que s'hi amaga. Només una cita per anar obrint boca:

"Para conocer la injusticia del mundo sólo hace falta un poco de experiencia. Para aceptarla sin amargura o envidia se necesita casi la suma de toda la sabiduría humana..."

Publicada en castellà per Libros del Asteroide

L'últim patriarca

Aquests dies arriben una pila de novetats de cara sant Jordi i entre elles els premis, sempre fan una mica de mandra, però com que la clientela pregunta, val la pena estar al dia. He optat per L'últim patriarca, deixant de banda prejudicis i encotillaments, he intentat aïllar-me de comentaris per gaudir de la novel·la, i ara sí ja puc dir que s'ho val.
L'últim patriarca és una novel·la de lectura àgil carregada de contingut que s'estructura en dues parts ben diferenciades, de capítols curts amb títols curiosos que fan ganes de continuar llegint.
La primera part ens presenta la història de l'últim patriarca, Mimoun, un nen consentit nascut en el si d'una família plena de dones, on la mare, l'àvia de la narradora-protagonista sense nom, li permet tot perquè el nen no està bé. És curiós perquè la protagonista no ha nascut i beu de les tradicions orals i del que li han dit per explicar-nos qui és el seu pare, on creix, com i i què esdevé.
"Les germanes més grans de Mimoun eren dones d'aquelles com cal, que no havien creat mai cap problema, prudents, treballadores, honestes, i a cap d'elles se li havia conegut un sol flirteig, ni una sola mirada poc decorosa abans del seu casament. Mimoun n'estava orgullós, sobretot des que havia comprovat que hi havia tantes putes pel món que necessitaven un home com les gosses o les conilles. Les seves germanes eren com havien de ser, castes."

Aquesta és la visió que Mimoun té les dones malgrat haver-ne crescut envoltat. Llegir la primera part m'ha transportat als paisatges del Marroc, als patis de les cases, les olors del pa acabat de fer i sobretot m'ha recordat als llibres de Fàtima Mernisi, però també Al Marroc sensual i fanàtic de l'Aurora Betrana del qual en reivindico la lectura.
La segona part la vivim en una capital de comarca que fa pudor d'adobs, que té molts porcs, fa fred i hi ha molta boira, on a la petita protagonista li toca viure a cavall entre dues cultures que xoquen constantment. Tota la narració conté dosis de violència que et fan estremir, però a la segona part Mimoun es vol justificar a si mateix pel seu comportament i s'autoconvenç de la infidelitat de la seva dona per així drogar-se, emborratxar-se, jugar, pegar i anar de putes sense cap tipus de remordiment, amb la diferència que ara no només rep la seva dona sinó els fills i la filla a qui ell tant estima. En aquesta segona part entren en conflicte les diferents maneres d'entendre l'amor i el pòsit que deixen les relacions.
Per sort, la protagonista va a l'escola i descobreix els llibres i sobretot el diccionari que al final de cada capítol li permet alliberar-se de tot el que ha viscut.
"No em va pegar, tampoc, tot i que jo hauria jurat que ja estava morta només de veure'l esperant-me a l'ampit de la porta. Només va dir no la tornaràs a veure i jo vaig sentir-me la Whoopy Goldberg a El color Púrpura. Va vana, que no té sinó aparença, sense realitat. Vaca no és més que la femella adulta del bou. Vacació és vacança. Vacada un ramat de vaques."
Ja he dit que són capítols curts de lectura àgil però amb molt contingut que val la pena que tasteu i així descobrireu de quines fonts la Najat ha begut i llegit.
En un sol llibre s'aborden molts temes: la immigració, l'adaptació, la violència de gènere, els xocs culturals... que per la joventut de l'autora s'endevina que li ha tocat créixer molt ràpid.
Publicada en català per Planeta

Només socis

A vegades necessites llibres profunds, divertits, novel·lasses... però de tant en tant necessites alguna cosa que et faci passar una bona estona, desconnectar i sentir-te enmig d'una trama detectivesca. Ferran Torrent és per a mi una vàlvula de descompressió, un divertiment de bona qualitat literària amb uns diàlegs àgils però incisius.

A Només socis Torrent no només fa un retrat àcid de l'entremat politcoeconòmic del País Valencià, sinó que aquest cop ens porta fins a Viena per introduir-nos l'holocaust dels qual uns quants valencians també en foren víctimes. A partir d'aquí estirem el fil fins a conèixer la Brigada jueva encarregada d'eliminar els exlíders nazis que hi ha arreu, els serveis secrets del Mossad i la CIA.

Només Socis és un punt de trobada de vells protagonistes en l'obra de Torrent, hi tenim Butxana, Tordera, Juan Lloris que li serveixen per narrar un llibre que passa molt bé i per introduir-nos personatges com Carla, una dona amb caràcter i sobretot compromesa que fascina Butxana, que en aquesta vida ja només aspira a comprar-se una illa per poder-ne ser l'amo.

"-M'agrada Carla-digué.

-S'ha dedicat en exclusiva a complir la paraula donada pel seu avi. És advocada i economista, sap idiomes, amb un futur professional esplèndid als Estats Units, però encara que et resulte complicat entendre-ho hi ha gent capaç de sacrificar-ho tot, passar per on siga, per un objectiu ètic que considera un deure."

És Torrent en estat pur, només que tinc la sensació que aquests personatges ja han donat de si tot el que tenien, només espero que no sigui un símptoma semblant al que pateix l'escriptor Ferran Torres, un dels protagonistes del llibre.

