Estimada vida

Tenia una assignatura pendent de fa temps, dues magnífiques editores me'n parlaven sempre, la Maria Bohigas i la Silvia Querini, has de llegir la Munro Fe, no pot ser que no l'hagis llegida. Estimada vida és un dels llibres que em vaig fer regalar per Sant Jordi per pal·liar aquest mal del que patia, innocent de mi! Confesso que he caigut rendida als peus de l'autora, plas, plas, senyora Munro, vostè és una mestra del relat, del conte i de l'ofici.

Deu contes amb un colofó final de quatre relats autobiogràfics, unes històries aparentment banals, quotidianes, amb dones com a protagonistes que a partir d'un fet puntual veuen com la vida canvia i la narració pren un altre caire. El que m'ha sorprès de la prosa continguda de Munro és com de cop i amb un revés la història és capgira com un mitjó, em ve al cap aquella dona que pateix les seqüeles de la pòlio com es deixa subornar pel seu amant; o aquell soldat que salta del tren acabada la guerra perquè no vol tornar amb la seva xicota o la nena que veu com la seva germana s'ofega al llac però no gosa avisar els pares perquè estan fent l'amor. És amb aquestes peces que Munro aprofita per fer-nos un retrat de la societat canadenca, de l'ostracitat d'algunes comunitats, dels comportaments dels ultracristians, de les mirades... m'ha vingut al cap el llibre del club de lectura d'ahir al vespre de Shirley Jackson, Siempre hemos vivido en el castillo, una història molt diferent però alhora amb molts punts en comú amb aquests contes de la Munro, històries que són gairebé novel·les.

Mentre pensava com ressenyar aquest llibre, de cop m'ha vingut de gust asseure en una taula la Munro, la Tyler, la Jackson, la Rodoreda i la Dinesen i em dedicaria a sentir-les parlar del seu ofici i la vida, i em recordaria que afortunada que sóc de ser llibretera i tenir-les a les lleixes que m'acompanyen cada dia.

Una menció especial, un cop més, per Dolors Udina i la magnífica feina de traducció, en aquest enllaç podeu llegir una carta de Dolors Udina adreçada als lectors que explica les dificultats de traduir l'Alice Munro, se n'ha sortit i amb nota.

No m'ha estat mai fàcil fer ressenyes de llibres de contes per això des d'aquí us emplaço a llegir la crítica que va fer la Marina Espasa al diari Ara el dia 13 d'abril, excel·lent (busqueu-la en paper perquè digitalment no la trobo). Jo posaré el meu granet de sorra intentant encomanar les ganes de llegir Estimada vida.

Publicada per Club editor/Lumen
Traduïda per Dolors Udina

Picoverde

Suïssa aquell país neutral durant la Segona Guerra Mundial, país de prats verds, xocolata, carrers endreçats i de la màxima puntualitat, paradís fiscal per alguns i lloc idíl·lic per altres... Som a la Suïssa dels anys setanta, al cantó alemany, quan l'ultraconservador James Schwarzenbach promou una proposta  per expulsar un gran nombre de treballadors estrangers.
En un orfenat, la Picoverde es deleix per tenir uns pares, sap que els ha d'agradar i no pot decebre'ls, tenir una llar és tan important que el fet que la família que t'adopti sigui, si més no, peculiar passa a un segon pla. La Picoverde és una nena curta de vista que vol tenir una família, no s'imagina que anirà a petar en un barri d'immigració i classe treballadora, amb gent que s'ha d'amagar dins dels armaris per por a ser expulsada, amb un avi d'origen italià amb cames ortopèdiques que farà les delícies de la néta i uns pares curiosos, amb una relació que no acaba de rutllar.

"Nos gustaba encontrar a gente que no sabía que yo venía del orfanato y que mis padres eran estériles, que yo era bastarda y mis padres unos ingenuos, que yo en lugar de genealogía tenía un expediente así de gordo, que mi madre estaba desesperada y yo era una caso perdido, que nuestra relación era algo singular y, sobre todo, una tragedia. Tía Joujou se había encargado de que todo el mundo, hasta los Churfirsten y Francia, estuviera al corriente, y todas las personas del pueblo cuando menos se olían algo."

La Picoverde fa col·lecció de paraules en petites caixes de llumins, al principi són paraules normals per una nena de la seva edat, en mica en mica hi apareixen mots com expedients i estrangerització que la porten de corcoll.

"Mi madre abrió un cajón, sacó un puñado de palabras y tuercas, cogió un par de fichas al azar y leyó en voz alta:
--"PENA." "DOLOR." "TORMENTO." "AFLICCIÓN." Esto en los tenedores. Y también "TRISTEZA." ¿Y con las cucharas? ¿Qué tenemos ahí, aparte de tornillos? "DISTRACCIÓN", "ABURRIMIENTO"...

