dissabte, 13 desembre de 2014

Enamorats



He llegit aquest bombó d'una revolada després d'uns quants llibres deixats i una por interior que em perseguia i em corsecava... I si ja no m'agrada llegir? Em deia... Són dies de feina, llargues jornades, voler ser a tot arreu, a casa, fer de mare, la llibreria, les comandes... i al vespre caic rodona... però ai las! Aquest petit llibre sense argument ni accions trepidants de sobte se m'ha escolat dins l'ànima.

Alfred Hayes escriu en un instant aquell moment en què comença el declivi d'una parella, no és un fet ni un instant però si una col·lecció de moments que sumats naveguen a la deriva. Escrita l'any 1953 i fins ara inèdita en català, ens arriba de la mà de 62 i d'un gran exercici de traducció d'Albert Torrescasana.

Amb una barreja de veus narratives, en una mena d'estat febril o de semi-inconsciència el text ens va calant com la pluja fina... I ens regala afirmacions com:

"M'imagino que no hi ha cap nit com la primera, ni cap cos nu com el primer, i que els primers gestos, insegurs i dubitatius i massa intensos, no tornen a ser mai el que van ser, perquè res del que volem no passa ben bé com volem que passi, ni l'amor, ni les aspiracions, ni els fills, i avancem d'una decepció a l'altra, de l'esperança a la negació, de les expectatives a la renúncia, a mesura que ens anem fent grans, pensant que l'error ha estat desitjar amb una força que ens ha fet mal, i convencent-nos que el nostre error ha consistit a tenir esperances i expectatives, i que sembla que com més anheles una cosa, més costa obtenir-la..."

"Trobar-se indefens, indefens a causa d'alguna cosa per combatre la qual no pots demanar ajut enlloc, és una experiència espaordidora. Però, quan hem patit durant prou temps, ens acostumem a la idea que sempre hem patit i que abans no era diferent, i finalment arribem a una mena de simulacre de salut."

No apte per amants de la literatura d'evasió, fascinant per aquells que passeu per la vida convençuts que la literatura ens guareix l'ànima.

Editada per Edicions 62
Traduïda per Alfred Hayes

dissabte, 6 desembre de 2014

Mallko y papá



 "Aceptar es recibir voluntariamente y con agrado lo que se nos ofrece."

Tinc un nus a la gola mentre provo de descriure les sensacions que em va provocar la lectura de Mallko y papá, un llibre íntim, personal i autobiogràfic del gran Gusti que sempre ens ha fet riure amb els seus dibuixos alhora que ens ha sorprès amb la seva capacitat de transformar objectes. M'imagino en Gusti sempre amb una llibreta de dibuix a la mà i uns quants colors a punt de fer feina. Des de fa temps a en Gusti també l'acompanya el seu fill petit, en Mallko, un nen amb la síndrome de down, que va arribar a la seva vida amb tota la seva força: "Eso me ocurrió con Mallko: no era como me lo había imaginado. Llegó antes de tiempo, sin avisar, y... no lo acepté."


A l'autor li va caldre temps per pair la notícia i aprendre acceptar en Mallko com era, no tal com se l'havia imaginat. I aquesta acceptació li ve de la mà del seu fill de 8 anys que li fa una d'aquelles reflexions que només fan els nens però que són tan vitals i sinceres que no et deixen més remei que reaccionar: "A mí que más me dá si es verde, rojo o azul, plateado o con pelos o bajito, gordito. Para mí siempre va a ser "mi mejor hermanito".

Quan arriba aquesta acceptació la resta flueix de manera que Gusti desplega tota mena de tècniques pictòriques, collage, fotos... per fer aquesta mena de dietari que té dos moments preciosos, el capítol dedicat a l'Anne i el dedicat al seu fill Théo. És evident que la vida ens prepara sorpreses que sovint no coincideixen amb els nostres desitjos i que tanmateix ens donen l'oportunitat de viure intensament i veure-ho tot des d'una altra òptica i amb altres capacitats.