Publicat per Columna en català

Els vençuts

Enguany l’editorial l’Avenç té prevista la publicació de les memòries de Xavier Benguerel prologades per en Pere Calders. Benguerel va viure la guerra civil i l’exili de primera mà tal com relata en el llibre Els vençuts, un episodi molt ben descrit pel seu company, Pere Quart, a Les corrandes d’exili. Edicions de 1984 va reeditar aquest llibre en la col·lecció Temps maleïts fa un parell d’anys. Els vençuts és una crònica que pot confondre’s amb una novel·la, la realitat sempre supera la ficció, i és que és tan dur i trist l’episodi de la nostra història que s’hi narra, que un tendeix a creure que això no és veritat.
“Al capdavall, la mort s’anava convertint en un vulgar incident i, a certs moments, en una escapatòria desitjable.”
La història està dividida en dues parts. La primera, Els fugitius, que comença amb l’èxode dels protagonistes cap l’exili amb les tropes franquistes trepitjant-los els talons, el creuament de la línia i l’arribada a França que no era ni de bon tros la terra acollidora que s’havien imaginat. La segona part, La fam i les fúries, on les persones que van viure l’exili deambulaven pels carrers com si el caminar fos el seu únic destí. La seva destinació no era altra que els camps de refugiats de les fredes platges de França. Capítol de la història d'Europa que sovint s’ha volgut obviar.
Precisament, per no caure en l’oblit, la tria d’aquest llibre.
“Es poden perdre moltes coses, Pineda, fins i tot una guerra; però que un poble es perdi...”
Ressenya publicada a la revista Sàpiens del mes de març
Publicat per Edicions de 1984

Primer any enviant i rebent

Demà 24 de febrer farà l'any que vaig emprendre aquesta temerària aventura d'obrir una llibreria. Tothom del sector em deia ets boja, no ho facis, les llibreries estan condemnades a desaparèixer, no et faràs mai rica. La gent de fora em deia quina idea més bonica, que romàntic estar tot el dia entre llibres, quina feina més agradable.

Avui passat un any crec que he trobat l'equilibri entre tots dos punts de vista. Estic d'acord, és una temeritat, a les petites llibreries no ens ho posen gens fàcil, sobreviure entre l'allau constant de novetats i oferir un bon servei és una lluita constant i diària. Ara bé des d'aquí reivindico les llibreries de comarques i de proximitat on la relació amb la clientela fa que t'aproximis al romanticisme de viure entre llibres i pels llibres.

Fa uns dies vaig tenir una petita crisi, fruit dels nervis del primer aniversari, i vaig agafar un llibre, Soldados de cerca de un tal Salamina, d'Eduardo Fernández, prologat pel Llibreter, reconec que em vaig fer un tip de riure, em vaig sentir identificada en moltes de les anècdotes i vaig veure que les meves pors i angoixes eren compartides. Des d'aquí en reivindico la lectura que m'ha donat forces per celebrar l'aniversari amb optimisme.

Una altra persona que encomana optimisme és en Màrius Serra, ahir vam tenir-lo a l'Espolsada presentant el seu llibre Enviar i rebre, un recull d'articles molt interessants que en Màrius ha anat publicant en els últims vint anys i que com ahir deia el seu presentador, l'escriptor Josep M Boixareu, parafrasejant-ne el títol heu "comprar i llegir" per saber-ne més.

Enviar i rebre són dos verbs que tenen molt a veure amb el tarannà d'una llibreria on enviem i rebem informació constantment, on l'intercanvi d'opinions és bàsic.

Gràcies Josep M i gràcies Màrius, gràcies a tothom que vau ser-hi, l'Espolsada en vol fer molts més!

Adreça desconeguda

Sota una aparença de senzillesa s’amaga la força de les paraules, no cal ni una sola pàgina més per copsar l'horror d'una època. Adreça desconeguda ens narra una relació epistolar entre dos amics i socis, Max Eisenstein que viu als EUA i Martin Schulse que ha tornat a Alemanya amb la família just quan el nazisme comença a estendre’s i Hitler es fa gran. Max escriu puntualment a Martin per mantenir-lo informat de com va el negoci i per sentir a parlar de l'Alemanya que tant enyora:
"... encara sento amb força l’encís d’Unter den Linden: l’amplitud de la llibertat intel·lectual, els debats, la música, la camaraderia alegre."
Les notícies que arriben d’Alemanya però no són gens esperançadores, primer se’n sorprèn, fins i tot Martin al principi sembla descol·locat amb la notorietat d’un tal Hitler. "Aquell home és com una descàrrega elèctrica, tan fort com només ho pot ser un gran orador i un fanàtic. Però jo em pregunto, està prou bé del cap?"
A mesura que va avançant el temps però Max sent com perd un amic que és xuclat pel nazisme i que acaba justificant les atrocitats més grans en nom d’una ideologia, fins i tot gosa escriure aquestes paraules al seu amic:
"Mai no he odiat el jueu individual; a tu sempre t’he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t’he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça."
Amb només 68 pàgines, Katherine Kressmann Taylor, coneguda com a Kressman Taylor en té prou per explicar-nos el que la va dur a escriure la història:
"Poc temps abans de la guerra, uns amics meus alemanys, cultes, intel·lectuals, amb bon cor, van tornar a Alemanya després de viure als Estats Units. En un període molt curt, van convertir-se en nazis fanàtics. En una visita que van fer a Califòrnia, van trobar-se un antic amic seu pel carrer, un antic amic íntim que era jueu. No hi van voler parlar."
Publicada per la Magrana en català i RBA en castellà.

