Ens hem fet una casa mida, una nova pàgina web que ens fa sentir molt còmodes és per això que les entrades d'aquest blog les podreu trobar a www.lespolsada.cat a l'apartat Lectures.
Moltes gràcies als que ens heu seguit incondicionalment cada setmana, als que heu deixat escrits i comentaris. Ens traslladem a un espai ple de llum, més confortable i ple de literatura.
Il·lustració de Diaro de libros de Rotraut Susanne Berner
"No és culpa meva. O sigui que no me'n podeu acusar. Jo no ho vaig fer i no tinc ni idea de com va poder passar. No em va caler més d'una hora després que me la traguessin d'entre les cames per adonar-me que alguna cosa anava malament. Molt malament. Era tan negra que em va fer por. Negra com una gola de llop, negre sudanès." Amb aquestes paraules contundents rep la mare a la protagonista de la novel·la, la Lula Ann que més endavant es farà dir Bride, el dia del naixement. Que la teva mare, negra, et doni així la benvinguda al món és ja tota una declaració d'intencions. La Lula Ann no se sent estimada durant la infantesa, ella només busca una mica d'afecte i cridar l'atenció perquè algú estigui per ella, però això és una proesa si s'esperava que nasquessis amb una pell més blanqueta i dissimulada.
Toni Morrison obre la novel·la abordant un dels temes recurrents entre els afroamericans i els afroeuropeus també, l'autodi, el voler ser com tu, blanc. Si bé hem avançat molt en tema de drets humans i d'igualtat el camí és encara molt llarg i aquí Morrison posa la lupa. No ho hem superat i des del món dels blancs fem veure que acceptem però els volem iguals i discrets. Llegint La nit de les criatures se m'encongia l'estómac i se'm feia petit perquè sóc mare d'un nen negre que s'esforça per estirar-se els rínxols preciosos del cap, que es mira i diu no sóc tan negre oi mama?
La novel·la de Morrison parla del mapa de la infantesa i de com certs detalls ens condicionen la vida com adults. N'hi ha que diuen que la infantesa està sobrevalorada, potser sí, però si les has passat magres com la nostra protagonista m'agradaria veure com te'n surts. Perquè la Lula Ann és testimoni d'un fet que un nen mai hauria de veure ni patir, aquest no sentir-se estimada marcarà les relacions sentimentals quan és adulta, una noia preciosa, Bride, d'èxit laboral però amb una mancança molt gran que veurà com augmenta quan la parella l'abandoni d'un dia per un altre.
Amb capítols curts que porten per nom els dels diferents protagonistes de la història Morrison narra amb contundència i mestratge com només ho poden fer els grans escriptors. Morrison és d'aquelles autores amb veu pròpia, que la reconeixes a l'instant, cada punt, cada coma, cada adjectiu tot és al seu lloc intencionadament. Per sort nostra, en català podem llegir-la amb traducció de Dolors Udina, tot i que l'edició il·lustrada en castellà de Lumen és una petita joia. Morrison als seus 85 anys no s'arronsa, és una dona i una narradora incansable que entén la literatura com un mitjà per transformar vides i ampliar la mirada. La nit de les criatures és un d'aquells llibres dels que no en surts indemne.
Pot la manca d'afecte justificar tot allò que fem? La Lula Ann no és conscient, fins que és adulta, d'una injustícia que va cometre essent una nena i la culpa la recaragola per dins. La nit de les criatures és una novel·la sobre la culpa, el perdó, la resiliència però també sobre la maternitat i la dificultat d'exercir-la.
Sovint la gent ens demana llibres alegres, que no facin patir, que els facin riure i passar una bona estona, sovint també els llibres que compleixen aquests requisits són per sortir corrents! De tant en tant hi ha editorials amb bon ull que recuperen velles joies com aquesta i que fa que ens reconciliem amb la literatura.
El llibre de la senyoreta Buncle és la història de la senyoreta Buncle, una soltera de poble, sense un ral i que ha de trobar una solució si vol mantenir l'estatus i la minyona. A la protagonista se li plantegen dues opcions: criar gallines o escriure un llibre. Una decisió molt difícil perquè no es veu empaitant gallines però dubta si escrivint es poden fer diners. La senyora Buncle opta per escriure sobre els habitants del seu poble, un poblet escocès molt tranquil, on aparentment mai passa res i tothom sembla ben avingut. Canvia el nom del poble i els dels veïns per no aixecar sospites. El que ningú podria imaginar-se, ni la pròpia autora, és que la pau es veuria perturbada quan l'obra esdevé un súper vendes i alguns habitants es veuen clarament reflectits en la trama.
