Publicat per Minúscula
dissabte, 27 de març del 2010
Verd aigua
Publicat per Minúscula
dissabte, 20 de març del 2010
Maletes perdudes
"El sentit d'una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada dia sense ser-ne conscients."
Hi ha llibres que quan els acabes et deixen una immensa buidor, sensació de solitud i de dir i ara què? Hi ha llibres que t'omplen i les històries dels personatges t'acompanyen durant dies i te'ls fas teus. Hi ha llibres que són immensos, no només per les 450 pàgines, sinó per les vides que et permeten viure. Maletes perdudes n'és un d'aquests.
Maletes perdudes és la història de quatre germans fills del mateix pare i amb el mateix nom, en Christoph, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol, un a Frankfurt, un a París, un a Londres i l'altre a Barcelona. No es coneixen ni saben de l'existència dels altres fins que el destí els aplega per trobar el seu pare, en Gabriel Delacruz Expósito.
"El passat té un problema, cristòfols: és intocable i ningú no el pot canviar. Com que només ens permet observar-lo a distància, a canvi ens concedeix el do de la ubiqüitat. A la nostra manera, com a simples espectadors, som a tot arreu i podem admirar-nos de les capcioses giragonses que fan els destins encreuats."
En Gabriel Delacruz Expósito es dedica a fer mudances internacionals. Dalt d'un Pegaso recorre mitja Europa, a la cabina l'acompanyen en Petroli i en Bundó, el seu amic de l'ànima des de la infància compartida a la casa de la Caritat. La carretera els dóna llibertat i llum, ja que som a l'Espanya grisa i franquista, i els quilòmetres els acosten als aires del maig francès, als barris obrers de Londres i als bars regentats per immigrants espanyols als suburbis de Frankfurt.
Quan acaben la feina tots tres es distreuen com poden, en Gabriel és un seductor nat i així és com fa cristòfols allà on arriba el camió. Les mares absents i només citades a la novel·la acaben sent mares solteres a la pràctica.
Maletes perdudes agafa el nom de les maletes extraviades en cada mudança, sempre s'ho fan venir bé per fer desaparèixer alguna cosa que es converteix en un tresor preuat. Tots tres són feliços amb poca cosa. Són persones soles i solitàries, la vida les ha fet així...
"Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d'una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada."
Hi ha moltes vides dins d'aquesta maleta que és la novel·la, podria entrar en detalls, però prefereixo que la tasteu i la fruïu, interioritzeu els personatges, us els feu vostres i així el gaudi és ple. I, sobretot, que us passi com a mi i que no vulgueu que s'acabi mai.
Enhorabona Jordi Puntí per la feina ben feta.
Publicada per Empúries/Salamandra
dissabte, 13 de març del 2010
Picasso i Minou
Aquesta setmana s'ha presentat al Museu Picasso de Barcelona un conte molt especial Picasso i Minou.
En Minou, el gat de Picasso, ens explica la història del pintor en la seva època blava, la tristor que els abraçava i com malvivien. En Minou no hi entén d'art, però sap perfectament quan un quadre li agrada o no. En Minou té clar que ens aquells quadres blaus els cal un toc de color perquè agradin a tothom i, així, poder sortir d'aquella blavor.
Un conte impresicindible a cada casa, escola, biblioteca que serveix per introduir l'obra de Picasso als més menuts.
P.I. Maltbie explica la història basada en fets reals, però, al meu parer qui parla i transmet amb les imatges és en Pau Estrada que aconsegueix traslladar-nos al París de l'època.
dissabte, 6 de març del 2010
El silenci dels arbres
"Ni tan sols ara, que només tinc te i paper de diari per cargolar cigarrets, puc estar-me de fumar.
Sovint em pregunto on és el meu límit. Fins quan podré? La veritat és que no ho sé. Em sorprenc de ser capaç d'anar sempre una mica més enllà: penso que no faré mai més quatre hores de cua per omplir mitja dotzena de bidons d'aigua, però l'endemà en faig cinc i no passa res. Torno a començar cada dia com si el dia abans no hagué existit mai. Pots imaginar-t'ho?
A vegades surto de casa per retrobar els nostres racons preferits que no han desaparegut sota la runa. Fa una setmana vaig ficar-me al jardí del museu de música. Del nostre banc només en queda l'estructura de ferro. Dins el palauet hi havia gent. Vaig entrar-hi i vaig seguir l'home que feia de guia. Mai no he viscut res igual: la seva veu ressonant per les sales buides, es va convertir en un fil de llum. Va ser una estona màgica. "
Un viatge de la mà de la música, dels arbres i de la bona literatura.
Publicada per Empúries i Alianza editorial.