Havanera

Ara que el dia s’allarga, el sol brilla i comencem a tenir aires de primavera us vull recomanar una novel·la que vaig tenir la sort de topar-m'hi ara farà dos anys. Sempre que vaig de viatge a banda de buscar informació pràctica, procuro llegir alguna cosa d'autors autòctons o sinó literatura ambientada al país, m’ajuda a situar-m’hi. Així doncs preparant l'estada a Cuba va aparèixer Havanera de l'autor valencià Francesc Bodí. Havanera ens narra l’arribada de Josep Martí a l'Havana, just abans de proclamar-se la independència de l'illa, a partir d'aquí el protagonista es canvia el cognom perquè no el confonguin amb el general Martí, i es fa un lloc entre les classes benestants, els patrons dels ingenis de sucre i les explotacions agrícoles. Martí però ben aviat se sent decebut per la voluptuositat de l'Havana, comença a quedar-se sense diners i decideix provar sort i comença a recórrer l'illa. Poc a poc descobreix una realitat fins ara desconeguda, la d'un gresol de cultures: els xinesos arribats per guanyar-se la vida, els descendents dels esclaus africans, els propis esclaus, la santeria, les creences... la decadència d'una classe benestant espanyola, però sobretot la vida als ingenis, les explotacions de canya de sucre. Havanera és un llibre ple de passió, erotisme, sensualitat que et transporta a la Cuba de l'època, en definitiva és una bona novel·la, sobretot per aquells que vulguin endinsar-se per l'illa i no es vulguin quedar només a les platges de Varadero.

"Els amants havien intentat mantindre en secret la seua relació, però els treballadors eren sers primaris que s'havien criat enganxats a la terra i que coneixien a la perfecció el mecanisme dels instints. No sabien llegir ni escriure, però sabien desxifrar en els cossos els neguits més elementals, podien llegir el desig dels amants en l'espurneig dels ulls encesos i destriaven en el tremolor de les paraules la passió acumulada. Els sentiments i les emocions que la civilització occidental havia entronitzat sobre un devessall de conceptes i metàfores inextricables, per a ells no tenien més misteri que un simple esternut o un recargolament de budells."

Publicada per Bromera en català

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda amb motiu del centenari del naixement d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

31. Era el nostre joc preferit i quasi sempre guanyàvem, o l’un o l’altre; perquè anàvem tots dos a una i perquè teníem un amagatall secret: un petit quarto traster amagat rere un banc de fusta a l’entrada de cal Ronso, ple de serradures i teranyines, on tot just hi cabíem.

Així doncs el nostre homenatge a la Rodoreda.

La mort i la primavera

Enguany celebrem el centenari del naixement d'una de les autores més brillants que ha donat la nostra literatura, Mercè Rodoreda. Tinc pendent de fa temps la lectura d'alguns dels seus llibres, i aprofitant que aquest any es reeditarà bona part de la seva obra m'he decantat per La mort i la primavera.

És una novel·la que el seu editor, Joan Sales, li va publicar a títol pòstum, malgrat ella encara hi treballava, revisava i reescrivia i que per tant llegeixes amb apèndixs, notes, comentaris manuscrits... que fan que encara tingui més atractiu.

La mort i la primavera ens parla d'un poble situat en algun indret remot on la mort hi sobrevola constantment. Un poble on els habitants renillen com els cavalls, es comporten com a salvatges en estat pur i on res es diu pel seu nom.

Hi ha tanta brutalitat en aquest poble que l'autora la vesteix amb la poesia que ens ofereixen les flors, les abelles, els ocells, en definitiva, la natura. És una obra plena de símbols, Rodoreda en estat pur, la Rodoreda dels contes.

"A l'altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d'eruga i vaig trobar l'olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera".

Rodoreda contraposa constantment el més bell i el més odiós com a metàfora, els habitants volen morir per sentir-se vius i reencarnar l'ànima en la natura. El fet d'estar vius els oprimeix en uns cossos que no els deixen viure.

"No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

Per a mi no ha estat un llibre de lectura fàcil, cal llegir-lo acuradament, pair-lo, detenir-s'hi i entrar-hi, un cop hi ets t'atrapa.

La millor manera de retre homenatge a la Rodoreda és parlant-ne, llegint i parlant dels seus llibres, per això el dia 6 de febrer a la xarxa de blocaires en parlarem.


Publicada pel Club Editor en català

Firmin

Després de la meva última lectura ho tenia difícil, però ja feia dies que la rata de la portada de Firmin em cridava, com que sabia que havia de sortir en català em vaig esperar. Firmin és un llibre de lectura ràpida que no lleugera, un tribut a la literatura.

En Firmin és el benjamí d'una família de rates de 13 germans, és petit i té el cap gros, però és especial. Ell i la seva família viuen al damunt d'una llibreria de vell, passen gana, la mare és alcohòlica... Firmin ben aviat s'espavila i descobreix que el paper dels llibres serveix per enganyar la gana, fins que un bon dia descobreix que enmig d'aquell paper que s'empassa hi ha tot d'històries, històries que el faran encara més diferent, culte. En Firmin viurà moltes històries dels clàssics universals que arriba a confondre amb la seva.

"Jo, per part meva, he viscut més que tots ells i, a canvi, he mort de mil morts diferents. M'he mogut per l'existència deixant al meu pas un rastre de por, com un cargol. Quan em mori de debò, serà un anticlímax."

Aquestes hsitòries fan que Firmin se senti molt proper al món dels humans, els espia, s'hi acosta prudentment, va al cine a veure les sessions contínuades de clàssics, de pel·lícules pornogràfiques, fins i tot intenta aprendre el llenguatge de signes dels sords per poder-s'hi comunicar. Les relacions amb els humans no són com desitja i estan a punt de costar-li la vida un parell de vegades, fins que coneix en Jerry Maggon un autor de ciència-ficció fracassat amb qui comparteix casa, jazz, copes de vi negre i més llibres.

"Com que, per dir-ho així, m'havia agafat in fraganti, l'únic que em quedava era mantenir-me digne. De manera que em vaig limitar a passar la pàgina i continuar llegint. Em feia por que s'enfadés amb mi per haver arrossegat el llibre fins a terra, però el cas és que la situació li va semblar tremendament divertida."

En Firmin viu en un barri a punt de desaparèixer, van enderrocant les cases del barri, el cine, la llibreria... un món de decadència que intenta combatre llegint i vivint altres històries per evadir-se de la seva.

Una història adorable que em farà veure les rates d'una altra manera, també per les magnífiques il·lustracions que en Fernando Krahn en fa.