Comencen les trobades de te per parlar de qui ha gosat escriure sobre ells d'aquesta manera tan desconsiderara, ningú sospita d'ella perquè no la veuen capaç de res i encara menys de fer una novel·la. En mica en mica es desplega un ventall que capta molt bé les personalitats de tot un poble, els rondinaires, els airosos, els tafaners...
Dorothy Emily Stevenson va començar a escriure en secret des de ben petita perquè ningú de la família volia que es dediqués a la literatura i tampoc la van deixar anar a la universitat. Ella com la senyoreta Buncle va escriure d'amagat i va arribar a publicar una cinquantena de novel·les i els llibres li van alleugerir l'existència, un fet similar passa a la nostra protagonista que es veu abocada a escriure una nova novel·la arran del seu èxit, però l'acompanyarà la inspiració? L'hauran descoberta els veïns?
Un llibre deliciós que es llegeix amb un somriure i que ens confirma que els llibres assequibles no estan renyits amb la qualitat literària, més enllà de tot Stevenson es qüestiona sobre l'ètica d'escriure sobre els altres amb ironia, com ha de ser. No decebrà ningú!
Traduïda per marta Pera Cucurell
Editada per Viena, també la podeu trobar en castellà editada per Alba
A l'abril llibres i aigua mil, diria que aquest any hem estat pendents del temps com mai, entre que la Diada queia en dissabte i els mals auguris del temps ningú les tenia totes. A Les Franqueses el sol va brillar de manera radiant fins a la tarda que els trons i una pluja petita ens van espantar una mica la gent però el resultat és bo i positiu, sobretot perquè durant el mes d'abril ens heu permès créixer una mica més i ens heu donat l'esperança que ens cal, per saber que estem en la bona línia i que a les Franqueses sí que hi ha lloc per una llibreria.
A mi el dia de Sant Jordi em col·lapsa, suposo que arribo al dia D molt cansada, sota mínims, però sense el dia D no hi hauria la setmana prèvia que m'agrada molt, moltíssim, ni tampoc tot el que comporta Sant Jordi.
Hem donat el tret de sortida al mes dels llibres amb la visita de tots els mestres d'una escola que ens han permès explicar-los la importància de tenir una llibreria de referència ben a prop, a tots ells moltes gràcies i en especial a la Núria, la Lídia i la Cristina. Fruit d'aquesta complicitat l'escola Camins em permet rebre a la llibreria tots els nens de l'escola des de p-3 fins a 6è! Tota una experiència.
El mes d'abril també m'ha portat a visitar dos grups de tercer ESO a l'escola Ginebró, posar-se davant de dues classes d'adolescents és un repte i fa respecte però quan veus que els brillen els ulls quan parles de llibres, la satisfacció és immensa. Quan acabes la xerrada i t'envolten per preguntar-te coses sobre les obres exposades et fa pensar que encara hi ha esperança. Després de veure molts nens i de moltes edats se'm reafirma una idea que tinc fa temps, a les escoles els aniria molt bé tenir algú que parlés dels llibres des de l'ànima, des del plaer, des de l'oci, una mirada fresca i gens acadèmica sobre la literatura.
Taller amb Jaume Copons i Liliana Fortuny
Frescos i vigorosos sempre són en Copons i la Fortuny que aquest mes ens han tornat a visitar per fer un taller d'escriptura de Sant Jordi que va culminar amb un principi de relat que porta per nom La princesa nyam nyam i que podeu veure en aquest enllaç. Un tàndem que ens ha regalat grans alegries i que confirma que la bona literatura infantil és intel·ligent i amb sentit de l'humor.
