Memorial Pere Rodeja

Dilluns vaig tenir el plaer de recollir el premi que la delegació del Gremi de Llibreters de Girona em va concedir, el Memorial Pere Rodeja. Va ser un dia de nervis i emoció, a primera hora de la tarda però, abans de marxar a Girona tenia cita amb el club de lectura juvenil de la llibreria que descobria per primer cop Henning Mankell, acabada la sessió vaig posar un dels cartellets que sovint he de posar a la porta i que informava que a les 6 tancava per anar a recollir un premi i cap a Girona falta gent.

Foto: Monmar comunicació

Aquí i aquí trobareu notes de premsa i resums de com va anar l'acte, en què també es premiava Bernat Puigtobella, editor de Núvol. I en aquest fantàstic article del Xavier Serrahima hi trobareu l'essència de tot plegat.

Amb la petició de molta gent i amb el compromís per part meva de fer-ho, intentaré transcriure les paraules que vaig pronunciar.

"Bona nit,

És tot un honor per a mi rebre aquest premi, és bonic que la gent del sector et reconegui la feina, però és un orgull pel nom que porta, Pere Rodeja, pel que implica i significa aquest nom per tots aquells que estimem l'ofici. Vull fer un agraïment als membres del jurat per pensar i creure en mi, gràcies doncs: Guillem Terribas, Lluís Morral, Berta Bruna, Marta Morera, Oriol Ponsatí-Murlà i Jordi Nopca.
Però també vull fer un agraïment molt especial a la meva mare per ensenyar-me a no defallir mai, a en Josep Maria pel suport i al meu fill. Ahir tot esmorzant em deia que havia de menjar molt per fer-se gran perquè volia ser llibreter! (jo volia plorar de l'emoció!).
Encara no té 4 anys, us imagineu que quan sigui gran encara pugui ser llibreter?  Si és així, voldrà dir que ens n'hem sortit, com a país i com a societat compromesa amb la lectura i la indústria editorial. També voldrà dir, com passa al país veí del nord, que les llibreries són punts de venda no només als particulars sinó a escoles i biblioteques, voldrà dir que hi haurà editorials que no ens faran la competència a les pròpies llibreries, (sona estrany, oi?) doncs passa!
Voldrà dir que practiquem un esport tan sa com visitar llibreries en família.
Mireu el dia de Santa Llúcia del 2011, recollia el Memorial Ferran Lara, en el discurs d'agraïment vaig dir que els llibreters érem una mena de franctiradors de cultura a peu de carrer, una espècie en perill d'extinció a qui caldria protegir per tenir un paisatge cultural més reeixit. Avui, penso que no hem avançat massa i encara afegeixo que les llibreries som patrimoni del país, som estructures d'estat (ara que tant se'n parla) perquè som espais de llibertat.
A l'Espolsada, cada mes passen una seixantena de persones pels 3 clubs de lectura que hi celebrem des dels 8 fins als 70 anys. Hi fem presentacions, trobades amb autors, il·lustradors, nits temàtiques dedicades a editorials i als seu fons, hi passen editors, traductors... i enguany fins i tot Catalunya Ràdio hi ha emès un programa de ràdio en directe (gràcies Sentits i Adolf Beltran). No parem de fer bullir l'olla, però no només a l'Espolsada sinó a tota la xarxa de llibreries repartides pel territori i amb pressupost 0.
L'Espolsada és a les xarxes, jo fa sis anys que dissabte rere dissabte faig la meva entrada al blog parlant d'un llibre o de lectura. No ens aturem.

A l'acta del Premi deia: "concedir el premi a la senyora Fe Fernández, de l'Espolsada, de Les Franqueses del Vallès, per la seva capacitat de convertir la llibreria en un lloc d'activitat, de posar en connexió al lector amb l'autor i l'obra, i de triar llibres segons criteris de qualitat al marge de tendències."

