Postal de Copacabana

Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor

El violí d'Auschwitz

L’altre dia, tot ordenant les prestatgeries de casa que acumulen llibres, em va caure a les mans El violí d'Auschwitz de la M. Àngels Anglada, una edició acurada del Cercle dels lectors que vaig llegir el 1994, amb dinou anys. Recordava que m’havia arribat endins i el guardava a la memòria amb molta estima, per això vaig decidir rellegir-lo.

Si bé als 19 anys la història d'en Daniel, un luthier jueu que aconsegueix sobreviure a l'horror del camp de concentració gràcies al seu ofici, em va impactar, els anys i el coneixement han fet que en aquesta relectura l’absurditat de la història que s'hi explica, encara sigui més punyent, em refereixo a l’holocaust.

Anglada ens narra la vida d'en Daniel, el luthier, a través dels ulls i la memòria d'un concertista. En Daniel rep l'encàrrec de fer un violí amb un so perfecte, el més bell, amb un termini que no sap quin és, si no l'acompleix el castigaran. És tan contradictori que un comandant encarregui una peça tan delicada i alhora sigui capaç de vexar, degradar, exterminar... i transformar-se en un monstre capaç de no sentir res i d'executar les ordres més terribles.
Anglada té la capacitat de descriure de manera planera, acurada i poètica el que sentia en Daniel que es pot traduir en el que van viure milers de persones durant l'holocaust.

Tot i que la història és novel·lada, a l'inici de cada capítol Anglada reprodueix documents reals per exemplificar del que estem parlant i és que ens pensem que la ficció va molt enllà, però la realitat ens confirma que sempre la supera, fins i tot quan parlem de brutalitat.

"Cap a les 15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del gueto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets. Signat Naumann, guàrdia de reserva."

"... el tatuatge inesborrable, els cabells tallats arran, l'arruixament amb desinfectant, com si fossin plantes, la por d'entrar a les dutxes, per si en sortia un gas mortal, no aquella aigua tallant de freda, però inofensiva si no durava massa -de vegades s'hi divertien, a no deixar-los sortir fins que tremolaven i petaven de dents..."

"Què es devia haver fet dels companys de dissort? Ell no havia volgut gairebé mai parlar d'aquells temps, i de molts no en recordava ni la fesomia, però la d'en Daniel, aquell luthier excepcional, la veia com si la tingués davant, com si la resplendor de les flames n'il·luminés els trets, aquells ulls que la fam no havia aconseguit d'apagar ben bé, que reflectien tots els moviments del seu esperit: el coratge, la por, la ira, la desesperació quan va saber que se l'havien jugat contra una caixa de vi francès."

Publicada per Columna en català i Destino en castellà

Dues rulots

Diem que llegir ens permet viure moltes vides i alhora enriquir-ne la teva, eixampla la ment i et permet posar-te a la pell de personatges que d'una altra manera seria complicat. Tota aquesta introducció per parlar-vos de Dues rulots, el nou llibre de Marina Lewyka que ja ens va sorprendre amb La petita història dels tractors en ucraïnès.

A dues rulots se'ns explica la vida i peripècies d'un grup de collidors de maduixes del camp anglès. Irina, Andridy, Tomasz, Yola, Marta, Emmanuel, Vitaly, dues noies xineses i un gos, GOS, són els protagonistes dels camps de maduixes, tots treballen a l'espera d'uns estudis, d'una feina més digne o d'un sou per tornar al seu país. Sota condicions pèssimes i deplorables saben aprofitar cada minut que tenen, gaudir-ne al màxim i transmetre una alegria incomprensible donades les circumstàncies.

Lewycka té una capacitat per fer-te somriure amb un estil fresc i desenfadat davant de situacions que són per plorar, i sort, perquè Lewycka escriu i denuncia la situació dels temporers i sinó ens refresqués amb aquest humor àcid la lectura se'ns faria insuportable. Lewycka ens planta davant del mirall la situació de milers de persones explotades davant la nostra negativa a saber qui hi ha darrera les maduixes que ens mengem o els pollastres que cuinem (els pollastres es mereixen un capítol a part). Retrata la misèria humana i fins a quin punt som capaços de fer el ridícul per estalviar un cèntim, tot però de manera àgil, optimista... i és que els protagonistes malgrat passar-les putes encomanen ganes de viure.

"Tomasz va obrir la porta a una onada d'aire enxubat i calent. A dins hi ha via sis -no, set- ombres que dormien arraulides en matalassos posats a terra, envoltades de les seves tristes possessions, escampades fora de les bosses -de plàstic i de viatge-: un poti-poti de sabates, vestits, llençols, papers, paquets de cigarretes, ampolles i altres deixalles. [...] Així doncs, ara es trobava en una nova situació. Què era ell sinó un fragment d'humanitat trasbalsada i espaordida arrossegada pel corrent a aquella platja llunyana? D'això en faria una cançó."

Fins i tot GOS té els seus moments de glòria i ens regala uns paràgrafs per poder respirar.

"Sóc Gos corro corro amb Maryjane estic enamorat ella és una gossa ràpida i prima de pèls castanys fa bona olor de gossa i d'hormones d'amor jo ensumo ella ensuma tots gossos li van darrere però ella corre amb mi.."

Publicat per La Campana en català i Lumen en castellà

Llegir per ser més lliure

Aquests dies hem pogut sentir, llegir i veure la campanya de foment de la lectura promoguda pel Departament de Cultura i Mitjans de comunicació. Per a mi ha estat una campanya dinàmica i fresca que espero que tingui continuïtat i que es tradueixi en un augment de lectors reals. Sovint es qüestiona la utilitat d'aquestes campanyes institucionals, sóc del parer que val més que hi siguin que no pas que s'ignorin els llibres. La campanya no s'hauria de basar només en els espots o les falques publicitàries, el que té una incidència real és que es parli de llibres obertament, que apareguin els llibres a les sèries i que la gent en recomani. Es dediquen una mitjana de 15 minuts a cada telenotícies a parlar d'esport, si a cada telenotícies en dediquessin un parell a parlar de llibres, les coses anirien molt més bé. Llegir no només ens faria més grans i més vius sinó que ens faria créixer com a persones amb criteri.

Ara bé us volia parlar d'un dels CEIP del meu poble, en aquesta escola s'hi aplica una política de foment de la lectura de debò. L'escola té una biblioteca puntedu on es destinen molts recursos entre els quals, i per a mi, el més important, una mestra.

La Carme és una mestra que per un temps ha deixat la docència per dedicar-se a la biblioteca de l'escola. Els nens i les nenes visiten la biblioteca com una part més del seu currículum educatiu, hi passen hores, estan en contacte amb els llibres i tenen una mestra dedicada a triar i buscar els llibres que més els convenen per edats, projectes i oci.

La incidència real la veus amb els nens i les nenes de l'escola quan venen a la llibreria, saben perfectament on van, transmeten passió pels llibres i per la lectura. Amb aquests projectes sí que farem persones lectores més grans, més vives i més lliures.

Bartleby, l'escrivent

Tal com em vaig comprometre amb els llibres de sant Jordi, aquí en teniu la segona fornada. Tot un clàssic, Bartleby, l'escrivent de Herman Melville però amb una versió magníficament il·lustrada per Javier Zabala, que forma part del catàleg de Nórdica Libros .