El mes d'abril també ens ha regalat un vespre d'aquells únics i especials, aquest cop de la mà d'en Màrius Serra i en Roc Casagran tot amanit amb la pinya colada de l'Emilio i d'en Josep M. Que la llibreria s'ompli un dissabte al vespre per escoltar dos autors que parlen dels processos creatius de dues novel·les, per sentir-los llegir en veu alta i recitar em fa molt feliç, si vaig obrir una llibreria era per això companys i no per vendre llibres de youtubers, ni per haver de fer piulades molt enfadades a alguns grups editorials perquè et serveixin els llibres. Gràcies Màrius per tot, per més i per haver-me fet sortir al diari Ara el dia de Sant Jordi. Gràcies Roc per ser a l'Espolsada.
Es fa saber que els llibres hi són més enllà de Sant Jordi, que les llibreries som obertes tot l'any i que si vivim o resistim és gràcies als lectors i clients que ens visiten durant tot l'any. Estic molt agraïda als mitjans que ens han deixat treure el cap aquests dies però ho estaria encara més si això passés durant tot l'any. De totes maneres cal reconèixer que ser a la taula rodona organitzada per l'Antoni Bassas amb llibreters pel diari Ara va ser molt plàcida i cordial per dues coses: no ens va preguntar pels més venuts i ens va escoltar. En aquest enllaç podeu veure la tertúlia sencera. Gràcies també a en Jordi Nopca per tenir l'Espolsada sempre present. I a l'Eva Piquer per escoltar les anècdotes del dia.
No hi ha mes d'abril sense Sant Jordi i no hi ha Sant Jordi sense voluntaris, amics, clients disposats a posar-se la samarreta oficial i fer de llibreters per un dia. A tots ells un agraïment de cor: Marta, Teresa, Núria M, Núria T, Mercè, Cristina, Emma, Julia, Anna, Montse, Dani, Joan, Àlex, Pedro, als avis, a en Josep M i al meu petit ajudant, en Tamirat. Tots vosaltres heu fet possible vendre molts llibres i sobretot bons llibres, m'agrada molt la llista de més venuts que ha sortit de l'Espolsada perquè dóna sentit a la feina que fem tot l'any, al club de lectura, a les nits temàtiques, a les presentacions.
I per acabar tampoc hi ha mes d'abril sense aniversari del club de lectura, el primer va néixer fa 7 abrils i dijous ho vam celebrar com toca. Amb un de vosaltres fent de conductor del club, en aquest cas l'Anna, sopant a la llibreria i bufant les espelmes per molts anys de complicitat. El club neix com una dèria meva però sense vosaltres no seria ni podria ser.
La gent del Club
*Per cert, ja tenim punts de llibre guanyadors i són molt bonics, enhorabona Jana i Elena i gràcies a tota la resta per participar al concurs.
He triat 23 llibres que m'agradaria vendre aquest Sant Jordi, no hi són tots els que voldria però a la llibreria trobareu una àmplia oferta. Són títols especials per molts motius però sobretot són llibres ben editats, ben traduïts, ben il·lustrats, compromesos amb la cultura i ben escrits, cosa que no per òbvia deixa de ser important. Espero que hi trobeu el vostre i sinó veniu a veure'ns que mirarem d'aconsellar-vos amb un somriure.
Hi ha llibres que només veure'ls te n'enamores, saps del cert que un llibre tan delicadament editat ha de contenir alguna cosa molt especial. L'amor fora de mapa és una novel·la que conté moltes històries i que pivota sobre una parella que trenca i l'Eldar, l'amic de l'ànima del Llull.
En Llull, el protagonista, baixa als inferns quan la Clàudia, la seva parella, el deixa en un hotel d'Alacant i veu com el món se li enfonsa, l'ordre establert esdevé caos i el mapa dibuixat s'esborra. Trobarà refugi en la poesia, en el seu amic i en l'escriptura d'aquesta novel·la que és una mena de carta adreçada a la Clàudia i l'Eldar.
"La solitud és tornar de viatge
i que ningú t'esperi.
Trobar la casa coberta de pols
i amb olor de tancat.
Obrir finestres i que entrin fantasmes
de melangia borda.
Untar la pell de paraules no dites:
silenci mastegat."
L'amor fora de mapa i en Llull ens regalen molta poesia perquè en Llull mira de fugir del tedi laboral escrivint poesia, malgrat la Clàudia el trobi poc ambiciós, el gènere petit que de tant gran que és ens espanta i potser per això el defugim. En Roc Casagran és un rapsode que no para de fer recitals i reivindicar els poemes com una forma d'entendre i transitar la vida i en Llull el seu altaveu.
