Postal de Copacabana

Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor

El violí d'Auschwitz

L'altre dia tot ordenant les prestatgeries de casa que acumulen llibres, em va caure a les mans El violí d'Auschwitz de la M. Àngels Anglada, una edició acurada del Cercle dels lectors que vaig llegir el 1994, amb dinou anys. Recordava que m'havia tocat molt i el guardava a la memòria amb molta estima, per això vaig decidir rellegir-lo.

Si bé als 19 anys la història d'en Daniel, un lutier jueu que aconsegueix sobreviure a l'horror del camp de concentració gràcies al seu ofici em va impactar, els anys i el coneixement han fet que en aquesta relectura l'absurditat de la història que s'hi explica, encara sigui més contradictòria, em refereixo a l'holocaust.

Anglada ens narra la vida d'en Daniel, el lutier, a través dels ulls i la memòria d'un concertista. En Daniel rep l'encàrrec de fer un violí amb un so perfecte, el més bell, amb un termini que no sap quin és, si no l'acompleix el castigaran. És tan contradictori que un comandant encarregui una peça tan delicada i alhora sigui capaç de vexar, degradar, exterminar... i transformar-se en un monstre capaç de no sentir res i d'executar les ordres més terribles.
Anglada té la capacitat de descriure de manera planera però acurada el que sentia en Daniel que es pot traduir en el que van viure milers de persones durant l'holocaust.

Tot i que la història és novel·lada, a l'inici de cada capítol Anglada reprodueix documents reals per exemplificar del que estem parlant i és que ens pensem que la ficció va molt enllà, però la realitat ens confirma que sempre la supera, fins i tot quan parlem de brutalitat.

"Cap a les 15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del gueto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets. Signat Naumann, guàrdia de reserva."

"... el tatuatge inesborrable, els cabells tallats arran, l'arruixament amb desinfectant, com si fossin plantes, la por d'entrar a les dutxes, per si en sortia un gas mortal, no aquella aigua tallant de freda, però inofensiva si no durava massa -de vegades s'hi divertien, a no deixar-los sortir fins que tremolaven i petaven de dents..."

"Què es devia haver fet dels companys de dissort? Ell no havia volgut gairebé mai parlar d'aquells temps, i de molts no en recordava ni la fesomia, però la d'en Daniel, aquell lutier excepcional, la veia com si la tingués davant, com si la resplendor de les flames n'il·luminés els trets, aquells ulls que la fam no havia aconseguit d'apagar ben bé, que reflectien tots els moviments del seu esperit: el coratge, la por, la ira, la desesperació quan va saber que se l'havien jugat contra una caixa de vi francès."

Publicada per Columna en català i Destino en castellà

Dues rulots

Diem que llegir ens permet viure moltes vides i alhora enriquir-ne la teva, eixampla la ment i et permet posar-te a la pell de personatges que d'una altra manera seria complicat. Tota aquesta introducció per parlar-vos de Dues rulots, el nou llibre de Marina Lewyka que ja ens va sorprendre amb La petita història dels tractors en ucraïnès.

A dues rulots se'ns explica la vida i peripècies d'un grup de collidors de maduixes del camp anglès. Irina, Andridy, Tomasz, Yola, Marta, Emmanuel, Vitaly, dues noies xineses i un gos, GOS, són els protagonistes dels camps de maduixes, tots treballen a l'espera d'uns estudis, d'una feina més digne o d'un sou per tornar al seu país. Sota condicions pèssimes i deplorables saben aprofitar cada minut que tenen, gaudir-ne al màxim i transmetre una alegria incomprensible donades les circumstàncies.

Lewycka té una capacitat per fer-te somriure amb un estil fresc i desenfadat davant de situacions que són per plorar, i sort, perquè Lewycka escriu i denuncia la situació dels temporers i sinó ens refresqués amb aquest humor àcid la lectura se'ns faria insuportable. Lewycka ens planta davant del mirall la situació de milers de persones explotades davant la nostra negativa a saber qui hi ha darrera les maduixes que ens mengem o els pollastres que cuinem (els pollastres es mereixen un capítol a part). Retrata la misèria humana i fins a quin punt som capaços de fer el ridícul per estalviar un cèntim, tot però de manera àgil, optimista... i és que els protagonistes malgrat passar-les putes encomanen ganes de viure.

