dissabte, 21 febrer de 2015

8 anys

SAPS QUE ÉS ENDINS DE TU

Saps que és endins de tu
que has d'extreure la força
per sobreviure.

No tinguis por,
amb fermesa prem
la ploma.

No sents com
t'allibera
dels més negres presagis.

Amb aquest poema de la Montserrat Abelló vull convidar-vos a celebrar el nostre 8è aniversari divendres que ve a 2/4 de 8. Comptarem amb la Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, i amb la Mirna Vilasís que donarà veu i en Xavi Múrica que musicarà la poesia de la Montserrat Abelló.

M'agradaria molt que hi fóssiu.

Fe


dissabte, 14 febrer de 2015

Adéu a l'Eddy Bellegueule




En aquest país nostre que la cultura viu en un menyspreu continu, que les arts són mirades amb incredulitat, que els que llegim semblem extraterrestres i amb un govern que sembla preguntar-se per a què serveix la cultura, a aquells ministres que ens regeixen els enviaria un exemplar d'aquest llibre perquè siguin conscients com l'art i els vincles que hi estableixes poden salvar una vida.

És el cas de l'Eddy Bellegueule que amb aquesta primera novel·la autobiogràfica se'n surt, gràcies a algú que confia en ell i l'adreça a un batxillerat artístic. Aquest jove que es canvia el nom per Édouard Louis l'art li salva la vida i a nosaltres llegir-lo ens remou l'essència.

"Gairebé sempre em tractaven de nena, i nena per a ells era de lluny l'insult més violent -i ho dic perquè es notava en el to en què ho deien -, el que expressava més desdeny, molt més que imbècil o burro. En un món en què els valors masculins s'erigien com els més importants, fins i tot la mare deia parlant d'ella mateixa Tinc els collons ben posat, jo, a mi no em fotran."

L'Eddy és un nen que neix en un poble del nord de França, a la Picardia, en un entorn obrer, pobre, masclista, racista i on l'alcohol té una presència que marca les relacions familiars i la manera d'estovar-se. Si ets un nen d'una família de cinc germans que ja de ben petit descobreixes que la teva sexualitat no encaixa amb el que espera de tu la teva família i el teu entorn, tens un gran problema.
Aquesta novel·la és la manera de l'Eddy de resoldre'l. Malgrat els grans esforços que fa per passar desapercebut i assemblar-se a la majoria fins al punt que es deixa torturar per dos individus a l'institut, que es força a fer creure que li agraden les nenes, intenta dissimular el que sent davant de tothom... l'Eddy lluita per escapar i ser lliure fins que als setze anys marxa de casa per tornar a començar. En aquest cas l'Eddy dispara contra la seva família amb qui no té relació però en realitat ens parla d'una part de la societat que està malalta, que viu en la misèria i que no pot aspirar a res més. És un tractat de la violència i denuncia la gènesi de tot plegat, la seva família són també víctimes i tanmateix el dolor que li produeix el seu rebuig és immens. 

"En realitat, la insurrecció contra els pares, contra la pobresa, contra la meva classe social, el seu racisme, la seva violència, els seus costums, va ser una cosa secundària. Perquè, abans que jo em rebel·lés contra el món de la meva infantesa, el món de la meva infantesa s’havia rebel·lat contra mi. Per a la meva família i els altres, de seguida, vaig ser font de vergonya i fins i tot de repulsió. Només tenia l’opció de fugir. Aquest llibre és un intent per entendre-ho."

Són capítols curts, alguns d'una cruesa extrema, que et fan llegir amb el cor encongit fins que prens consciència que la literatura li ha salvat la vida, perquè estàs llegint el llibre que li ha impedit caure en l'abisme. L'autor que ara es diu Édouard s'ha tornat en un petit burgès refinat que no només llegeix sinó que escriu, tot allò que la seva família i el seu entorn tant odiaven. Adéu a l'Eddy Bellegueule és una carta de comiat al passat d'un mateix i alhora una denúncia contra molts ismes de la nostra societat, però també posa de manifest com n'és d'important la cultura per esdevenir ments crítiques, obertes, lliures i desacomplexades fugint del ramat d'ovelles que ens imposa el sistema.