"Ens ho hem dit tot i de tantes maneres
que em falten mots per prosseguir en l'amor,
i ara només em queda la secreta,
vaga esperança de fer-te cançons."
Malgrat es pot córrer el risc de titllar la novel·la de generacional tal com va passar amb Marta Rojals a Primavera, estiu, etcètera és una narració molt universal, la de l'amor. En Roc s'hi acosta des del que ell coneix, el que té més proper per edat però ho qüestiona, ho transforma i ho porta al límit. Reivindica altres formes d'estimar que s'allunyin del verb posseir, fuig dels cànons establerts i es pregunta qui va decidir com i de quina manera ens havíem de relacionar.
"Gràcies per l'espatlla i la carícia,
per fer-me nou quan em mires i et miro,
per voler aprendre amb mi el perfil abstracte
de les lletres del mot tabú "t'estimo".
Una novel·la que llegireu com una glopada de principi a fi, d'aquelles que a com a lector t'interpel·len. No em canso de dir que llegir ens permet viure moltes vides, o tal com diu la Laura Borràs "moltes vides en préstec" i en aquest cas ens serveix d'exercici per replantejar-nos per què la literatura és una gran eina de transformació social. Una novel·la que és una declaració d'amor, també, a la llengua, la poesia, l'escriptura.
M'imagino que de les coses més boniques que poden passar-te és que et cantin i et musiquin els poemes i més si sona així de bé, de la mà de Mireia Vives i Borja Penalba.
"Que la ficció et podia salvar de la nostra estranya realitat. Qualsevol ficció. L'amor és una ficció meravellosa, fill meu. La família, una altra, tot i que més complicada."
Cada cop que sento la paraula Hawaii em ve al cap aquella cançó de ritme enganxós dels Mecano que deia: "Hawai-Bombay son dos paraísos..." i automàticament sents una calor sufocant i et trasllades a les platges volcàniques i paradisíaques de les illes hawaianes.
No és gratuït que en Màrius Serra hagi ambientat la seva novel·la en aquestes illes, recordo com explicava el viatge que va fer-hi, la primera vegada, amb tota la família al complet, més tard hi tornaria una segona vegada per buscar dades i amb la novel·la ja en ment. També recordo la primera presentació que vam fer a l'Espolsada amb en Màrius amb una camisa de palmeres. La relació amb Hawaii deu venir de lluny i sent un home observador i de llengua juganera, me l'imagino amb les seves llibretes parant l'orella i prenent nota de mil detalls. I d'aquestes notes i la seva ment prodigiosa surt un tros de novel·la molt important. Un canvi substancial en la seva escriptura, tinc la sensació que en Màrius s'ha deixat anar i s'ha bolcat en un llibre que conté acció, intriga, denúncia, humor, història en la seva justa mesura que fa que no puguis deixar de llegir.
El protagonista en Tom Rodley és un periodista hawaià que viu obsedit per l'escriptura d'una novel·la sobre el capità Hook, de mentre es guanya les garrofes treballant per un diari digital i dóna un cop de mà a la seva mare al capdavant del Bed&Breakfast familiar que regenten, Chez Lima. A prop es prepara la inauguració d'un complex hoteler de luxe amb totes les autoritats i una tria de turistes entre els quals destaca la família Puig (ben aviat descobrirem els negocis tèrbols que el patriarca de la família té arreu del món) formada pel matrimoni, dues tietes solteres (descrites amb quatre pinzellades però tan reals), i els dos fills. L'Anna, la filla, contestatària de mena no treu l'ull del seu pare de qui no es refia gens ni mica. Cobrint la informació del complex hotel hi tenim la Jane Auden, una intrèpida reportera amb fama d'incisiva que ben aviat sospita dels interessos del nou hotel.