És un llibre preciós que m'agradaria que tothom comprés, m'ha fet emocionar la història, però sobretot la sinceritat de reconèixer la no acceptació i com aquesta es va transformant de mica en mica. Mentre el llegia em venia al cap María y yo del Miguel Gallardo o el Quiet del Màrius Serra... tots tres grans lliçons d'amor incondicional. Gràcies!


Edita Oceano travesía

dissabte, 29 novembre de 2014

Imprescindibles

Diuen que viatjar obra la ment i és del tot cert, a mi el viatge d'aquest estiu em va servir per posar distància amb el meu dia a dia i aprendre de les moltes llibreries que vaig visitar. Vaig ser ben amunt, en un país on trobes llibreries infantils fantàstiques i d'adults que enamoren. Un país en què la conciliació laboral i familiar no és una utopia sinó una realitat... d'aquí el meu cop de cap definitiu a l'hora d'encarregar el dibuix al Xavier Salomó amb la campanya dels horaris de l'Espolsada.




En una de les llibreries vaig llegir "A good book will keep you fascinated for days. A good bookshop for your whole life" que vindria a ser: "Un bon llibre et meravellarà durant dies, una bona llibreria ho farà per sempre." I amb aquesta divisa vaig tornar cap a casa conscient de voler fer alguns canvis, el primer van ser les taules i després la idea de destacar els llibres imprescindibles per a mi, la Fe, la llibretera. Més enllà de les novetats, volia que tothom que entrés a l'Espolsada, pogués reconèixer quins llibres eren especials. Em vaig posar en contacte amb la Núria Farrés, li havia vist alguns treballs que m'havien agradat molt, vam quedar per parlar de la meva idea i al cap d'uns dies em va venir amb dues propostes molt engrescadores. Finalment la que us presento em va semblar elegant, contundent i que transmetia allò que volia mostrar als meus clients.




Així doncs, a partir d'ara a la llibreria trobareu aquest cartell de fusta, fet per en Quim del Taller de fusteria, que també m'ha fet les taules i els llibres marcats amb aquest distintiu on hi haurà una breu opinió sobre el llibre. Tinc fulls disponibles per si voleu recomanar algun llibre, perquè vosaltres amics i clients, també sou part del projecte. Espero que us sentiu acollits a l'Espolsada una vegada més.

Aprofito l'entrada per deixar-vos amb imatges que són un resum del mes de novembre a la llibreria. Només puc donar-vos les gràcies a tots per fer-ho possible... Hem presentat Paraules a mitges de la Blanca Busquets (una alegria tenir-la a casa nostra), hem reunit el club juvenil amb una interessant novel·la, Tigre, tigre (ambientada a l'època dels romans), amb el club infantil hem festejat el centenari del naixement de la Tove Jansson, mare i autora dels Mumin, amb el d'adults hem descobert la Taiye Selasi i la seva primera novel·la Lejos de Ghana que et deixa glaçat, i hem acabat per fer el Taller de monstres amb la genialitat i la rauxa d'en Jaume Copons i la Liliana Fortuny. Al febrer ja farà 8 anys que donem guerra i ens estem preparant per celebrar-ho com cal, de mentre, ja avanço que tindrem un gener i un febrer esplèndids...

Paraules a mitges amb Blanca Busquets



Club infantil amb els Mumin
Club juvenil amb Tigre, tigre





 
Club de lectura d'adults amb Lejos de Ghana



 
Taller de monstres amb Jaume Copons i Liliana Fortuny


Una abraçada,

Fe

dissabte, 22 novembre de 2014

Mujercitas



 "Hay que elegir entre no hacer nada o pelear por ser libre. Y las mujeres más. Eso fue lo que me enseñó Mujercitas." Rosa Maria Calaf.

