dissabte, 29 de gener del 2011

Érase veintiuna veces Caperucita Roja



Els llibreters i les llibreteres tenim fama de queixar-nos sempre, no diré que no sigui veritat, però tampoc negaré que tenim uns quants motius per fer-ho. I tanmateix, el nostre ofici ens permet fer descobertes i ens sorprèn amb petits llibres que quan surten de la caixa et canvien el dia.
Hi ha editors fantàstics que ho arrisquen tot per fer un pas més enllà, per oferir-nos alguna cosa que trenqui amb l'establert, però sobretot que ens faci pensar una mica i riure.

Media Vaca defineix la seva col·lecció, Libros para niños, així:

"La vaca es el animal más extraordinario que existe. Nos la comemos con patatas, hace bonito en el campo y es fuente de inspiración para artistas y poetas. Uno de los estómagos de la vaca se llama libro, y no debe extrañarnos, porque el libro es el segundo animal más extraordinario. Lo manchamos de salsa, hace bonito en las estanterías y a través de él nos llegan regularmente las ocurrencias de artistas y poetas.

La vaca es un rumiante: se traga el alimento para más tarde devolverlo a la boca y masticarlo con tranquilidad. Exactamente de esa forma se deberían leer los libros: volviendo a ellos en diferentes ocasiones y masticándolos a fondo para asegurarnos una digestión placentera.

Los niños aprenden con los libros, pero también con las piedras, las moscas, las hormigas y las arañas. Aprenden con todo. Aprenden jugando. Y no se cansan de aprender. Por eso es absurdo que existan libros aburridos y que se pierda el tiempo con ellos en lugar de dedicarlo a observar a los escarabajos peloteros. Algunos de los más aburridos están hechos por gente con mentalidad de sastre que cree que los libros para niños deben ser como los trajes para niños: varias tallas más pequeños. La mirada inocente del niño nada tiene que ver con los pantaloncitos. Si no se entiende todo, ¿qué más da? Pocos adultos pueden explicar por qué vuelan los aviones y sin embargo no tienen miedo a viajar en ellos.

A excepción de los que se hacen para idiotizar, cada libro contiene el fragmento de un plano del tesoro (o al menos así se decía antes). Sólo cuando reunamos todos los pedazos seremos capaces de descifrar ese secreto que parece tan bien guardado. A veces uno se toma su tiempo. No es raro empezar a leer a los 7 años y ver que a los 77 seguimos con el mismo libro entre las manos."

Seguint totes aquestes premisses, he descobert 21 caputxetes diferents vistes per autors japonesos i que m'han robat el cor.









Si teniu un mal dia, poseu un llibre de Media Vaca a les vostres vides.

Publicat per Media Vaca

dissabte, 22 de gener del 2011

Sunset Park


"L'únic luxe que es permet és comprar-se llibres, llibres en rústica, sobretot novel·les, novel·les americanes, novel·les angleses, novel·les estrangeres traduïdes, però en el fons els llibres no són tant un luxe com una necessitat, i llegir és una addicció de la qual no es vol curar."

Estic en ratxa lectora de bones novel·les i ho vull compartir! Alhora que vull confessar que, jo com el protagonista de Sunset Park, també pateixo aquesta addicció.
Previnguda pels comentaris que l'Auster ja no era l'Auster i desanimada per alguns companys llibreters, m'he tapat els ulls i les orelles i m'he capbussat de ple a Sunset Park i us he de dir que m'ha agradat molt.

En Miles Heller és un jove brillant amb un futur prometedor que de cop abandona casa seva i els seus pares. Decideix que ha de començar de nou i trencar amb un passat que el turmenta fins a límits que no pot resistir. Deixa la universitat i recorre els Estat Units sobrevivint amb feines miserables. A Florida s'enamora de la Pilar, una noia intel·ligent i especial, però menor d'edat. Davant del perill que això suposa i transcorreguts 7 anys de la seva fugida, decideix tornar a Nova York i viure en una casa ocupada per intentar refer les relacions familiars malmeses mentre espera la majoria d'edat de la Pilar.

Els habitants de la casa mereixen un capítol a part, com tenen a la novel·la. Jo sento una especial estima per un percussionista anomenat Bing que es capaç de treballar a l'Hospital de les coses trencades: "Ell assegura que s'equivoquen, que els avenços tecnològics de les últimes dècades de fet només han reduït les possibilitats de vida. En una cultura d'usar i llençar engendrada per la cobdícia d'unes empreses que només busquen el benefici propi, el paisatge s'ha tornat cada cop més depriment, cada cop més alienant, cada cop més buit de significat i de propòsits de consolidació. Els seus actes de rebel·lió potser són insignificants, gestos malhumorats que no serveixen de res o de ben poca cosa fins i tot a curt termini, però ajuden a elevar la seva dignitat com a ésser humà, a ennoblir-lo als seus propis ulls."

També em commou el pare d'en Miles, en Morris Heller, editor reconegut de la seva pròpia editorial independent. I l'Alice Bergstrom que treballa unes hores setmanals al PEN mentre acaba la seva tesi doctoral.

Sunset park
és un calidoscopi de personatges que van fluint a mesura que roda la novel·la. Van i vénen de la mà d'Auster que els fa aparèixer per anar-se trobant i així anar lligant els caps d'una història que ens recorda que la vida va molt ràpid per perdre el temps amb foteses. Si en l'apunt anterior deia que la vida estava feta de sentiments, en aquest em reafirmo que els sentiments ens els provoca la gent, però també un bon llibre, l'art o una copa de vi compartida. Passin, seguin i llegeixin un Auster preocupat per la situació política i econòmica actual i les seves conseqüències.

Us deixo amb un vídeo de l'autor llegint un fragment de la novel·la:



Publicat per 62/Anagrama

dissabte, 15 de gener del 2011

El pájaro espectador


"Y me obliga a recordar qué poco cambia la vida: cómo, sin sucesos dramáticos ni resoluciones elevadas, sin tragedias, incluso sin pathos, un hombre razonablemente dotado y razonablemente bienintencionado puede cruzar la gran cocina del mundo de un extremo al otro y llegar hambriento a la puerta trasera."

Joe Allston és un agent literari ja retirat que viu amb la seva dona, Ruth, a Califòrnia. Viuen tots dos sols perquè els pares ja són morts i l'únic fill que tenien també. Un bon dia en Joe obre el correu i entre la paperassa hi ha una postal d'una vella amiga des de Dinamarca.
Anys enrere, just després de la pèrdua del fill, en Joe i la Ruth fan un viatge durant mesos per terrers daneses d'on provenia la mare d'ell.
La postal remou en Joe i els records del passat fan que busqui els dietaris que va escriure durant la seva estada a Dinamarca. Cada vespre abans d'anar a dormir en Joe llegeix en veu alta, com si fos un conte, el diari danès a la Ruth. És així que sabem de primera mà com va ser aquell viatge en vaixell fins a Dinamarca, la trobada i posterior amistat amb l'aristòcrata Astrid, emparentada amb la genial Karen Blixen. Els escrits de fa vint anys els ajuden a fer balanç d'una vida i a parlar de sentiments i emocions que havien quedat enterrats pel pas del temps.
Jo no sé què té Stegner quan escriu, simplement el trobo genial, la prosa m'enamora (no sóc l'única). La novel·la està organitzada en present i passat o el que podria ser el mateix dia i nit. Durant el dia coneixem com és la vida d'una parella jubilada que ha viscut tota una vida un al costat de l'altre i que només els queda esperar... i a la nit viatgem al passat. De dia vivim els Estats Units i a la nit vivim una Europa nòrdica, gòtica, freda i desconeguda. No desvetllaré res més del contingut. Només us convido a passar i a llegir-lo. Stegner té una gran ploma i en aquest cas acompanyada d'un humor subtil.

"Manon repitió algo que el padre de Astrid solía decir, que si un danés se caía en el mar y las olas le arrastraban al sur, tendría que saber alemán; si lo arrastraban hacia el oeste, inglés o francés; si hacia el norte o el este, noruego, sueco, finés o ruso. De manera que todos los daneses estaban obligados a prepararse para el día en que se cayesen al mar."

Hi ha gent que em pregunta si no em canso de llegir vides d'altres, si no m'avorreixen les novel·les amb tan poca acció, jo que sóc del parer que la vida té prou emocions per si sola, em conformo amb la bona literatura, la de Stegner capaç d'emocionar-me, de fer-me sentir i pensar... I és que en definitiva, de què està feta la vida sinó de sentiments?

Publicada per Libros del Asteroide

dissabte, 8 de gener del 2011

Sukkwan Island


"No es podia treure del cap que ell era en aquella illa precisament per viure el somni del seu pare."

I comencem la primera ressenya de l'any amb un llibre que m'ha deixat en un estat de letargia lectora durant uns dies. Sukkwan Island és un relat duríssim que David Vann escriu per intentar entendre allò que va portar el seu pare al suïcidi. Nascut a Alaska, els seus pares se separen i David marxa a viure amb la mare a Califòrnia. Un bon dia el seu pare li truca per convidar-lo a passar un any en una illa d'Alaska deshabitada, David que és un nen, rebutja l'oferta del pare i aquest se suïcida. Aquesta és la crua realitat amb què David Vann ha de créixer i que el porta escriure per intentar entendre una part del que ha estat la seva vida.

A partir d'aquests trets autobiogràfics Vann escriu aquest relat escruixidor, amb girs sorprenents. Neu, gel, natura, desassossec, depressió, riu, salmó, cabana, incomunicació són paraules que t'acompanyen mentre passes pàgines amb l'esperança que l'optimisme tregui el cap. No és un llibre amable de recomanar, però sí una lectura obligatòria que ens permet endinsar-nos en la part més salvatge dels humans i descobrir que les relacions poden no ser fàcils.

En Roy, un adolescent de 13 anys, diu que sí a la proposta del seu pare de passar un any a l'illa de Sukkwan, però ben aviat descobreix que se'n vol tornar a casa. La supervivència més bàsica és converteix en l'escapada per no sentir el pare plorar cada nit, per no descobrir que són pràcticament dos desconeguts. Un mirall que ens permet veure com els adults sovint no sabem resoldre la pròpia existència i aboquem les frustracions en els més petits.

"No hi va haver bones èpoques després d'allò. El seu pare es va tancar en si mateix i en Roy se sentia sol. Quan el temps era desastrós, el seu pare llegia, i quan només era dolent, sortia a caminar tot sol. Només parlaven per dir coses de l'estil de, Potser és hora que fem el dinar, o, Has vist els meus guants? En Roy no treia els ulls de sobre al seu pare però no va poder descobrir cap esquerda en la seva closca de desesperació. S'havia tornat impenetrable."

Publicada per Empúries/Alfabia