En aquest enllaç podeu llegir una entrevista a l'autor.
Edita Salamandra
Traduït per Anna Casassas

dissabte, 7 febrer de 2015

Matemos al tío

"In an idyllic, peaceful island setting two charming children on summer holiday conspire to execute the perfect murder -and get away with it."





I sí, ha tornat a passar, l'editorial Impedimenta ha aconseguit que em llegeixi una història que d'entrada m'interessava poc o gens sobre dos nens que passaven un estiu en una illa del Canadà. Però t'arriba el llibre amb aquesta edició tan acurada, amb la coberta il·lustrada per l'Edward Gorey, li fas un cop d'ull, llegeixes el primer paràgraf i ja sents que no el podràs deixar.

Matemos al tío és un clàssic de culte que mai havia estat traduït a casa nostra i que ens arriba amb una traducció impecable de Raquel Vicedo que reprodueix amb gran encert l'humor, la ironia i el terror que la novel·la amaga.

En Barnaby Gaunt és un nen de 10 anys que acaba de quedar-se orfe, està intern en una escola i no li queda més remei que passar l'estiu amb el seu tiet estrafolari, en un poblet d'una illa plena de vells i gent pintoresca, un puma turmentat pels veïns del poble i fins i tot un guarda muntat. A l'illa coneix la Christie, una nena peculiar que amb prou feina menja res i que també hi passa l'estiu. Fins aquí tot podria semblar un estiu idíl·lic, ple de malifetes, si no fos que en Barnaby és hereu d'una gran fortuna i el seu oncle el vol matar. Però qui es creu un nen de 10 anys amb una ximpleria semblant? En Barnaby ben aviat trobarà dos aliats que no només se'l creuran sinó que estan disposats a fer el que calgui per ajudar-lo, la Christie i Una Oreja, el puma borni i d'una sola orella. Cal traçar un bon pla per matar l'oncle abans ell no mati en Barnaby i sense que els habitants se n'adonin, però el guarda muntat els observa amb detall...

Quan algú em pregunta per què m'agrada tant llegir, la resposta és fàcil, per llibres com aquest. He tingut una sensació tan agradable, m'ha transportat a les tardes tòrrides d'estiu devorant llibres de fa molts anys quan jo també era una nena que m'encantava perdre'm, inventar-me històries i viure aventures. M'agraden els llibres que no em deixen indiferent i que em sacsegen però de tant en tant, necessito respirar fons i evadir-me i aleshores llibres com aquest, d'una qualitat exquisida, em recorden perquè em vaig fer llibretera, per recomanar-vos que no us el deixeu perdre. Riure i una mica de por assegurats, dosis d'ironia fina i molta literatura, un pèl gòtica això sí.

Editat per Impedimenta
Traduït per Raquel Vicedo

dissabte, 31 gener de 2015

La història de l'Erika



Aquesta setmana s'ha commemorat el setantè aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz i hem celebrat el Dia de la Pau i la No-violència. Dates que voldríem esborrar del passat o dates que de tan òbvies voldríem no haver de celebrar, però com que el món està al revés i els humans ens entossudim a fer-ho malament... són dies necessaris.
Necessari tal com ho és la reedició d'aquest conte, La història de l'Erika, que l'editorial Kalandraka ha recuperat amb gran encert i en català, per primer cop.

La història de l'Erika és un d'aquells llibres per compartir amb família, per treballar a les aules i a les biblioteques, perquè ens ajuda a explicar als nens uns fets que ni en el seu pitjor malson poden contemplar.