Monica Cantieni debuta amb aquesta novel·la que a més d'un ens ajudarà a posar paraules als sentiments de tantes persones que viuen amagades i perseguides per la por, tot amb la veu de la Picoverde una nena ben especial que us arribarà al cor. Una altra postal de la Suïssa paradisíaca que molts tenim al cap.

*Llegida en castellà perquè em va arribar primer a les mans, però també la podeu trobar publicada com a Cap Verd per Edicions de 1984.

Editada per Minúscula
Traduïda per Carles Andreu

La librería encantada

Il·lustració de la portada d'Ana Bustelo

"Gracias a dios que soy librero, traficante de sueños, belleza y curiosidades de la humanidad y no un simple mercachifle."

Tot just fa un any que recomanava efusivament La librería ambulante, novel·la protagonitzada per en Roger Mifflin que ven el carretó, una euga i el gos a la Helen McGill perquè faci de llibretera ambulant i així ell pot establir-se a Brooklyn a escriure les seves memòries.

A la Librería encantada ens trobem els mateixos personatges establerts en una llibreria de vell, al carrer Gissing, al cor de Brooklyn. En Roger i la Helen viuen al darrere mateix del seu negoci amb el seu estimat gos, Bock. Els dies transcorren tranquils entre piles de llibres, la clientela habitual i algun passavolant, quan de sobte un dia, un llibre desapareix misteriosament de les lleixes per tornar a aparèixer més tard i tornar a desaparèixer, es tracta d'un llibre de Carlyle.

"La tinta de la imprenta libra una batalla contra la pólvora desde hace muchos años. La tinta corre con cierta desventaja, porque es posible hacer volar en pedazos a un hombre con pólvora en medio segundo; en cambio para hacerlo volar con un libro hacen falta veinte años. Y pese a ello, la pólvora se destryue a sí misma con su víctima, mientras que el libro puede seguir explotándose durante siglos."

El món viu un moment convuls, estem a les acaballes de la Primera Guerra Mundial i el discurs polític es respira en l'aire. El president Wilson és a punt d'embarcar-se en un vaixell que el durà a la conferència de pau que se celebra a Europa. La llibreria és un punt de trobada de llibreters de la ciutat que es troben de tant en tant per compartir una tassa de xocolata, discutir l'actualitat i parlar de llibres, entre ells també hi ha el Sr. Chapman, un reconegut home de negocis enamorat dels llibres que vol donar una sortida laboral a la seva filla Titania, per això demana al Sr. Mifflin que la tingui en pràctiques perquè aprengui l'ofici de llibretera. Aquests són els ingredients per gaudir d'aquesta magnífica novel·la, plena de referències literàries, amb una trama misteriosa i amb molt d'humor, podríem dir que és una comèdia de situació perquè gran part de l'acció transcorre a la llibreria que fa honor al seu nom, encantada.

Jo no me la deixaria perdre. És un homenatge a la literatura, les llibreries i a l'ofici. M'ho he passat tan bé!

"Lo hermoso de ser librero es que no hace falta ser crítico literario: lo único que hace falta es disfrutar de los libros."

Publicada per Periférica
Traduïda per Juan Sebastián Cárdenas

A l'abril llibres mil

Un seguit d'imatges que mostren l'activitat a casa nostra aquest mes d'abril. Un agraïment públic a en Màrius Serra i en Jordi Puntí; a la gent del club; a tothom que ha confiat en la llibreria i unes gràcies especials per a la Marta, en Josep M, en Ramon, la Julia, en Pedro, l'Anna, la Sara, la Núria, en Joan, en Vicent, la Glòria, la Teresa, en Joan Carles, en Dani, la Cristina, l'Àlex, la Cívica i als del bar del costat! I un somriure etern a les quatre magnífiques. I una menció especial per al meu fill que ha retrobat la mare després de Sant Jordi.

Màrius Serra, Plans de futur

Jordi Puntí, Plans de futur

El caos

Visita escoles

Escoles

Els meus llibres de Sant Jordi

Coses boniques

L'uniforme

Muntant

Això ja és una realitat

Quin goig veure la plaça plena. Foto Ajuntament de Les Franqueses

Lectures del club

4 anys de club

mmmm!

El punt de llibre guanyador és de la Marta Lladó Cardona

Sant Jordi 2013

Us deixo amb un seguit de llibres per a adults, infants, adults amb cor d'infant i infants amb cap d'adult. Són històries que jo regalaria o m'agradaria que em regalessin, segurament no estaran a les llistes dels més venuts però el que s'espera de la prescripció llibretera és que us oferim els altres llibres, oi?

Karl y Anna

Som en plena Primera Guerra Mundial, Richard i Karl sobreviuen com poden mentre treballen durant mesos en un camp de presoners a Sibèria. Comparteixen cela i treballs forçats. Per fer més portable la situació, en Richard explica a en Karl com és l'Anna, la seva dona, com és la relació que els uneix, com és casa seva, tota mena de detalls que fan que en Karl s'acabi enamorant perdudament de l'Anna sense ni tan sol conèixer-la. El destí farà que en Richard i en Karl se separin, en Karl aconsegueix fugir del camp de presoners i encegat d'amor arriba fins a Alemanya per buscar l'Anna i la troba.

