«Me llamo Mary Katherine Blackwood. Tengo dieciocho años y vivo con mi hermana Constance. A menudo pienso que con un poco de suerte podría haber sido una mujer lobo, porque mis dedos medio y anular son igual de largos, pero he tenido que contentarme con lo que soy. No me gusta lavarme, ni los perros, ni el ruido. Me gusta mi hermana Constance, y Ricardo Plantagenet, y la Amanita phalloides, la oronja mortal. El resto de mi familia ha muerto.»
I així arrenca la novel·la de la que no m'he pogut desenganxar en els últims dies, Merricat es presenta a si mateixa i ens dóna alguna pista del to de la novel·la. La Mary Katherine Blackwood viu en una casa, que t'imagines de somni, amb un jardí que només de pensar-hi ja m'hi trobo. Conviu amb la seva germana Constance i el seu tiet Julian, en cadira de rodes, i el gat, en Jonas. Diries que és un indret idíl·lic si no fos perquè ells són els únics supervivents d'un enverinament que va acabar amb tota la família, tots els indicis apunten la Constance, però no hi ha proves definitives.
The Blackwoods és el nom de la casa situada als afores d'una població de Nova Anglaterra, a prop del poble per poder-hi anar a peu però prou distant per mantenir-se lluny de la mirada d'uns veïns que acusen la Constance i la família d'alguna cosa més que un enverinament. Des de la primera pàgina endevines que la família amaga un secret molt ben guardat que ningú difícilment desvetllarà ni tan sols en Charles, un cosí que apareix i sembla interessar-se per la salut del tiet i de les dues noies, però que en realitat a qui persegueix és la riquesa que sembla que la família acumula.
En temps de novel·les paranormals i d'amors d'ultratomba de dubtosa qualitat literària que posen en entredit la novel·la gòtica genuïna, Shirley Jackson es revela com una ploma excel·lent a l'hora de crear suspens, de mantenir l'alerta i de reproduir l'atmosfera de tensió, però sobretot es revela com una escriptora excel·lent en la construcció d'un personatge, la Merricat, que a mesura que vas llegint esdevé més polièdric. Un d'aquells llibres que només acabar-lo ja vols tornar a degustar.
Oh, no, dijo Merricat, me envenenarás."
Publicat per Minúscula
Traduït per Paula Kuffer
2 comentaris:
Ho expliques d'una manera que ara mateix sortiria a buscar-lo. Sembla que expliquis un conte, d'aquests contes infantils que fan por.
Un més a la llista de llegir, què bé!
Doncs sí que feia una mica de por. Bé, por no, però genera una certa angoixa. Això sí, Merricat i Constance són dos personatges entranyables, que sap molt greu deixar.
Publica un comentari a l'entrada