dissabte, 13 setembre de 2014

Montserrat Abelló


SABER QUE HA ARRIBAT

Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,

altrament efímer,
perquè perduri
en el record

i així retrobis
en el mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives

(Del poemari Més enllà del parlar concís, publicat per Denes)


Avui és el comiat a Montserrat Abelló i estic trista, estic trista des del dia que vaig saber que ens havia deixat. No la coneixia personalment i penso, com pot ser que t'afecti la seva pèrdua?


Foto: Txema Salvans

Deu fer un parell d'anys, vaig fer cap un dels berenars literaris que organitza la Teresa del Cucut a Torroella, però la forta pluja la va espantar i em va impedir saludar-la. Durant aquest any he estat a punt de tancar la llibreria per anar-la trobar sinó recordo malament a la Central (amb la Laura Borràs, la Mirna i en Xavi, no tinc perdó, m'ho vaig perdre) i altre cop a Torroella. No ho vaig fer, és el que passa quan ets autònoma que els dubtes se't mengen. I ara els dubtes no se'm mengen i en canvi la ràbia em corre per dins. No sóc mitòmana però m'hauria agradat fer-li un petó i dir-li gràcies, gràcies per escriure, gràcies per traduir i gràcies per entendre la feminitat com ho faig jo. Em direu que m'hauria de preocupar que una dona de 96 anys i una de gairebé 40 tinguéssim tantes coses en comú, però gràcies a l'entrevista que li va fer l'Eva Piquer, vaig veure que miràvem el món d'una manera semblant. La Montserrat tenia un somriure que enamora, una empenta envejable i una vida admirable de tan real i viscuda.
A ella li devem llegir la Plath en català i que la Marçal sigui llegida en anglès, per exemple, i per això jo li dec un homenatge a la llibreria, un d'aquells vespres temàtics que tant ens agraden. Ara i aquí prenc el compromís, espero trobar còmplices que m'hi ajudin.

Mentre, ens haurem de conformar llegint-la i remirant aquesta entrevista que li van fer a L'hora del lector. Gràcies per tot Montserrat.





dissabte, 6 setembre de 2014

Lejos de Ghana


Va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi, però no ha sigut fins aquest estiu que he tingut l'oportunitat de llegir aquesta primera novel·la de l'autora afropolita (com li agrada designar-se) Taiye Selasi, m'ha captivat tant que totes les vacances dono voltes a com ressenyar-la.

"La forma en que todo se había desbaratado.
De la misma forma en que las cosas caen por los acantilados. Como Irene, su primer muerto, la primera paciente a la que perdió; había ingresado entre risas al atardecer, y antes del alba ya estaba muerta. La velocidad a la que todo había sucedido. La inconcebible brevedad de una muerte (¿o sería más bien la inconcebible brevedad de una vida?). Kewku es médico, debería saberlo: el cuerpo se deteriora, nada dura para siempre -ni siquiera una vida, así que ¿por qué iba hacerlo el amor?-"

Kweku Sai és un cirurgià reputat d'origen ghanès, format als Estats Units, que cau fulminat al jardí de casa seva a Accra, Ghana. La mort de Kweku, pare de quatre fills, serveix de pretext pel retrobament familiar entre els germans i la mare.
Kweku Sai, després d'un dia molt dur a l'hospital, marxa de casa per sempre deixant dona i quatre fills que la següent notícia que tenen d'ell és la seva mort. Amb una sensibilitat especial, amb un traç precís i gran originalitat Selasi va construint una novel·la de personatges, ens va desgranant les vides de la Fola, la mare; l'Olu, el primogènit; els bessons, en Taimo i la Kehinde; i la petita Sadie, envejada pels germans, però plena de dolor i complexes. A cavall entre els Estats Units i Ghana, país d'origen de la família, anem coneixent què passa quan de sobte el pare marxa per sempre i la mare es posa a treballar amb quatre fills petits a càrrec, ella que havia penjat els estudis de dret per donar suport al marit i a la seva carrera com a cirurgià. Què li passa a Kweku que sigui tan greu per renunciar a la seva família d'aquesta manera, ell que s'estima els fills com a res en aquest món? I als fills?
La mort sobtada del pare serveix per reunir una família destrossada per unes ferides emocionals fetes en nom de l'amor, però què és l'amor? No vull desvetllar massa coses perquè m'agradaria que us deixéssiu seduir per la prosa de Selasi.