Com molt bé diu el títol, Res no és perfecte a Hawaii, i és que darrere les platges polinèsies s'hi amaga l'especulació més salvatge, la perversió del paradís. La colonització d'una gent i els seus costums. Però sobretot, per a mi, és un gran viatge interior de Tom Rodley, el periodista. El dia de la inauguració del complex hoteler es produeix un atemptat que coincideix amb el dia que el pare d'en Tom va marxar quan ell tenia set anys: "Un crim que sempre li ha semblat familiar, potser perquè va succeir el mateix dia que son pare va desaparèixer, sa mare es va tancar com una ostra i ell va començar a enyorar-los tots dos." El llibre té moments delirants i de disbauxa que et porten a pensar vols dir? Clar que la vida al límit dels traficants, empresaris i polítics corruptes s'hi deu assemblar molt, però també la d'aquella gent que busca respostes a un passat mal dibuixat que no encaixa en el present.
Fa mol temps dues llibreteres, la Maria i l'Anna, que ara tenen llibreria pròpia a Casa Usher (que tot just celebra el seu primer aniversari) em van recomanar la lectura de Cartas de un pionera publicat per Hoja de lata i sempre m'havia anat quedat pendent de llegir. Ara Viena edicions ha estrenat la col·lecció Inquiets on publiquen vivències i opinions de persones singulars i el tercer títol que treuen és Cartes d'una pionera amb una edició tan bonica que no m'hi he pogut resistir.
S'acosten dies de descans per molts, si esteu pensant quin llibre podeu posar a la maleta aquest és ideal, petit, de gènere epistolar i amb moltes ganes de viure. És un testimoni vital dels colons a principi del segle XX. L'any 1909 l'Elinore Rupert es queda vídua amb una nena de dos anys i decideix abandonar la vida a la ciutat i instal·lar-se a les muntanyes de Wyoming, fa de majordoma d'un ramader escocès però es compra unes hectàrees de terra per tenir casa pròpia i viure del que la natura els dóna. Sense cap pretensió literària i precisament això és el que la fa gran, l'Elinore s'escriu amb una antiga mestressa, la senyora Coney, a qui explica la vida a les muntanyes, la natura, els boscos, la relació amb els veïns a milles de distància. Narra la duresa de viure sense metges ni escola a prop i alhora l'autosuficiència de viure en plena natura.
Són unes cartes testimoni d'una època, dijous al club de lectura precisament ens plantejàvem la desaparició del gènere epistolar, que més enllà de l'efecte tafaner és en essència un retrat molt detallat de la vida d'un moment i una època... no sé si els correus electrònics faran aquesta funció d'aquí uns anys perquè ara ja pràcticament ningú no n'escriu.
"M'agradaria que poguéssiu dormir, ni que fos una vegada, en la mena de llit que em va acollir aquella nit. Era tou i ferm alhora, amb l'olor neta i penetrant dels avets. Ens arribava l'escalfor de la foguera i estàvem calentes com un torró. Era ideal per estirar-t'hi a descansar. Jo em sentia superior per gosar fer aquella excursió mentre tantes pobres dones de Denver es veien obligades a guanyar vint centaus per hora per poder estalviar una mica per anar a veure "la funció". Em vaig adormir amb un intens sentiment de satisfacció, però em vaig despertar pensant que després de l'orgull ve la caiguda."
El més extraordinari és que són cartes escrites per una dona que busca viure en llibertat, que descriu els paisatges, les flors, les olors, l'aigua com si fos una pintura realista i tu n'ets un testimoni. Cacen i pesquen per menjar però amb un gran respecte, fan melmelades i uns pastissos que fan venir salivera però també pateixen parts extenuants, grips mortals, les sembres, les collites i la duresa dels hiverns. El més bonic per a mi és la xarxa de relacions amb els veïns, a milles de distàncies, el saber que podràs trucar a la porta i fer nit en una casa de camí a la ciutat, per exemple. Elinore Pruitt Stewart escriu unes cartes on poca cosa sabem d'ella i en canvi és una invitació a les dones a emancipar-se, les convida a deixar la feina d'assalariades i a esdevenir autònomes. Aquestes cartes van ser publicades a partir del 1913 a l'Athlantic Monthly amb gran èxit entre la crítica i els lectors.
La imatge que hem tingut de l'Oest és la dels westerns on la violència impera per tot arreu, aquestes cartes són un testimoni d'una vida de llibertat fins i tot per les dones, de solidaritat i comunió malgrat la duresa de viure en plena muntanya. Una petita joia.
