dissabte, 24 gener de 2015

A l'ombra de l'arbre violeta


Hi ha qui defensa que la infància és la nostra pàtria, d'altres diuen que la infantesa ens condiciona la manera d'anar per la vida o fins i tot d'entendre-la. Imagineu-vos com us queda el cos quan comences a llegir aquest llibre i la primera escena és una mare, presonera política, amb contraccions de part que la fan viatjar emmordassada al darrere d'una furgoneta. Aquesta és l'Azar, una mare jove i compromesa, que pareix la filla a la presó. És una manera molt potent de començar una novel·la, sí, però encara ho és més quan saps que aquesta nena, ara ja tota una dona, és l'autora del llibre A l'ombra de l'arbre violeta.

Arribar al món d'aquesta manera segur que et condiciona, sobretot si passes els primers temps de vida entre reixes amb la teva mare i tot de dones que contribueixen a cuidar-te i a fer-te creure que ets en un entorn normal per una criatura. A partir d'aquest fet que Sahar Delijani descobreix anys més tard, la mare li silencia una part de la seva història, per protegir-la, tot i que quan arriba la veritat, li fa encara més mal, escriu una novel·la d'una gran bellesa. Un relat que si bé és ple de dolor, ràbia continguda i supervivència, transmet una tranquil·litat immensa, com la que devia sentir la protagonista a l'ombra de la xicranda al pati de casa l'àvia. Una nena que creix amb l'àvia, la seva tieta i els seus cosins perquè la resta de la família és a la presó. Un arbre que simbolitza la vida i anhela la llibertat, molt ben representat per Maman Zinat, l'àvia d'aquests nens de la revolució.

"Va sonar el timbre quan estaven amuntegant els fullets en piles. La Maryam va mirar cap a fora. Aquell dia el cel era d'un color blau diferent, com si retrocedís, com si hagués deixat de mirar-los.
Ell va dir: "Quan prevalgui la por, no ens quedarà res." S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."

Delijani escriu una primera novel·la molt bonica, pausada i sense rancúnia per retre homenatge a dues generacions, pares i fills. Uns van lluitar contra el règim de Homeini i les seves purgues, els altres, els fills que no són fora de l'Iran, ho van intentar ara fa uns anys, van sortir al carrer i els van massacrar vius... entremig una guerra entre dos països veïns que va ser devastadora per la població. I no obstant això, Delijani fa ganes de viatjar a l'Iran, de sentir-ne les olors, de tastar la magrana als patis interiors de les cases que eren i són els reductes de llibertat.

Dogmes religiosos, fonamentalismes, repressió i brutalitat però també llibertat i anhel són paraules que definirien aquest llibre.

En aquest enllaç podeu llegir una entrevista que li va fer Jordi Nopca pel diari Ara.

Traduïda per Aïda Cunill Clotet
Editada per Amsterdam en català/Salamandra en castellà

dissabte, 17 gener de 2015

La quarta paret



No exagero si constato que La quarta paret és un dels llibres de l'any, ho serà o hauria de ser-ho. Sé que afirmar-ho al mes de gener, quan encara queda tot un any de publicacions, és un pèl agosarat però els llibreters tenim certs privilegis com anticipar-nos a la lectura d'algunes novetats i quan alguna et fa una sensació especial a l'estómac saps que estàs davant d'un llibre molt important.

Aquest cop no només jo he tingut l'honor de llegir per avançat La quarta paret sinó que ho hem pogut fer tots els del club lectura, Chalandon havia de compartir la sessió de dijous passat amb nosaltres, malauradament l'atac al Charlie Hebdo se li ha emportat tres amics i companys de professió.

Magnífica novel·la que beu del teatre clàssic per narrar-nos una història de guerra, d'amor, d'ideals, conviccions i fermesa, però també d'horror, el mateix horror de l'altre dia a París, la tragèdia de Nigèria, Síria o l'Afganistan i un llarg etcètera que no acaba mai...