Publicat per Columna en català i Seix Barral en castellà

Edicions catalanes versus castellanes

Aquesta és una breu reflexió arrel d'un comentari de l'Anna en el meu post S'acaba l'any. Entre d'altres coses l'Anna preguntava si el fet que algunes edicions en català siguin més cares que les edicions en castellà fa desistir de comprar la versió catalana.

Aquí a la llibreria la majoria de gent ni s'hi fixa, qui compra en català ho té molt clar, i és més fins i tot entén que la tirada és més curta i aquesta té un preu més elevat. Ja se sap que viure en català és pura militància des que et lleves fins que te'n vas a dormir.

Ara bé, des d'aquí el meu toc d'alerta, perquè d'això sí que els clients comencen a queixar-se i a mi a caure la cara de vergonya, les edicions en català tenen faltes d'ortografia i gramaticals, les traduccions són en alguns casos inintel·ligibles... si us plau no escatimem els recursos a l'hora de treballar amb la nostra llengua, paguem el que toca als traductors, correctors i tots en sortirem beneficiats.

Heus aquí una breu reflexió per al cap de setmana.

Les veus del Pamano

"La història, quan entra en detalls, perd volada èpica. Jo, com que visc des de dins i de molt a la vora la història que m'ha tocat, no puc deixar de percebre aquests detalls."

Aquest nadal la meva vàlvula de descompressió després de tancar la llibreria ha estat Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. Puc afirmar que malgrat anar cansada, a dies rebentada, cada nit m'endinsava en la lectura d'aquesta gran novel·la. Quan fa dos dies la vaig acabar la meva pregunta va ser i ara què?
Si és cert que al principi del llibre em va costar, a mesura que anaven passant els capítols en Jaume Cabré aconsegueix transportar-nos de manera sublim del passat al present de la Tina, una mestra de poble que mitjançant la transcripció d'unes cartes ens va narrant la història de Torena.
Torena és un poble del Pallars amb habitants plens de silencis, rancúnies, delacions. Veïns dividits, republicans, falangistes amb majúscules, maquis amagats al Pirineu.
Una realitat viscuda a molts pobles del Principat. Torena però és l'Elisenda Vilabrú, una dona capaç de tot i més per defensar l'honor de la família, capaç d'autodestruir-se, de perdre qui més estima per l'orgull, per vestir una moral que en el fons està esquitxada de sang.
No exagero si dic que Les veus del Pamano hauria de ser un llibre de lectura imprescindible.

"Adéu filla meva. Fes el possible per respectar, tota la teva vida, la memòria i les idees per les quals jo dono la meva."

Publicat en català per Proa

S'acaba l'any

S'acaba l'any i m'agradaria poder fer un balanç tot comentant els llibres més venuts a l'Espolsada. És gratificant veure la bona acollida que han tingut els llibres, els autors i les autores dels quals han passat per la llibreria. S'acaba l'any i l'Espolsada té 10 mesos que han estat intensos, néixer, créixer i començar a caminar. Gràcies a la Isabel-Clara Simó, en Josep Maria Boixareu, en David Bassa, l'associació catalana de Tintinaires, Tintincat, a la Gemma Barbany i en David Montserrat, i l'Assumpta Montellà i l'Abel Camp, per creure-hi.

En català,

1. El caníbal, Isabel-Clara Simó

2. Mil cretins, Quim Monzó

3. Viure, reviure i pensar, Josep Maria Boixareu

4. El noi del pijama de ratlles, John Boyle

5. La maternitat d'Elna, Assumpta Montellà

6. El club eròtic dels dimarts, Lisa Beth Kovetz

7. El setè camió, Assumpta Montellà

8. Memòries, Jordi Pujol

9. El pont dels jueus, Martí Gironell

10. El conte número 13, Diane Setterfield

En castellà:

1. El niño con el pijama de rayas, John Boyle

2. Los bebés en el agua, Gemma Barbany

3. Un mundo sin fin, Ken Follett

4. La sangre de los inocentes, Júlia Navarro

5. El secreto, Rhonda Byrne

6. La ciudad sin tiempo, Enrique Muriel

7. La ladrona de libros, Markus Zusak

8. El cuento número trece, Diane Setterfield

9. Cien años de soledad ed. commemorativa, Gabo

10. La suma de los días, Isabel Allende

Com a curiositats, un mini llibre de l'Eva Piquer que es diu Supermaretreballadora i altres estafes està amunt del rànquing, per què deu ser?

Els tres còmics de Casals sobre història de Catalunya també ocupen un bon lloc: Guifré 897, La revolta dels segadors i Barcelona 1714.

Bon any i per molts llibres!

Fa mil anys que sóc aquí

El premi llibreter l’organitzem les llibreries de Catalunya. L’objectiu és destacar la qualitat d’una obra que passa desapercebuda enmig de l’allau de novetats publicades, però, que per la seva qualitat creiem que cal donar-li una oportunitat. Els llibreters proposem uns quants títols i un jurat pren la decisió final.

Enguany el premi ha estat concedit a Fa mil anys que sóc aquí de l’autora italiana Mariolina Venezia.

El llibre ens narra la història de cinc generacions d’una família, els Falcone, amb la qual vivim 150 anys de la història d'Itàlia, des de la unificació fins a la caiguda del mur de Berlín. La novel·la se situa al sud d'Itàlia, a l'oblidada regió de Matera, i recupera el plaer de narrar, descriure i de viure petites històries que acompanyen els habitants de la vila de Grottole. La veu que explica la història és la de les dones de la família immerses en una societat masclista, tanmateix són les que sembren la llavor del canvi.

Hi ha un treball lingüístic remarcable doncs els habitants de Grottole s’expressen en el dialecte tal com es transcriu en diferents fragments de l'obra, cal esmentar la tasca notable de l'Anna Casassas en la traducció.