Són dies atrafegats a la llibreria perquè preparem la campanya de Nadal i ens passem el dia obrint caixes, entrant llibres, fent-los lloc, col·locant-los a les taules de novetats... entre tot el tràfec d'albarans, caixes, factures surt alguna nota de color, d'aquells llibres que t'inspiren i que vols a casa. Dies enrere em va passar amb Mujercitas, sí, sí, ho heu llegit bé, el clàssic de tota la vida que ja heu llegit o heu vist adaptat al cinema. Lumen acaba de fer una edició preciosa amb pròleg d'Elena Medel i il·lustrat per la Riikka Sormunen.

Foto de l'editorial
Me'l vaig endur cap a casa i només obrir-lo vaig fer un viatge fins a un paisatge que m'era molt familiar, el menjador dels March, la família que té el pare al front, Guerra Civil als Estats Units, mentre la mare es fa càrrec de quatre noies joves, cadascuna ben peculiar: la Jo, la Beth, l'Amy i la Meg. Ben aviat aquestes quatre noietes fan que et sentis part del clan, quatre esperits rebels que van suposar un xoc en el cànon femení de l'època. Louisa May Alcott encarna en el paper de la Jo, el seu alter ego, ja que ella també va créixer amb tres germanes més en un espai familiar d'educació lliure fonamentada en l'experimentació de l'alumne, el seu pare era mestre.

Foto de l'editorial
No cal que parlem de l'argument perquè és ben conegut per tothom, però sí cal que remarcar la relectura en ple segle XXI continua sent d'una vigència que fa pensar, cal contextualitzar l'obra en l'època en què va ser escrita, és clar! Però llavors era moderna i és per això que s'ha tornat un clàssic, aquelles noies no tenien mòbils ni tablets però sí que tenien els mateixos anhels de vida que les dones d'avui. Només publicar-se ja va vendre 2000 exemplars i els que deu haver venut des de la seva aparició. És d'agrair aquesta edició de Lumen, curosament traduïda i il·lustrada, i sense censurar! Podem llegir-la una mica més mordaç del que fins ara ens l'havien venuda. Un regal ideal per a totes aquelles donetes que entren al difícil món dels adults i totes aquelles dones que enyoren aquelles tardes d'estiu de no fer res, o els hiverns a casa llegint sota l'escalfor.
He de reconèixer que la Jo m'ha tornat a robar el cor, ella i els seus llibres i és que jo també sóc una mica Jo.

Publicada per Lumen
Traduïda per Gloria Méndez

dissabte, 15 novembre de 2014

Cuadernos rusos, la guerra olvidada del Cáucaso





L'editorial Salamandra ens ha donat tres notícies literàries
fantàstiques, una la traducció dels seus llibres en català, gràcies! La incorporació d'un segell de novel·la negra i la de Salamandra Graphic dedicada a les novel·les gràfiques. Dels títols publicats  a Graphic, feia dies que em cridava l'atenció Cuadernos rusos de l'autor italià, d'origen rus, Igort.
En aquest país de tant poca tradició de còmic, sempre s'associa la paraula a llibres infantils o lúdics, però encara costa creure que hi ha un públic adult que a la resta d'Europa consumeix còmic de manera habitual i que llegeix novel·les gràfiques amb assiduïtat. A Brussel·les per exemple, hi ha una xarxa de llibreries especialitzades espectacular i per tant molta tradició. Llegir novel·la gràfica, també és llegir, de manera bifocal diria jo, el text d'una banda i de l'altra la il·lustració que n'és l'ànima. Cuadernos rusos és un llibre imprescindible, art reivindicatiu de bellesa colpidora per la qualitat de les il·lustracions, però demolidora pel que ens explica. Des que l'he acabat tinc un nus a l'estómac que no em deixa respirar. Llegir ens fa lliures perquè ens obra la ment i aquí en tenim una mostra...
Igort fa un viatge per conèixer els racons per on es movia Anna Politkòvskaia, la periodista russa que investigava el maltractament sistemàtic per part del govern rus a la població txetxena i que va ser assassinada a l'ascensor de casa seva només per voler explicar la veritat. L'opacitat i la violència són marca de la casa, m'he esgarrifat de saber que els soldats russos enviats a Txetxènia pateixen una síndrome, txetxena, no poden controlar la violència, la duen inoculada i no poden parar d'exercir-la, buf!
Igort ens mostra una realitat, però no la jutja, ens la mostra com feia Politkòvskaia perquè nosaltres traiem les conclusions i ens posem a la pell dels altres, fins i tot dels botxins.