Sota l'aparença d'un relat senzill però perfectament estructurat Melville dóna veu al narrador, un advocat del qual en desconeixem el nom però que gaudeix d'un cert prestigi dins Wall Street. L'advocat té al seu càrrec dos copistes: en Dindi,"un anglès petit i rabassut"; en Grapes "era un xicot de vint-i-cinc anys, pelut, esgrogueït, i en un conjunt una bona mica apiratat"; i un mosso, en Gengibre "un minyó de dotze anys. El seu pare era un carreter que no es volia morir sense veure el seu fill lluint la toga d'advocat".

Personatges secundaris però còmplices de la història d'en Bartleby, "un home d'aspecte tan singularment assossegat que em va semblar que podia exercir un efecte beneficiós sobre el temperament voluble del Dindi i el fogós del Grapes."

En Bartleby és un escrivent solitari i misteriós, molt eficient, que fa la seva feina meticulosament fins que un dia davant la demanda d'una tasca respon amb la ja cèlebre frase "preferiria no fer-ho". La resposta d'en Bartleby deixa sorpresos els companys, el que ells encara no saben és que a partir d'aquell moment en Bartleby adopta el preferiria no fer-ho com a motiu de vida, davant l'astorament general, fins a límits insospitables.

Amb aquest conte tan senzill Melville, al meu parer, retrata críticament la solitud existent a les grans ciutats, malgrat viure envoltat de grans edificis i gent a tota hora hi ha persones que malden per sobreviure.

"Ah, Bartleby, ah, humanitat"

Sens dubte un relat per reflexionar-hi.

Publicat per Nórdica Libros

Mal de pedres

M'agrada acabar els llibres amb un somriure i no per ser un final feliç sinó per convenciment que has passat una bona estona i que la història se t'ha endut ben lluny. Per sort, fa dies que visc un idil·li amb la literatura feta o ambientada al sud d'Itàlia, L'art de viure, Els sol dels Scorta, Fa mil anys que sóc aquí i ara hi sumo Mal de pedres de la Milena Agus.


Hi ha llibres que no saps per què t'atrauen només veure'ls, Mal de pedres em va cridar l'atenció a l'aparador d'una llibreria de Ceret, a la Catalunya Nord, i al cap de poc temps vaig saber que Empúries el publicava en català. L'altre dia fent el tafaner el vaig veure a Una illa plena de llibres, i m'hi vaig llençar.

Mal de pedres és una història agredolça, d'una dona a qui tothom pren per boja, explicada per la seva néta amb només 95 pàgines. Mal de pedres és el nom de la malaltia que pateix la protagonista, càlculs renals, però no és només un mal físic sinó que són les pedres del passat que arrossega, d'un gran amor extraconjugal viscut en unes termes on l'envien a guarir-se del seu mal físic.

"El supervivent digué que per a ell el seu marit era un home afortunat, de veritat, i no pas un desgraciat com deia ella, que li havia tocat una pobra boja, ella no era boja, era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear; i l'àvia reia encantada i deia que ell també era boig i que per això no s'adonava de la bogeria dels altres."

Com en els anteriors llibres que he citat a Mal de pedres tornem a viure la història d'Itàlia a través de les vivències de la seva gent, les diferències entre el sud i el nord i les peculiaritats i els fets diferencials, existeixen tantes itàlies com dialectes i llengües hi conviuen.

"...de su mali de is pèrdas, sa minor cosa, poita su prus mali fiari in sa conca".

Una novel·la sensual, amb força, amb l'escriptura com a fons d'una protagonista incompresa només perquè li agrada escriure.

Publicat per Empúries en català i Siruela en castellà.

El meu germà Pol

Aquesta setmana recupero un escrit ja publicat fa dies, però és que ahir vam tenir dues donasses a la llibreria parlant del llibre: l'autora, la Isabel-Clara Simó i l'Assumpta Montellà.
Us he de dir que és un plaer sentir-les, gaudir de la facilitat de paraula que tenen i de la vehemència amb què defensen les seves idees. A totes dues gràcies per ser-hi i gràcies per les paraules dedicades.
A vosaltres us animo a llegir el llibre.
Un cop més la Clara Simó m'ha enganxat, aquest cop amb una història diferent del darrer llibre El caníbal però amb un final igual de sorprenent.
En El meu germà Pol s'hi narra la història de la família Pedrosa-Rabós, una família composta pel pare, en Sixte, un militar envoltat d'amics masclistes. La mare, una dona molt atractiva que es dedica a oferir cursos de creixement personal i autoajuda que no sembla aplicar a casa, ni amb el marit, ni amb en Pol. En Pol és un noi de 29 anys amb la síndrome de Down que destarota la família, un militar amb un fill disminuït -o subnormal com n'hi diuen els militars, la resta són mariconades- sembla que tingui problemes a l'hora de promocionar-se i una dona que no suporta el marit i que a més li ha tocat "allò". En aquesta família però l'única persona que gira rodó és la Mercè, la filla de 12 anys, damunt la qual recau tot.
La Mercè és la veu de la història. És una nena espavilada, responsable, l'única en aquella casa capaç de comprendre el seu germà. La Mercè és un personatge que estimes només començar el llibre i que amb dotze anys ja afirma: "Si als contes infantils la finalitat de tot és la boda de la noia i el noi, que es diu un "final feliç", a la vida real no sols és quan comença la història, sinó que és de qualsevol color excepte rosa. Els prínceps no són blaus, les històries no són rosa. I les roses de moda són de color blau. Jesús quin embolic de colors!"
La Mercè viu per en Pol, ha d'arribar allà on ningú de la família sembla poder-ho fer, a banda de les tasques rutinàries com portar en Pol al metge, la mare, i portar-lo de putes, el pare. El moment àlgid de la història arriba quan en Pol s'enamora, ningú a excepció de la Mercè és capaç d'entendre-ho ni de posar-se a la pell d'en Pol. En Pol s'enamora de la María, una noia disminuïda com ell, però que a més és la filla de la minyona. Aquí Simó ens demostra un cop més fins a quin punt és capaç de posar-se a la pell dels personatges, com els treballa i investiga.
Una novel·la deliciosa, una relació de germans increïble com increïble és el que la Mercè ens ofereix i dóna a en Pol. "Va un cargol i esgarrapa". Llegiu-lo i ho entendreu.
Publicada per Bromera en català

La Clivella

Gràcies al regal de sant Jordi he fet el meu primer contacte amb la Lessing, autora pendent, com tants d'altres, tot s'ha de dir.

La Clivella és una història que no deixa indiferent més aviat et remou, caragola i fa estremir per la brutalitat d'algunes escenes. També et sacseja la ment. La història ens l'explica un vell senador romà que intenta reconstruir a partir d'escrits antics un episodi d'una era passada, la de les Clivelles. Cito les paraules que van portar Lessing a revelar-nos La Clivella:

"En un article científic recent es deia que la soca humana bàsica i primigènia probablement era femenina, i que els mascles van arribar més tard, com una mena de segon pensament còsmic [...]. Aquesta és una de les històries que expliquen què podria haver passat quan les Clivelles van donar a llum a un nen."

