dissabte, 31 de gener del 2015

La història de l'Erika



Aquesta setmana s'ha commemorat el setantè aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz i hem celebrat el Dia de la Pau i la No-violència. Dates que voldríem esborrar del passat o dates que de tan òbvies voldríem no haver de celebrar, però com que el món està al revés i els humans ens entossudim a fer-ho malament... són dies necessaris.
Necessari tal com ho és la reedició d'aquest conte, La història de l'Erika, que l'editorial Kalandraka ha recuperat amb gran encert i en català, per primer cop.

La història de l'Erika és un d'aquells llibres per compartir amb família, per treballar a les aules i a les biblioteques, perquè ens ajuda a explicar als nens uns fets que ni en el seu pitjor malson poden contemplar.




L'Erika essent un bebè sobreviu al gueto de Varsòvia però és enfilada en un tren amb una tràgica destinació final. La mare de l'Erika, amb un instint maternal i un acte d'heroïcitat, la tira per la finestra del tren i una bona dona, jugant-se la vida, la recull i la fa créixer, sense amagar-li la veritat ni els seus orígens. L'Erika no sap res del seu passat, només sap que "de camí cap a la mort, la meva mare em va llençar a la vida". Créixer amb aquest buit i alhora amb la gratitud cap a la persona que et va ajudar deu ser brutal però res comparat amb l'horror perpetuat contra tanta gent: jueus, gitanos, gais... en definitiva, persones. L'autora del llibre va conèixer l'Erika asseguda en un banc d'una ciutat alemanya i li va explicar la seva història i la de tot un poble. Sota el nom de l'holocaust no hem d'oblidar que hi ha milions de vides i d'històries per recordar.




Una història que es llegeix amb el cor encongit acompanyada de les il·lustracions hiperrealistes d'Innocenti que aquest cop tenen més sentit que mai. Dibuixos de tons sèpia, només hi ressalten dos colors, el groc de les estrelles que portaven cosides a la roba i el rosa de la manta que embolicava l'Erika. Un llibre per explicar i viure amb família perquè si bé ens ensenya la cara més fosca dels humans també ens ensenya la llum i l'esperança en la nostra espècie, perquè sempre, sempre hi ha algú disposat a donar un cop de mà. Deu ser això el que encara fa girar el món. És evident que no és un conte per abans d'anar a dormir amb els petits de casa, però sí que per explicar, debatre i parlar de la condició humana amb personetes a partir dels 8 anys.




Traduïda al català per Maria Lucchetti
Editada per Kalandraka, es pot trobar en gallec i castellà.

dissabte, 24 de gener del 2015

A l'ombra de l'arbre violeta


Hi ha qui defensa que la infància és la nostra pàtria, d'altres diuen que la infantesa ens condiciona la manera d'anar per la vida o fins i tot d'entendre-la. Imagineu-vos com us queda el cos quan comences a llegir aquest llibre i la primera escena és una mare, presonera política, amb contraccions de part que la fan viatjar emmordassada al darrere d'una furgoneta. Aquesta és l'Azar, una mare jove i compromesa, que pareix la filla a la presó. És una manera molt potent de començar una novel·la, sí, però encara ho és més quan saps que aquesta nena, ara ja tota una dona, és l'autora del llibre A l'ombra de l'arbre violeta.

Arribar al món d'aquesta manera segur que et condiciona, sobretot si passes els primers temps de vida entre reixes amb la teva mare i tot de dones que contribueixen a cuidar-te i a fer-te creure que ets en un entorn normal per una criatura. A partir d'aquest fet que Sahar Delijani descobreix anys més tard, la mare li silencia una part de la seva història, per protegir-la, tot i que quan arriba la veritat, li fa encara més mal, escriu una novel·la d'una gran bellesa. Un relat que si bé és ple de dolor, ràbia continguda i supervivència, transmet una tranquil·litat immensa, com la que devia sentir la protagonista a l'ombra de la xicranda al pati de casa l'àvia. Una nena que creix amb l'àvia, la seva tieta i els seus cosins perquè la resta de la família és a la presó. Un arbre que simbolitza la vida i anhela la llibertat, molt ben representat per Maman Zinat, l'àvia d'aquests nens de la revolució.

