dissabte, 7 / novembre / 2009

Premi Llibreter 2009


Contenta amb el premi llibreter 2009 de narrativa perquè és un llibre que ens ha agradat molt i que continuarem recomanant. Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, publicat per Viena i Acantilado. Ja el vam ressenyar en el seu dia, a casa d'en Biel també i en Llunàtic i a les Ucronies. Només us queda doncs tastar-lo!


I contenta també pel premi en la categoria d'àlbum il·lustrat, Compte amb la granota, de William Bee, ed. Joventut, perquè la granota i la sra. Cagarrines ens van robar el cor... Aneu amb compte que la granota no se us mengi...





dissabte, 31 / octubre / 2009

Quatre germanes


A principi dels anys 50, Matthew Soames i la seva família passen les vacances a la granja que tenen als afores de Renfro, Missouri. El matrimoni Soames espera l'arribada de les seves tres filles per passar l'estiu plegats.
"Les meves germanes i jo els anàvem a visitar a la granja. Ho fèiem cada estiu: la Jessica venia des del cor de les muntanyes Ozark, la Leonie des d'una petita ciutat de Kansas i jo des de Nova York - treballava a la televisió, llavors una indústria nova que la meva família considerava tot un misteri. Tant per a mi com per a les meves germanes aquestes visites eren com l'impost sobre la renda: una inconveniència anual. Hauríem pogut passar el temps de moltes altres maneres però, tot i que ja érem grans, els nostres pares exercien la seva autoritat. Ells fixaven l'impost i nosaltres el pagàvem.

Un cop ja érem allà ens ho passàvem força bé. De seguida tornàvem als antics costums, fèiem les mateixes bromes, pescàvem al rierol, ens preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d'irrealitat plàcida."

La família està formada per: el pare, Matthew Soames, mestre rural; la Callie, esposa i mare abnegada a les tasques domèstiques; la Jessica, la filla gran i que mai assoleix les espectatives del pare; la Leonie, la responsable; la Mathy, la indomable i la Mary Jo, la petita i que abandona la granja per dedicar-se a la televisió a Nova York.

El primer capítol ens situa tota la família com a conjunt a la granja i ens permet conèixer com es viu en el si d'una família de conviccions religioses a l'Amèrica més rural i els lligams familiars bastits en l'eclosió de la flor de lluna. Una flor que simbolitza aquesta família i que alhora n'oculta tots els secrets. Els capítols successius estan dedicats a cadascun dels membres de la família i és on rau, per a mi, la grandesa de l'escriptura de Carleton. Res és el que sembla. Observar el comportament de cadascú com a individu i com a membre d'un col·lectiu, en aquest cas la família. Amb els sentiments propis, dubtes i incongruències. En mica en mica, es desvetllen els secrets, les passions... dins d'una família aparentment benavinguda tothom aconsegueix amagar alguna cosa. No és fins que tanques l'última pàgina de la novel·la que es tanca tot el cercle.

És una novel·la clàssica de cap a peus que et permet gaudir del plaer de la bona escriptura. Saber posar distància en el temps i els costums de l'època ens permetrà gaudir-ne al màxim. Un pena que aquesta fos l'única novel·la publicada per Jetta Carleton, però com diu en Ricardo Menéndez Salmón: "Para qué escribir más después de haber urdido una obra com ésta no resulta, en el caso que nos convoca, una pregunta retórica. Porque mientras hay literaturas que con cincuenta títulos no pasan de primaria, hay otras que con un único libro se doctoran."

Publicada per Libros del Asteroide

dissabte, 24 / octubre / 2009

Contrabandistes de la llibertat







Com diu l'Ariadna al pròleg del llibre: "Si ningú no pregunta i escolta, tot pot quedar enterrat en el silenci quan la veu s'apagui."

Per sort, hi ha gent que va estirant dels fils de la gent anònima per reconstruir un passat col·lectiu. Assumpta Montellà ja ens va emocionar amb La maternitat d'Elna, ens va fer vibrar amb El setè camió i ara recupera la memòria d’aquella gent que es jugava la vida per passar refugiats i exiliats d’una banda a l’altra del Pirineu. Montellà ens descobreix el sentit positiu de la paraula contraban a Els contrabandistes de la llibertat.