La narració s'estructura en quaderns, talment quaderns de notes, que Igort escriu, dibuixa, esbossa...espais coneguts per l'Anna.
Silenci, entremig de la violència també hi ha lloc per a la bellesa de Sibèria, i malgrat tot aquesta va amagar els gulags. Els camps de treball forçats on Stalin enviava tots aquells que no pensaven com ell. Igort parla amb els avis supervivents que expliquen l'atrocitat que encara avui persisteix ara amb els txetxens...



Un treball de camp excel·lent, recollit en aquests quaderns que fan un repàs a la Rússia dels segle XX i XXI amb notes, com devia fer l'Anna, i amb dibuixos i pinzellades de la mà d'aquest artista. Un llibre sorprenent i necessari.

Traduït per Regina López Muñoz
Editat per Salamandra

dissabte, 8 novembre de 2014

Quin caos d'habitació!




Som davant d'un àlbum il·lustrat marca de la casa, és a dir, Xavier Salomó. Un llibre especial, divertit i juganer que amaga dues lectures. Un conte emocionant per als nens i emotiu per als adults.

Som dilluns al matí, el pare d'en Pau entra a l'habitació i li diu bon dia, li demana que endreci els mitjons vermells al calaix, però, on són els mitjons? El dimarts el pare d'en Pau torna a entrar a l'habitació que està una mica més desordenada, li demana que s'espavili i que agafi el llibre de mates, la raqueta de tenis i el jersei blau... i així successivament fins arribar al diumenge.


Jo que sóc mare m'he sentit molt identificada amb aquest llibre, les repeticions matutines i les presses són part del meu dia a dia, malgrat provo de mil maneres d'evitar-les. Cada dia em faig el propòsit de no repetir la paraula espavila't ni el tenim pressa, però no me'n surto i tanmateix la solució és ben fàcil i en Xavier ens la proposa, l'afecte, l'estima i l'empatia amb els més menuts sovint ens donen la resposta.


Un llibre preciós i juganer, en Xavier ens proposa un joc de buscar objectes amagats en aquest caos d'habitació que farà les delícies dels més petits alhora que emocionarà als adults que els acompanyin en la lectura. Intel·ligent, subtil i delicat amb unes il·lustracions detallades i reals que et transporten a l'univers de les habitacions infantils. Genial!


En Xavier Salomó és un il·lustrador que no para de créixer i que en mica en mica ens va regalant grans llibres, sovint en tàndem amb la Meritxell Martí, i ara sol, com autor i il·lustrador. Els seus llibres primer es publiquen a França i després aquí, la qual cosa em fa molt feliç pel reconeixement, que es mereix, però de l'altra diu que a casa nostra encara estem a anys llum del país de dalt. En mica en mica tot arriba, i sabeu els nens són nens i com a tal es mereixen llibres de qualitat, amb dibuixos preciosos i bons textos. Aquests nens d'avui són els adults de demà que si creixen amb llibres com aquest segur que, si més no, seran una mica més feliços.

Recomanat de 5 a 99 anys

Publicat per Cruïlla

divendres, 31 octubre de 2014

Las tres bodas de Manolita


Fins fa tres dies gairebé ningú havia sentit a parlar de memòria històrica ni de restauració del nom de les víctimes, vivim en una democràcia tan agafada per pinces que hi ha coses que ens fa una por terrible i més si vivim en un estat on sembla que una única veritat impera, la dels guanyadors de la Guerra Civil; els vençuts no només van ser afusellats, humilitats i vexats sinó que encara ara s'han de sentir dir algunes coses que em fan una vergonya immensa. Una de les veus que trenca una llança al seu favor és la d'Almudena Grandes que des de la seva implicació política i de justícia ho fa a través de la paraula, la seva millor arma. No parlaria de tot això si no fos que el resultat és impecable que aquest homenatge literari que Almudena Grandes vol fer als Espisodios Nacionales de Benito Pérez Galdós està essent un reconeixement merescudíssim a les víctimes, però també una literatura que, a partir d'uns fets històrics reals, recrea la vida d'aquella gent que va existir i va viure, en aquest cas, en el Madrid de la postguerra.

