dissabte, 11 / juliol / 2009

Un estiu al llac





"Durant aquelles hores, que transcorrien sense que es pogués adonar del temps, en Giacomo tenia la sensació de copsar, en l'estupor d'un mut diàleg de formes, una secreta correspondència entre la figura de color mel, sobre la qual anava a batre l'ardor del sol que inundava la platja, i la barca tota fulgor lleuger en el neguit de l'aigua, que la duia, amb una onada més alta o vehement, a tocar del perill de tombar-se. L'aixecava a últim moment, amb una brusca torsió del canell. Però això era un joc, mentre que aquell diàleg, aquella correspondència reflectien alguna cosa més alta, un sentiment que no podria dominar fàcilment i que ni tan sols era capaç d'entendre".

Un bombó de xocolata intensa. Un estiu al llac, descriu l'estiu d'un nen, en Giacomo, fill d'una família benestant de Milà que passa l'estiu al llac Como. Vigevani descriu amb una dolçor i melancolia l'esclat de vida que té l'estiu i alhora la tristor que deixa quan acaba. Amb ulls de nen i una prosa que enamora descobrim les hores mortes, els passeigs en bicicleta, la coneixença de noves amistats que finiran amb l'estació, la sexualitat i la sensualitat de les tardes tòrrides, les pluges i tempestes intenses...

"Pujava la drecera que s'enfilava al puig. A l'altra banda d'una paret seca penjaven fulles amples de figuera, però sota el sol gairebé a plom l'ombra es perdia. Una sargantana va fer una correguda entre dues pedres; les abelles van desplaçar-se des de les mates d'espígol pel pendent del prat fins a les arrels d'una planta enfiladissa, al racó de la tàpia que s'enrunava."

Una novel·la breu. Val la pena no córrer i assaborir-la a tastets. Un clàssic.

Publicada per Quaderns Crema en català i Minúscula en castellà.

dissabte, 4 / juliol / 2009

Los días contados


Us he de dir que acabar aquest llibre m'ha omplert de satisfacció. Us confesso que no em creia capaç de llegir-me una novel·la sobre la història austrohongaresa i encara menys que m'enganxés com ho ha fet... i és que en el fons no deixa de ser una història de persones, la d'Adrienne Miloth, en Bálint Abády i en Lászlo Gyeróffy. Los días contados és una crònica de l'època que s'allunya de dates i gestes èpiques, en canvi fa servir la veu de tres persones que ens permeten fer un viatge en el temps i viure aquells dies en primera persona.

Us transcric un fragment del pròleg excel·lent que acompanya la novel·la, escrit per la Mercedes Monmany.

"Con una alta dosis de ironía y con la melancolía propia de los que contemplan con lucidez el fin de una época y de los que embriagados de alegría y fiesta incesante la vieron escurrirse como brillantes y eternos granos de arena entre sus torpes dedos, el gran escritor, político y aristócrata húngaro Miklós Bánffy, notario o escriba de una clase decadente que se asomaba sin saberlo a su propio abismo, describirá a la aristocracia húngara entre la que había crecido con el solo fin, probablemente, de un día salvar su alma de la quema y dejar tetsimonio de ello..."

M'apropio d'aquestes paraules per descriure aquesta novel·la de tall clàssic que forma part de la Trilogia Transilvana. Mentre la llegia les comparacions amb El guepard de Lampedusa eren constants. Festes i vida plaent que arriba als últims dies. Vides fàcils que veuen com arriba el final com a conseqüència de la inestabilitat política. Grans esdeveniments que van marcar la història d'Europa narrades per tres veus. En Bálint, un comte que acaba de tornar d'una missió diplomàtica per prendre el seu escó, l'Adrienne i en Lászlo Gyeróffy, un prometedor artista. I així, m'he trobat passejant pels castells, anant de cacera, vivint amors secrets... però també he conegut la lamentable situació de les minories i algunes barbaritats que van posar els fonaments dels futurs conflictes i genocidis...

"¿Pretendían aumentar la Monarquía con los pueblos de los Balcanes?, ¿engordarla para que fuera un imperio de cien millones de habitantes?, ¿acorralar en el mismo patio a naciones de pasado y cultura distintos, y pensar que eso significaba fuerza y no debilidad? ¡Qué locura! Claro que podrían reclutar muchos soldados, pero una dinastía no se mantenía por las armas, sino gracias a la tradición milineria y a multitud de relaciones sociales."