Com diu l’autora: "En aquest món globalitzat, on tot és igual arreu, els aeroports, les botigues, les maneres de vestir..., la gent té la necessitat de conèixer coses que, encara que no siguin particularment felices o boniques, siguin autèntiques."

En certa manera, els personatges i les protagonistes de la novel·la m’han recordat als de dos llibres publicats recentment, El sol dels Scorta, de Laurent Gaudé, i L'art de viure, de la Goliarda Sapienza, que també s’ambienten al sud d'Itàlia, i a través dels quals també descobrim la història del país, l’escalfor del sol i l’olor de les oliveres, en definitiva la Mediterrània.

Enmig de la voràgine de llibres trepidants Fa mil anys que sóc aquí recupera el plaer per la lectura d’anar a poc a poc.

Publicada per La Campana en català i Gadir en castellà

Etiopía, un rostro con tres miradas

Avui us vull parlar d'un llibre de fotografies però que alhora és una magnífica guia de viatges. De fet aquest llibre és el culpable de les meves vacances en aquest extraordinari país ara fa tres anys. El vaig veure en una pila a la llibreria Altaïr, em va sobtar la verdor de la portada i vaig dir, jo vull anar-hi! Quina sorpresa quan vaig descobrir que aquella verdor era d'Etiòpia, les imatges que en teníem eren de sequera i terra erma.

Ara passats aquests tres anys sóc jo la que tinc una llibreria i resulta que ara és Altaïr que el recupera i l'edita sota el seu segell.

Us animo a regalar-lo en aquestes fetes, però sobretot a llegir-lo. En Javier Gozálbez i la Dulce Cebrián ressegueixen el país de nord a sud, i de l'est a l'oest desvetllant els secrets d'un país d'una gran diversitat que té molt a oferir.

Viatjar i llegir, llegir i viatjar...

El zoo d'en Pitus

Des d'aquí el meu petit homenatge a en Sebastià Sorribas, un dels culpables de la meva passió per la lectura.

Recordo com si fos ara El Zoo d'en Pitus, un regal d'aniversari, que no vaig poder deixar fins a acabar-lo. Aquells nens i nenes que van organitzar un zoo per recollir diners per poder pagar el tractament del seu amic malalt, sens dubte, un cant a l'amistat. També recordo amb un somriure als llavis el Festival al barri d'en Pitus, Viatge al país dels Lacets i la Cinquena Gràcia de Collpelat.

Llibres que sens dubte marquen el teu camí com a lectora/a. Val la pena posar tots els sentits a l'hora de triar els llibres que la mainada llegeix, d'aquests en dependrà la passió i l'hàbit, perquè no oblidem que llegir és un hàbit, un saber aturar-se i decidir quin temps del dia dediquem a la lectura.

Una abraçada Sebastià pels bons moments.

L'Espolsada a la ràdio

Aquesta setmana he tingut una grata sorpresa, m'han trucat de COMRàdio per fer-me una petita entrevista. Els diumenges al matí, dins el programa Serendípia, hi ha un espai que es diu Carretera i Llibres que fa un recorregut per les llibreries de Catalunya. Aquesta setmana han visitat l'Espolsada i m'ha fet molt feliç, aquí en teniu el resultat.

La casa de papel

Un blocaire va deixar un comentari quan parlàvem de La lectura i la vida, de l'Emili Teixidor, enmig del debat de per què la gent llegeix o no, dels preus dels llibres, els bestseller... fins que va sortir el tema de l'espai que ocupen els llibres. En Puigmalet va suggerir que sempre podíem fer com un dels protagonistes de La casa de papel i no ens en va voler dir res més. No vaig poder resistir la temptació de saber què passava.

La casa de papel és una faula escrita per l'autor argentí, Carlos María Domínguez, que en tan sols 119 pàgines ens descriu molt bé les obsessions que patim aquelles i aquells a qui ens agraden els llibres, a través de la història del llibre La línea de sombra. Un professor de literatura rep un paquet que conté el llibre adreçat a la col·lega a qui substitueix a la universitat, a partir d'aquí estira el fil i viatja fins a l'Argentina i l'Uruguai.

L'autor ens fa reflexionar fins a quin punt els llibres canvien el destí de les persones: "En la primavera de 1998, Bluma Lennon compró en una librería del Soho un viejo ejemplar de los Poemas de Emily Dickinson, y al llegar al segundo poema, sobre la primera bocacalle, la atropelló un automóvil." O bé són les persones que canvien el destí dels llibres.

Hi ha passatges amb els que m'hi sento tan identificada que no puc deixar de reproduir-los:

"Los lectores espiamos la biblioteca de los amigos, aunque sólo sea para distraernos. A veces para descubrir un libro que quisiéramos leer y no tenemos, otras por saber qué ha comido el animal que tenemos enfrente."

"La biblioteca que se arma es una vida. Nunca, digamos, una suma de libros sueltos."

Us convido a llegir-lo i a dir-hi la vostra, només espero que l'obsessió com la del protagonista no esdevingui malaltissa.

Publicat en castellà per Mondadori

El setè camió i La maternitat d'Elna

Ahir vam poder gaudir d'una presentació de luxe a la llibreria amb l'Abel Camp, historiador i bon amic, i l'Assumpta Montellà, historiadora i autora de La maternitat d'Elna i El setè camió, publicats per Ara Llibres.

Dos llibres que recullen històries orals, anècdotes, vivències d'una de les èpoques més tràgiques del nostre país, els darrers dia la República i l'exili dels vençuts. He deixat passar unes hores per pair el que vam sentir ahir, les imatges de la platja d'Argelers van i venen del cap... l'emoció...

L'Assumpta vibra tant amb el que fa que ho encomana, i encomana el gust per retrobar-nos amb la història. L'Assumpta escriu històries que són part del nostre passat, de la memòria col·lectiva. No oblidem que sense un passat no podem tenir un present.