Com si d'un mite es tractés, les Clivelles eren una comunitat de dones autosuficients que vivien en un paratge idíl·lic a prop del mar, amb llenguatge propi, i capacitat d'engendrar gràcies al cicles de la lluna. Les Clivelles només parien nenes. Tot canvia el dia que neix un nen mascle i l'harmonia de la comunitat s'altera. Els nens són abandonats perquè morin però les àligues els salven i els transporten a una vall on aconsegueixen sobreviure. Creixen en un estat primitiu, alletats per una cérvola. Arriba el dia de la trobada entre elles, les Clivelles, i ells, els Ruixadors, els nens que van ser mutilats, abandonats.

La confrontació arriba ben aviat però la dependència entre dones i homes també. De forma metafòrica, Lessing no deixa de parlar-nos de les relacions entre gèneres, i ens sacseja a partir d'una teoria que va contracorrent del que sempre ens han explicat.

Un llibre no apte per a misògens ni defensors de la primacia masculina. Apte per a les persones disposades a reflexionar gràcies a una autora que amb 88 anys no ha perdut la capacitat de remoure consciències.

Publicat per 62 en català i Lumen en castellà.

Quanta, quanta guerra

Aquesta és la història de l'Adrià Guinart, un noi que no vol fer el soldat i que es passa tota la novel·la anant d'un lloc a l'altre per evitar la maleïda guerra, vagi on vagi però, aquesta sempre hi és present. Quanta, quanta guerra no és una història bèl·lica de sang i fetge, tanmateix el so de les bombes i dels trets, la fam i la misèria, pobles devastats i cases enrunades ens recorden que la guerra és el teló de fons de la novel·la.
Una novel·la que s'estructura en capítols molt curts que semblen contes. De fet, serien contes si no fos perquè la línia argumental la marca l'Adrià que apareix a cada relat. Rodoreda assoleix un nivell de llenguatge impecable, excel·lent i us cito unes paraules de l'autora en el pròleg del llibre que demostren el nivell d'autoexigència de Rodoreda:

"com que des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m'acuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d'escriure i d'anar llençant paper i més paper a la santa paperera. És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i escriure a màquina."

Rodoreda no només sabia català i escriure a màquina sinó que era capaç d'escriure fragments d'una gran bellesa com aquest:
"Les coses importants són les que no ho semblen. Més que portar corona, més que tenir el poder de fer ajupir el món als teus peus, més que poder tocar el cel amb les mans, hi ha això: una fruita madura per queixalar a la claror d'una tarda que s'acaba... mira la posta! Va llençar el pinyol del préssec tan lluny com va poder, es va eixugar els llavis amb el revés de la mà i va deixar-me sol amb la boca plena de gust de préssec."

Són pocs els moments d'alegria en aquesta obra, Rodoreda teixeix uns personatges d'una dimensió increïble, sempre ens en mostra el costat més animal i salvatge. Són tan tristos i dissortats que fan mal, fan patir, per sort sempre els acompanya la natura i això en relaxa la lectura.
En aquest any del centenari m'he proposat el meu homenatge particular, llegir l'obra fins ara desconeguda i rellegir-la.
"Encara que la guanyem serà com si l'haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom."
Publicada pel Club editor.

A la Fe, la llibretera de l'Espolsada, també li han regalat llibres, i això que diuen que des que tinc la llibreria és molt complicat.

Estic molt contenta amb els llibres que han triat per a mi.

La clivella, de la Doris Lessing i Bartleby, l'escrivent de Herman Melville amb una edició il·lustrada molt bonica.

Ja us en faré cinc cèntims ben aviat.

Sant Jordi

L'Espolsada us desitja una bona diada de sant Jordi farcida de llibres i roses!

Les dones de Jaume I

Sant Jordi arriba a l'Espolsada de la mà de Maria Carme Roca i Les dones de Jaume I, demà dia 18 d'abril a les 19:30h.
Per Sant Jordi les llibreries s'omplen a vessar de llibres. Enguany amb motiu del 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, tenim la sort de recuperar una magnífica edició del Llibre dels fets i biografies com les de Stefano Maria Cingolani i Ferran Soldevila. La Maria Carme Roca hi afegeix el seu granet de sorra fent un homenatge a les dones que van envoltar el rei.

Les dones han estat les grans oblidades de la història, per sort, hi ha persones que es dediquen a fer història de gènere per recordar-nos que la història no només l'han escrita i viscuda els homes i les grans conquestes sinó que també les dones han tingut, i tenen, un paper fonamental.

Des d'aquí us recomano la lectura d'aquest llibre per conèixer de ben a prop unes dones que han escrit un capítol molt important de la nostra memòria. Qui era Maria de Montpeller? Per què va ser clau Aurembiaix? Violant d'Hongria impulsora de la conquesta de València... Teresa Gil de Vidaure entre d'altres.... mare, àvia, amants, dones, amistançades totes elles han viscut períodes durs però han sembrat la llavor que hem recollit les generacions futures. A totes elles el nostre homenatge des de l'Espolsada.

Publicat per l'Esfera dels llibres

Una lectora poc corrent

Mai hauria dit que un personatge de la monarquia m'arribaria a despertar certa simpatia i, ves per on, després de llegir aquest llibre d'Alan Bennett, el personatge en qüestió és ni més ni menys que la reina d'Anglaterra.
Alan Bennett m'ha fet passar una bona estona amb aquest llibre que no arriba a les cent pàgines carregades d'ironia fina que et fa somriure.
La protagonista és la reina d'Anglaterra i els seus gossos. Un dia passejant pels jardins de Buckingham els gossos la porten cap a un indret desconegut per ella. En un racó hi ha una biblioteca mòbil per als treballadors de Palau i a dins, en Norman, un ajudant de cuina, que n'és l'únic usuari.
Una mica forçada per les circumstàncies sa Majestat es veu obligada a agafar un llibre en préstec i sense saber com, cau en la temptació de llegir-lo.
"El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir tot el que volia llegir."
La reina estableix una relació poc usual amb en Norman que ascendeix a "majordom de llibres", esdevé el seu buscador de lectures. I és que la reina es converteix en una lectora poc corrent i a poc a poc abandona les seves obligacions de monarca per poder llegir.
La lectura es torna un problema pels assessors i pel govern, la reina gràcies a la lectura desperta una sensibilitat per les petites coses i per la gent que estan molt lluny del feixuc protocol monàrquic. La lectura li permet viure altres vides i exercitar la ment:
"I se li va acudir (i l'endemà ho va escriure) que llegir era, entre altres coses, un múscul, i que ella aparentment l'havia desenvolupat."
Una reina que s'estira els cabells després d'haver conegut autors/es a través dels llibres i que només ella ha conegut en persona i no ha sabut què dir-los, Mitford, Eliot...
Un cant a la lectura per fer-nos veure com aquesta ens humanitza, amb aquell humor britànic que a mi tant m'agrada.
Publicada per Empúries i Anagrama

La hoja plegada

Aquells que us deixeu caure per la llibreria o em coneixeu sabeu que tinc una debilitat per l'editorial Libros del Asteroide i els seus llibres, no em canso de reivindicar-los, de donar-los lloc a les prestatgeries i de recomanar-los, tanmateix no deixo de demanar més traduccions al català del seu catàleg.