Editades per Viena i Hoja de lata
Traduïdes per Marta Pera Cucurell
L'Altra editorial ha recuperat La balada del cafè trist perquè és el primer llibre que l'Eugènia Broggi, l'editora, havia llegit de McCullers i va obrir-li la porta a les lectures d'adult. Amb una edició impecable, amb la portada il·lustrada per la Kavel Rafferty, Broggi publica la novel·la de La balada del cafè trist amb sis contes més que la complementen perquè considera que és una obligació moral.
La balada és per a mi un exercici de domini narratiu sensacional. Amb uns antiherois de conte com un cafè trist i atrotinat, una dona geganta i un geperut, McCullers recrea una atmosfera que et transporta a les taules del cafè i a la vida d'un poble al sud dels Estats Units on fa una calor que pots mastegar. McCullers retrata el dolor amb la paraula com només els grans escriptors saben fer.
La història arranca amb el casament de la senyoreta Amelia, un matrimoni que només dura 10 dies i que és un presagi de com acabarà tot plegat. McCullers té una escriptura aspre i eixuta i tanmateix és d'una gran lucidesa, tal com diu la Jenn Díaz:
Em meravella que algú sigui capaç de crear una novel·la amb tan poc i que en canvi et transporti d'aquesta manera i escrigui frases tan clarividents com: "Val a dir d'entrada que l'amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l'amant i l'amat, però són dos països diferents."
Yannick Garcia ha fet una traducció brillant, amb estil propi, per treure's el barret.
Ahir vam fer una vetllada d'aquelles que a mi se'm posen al cap, vull poder presentar dos llibres de dues autores desconegudes pel gran públic un divendres al vespre. Vull poder tancar un cercle que em porta vint anys enrere a la facultat on vaig tenir la sort de tenir grans professores que van crear un grup d'estudis de gènere i literatura. Gràcies a la Cesca Bartrina, l'Eva Espasa o la Pilar Godayol em vaig llençar de cap a llegir veus de frontera, autores afroamericanes o autores que només pel sol fet de ser-ho restaven en un segon pla. Ahir a la nit vaig fer-los el meu homenatge particular. No ho vaig fer sola sinó gràcies a la complicitat de tothom que m'envolta i em va permetre omplir la llibreria per parlar de McCullers i Lucia Berlin.
M'agrada l'Eugènia perquè no entén la literatura de manera gens canònica però sí de manera passional i així va configurant un catàleg esplèndid que la porta a publicar la McCullers. Ahir Jenn Díaz va aparcar per uns instants el seu vessant d'escriptora i va parlar-nos de la Carson com a lectora apassionada que és i fan absoluta. A ella un agraïment per haver volgut ser ahir amb nosaltres i desgranar-nos la vida de McCullers, l'àngel i el dimoni. Us recomano efusivament que llegiu aquest article que Díaz va escriure per la revista Jot Down.
Si l'escriptura de McCullers és des de fa molt temps reconeguda, no ha passat el mateix amb la Lucia Berlin. Autora nascuda a Alaska que va voltar des de ben petita per molts països, el seu pare era enginyer de mines, amb la família i que va créixer molt sola o acompanyada de l'addicció a alcohol de la mare. Gràcies a l'escriptora Lydia Davis i a la seva insistència, la veu de Berlin ha vist la llum en un volum que recopila els millors contes i que es va convertir en el llibre revelació de l'any passat als Estats Units. L'Eugènia el va llegir aquest estiu i des de l'entusiasme va decidir publicar-lo i fer-lo traduir a l'Albert Torrescasana que ha sabut donar veu a cadascun dels personatges d'aquest conte. Ahir ens confessava que va quedar impressionat només llegir els quatre primers relats i va dir que sí a la proposta que li feia l'Eugènia de traduir-la.