D'aquí una estona l'Assumpta presenta El setè camió a La Vajol, lloc on van tenir els fets descrits al llibre. M'agradaria ser-hi i més després d'haver llegit el llibre i haver-te sentit. Endavant amb la tasca de dignificar el país i la memòria. Venim d'un silenci antic i molt llarg...

L'Elegància de l'eriçó

Acabo de llegir L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery que ha estat escollida Premi dels llibreters francesos 2007. Puc dir que no m'ha deixat indiferent, m'ha fet pensar i encara hi dono voltes. L'animal escollit serveix de metàfora per a les dues protagonistes, l'eriçó sembla una cosa per fora i n'és tota una altra per dins, i això és el que passa amb la Renée, una vídua de 54 anys i la Paloma, una nena de dotze.

La novel·la té lloc en un edifici de rics, a la rue Grenelle, de París, on la Renée fa de portera. És un immoble on mai no passa res i on tothom està pendent de la vida dels altres. La Renée és vista com una simple portera, el que ningú s'iamgina és que la portera llegeix Tolstoi, és una apassionada de la filosofia, el cinema i l'art. Viu amb un gat, en Leo.

La Paloma és la filla d'un exministre i diputat socialista, té una ment privilegiada i una intel·ligència sublim que destorben els del voltant.

El llibre està escrit a dues veus, llegim els dietaris de totes dues.

L'arribada d'un nou inquilí, en Kakuro Ozu, trastoca la calma aparent de l'edifici, i fa que la Renée i la Paloma comparteixin pensaments que retraten àcidament la progressia francesa.

Una delícia, plena de profunditat i de passatges d'una gran bellesa, a voltes impertinent i cínica, amb un humor fi, molt fi.

"La civilització és la violència controlada, la victòria sempre inasolida sobre la agressivitat del primat. Perquè primats fórem, primats restem, per moltes camèlies sobre molsa de què aprenguem a gaudir. Aquesta és tota la funció de l'educació. ¿Què és educar? És proposar incansablement camèlies sobre molsa com derivatius a la pulsió de l'espècie, perquè aquesta mai no cessa i amenaça contínuament el fràgil equilibri de la supervivència."

Publicat per 62 en català i Seix Barral en castellà

La lectura i la vida

Recentment s'ha publicat un estudi dels hàbits culturals, entre els quals els de lectura, que és per plorar i no precisament de riure. Per sort, també s'ha publicat el darrer llibre de l'Emili Teixidor La lectura i la vida que ens dóna les claus i ens facilita pistes de com ho hem de fer. És un llibre adreçat a pares, mares, educadors, i jo, crec que imprescindible per a tothom. Un llibre que comença amb aquestes paraules: "¿Us imagineu una vida sense llibres? Ara mateix, si desapareguessin tots els llibres de la Terra, seria com si el món hagués perdut la memòria. ¿Us imagineu a vosaltres sense memòria, sense records, sense passat, sense coneixements...amb el cervell en blanc, ben buit?" La meva resposta és no, no em puc imaginar una vida sense llibres, una vida sense el plaer que suposa obrir un llibre nou, el tacte als dits... aquella història que se t'emporta...

Què fa que no llegim prou? D'entrada, vivim en un país de cultura subvencionada que fa que la gent associï cultura amb gratuïtat, que s'escandalitzi pel preu d'un llibre, però que en canvi no li faci res deixar mig sou en altres coses (sempre respectables). És qüestió de valors, estem en una societat de consum ràpid i respostes immediates i és clar, un llibre sempre requereix un mínim esforç, d'asseure't i dedicar-li un temps. Un temps que al cap i a la fi, és un temps dedicat a tu, a enriquir-te... No puc estar més d'acord amb les paraules de l'Emili: "El llibre és l'altre nom del gran procés d'humanització de l'home. Aquells que no tenen llibres, a qui manquen els llibres, els mancarà sempre una part important del pensament, d'una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts...".

Mil sols esplèndids

Aquest cap de setmana he acabat de llegir Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini, conegut pel llibre Cometas en el cielo. D'entrada he de dir que em va costar ficar-m'hi, però d'en mica en mica la història, les històries, et van enganxant.

El llibre es divideix en 4 parts, les dues primeres serveixen per presentar-nos les protagonistes: la Mariam, una petita harami (bastarda) i la Laila (una nena feliç), la tercera i la quarta són la història que comparteixen ambdues dones, marcades per un destí, en un país com l'Afganistan, que les porta a compartir marit, Rasheed, casa i fills.

L'autor dedica el llibre a totes les dones afganeses, que com a tants països d'arreu, inclòs el nostre, han de suportar humiliacions, violència física i verbal, discriminació.

"A baix va començar la pallissa. Per la Laila, eren sons d'un procediment metòdic, familiar. Ni una maledicció, ni un crit, cap imploració, cap udol sobtat, només l'activitat sistemàtica de batre i ser batuda, els cops d'una cosa sòlida contra la carn, quelcom, algú, donant cops sords a una paret, estripant roba."

Com a teló de fons, la història de l'Afganistan, tres dècades d'invasions: la soviètica, els senyors de la guerra, els talibans i els nord-americans que coincideix amb el final del llibre. A l'Afganistan no hi ha ni una sola família que no estigui marcada per la mort, d'un bàndol o de l'altre. Malgrat la violència constant de la guerra, les vides de la Mariam i la Laila són un crit a l'esperança, al compromís i, per sobre de tot, a l'amistat que les ajuda a ser més lliures en la seva reclusió. M'ha captivat la vida d'aquestes dues dones darrera d'un burka. M'ha sorprès la capacitat de l'autor d'introduir-se al món femení, de sentir i pensar... per això no és un llibre només per a dones.

"La Mariam jeia al sofà, amb les mans entre genolls, mirant el remolí de neu que serpentejava i queia fora de la finestra. Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món."

Publicat per Amsterdam llibres en català i Salamandra en castellà.