Aquests dies m'ha acompanyat La hoja plegada de William Maxwell de qui ja vaig comentar Van venir com orenetes i n'he quedat tant o més enamorada. Em costa de descriure la sensació que t'envaeix quan llegeixes Maxwell, t'abraça una dolçor melancòlica que et dibuixa uns somriure malgrat la duresa de les seves històries.

En aquest llibre, Maxwell se centra en un punt conflictiu de la vida, el pas de l'adolescència a l'edat adulta i ens ho explica a través de Lymie Peters i Spud Latham, tots dos protagonistes. El llibre està dividit en quatre parts compostes de capítols curts d'una descripció acurada però mai carregosa. Als suburbis de Chicago dels anys vint neix l'amistat entre Lymie, un nen orfe de mare, escanyolit, intel·ligent, no massa hàbil i Spud, tot múscul, atleta i un desastre amb els estudis. Aquesta amistat la podríem definir com una simbiosi ja que neix de la necessitat de les mancances de l'un i de l'altre, plegats però caminen fins a la universitat on passa la major part de la història. Aquí apareix l'amor, s'intueix una homosexualitat, les relacions de poder de les germandats de les universitats... Lymie i Spud caminen per primer cop en sentit oposat i l'amistat esdevé malaltissa, sobretot pel dèbil Lymie.

No vull comentar-ne res més, perquè m'agradaria que el llegíssiu, doncs és un llibre de relacions, de persones, sense una trama trepidant, tanmateix t'atrapa per la saviesa que s'hi amaga. Només una cita per anar obrint boca:

"Para conocer la injusticia del mundo sólo hace falta un poco de experiencia. Para aceptarla sin amargura o envidia se necesita casi la suma de toda la sabiduría humana..."

Publicada en castellà per Libros del Asteroide

L'últim patriarca

Aquests dies arriben una pila de novetats de cara sant Jordi i entre elles els premis, sempre fan una mica de mandra, però com que la clientela pregunta, val la pena estar al dia. He optat per L'últim patriarca, deixant de banda prejudicis i encotillaments, he intentat aïllar-me de comentaris per gaudir de la novel·la, i ara sí ja puc dir que s'ho val.
L'últim patriarca és una novel·la de lectura àgil carregada de contingut que s'estructura en dues parts ben diferenciades, de capítols curts amb títols curiosos que fan ganes de continuar llegint.
La primera part ens presenta la història de l'últim patriarca, Mimoun, un nen consentit nascut en el si d'una família plena de dones, on la mare, l'àvia de la narradora-protagonista sense nom, li permet tot perquè el nen no està bé. És curiós perquè la protagonista no ha nascut i beu de les tradicions orals i del que li han dit per explicar-nos qui és el seu pare, on creix, com i i què esdevé.
"Les germanes més grans de Mimoun eren dones d'aquelles com cal, que no havien creat mai cap problema, prudents, treballadores, honestes, i a cap d'elles se li havia conegut un sol flirteig, ni una sola mirada poc decorosa abans del seu casament. Mimoun n'estava orgullós, sobretot des que havia comprovat que hi havia tantes putes pel món que necessitaven un home com les gosses o les conilles. Les seves germanes eren com havien de ser, castes."

Aquesta és la visió que Mimoun té les dones malgrat haver-ne crescut envoltat. Llegir la primera part m'ha transportat als paisatges del Marroc, als patis de les cases, les olors del pa acabat de fer i sobretot m'ha recordat als llibres de Fàtima Mernisi, però també Al Marroc sensual i fanàtic de l'Aurora Betrana del qual en reivindico la lectura.
La segona part la vivim en una capital de comarca que fa pudor d'adobs, que té molts porcs, fa fred i hi ha molta boira, on a la petita protagonista li toca viure a cavall entre dues cultures que xoquen constantment. Tota la narració conté dosis de violència que et fan estremir, però a la segona part Mimoun es vol justificar a si mateix pel seu comportament i s'autoconvenç de la infidelitat de la seva dona per així drogar-se, emborratxar-se, jugar, pegar i anar de putes sense cap tipus de remordiment, amb la diferència que ara no només rep la seva dona sinó els fills i la filla a qui ell tant estima. En aquesta segona part entren en conflicte les diferents maneres d'entendre l'amor i el pòsit que deixen les relacions.
Per sort, la protagonista va a l'escola i descobreix els llibres i sobretot el diccionari que al final de cada capítol li permet alliberar-se de tot el que ha viscut.
"No em va pegar, tampoc, tot i que jo hauria jurat que ja estava morta només de veure'l esperant-me a l'ampit de la porta. Només va dir no la tornaràs a veure i jo vaig sentir-me la Whoopy Goldberg a El color Púrpura. Va vana, que no té sinó aparença, sense realitat. Vaca no és més que la femella adulta del bou. Vacació és vacança. Vacada un ramat de vaques."
Ja he dit que són capítols curts de lectura àgil però amb molt contingut que val la pena que tasteu i així descobrireu de quines fonts la Najat ha begut i llegit.
En un sol llibre s'aborden molts temes: la immigració, l'adaptació, la violència de gènere, els xocs culturals... que per la joventut de l'autora s'endevina que li ha tocat créixer molt ràpid.
Publicada en català per Planeta

Només socis

A vegades necessites llibres profunds, divertits, novel·lasses... però de tant en tant necessites alguna cosa que et faci passar una bona estona, desconnectar i sentir-te enmig d'una trama detectivesca. Ferran Torrent és per a mi una vàlvula de descompressió, un divertiment de bona qualitat literària amb uns diàlegs àgils però incisius.

A Només socis Torrent no només fa un retrat àcid de l'entremat politcoeconòmic del País Valencià, sinó que aquest cop ens porta fins a Viena per introduir-nos l'holocaust dels qual uns quants valencians també en foren víctimes. A partir d'aquí estirem el fil fins a conèixer la Brigada jueva encarregada d'eliminar els exlíders nazis que hi ha arreu, els serveis secrets del Mossad i la CIA.

Només Socis és un punt de trobada de vells protagonistes en l'obra de Torrent, hi tenim Butxana, Tordera, Juan Lloris que li serveixen per narrar un llibre que passa molt bé i per introduir-nos personatges com Carla, una dona amb caràcter i sobretot compromesa que fascina Butxana, que en aquesta vida ja només aspira a comprar-se una illa per poder-ne ser l'amo.

"-M'agrada Carla-digué.

-S'ha dedicat en exclusiva a complir la paraula donada pel seu avi. És advocada i economista, sap idiomes, amb un futur professional esplèndid als Estats Units, però encara que et resulte complicat entendre-ho hi ha gent capaç de sacrificar-ho tot, passar per on siga, per un objectiu ètic que considera un deure."

És Torrent en estat pur, només que tinc la sensació que aquests personatges ja han donat de si tot el que tenien, només espero que no sigui un símptoma semblant al que pateix l'escriptor Ferran Torres, un dels protagonistes del llibre.