L'Erika essent un bebè sobreviu al gueto de Varsòvia però és enfilada en un tren amb una tràgica destinació final. La mare de l'Erika, amb un instint maternal i un acte d'heroïcitat, la tira per la finestra del tren i una bona dona, jugant-se la vida, la recull i la fa créixer, sense amagar-li la veritat ni els seus orígens. L'Erika no sap res del seu passat, només sap que "de camí cap a la mort, la meva mare em va llençar a la vida". Créixer amb aquest buit i alhora amb la gratitud cap a la persona que et va ajudar deu ser brutal però res comparat amb l'horror perpetuat contra tanta gent: jueus, gitanos, gais... en definitiva, persones. L'autora del llibre va conèixer l'Erika asseguda en un banc d'una ciutat alemanya i li va explicar la seva història i la de tot un poble. Sota el nom de l'holocaust no hem d'oblidar que hi ha milions de vides i d'històries per recordar.




Una història que es llegeix amb el cor encongit acompanyada de les il·lustracions hiperrealistes d'Innocenti que aquest cop tenen més sentit que mai. Dibuixos de tons sèpia, només hi ressalten dos colors, el groc de les estrelles que portaven cosides a la roba i el rosa de la manta que embolicava l'Erika. Un llibre per explicar i viure amb família perquè si bé ens ensenya la cara més fosca dels humans també ens ensenya la llum i l'esperança en la nostra espècie, perquè sempre, sempre hi ha algú disposat a donar un cop de mà. Deu ser això el que encara fa girar el món. És evident que no és un conte per abans d'anar a dormir amb els petits de casa, però sí que per explicar, debatre i parlar de la condició humana amb personetes a partir dels 8 anys.




Traduïda al català per Maria Lucchetti
Editada per Kalandraka, es pot trobar en gallec i castellà.

dissabte, 24 gener de 2015

A l'ombra de l'arbre violeta


Hi ha qui defensa que la infància és la nostra pàtria, d'altres diuen que la infantesa ens condiciona la manera d'anar per la vida o fins i tot d'entendre-la. Imagineu-vos com us queda el cos quan comences a llegir aquest llibre i la primera escena és una mare, presonera política, amb contraccions de part que la fan viatjar emmordassada al darrere d'una furgoneta. Aquesta és l'Azar, una mare jove i compromesa, que pareix la filla a la presó. És una manera molt potent de començar una novel·la, sí, però encara ho és més quan saps que aquesta nena, ara ja tota una dona, és l'autora del llibre A l'ombra de l'arbre violeta.

Arribar al món d'aquesta manera segur que et condiciona, sobretot si passes els primers temps de vida entre reixes amb la teva mare i tot de dones que contribueixen a cuidar-te i a fer-te creure que ets en un entorn normal per una criatura. A partir d'aquest fet que Sahar Delijani descobreix anys més tard, la mare li silencia una part de la seva història, per protegir-la, tot i que quan arriba la veritat, li fa encara més mal, escriu una novel·la d'una gran bellesa. Un relat que si bé és ple de dolor, ràbia continguda i supervivència, transmet una tranquil·litat immensa, com la que devia sentir la protagonista a l'ombra de la xicranda al pati de casa l'àvia. Una nena que creix amb l'àvia, la seva tieta i els seus cosins perquè la resta de la família és a la presó. Un arbre que simbolitza la vida i anhela la llibertat, molt ben representat per Maman Zinat, l'àvia d'aquests nens de la revolució.

"Va sonar el timbre quan estaven amuntegant els fullets en piles. La Maryam va mirar cap a fora. Aquell dia el cel era d'un color blau diferent, com si retrocedís, com si hagués deixat de mirar-los.
Ell va dir: "Quan prevalgui la por, no ens quedarà res." S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."

Delijani escriu una primera novel·la molt bonica, pausada i sense rancúnia per retre homenatge a dues generacions, pares i fills. Uns van lluitar contra el règim de Homeini i les seves purgues, els altres, els fills que no són fora de l'Iran, ho van intentar ara fa uns anys, van sortir al carrer i els van massacrar vius... entremig una guerra entre dos països veïns que va ser devastadora per la població. I no obstant això, Delijani fa ganes de viatjar a l'Iran, de sentir-ne les olors, de tastar la magrana als patis interiors de les cases que eren i són els reductes de llibertat.