La complexitat de les relacions familiars, la crisi d'identitat, créixer entre dues cultures, el racisme latent són els grans temes de la literatura del segle XXI i Selasi s'estrena amb nota amb aquest primer llibre carregat de bellesa, dolor i desesperança.

"-Piénsalo. Aparte de los rastafaris, los de verdad, los creyentes, ¿qué clase de chicas negras llevan rastas? Las chicas negras que van a facultades predominantemente blancas, ni más ni menos. Las rastas son el pelo de blanca de las chicas negras. La respuesta del orgullo negro a un problema de lo más blanco: el deseo de tener un pelo largo y sedoso con el que hacerse una cola de caballo. Y hacerse trenzas o ponerse extensiones se vuelve demasiado laborioso. Pero necesitas un peinado que te permita correr bajo la lluvia. Ya ni siquiera estamos hablando de los beneficios secretos de la discriminación positiva, sino de esto: el pelo mojado, un privilegio de la mujer blanca."

Un debut brillant, hem d'agrair a la gran Toni Morrison que animés la Taiye a escriure. De ben segur que en sentirem a parlar.

Publicada per Salamandra
Traduïda per Rita da Costa

dissabte, 2 agost de 2014

Vacances


Del llibre Bibí a l'estiu de Mercè Llimona

El blog de l'Espolsada se'n va de vacances fins al setembre. Sigueu molt feliços, llegiu molt i gaudiu de cada instant.
La llibreria romandrà tancada del 9 al 31 d'agost.

dissabte, 26 juliol de 2014

Llibres per l'estiu


A l'estiu se li pressuposen moltes coses, sóc de les que penso que li exigim o n'esperem massa, tot ho farem a l'estiu, i com aquell qui no vol ja ens hem menjat el juliol i l'agost ja treu el cap. Una de les coses que podem demanar-nos i exigir-nos és trobar una mica de temps, el just, per llegir cada dia una estona i així inocular-nos perquè el vici ens duri tot l'any.

He fet una tria de llibres que per diferents motius jo posaria a la maleta. Llegiu i viviu!

























No hi són tots, n'hi falten, però aquests per a mi són imprescindibles per llegir sol o acompanyat amb tota la família. Bon profit!

dissabte, 19 juliol de 2014

Las grandes mujeres



Las grandes mujeres

En las grandes mujeres reposó el universo.
Las consumió el amor, como el fuego al estaño,
a unas; reinas, otras, sangraron su rebaño.
Beatriz y Lady Macbeth tienen genio diverso.

De algunas, en el mármol, queda el seno perverso.
Brillan las grandes madres de los grandes de antaño.
Y es la carne perfecta, dadivosa del daño.
Y son las exaltadas que entretejen el verso.

De los libros las tomo como de un escenario
fastuoso -¿Las envidias, corzaón mercenario?
Son gloriosas y grandes, y eres nada, te arguyo.

--Ay, rastreando en sus alas, como en selvas las lobas,
a mirarles de cerca me bajé a sus alcobas
y oí un bostezo enorme que se parece al tuyo.

(Ocre, 1925)

Una antologia d'Alfonsina Storni bellament il·lustrada per Antonia Santolaya. Un llibre petit i delicat per tenir a prop i no cansar-se de rellegir-lo. Un altre encert de Nórdica Libros.


dissabte, 12 juliol de 2014

Anem a caçar un ós


 
Cada divendres al Facebook i al twitter comparteixo la il·lustració de la setmana, (si hi feu clic veureu totes les imatges) és el meu granet de sorra a fer visible la feina dels il·lustradors que sovint no són ni anomenats ni valorats com cal, per a molts són aquells que dibuixen i prou. Per a mi són artistes tant com els escriptors, és més, hi ha il·lustradors que fan una feina excepcional que hauria d'estar penjada de la paret d'algun museu important.