"Tomasz va obrir la porta a una onada d'aire enxubat i calent. A dins hi ha via sis -no, set- ombres que dormien arraulides en matalassos posats a terra, envoltades de les seves tristes possessions, escampades fora de les bosses -de plàstic i de viatge-: un poti-poti de sabates, vestits, llençols, papers, paquets de cigarretes, ampolles i altres deixalles. [...] Així doncs, ara es trobava en una nova situació. Què era ell sinó un fragment d'humanitat trasbalsada i espaordida arrossegada pel corrent a aquella platja llunyana? D'això en faria una cançó."

Fins i tot GOS té els seus moments de glòria i ens regala uns paràgrafs per poder respirar.

"Sóc Gos corro corro amb Maryjane estic enamorat ella és una gossa ràpida i prima de pèls castanys fa bona olor de gossa i d'hormones d'amor jo ensumo ella ensuma tots gossos li van darrere però ella corre amb mi.."

Publicat per La Campana en català i Lumen en castellà

Llegir per ser més lliure

Aquests dies hem pogut sentir, llegir i veure la campanya de foment de la lectura promoguda pel Departament de Cultura i Mitjans de comunicació. Per a mi ha estat una campanya dinàmica i fresca que espero que tingui continuïtat i que es tradueixi en un augment de lectors reals. Sovint es qüestiona la utilitat d'aquestes campanyes institucionals, sóc del parer que val més que hi siguin que no pas que s'ignorin els llibres. La campanya no s'hauria de basar només en els espots o les falques publicitàries, el que té una incidència real és que es parli de llibres obertament, que apareguin els llibres a les sèries i que la gent en recomani. Es dediquen una mitjana de 15 minuts a cada telenotícies a parlar d'esport, si a cada telenotícies en dediquessin un parell a parlar de llibres, les coses anirien molt més bé. Llegir no només ens faria més grans i més vius sinó que ens faria créixer com a persones amb criteri.

Ara bé us volia parlar d'un dels CEIP del meu poble, en aquesta escola s'hi aplica una política de foment de la lectura de debò. L'escola té una biblioteca puntedu on es destinen molts recursos entre els quals, i per a mi, el més important, una mestra.

La Carme és una mestra que per un temps ha deixat la docència per dedicar-se a la biblioteca de l'escola. Els nens i les nenes visiten la biblioteca com una part més del seu currículum educatiu, hi passen hores, estan en contacte amb els llibres i tenen una mestra dedicada a triar i buscar els llibres que més els convenen per edats, projectes i oci.

La incidència real la veus amb els nens i les nenes de l'escola quan venen a la llibreria, saben perfectament on van, transmeten passió pels llibres i per la lectura. Amb aquests projectes sí que farem persones lectores més grans, més vives i més lliures.

Bartleby, l'escrivent

Tal com em vaig comprometre amb els llibres de sant Jordi, aquí en teniu la segona fornada. Tot un clàssic, Bartleby, l'escrivent de Herman Melville però amb una versió magníficament il·lustrada per Javier Zabala, que forma part del catàleg de Nórdica Libros .

Sota l'aparença d'un relat senzill però perfectament estructurat Melville dóna veu al narrador, un advocat del qual en desconeixem el nom però que gaudeix d'un cert prestigi dins Wall Street. L'advocat té al seu càrrec dos copistes: en Dindi,"un anglès petit i rabassut"; en Grapes "era un xicot de vint-i-cinc anys, pelut, esgrogueït, i en un conjunt una bona mica apiratat"; i un mosso, en Gengibre "un minyó de dotze anys. El seu pare era un carreter que no es volia morir sense veure el seu fill lluint la toga d'advocat".

Personatges secundaris però còmplices de la història d'en Bartleby, "un home d'aspecte tan singularment assossegat que em va semblar que podia exercir un efecte beneficiós sobre el temperament voluble del Dindi i el fogós del Grapes."

En Bartleby és un escrivent solitari i misteriós, molt eficient, que fa la seva feina meticulosament fins que un dia davant la demanda d'una tasca respon amb la ja cèlebre frase "preferiria no fer-ho". La resposta d'en Bartleby deixa sorpresos els companys, el que ells encara no saben és que a partir d'aquell moment en Bartleby adopta el preferiria no fer-ho com a motiu de vida, davant l'astorament general, fins a límits insospitables.

Amb aquest conte tan senzill Melville, al meu parer, retrata críticament la solitud existent a les grans ciutats, malgrat viure envoltat de grans edificis i gent a tota hora hi ha persones que malden per sobreviure.

"Ah, Bartleby, ah, humanitat"

Sens dubte un relat per reflexionar-hi.

Publicat per Nórdica Libros

Mal de pedres

M'agrada acabar els llibres amb un somriure i no per ser un final feliç sinó per convenciment que has passat una bona estona i que la història se t'ha endut ben lluny. Per sort, fa dies que visc un idil·li amb la literatura feta o ambientada al sud d'Itàlia, L'art de viure, Els sol dels Scorta, Fa mil anys que sóc aquí i ara hi sumo Mal de pedres de la Milena Agus.