Dogmes religiosos, fonamentalismes, repressió i brutalitat però també llibertat i anhel són paraules que definirien aquest llibre.

En aquest enllaç podeu llegir una entrevista que li va fer Jordi Nopca pel diari Ara.

Traduïda per Aïda Cunill Clotet
Editada per Amsterdam en català/Salamandra en castellà

dissabte, 17 gener de 2015

La quarta paret



No exagero si constato que La quarta paret és un dels llibres de l'any, ho serà o hauria de ser-ho. Sé que afirmar-ho al mes de gener, quan encara queda tot un any de publicacions, és un pèl agosarat però els llibreters tenim certs privilegis com anticipar-nos a la lectura d'algunes novetats i quan alguna et fa una sensació especial a l'estómac saps que estàs davant d'un llibre molt important.

Aquest cop no només jo he tingut l'honor de llegir per avançat La quarta paret sinó que ho hem pogut fer tots els del club lectura, Chalandon havia de compartir la sessió de dijous passat amb nosaltres, malauradament l'atac al Charlie Hebdo se li ha emportat tres amics i companys de professió.

Magnífica novel·la que beu del teatre clàssic per narrar-nos una història de guerra, d'amor, d'ideals, conviccions i fermesa, però també d'horror, el mateix horror de l'altre dia a París, la tragèdia de Nigèria, Síria o l'Afganistan i un llarg etcètera que no acaba mai...

Sorj Chalandon va ser corresponsal de guerra de 1973 fins al 2005 que va decidir deixar de ser-ho perquè la guerra "se li havia ficat a dins", conscient com això li afectava la seva vida quotidiana va decidir escriure ficció, sempre a partir de fets reals que ell coneix de primera mà. La quarta paret és l'encàrrec que en Sam, un director de teatre jueu que ha viscut de primera mà la dictadura dels coronels, fa a en George, un jove francès esquerranós i defensor de les causes perdudes. En Sam li brinda l'oportunitat de fer realitat una utopia, l'obra, i a l'hora fer-lo despertar de l'idealisme, perquè a la guerra d'ideals no n'hi ha. Hi ha bogeria, ràbia, ira i odi i sobretot tragèdia. En Sam havia començat a dirigir Antígona a Beirut amb uns actors amateurs que són representants de totes les faccions que conformen la complexe societat libanesa. En George accepta l'encàrrec, una bogeria per a molts, un compromís d'amistat i de fidelitat per alguns altres. El llibre es desenvolupa en quatre actes, amb la guerra com a decorat real, i una veu conductora, la d'en Marwan, el xòfer que l'acompanya per tot el Líban a la cerca de tots els actors per mirar de convènce'ls.
I tanmateix, La quarta paret no és només una novel·la sobre la guerra, també és una història d'amistat plena de paradoxes tal com la vida. És també una forma d'expressar aquest no ser enlloc, o ser a l'abisme de la paret que separa la realitat de la ficció en el cas del teatre, o al límit de la guerra i el retorn a la teva vida quotidiana. Existeix aquest punt de retorn o la guerra se t'emporta per sempre? El protagonista deambula entre dos mons com si fos un fantasma. Per sort, a Chalandon l'escriptura li ha salvat l'ànima i li ha permès tornar en mica en mica, tal com ell explica li han calgut més de trenta anys per treure tot allò que va veure als camps de refugiats de Sabra i Shatila, va ser un dels primers periodistes a entrar-hi.

"M'observa. Nego amb el cap. No, no ploro pas. Ja no em queden llàgrimes. Em diu que cal guardar-ne unes quantes per a la vida. Que tinc dret a la por, a la ràbia, a la tristesa."

I jo no podria estar-hi més d'acord, sobretot després d'haver viscut el llibre en el club de lectura i haver vist, l'emoció, la ràbia, la contenció, el silenci i el respecte que ens ha produït la seva lectura.