Berlin i McCullers són autores diferents, molt, però en comú tenen les addiccions fruit del dolor sentimental i també físic de les malalties que van acompanyar-les. Però si la Carson és punyent i eixuta la Berlin és dolça, lluminosa i amb molt sentit de l'humor. No us enganyo si us dic que el Manual per a dones de fer feines és del millor que he llegit amb molt de temps. Cada conte del recull va dibuixant l'autobiografia de Berlin alhora que ens ensenya allà on va viure i tota la mena de feines que va fer per tirar endavant ella sola amb els quatre fills. Es nota molt quan un traductor gaudeix de la tasca encomanada i esdevé així el millor prescriptor que pot tenir un llibre. Ahir a l'Albert li brillaven els ulls quan parlava de Berlin i va saber transmetre-ho a tothom que ens va acompanyar. Berlin va viure fora dels convencionalismes de l'època i això es respira a tots els seus contes però també hi podem trobar la recerca d'un lloc, un lloc segur que no va tenir mai. Berlin explora les qualitats femenines de manera natural sense posar-hi etiquetes. Malgrat la duresa de la vida i la malaltia, els contes de Berlin tenen molta llum i desprenen una gran candidesa, no hi ha lloc per la rancúnia i sinó mireu-la, ahir vam passar uns quants vídeos i jo us tenia de cara, sentir el silenci i veure-us els ulls mentre la miràveu no té preu:
A mi només em queda dir-vos que les llegiu, perquè si algú ens fa el favor de publicar-les al català el mínim que podem fer és llegir-les, comprar-les i reivindicar-les.
Voldria donar les gràcies a l'Eugènia, a la Jenn i en especial a l'Albert perquè ahir s'estrenava a l'Espolsada. També gràcies a tots els que vau fer possible el vespre i a tothom que va voler compartir una estona a la llibreria un divendres al vespre. Visca la literatura.
Cinc anys després de la preciosa Brooklyn, que ara podeu veure adaptada al cinema, l'autor irlandés Colm Tóibín, torna amb Nora Webster, per a mi un dels llibres de l'any que tot just comencem.
Nora Webster és la història d'una dona, Nora, que es queda vídua amb quatre fills. Som a Irlanda als anys seixanta en un entorn rural i en ple conflicte d'Irlanda del Nord entre catòlics i protestants, amb les primeres vagues de treballadors, una època convulsa en què alguns irlandesos prenen partit a favor d'una Irlanda unida conscients de com pateixen els compatriotes del Nord. Aquest és el teló de fons de la Nora que de sobte amb quaranta anys es queda amb quatre fills i sense recursos econòmics però sobretot es queda sense en Maurice, l'amor de la seva vida. La Nora neix en un entorn molt opressiu i conservador, en Maurice li demostra que es pot viure amb llum, respecte i llibertat. Una llarga malaltia se l'emporta i la Nora es troba amb dues filles adolescents preuniversitàries i dos fills encara a l'escola.
Podríem dir que Nora Webster és un tractat sobre el dol i la pèrdua, de com una vida es capgira en un instant i tot allò previst i escrit pren un altre rumb. Tóibín és un mestre dels silencis, de les sensacions. A partir de personatges anònims, herois quotidians, escriu sobre els grans temes universals i ho fa de manera magistral.
"Va pensar en el llibre que s'havia comprat a Dublín. No recordava per què l'havia comprat. Va anar a la cuina i el va buscar a la bossa; tan bon punt el va agafar, el va tornar a deixar. Va tancar els ulls. Tant de bo més endavant hi anessin menys visites. Més endavant, quan els nens ja dormissin, podria tenir la casa per a ella més sovint. Aprendria a passar aquelles hores; en la placidesa dels vespres d'hivern, aniria descobrint com viuria."
Nora Webster és una novel·la autobiogràfica fins a cert punt, Tóibín va perdre el pare i va quedar-se amb quatre germans amb una mare molt dura. La Nora no és així, tot i que l'autor té semblances amb el fill més petit que també tartamudeja. Nora Webster és un personatge que evoluciona amb el temps, que pren decisions com les de treure la roba del marit de l'armari, quan ella està a punt per fer-ho, que en un moment s'adona que ha estat tant pendent del seu dolor que potser ha oblidat el dels seus fills. El personatge de la Nora es dibuixa i es desdibuixa com ho fa una persona que es reubica en la seva pròpia vida, que a estones fugiria i a estones no voldria estar sola; una dona que voldria plorar fins a quedar seca però que té quatre fills a qui cal acompanyar; una Nora que torna al mercat laboral i veu com els fills creixen i gestionen el propi dolor.
He llegit alguna crítica que retreu a Tóibín que la novel·la no acabi i que tot sigui una mica desdibuixat, però jo em pregunto per què cal lligar-ho tot? La Nora transita en un estat de dolor fins que aquest es va fent més dolç i comença el record amb el que voldrà viure, els seus fills creixen i ella ja no serà mai més la mateixa i tanmateix, continua vivint. Nora Webster és la història d'una vida i que jo sàpiga la nostra vida tampoc la tenim lligada del tot i potser és això el que ens espanta.