Publicat per Columna en català

Els vençuts

Enguany l’editorial l’Avenç té prevista la publicació de les memòries de Xavier Benguerel prologades per en Pere Calders. Benguerel va viure la guerra civil i l’exili de primera mà tal com relata en el llibre Els vençuts, un episodi molt ben descrit pel seu company, Pere Quart, a Les corrandes d’exili. Edicions de 1984 va reeditar aquest llibre en la col·lecció Temps maleïts fa un parell d’anys. Els vençuts és una crònica que pot confondre’s amb una novel·la, la realitat sempre supera la ficció, i és que és tan dur i trist l’episodi de la nostra història que s’hi narra, que un tendeix a creure que això no és veritat.
“Al capdavall, la mort s’anava convertint en un vulgar incident i, a certs moments, en una escapatòria desitjable.”
La història està dividida en dues parts. La primera, Els fugitius, que comença amb l’èxode dels protagonistes cap l’exili amb les tropes franquistes trepitjant-los els talons, el creuament de la línia i l’arribada a França que no era ni de bon tros la terra acollidora que s’havien imaginat. La segona part, La fam i les fúries, on les persones que van viure l’exili deambulaven pels carrers com si el caminar fos el seu únic destí. La seva destinació no era altra que els camps de refugiats de les fredes platges de França. Capítol de la història d'Europa que sovint s’ha volgut obviar.
Precisament, per no caure en l’oblit, la tria d’aquest llibre.
“Es poden perdre moltes coses, Pineda, fins i tot una guerra; però que un poble es perdi...”
Ressenya publicada a la revista Sàpiens del mes de març
Publicat per Edicions de 1984

Primer any enviant i rebent

Demà 24 de febrer farà l'any que vaig emprendre aquesta temerària aventura d'obrir una llibreria. Tothom del sector em deia ets boja, no ho facis, les llibreries estan condemnades a desaparèixer, no et faràs mai rica. La gent de fora em deia quina idea més bonica, que romàntic estar tot el dia entre llibres, quina feina més agradable.

Avui passat un any crec que he trobat l'equilibri entre tots dos punts de vista. Estic d'acord, és una temeritat, a les petites llibreries no ens ho posen gens fàcil, sobreviure entre l'allau constant de novetats i oferir un bon servei és una lluita constant i diària. Ara bé des d'aquí reivindico les llibreries de comarques i de proximitat on la relació amb la clientela fa que t'aproximis al romanticisme de viure entre llibres i pels llibres.

Fa uns dies vaig tenir una petita crisi, fruit dels nervis del primer aniversari, i vaig agafar un llibre, Soldados de cerca de un tal Salamina, d'Eduardo Fernández, prologat pel Llibreter, reconec que em vaig fer un tip de riure, em vaig sentir identificada en moltes de les anècdotes i vaig veure que les meves pors i angoixes eren compartides. Des d'aquí en reivindico la lectura que m'ha donat forces per celebrar l'aniversari amb optimisme.

Una altra persona que encomana optimisme és en Màrius Serra, ahir vam tenir-lo a l'Espolsada presentant el seu llibre Enviar i rebre, un recull d'articles molt interessants que en Màrius ha anat publicant en els últims vint anys i que com ahir deia el seu presentador, l'escriptor Josep M Boixareu, parafrasejant-ne el títol heu "comprar i llegir" per saber-ne més.

Enviar i rebre són dos verbs que tenen molt a veure amb el tarannà d'una llibreria on enviem i rebem informació constantment, on l'intercanvi d'opinions és bàsic.

Gràcies Josep M i gràcies Màrius, gràcies a tothom que vau ser-hi, l'Espolsada en vol fer molts més!

Adreça desconeguda

Sota una aparença de senzillesa s’amaga la força de les paraules, no cal ni una sola pàgina més per copsar l'horror d'una època. Adreça desconeguda ens narra una relació epistolar entre dos amics i socis, Max Eisenstein que viu als EUA i Martin Schulse que ha tornat a Alemanya amb la família just quan el nazisme comença a estendre’s i Hitler es fa gran. Max escriu puntualment a Martin per mantenir-lo informat de com va el negoci i per sentir a parlar de l'Alemanya que tant enyora:
"... encara sento amb força l’encís d’Unter den Linden: l’amplitud de la llibertat intel·lectual, els debats, la música, la camaraderia alegre."
Les notícies que arriben d’Alemanya però no són gens esperançadores, primer se’n sorprèn, fins i tot Martin al principi sembla descol·locat amb la notorietat d’un tal Hitler. "Aquell home és com una descàrrega elèctrica, tan fort com només ho pot ser un gran orador i un fanàtic. Però jo em pregunto, està prou bé del cap?"
A mesura que va avançant el temps però Max sent com perd un amic que és xuclat pel nazisme i que acaba justificant les atrocitats més grans en nom d’una ideologia, fins i tot gosa escriure aquestes paraules al seu amic:
"Mai no he odiat el jueu individual; a tu sempre t’he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t’he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça."
Amb només 68 pàgines, Katherine Kressmann Taylor, coneguda com a Kressman Taylor en té prou per explicar-nos el que la va dur a escriure la història:
"Poc temps abans de la guerra, uns amics meus alemanys, cultes, intel·lectuals, amb bon cor, van tornar a Alemanya després de viure als Estats Units. En un període molt curt, van convertir-se en nazis fanàtics. En una visita que van fer a Califòrnia, van trobar-se un antic amic seu pel carrer, un antic amic íntim que era jueu. No hi van voler parlar."
Publicada per la Magrana en català i RBA en castellà.

Havanera

Ara que el dia s’allarga, el sol brilla i comencem a tenir aires de primavera us vull recomanar una novel·la que vaig tenir la sort de topar-m'hi ara farà dos anys. Sempre que vaig de viatge a banda de buscar informació pràctica, procuro llegir alguna cosa d'autors autòctons o sinó literatura ambientada al país, m’ajuda a situar-m’hi. Així doncs preparant l'estada a Cuba va aparèixer Havanera de l'autor valencià Francesc Bodí. Havanera ens narra l’arribada de Josep Martí a l'Havana, just abans de proclamar-se la independència de l'illa, a partir d'aquí el protagonista es canvia el cognom perquè no el confonguin amb el general Martí, i es fa un lloc entre les classes benestants, els patrons dels ingenis de sucre i les explotacions agrícoles. Martí però ben aviat se sent decebut per la voluptuositat de l'Havana, comença a quedar-se sense diners i decideix provar sort i comença a recórrer l'illa. Poc a poc descobreix una realitat fins ara desconeguda, la d'un gresol de cultures: els xinesos arribats per guanyar-se la vida, els descendents dels esclaus africans, els propis esclaus, la santeria, les creences... la decadència d'una classe benestant espanyola, però sobretot la vida als ingenis, les explotacions de canya de sucre. Havanera és un llibre ple de passió, erotisme, sensualitat que et transporta a la Cuba de l'època, en definitiva és una bona novel·la, sobretot per aquells que vulguin endinsar-se per l'illa i no es vulguin quedar només a les platges de Varadero.

"Els amants havien intentat mantindre en secret la seua relació, però els treballadors eren sers primaris que s'havien criat enganxats a la terra i que coneixien a la perfecció el mecanisme dels instints. No sabien llegir ni escriure, però sabien desxifrar en els cossos els neguits més elementals, podien llegir el desig dels amants en l'espurneig dels ulls encesos i destriaven en el tremolor de les paraules la passió acumulada. Els sentiments i les emocions que la civilització occidental havia entronitzat sobre un devessall de conceptes i metàfores inextricables, per a ells no tenien més misteri que un simple esternut o un recargolament de budells."