Aquesta setmana mentre buscava quina imatge oferir-vos, he topat amb la magnífica Helen Oxenbury i les seves aquarel·les, i en particular les que il·lustren Anem a caçar un ós, escrit per Michael Rosen. No us espanteu amics dels animals com jo, que aquí ningú pren mal, és un llibre molt juganer basat en una cançó tradicional anglesa que Michael Rosen adapta i interpreta, vegeu-lo:



És un conte imprescindible, d'aquells que haurien de ser a qualsevol casa amb canalla, ple d'emocions, sorpreses, repeticions i onomatopeies... És la història d'una família que surt a caçar un ós i travessen un camp ple d'herba, un riu ple d'aigua, un bosc ple d'arbres i es creuen molt i molt valents fins que de sobte topen amb dos ulls d'aire rabiós... És un conte ideal per ser explicat en família i en veu alta, per fer els sons, per no tenir vergonya, per cridar,  per seguir el ritme de la història i representar-lo al menjador de casa.
Traduir-lo al català era tot un repte però la Bel Olid se'n surt i amb nota.

Les aquarel·les d'Oxenbury són precioses i sinó comproveu-ho. Juga amb les imatges en blanc i negre quan ens situa en l'acció i el color pren protagonisme quan ens mostra el paisatge. Un llibre que ja ha fet 25 anys i encara té recorregut i molts infants que l'esperen.

Publicat per Ekaré
Editat per Isabel Olid

dissabte, 5 juliol de 2014

Memorial Pere Rodeja

Dilluns vaig tenir el plaer de recollir el premi que la delegació del Gremi de Llibreters de Girona em va concedir, el Memorial Pere Rodeja. Va ser un dia de nervis i emoció, a primera hora de la tarda però, abans de marxar a Girona tenia cita amb el club de lectura juvenil de la llibreria que descobria per primer cop Henning Mankell, acabada la sessió vaig posar un dels cartellets que sovint he de posar a la porta i que informava que a les 6 tancava per anar a recollir un premi i cap a Girona falta gent.


Foto: Monmar comunicació

Aquí i aquí trobareu notes de premsa i resums de com va anar l'acte, en què també es premiava Bernat Puigtobella, editor de Núvol. I en aquest fantàstic article del Xavier Serrahima hi trobareu l'essència de tot plegat.





Amb la petició de molta gent i amb el compromís per part meva de fer-ho, intentaré transcriure les paraules que vaig pronunciar.

"Bona nit,

És tot un honor per a mi rebre aquest premi, és bonic que la gent del sector et reconegui la feina, però és un orgull pel nom que porta, Pere Rodeja, pel que implica i significa aquest nom per tots aquells que estimem l'ofici. Vull fer un agraïment als membres del jurat per pensar i creure en mi, gràcies doncs: Guillem Terribas, Lluís Morral, Berta Bruna, Marta Morera, Oriol Ponsatí-Murlà i Jordi Nopca.
Però també vull fer un agraïment molt especial a la meva mare per ensenyar-me a no defallir mai, a en Josep Maria pel suport i al meu fill. Ahir tot esmorzant em deia que havia de menjar molt per fer-se gran perquè volia ser llibreter! (jo volia plorar de l'emoció!).
Encara no té 4 anys, us imagineu que quan sigui gran encara pugui ser llibreter?  Si és així, voldrà dir que ens n'hem sortit, com a país i com a societat compromesa amb la lectura i la indústria editorial. També voldrà dir, com passa al país veí del nord, que les llibreries són punts de venda no només als particulars sinó a escoles i biblioteques, voldrà dir que hi haurà editorials que no ens faran la competència a les pròpies llibreries, (sona estrany, oi?) doncs passa!
Voldrà dir que practiquem un esport tan sa com visitar llibreries en família.
Mireu el dia de Santa Llúcia del 2011, recollia el Memorial Ferran Lara, en el discurs d'agraïment vaig dir que els llibreters érem una mena de franctiradors de cultura a peu de carrer, una espècie en perill d'extinció a qui caldria protegir per tenir un paisatge cultural més reeixit. Avui, penso que no hem avançat massa i encara afegeixo que les llibreries som patrimoni del país, som estructures d'estat (ara que tant se'n parla) perquè som espais de llibertat.
A l'Espolsada, cada mes passen una seixantena de persones pels 3 clubs de lectura que hi celebrem des dels 8 fins als 70 anys. Hi fem presentacions, trobades amb autors, il·lustradors, nits temàtiques dedicades a editorials i als seu fons, hi passen editors, traductors... i enguany fins i tot Catalunya Ràdio hi ha emès un programa de ràdio en directe (gràcies Sentits i Adolf Beltran). No parem de fer bullir l'olla, però no només a l'Espolsada sinó a tota la xarxa de llibreries repartides pel territori i amb pressupost 0.
L'Espolsada és a les xarxes, jo fa sis anys que dissabte rere dissabte faig la meva entrada al blog parlant d'un llibre o de lectura. No ens aturem.

