La noia del ball

Coca era un de tants autors pendents per descobrir fins que m'hi he posat de cap i ho he fet amb La noia del ball. La descoberta ha estat d'allò més gratificant i intensa. El llibre m'ha provocat llegiguera com diu en Biel Mesquida, una llegiguera que em durà a llegir de ben segur Sota la pols, Sorres blanques...

A La noia del ball la protagonista, sense nom, explica al seu fill una part de la seva vida, la seva joventut a cavall entre Menorca i Barcelona. Una Menorca encara per descobrir i una Barcelona que viu els darrers dies de la República, una Barcelona grisa, sense esperança.

"En un racó de mi mateixa, tenia guardades les olors de l'illa, la lluminositat dels pobles i de les platges, aquelles façanes blanques, la negror del cel curull de punts lluminosos, la ventada impetuosa que ens empenyia baixant del Cap de Cavalleria..."

Per a mi, Coca traça un relat excel·lent, juga amb la ficció i els fets històrics. Fa parlar un ventall de personatges que són com un calidoscopi que volta com ho fan les faldilles de les noies al ball dels ateneus. Coca construeix uns personatges plens, difícils i ambigus per ensenyar-nos la cara menys agradable dels humans, la cara menys utòpica d'un anarquisme que sovint s'ha idealitzat i el patiment d'una guerra...

"Sí, perquè la guerra és un mal sense límits, el descontrol complet i la instauració del llibertinatge, però no és el pitjor del que som capaços. Encara es pot ser més brutal, més cruel, i els odis poden ser més profunds. Perquè per molt que aleshores a mi em semblés inimaginable, després vam veure que es podia arribar més lluny, que algú tenia el convenciment de poder desarrelar l'existència dels altres. I aquest propòsit ens va posseir, va ser un càncer malèvol que va niar en el nostre cos i el va començar a destruir lentament. Després vaig veure que el règim de Franco ens va anorrear, que havent-lo patit ja no es podia tornar a ser viu..."

Un cop acabat el llibre he tingut una buidor semblant a la que em va deixar Les veus del Pamano. Una prosa rica per acompanyar-nos aquestes nits d'estiu.

Publicada per Proa

Desencuentros

Com deia un dia El llibreter la tasca d'obrir caixes sovint es fa feixuga, potser és de les tasques més pesades -el pitjor per a mi són les devolucions- de tant en tant, però, te'n duus grates sorpreses que hi posen color i animen la feina.

Això em va passar amb una petita obra gràfica publicada per Barbara Fiore i que porta per títol Desencuentros. És un poema visual pàgina rere pàgina i un esclat d'harmonia per als ulls.

En forma de diari s'hi narra la història d'una parella que viuen al mateix carrer i semblen predisposats a trobar-se, tanmateix quan ell surt de casa sempre va a la dreta i ella ho fa cap a l'esquerra, així doncs sembla difícil que coincideixin.

"Ambos están convencidos

de que los ha unido un sentimiento repentino.

Es hermosa esa seguridad,

pero la inseguridad es más hermosa."

Wislawa Szymborska

Us en podria parlar molt més, però val la pena que l'obriu i gaudiu de les imatges d'aquest autor taiwanès. No us perdeu del mateix autor El sonido de los colores.

Publicat per Barbara Fiore

El carrer de les Camèlies

Aquesta és la història de la Cecília Ce, una nena que abandonen davant del reixat d'una casa del carrer de les Camèlies. La Cecília és adoptada per una parella sense fills i creix en un jardí ple de flors i vegetació. La Cecília esdevé una dona turmentada a la recerca dels seus orígens, per això fuig de casa amb un home, el primer de molts que van encadenats. La Cecília és una dona de Rodoreda, que pateix i aguanta fins a límits insospitables. Rodoreda aconsegueix un cop més, mentre llegeixes, que alguna cosa es recaragoli dins teu i et turmenti. Són capítols curts però d'una intensitat i una càrrega que et desmunten. Des del primer moment saps que estàs llegint Rodoreda, les paraules amaguen aquell jo que només una gran escriptora pot oferir-nos novel·la darrera novel·la.

Us deixo amb diferents fragments de l'obra a través dels quals viureu i sentireu la Cecília Ce.

