Dissabte a la tarda de ja fa uns dies, la llibretera intrèpida abandona l'Espolsada per practicar un esport que als llibreters ens enamora, visitar altres llibreries. Sí, ho fem sovint i la gent et mira i et diu però per què vas a altres llibreries si ja tens la teva? I a més a més hi compres??? La gent no sap que és un esport molt sa i que sempre descobreixes i veus llibres que tu no tens, maneres d'exposar-los i tantes altres coses... Malalta de llibres, segurament.
Ara bé, el curiós del cas és quan ets en una minillibreria de parla italiana i et gires hi veus una cara que et sona i penses no pot ser, et tornes a girar i sí senyor et trobes aquell traductor que fa uns mesos vas tenir a la llibreria, la pròpia, per parlar-nos de la seva feina. Traductor i llibretera es troben en una llibreria i què fan? Recomanar-se llibres. He traduït Moo Pak és molt bo Fe, llegeix-lo. Servidora de vostè que admira als traductors li falta temps d'inspeccionar els serveis de novetats i descobrir que el llibre ja arriba...
Dissabte a la tarda havent dinat, la llibretera agafa el diari per buscar la mirada entusiasta d'una Dona que es va perdre i amb qui comparteix gustos literaris, patam, la ressenya de Moo Pak que ens encoratja a camuflar-lo entre els llibres d'autoajuda. Amb tot aquest seguit de coincidències no podia fer altra cosa que abocar-m'hi. Després de llegir-lo, m'he quedat sense alè.
Moo Pak és vida, és literatura, és fantàstic. Jack Toledano passeja pels parcs londinencs amb el seu amic Damien Anderson a qui explica els progressos que fa en l'escriptura del que ha de ser el llibre de la seva vida, i així tot passejant deixa anar un paràgraf de 180 pàgines. Com aquell qui no vol la cosa, sense capítols ni punts i a part, on llegim:
"Els millors escriptors saben que els adjectius són la mort de la narració. És per això que Raymond Chandler no escriu: "Vaig entrar a l'habitació. A terra hi havia una catifa enormement gruixuda feta d'etcètera que etcètera". El que escriu és: "Vaig entrar a l'habitació. La catifa em va fer pessigolles als turmells."
"Tenim el deure envers nosaltres mateixos, va dir mentre s'aturava a mirar el riu, i no envers la societat ni ningú més, de comportar-nos amb honor i dignitat fins allà on sigui possible. Amb dignitat, va dir, no amb pompositat ni amb orgull o petulància. I per sobre de tot, va dir, no hem de fer sermons als altres sobre com han de viure ni explicar al món com patim perquè el nostre germà o la nostra germana han mort o perquè hi ha hagut sis milions jueus assassinats o perquè els poderosos sempre han tractat de manera repugnant els pobres i els indefensos. Oi que és sorprenent, va dir, i vam reprendre el pas, que molt rarament siguin els qui han patit les persecucions els que clamen venjança, sinó només els que n'han sortit indemnes? Sembla com si la culpa que senten per la bona sort que han tingut els forcés a manifestar més dolor i més ràbia que no pas les víctimes, per por de semblar indiferents."
"La cosa més terrible que li ha passat a la gent d'ara, diu, és que ha començat a tenir por del silenci. En comptes de buscar-lo com un amic o una font de renovació, ara s'intenta fer-lo callar per tots els mitjans possibles."
Uau, silenci amics i amigues, seieu i gaudiu-lo.
Publicat per Raig Verd/Cómplices
Traduït per Ferran Ràfols
2 comentaris:
Doncs sí, uau!
El millor de tot és que jo me'l vaig mirar ahir i vaig pensar que podria estar bé, però simplement mirant-me'l ni de lluny vaig experimentar l'emoció i les ganes de llegir-lo que transmets tu amb el teu escrit.
Gràcies!!
Era un llibre que ja m'havia atret l'atenció sense saber per què.
Llig la teua ressenya i la de Marina Espasa tot seguit, les dues tan apassionades i tan poc corrents, que no isc a buscar una llibreria ara mateix perquè és la 1.39 h.
Publica un comentari a l'entrada