A l'acta del Premi deia: "concedir el premi a la senyora Fe Fernández, de l'Espolsada, de Les Franqueses del Vallès, per la seva capacitat de convertir la llibreria en un lloc d'activitat, de posar en connexió al lector amb l'autor i l'obra, i de triar llibres segons criteris de qualitat al marge de tendències."

Són de les paraules més boniques que podrien dir sobre la llibreria. Aquestes línies donen sentit a la meva feina i per tot allò que lluito cada dia. Malgrat hi ha dies que tiraria la tovallola, de sobte tot té sentit quan tries un llibre com Segona persona del singular, de Sayed Kashua, editat per 1984, i un membre del club de lectura t'escriu un correu per dir-te que "sort tenim que fa set anys et vas quedar a l'atur i vas obrir la llibreria i ens fas llegir aquests llibres tan especials."
Aquest ofici té sentit perquè pel camí he trobat companyes com la Irene de l'Altell, sempre disposada a ajudar i compartir. Té sentit quan fas un ofici que t'apassiona i et permet fer amics, perquè, sabeu què? La literatura és vida i és ben viva i fer de llibretera et permet crear unes complicitats màgiques amb els teus lectors, també et regala uns bíceps (sense anar al gimnàs) gràcies a les caixes que movem tot el dia. Bromes a part, deixeu-me que acabi amb una cita d'un llibre que Viena acaba d'editar amb traducció de la Dolors Udina i il·lustració d'en Pep Montserrat, La llibreria ambulant de Christopher Morley.


Monmar Comunicació


"Com a norma, no acostumo a pagar més de quinze centaus per llibre, perquè la gent de cap no vol gastar gaire. Són capaços de pagar un dineral per un alambí o un filtre d’aigua, però no els han ensenyat mai a preocupar-se per la literatura! Tanmateix, és sorprenent com els arriben a emocionar els llibres, si se’ls venen els adequats. Més enllà de Port Vigor hi ha un pagès que sempre espera la meva arribada. Hi he estat tres o quatre cops, i sempre em compra llibres per valor d’uns cinc dòlars. El primer cop que hi vaig anar, li vaig vendre L’illa del tresor, i encara en parla. Li vaig vendre Robinson Crusoe i Donetes per a la seva filla, i Huck Finn i el llibre de Grubb sobre la patata. L’últim cop que hi vaig anar, volia un Shakespeare, però no l’hi vaig voler vendre. Em va semblar que encara no hi estava preparat.
Vaig començar a percebre bona part de l'idealisme de l'homenet en la seva feina. Era una mena de missioner ambulant, i també un predicador infatigable. Els ulls li centellejaven a mesura que s'anava entonant. 

-Déu meu! - va continuar. Quan vens un llibre a un home, no li vens només onze unces de paper, tinta i cola, sinó que li vens una vida nova. En un llibre hi ha amor i amistat, humor i vaixells que solquen el mar de nit; en un llibre de veritat, vull dir, s’hi pot trobar el cel i la terra. Mare de Déu! Si jo fos forner, carnisser o venedor d’escombres, en veure’m passar la gent correria a la porta delerosa de comprar la mercaderia. En canvi, la càrrega que jo els porto és la salvació perpètua (sí, senyora, la salvació per als seus esperits petits i atrofiats), i com els costa d’arribar-ho a entendre! És per això que val la pena: es tracta de fer una cosa que, des de Nazareth, a Maine, fins a Walla Walla, a Washington, no se li ha acudit a ningú més. És un camp d’acció nou, però pels ossos de Whitman que val la pena. Això és el que necessita aquest país: més llibres!"


La vetllada va acabar amb un sopar ben distès i molt ben acompanyada, ja entrada la nit, a la terrassa del Boira, en Bernat Puigtobella encara em feia aquesta entrevista, de premiat a premiada.
Des d'aquí vull donar les gràcies a vosaltres lectors, amics, clients per estar amatents a la llibreria. A l'Eudald, la Neus per la feina de premsa i a la Maria Carme. Vull felicitar a en Bernat pel seu premi i donar les gràcies a les coses fantàstiques i la gent que m'ha permès conèixer aquest ofici i una abraçada a les llibreteres lluitadores i estupendes, elles ja saben qui són.
Estic aclaparada.

Una abraçada,
Fe