Sorj Chalandon va ser corresponsal de guerra de 1973 fins al 2005 que va decidir deixar de ser-ho perquè la guerra "se li havia ficat a dins", conscient com això li afectava la seva vida quotidiana va decidir escriure ficció, sempre a partir de fets reals que ell coneix de primera mà. La quarta paret és l'encàrrec que en Sam, un director de teatre jueu que ha viscut de primera mà la dictadura dels coronels, fa a en George, un jove francès esquerranós i defensor de les causes perdudes. En Sam li brinda l'oportunitat de fer realitat una utopia, l'obra, i a l'hora fer-lo despertar de l'idealisme, perquè a la guerra d'ideals no n'hi ha. Hi ha bogeria, ràbia, ira i odi i sobretot tragèdia. En Sam havia començat a dirigir Antígona a Beirut amb uns actors amateurs que són representants de totes les faccions que conformen la complexe societat libanesa. En George accepta l'encàrrec, una bogeria per a molts, un compromís d'amistat i de fidelitat per alguns altres. El llibre es desenvolupa en quatre actes, amb la guerra com a decorat real, i una veu conductora, la d'en Marwan, el xòfer que l'acompanya per tot el Líban a la cerca de tots els actors per mirar de convènce'ls.
I tanmateix, La quarta paret no és només una novel·la sobre la guerra, també és una història d'amistat plena de paradoxes tal com la vida. És també una forma d'expressar aquest no ser enlloc, o ser a l'abisme de la paret que separa la realitat de la ficció en el cas del teatre, o al límit de la guerra i el retorn a la teva vida quotidiana. Existeix aquest punt de retorn o la guerra se t'emporta per sempre? El protagonista deambula entre dos mons com si fos un fantasma. Per sort, a Chalandon l'escriptura li ha salvat l'ànima i li ha permès tornar en mica en mica, tal com ell explica li han calgut més de trenta anys per treure tot allò que va veure als camps de refugiats de Sabra i Shatila, va ser un dels primers periodistes a entrar-hi.

"M'observa. Nego amb el cap. No, no ploro pas. Ja no em queden llàgrimes. Em diu que cal guardar-ne unes quantes per a la vida. Que tinc dret a la por, a la ràbia, a la tristesa."

I jo no podria estar-hi més d'acord, sobretot després d'haver viscut el llibre en el club de lectura i haver vist, l'emoció, la ràbia, la contenció, el silenci i el respecte que ens ha produït la seva lectura.

No sé si aquest llibre estarà a les llistes dels més venuts, però que cal llegir-lo, segur. Que no en surts indemne, també. Val molta la pena, dijous més d'una persona el va qualificar de sublim. Jo ho corroboro, més enllà del que hi explica m'agrada molt com ho fa. Amb un homenatge a la tragèdia grega, passada pel sedàs d'Anouilh. Bravo!

"I ja està. Sense la petita Antígona, és veritat, tots ells haurien viscut ben tranquils. Ara, però, s'ha acabat. malgrat tot, estan tranquils. Tots els que hi havien de morir són morts. Els creien una cosa, i també els qui creien el contrari, fins i tot els qui no creien res i s'han trobat ràpidament atrapats per la història sense entendre-hi res. Morts igual, tots ells, ben encarcarats, ben inútils, ben podrits. I els qui encara viuen començaran aviat a oblidar-los i a confondre els seus noms. S'ha acabat. Jean Anouilh, Antígona (1942).

Com són les coses, un atemptat a sang freda en la redacció d'un diari va fer bocins el somni de compartir una estona amb l'autor en una llibreria de poble a quilòmetres de distància. Res comparat amb l'horror que corre pel món, però sí suficient perquè ens aturem a reflexionar sobre els nostres actes i la condició humana. A la llibreria ho fem un cop al mes gràcies a la màgia del club de lectura i de tots els que en formeu part o els que hi passeu com a convidats. Gràcies!

Publicada per 1984
Traduïda per Josep Alemany

dissabte, 10 gener de 2015

L'aigua és això



"El sentit immediat de la història dels peixos és només que les realitats més òbvies, ubiqües i importants són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar.
Evidentment, formulant-ho així, com una frase, això que dic no passa de ser un tòpic banal; però el fet és que en les trinxeres quotidianes de l'existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància vital."


A David Foster Wallace li van demanar un discurs adreçat a una promoció universitària que es graduava, el que havia de ser un parlament acadèmic es converteix una lliçó de modèstia de com es pot viure la vida amb compassió en forma de paràbola. El tu, el jo, el nosaltres i la diversitat de pensament, això és el que haurien d'ensenyar a la universitat, contingut acadèmic, sí, però també humanístic. Aprendre a pensar i sobretot aprendre a qüestionar-nos a nosaltres i els nostres pensaments.
Vistos els esdeveniments d'aquesta setmana i els que passen arreu del món cada minut, només em veig amb cor de recomanar aquests pensaments plens de coses òbvies i que a l'hora de la veritat no ho són tant. Un llapis i una flor contra la barbàrie; educació com la millor arma per combatre l'odi i la rancúnia. 