"Va sonar el timbre quan estaven amuntegant els fullets en piles. La Maryam va mirar cap a fora. Aquell dia el cel era d'un color blau diferent, com si retrocedís, com si hagués deixat de mirar-los.
Ell va dir: "Quan prevalgui la por, no ens quedarà res." S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."

Delijani escriu una primera novel·la molt bonica, pausada i sense rancúnia per retre homenatge a dues generacions, pares i fills. Uns van lluitar contra el règim de Homeini i les seves purgues, els altres, els fills que no són fora de l'Iran, ho van intentar ara fa uns anys, van sortir al carrer i els van massacrar vius... entremig una guerra entre dos països veïns que va ser devastadora per la població. I no obstant això, Delijani fa ganes de viatjar a l'Iran, de sentir-ne les olors, de tastar la magrana als patis interiors de les cases que eren i són els reductes de llibertat.

Dogmes religiosos, fonamentalismes, repressió i brutalitat però també llibertat i anhel són paraules que definirien aquest llibre.

En aquest enllaç podeu llegir una entrevista que li va fer Jordi Nopca pel diari Ara.

Traduïda per Aïda Cunill Clotet
Editada per Amsterdam en català/Salamandra en castellà

dissabte, 17 de gener del 2015

La quarta paret



No exagero si constato que La quarta paret és un dels llibres de l'any, ho serà o hauria de ser-ho. Sé que afirmar-ho al mes de gener, quan encara queda tot un any de publicacions, és un pèl agosarat però els llibreters tenim certs privilegis com anticipar-nos a la lectura d'algunes novetats i quan alguna et fa una sensació especial a l'estómac saps que estàs davant d'un llibre molt important.

Aquest cop no només jo he tingut l'honor de llegir per avançat La quarta paret sinó que ho hem pogut fer tots els del club lectura, Chalandon havia de compartir la sessió de dijous passat amb nosaltres, malauradament l'atac al Charlie Hebdo se li ha emportat tres amics i companys de professió.

Magnífica novel·la que beu del teatre clàssic per narrar-nos una història de guerra, d'amor, d'ideals, conviccions i fermesa, però també d'horror, el mateix horror de l'altre dia a París, la tragèdia de Nigèria, Síria o l'Afganistan i un llarg etcètera que no acaba mai...

Sorj Chalandon va ser corresponsal de guerra de 1973 fins al 2005 que va decidir deixar de ser-ho perquè la guerra "se li havia ficat a dins", conscient com això li afectava la seva vida quotidiana va decidir escriure ficció, sempre a partir de fets reals que ell coneix de primera mà. La quarta paret és l'encàrrec que en Sam, un director de teatre jueu que ha viscut de primera mà la dictadura dels coronels, fa a en George, un jove francès esquerranós i defensor de les causes perdudes. En Sam li brinda l'oportunitat de fer realitat una utopia, l'obra, i a l'hora fer-lo despertar de l'idealisme, perquè a la guerra d'ideals no n'hi ha. Hi ha bogeria, ràbia, ira i odi i sobretot tragèdia. En Sam havia començat a dirigir Antígona a Beirut amb uns actors amateurs que són representants de totes les faccions que conformen la complexe societat libanesa. En George accepta l'encàrrec, una bogeria per a molts, un compromís d'amistat i de fidelitat per alguns altres. El llibre es desenvolupa en quatre actes, amb la guerra com a decorat real, i una veu conductora, la d'en Marwan, el xòfer que l'acompanya per tot el Líban a la cerca de tots els actors per mirar de convènce'ls.
I tanmateix, La quarta paret no és només una novel·la sobre la guerra, també és una història d'amistat plena de paradoxes tal com la vida. És també una forma d'expressar aquest no ser enlloc, o ser a l'abisme de la paret que separa la realitat de la ficció en el cas del teatre, o al límit de la guerra i el retorn a la teva vida quotidiana. Existeix aquest punt de retorn o la guerra se t'emporta per sempre? El protagonista deambula entre dos mons com si fos un fantasma. Per sort, a Chalandon l'escriptura li ha salvat l'ànima i li ha permès tornar en mica en mica, tal com ell explica li han calgut més de trenta anys per treure tot allò que va veure als camps de refugiats de Sabra i Shatila, va ser un dels primers periodistes a entrar-hi.