Publicada per Bromera en català

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda amb motiu del centenari del naixement d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

31. Era el nostre joc preferit i quasi sempre guanyàvem, o l’un o l’altre; perquè anàvem tots dos a una i perquè teníem un amagatall secret: un petit quarto traster amagat rere un banc de fusta a l’entrada de cal Ronso, ple de serradures i teranyines, on tot just hi cabíem.

Així doncs el nostre homenatge a la Rodoreda.

La mort i la primavera

Enguany celebrem el centenari del naixement d'una de les autores més brillants que ha donat la nostra literatura, Mercè Rodoreda. Tinc pendent de fa temps la lectura d'alguns dels seus llibres, i aprofitant que aquest any es reeditarà bona part de la seva obra m'he decantat per La mort i la primavera.

És una novel·la que el seu editor, Joan Sales, li va publicar a títol pòstum, malgrat ella encara hi treballava, revisava i reescrivia i que per tant llegeixes amb apèndixs, notes, comentaris manuscrits... que fan que encara tingui més atractiu.

La mort i la primavera ens parla d'un poble situat en algun indret remot on la mort hi sobrevola constantment. Un poble on els habitants renillen com els cavalls, es comporten com a salvatges en estat pur i on res es diu pel seu nom.

Hi ha tanta brutalitat en aquest poble que l'autora la vesteix amb la poesia que ens ofereixen les flors, les abelles, els ocells, en definitiva, la natura. És una obra plena de símbols, Rodoreda en estat pur, la Rodoreda dels contes.

"A l'altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d'eruga i vaig trobar l'olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera".

Rodoreda contraposa constantment el més bell i el més odiós com a metàfora, els habitants volen morir per sentir-se vius i reencarnar l'ànima en la natura. El fet d'estar vius els oprimeix en uns cossos que no els deixen viure.

"No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

Per a mi no ha estat un llibre de lectura fàcil, cal llegir-lo acuradament, pair-lo, detenir-s'hi i entrar-hi, un cop hi ets t'atrapa.

La millor manera de retre homenatge a la Rodoreda és parlant-ne, llegint i parlant dels seus llibres, per això el dia 6 de febrer a la xarxa de blocaires en parlarem.


Publicada pel Club Editor en català

Firmin

Després de la meva última lectura ho tenia difícil, però ja feia dies que la rata de la portada de Firmin em cridava, com que sabia que havia de sortir en català em vaig esperar. Firmin és un llibre de lectura ràpida que no lleugera, un tribut a la literatura.

En Firmin és el benjamí d'una família de rates de 13 germans, és petit i té el cap gros, però és especial. Ell i la seva família viuen al damunt d'una llibreria de vell, passen gana, la mare és alcohòlica... Firmin ben aviat s'espavila i descobreix que el paper dels llibres serveix per enganyar la gana, fins que un bon dia descobreix que enmig d'aquell paper que s'empassa hi ha tot d'històries, històries que el faran encara més diferent, culte. En Firmin viurà moltes històries dels clàssics universals que arriba a confondre amb la seva.

"Jo, per part meva, he viscut més que tots ells i, a canvi, he mort de mil morts diferents. M'he mogut per l'existència deixant al meu pas un rastre de por, com un cargol. Quan em mori de debò, serà un anticlímax."

Aquestes hsitòries fan que Firmin se senti molt proper al món dels humans, els espia, s'hi acosta prudentment, va al cine a veure les sessions contínuades de clàssics, de pel·lícules pornogràfiques, fins i tot intenta aprendre el llenguatge de signes dels sords per poder-s'hi comunicar. Les relacions amb els humans no són com desitja i estan a punt de costar-li la vida un parell de vegades, fins que coneix en Jerry Maggon un autor de ciència-ficció fracassat amb qui comparteix casa, jazz, copes de vi negre i més llibres.

"Com que, per dir-ho així, m'havia agafat in fraganti, l'únic que em quedava era mantenir-me digne. De manera que em vaig limitar a passar la pàgina i continuar llegint. Em feia por que s'enfadés amb mi per haver arrossegat el llibre fins a terra, però el cas és que la situació li va semblar tremendament divertida."

En Firmin viu en un barri a punt de desaparèixer, van enderrocant les cases del barri, el cine, la llibreria... un món de decadència que intenta combatre llegint i vivint altres històries per evadir-se de la seva.

Una història adorable que em farà veure les rates d'una altra manera, també per les magnífiques il·lustracions que en Fernando Krahn en fa.

Publicat per Columna en català i Seix Barral en castellà

Edicions catalanes versus castellanes

Aquesta és una breu reflexió arrel d'un comentari de l'Anna en el meu post S'acaba l'any. Entre d'altres coses l'Anna preguntava si el fet que algunes edicions en català siguin més cares que les edicions en castellà fa desistir de comprar la versió catalana.

Aquí a la llibreria la majoria de gent ni s'hi fixa, qui compra en català ho té molt clar, i és més fins i tot entén que la tirada és més curta i aquesta té un preu més elevat. Ja se sap que viure en català és pura militància des que et lleves fins que te'n vas a dormir.

Ara bé, des d'aquí el meu toc d'alerta, perquè d'això sí que els clients comencen a queixar-se i a mi a caure la cara de vergonya, les edicions en català tenen faltes d'ortografia i gramaticals, les traduccions són en alguns casos inintel·ligibles... si us plau no escatimem els recursos a l'hora de treballar amb la nostra llengua, paguem el que toca als traductors, correctors i tots en sortirem beneficiats.

Heus aquí una breu reflexió per al cap de setmana.

Les veus del Pamano

"La història, quan entra en detalls, perd volada èpica. Jo, com que visc des de dins i de molt a la vora la història que m'ha tocat, no puc deixar de percebre aquests detalls."

Aquest nadal la meva vàlvula de descompressió després de tancar la llibreria ha estat Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. Puc afirmar que malgrat anar cansada, a dies rebentada, cada nit m'endinsava en la lectura d'aquesta gran novel·la. Quan fa dos dies la vaig acabar la meva pregunta va ser i ara què?
Si és cert que al principi del llibre em va costar, a mesura que anaven passant els capítols en Jaume Cabré aconsegueix transportar-nos de manera sublim del passat al present de la Tina, una mestra de poble que mitjançant la transcripció d'unes cartes ens va narrant la història de Torena.
Torena és un poble del Pallars amb habitants plens de silencis, rancúnies, delacions. Veïns dividits, republicans, falangistes amb majúscules, maquis amagats al Pirineu.
Una realitat viscuda a molts pobles del Principat. Torena però és l'Elisenda Vilabrú, una dona capaç de tot i més per defensar l'honor de la família, capaç d'autodestruir-se, de perdre qui més estima per l'orgull, per vestir una moral que en el fons està esquitxada de sang.
No exagero si dic que Les veus del Pamano hauria de ser un llibre de lectura imprescindible.

"Adéu filla meva. Fes el possible per respectar, tota la teva vida, la memòria i les idees per les quals jo dono la meva."

Publicat en català per Proa

S'acaba l'any

S'acaba l'any i m'agradaria poder fer un balanç tot comentant els llibres més venuts a l'Espolsada. És gratificant veure la bona acollida que han tingut els llibres, els autors i les autores dels quals han passat per la llibreria. S'acaba l'any i l'Espolsada té 10 mesos que han estat intensos, néixer, créixer i començar a caminar. Gràcies a la Isabel-Clara Simó, en Josep Maria Boixareu, en David Bassa, l'associació catalana de Tintinaires, Tintincat, a la Gemma Barbany i en David Montserrat, i l'Assumpta Montellà i l'Abel Camp, per creure-hi.