Van venir com orenetes

Un any més tard de la seva aparició en castellà, Vinieron como golondrinas, arriba a les llibreries la traducció al català d’aquesta petita joia de William Maxwell, després de la bona acollida que ha tingut a casa nostra.

El llibre ens parla de la història de la família Morison que viu en un petit poble de l'oest mitjà nord-americà, a la dècada dels 20, i que pateix les conseqüències de l’epidèmia de grip espanyola. La família Morison perd Elizabet, la mare i esposa, i el fonament de la família. Per explicar-nos-ho, Maxwell divideix l'obra en tres parts i ens parla en boca de Bunny, el fill petit per qui la seva mare és un àngel; Robert, el fill gran a qui li falta una cama, i James, el pare i marit derrotat. A través d’ells se’ns narra aquest tresor, sense pressa, assaborint les paraules, la tristor, buidor però sense caure en la llàgrima fàcil.

"Si en James Morison s'hagués creuat amb ell mateix pel carrer, hauria pensat: "aquest pobre home està acabat..." però va passar per davant del mirall del rebedor sense veure-s'hi reflectit, i així no va saber fins a quin punt tenia la cara grisa i com, en qüestió de pocs dies, la malaltia, el patiment i el dolor l'havien envellit."

És un retrat de la vida quotidiana, una finestra a com vivia la gent de l’època. Maxwell té una capacitat descriptiva extraordinària, però minimalista, allò que pot dir amb una paraula no ho fa amb dues.
La novel·la pren el títol d'un poema de Yeats, i sembla que és el ritme de les orenetes el que ens marca la cadència del text.

Un petit gran llibre que forma part del magnífic catàleg de l'editorial Libros del Asteroide, http://www.librosdelasteroide.com/, que us convido a llegir.


Publicat per Libros del Asteroide en català i castellà

El llibre dels plaers immensos

El jove escriptor mallorquí, Melcior Comes, ens sorprèn amb aquesta novel·la tan immensa com el propi títol. El protagonista, Humbert Salavador Melamp de Rocaforta, és fill d'un noble mallorquí que se sent sobrepassat per tot el que l'envolta, el seu pare, la família, l'entorn.
"Vaig néixer en un temps en què la vida era aquella farsa que representàvem entre tots. Sóc català, de Mallorca, estranya terra, Mallorca, i continuo vivint com vaig aprendre: buscant sempre la felicitat. Tanmateix aquesta serà la crònica dels meus desvaris."
Humbert viu al límit i durant tota la història va temptant tota mena de riscs, buscant la seva existència.
A voltes la història et porta creure que se situa en els ambients nobles de segles passats pel to, l'escriptura, però la realitat s'encarrega de transportar-te en ple segle XXI. És un llibre immens perquè té una riquesa extraordinària que tanmateix no fa que la lectura decaigui. Melcior narra passatges d'una bellesa infinita però també escenes de sexe explícit.
"Però ella vivia com una aigua; oberta a mi com un bosc, un sol, un mar, ella allargada davant meu, amb les cames obertes, resolent tot el misteri de les coses amb la seva simple presència. [...] Portava el cony afaitat. Li vaig besar tendrament els llavis, passava la punta de la llengua per la seva estela entreoberta, estremida, llavors tocava l'himen amb els meus llavis i el xuclava, sentint tot aquell sabor de sal i cendra, de fruita i metall."
Són aquests contrastos els que fan que no puguis desenganxar-te d'aquesta novel·la que comença a Mallorca, passa per Barcelona, vitaja fins a Nàpols, s'estableix a Sicilia per tornar al lloc d'origen amb la felicitat tan buscada.
Publicat en català per Proa

La lladre de llibres

A mitjan agost vaig rebre de La Campana, La lladre de llibres, abans de la seva sortida a la venda. El títol m'era molt atractiu i m'hi vaig llençar de cap, i ara ja puc dir que si el títol era atractiu el llibre encara ho és més.

D'entrada el primer que crida l'atenció és que la narradora sigui la mort. Tenint en compte que el llibre se situa en plena Alemanya nazi, la mort descriu la feina que se li gira, l'horror que li provoca fer-la, però també descriu la història de la Liesel, la lladre de llibres.

La mare de la Liesel la dóna en adopció a una família alemanya, ella com a comunista no li queda més remei que pujar al tren, al tren de l'horror. La Liesel és acollida per una bona família, de bona gent, perquè de diners no massa, que viu al carrer Himmel, en un barri molt pobre de la població de Molching. La mare tot el dia crida i insulta però té un gran cor. El pare és una bellíssima persona que fuma com un carreter i toca l'acordió. Al carrer la Liesel també hi troba en Rudy, el seu millor amic.

La Liesel cada nit té malsons que la desperten i la millor teràpia és la lectura. El pare s'asseu al costat del seu llit i llegeix i llegeix i llegeix. Amb el temps la Liesel sent una forta atracció pels llibres i se'n converteix en una lladre. Els llibres i la lectura la salven de l'horror de la guerra. Sempre se'ns ha explicat com va viure aquell temps la comunitat jueva, aquest llibre parla de com va afectar la població civil alemanya que s'acaba convertint en còmplice del moviment nazi sense voler-ho. És evident que una part de la població alemanya combrega amb el règim però hi ha moltes víctimes alemanyes que no els queda més remei si no volen perdre la seva vida. El llibre ens mostra com hi ha gent disposada a perdre la vida per uns ideals, a la Liesel la salven les paraules, la lectura i els llibres.

"La lladre de llibres va mirar l'objecte pesant que duia a la mà i que li feia mal. El llibre. Les paraules. Li sagnaven els dits, com quan va arribar al carrer Himmel."

Publicat per La Campana en català i per Lumen en castellà.