La literatura no deixa de sorprendre'm i regalar-me bons moments, i em fa adonar que en el nostre recorregut literari podem anar apujant el llistó de les nostres lectures i, aleshores, la satisfacció és immensa.

Publicada per Libros del Asteroide.

dissabte, 27 / juny / 2009

La tendresa dels llops




Neu, gel, paranyers, llops; exili, territoris ocupats, indis; solitud, vides silenciades, orgull.
Paraules que defineixen perfectament aquesta novel·la de tall clàssic que porta per títol La tendresa dels llops.

Dove River, 1867. L'hivern és gèlid a Canadà. Indret de pioners escocesos. El poble es desperta amb la desaparició d'un adolescent, en Francis, i la mort violenta d'un habitant del poble. Els rumors corren a assenyalar Francis com l'assassí de Laurent Jammet, la seva mare està convençuda de la seva innocència.
Un estol de veus confuses va narrant les diferents històries que s'amaguen sota la neu de Dove River. En mica en mica una sola veu, la de Lucie Ross, és la que es deixa sentir i ens acompanya fins al final.
L'assassinat de Jammet sacseja l'aparent vida plàcida del poble, remou vells silencis i l'ombra de la veritat hi planeja. La cerca de la veritat ens porta a endinsar-nos en la profunditat del bosc, la duresa de l'hivern, la fredor... tot sota l'atenta mirada dels llops.





El que podria semblar una simple novel·la d'aventures es converteix en una narració psicològica brillant, que desvetlla del que som capaços d'amagar-nos. Un ventall de personatges molt ben definits que ajuden a crear aquest clima de suspens que fa que no puguis deixar de passar les pàgines i això que el text t'oprimeix, tot i que l'acció transcorre en la immensitat del paisatge canadenc.


"Alguna cosa estranya ha succeït amb el temps. És gairebé Nadal, i no obstant això, malgrat caminar a través de neu glaçada, el cel és tan brillant com en un assolellat dia de juliol. A pesar de dur la cara embolicada amb una bufanda, l'esclat del sol em crema els ulls. Els gossos estan encantats d'haver emprès novament la marxa, i en certs aspectes ho entenc. Fora de l'estacada no hi ha traïció ni confusió. Només espai i llum; quilòmetres recorreguts i quilòmetres per recórrer. Les coses semblen fàcils."

La tendresa dels llops és alhora una novel·la d'aventures, viatges, misteri i un petit homenatge a les comunitat d'indis que un dia van veure com els ocupaven la terra i n'espoliaven els recursos.

Publicat per La Magrana en català i Salamandra en castellà.

dissabte, 20 / juny / 2009

El petit Príncep


Segurament és un dels comentaris més personals que he fet i és que El petit Príncep és tan especial per a mi que no sé ni com posar-m'hi.
Per tant, he decidit obsequiar-vos amb un petit fragment en diferents llengües, variants, dialectes que formen part de la meva col·lecció -i que sóc capaç d'entendre, deduir i transcriure al meu teclat!- Els endevineu? La solució d'aquí una setmana...

"Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls."

"Esto ye lo que tenía que te decir. Ye de lo más cenciello. Nun se pue ver bien namás que col corazón. Lo esencial nun se ve colos güeyos."

"Chisto è ´o segreto mio. È assaje semplice: se vede buono sulo cu´o core. L'essenziale nun se vede cu ll'uocchie."

"Kayami noqaq pakayniy. Rikunki allinta sonqollawanmi. Allin kaqtaqa manan rikunchu ñawi."

"Bak, iste sirrim; çok da basit: Insan ancak yüregiyle bakarsa bir seyi iyi görür, iyi anlar. Gözler bir seyin özünü göremez."

"Diêu bí mât cûa ta dây. Dom giàn lam: muôn nhìn dúng phai nhìn bang trái tim. Mat thuòng
chang sao thây duoc nhung diêu vô hình."

"Evo moje tajne. Vrlo je jednostavna: dobo se vidi samo srcem. Bitno je ocima nevidljivo."

"Aguest qu'ei eth mèn secret. Ei ben simple: non vedem ben que damb eth còr. Aquerò essenciau ei invisible entàs uelhs."

"Hona hemen ene sekretua. Oso sinplea da: bihotzarekin baino ez da ongi ikusten. Funtsezkoa ikusezina da begientzat."