La semblança física, de caràcter, els anys fora de casa fan que l'Anna visqui amb el dubte permanent de si és el seu marit o no, dubta però són tants els detalls íntims que en Karl coneix que l'Anna acaba rendida als seus braços. Viuen una història d'amor de les grans, però l'amenaça del retorn sempre sobrevola, tornarà en Richard algun dia? Haurà mort?

L'Anna porta la història amb normalitat, hi ha tantes dones a l'edifici on viu que conviuen amb altres homes mentre el marit és fora, qui sap si tornarà mai, qui sap si faran de pares.
L'alemany Leonhard Frank ens planteja una història de veritats i enganys, de la cruesa del temps de la guerra, no només pels que són al front sinó com aquesta altera les vides quotidianes dels qui resisteixen a casa.

"Habían rozado aquella parte del ser de la que surge, como un rayo de sombra, la culpa. Pero al levantar los ojos y fundir sus miradas, sintiendo el misterio inescrutable de su amor, que se oponía al derecho de Richard, volvieron a encontrarse a sí mismos, libres del deseo de que Richard muriese y dispuestos a pagar si era necesario.
Esta elevada unión de dos seres, en la que arde oculto el sentido de toda existencia, otorga el poder de vencer muchos peligros que hubieran llevado a otros hombres a una catástrofe, muchos obstáculos, la enfermedad y hasta la misma muerte.
Llegó el noviembre. La gruesa costra de hielo rojo de cubría Europa, hecha de sangre congelada y de millones de destinos fatales, quedó rota. Las dinastías desparecieron. Las exhaustas ciudades se inundaron de soldados.
Empezó el intercambio de prisioneros. Varios de los inquilinos del edificio, cautivos en el extranjero, habían regresado. Karl y Anna esperaban. Richard podía abrir la puerta en aquel mismo instante. Y podía tardar un mes; o un año; o no volver."


Un artefacte perfecte, una història d'amor en temps de guerra. Un llibre que sacseja els sentits amb tan sols 100 pàgines.

Publicada per Errata Naturae
Traduïda per Elena Sánchez Zwickel

Plans de futur

Ferran Sunyer va ser un matemàtic figuerenc autodidacte que malgrat les seves limitacions físiques, era tetraplègic, va assolir una gran projecció internacional en una època molt grisa marcada per la burocràcia franquista. La mare i les dues cosines, Maria i Àngels Carbona, vetllaren perquè no li faltés de res. 

"La vida oficial és un fàstic. La dictadura tot ho contamina, i quan algú mínimament neutral o moderadament refractari al Règim arriba a ostentar un càrrec oficial, la butaca li infecta els baixos amb els efluvis pestilents, que li amaren els glutis i penetren pel forat del cul per anar-se apoderant del seu cos i de la seva ànima, per dintre i per fora. Viure a l'Espanya de Franco és com tenir cagarrines, pare paret. No saps mai quan hauràs de córrer."

Aquesta història va ser un caramel per Màrius Serra que no va poder resistir la temptació de novel·lar la història del matemàtic figuerenc posant especial èmfasi en les dones cuidadores. A partir de trets biogràfics reals Màrius Serra recrea una història de ficció entorn a en Ferri, com el coneixien a casa seva, i les dones de la família, minyona inclosa.


Plans de futur és la vida d'un matemàtic impedit, però sobretot és la vida de les dones, heroïnes quotidianes. Dues cosines que m'han arribat al cor, una mare que els remordiments d'una caiguda durant l'embaràs la turmenten tota la vida. Un matemàtic a qui el pediatre no augurava res de bo i que malgrat la discapacitat afronta la vida amb optimisme, un entorn que li va donar el millor, afecte i coneixements, i així esdevé un científic de prestigi.

Màrius Serra ha fet un gran exercici literari, després de Quiet el llistó era molt alt i un cop més el supera amb nota. Un llenguatge ric, viu, alegre per una història que hauria pogut ser trista i miserable. Si hagués de definir Plans de futur ho faria com un calidoscopi de personatges molt reeixit. Tinc la temptació d'explicar-vos el llibre, em vénen al cap escenes que m'han fet riure molt, us explicaria detalls de les dues cosines i el quadre que va pintar Salvador Dalí inspirat en elles. Us diria coses d'en Ferri que l'han convertit en un protagonista molt especial, us parlaria de la mare i la minyona, sempre a la rereguarda, però el que heu de fer és deixar de llegir-me i córrer a fer Plans de futur.
"La mort és el silenci absolut. La fi de totes les esperances." Mentre tinguem escriptors com en Màrius Serra l'esperança d'una llengua i una literatura perdurables és molt gran.

Ferran Sunyer i família, foto de la Fundació Ferran Sunyer

Publicat per Proa