dissabte, 28 març de 2015

Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades (M. Abelló)



En la setmana més estranya, trista i absurda, on la barreja de sentiments és un nus a l'estómac, on hauria volgut parar-ho tot, respirar fons i cridar ben fort de ràbia hi ha hagut un munt de petites coses que m'han recordat com n'és d'important recordar que val la pena viure, malgrat la mort. Repartir el dolor a la balança de manera equilibrada m'ha donat la força per agrair tot el que ha passat a casa i a la llibreria.



Amb tot el dolor de la pèrdua d'un amic a dins, dijous vaig celebrar que en feia 40, a casa i a la llibreria, totes les trucades, missatges, flors, bombons, caramels, sorpreses, abraçades de confort i sobretot dijous amb la poesia de la Joana Raspall i gràcies a la Muntsa Fernàndez i la Mercè Galí, però sobretot a les 18 personetes del club de lectura infantil.

Dies enrere quan vam decidir amb la Glòria que llegiríem, Joana de les paraules clares, ella amb la seva gràcia infinita va preparar aquestes caixetes perquè els nens hi guardessin les paraules que més els haguessin agradat. La Mercè Galí ens va enviar una foto de la Joana preparada perquè els nens hi dibuixessin la seva Joana, la que s'imaginaven després de llegir el llibre.
Arribat el dia del club i amb la llibreria entre caixes, més de les habituals, clar indici que arriba Sant Jordi, amb l'olor dels rams i el color de les orquídies de fons, les cadires s'omplen de rialles a punt de començar la sessió del club... intensa, atrafegada... La Muntsa ens parla de com s'escriu una biografia, i permet als nens descobrir i recitar les paraules de la Joana, la Mercè Galí ens mostra com s'il·lustra la joia de viure mentre asseguda a terra va relligant els dibuixos que han fet de la Joana amb el testimoni de les caixetes plenes de paraules que tenen ganes de ser descobertes. Tenim tot de rapsodes a la llibreria que algun dia haurem d'explorar.

I amb l'olor del romaní, la sorpresa per la llibretera, un dibuix dedicat i escrit per les autores, que ha estat una injecció de vida, els petons, abraçades dels nens i el suport de l'Arnau que ha començat una estada de pràctiques en la setmana més capgirada que mai haguéssim imaginat. Que la poesia ens acompanyi sempre!






"Amb els llibres per amics
no et faltarà la companyia.
Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia."

Els llibres, Joana Raspall


Per a en Miquel in memoriam
I per a la Marta, l'Oriol i l'Ignasi perquè no ens falti mai la força de la paraula.

dissabte, 21 març de 2015

Reparar el vius



Un ocellet amb qui compartim lectura i gustos literaris em va dir, no pararé fins que el llegeixis! Obedient com sóc li vaig fer cas i me'l vaig endur cap a casa, només obrir-lo sabia que patiria, que l'estómac se'm cargolaria i que la tensió no baixaria fins al final.


A partir d'un diàleg de Platònov: "Què hem de fer, Nicolas?""Enterrar els morts i reparar els vius." esmentat en la novel·la prenc consciència de tota la càrrega de la història, un joc de miralls amb arestes que fan mal però que flueixen cap allò tan evident, naixem i morim. La mort un concepte real i que ens espanta a qui no volem mirar de cara i encara menys quan parlem de la mort d'un fill de vint anys. Un tràgic accident després d'una dosi d'adrenalina, fer surf a primera hora del matí, amb l'aigua freda i els col·legues, recollir-se amb l'escalfor dels amics i la calefacció dins la camioneta, tornar cap a casa i comentar la jugada i de cop, el silenci, sortir per la finestra i picar amb el cap. Així de cru, avui hi som d'aquí un minut no ho sabem. Mentre uns pares ploren el fill, una família rep una trucada providencial: tenen un cor per la seva mare, una dona en plena vida a qui el batec del cor d'en Simon li donarà l'oportunitat de reparar-la.

Diria que escric i encara no m'he recuperat de la seva lectura. Reparar els vius és una molt bona novel·la que et mira a la cara i fa trontollar tot allò que tenies tan clar. Escrita de manera poètica, però eixuta, precisa com el tall d'un cirurgià, freda. Cal assaborir cada paràgraf. Em meravella com Maylis de Kerangal descriu un procés tan íntim i dolorós com la pèrdua d'un fill, com un metge sua i pateix per dins perquè el rellotge li va en contra, ha de comunicar a uns pares trencats pel dolor si volen donar els òrgans del seu fill, i com una dona veu com la vida es va consumint perquè el cor no li respon fins que arriba una trucada que ho capgirarà tot. Claire a qui la trucada fa feliç però que no deixa de pensar que algú ha mort per reparar-la. I és que vivim, malgrat la mort. Un llibre amb les paradoxes de la vida, imprescindible per com descriu allò imprevisible i que et transforma per sempre. 