Una carta molt llarga

Ja fa un parell d'anys de la publicació d'aquesta petita joia titulada Una carta molt llarga escrita per l'autora senegalesa Mariama Bâ. La protagonista, la Ramatoulaye, escriu una carta a la seva amiga Aïssatou per explicar-li la mort del seu marit, en Modou. La jove viu el període de reclusió conseqüència de la seva viduïtat i com si la pèrdua d'un ésser estimat no fos prou dura ha de fer front a les càrregues familiars que se'n deriven. "El moment més temut de qualsevol senegalesa és aquell pel qual ha de sacrificar els seus béns i regalar-los a la seva família política, i el moment en què -pitjor encara- a més dels béns ha de cedir la seva personalitat, la seva dignitat, i esdevenir quelcom al servei de l'home que la pren per esposa, al servei de l'avi, de l'àvia, del pare, de la mare, del germà, la germana, de l'oncle, la tia, dels cosins, de les cosines d'aquest home."

Durant el procés de dol la Ramatoulaye expressa les contradiccions de ser una dona que voldria ser lliure, canviar, però se sent massa lligada als costums i a la família. Ella somia en veu alta i és a través de les cartes que aconsegueix alleugerir el seu patiment mentre espera poder retrobar-se amb la seva amiga. La Ramatoulaye té, però, les esperances posades en la seva filla Daba que representa el present i el futur que ella mai podrà viure.

"A la Daba les feines de la casa no l'atabalen. El seu marit fa l'arròs tan bé com ella i, quan li dic que "malacostuma" la seva dona, proclama: "la Daba és la meva dona, no la meva esclava ni la meva serventa." Veig madurar la tendresa d'aquesta parella jove, que és la imatge de la parella tal com jo la somiava. S'identifiquen l'un amb l'altre i ho parlen tot per arribar a un acord."
Publicat per Takusan

El club eròtic dels dimarts

Des que va arribar a la llibreria me'l mirava, acompanyat d'una bona campanya de punts de llibre i una llibreteta per presentar-se a un concurs de relats eròtics, prometia. Puc dir que no m'ha decebut gens, sense ser una obra mestra de la literatura, Lisa Beth Kovetz, aconsegueix una narració fluida que t'atrapa des del primer moment sense caure en els tòpics de la literatura chick-lit. El club eròtic dels dimarts explica la història de 4 dones, la Lux, l'Aimee, la Margot i la Brooke, que treballen al mateix bufet d'advocats i que els dimarts es troben per dinar i exposen els seus relats eròtics.

El que comença essent un taller d'escriptura eròtica acaba en una amistat consolidada entre quatre dones d'edats, mons i tendències ben diferents. El llibre aprofundeix en aspectes de les relacions que sovint oblidem, però quan es posa massa seriós aleshores surt el punt picant i divertit del relat. El llibre es va construint amb les anècdotes de la Lux, una jove de barri marginal, que té molt clar que vol canviar i té la sort de conèixer les altres tres protagonistes, que si bé al principi li fan el buit, acaben meravellades de les lliçons de la vida que els dóna la més jove de totes.

A través de la iniciació a l'escriptura de relats eròtics acaba sortint el que realment són elles, les pors, les angoixes, les fantasies eròtiques... És un bon llibre per passar una bona estona, somriure i fins i tot riure amb algunes escenes!

Publicat per Proa en català

Herba d'enamorar

Quan vaig sentir parlar d'aquest llibre a la seva autora, la gallega Teresa Moure, vaig tenir ganes de comprar-lo d'immediat. La portada suggerent, l'entrevista... m'hi vaig posar de seguida. Teresa Moure ens narra la història de tres dones amb un punt en comú: el filòsof Descartes. El filòsof és el pretext per anar desgranant la vida d'Hélène Jans, bruixa i amant del filòsof amb qui va tenir una filla, Cristina de Suècia, amiga personal, que va abdicar perquè no volia tenir fills i una noia dels nostre temps, Einés Andrade, que escriu una tesi doctoral sobre la vida privada de Descartes. Einés disposa d'un bagul ple de records d'Hélène que són la base d'aquest patchwork que és la novel·la com la pròpia autora la defineix "vaig voler jugar a construir seqüències petites, que s'intercalen, com la vida. Això també em permetia de trencar la idea de gènere i poder-me servir de tot quant tenia a mà: poesia, assaig, narració, epistolari..."

D'entrada no és un llibre fàcil, costa posar-s'hi però un cop hi ets no el pots deixar, és un llibre dolç, que amaga molta saviesa, on les dones hi tenen un paper molt important.

"M'agrada l'aigua, tenir temps, el vi, els petons, esclatar a riure fins que em faci mal la panxa, la pluja, el sol, la Revolució, els ordinadors, netejar a fons i ordenar els armaris, les converses amb respostes picants i ràpides. Però el que més m'agrada és posar el món de cap per avall. Perquè els tòpics no arrelin i ni jo mateixa cregui que és veritat tot el que dic. "

Publicat per La Campana en català i Lumen en castellà.

Després de mig any de funcionament de la llibreria, un cop passades les vacances i ara que comença el curs, he decidit tenir un bloc per poder comentar i compartir les experiències i sensacions que produeix llegir un llibre o simplement tenir-lo entre les mans.
M'agradaria que no només fos jo la que ho fes, sinó que acabés essent una cosa interactiva entre lectors.
Com a llibretera us puc dir que una de les coses més boniques és la relació que estableixes amb algunes persones que cada setmana sens falta venen a comprar-se un llibre, es deixen aconsellar, te'n recomanen... el millor però és quan has aconsellat un llibre i aquest agrada!
Triar un llibre o recomanar-lo no és gens fàcil, i tenir temps per llegir-lo i compartir-lo encara menys. Amb aquest bloc vull deixar constància dels llibres que per un motiu o altre m'han agradat, captivat, atret... no necessàriament han de ser novetats, sinó llibres que estan esperant que algú els doni una oportunitat i que la màgia del boca-orella funcioni.
Salut i llibres!