dissabte, 18 abril de 2015

Sant Jordi 2015

Avui m'agradaria ensenyar-vos alguns dels llibres que regalaria o que m'agradaria que em regalessin, més enllà de les famoses llistes, són llibres que passats els dies voldria que continuessin vius, que trobessin el seu lloc i els lectors que tant es mereixen.




















































Només és una petita tria segons criteris humils de llibretera. És evident que n'hi falten molts que podeu trobar a la llibreria. Ho estem deixant tot a punt perquè des de dilluns pugueu passejar tranquil·lament, remenar i triar. Gràcies per fer-nos confiança.

dissabte, 11 abril de 2015

Les set caixes



La història de Les set caixes va calant a poc a poc, com la pluja fina, et deixa el cor glaçat i l'ànima freda. Des que es va publicar per primera vegada, en castellà, a l'editorial Circe i des del novembre passat en català, a Angle, no ha deixat de sorprendre o corprendre als lectors.

Tot i que podria semblar l'argument d'una novel·la, la història de la Dory Sontheimer és tan real com la vida. Dory Sontheimer és una farmacèutica i òptica catalana d'origen alemany. Als 18 anys li diuen que els seus avis eren d'origen jueu i ella respira de saber que a casa seva no eren alemanys nazis. El que ella no s'imagina, i triga molts anys a saber, és tota la història familiar. Arrel de la mort de la seva mare, a l'altell de la seva habitació de soltera, Dory troba set caixes amb tot de documentació molt ben classificada de la seva família, set caixes com set braços que té la Menorà. Unes caixes que expliquen qui eren els seus avis materns i els seus avis paterns, tiets, cosins... curosament classificades, Dory ja d'adulta descobreix l'origen de la seva família i decideix amb molt coratge posar-hi ordre i explicar-nos-ho en aquest magnífic llibre que és testimoni d'una història familiar alhora que el testimoni de tot un poble.

Ahir al vespre vam tenir la sort de tenir la Dory Sontheimer a la llibreria, els qui em coneixeu sabeu que m'agrada preparar curosament cadascuna de les presentacions o actes que hi fem, hi crec fermament. Amb aquest llibre volia no només omplir la llibreria de gent adulta sinó que vaig demanar a tots de joves preadolescents que m'hi acompanyessin, els volia fer el regal de la història de la Dory, una lliçó que ni amb tot un curs d'història podrien viure de la manera que ho vam fer ahir a la llibreria. Amb gran fermesa i emoció continguda la Dory va desfullant la història familiar, amb fotos, records, cartes i documentació que posen la pell de gallina i et glacen el cor. No explicaré els detalls del llibre perquè m'agradaria que els llegíssiu perquè són un gran llegat i són també una manera d'aturar-nos a pensar i reflexionar amb el que no pot tornar a passar. En aquests moments convulsos en què a la vella Europa es respiren aires que no m'agraden i que la gent fa servir el concepte de nazi amb una alegria que no li és pròpia, vespres com els d'ahir em reconcilien amb l'espècie humana.

Gràcies Dory pel coratge de donar a conèixer aquesta història i a tots vosaltres, lectors i amics de l'Espolsada per la confiança, una vegada més. Ahir mentre la Dory parlava us veia les cares i la mirada, quan va acabar es va fer un silenci gruixut i espès davant la barbàrie. Vull pensar que ahir vam sembrar una petita llavor en els més joves que es transformarà en tolerància envers els altres.
 
"La tolerància és un valor que hem de practicar cada dia, cada hora i cada minut."







 
 
Gràcies als voluntaris que han vingut a la tarda a transformar la llibreria enmig del caos de Sant Jordi i l'han convertida en un espai càlid per acollir la vetllada. Sense vosaltres, l'Espolsada no seria.
 
Publicat per Circe en castellà
Angle en català, traduït per Aurèlia Manils
 


dissabte, 4 abril de 2015

Bunyols

Bunyols



Acompanyats o sols,
que bons són els bunyols!

Si són ben ensucrats
te'ls menges a grapats.

I si no ho són també,
que sempre vénen bé.

Sucats en llet fan clar
qualsevol esmorzar.