"Tady je to mé tajemství, úplne prostinké: správne vidíme jen srdcem. Co je dulezité, je ocím neviditelné."

"Voci mon secret. Il est très simple: on ne voit bien qu'avec le coeur. L'essentiel est ivisible pour les yeux."

Gaudiu-ne una vegada i una altra.
Resposta: català, asturià, napolità, quítxua, turc, vietnamita, croat, aranès, èuscar, txec i francès.

dissabte, 13 / juny / 2009

La part visible



XLVIII


Brilla un estel, ridícul i evident
com la certesa que jo acabaria
per fer-te mal de bon de veres. Ara
tot adquireix una coloratura
pàl·lida i renuent, que desdibuixa
la teva vida, el meu destí, i la resta.


Si no brillàs la llum amb tanta mala
folla i amb tanta poca traça,
diria encara que t'estimo,
que ocupes els meus somnis, que ens pertany
un lloc sota el sol i el fulgor tranquil
de la lluna al crestaix de les muntanyes.


En gran pecat vaig trobar una gran pena.


Ed. Proa

dissabte, 6 / juny / 2009

Animals fenomenals o per què els peixos tenen cames


Ahir vam tenir una tarda fantàstica plena d'animals fenomenals, però sobretot de peixos amb cames, gràcies a Vabau, l'Elisabet i en Toni que ens van explicar qui són.




Què fan, com ho fan...


I el conte



Petits i grans vam deixar-nos endur per la màgia d'aquests peixos que caminen cap als seus somnis.

Al final nenes i nens van dibuixar els seus animals fenomenals que decoraran la llibreria i el blog de Vabau durant uns dies!





També vam tenir una visita sorpresa gràcies!

Esperem que nens, nenes i grans estimeu els peixos, nosaltres estem una mica preocupats perquè hi ha un peix que va volar i no sabem a quina casa ha anat a parar, esprem que el cuidin!

dissabte, 30 / maig / 2009

La pedra de la paciència



La pedra de la paciència, sangué sabur, premi Goncourt 2008, no deixa indiferent ningú.

Un home jau en estat vegetatiu damunt un matalàs, té una bala a la nuca. A fora els trets i l'alto el foc es reparteixen el dia. Al seu costat la seva dona que el cuida, resa, li parla...

La història passa en algun indret qualsevol de l'Afganistan, no té importància perquè a aquestes històries no els cal ni noms ni cognoms. És la vida. Rahimi va desgranant amb un llenguatge magnífic, amb frases curtes que fan que la novel·la tingui un ritme angoixant, la vida d'aquesta dona que en mica en mica va buidant la ràbia que sent envers el seu marit que va triar la guerra santa.

En la mitologia persa, Sangué sabur, és una pedra màgica a la qual pots confiar tot allò que no es pot dir en veu alta, secrets, confessions, pensaments... que la pedra va absorbint fins que un dia esclata i la pedra t'allibera de tot. La protagonista converteix el seu home en una sangué sabur. Mentre en té cura, li confessa tot l'odi que sent, l'horror en què ha viscut des que el coneix... les frustracions, el menyspreu. En silenci espera que la seva pedra esclati.
"Es desaconsella que una verge jove freqüenti les altres noies casades. Foteses! Havia de dormir amb la teva mare, que vetllava per a mi, o més ben dit, que vetllava per la meva castedat. I tot allò li semblava tan normal, tan natural a tothom. Fins i tot a mi! La solitud no tenia nom per a mi. De nit dormia amb la teva mare i de dia xerrava amb el teu pare. Sort que hi era ell! Quin home! Només el tenia a ell. La teva mare no ho suportava. Quan em veia amb ell, es crispava. Em feia passar de seguida cap a la cuina. El teu pare em llegia poemes, m'explicava històries... em feia riure, escriure, pensar. M'estimava. Perquè t'estimava a tu! Estava orgullós de tu quan lluitaves per la llibertat. Me'n parlava. Va ser després de l'alliberament quan et va començar a odiar, a tu i també als teus germans, quan només lluitàveu pel poder!"

Un cant a la llibertat, un retrat de l'absurditat de la guerra, de l'opressió de la dona arreu i una denúncia dels fanatismes, escrit de manera excel·lent.

Publicada en català per Empúries i Siruela en castellà.