El jilguero

No sé si us passa però quan hi ha un quadre que t'agrada molt i no pots parar de mirar-lo, t'hi acostes des de tots els angles possibles, te n'allunyes. Deixes de mirar-lo un temps, el vols tornar a veure, et transporta, et sedueix i gairebé diria que se t'emporta amb aquella gent, aquell paisatge, una època, un instant... El protagonista d'aquesta novel·la és precisament un quadre, La cadernera, del pintor Carel Fabritius que morí jove a causa d'una explosió de pólvora que va destruir un barri sencer de Delft, només van sobreviure dotze de les seves pintures.

La cadernera, Carel Fabritius

Si hagués d'explicar què fa Donna Tartt amb l'escriptura diria que s'assembla molt a l'efecte que em produeix mirar un quadre. Des de la primera pàgina et saps espectador d'una gran novel·la que no pots deixar de llegir. El protagonista és un adolescent de 13 anys que visita el Metropolitan amb la seva mare per veure el quadre de Fabritius, durant la visita al museu es produeix una explosió fruit d'un atemptat terrorista. En Theo Decker sobreviu entre la runa, els morts i una pila d'obres d'art, sense saber per què ho fa s'enduu la pintura que l'acompanyarà durant molt temps. Fruit del robatori i de la mort de la seva mare, en Theo encadena un periple vital que cal llegir, que cal patir, viure i sobreviure. Descobrirà l'infern, trobarà amics, únics, s'enamorarà perdudament, tastarà tota mena de substàncies i l'alcohol li anestesiarà el dolor de la pèrdua.

"Pero a veces, cuando menos me lo esperaba, el dolor me sobrevenía en oleadas que me dejaban sin aliento; y cuando estas retrocedían me encontraba contemplando los restos del naufragio iluminados a una luz tan cruda, enfermiza y vacía que me costaba recordar que el mundo había estado de todo menos muerto."

Tartt fa un relat trepidant que no pots deixar de llegir, d'una qualitat literària que queda palesa al final del llibre (no patiu, no us el diré) però les últimes pàgines del llibre són una lliçó de literatura, no és tan important el que passa sinó com Tartt ho escriu. És fantàstic conviure amb personatges tan ben dibuixats durant dies.
Hi ha passatges d'una gran bellesa que et porten a pensar i entendre perquè aquesta dona conviu amb cada llibre que escriu una dècada de mitjana. Enigmàtica i misteriosa (aquí en podeu veure una entrevista). No sóc de llibres tan llargs i és cert que potser hi ha algun moment que li hauria esporgat alguna pàgina, però la satisfacció que sents quan arribes al final té la seva recompensa. Vés per on, en una època en què les humanitats no estan de moda, l'art en totes les seves expressions és capaç de salvar-nos la vida.

"Todo lo que nos enseña a hablar con nosotros mismos, lo que nos enseña a salir de la desesperación entonando una canción, es importante. Pero el cuadro también me ha enseñado que podemos hablar unos con otros a través del tiempo."

Traduït per Aurora Echevarría (quina enveja traduir un llibre així)
Publicat per Lumen