"És fàcil sotmetre aquesta història a una mena d'anàlisi humanística estàndard: la mateixa experiència exacta pot significar dues coses completament diferents per a dues persones, en funció dels seus patrons de creences i de les seves diferents maneres de construir sentit a partir de l'experiència.
Com que valorem la tolerància i la diversitat de creences, en cap moment de la nostra anàlisi volem afirmar que la interpretació d'un dels dos és correcta i la de l'altre falsa o dolenta."

"La cultura que tenim avui en dia ha sabut dirigir aquestes forces per camins que han proporcionat una riquesa, un confort i una llibertat personal extraordinaris. La llibertat de ser senyors del nostre petit regne de la mida d'un crani, sols al centre de la creació. [...]
La llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una miríada de petits gestos ínfims i poc seductors, cada dia."


Foster Wallace és d'aquelles ànimes sensibles que la vida se'ls fa tan dura i insuportable que no troben més sortida que marxar-ne. Ell ho va fer tràgicament, però ens va deixar un gran llegat per llegir.

Un petit llibre per portar al damunt magníficament editat per Periscopi amb pròleg de Vicenç Pagès Jordà i traducció de Ferran Ràfols Gesa, brillant. En castellà el trobareu a Literatura Random.

dissabte, 20 desembre de 2014

Bones festes

Avui us dono motius per regalar llibres i estimular la lectura i aprofito per desitjar-vos unes bones festes!



Gràcies a la Remei i en Cesc pel disseny :)

dissabte, 13 desembre de 2014

Enamorats



He llegit aquest bombó d'una revolada després d'uns quants llibres deixats i una por interior que em perseguia i em corsecava... I si ja no m'agrada llegir? Em deia... Són dies de feina, llargues jornades, voler ser a tot arreu, a casa, fer de mare, la llibreria, les comandes... i al vespre caic rodona... però ai las! Aquest petit llibre sense argument ni accions trepidants de sobte se m'ha escolat dins l'ànima.

Alfred Hayes escriu en un instant aquell moment en què comença el declivi d'una parella, no és un fet ni un instant però si una col·lecció de moments que sumats naveguen a la deriva. Escrita l'any 1953 i fins ara inèdita en català, ens arriba de la mà de 62 i d'un gran exercici de traducció d'Albert Torrescasana.

Amb una barreja de veus narratives, en una mena d'estat febril o de semi-inconsciència el text ens va calant com la pluja fina... I ens regala afirmacions com:

"M'imagino que no hi ha cap nit com la primera, ni cap cos nu com el primer, i que els primers gestos, insegurs i dubitatius i massa intensos, no tornen a ser mai el que van ser, perquè res del que volem no passa ben bé com volem que passi, ni l'amor, ni les aspiracions, ni els fills, i avancem d'una decepció a l'altra, de l'esperança a la negació, de les expectatives a la renúncia, a mesura que ens anem fent grans, pensant que l'error ha estat desitjar amb una força que ens ha fet mal, i convencent-nos que el nostre error ha consistit a tenir esperances i expectatives, i que sembla que com més anheles una cosa, més costa obtenir-la..."

"Trobar-se indefens, indefens a causa d'alguna cosa per combatre la qual no pots demanar ajut enlloc, és una experiència espaordidora. Però, quan hem patit durant prou temps, ens acostumem a la idea que sempre hem patit i que abans no era diferent, i finalment arribem a una mena de simulacre de salut."

No apte per amants de la literatura d'evasió, fascinant per aquells que passeu per la vida convençuts que la literatura ens guareix l'ànima.

Editada per Edicions 62
Traduïda per Alfred Hayes

dissabte, 6 desembre de 2014

Mallko y papá



 "Aceptar es recibir voluntariamente y con agrado lo que se nos ofrece."

Tinc un nus a la gola mentre provo de descriure les sensacions que em va provocar la lectura de Mallko y papá, un llibre íntim, personal i autobiogràfic del gran Gusti que sempre ens ha fet riure amb els seus dibuixos alhora que ens ha sorprès amb la seva capacitat de transformar objectes. M'imagino en Gusti sempre amb una llibreta de dibuix a la mà i uns quants colors a punt de fer feina. Des de fa temps a en Gusti també l'acompanya el seu fill petit, en Mallko, un nen amb la síndrome de down, que va arribar a la seva vida amb tota la seva força: "Eso me ocurrió con Mallko: no era como me lo había imaginado. Llegó antes de tiempo, sin avisar, y... no lo acepté."


