Primavera, estiu, etcètera

Estic en estat d'eufòria i sé que no sóc l'única. Fins fa 4 dies no sabia qui era Marta Rojals ni que escrivia, però a fe de déu que en sentirem a parlar. Feia molt de temps que no tenia la sensació de ser engolida per un llibre, de comptar les hores que em faltaven per tornar a casa i recuperar la lectura i la història de l'Èlia.

L'Èlia, 34 anys, arquitecta. En Blai l'acaba de deixar, el despatx d'arquitectura on treballa va a la deriva per l'esfondrament de la bombolla immobiliària. Pel pont de tots sants torna al poble, a les Terres de l'Ebre, per oxigenar-se i retrobar-se amb els seus, però sobretot amb si mateixa. Fins aquí podria semblar un argument ja vist i llegit, però Rojals fa LITERATURA del que ens explica i és que la novel·la batega amb força.

Alguns la titllaran de novel·la generacional i fins a cert punt ho és, jo diria que pels nascuts a la dècada dels 70 és un llibre imprescindible, que no vol dir que no sigui extraordinari a totes les generacions. Jo, nascuda al 75 com l'autora, podria subscriure molts dels passatges, m'ha remogut detalls i situacions pràcticament oblidades però que eren allà, esperant que l'Èlia les digués en veu alta. I és que una de les virtuts del llibre són els diàlegs aguts i punyents.

"-Ai Joana, no sé si m'hai donat un cop, me fa un mal aquí...
-Això és que t'estan creixent los pits, cap de suro.
I ja no tenia tantes ganes de jugar a corda, perquè el cos et començava a fer nosa i cada vegada et feia més mandra saltar.
-Això és que ja necessites portar sostens, Eliete, que no ho veus?
-Que no, que no vui!
-Tu mateixa, ja me'ls demanaràs.
I arribava el dia que els hi demanaves, vençuda, i els volies de color carn, perquè no se't notessin a la classe de gimnàstica. I amb tot, els xiquets et venien per l'esquena i, clec, et feien petar els gafets contra la pell. Imbècil! Boing, boing, reien, fent el gest corresponent, i fugien corrents. Odiaves els pits, perquè et posaven en situacions indesitjables que abans eren impensables. De nits, somiaves que l'endemà et despertaries i tornaries a ser dintre d'aquell cos àgil i a prova de cops que un dia havia estat teu."

He xalat molt llegint el llibre en el reflex dialectal ebrenc, sembla que la literatura només es pugui escriure d'una manera estandarditzada, i per sort el català és molt ric en matisos i formes. Des de les comarques centrals tendim a que ens faci gràcia com parla la gent d'arreu del territori i això sovint els porta a adoptar el català de TV3, fent-nos una mica més pobres... L'Èlia de Cal Pedró ho sap molt bé:

"-Ui, doncs jo, ara que m'hi fixo, ja no sé qué dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l'accent, pero necessito uns dies d'immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt... Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el "lo"... (i em sap molt greu, eh?), pero per avorriment que se me'n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat.
El Bernat esbatana els ulls a un espant fictici: És que Barcelona és un monstre, Pedrona: un monstre devorador de patrimonis lingüístics."

Una altra virtut del llibre és el final i com es resol, cosa que no diré, no patiu. De fet, el millor que podeu fer és anar a buscar el llibre i no tancar-lo fins al final, no podreu parar.

"La ruta continua per les cases del carrer Major, i ara toca elogiar les figures del pessebre de cal Sant Pau, que es veu que són importades de Betlem mateix. Cal Sant Pau deu ser la família amb més història dinerària del poble, i ma padrina m'havia explicat que, de petita, quan sortien de missa, totes les xiquetes es quedaven a la porta de l'església gran per les Santes Paues i admirar-ne els barrets, les puntes i els vestits. Diuen que en aquest casalot, al pis de dalt de tot, hi ha un altar amb sagrari i una retauleria que podria competir amb l'església gran. Tot i que cal Sant Pau ha donat sortida a moltes generacions de toga i sotana, l'hereu més jove, el Martí, va decidir estudiar econòmiques, casar-se al poble i tornar al tros, que de terres no n'hi falten. Roda al món i torna al Born, ves que no m'hagi d'aplicar la dita jo també."

Publicada per La Magrana