Miquel Martí i Pol
Il·lustració Carme Solé Vendrell

Edita Barcanova

dissabte, 28 març de 2015

Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades (M. Abelló)



En la setmana més estranya, trista i absurda, on la barreja de sentiments és un nus a l'estómac, on hauria volgut parar-ho tot, respirar fons i cridar ben fort de ràbia hi ha hagut un munt de petites coses que m'han recordat com n'és d'important recordar que val la pena viure, malgrat la mort. Repartir el dolor a la balança de manera equilibrada m'ha donat la força per agrair tot el que ha passat a casa i a la llibreria.



Amb tot el dolor de la pèrdua d'un amic a dins, dijous vaig celebrar que en feia 40, a casa i a la llibreria, totes les trucades, missatges, flors, bombons, caramels, sorpreses, abraçades de confort i sobretot dijous amb la poesia de la Joana Raspall i gràcies a la Muntsa Fernàndez i la Mercè Galí, però sobretot a les 18 personetes del club de lectura infantil.

Dies enrere quan vam decidir amb la Glòria que llegiríem, Joana de les paraules clares, ella amb la seva gràcia infinita va preparar aquestes caixetes perquè els nens hi guardessin les paraules que més els haguessin agradat. La Mercè Galí ens va enviar una foto de la Joana preparada perquè els nens hi dibuixessin la seva Joana, la que s'imaginaven després de llegir el llibre.
Arribat el dia del club i amb la llibreria entre caixes, més de les habituals, clar indici que arriba Sant Jordi, amb l'olor dels rams i el color de les orquídies de fons, les cadires s'omplen de rialles a punt de començar la sessió del club... intensa, atrafegada... La Muntsa ens parla de com s'escriu una biografia, i permet als nens descobrir i recitar les paraules de la Joana, la Mercè Galí ens mostra com s'il·lustra la joia de viure mentre asseguda a terra va relligant els dibuixos que han fet de la Joana amb el testimoni de les caixetes plenes de paraules que tenen ganes de ser descobertes. Tenim tot de rapsodes a la llibreria que algun dia haurem d'explorar.

I amb l'olor del romaní, la sorpresa per la llibretera, un dibuix dedicat i escrit per les autores, que ha estat una injecció de vida, els petons, abraçades dels nens i el suport de l'Arnau que ha començat una estada de pràctiques en la setmana més capgirada que mai haguéssim imaginat. Que la poesia ens acompanyi sempre!






"Amb els llibres per amics
no et faltarà la companyia.
Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia."

Els llibres, Joana Raspall


Per a en Miquel in memoriam
I per a la Marta, l'Oriol i l'Ignasi perquè no ens falti mai la força de la paraula.

dissabte, 21 març de 2015

Reparar el vius



Un ocellet amb qui compartim lectura i gustos literaris em va dir, no pararé fins que el llegeixis! Obedient com sóc li vaig fer cas i me'l vaig endur cap a casa, només obrir-lo sabia que patiria, que l'estómac se'm cargolaria i que la tensió no baixaria fins al final.


A partir d'un diàleg de Platònov: "Què hem de fer, Nicolas?""Enterrar els morts i reparar els vius." esmentat en la novel·la prenc consciència de tota la càrrega de la història, un joc de miralls amb arestes que fan mal però que flueixen cap allò tan evident, naixem i morim. La mort un concepte real i que ens espanta a qui no volem mirar de cara i encara menys quan parlem de la mort d'un fill de vint anys. Un tràgic accident després d'una dosi d'adrenalina, fer surf a primera hora del matí, amb l'aigua freda i els col·legues, recollir-se amb l'escalfor dels amics i la calefacció dins la camioneta, tornar cap a casa i comentar la jugada i de cop, el silenci, sortir per la finestra i picar amb el cap. Així de cru, avui hi som d'aquí un minut no ho sabem. Mentre uns pares ploren el fill, una família rep una trucada providencial: tenen un cor per la seva mare, una dona en plena vida a qui el batec del cor d'en Simon li donarà l'oportunitat de reparar-la.