Un bravo per en Jordi Martín Lloret per la traducció a català, m'agradaria parlar-hi de com es pateix traduint un llibre com aquest.

Publicat per Angle/Anagrama

dissabte, 14 març de 2015

L'àguila negra


Compartir el reconeixement dels autors que han passat per la llibreria sempre és motiu de satisfacció, però en el cas d'en Joan Carreras té un component que el fa especial. Ara farà un any amb en Joan vam compartir un club de lectura diferent, únic diria. Vam convertir la llibreria en un estudi de ràdio i van emetre el programa en directe per Catalunya Ràdio. Es va crear un clima molt bonic, en Joan es va anar deixant anar, apoc a poc, a mesura que la sessió avançava i un cop els micròfons van ser fora va expressar la voluntat de tornar a l'Espolsada quan tingués llibre nou.

En Joan torna per la porta gran perquè ve amb la novel·la premiada amb el Sant Jordi i ho fa amb una història de relacions familiars amb un protagonista principal, en  Marià Solvell, i tot de secundaris, d'aquells imprescindibles perquè el relat funcioni. La novel·la s'estructura en dues parts que comparteixen capítols que alternen la infantesa, l'adolescència, la joventut i la maduresa d'en Marià amb la seva vida actual. Una tècnica que permet fer un recorregut vital del protagonista i entendre qui és als 70 anys. Un dentista, jubilat, que es retira uns dies en un poblat naturista per refer-se del tedi de no fer res, d'haver trencat amb la rutina de fer obrir la boca a tants pacients per reparar-los del mal. En Marià i en Tomàs companys de facultat de medicina, amics, cunyats i socis comparteixen tota una vida plena de sotracs que modelen el caràcter d'en Marià. Una primera part molt sensual i desinhibida amb un personatge molt reeixit, la Teresa, que m'ha recordat a una protagonista de l'Eduard Márquez de L'últim dia abans de demà. Una Teresa que reencarna una Barcelona grisa però alhora de descoberta que tan bé descriu Montserrat Roig al Temps de les cireres i Jordi Puntí a Maletes Perdudes. La Teresa un esperit lliure que posa el contrapunt a l'amor tradicional de l'Anna Maria, dues maneres d'estimar que al protagonista li són tan necessàries.

L'àguila negra no és una novel·la de superherois sinó d'herois quotidians que els va tocar viure en una època d'estar a favor o d'estar-hi radicalment en contra, però que era plena de gent que anava fent, anava treballant, tenia fills i navegava contra les inclemències de viure. Com diu Carreras, en una entrevista que li va fer Jordi Nopca: "Em sembla que cap al final de la vida entén que la vida no és perfecta. Viure és acceptar tots aquests ocells foscos que ens acompanyen."
I a la novel·la de Carreras d'ocells foscos n'hi ha i molts. M'ha sorprès aquesta manera de narrar com si no passés res i que quan passes pàgina et sacseja i et fa tornar enrere per comprovar que allò és ben real. Carreras ha fet un salt endavant en la seva narrativa i espero que això el porti a ser una veu reconeguda tal com es mereix. L'àguila negra és d'aquelles novel·les que deixen pòsit, passen els dies i el llibre creix perquè el penses i el recordes. Enhorabona Joan per aquests 25 anys de llibres.

Editat per Proa

dissabte, 7 març de 2015

Todos nuestros nombres, All our names, Els nostres noms


Confesso que poc mitòmana com sóc, tret d'un parell d'excepcions musicals i alguna literària, dec estar a l'abisme perquè quan vaig saber que Dinaw Mengestu tenia novel·la nova, me la vaig fer portar dels Estats Units perquè no podia esperar que sortís la traducció, a més planava la incertesa de si n'hi hauria o no. Ben aviat des de Lumen em va arribar la bona notícia que hi hauria més Mengestu, en castellà, però i en català? El segon llibre de l'autor d'origen etíop ja no es va publicar en català. Vaig concentrar totes les meves forces per fer d'agent literària i convèncer una petita i molt bona editorial que el fes en català i mira no només se'l va llegir sinó que li va agradar però quan va ser l'hora de sol·licitar-lo, Empúries li va passar per davant. D'una banda me n'alegro perquè el tenim en català, però de l'Altra, sé del cert que aquesta editorial l'hauria mimat i Mengestu hagués tingut l'acollida que es mereix entre el públic català. Mengestu és bo, ens va sorprendre amb una primera novel·la excepcional que els valents d'Angle van editar. Es va superar amb una segona novel·la que et deixava sense alè, només Lumen ens la va oferir en castellà i ara tenim la tercera oportunitat perquè Mengestu trobi els lectors que tant es mereix. L'autor va rebre una beca per escriure-la, amb clam unànime per part de la crítica i els lectors, aquí tenim l'amenaça que si no ven ja no ens els traduiran i la idea no m'agrada gens o sigui que des d'aquí us demano que engeguem una petita revolució mengestuniana perquè això no ens passi, oi? Estic segura que en Xavi de Nollegiu, la Sílvia i en Gerard de Saltamartí i la Irene de l'Altell farem els possibles per reivindicar-lo!