Són de les paraules més boniques que podrien dir sobre la llibreria. Aquestes línies donen sentit a la meva feina i per tot allò que lluito cada dia. Malgrat hi ha dies que tiraria la tovallola, de sobte tot té sentit quan tries un llibre com Segona persona del singular, de Sayed Kashua, editat per 1984, i un membre del club de lectura t'escriu un correu per dir-te que "sort tenim que fa set anys et vas quedar a l'atur i vas obrir la llibreria i ens fas llegir aquests llibres tan especials."
Aquest ofici té sentit perquè pel camí he trobat companyes com la Irene de l'Altell, sempre disposada a ajudar i compartir. Té sentit quan fas un ofici que t'apassiona i et permet fer amics, perquè, sabeu què? La literatura és vida i és ben viva i fer de llibretera et permet crear unes complicitats màgiques amb els teus lectors, també et regala uns bíceps (sense anar al gimnàs) gràcies a les caixes que movem tot el dia. Bromes a part, deixeu-me que acabi amb una cita d'un llibre que Viena acaba d'editar amb traducció de la Dolors Udina i il·lustració d'en Pep Montserrat, La llibreria ambulant de Christopher Morley.

Monmar Comunicació

"Com a norma, no acostumo a pagar més de quinze centaus per llibre, perquè la gent de cap no vol gastar gaire. Són capaços de pagar un dineral per un alambí o un filtre d’aigua, però no els han ensenyat mai a preocupar-se per la literatura! Tanmateix, és sorprenent com els arriben a emocionar els llibres, si se’ls venen els adequats. Més enllà de Port Vigor hi ha un pagès que sempre espera la meva arribada. Hi he estat tres o quatre cops, i sempre em compra llibres per valor d’uns cinc dòlars. El primer cop que hi vaig anar, li vaig vendre L’illa del tresor, i encara en parla. Li vaig vendre Robinson Crusoe i Donetes per a la seva filla, i Huck Finn i el llibre de Grubb sobre la patata. L’últim cop que hi vaig anar, volia un Shakespeare, però no l’hi vaig voler vendre. Em va semblar que encara no hi estava preparat.
Vaig començar a percebre bona part de l'idealisme de l'homenet en la seva feina. Era una mena de missioner ambulant, i també un predicador infatigable. Els ulls li centellejaven a mesura que s'anava entonant. 

-Déu meu! - va continuar. Quan vens un llibre a un home, no li vens només onze unces de paper, tinta i cola, sinó que li vens una vida nova. En un llibre hi ha amor i amistat, humor i vaixells que solquen el mar de nit; en un llibre de veritat, vull dir, s’hi pot trobar el cel i la terra. Mare de Déu! Si jo fos forner, carnisser o venedor d’escombres, en veure’m passar la gent correria a la porta delerosa de comprar la mercaderia. En canvi, la càrrega que jo els porto és la salvació perpètua (sí, senyora, la salvació per als seus esperits petits i atrofiats), i com els costa d’arribar-ho a entendre! És per això que val la pena: es tracta de fer una cosa que, des de Nazareth, a Maine, fins a Walla Walla, a Washington, no se li ha acudit a ningú més. És un camp d’acció nou, però pels ossos de Whitman que val la pena. Això és el que necessita aquest país: més llibres!"

La vetllada va acabar amb un sopar ben distès i molt ben acompanyada, ja entrada la nit, a la terrassa del Boira, en Bernat Puigtobella encara em feia aquesta entrevista, de premiat a premiada.
Des d'aquí vull donar les gràcies a vosaltres lectors, amics, clients per estar amatents a la llibreria. A l'Eudald, la Neus per la feina de premsa i a la Maria Carme. Vull felicitar a en Bernat pel seu premi i donar les gràcies a les coses fantàstiques i la gent que m'ha permès conèixer aquest ofici i una abraçada a les llibreteres lluitadores i estupendes, elles ja saben qui són.
Estic aclaparada.

Una abraçada,
Fe