En català,

1. El caníbal, Isabel-Clara Simó

2. Mil cretins, Quim Monzó

3. Viure, reviure i pensar, Josep Maria Boixareu

4. El noi del pijama de ratlles, John Boyle

5. La maternitat d'Elna, Assumpta Montellà

6. El club eròtic dels dimarts, Lisa Beth Kovetz

7. El setè camió, Assumpta Montellà

8. Memòries, Jordi Pujol

9. El pont dels jueus, Martí Gironell

10. El conte número 13, Diane Setterfield

En castellà:

1. El niño con el pijama de rayas, John Boyle

2. Los bebés en el agua, Gemma Barbany

3. Un mundo sin fin, Ken Follett

4. La sangre de los inocentes, Júlia Navarro

5. El secreto, Rhonda Byrne

6. La ciudad sin tiempo, Enrique Muriel

7. La ladrona de libros, Markus Zusak

8. El cuento número trece, Diane Setterfield

9. Cien años de soledad ed. commemorativa, Gabo

10. La suma de los días, Isabel Allende

Com a curiositats, un mini llibre de l'Eva Piquer que es diu Supermaretreballadora i altres estafes està amunt del rànquing, per què deu ser?

Els tres còmics de Casals sobre història de Catalunya també ocupen un bon lloc: Guifré 897, La revolta dels segadors i Barcelona 1714.

Bon any i per molts llibres!

Fa mil anys que sóc aquí

El premi llibreter l’organitzem les llibreries de Catalunya. L’objectiu és destacar la qualitat d’una obra que passa desapercebuda enmig de l’allau de novetats publicades, però, que per la seva qualitat creiem que cal donar-li una oportunitat. Els llibreters proposem uns quants títols i un jurat pren la decisió final.

Enguany el premi ha estat concedit a Fa mil anys que sóc aquí de l’autora italiana Mariolina Venezia.

El llibre ens narra la història de cinc generacions d’una família, els Falcone, amb la qual vivim 150 anys de la història d'Itàlia, des de la unificació fins a la caiguda del mur de Berlín. La novel·la se situa al sud d'Itàlia, a l'oblidada regió de Matera, i recupera el plaer de narrar, descriure i de viure petites històries que acompanyen els habitants de la vila de Grottole. La veu que explica la història és la de les dones de la família immerses en una societat masclista, tanmateix són les que sembren la llavor del canvi.

Hi ha un treball lingüístic remarcable doncs els habitants de Grottole s’expressen en el dialecte tal com es transcriu en diferents fragments de l'obra, cal esmentar la tasca notable de l'Anna Casassas en la traducció.

Com diu l’autora: "En aquest món globalitzat, on tot és igual arreu, els aeroports, les botigues, les maneres de vestir..., la gent té la necessitat de conèixer coses que, encara que no siguin particularment felices o boniques, siguin autèntiques."

En certa manera, els personatges i les protagonistes de la novel·la m’han recordat als de dos llibres publicats recentment, El sol dels Scorta, de Laurent Gaudé, i L'art de viure, de la Goliarda Sapienza, que també s’ambienten al sud d'Itàlia, i a través dels quals també descobrim la història del país, l’escalfor del sol i l’olor de les oliveres, en definitiva la Mediterrània.

Enmig de la voràgine de llibres trepidants Fa mil anys que sóc aquí recupera el plaer per la lectura d’anar a poc a poc.

Publicada per La Campana en català i Gadir en castellà

Etiopía, un rostro con tres miradas

Avui us vull parlar d'un llibre de fotografies però que alhora és una magnífica guia de viatges. De fet aquest llibre és el culpable de les meves vacances en aquest extraordinari país ara fa tres anys. El vaig veure en una pila a la llibreria Altaïr, em va sobtar la verdor de la portada i vaig dir, jo vull anar-hi! Quina sorpresa quan vaig descobrir que aquella verdor era d'Etiòpia, les imatges que en teníem eren de sequera i terra erma.

Ara passats aquests tres anys sóc jo la que tinc una llibreria i resulta que ara és Altaïr que el recupera i l'edita sota el seu segell.

Us animo a regalar-lo en aquestes fetes, però sobretot a llegir-lo. En Javier Gozálbez i la Dulce Cebrián ressegueixen el país de nord a sud, i de l'est a l'oest desvetllant els secrets d'un país d'una gran diversitat que té molt a oferir.

Viatjar i llegir, llegir i viatjar...

El zoo d'en Pitus

Des d'aquí el meu petit homenatge a en Sebastià Sorribas, un dels culpables de la meva passió per la lectura.

Recordo com si fos ara El Zoo d'en Pitus, un regal d'aniversari, que no vaig poder deixar fins a acabar-lo. Aquells nens i nenes que van organitzar un zoo per recollir diners per poder pagar el tractament del seu amic malalt, sens dubte, un cant a l'amistat. També recordo amb un somriure als llavis el Festival al barri d'en Pitus, Viatge al país dels Lacets i la Cinquena Gràcia de Collpelat.

Llibres que sens dubte marquen el teu camí com a lectora/a. Val la pena posar tots els sentits a l'hora de triar els llibres que la mainada llegeix, d'aquests en dependrà la passió i l'hàbit, perquè no oblidem que llegir és un hàbit, un saber aturar-se i decidir quin temps del dia dediquem a la lectura.

Una abraçada Sebastià pels bons moments.

L'Espolsada a la ràdio

Aquesta setmana he tingut una grata sorpresa, m'han trucat de COMRàdio per fer-me una petita entrevista. Els diumenges al matí, dins el programa Serendípia, hi ha un espai que es diu Carretera i Llibres que fa un recorregut per les llibreries de Catalunya. Aquesta setmana han visitat l'Espolsada i m'ha fet molt feliç, aquí en teniu el resultat.

La casa de papel

Un blocaire va deixar un comentari quan parlàvem de La lectura i la vida, de l'Emili Teixidor, enmig del debat de per què la gent llegeix o no, dels preus dels llibres, els bestseller... fins que va sortir el tema de l'espai que ocupen els llibres. En Puigmalet va suggerir que sempre podíem fer com un dels protagonistes de La casa de papel i no ens en va voler dir res més. No vaig poder resistir la temptació de saber què passava.

La casa de papel és una faula escrita per l'autor argentí, Carlos María Domínguez, que en tan sols 119 pàgines ens descriu molt bé les obsessions que patim aquelles i aquells a qui ens agraden els llibres, a través de la història del llibre La línea de sombra. Un professor de literatura rep un paquet que conté el llibre adreçat a la col·lega a qui substitueix a la universitat, a partir d'aquí estira el fil i viatja fins a l'Argentina i l'Uruguai.

L'autor ens fa reflexionar fins a quin punt els llibres canvien el destí de les persones: "En la primavera de 1998, Bluma Lennon compró en una librería del Soho un viejo ejemplar de los Poemas de Emily Dickinson, y al llegar al segundo poema, sobre la primera bocacalle, la atropelló un automóvil." O bé són les persones que canvien el destí dels llibres.