"La meva barraca ens servia de mals endreços i la de l'Andrés, amb les parets de maó i amb la teulada sense pluja, era la casa. Molts diumenges anàvem a l'escullera a mirar l'aigua salada i el camp dels musclos amb els colors que la posta hi deixava. De vegades l'aigua es movia com si estigués nerviosa i el sol, abans d'anar-se'n, hi feia uns llampecs grocs, del color dels musclos per dintre, desmaiat quan són crus i més mandarina quan es couen;"

"L'endemà em vaig tirar escales avall per estabornir-me i vaig baixar-les a tomballons i vaig caure asseguda a terra. No podia resistir més el llavi estripat ni el groc lluent de l'ullal ni les mans tan petites. Tot em feia trobar malament: l'aixeta que degotava, el llum de les tulipes, aquella dona que m'havia dut la llet el primer dia i que cada dia tenia més cara de cavall."

"Em vaig despertar a la matinada i em va fer estrany sentir-lo respirar al meu costat. Li vaig posar la mà al damunt del cor. Després li vaig treure el rellotge del puny, em vaig aixecar i me'n vaig anar darrera de la cortina. El dia naixia ennuvolat i feia una mica de vent. Vaig mirar l'hora: el rellotge s'havia parat a mitjanit. Vaig donar-li corda de mica en mica i vaig fer córrer les manetes endarrere fins que van marcar les sis, que era l'hora que ens havíem començat a estimar."

"Quan va haver parat em va posar una mà damunt d'un genoll i rient només una mica em va dir: ¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués sentit i al cap d'una estona va treure la mà del meu genoll i em va preguntar si havia tingut sort."

Publicada pel Club editor en català i Edhasa en castellà

La bendición

Si a A la caza del amor Nancy Mitford ja em va sorprendre per fer un retrat excel·lent de la burgesia anglesa de principi del segle XX, a La bendición s'ha superat amb escreix a l'hora de radiografiar les classes benestants anglesa i francesa separades pel canal de la Mànega.

Grace, la protagonista, es troba d'un dia per l'altre casada amb Charles-Edouard, un il·lustre francès, que la deixa embarassada d'en Sigi, i marxa cap a la guerra. Grace educa el seu fill al camp anglès amb l'ajuda de Nanny, la mainadera que ja la va criar a ella. Un dia en Charles-Edouard torna de la guerra i decideix emportar-se'ls a tots a viure a França, Nanny inclosa.

A partir d'aquí Grace no només descobreix el sol i la llum de la Provença, el menjar i el vi sinó l'elegància de les franceses, la capacitat amatòria dels francesos i sobretot la tendència del seu marit de perseguir qualsevol dona atractiva. París no li sembla ni de bon tros la ciutat somiada i les reunions en societat són una càrrega cada cop més difícil de portar.

És evident que Mitford és capaç de descriure tan mordaçment aquests ambients perquè ella hi va créixer i sap de què parla de primera mà. Mitford sap que per ser dona només cal aprendre francès i hípica. Mitford és una escriptora autodidacta que podria fer cròniques de societat però que opta, amb gran encert, per oferir-nos unes novel·les extraordinàries, amb una to cínic impecable, sinó llegiu:

"Nosotros, Estados Unidos, estamos absolutamente en contra de tener relaciones sexuales fuera del matrimonio. Ahora bien, es normal que un hombre se case al menos tres o cuatro veces. La primera vez, se casa recién salido de la universidad para canalizar su deseo sexual; la segunda vez tiene unos objetivos más materiales (puede que se case con la hermana o la hija de su patrón), y mucho después, cuando ya está en plena madurez, encuentra a la compañera de su vida y se casa con ella. Finalmente, puede pasar, aunque no ocurra siempre, que una vez haya sacado adelante a esta nueva familia con la compañera de su vida y ésta deje de estar únicamente concentrada en él y empiece a sublimar sus instintos sexuales a través de otros canales como los juegos de cartas o la literatura, él satisfaga un deseo -a veces más paternal que sexual- de contar con un elemento más joven en su hogar casándose con la amiga de una de sus hijas o, como ha ocurrido en algunos casos que yo conozco personalmente, de una de sus nietas."

Sublim the American way of life!

Publicada per Libros del Asteroide