A l'autor li va caldre temps per pair la notícia i aprendre acceptar en Mallko com era, no tal com se l'havia imaginat. I aquesta acceptació li ve de la mà del seu fill de 8 anys que li fa una d'aquelles reflexions que només fan els nens però que són tan vitals i sinceres que no et deixen més remei que reaccionar: "A mí que más me dá si es verde, rojo o azul, plateado o con pelos o bajito, gordito. Para mí siempre va a ser "mi mejor hermanito".

Quan arriba aquesta acceptació la resta flueix de manera que Gusti desplega tota mena de tècniques pictòriques, collage, fotos... per fer aquesta mena de dietari que té dos moments preciosos, el capítol dedicat a l'Anne i el dedicat al seu fill Théo. És evident que la vida ens prepara sorpreses que sovint no coincideixen amb els nostres desitjos i que tanmateix ens donen l'oportunitat de viure intensament i veure-ho tot des d'una altra òptica i amb altres capacitats.





És un llibre preciós que m'agradaria que tothom comprés, m'ha fet emocionar la història, però sobretot la sinceritat de reconèixer la no acceptació i com aquesta es va transformant de mica en mica. Mentre el llegia em venia al cap María y yo del Miguel Gallardo o el Quiet del Màrius Serra... tots tres grans lliçons d'amor incondicional. Gràcies!


Edita Oceano travesía

dissabte, 29 novembre de 2014

Imprescindibles

Diuen que viatjar obra la ment i és del tot cert, a mi el viatge d'aquest estiu em va servir per posar distància amb el meu dia a dia i aprendre de les moltes llibreries que vaig visitar. Vaig ser ben amunt, en un país on trobes llibreries infantils fantàstiques i d'adults que enamoren. Un país en què la conciliació laboral i familiar no és una utopia sinó una realitat... d'aquí el meu cop de cap definitiu a l'hora d'encarregar el dibuix al Xavier Salomó amb la campanya dels horaris de l'Espolsada.




En una de les llibreries vaig llegir "A good book will keep you fascinated for days. A good bookshop for your whole life" que vindria a ser: "Un bon llibre et meravellarà durant dies, una bona llibreria ho farà per sempre." I amb aquesta divisa vaig tornar cap a casa conscient de voler fer alguns canvis, el primer van ser les taules i després la idea de destacar els llibres imprescindibles per a mi, la Fe, la llibretera. Més enllà de les novetats, volia que tothom que entrés a l'Espolsada, pogués reconèixer quins llibres eren especials. Em vaig posar en contacte amb la Núria Farrés, li havia vist alguns treballs que m'havien agradat molt, vam quedar per parlar de la meva idea i al cap d'uns dies em va venir amb dues propostes molt engrescadores. Finalment la que us presento em va semblar elegant, contundent i que transmetia allò que volia mostrar als meus clients.




Així doncs, a partir d'ara a la llibreria trobareu aquest cartell de fusta, fet per en Quim del Taller de fusteria, que també m'ha fet les taules i els llibres marcats amb aquest distintiu on hi haurà una breu opinió sobre el llibre. Tinc fulls disponibles per si voleu recomanar algun llibre, perquè vosaltres amics i clients, també sou part del projecte. Espero que us sentiu acollits a l'Espolsada una vegada més.

Aprofito l'entrada per deixar-vos amb imatges que són un resum del mes de novembre a la llibreria. Només puc donar-vos les gràcies a tots per fer-ho possible... Hem presentat Paraules a mitges de la Blanca Busquets (una alegria tenir-la a casa nostra), hem reunit el club juvenil amb una interessant novel·la, Tigre, tigre (ambientada a l'època dels romans), amb el club infantil hem festejat el centenari del naixement de la Tove Jansson, mare i autora dels Mumin, amb el d'adults hem descobert la Taiye Selasi i la seva primera novel·la Lejos de Ghana que et deixa glaçat, i hem acabat per fer el Taller de monstres amb la genialitat i la rauxa d'en Jaume Copons i la Liliana Fortuny. Al febrer ja farà 8 anys que donem guerra i ens estem preparant per celebrar-ho com cal, de mentre, ja avanço que tindrem un gener i un febrer esplèndids...

Paraules a mitges amb Blanca Busquets



Club infantil amb els Mumin
Club juvenil amb Tigre, tigre





 
Club de lectura d'adults amb Lejos de Ghana



 
Taller de monstres amb Jaume Copons i Liliana Fortuny


Una abraçada,

Fe