Montellà dóna veu als que fugien:

"Un consol efímer que l'endemà s'esvairia quan es van endur el pare i només ens va quedar el soroll de les botes alemanyes damunt l'empedrat. El soroll d'aquelles passes...

Potser li semblarà que això no és transcendental, però amb el pas dels anys he sabut que el més important són els detalls, un soroll, una olor... són com ressorts guardats dins teu, i quan els prems surt tota la memòria dels fets."

"Hi va haver un temps que em vaig prohibir pensar en la família, havia d'anestesiar la meva sensibilitat, no pensar en totes aquelles coses familiars d'abans que m'estovaven i es convertien en un sentiment perillós que calia foragitar si no volia patir."

També sentim la veu dels passadors o dels seus familiars:

"Va estar detingut tres mesos a la ciutadella de Perpinyà i interrogat brutalment per la Gestapo, que el va deixar mig mort. Per mediació de Pau Casals, amb el qual eren molt amics, van rebaixar el grau de presó del pare i el van portar a l'hospital de Saint Jacques. Allà hi havia menys vigilància i, finalment, se'n va poder escapar. Com va poder, va arribar a casa, va restar amagat fins al final de la guerra i ho va perdre tot."

"Quan el va deixar a la vora del foc, el meu germà somreia, però ja feia estona que no contestava les preguntes del seu portador. Estava congelat. Estava mort."

Sota les neus i enmig de les valls pirinenques van quedar-hi sepultades moltes vides, però també bocins i records d'aquells que van aconseguir fugir.

Serà un plaer sentir l'Assumpta Montellà com ens recorda totes aquestes veus a la llibreria, dijous 29 d'octubre.
PD Gràcies per la presentació d'ahir, un plaer.

Publicat per Ara Llibres

dissabte, 17 / octubre / 2009

Alícia al país de les meravelles


És fantàstic, d'una gran sensibilitat... Qui s'hi pot resistir?



Publicat per Nórdica Libros

dissabte, 10 / octubre / 2009

Rellotge sense busques



"La mort és sempre la mateixa, però cada homes es mor a la seva manera. A J.T. Malone li va arribar d'una manera tan senzilla que durant un temps va confondre el final de la vida amb el començament d'una nova estació."


Amb aquesta força arrenca la novel·la de McCullers. J.T. Malone no vol afrontar la mort imminent que s'acosta, atura les busques del rellotge i prova de fer i desfer un camí que ja està decidit. Malone és el farmacèutic de Milan, un poble de l'estat de Geòrgia, en una època en què la lluita pels drets civils, per la dignitat i la justícia van sembrar les llavors del canvi que els Estats Units sembla recollir avui.

Malone es reconforta parlant amb el jutge del poble. Llargues converses per sentir el que més li plau i per escoltar els posicionaments retrògrads, racistes i classistes d'una societat que s'aferra a un passat que com Malone també té els dies comptats. Uns blancs que es creuen superiors només perquè són blancs, molta hipocresia. L'esperança és en Jester el nét del jutge que s'aferra a la llibertat.

Em reconfortaria pensar que la novel·la només retrata el pensament d'una època però malauradament encara queden moltes persones com el jutge i el farmacèutic. McCullers descriu el sud que ella tan bé coneixia i on no encaixava. McCullers ens recorda que davant la mort tots som iguals. Un primer tast a la prosa de McCullers que vull continuar descobrint.
"Ara veia la natura com a part de si mateix. Ja no era un home que es mira un rellotge sense busques. No estava sol, no es rebel·lava, no patia. Ni tan sols pensava en la mort, aquells dies. No era un home que es moria... ningú no es moria, tothom es moria."
Publicat en català per Edicions del Salobre

dissabte, 3 / octubre / 2009

Incerta glòria




És tan immensa que només puc recomanar-la.

Llegiu-la i viviu-la.

Des del front:

"Escric a l'amor de la foguera. En aquestes altures desolades les matinades són fredes. M'acompanya en sordina el xup-xup de la sopa de campanya que serà el nostre desdejuni. S'han acabat les repúbliques d'oficials; des del cap de la brigada fins a l'últim recluta tots mengem el mateix. Santa igualtat de la sopa militar!"


"Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l'aire tan sec d'aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia. Conec les constel·lacions i m'entretinc a observar el camí que d'una nit a l'altra han fet els planetes a través d'elles; és en Cruells que m'ha ensenyat a entendre-m'hi una mica, a les primaries m'hi perdia. Quan me'n torno sol cap a la meva xabola, poc abans de clarejar, el que més em meravella és aquella pau tan estranya. Els homes han deixat fa estona de matar-se; només se sent la fressa a penes perceptible de la brisa nocturna i la rialleta del gall carboner, al lluny, que sembla mofar-se de les nostres victòries."


"Vam viure diversos dies amagats en aquell bosc. A despit dels morters, les metralladores enemigues ens caçaven cada vegada que intentàvem sortir-ne. Havíem consumit les provisions i l'aigua. Recordo com una al·lucinació l'última sortida, desesperada. Els reclutes em seguien com il·luminats. Jo no tenia consciència de res; només una cosa: marxar endavant! Sentia les metralladores com si em trobés al despatx del tiet Eusebi quan les quatre mecanògrafes escriuen a la vegada."


"Descobrir ja seria triomfar i només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d'impossible."

Incerta glòria, part I, Joan Sales, ed. Club editor

dissabte, 26 / setembre / 2009

Les edats perdudes







"Encenia el llum de la tauleta de nit i obria el llibre. Llegia àvida. Amb fúria. Com si cada pàgina llegida m'hagués de dur un pèl més a prop de la salvació. Llegir era el tub de respiració artificial que em permetia seguir viva. La via exclusiva que em deixava entendre el món. No era gaire selectiva. Ho havia d'aprendre tot, i de tot n'aprenia. Una oportunitat gratuïta, solitària i exclusiva que no compartia amb ningú."

La Nora és una nena de 12 anys que perd els pares en un accident i va a viure amb l'àvia, que no coneix, en un barri nou per ella. Canviar de vida a aquesta edat i en un barri de barraques no és fàcil, però la Nora gràcies a l'àvia i als records se'n surt.

A grans trets aquest és el fil conductor d'aquesta magnífica novel·la de Judit Pujadó. La novel·la es divideix en quatre parts ben diferenciades que podrien ser històries diferents si no fos perquè la Nora sempre hi és present.

" És aspre créixer contra el futur que els altres han previst."

A la primer part, la Nora arriba en un barri desconegut. És a punt de deixar la infància i l'adolescència ja treu el cap. La Nora arriba a casa l'àvia, una desconeguda, amb qui haurà de conviure en un barri de barraques ple de quinquis, desestructuració familiar, drogues... Un barri per al qual la política municipal dibuixa un futur diferent. Pujadó retrata de manera excel·lent una Barcelona dels anys 80, en un barri sense nom en què els joves malden per trobar el seu camí. Després de la mort de l'àvia i davant l'imminent enderroc de la casa familiar, la Nora deixa la seva feina de fotoperiodista per establir-se definitivament en un poblet de l'Empordà on passava les vacances.

"L'oblit no és una terra fèrtil on plantar-hi les arrels."

La maduresa de la Nora coincideix amb l'arribada al poble. La consciència de saber qui és, la vida pausada, el retrobament amb els orígens dóna lloc a la segona i tercer part. Pujadó la contraposa amb la vida de ciutat. La recuperació de la memòria del poble esdevé el teló de fons. Silencis forjats durant anys que fan que s'adoni de la necessitat de saber sobre l'àvia, els pares i el passat.

"Entenc de cop tots els neguits i les pors de la pobra vella que tem, amb raó, que s'esfondri l'edifici de l'oblit que va contribuir a construir al llarg de tota la vida."

A la quarta part que porta per títol, Els quaderns de l'àvia, la Nora es passa hores mirant i revisant aquelles llibretes de l'àvia que per sort conserva. Com si es tractessin de breus flaixos cinematogràfics fem un viatge al passat que ens permet conèixer de primera mà els fets que tant van marcar l'àvia, una família, un poble. La força de les paraules i de l'escriptura ens permeten retrobar-nos amb les edats perdudes que l'autora sembla estar cercant.

Una veu jove dins la narrativa catalana amb molt futur. Sens dubte, un bon finalista al premi llibreter d'enguany. Serà un plaer tenir la Judit Pujadó a la llibreria el proper 16 d'octubre.

Publicat per Empúries