"I had no names, not even of the village, which was to small to have existed on any map. And so I did the only thing I could think of. I waited until no one was watching me, and then left. As I walked back to Joseph's village, I drew a map of the route. I recorded every bend in the road, and the few works that I came upon, along with sketches of a few long-abandoned thatch-roofed homes barely visible from the path. It was far from poetry, less than a journal, and worthless as history."


Un jove que creix a Uganda, a principis dels anys setanta, aprèn a llegir els clàssics a la universitat de Kampala, però també aprèn a agafar les armes i defensar l'honor de tot un continent. Aquest noi de qui ni tant sols sabem el nom es veu obligat a fugir i a oblidar qui és i de cop, el coneixem vivint en una petita ciutat de l'Oest Mitjà americà com a estudiant convidat, o dit d'una altra manera, refugiat polític. Allà la Helen, una treballadora social que rep l'encàrrec de tenir-ne cura durant els primers dies de la seva arribada, el passejarà amunt i avall, però la presència d'una persona negra no és benvinguda. En mica en mica, amb mirades i molts silencis estableixen una relació única i especial.

La literatura de Menegstu entra pels porus de la pell, se t'escola ben endins a mesura que el llegeixes. T'abraça i t'envolta encara que a vegades fa mal. Commou per la senzillesa de les paraules, pels silencies i per les atmosferes que crea. Mengestu aborda els grans temes del segle XXI, com la identitat, el racisme latent, el desarrelament. Dinaw Mengestu escriu la literatura d'aquells que tenen les arrels en un continent però que han crescut i han estat educats en un altre. Un continent de rebuda que els ha donat oportunitats però que un cop assolides els nega la igualtat i els recorda, constantment, que no pertanyen a la majoria. Una lectura imprescindible. 

Us he de dir que és el primer cop que una editorial, en aquest cas Lumen, em va fer escriure unes paraules que van llegir a la convenció de comercials perquè algú de fora de la casa, els expliqués perquè valia pena llegir-lo. Em va emocionar. 

Publicada per Empúries i Lumen
Traduïda per Ernest Riera i Eduardo Iriarte

dissabte, 28 febrer de 2015

Espero meravelles



Espero meravelles, aquest vers de la Montserrat Abelló hauria pogut ser el presagi d'una vetllada esperada, però s'ha convertit en el motiu d'una nit molt especial, carregada d'amistat, complicitat, poesia, música i gent apassionada per la seva feina.

Al cor de les paraules de la Montserrat voldria trobar les paraules per agrair-vos a tots i cadascun de vosaltres aquest miracle que és la llibreria, l'amistat que m'heu demostrat i l'estima. L'acte d'ahir va ser una preciositat però no hauria sigut mai sense la Marta, ni les Mercès, ni la Remei, ni la Montse, ni l'Anna, sense el suport de la Mercè Gil, ni del Josep M, l'alegria del Tamirat i vosaltres que hi sou sempre. Un agraïment especial a Laura Borràs per explicar-nos amb passió, delicadesa qui era la Montserrat Abelló i la importància cabdal de la seva poesia però també de la seva traducció. La relació amb la Joana Rasapall en aquests últims anys de la seva vida, es van descobrir, una havia viscut a l'exili i l'altra havia sobreviscut als dies grisos del franquisme fent caixetes on guardava un munt de paraules, salvant els mots.

Sentir la Mirna i en Xavi en directe és un esclat per als sentits, la Mirna ahir, encara, s'emocionava de saber que la Montserrat no ha pogut sentir algunes de les cançons del disc, però amb una foto de testimoni que m'observa a la llibreria i que encomana somriure, sé del cert que l'Abelló també es va emocionar. Amb moltes ganes de sentir aquest disc, el tindrem no patiu, així que surti a la venda. La Mirna va fer que cantéssim, a la llibreria encara no ho havíem fet, però ahir ens vam estrenar amb "Visc per no morir i lluito per viure per no perdre cap d'aquests moments que em sé irrepetibles."