Hi ha passatges amb els que m'hi sento tan identificada que no puc deixar de reproduir-los:

"Los lectores espiamos la biblioteca de los amigos, aunque sólo sea para distraernos. A veces para descubrir un libro que quisiéramos leer y no tenemos, otras por saber qué ha comido el animal que tenemos enfrente."

"La biblioteca que se arma es una vida. Nunca, digamos, una suma de libros sueltos."

Us convido a llegir-lo i a dir-hi la vostra, només espero que l'obsessió com la del protagonista no esdevingui malaltissa.

Publicat en castellà per Mondadori

El setè camió i La maternitat d'Elna

Ahir vam poder gaudir d'una presentació de luxe a la llibreria amb l'Abel Camp, historiador i bon amic, i l'Assumpta Montellà, historiadora i autora de La maternitat d'Elna i El setè camió, publicats per Ara Llibres.

Dos llibres que recullen històries orals, anècdotes, vivències d'una de les èpoques més tràgiques del nostre país, els darrers dia la República i l'exili dels vençuts. He deixat passar unes hores per pair el que vam sentir ahir, les imatges de la platja d'Argelers van i venen del cap... l'emoció...

L'Assumpta vibra tant amb el que fa que ho encomana, i encomana el gust per retrobar-nos amb la història. L'Assumpta escriu històries que són part del nostre passat, de la memòria col·lectiva. No oblidem que sense un passat no podem tenir un present.

D'aquí una estona l'Assumpta presenta El setè camió a La Vajol, lloc on van tenir els fets descrits al llibre. M'agradaria ser-hi i més després d'haver llegit el llibre i haver-te sentit. Endavant amb la tasca de dignificar el país i la memòria. Venim d'un silenci antic i molt llarg...

L'Elegància de l'eriçó

Acabo de llegir L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery que ha estat escollida Premi dels llibreters francesos 2007. Puc dir que no m'ha deixat indiferent, m'ha fet pensar i encara hi dono voltes. L'animal escollit serveix de metàfora per a les dues protagonistes, l'eriçó sembla una cosa per fora i n'és tota una altra per dins, i això és el que passa amb la Renée, una vídua de 54 anys i la Paloma, una nena de dotze.

La novel·la té lloc en un edifici de rics, a la rue Grenelle, de París, on la Renée fa de portera. És un immoble on mai no passa res i on tothom està pendent de la vida dels altres. La Renée és vista com una simple portera, el que ningú s'iamgina és que la portera llegeix Tolstoi, és una apassionada de la filosofia, el cinema i l'art. Viu amb un gat, en Leo.

La Paloma és la filla d'un exministre i diputat socialista, té una ment privilegiada i una intel·ligència sublim que destorben els del voltant.

El llibre està escrit a dues veus, llegim els dietaris de totes dues.

L'arribada d'un nou inquilí, en Kakuro Ozu, trastoca la calma aparent de l'edifici, i fa que la Renée i la Paloma comparteixin pensaments que retraten àcidament la progressia francesa.

Una delícia, plena de profunditat i de passatges d'una gran bellesa, a voltes impertinent i cínica, amb un humor fi, molt fi.

"La civilització és la violència controlada, la victòria sempre inasolida sobre la agressivitat del primat. Perquè primats fórem, primats restem, per moltes camèlies sobre molsa de què aprenguem a gaudir. Aquesta és tota la funció de l'educació. ¿Què és educar? És proposar incansablement camèlies sobre molsa com derivatius a la pulsió de l'espècie, perquè aquesta mai no cessa i amenaça contínuament el fràgil equilibri de la supervivència."

Publicat per 62 en català i Seix Barral en castellà

La lectura i la vida

Recentment s'ha publicat un estudi dels hàbits culturals, entre els quals els de lectura, que és per plorar i no precisament de riure. Per sort, també s'ha publicat el darrer llibre de l'Emili Teixidor La lectura i la vida que ens dóna les claus i ens facilita pistes de com ho hem de fer. És un llibre adreçat a pares, mares, educadors, i jo, crec que imprescindible per a tothom. Un llibre que comença amb aquestes paraules: "¿Us imagineu una vida sense llibres? Ara mateix, si desapareguessin tots els llibres de la Terra, seria com si el món hagués perdut la memòria. ¿Us imagineu a vosaltres sense memòria, sense records, sense passat, sense coneixements...amb el cervell en blanc, ben buit?" La meva resposta és no, no em puc imaginar una vida sense llibres, una vida sense el plaer que suposa obrir un llibre nou, el tacte als dits... aquella història que se t'emporta...

Què fa que no llegim prou? D'entrada, vivim en un país de cultura subvencionada que fa que la gent associï cultura amb gratuïtat, que s'escandalitzi pel preu d'un llibre, però que en canvi no li faci res deixar mig sou en altres coses (sempre respectables). És qüestió de valors, estem en una societat de consum ràpid i respostes immediates i és clar, un llibre sempre requereix un mínim esforç, d'asseure't i dedicar-li un temps. Un temps que al cap i a la fi, és un temps dedicat a tu, a enriquir-te... No puc estar més d'acord amb les paraules de l'Emili: "El llibre és l'altre nom del gran procés d'humanització de l'home. Aquells que no tenen llibres, a qui manquen els llibres, els mancarà sempre una part important del pensament, d'una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts...".

Mil sols esplèndids

Aquest cap de setmana he acabat de llegir Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini, conegut pel llibre Cometas en el cielo. D'entrada he de dir que em va costar ficar-m'hi, però d'en mica en mica la història, les històries, et van enganxant.

El llibre es divideix en 4 parts, les dues primeres serveixen per presentar-nos les protagonistes: la Mariam, una petita harami (bastarda) i la Laila (una nena feliç), la tercera i la quarta són la història que comparteixen ambdues dones, marcades per un destí, en un país com l'Afganistan, que les porta a compartir marit, Rasheed, casa i fills.

L'autor dedica el llibre a totes les dones afganeses, que com a tants països d'arreu, inclòs el nostre, han de suportar humiliacions, violència física i verbal, discriminació.

"A baix va començar la pallissa. Per la Laila, eren sons d'un procediment metòdic, familiar. Ni una maledicció, ni un crit, cap imploració, cap udol sobtat, només l'activitat sistemàtica de batre i ser batuda, els cops d'una cosa sòlida contra la carn, quelcom, algú, donant cops sords a una paret, estripant roba."

Com a teló de fons, la història de l'Afganistan, tres dècades d'invasions: la soviètica, els senyors de la guerra, els talibans i els nord-americans que coincideix amb el final del llibre. A l'Afganistan no hi ha ni una sola família que no estigui marcada per la mort, d'un bàndol o de l'altre. Malgrat la violència constant de la guerra, les vides de la Mariam i la Laila són un crit a l'esperança, al compromís i, per sobre de tot, a l'amistat que les ajuda a ser més lliures en la seva reclusió. M'ha captivat la vida d'aquestes dues dones darrera d'un burka. M'ha sorprès la capacitat de l'autor d'introduir-se al món femení, de sentir i pensar... per això no és un llibre només per a dones.

"La Mariam jeia al sofà, amb les mans entre genolls, mirant el remolí de neu que serpentejava i queia fora de la finestra. Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món."

Publicat per Amsterdam llibres en català i Salamandra en castellà.