No sé si aquest llibre estarà a les llistes dels més venuts, però que cal llegir-lo, segur. Que no en surts indemne, també. Val molta la pena, dijous més d'una persona el va qualificar de sublim. Jo ho corroboro, més enllà del que hi explica m'agrada molt com ho fa. Amb un homenatge a la tragèdia grega, passada pel sedàs d'Anouilh. Bravo!

"I ja està. Sense la petita Antígona, és veritat, tots ells haurien viscut ben tranquils. Ara, però, s'ha acabat. malgrat tot, estan tranquils. Tots els que hi havien de morir són morts. Els creien una cosa, i també els qui creien el contrari, fins i tot els qui no creien res i s'han trobat ràpidament atrapats per la història sense entendre-hi res. Morts igual, tots ells, ben encarcarats, ben inútils, ben podrits. I els qui encara viuen començaran aviat a oblidar-los i a confondre els seus noms. S'ha acabat. Jean Anouilh, Antígona (1942).

Com són les coses, un atemptat a sang freda en la redacció d'un diari va fer bocins el somni de compartir una estona amb l'autor en una llibreria de poble a quilòmetres de distància. Res comparat amb l'horror que corre pel món, però sí suficient perquè ens aturem a reflexionar sobre els nostres actes i la condició humana. A la llibreria ho fem un cop al mes gràcies a la màgia del club de lectura i de tots els que en formeu part o els que hi passeu com a convidats. Gràcies!

Publicada per 1984
Traduïda per Josep Alemany

dissabte, 10 gener de 2015

L'aigua és això



"El sentit immediat de la història dels peixos és només que les realitats més òbvies, ubiqües i importants són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar.
Evidentment, formulant-ho així, com una frase, això que dic no passa de ser un tòpic banal; però el fet és que en les trinxeres quotidianes de l'existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància vital."


A David Foster Wallace li van demanar un discurs adreçat a una promoció universitària que es graduava, el que havia de ser un parlament acadèmic es converteix una lliçó de modèstia de com es pot viure la vida amb compassió en forma de paràbola. El tu, el jo, el nosaltres i la diversitat de pensament, això és el que haurien d'ensenyar a la universitat, contingut acadèmic, sí, però també humanístic. Aprendre a pensar i sobretot aprendre a qüestionar-nos a nosaltres i els nostres pensaments.
Vistos els esdeveniments d'aquesta setmana i els que passen arreu del món cada minut, només em veig amb cor de recomanar aquests pensaments plens de coses òbvies i que a l'hora de la veritat no ho són tant. Un llapis i una flor contra la barbàrie; educació com la millor arma per combatre l'odi i la rancúnia. 

"És fàcil sotmetre aquesta història a una mena d'anàlisi humanística estàndard: la mateixa experiència exacta pot significar dues coses completament diferents per a dues persones, en funció dels seus patrons de creences i de les seves diferents maneres de construir sentit a partir de l'experiència.
Com que valorem la tolerància i la diversitat de creences, en cap moment de la nostra anàlisi volem afirmar que la interpretació d'un dels dos és correcta i la de l'altre falsa o dolenta."

"La cultura que tenim avui en dia ha sabut dirigir aquestes forces per camins que han proporcionat una riquesa, un confort i una llibertat personal extraordinaris. La llibertat de ser senyors del nostre petit regne de la mida d'un crani, sols al centre de la creació. [...]
La llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una miríada de petits gestos ínfims i poc seductors, cada dia."


Foster Wallace és d'aquelles ànimes sensibles que la vida se'ls fa tan dura i insuportable que no troben més sortida que marxar-ne. Ell ho va fer tràgicament, però ens va deixar un gran llegat per llegir.

Un petit llibre per portar al damunt magníficament editat per Periscopi amb pròleg de Vicenç Pagès Jordà i traducció de Ferran Ràfols Gesa, brillant. En castellà el trobareu a Literatura Random.