I aquí podeu veure un vídeo del que ha estat aquest últim any a l'Espolsada. Gràcies!

dissabte, 21 febrer de 2015

8 anys

SAPS QUE ÉS ENDINS DE TU

Saps que és endins de tu
que has d'extreure la força
per sobreviure.

No tinguis por,
amb fermesa prem
la ploma.

No sents com
t'allibera
dels més negres presagis.

Amb aquest poema de la Montserrat Abelló vull convidar-vos a celebrar el nostre 8è aniversari divendres que ve a 2/4 de 8. Comptarem amb la Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, i amb la Mirna Vilasís que donarà veu i en Xavi Múrica que musicarà la poesia de la Montserrat Abelló.

M'agradaria molt que hi fóssiu.

Fe


dissabte, 14 febrer de 2015

Adéu a l'Eddy Bellegueule




En aquest país nostre que la cultura viu en un menyspreu continu, que les arts són mirades amb incredulitat, que els que llegim semblem extraterrestres i amb un govern que sembla preguntar-se per a què serveix la cultura, a aquells ministres que ens regeixen els enviaria un exemplar d'aquest llibre perquè siguin conscients com l'art i els vincles que hi estableixes poden salvar una vida.

És el cas de l'Eddy Bellegueule que amb aquesta primera novel·la autobiogràfica se'n surt, gràcies a algú que confia en ell i l'adreça a un batxillerat artístic. Aquest jove que es canvia el nom per Édouard Louis l'art li salva la vida i a nosaltres llegir-lo ens remou l'essència.

"Gairebé sempre em tractaven de nena, i nena per a ells era de lluny l'insult més violent -i ho dic perquè es notava en el to en què ho deien -, el que expressava més desdeny, molt més que imbècil o burro. En un món en què els valors masculins s'erigien com els més importants, fins i tot la mare deia parlant d'ella mateixa Tinc els collons ben posat, jo, a mi no em fotran."

L'Eddy és un nen que neix en un poble del nord de França, a la Picardia, en un entorn obrer, pobre, masclista, racista i on l'alcohol té una presència que marca les relacions familiars i la manera d'estovar-se. Si ets un nen d'una família de cinc germans que ja de ben petit descobreixes que la teva sexualitat no encaixa amb el que espera de tu la teva família i el teu entorn, tens un gran problema.
Aquesta novel·la és la manera de l'Eddy de resoldre'l. Malgrat els grans esforços que fa per passar desapercebut i assemblar-se a la majoria fins al punt que es deixa torturar per dos individus a l'institut, que es força a fer creure que li agraden les nenes, intenta dissimular el que sent davant de tothom... l'Eddy lluita per escapar i ser lliure fins que als setze anys marxa de casa per tornar a començar. En aquest cas l'Eddy dispara contra la seva família amb qui no té relació però en realitat ens parla d'una part de la societat que està malalta, que viu en la misèria i que no pot aspirar a res més. És un tractat de la violència i denuncia la gènesi de tot plegat, la seva família són també víctimes i tanmateix el dolor que li produeix el seu rebuig és immens. 

"En realitat, la insurrecció contra els pares, contra la pobresa, contra la meva classe social, el seu racisme, la seva violència, els seus costums, va ser una cosa secundària. Perquè, abans que jo em rebel·lés contra el món de la meva infantesa, el món de la meva infantesa s’havia rebel·lat contra mi. Per a la meva família i els altres, de seguida, vaig ser font de vergonya i fins i tot de repulsió. Només tenia l’opció de fugir. Aquest llibre és un intent per entendre-ho."

Són capítols curts, alguns d'una cruesa extrema, que et fan llegir amb el cor encongit fins que prens consciència que la literatura li ha salvat la vida, perquè estàs llegint el llibre que li ha impedit caure en l'abisme. L'autor que ara es diu Édouard s'ha tornat en un petit burgès refinat que no només llegeix sinó que escriu, tot allò que la seva família i el seu entorn tant odiaven. Adéu a l'Eddy Bellegueule és una carta de comiat al passat d'un mateix i alhora una denúncia contra molts ismes de la nostra societat, però també posa de manifest com n'és d'important la cultura per esdevenir ments crítiques, obertes, lliures i desacomplexades fugint del ramat d'ovelles que ens imposa el sistema.

En aquest enllaç podeu llegir una entrevista a l'autor.
Edita Salamandra
Traduït per Anna Casassas