Hi ha llibres que no saps per què t'atrauen només veure'ls, Mal de pedres em va cridar l'atenció a l'aparador d'una llibreria de Ceret, a la Catalunya Nord, i al cap de poc temps vaig saber que Empúries el publicava en català. L'altre dia fent el tafaner el vaig veure a Una illa plena de llibres, i m'hi vaig llençar.

Mal de pedres és una història agredolça, d'una dona a qui tothom pren per boja, explicada per la seva néta amb només 95 pàgines. Mal de pedres és el nom de la malaltia que pateix la protagonista, càlculs renals, però no és només un mal físic sinó que són les pedres del passat que arrossega, d'un gran amor extraconjugal viscut en unes termes on l'envien a guarir-se del seu mal físic.

"El supervivent digué que per a ell el seu marit era un home afortunat, de veritat, i no pas un desgraciat com deia ella, que li havia tocat una pobra boja, ella no era boja, era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear; i l'àvia reia encantada i deia que ell també era boig i que per això no s'adonava de la bogeria dels altres."

Com en els anteriors llibres que he citat a Mal de pedres tornem a viure la història d'Itàlia a través de les vivències de la seva gent, les diferències entre el sud i el nord i les peculiaritats i els fets diferencials, existeixen tantes itàlies com dialectes i llengües hi conviuen.

"...de su mali de is pèrdas, sa minor cosa, poita su prus mali fiari in sa conca".

Una novel·la sensual, amb força, amb l'escriptura com a fons d'una protagonista incompresa només perquè li agrada escriure.

Publicat per Empúries en català i Siruela en castellà.

El meu germà Pol

Aquesta setmana recupero un escrit ja publicat fa dies, però és que ahir vam tenir dues donasses a la llibreria parlant del llibre: l'autora, la Isabel-Clara Simó i l'Assumpta Montellà.
Us he de dir que és un plaer sentir-les, gaudir de la facilitat de paraula que tenen i de la vehemència amb què defensen les seves idees. A totes dues gràcies per ser-hi i gràcies per les paraules dedicades.
A vosaltres us animo a llegir el llibre.
Un cop més la Clara Simó m'ha enganxat, aquest cop amb una història diferent del darrer llibre El caníbal però amb un final igual de sorprenent.
En El meu germà Pol s'hi narra la història de la família Pedrosa-Rabós, una família composta pel pare, en Sixte, un militar envoltat d'amics masclistes. La mare, una dona molt atractiva que es dedica a oferir cursos de creixement personal i autoajuda que no sembla aplicar a casa, ni amb el marit, ni amb en Pol. En Pol és un noi de 29 anys amb la síndrome de Down que destarota la família, un militar amb un fill disminuït -o subnormal com n'hi diuen els militars, la resta són mariconades- sembla que tingui problemes a l'hora de promocionar-se i una dona que no suporta el marit i que a més li ha tocat "allò". En aquesta família però l'única persona que gira rodó és la Mercè, la filla de 12 anys, damunt la qual recau tot.
La Mercè és la veu de la història. És una nena espavilada, responsable, l'única en aquella casa capaç de comprendre el seu germà. La Mercè és un personatge que estimes només començar el llibre i que amb dotze anys ja afirma: "Si als contes infantils la finalitat de tot és la boda de la noia i el noi, que es diu un "final feliç", a la vida real no sols és quan comença la història, sinó que és de qualsevol color excepte rosa. Els prínceps no són blaus, les històries no són rosa. I les roses de moda són de color blau. Jesús quin embolic de colors!"
La Mercè viu per en Pol, ha d'arribar allà on ningú de la família sembla poder-ho fer, a banda de les tasques rutinàries com portar en Pol al metge, la mare, i portar-lo de putes, el pare. El moment àlgid de la història arriba quan en Pol s'enamora, ningú a excepció de la Mercè és capaç d'entendre-ho ni de posar-se a la pell d'en Pol. En Pol s'enamora de la María, una noia disminuïda com ell, però que a més és la filla de la minyona. Aquí Simó ens demostra un cop més fins a quin punt és capaç de posar-se a la pell dels personatges, com els treballa i investiga.
Una novel·la deliciosa, una relació de germans increïble com increïble és el que la Mercè ens ofereix i dóna a en Pol. "Va un cargol i esgarrapa". Llegiu-lo i ho entendreu.
Publicada per Bromera en català