Las tres bodas de Manolita ens explica la vida de Manolita una jove coneguda amb el sobrenom de la señorita conmigo no contéis. Viu en una família amb molta implicació política, el pare i la seva parella són a la presó i el germà amagat a les bambolines d'un tablao flamenc, ella mira cap a un altre costat, no es vol mullar, ella es vol casar per amor i ser una noia feliç amb fills. I tanmateix, la postguerra li prepara un altre futur...

"En los buenos tiempos, las jovencitas se casan por amor. En los malos, muchas lo hacen por interés. Yo me casé con un preso en los peores, por dos multicopistas que nadie sabía poner en marcha. Tenía dieciocho años, y hasta que a mi hermano se le ocurrió complicarme la vida, ni si quiera sabía que existieran máquinas con ese nombre."

Manolita de cop i volta és la cap de família, amb germans petits a qui cal alimentar i fer créixer. Els seus somnis ben aviat es converteixen en un malson de buscar menjar i deixar la pell fent tota mena de feines perquè no els falti de res mentre el pare sigui a la presó i el germà gran visqui amagat. De ser la señorita conmigo no contéis es converteix en el puntal de la família, que passa informació secreta mentre sobreviu en un ambient molt hostil, que la porta a prendre decisions, amb la millor de les intencions, com enviar les seves germanes petites a una escola de monges de Bilbao on la caritat cristiana es queda a la porta de l'entrada.

"Se levantaban por la mañana con el hambre de la noche anterior clavada en el estómago y lavaban, tendían, planchaban como máquinas tontas y eficaces, hasta que llegaba el momento de acostarse para que el cansancio fulminara al hambre que habían acumulado durante toda la jornada. Así, un día, tras otro, una semana tras otra, un mes tras otro, hasta que Raimunda empezó a aprobarlas, asintiendo con la cabeza mientras las veía desfilar del dormitorio a la capilla, de la capilla al comedor, del comedor al pasillo. La monotonía de su vida era un factor esencial de su fracaso, aquel proceso que las fue degradando implacablemente, siempre poco a poco, hasta convertirlas en las peores enemigas de sí mismas."

Mireu i escolteu:

El testimonio de Isabel Perales - Las tres bodas de Manolita - Almudena Grandes from Tusquets Editores on Vimeo.


Grandes ha fet una novel·la coral que pivota entorn de la Manolita però que té uns secundaris tan ben trobats i tan vius que permeten agafar el relleu de la protagonista quan aquesta necessita passar desapercebuda. Grandes és molt hàbil amb la creació de personatges, desconec el seu procés creatiu, però no ha de ser fàcil fer que totes les peces del trencaclosques vagin encaixant en mica en mica, durant el procés explica que va conèixer gent que li explicava històries del Madrid de l'època que després ella adapta i transporta al terreny de la ficció i així ens traslladem a l'obrador d'una pastisseria (en època d'escassetat d'aliments se les inventaven totes), en un tablao flamenc, en un pis regentat per un gai adinerat que acull tota mena de gent que no troba el seu lloc al món, però també a la resistència política, amb les màquines d'imprimir fulletons de propaganda i amb la burocràcia i els buròcrates que es deixen vèncer amb suborns i favors sexuals, també els delators que només per l'afany de protagonisme són capaços de l'impossible.

Estic esperant amb candeletes la quarta entrega, perquè frueixo, m'enfado, em revolto i em reafirmo, però també perquè quan acabo els seus llibres trobo a faltar els protagonistes durant tants dies... Encara penso què deu fer la Manolita, com li deu anar la vida...
Que la literatura ens faci a tots més lliures, gràcies Almudena!

Publicat per Tusquets editores