Que en menys d'un any hagi llegit tres llibres d'Anne Tyler, Reunión en el restaurante nostalgia i Propios y extraños, em fa sospitar que la prosa d'aquesta dona em sedueix i molt. Em van fer descriure l'escriptura de la Tyler i vaig dir que era una teixidora d'històries, cosa que un cop més se'm confirma després de la lectura d'El hombre que dijo adiós.
L'Aaron un editor que treballa en l'editorial familiar que es dedica a publicar llibres per encàrrec, biografies de gent anònima, i petits manuals que van des d'una guia de vins a una guia de com marxar de casa els pares, se li capgira la vida com un mitjó un dia quan està a casa i la Dorothy, la seva dona, arriba de la feina i l'arbre del jardí es desploma i cau damunt la galeria on hi ha la Dorothy. El resultat d'aquest accident és la mort de la Dorothy i l'argument del llibre és la particular manera de l'Aaron de fer un procés de dol, de dir adéu. Es poden escriure molts històries sobre la pèrdua i el dolor... però segur que ningú ho fa com Anne Tyler, amb aquesta senzillesa, naturalitat que fa que emfatitzis amb l'Aaron, però no només pel dolor que sent sinó per la quotidianitat del procés. Aaron parla amb el fantasma de la seva dona, de fet la veu i la sent quan necessita petites indicacions de com moure's per aquesta nova vida de vidu fins que troba la manera adequada de dir-li adéu. És cert que no és una novel·la amb la profunditat d'altres llibres de Tyler, però sí que endevinem aquesta manera de fer tant seva, aquesta manera d'explicar-nos les coses de cada dia, aquesta manera de fer protagonistes anònims de vida poc glamurosa.
La ironia torna a ser una de les coses que em captiva de l'escriptora així com aquesta mirada tan particular i la manera com treballa els seus personatges. Quan acabes un dels seus llibres tens la sensació que d'aquella gent anònima del principi de la novel·la en saps un munt de coses com qui no vol la cosa. Amb aquesta discreció i aquest ànim de no jutjar Anne Tyler torna a seduir-nos i fa que posi la resta dels seus llibres a la meva pila de pendents.
Com diu Anne Tyler: "Cualquier cosa puede asimilarse si se trocea, si se come despacio. Incluso las lecciones más complicadas de la vida hay que tómarselas a pequeños bocados. El plato lleno asusta..."
Us recomano que llegiu aquesta entrevista, de les poques que ha concedit i que com diu ella, farà veure que no ha existit.
Publicada per Lumen
Traduïda per Ana Mata Buil
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada