dissabte, 30 de maig del 2015

Memoria por correspondencia



Emma Reyes és una pintora colombiana nascuda l'any 1929 i que mor a Bordeus l'any 2003 amb un gran reconeixement europeu a la seva obra pictòrica. Fins aquí podria semblar una història corrent d'algú nascut en un indret i que fa la seva carrera en un altre. I potser així hauria sigut si el seu amic colombià i historiador, Germán Arciniegas, no hagués insistit a Emma que li escrivís unes cartes que contenen el misteri del seu passat i de la seva infantesa amb la petició que no fossin publicades fins després de la seva mort.




Emma, conscient de quina mena d'infantesa infernal havia tingut, no volia que la seva vida eclipsés la seva obra. Un cop llegides les cartes, publicades amb encert per Libros del Asteroide, no puc deixar de pensar en la seva vida i com a conseqüència en la seva obra pictòrica, que he de dir m'ha costat de trobar. Reyes escriu 23 cartes que s'espaien en el temps des de 1969 fins al 1997, i va desgranant a poc a poc els seus records vius i presents de la seva primera infantesa tancada en una habitació sense llum, ni aigua i amb una gibrelleta fins al seu abandonament enmig d'un camí que la porta a viure en un convent. No vull entrar en detalls del maltractament, de l'abús de poder per part de les monges, de la sensació permanent de por i càstig de la religió, del pecat, l'explotació laboral i anímica perquè la sensació que tinc un cop acabat el llibre és la d'esperança.

"Si es cierto que hay hechos en nuestra infancia que nos marcan para toda la vida, tendré que decir que ese coche famoso, que cortó para siempre nuestra vida en la pieza del barrio de San Cristóbal (patrón de viajeros), era el debut de una vida que tendría por signo y como escuela de inclemencia de los duros caminos de América y más tarde los fabulosos caminos de Europa."

L'autora escriu una correspondència que traspua tristor, però no ràbia ni set de venjança, i fa un retrat vívid de les institucions colombianes de l'època i del país, de la diferència de classes (fins i tot en el convent) i no obstant és capaç d'afirmar que tants anys de reclusió a l'orfenat van desenvolupar en ella una imaginació i una capacitat de crear que anys després plasmaria en els seus quadres, el que hi havia allà fora de les parets era "el mundo" i a dins un espai on sobreviure fregant terres, brodant tovalles fins a l'extenuació per redimir no haver nascut en una família com cal.

Recuerdos del colegio


"Educadas como estábamos, en el terror del Infierno, de la muerte, del pecado y del Diablo, las tempestades nos llenaban de terror."

Emma Reyes, analfabeta fins als 18 anys, gran narradora oral i conscient de les seves limitacions escriu: "Y no me regañes, porque si tú crees que basta tener las idees, yo te digo que si uno no sabe cómo escribirlas para que sean comprensibles es igual que si uno no tuviera idees. Mi cabeza es como un cuarto lleno de trastos viejos donde no se sabe más lo que hay ni en qué estado." Gabriel García Márquez queda corprès per aquesta correspondència de la seva compatriota i no és per menys. D'una infantesa tan terrible neix una pintora excepcional que es rodeja dels intel·lectuals més potents de l'època, Elsa Morante, Passolini i que en el vaixell que la porta cap a Europa coneix un metge que serà el seu gran amor. El seu passat i els records un secret molt ben guardat que aquestes cartes ens desvetllen.
No deixa de meravellar-me com l'art pot arribar a salvar una vida i Emma Reyes n'és un exemple. Feu el favor de llegir-lo amb el cor petit però amb l'esperança infinita.

Publicat per Libros del Asteroide

dissabte, 23 de maig del 2015

Un lloc per a la Rula


La infantesa ha donat peu a grans obres de la literatura i ha donat veus infantils molt potents, unes veus sovint turmentades perquè no han estat infants, no se'ls ha deixat ni jugar, ni riure, ni experimentar sinó tot al contrari. Hi ha veus que han idealitzat la infantesa i les coses boniques que hi passaven, fins i tot la defineixen com la seva pàtria i voldrien poder-hi retornar.





Un lloc per a la Rula és un conte necessari. Mar Pavón escriu una història de confrontació a la vida de la Rula i ens ensenya espais que com a nena sovinteja a casa, a la cuina, a l'escola, els jocs amb el seu cosí per explicar-li que ara aquests espais o aquests jocs passaran a ser uns altres i les seves tasques també. Som testimonis del destí que la família de la Rula li té previst, malgrat ser una nena fregarà terres, cuinarà, tindrà cura dels seus germans, es casarà amb el seu cosí i a l'escola només hi tornarà per netejar-la. A la Rula aquest destí li trontolla i amb la mirada atenta busca el seu lloc al món i aquest li ve donat pels llibres que li donen la informació i la força necessàries per deixar-ho tot i saber que aquell no és el lloc que ella anhela.



Un llibre que denuncia l'explotació, encara ara, de milers de nens arreu del món amb unes il·lustracions de Maria Girón delicades que posen èmfasi amb la mirada d'astorament i d'incredulitat de la Rula. Aquesta setmana he tingut la sort de tenir dues classes de tercer de primària a la llibreria, els he pogut explicar la història i em miraven amb uns ulls oberts com a plats que deien això no és just. Precisament perquè no ho és i perquè el món és ple de Rules, llibres com aquests se'ns fan encara imprescindibles a les escoles, a casa, a les biblioteques perquè algun dia alguna Rula hi trobi les respostes que cerca.

"El meu lloc és on els meus passos em portin. -decideix a la fi."



Edita Tramuntana editorial

dissabte, 16 de maig del 2015

Algú




Si hagués de definir d'alguna manera la literatura posaria com a exemple Algú, ser capaç de narrar la vida d'una persona corrent, que no destaca, que viu a l'ombra i fer que aquella vida sigui excepcional per al lector. 

Alice McDermott, fins ara desconeguda per a mi, ha escrit un llibre que reuneix tots els requeriments per construir la paraula literatura. McDermott descriu la vida dels immigrants irlandesos a Brooklyn i ho fa amb els ulls de la Marie, una nena que esdevé dona, treballa, es casa, té fills i perd els pares. Felicitat, pena, dolor, amor, descoberta, desenganys, mort, vida, maternitat, paternitat.
D'entrada em direu què té de revolucionària aquesta vida i què la fa tan especial? Doncs l'escriptura de l'autora que dóna vida a la Marie i construeix un personatge literari preciós i que trigaré a oblidar-lo. Mentre escric no em deixen de venir al cap unes paraules de Colm Tóibín en una entrevista quan presentava la seva novel·la Brooklyn: "Volia fer una novel·la pròxima a les intencions del gènere, és a dir, donar veu als que no en tenen. Les novel·les no parlen dels que són al centre de la foto, sinó dels que queden al marge. En pintura hi ha exemples memorables. Mira Veermer: pinta una dona llegint una carta en una finestra. M'interessa traslladar aquest esperit al paper."

La prosa de McDermott és tan deliciosa que no en tens prou, no voldries que s'acabés. Jo que xerro pels descosits m'he quedat sense paraules per parlar d'un llibre que ja ho diu tot. Llegiu-lo si us plau i viatjareu al Brooklyn dels anys vint sense moure-us del sofà de casa.


Traduït al català per Marta Hernández i Zahara Méndez
Editada per Minúscula/Libros del Asteroide


dissabte, 9 de maig del 2015

Apropiació indeguda


Mentiria si us digués que aquest llibre m'ha apassionat, de fet no sé què m'ha provocat, estic escrivint i encara dubto de tot i de més. He deixat reposar la lectura, fa dies que l'he acabat, i el cert és que he estat temptada a no parlar-ne, però no me'l trec del cap, a estones hi penso, hi torno i ric per dins. Apropiació indeguda, una novel·la sobre l'amor... Ai l'amor el motor que mou el món, cert, però el desamor mou les instints més bàsics, primitius i rupestres.

Lena Andersson posa la mirada sobre Ester Nilsson, una escriptora que rep l'encàrrec de preparar una conferència sobre l'artista Hugo Rask. Mentre la prepara i investiga en la vida de l'artista plàstic se'n va enamorant, perdudament. Després de la conferència l'artista s'hi acosta i a partir d'aquí comença una no-relació. Ella bojament enamorada i ell centrat en si mateix, en la seva feina i la seva obra. No té mai un no per resposta per l'Ester però tampoc el sí que ella busca.

"La força i l'habilitat desperten admiració, però no amor. La fragilitat de l'ànima és el que pot inspirar l'amor, però la fragilitat i prou no és suficient. Ha de completar-se amb autonomia i capacitat de distanciar-se d'un mateix. Les esquerdes internes generen afecte, però tard o d'hora el que ha despertat aquest afecte provoca agressivitat. Les febleses són, a causa de la seva impotència, tan impossibles d'estimar com la força més fèrria."

Lena Andersson ha fet una novel·la no d'amor sinó sobre l'amor en totes les seves facetes. Diria que és un llibre corrosiu, una mena de monòleg interior sobre algú que està bojament enamorat però no és correspost. És un llibre que tothom que s'hagi enamorat alguna vegada, desenamorat o patit mal d'amor hi trobarà el seu paràgraf. Andersson posa l'objectiu precisament en quan algú perd el nord, tothom l'avisa, però no pot veure res més que no sigui la persona estimada. En el fons, he rigut perquè l'he trobat mordaç mentre la protagonista mirava de convèncer-se, justificar i sobreviure, precisament, al que no hauria de ser mai una història d'amor.



Traduïda per Carolina Moreno
Edita Angle/Alfaguara

dissabte, 2 de maig del 2015

Charlotte


En un esmorzar de presentació de novetats d'un grup editorial al que ens conviden als llibreters, entremig de tot el que ens van explicar i sabent que cada editor defensa els seus llibres com si fossin els seus fills, un dels editors d'Alfaguara va parlar d'aquest llibre d'una manera tan especial i amb una passió que va fer que la majoria d'assistents a la sala miréssim la bossa a veure si l'havien inclòs (normalment hi ha edicions avançades o primer capítols de properes novetats), el llibre no hi era però a la sortida ja ens n'esperava una edició avançada. El llibre té nom de dona, Charlotte, i la coberta és preciosa, un quadre de Charlotte Salomon, pintora alemanya jueva que ser assassinada als 26 anys, i que és la protagonista d'aquesta novel·la, escrita per David Foenkinos que en fa una biografia novel·lada.

Charlotte Salomon, després d'una infància tràgica marcada pels suïcidi de la mare, veu com la societat alemanya la va excloent per ser jueva malgrat haver entrat a l'escola de Belles Arts i ser-ne una alumna destacada i amb talent. En plena efervescència d'un primer amor accepta refugiar-se a França amb els seus avis quan la situació a Alemanya comença a ser insuportable. L'auge del nazisme coincideix amb el seu esclat pictòric amb una obra breu, original i novedosa -per a mi desconeguda, i que em resulta brillant- que deixa en custòdia en una pensió on s'allotja poc abans de ser deportada. Charlotte mor assassinada a Auschwitz estant embarassada. Foenkinos dóna vida i llum a la figura d'aquesta pintora i ho fa amb una novel·la escrita com si fos un llarg poema testimoni.

"Por el camino de vuelta, respira muy hondo.
Ese día es en el que nace su obra ¿Vida? ¿O teatro?
Mientras anda, piensa en las imágenes de su pasado.
Para sobrevivir, tiene que pintar su historia.
Es la unica salida.
Se lo repite una y otra vez.
Tiene que devolverles la vida a los muertos.
Se detiene en esta frase.
Devolverles la vida a los muertos."


Llegeixo el llibre de Foenkinos just després d'acabar Les set caixes i constato que les cartes dels avis materns de Dory Sontheimer comparteixen paisatge, pors i emocions amb els últims anys de la vida de Charlotte. El llibre de Foenkinos es llegeix d'una glopada, sembla que l'autor convisqui amb la protagonista i ret un preciós homenatge a les vides truncades en aquell horror.



Charlotte té el to ideal per llegir sense poder aturar-se, imagino Foenkinos escrivint aquest llibre envoltat dels quadres de Salomon i de la llum que desprenen. És curiós com malgrat la cruesa que experimenta Charlotte, la seva obra és vital i Foenkinos ho trasllada a la novel·la. Charlotte és un homenatge a aquesta pintora marcada per un secret familiar que li desvetllen els avis durant la seva estada a la Provença, el seu últim refugi.


Una preciositat que m'ha portat a mirar i remirar l'obra de Salomon i investigar la seva vida. No us el perdéssiu.

Edita Alfaguara/Edicions 62
Traduït per María Teresa Gallego i Amaya García en castellà/ Mercè Ubach en català.