No he estat conscient de fins a quin punt la novel·la m'havia agradat fins que han passat els dies i la Nora ha esdevingut un d'aquells personatges que ja viuen amb mi.
Traduïda al català per Maria Rosich
Editada per Amsterdam/Lumen
Ahir a la nit Enrique Redel deia: "una librería es mucho más que vender libros, una librería es el punto de encuentro de los lectores con los libros." No podríem estar més d'acord amb aquesta afirmació, des que vam obrir aquest ha estat el meu far i la meva fita, aconseguir que la gent del carrer traspassi la porta de la llibreria i s'hi senti com a casa.
Diego, Enrique i Luis
Aquest matí en plena ressaca literària heu anat apareixent alguns dels que ahir em vau acompanyar, l'Àngels em deia: "és que com si haguéssim tingut el Messi, el Neymar i el Suárez del món editorial i això a Les Franqueses del Vallès, i que hi hagi gent que s'ho perdi, no ho entenc." Jo li he respost que em dono per satisfeta cada cop que aconseguim que aquesta onada s'expandeixi una mica més i que a part dels incondicionals aconseguim que algú nou aparegui és un granet més de sorra. De fet, de granets de sorra aquests tres senyors que em van acompanyar en saben un munt, el món del llibre és així tot es fa d'en mica en mica, no hi ha grans estridències, hi ha molta passió, dedicació, constància i tenacitat perquè ho fem per vocació, en volem viure, però ho volem viure!
Sentir en Luis, l'Enrique i en Diego parlant del seu ofici és un plaer, saber que formen part d'un grup, Contexto, que treballa per excel·lir i cooperar encara em meravella més. Tres editors per tres editorials molt diferents i similars alhora, tres línies editorials que a l'Espolsada hi encaixen des del primer dia perquè tenim una manera de viure la literatura molt semblant, el respecte al lector. Com a llibretera no sé quants anys en podré viure però una de les coses més boniques que m'ha passat és crear una parròquia lectora, fidel, exigent i inigualable que sigui capaç d'apreciar nits com les d'ahir.
Donem gràcies als déus o a les forces tel·lúriques perquè en Luis abandonés el màrqueting d'un planeta i s'enfilés al seu Asteroide; perquè en Diego no volgués dedicar-se a analitzar formatgets de les enquestes i no tingués els diners suficients per muntar una llibreria i es dediqués a difondre la literatura nórdica i a fer il·lustrar clàssics de manera exquisida i donem gràcies, sobretot, perquè l'Enrique deixés l'advocacia de la patronal i es dediqués a coses més mundanes com fer llibres d'extrema bellesa. A tots tres el meu agraïment més sincer per creure en una llibreria de comarques.
Ahir parròquia em vau fer molt feliç, vau omplir-me de flors, xocolata, vaig rebre una meravella de dibuix, veu dedicar-me paraules molt boniques a la xarxa, fins i tot vam sortir a la pissarra de la Nollegiu, vaig rebre missatges de companys llibreters que t'esperonen. Sobretot em vau donar l'escalfor necessària per continuar fent el que més m'agrada: ser llibretera! Aquests moments no es paguen amb diners.
Visca el llibre com a objecte ben fet perquè perduri en el temps i d'això aquests tres homenots en saben un munt. Atenció perquè Nórdica i Impedimenta han engegat segell infantil amb la mateixa premisa, ja us avanço que el que han publicat són joies que els petits lectors podran gaudir i compartir amb els adults.
Vull donar les gràcies a l'equip d'attrezzo que dies abans ja rumiava com ho faríem, a la Montse pels targetons que han omplert la xarxa i a la Remei pel vídeo. Gràcies als que m'heu acompanyat, els que creieu en l'Espolsada com a projecte, a en Josep M per la santa paciència de conviure amb llibres per tot arreu, contes, galerades, il·lustracions... i a en Tamirat que malgrat la febre d'aquests dies sempre té un somriure a punt.
En un any de llibreria passen moltes coses, algunes són difícils d'explicar en paraules. Si us ve de gust feu-hi un cop d'ull!