"M'observa. Nego amb el cap. No, no ploro pas. Ja no em queden llàgrimes. Em diu que cal guardar-ne unes quantes per a la vida. Que tinc dret a la por, a la ràbia, a la tristesa."

I jo no podria estar-hi més d'acord, sobretot després d'haver viscut el llibre en el club de lectura i haver vist, l'emoció, la ràbia, la contenció, el silenci i el respecte que ens ha produït la seva lectura.

No sé si aquest llibre estarà a les llistes dels més venuts, però que cal llegir-lo, segur. Que no en surts indemne, també. Val molta la pena, dijous més d'una persona el va qualificar de sublim. Jo ho corroboro, més enllà del que hi explica m'agrada molt com ho fa. Amb un homenatge a la tragèdia grega, passada pel sedàs d'Anouilh. Bravo!

"I ja està. Sense la petita Antígona, és veritat, tots ells haurien viscut ben tranquils. Ara, però, s'ha acabat. malgrat tot, estan tranquils. Tots els que hi havien de morir són morts. Els creien una cosa, i també els qui creien el contrari, fins i tot els qui no creien res i s'han trobat ràpidament atrapats per la història sense entendre-hi res. Morts igual, tots ells, ben encarcarats, ben inútils, ben podrits. I els qui encara viuen començaran aviat a oblidar-los i a confondre els seus noms. S'ha acabat. Jean Anouilh, Antígona (1942).

Com són les coses, un atemptat a sang freda en la redacció d'un diari va fer bocins el somni de compartir una estona amb l'autor en una llibreria de poble a quilòmetres de distància. Res comparat amb l'horror que corre pel món, però sí suficient perquè ens aturem a reflexionar sobre els nostres actes i la condició humana. A la llibreria ho fem un cop al mes gràcies a la màgia del club de lectura i de tots els que en formeu part o els que hi passeu com a convidats. Gràcies!

Publicada per 1984
Traduïda per Josep Alemany

dissabte, 10 de gener del 2015

L'aigua és això



"El sentit immediat de la història dels peixos és només que les realitats més òbvies, ubiqües i importants són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar.
Evidentment, formulant-ho així, com una frase, això que dic no passa de ser un tòpic banal; però el fet és que en les trinxeres quotidianes de l'existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància vital."


A David Foster Wallace li van demanar un discurs adreçat a una promoció universitària que es graduava, el que havia de ser un parlament acadèmic es converteix una lliçó de modèstia de com es pot viure la vida amb compassió en forma de paràbola. El tu, el jo, el nosaltres i la diversitat de pensament, això és el que haurien d'ensenyar a la universitat, contingut acadèmic, sí, però també humanístic. Aprendre a pensar i sobretot aprendre a qüestionar-nos a nosaltres i els nostres pensaments.
Vistos els esdeveniments d'aquesta setmana i els que passen arreu del món cada minut, només em veig amb cor de recomanar aquests pensaments plens de coses òbvies i que a l'hora de la veritat no ho són tant. Un llapis i una flor contra la barbàrie; educació com la millor arma per combatre l'odi i la rancúnia. 

"És fàcil sotmetre aquesta història a una mena d'anàlisi humanística estàndard: la mateixa experiència exacta pot significar dues coses completament diferents per a dues persones, en funció dels seus patrons de creences i de les seves diferents maneres de construir sentit a partir de l'experiència.
Com que valorem la tolerància i la diversitat de creences, en cap moment de la nostra anàlisi volem afirmar que la interpretació d'un dels dos és correcta i la de l'altre falsa o dolenta."

"La cultura que tenim avui en dia ha sabut dirigir aquestes forces per camins que han proporcionat una riquesa, un confort i una llibertat personal extraordinaris. La llibertat de ser senyors del nostre petit regne de la mida d'un crani, sols al centre de la creació. [...]
La llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una miríada de petits gestos ínfims i poc seductors, cada dia."


Foster Wallace és d'aquelles ànimes sensibles que la vida se'ls fa tan dura i insuportable que no troben més sortida que marxar-ne. Ell ho va fer tràgicament, però ens va deixar un gran llegat per llegir.

Un petit llibre per portar al damunt magníficament editat per Periscopi amb pròleg de Vicenç Pagès Jordà i traducció de Ferran Ràfols Gesa, brillant. En castellà el trobareu a Literatura Random.