Diria que escric i encara no m'he recuperat de la seva lectura. Reparar els vius és una molt bona novel·la que et mira a la cara i fa trontollar tot allò que tenies tan clar. Escrita de manera poètica, però eixuta, precisa com el tall d'un cirurgià, freda. Cal assaborir cada paràgraf. Em meravella com Maylis de Kerangal descriu un procés tan íntim i dolorós com la pèrdua d'un fill, com un metge sua i pateix per dins perquè el rellotge li va en contra, ha de comunicar a uns pares trencats pel dolor si volen donar els òrgans del seu fill, i com una dona veu com la vida es va consumint perquè el cor no li respon fins que arriba una trucada que ho capgirarà tot. Claire a qui la trucada fa feliç però que no deixa de pensar que algú ha mort per reparar-la. I és que vivim, malgrat la mort. Un llibre amb les paradoxes de la vida, imprescindible per com descriu allò imprevisible i que et transforma per sempre. 

Un bravo per en Jordi Martín Lloret per la traducció a català, m'agradaria parlar-hi de com es pateix traduint un llibre com aquest.

Publicat per Angle/Anagrama

dissabte, 14 març de 2015

L'àguila negra


Compartir el reconeixement dels autors que han passat per la llibreria sempre és motiu de satisfacció, però en el cas d'en Joan Carreras té un component que el fa especial. Ara farà un any amb en Joan vam compartir un club de lectura diferent, únic diria. Vam convertir la llibreria en un estudi de ràdio i van emetre el programa en directe per Catalunya Ràdio. Es va crear un clima molt bonic, en Joan es va anar deixant anar, apoc a poc, a mesura que la sessió avançava i un cop els micròfons van ser fora va expressar la voluntat de tornar a l'Espolsada quan tingués llibre nou.

En Joan torna per la porta gran perquè ve amb la novel·la premiada amb el Sant Jordi i ho fa amb una història de relacions familiars amb un protagonista principal, en  Marià Solvell, i tot de secundaris, d'aquells imprescindibles perquè el relat funcioni. La novel·la s'estructura en dues parts que comparteixen capítols que alternen la infantesa, l'adolescència, la joventut i la maduresa d'en Marià amb la seva vida actual. Una tècnica que permet fer un recorregut vital del protagonista i entendre qui és als 70 anys. Un dentista, jubilat, que es retira uns dies en un poblat naturista per refer-se del tedi de no fer res, d'haver trencat amb la rutina de fer obrir la boca a tants pacients per reparar-los del mal. En Marià i en Tomàs companys de facultat de medicina, amics, cunyats i socis comparteixen tota una vida plena de sotracs que modelen el caràcter d'en Marià. Una primera part molt sensual i desinhibida amb un personatge molt reeixit, la Teresa, que m'ha recordat a una protagonista de l'Eduard Márquez de L'últim dia abans de demà. Una Teresa que reencarna una Barcelona grisa però alhora de descoberta que tan bé descriu Montserrat Roig al Temps de les cireres i Jordi Puntí a Maletes Perdudes. La Teresa un esperit lliure que posa el contrapunt a l'amor tradicional de l'Anna Maria, dues maneres d'estimar que al protagonista li són tan necessàries.

L'àguila negra no és una novel·la de superherois sinó d'herois quotidians que els va tocar viure en una època d'estar a favor o d'estar-hi radicalment en contra, però que era plena de gent que anava fent, anava treballant, tenia fills i navegava contra les inclemències de viure. Com diu Carreras, en una entrevista que li va fer Jordi Nopca: "Em sembla que cap al final de la vida entén que la vida no és perfecta. Viure és acceptar tots aquests ocells foscos que ens acompanyen."
I a la novel·la de Carreras d'ocells foscos n'hi ha i molts. M'ha sorprès aquesta manera de narrar com si no passés res i que quan passes pàgina et sacseja i et fa tornar enrere per comprovar que allò és ben real. Carreras ha fet un salt endavant en la seva narrativa i espero que això el porti a ser una veu reconeguda tal com es mereix. L'àguila negra és d'aquelles novel·les que deixen pòsit, passen els dies i el llibre creix perquè el penses i el recordes. Enhorabona Joan per aquests 25 anys de llibres.

Editat per Proa