dissabte, 27 de juny de 2015

Els altres llibres de vacances

Arriba l'estiu, les hores de tedi, de sol, sota un arbre, estirats a l'hamaca o amb els peus en remull. És una època ideal per embrutar-nos de pintura, retallar, agafar una lupa, experimentar, investigar sota les pedres, sortir a descobrir el món i compartir estones de confidències dins d'una tenda.

Us proposem uns llibres especials per gaudir petits i grans, grans i petits. Som-hi!

Ideal per als més petits de casa: Benvingut estiu, Mironins i Bestiario ilustrado






Per una mica més grans i amb talent que despunta: Batalles de colors, Gargots amb literatura mini, Dibuixa, pinta i estampa.





Per descobrir i saber-ho tot del món:







Aquests els comprareu per als vostres fills però en realitat els voldreu pintar vosaltres (jo ho faig a l'estiu). A més, han fet la versió en postals ideal per recuperar una tradició molt bonica, podeu enviar les postals pintades o en blanc perquè les pintin aquells que les rebin.




I aquest és un imprescindible que hauria de ser a tota biblioteca familiar perquè ens dóna mil i una idees per fer amb els nens, des de pintar pedres, fer animalets, sabó i cotxes supersònics.


I per últim i no per això menys important, un llibre preciós ple d'idees per fer la vida una mica més bonica i original que bona falta ens fa.


Editats per Combel, Zorro Rojo, Gustavo Gili, Estrella Polar, Coco Books, Océano, mtm, FCE, Joventut

dissabte, 20 de juny de 2015

La vida de las paredes







L'obra pictòrica de Sara Morante em fascina de fa temps, té un art especial, una mirada particular que transmet amb passió amb unes il·lustracions que només els cal prendre vida. El que m'atrau de l'obra de Morante és que s'intueix que és una gran lectora i això ho transmet als personatges que il·lustra, ha donat vida a obres de Wharton, Andersen, Twain... Aquest cop, instal·lada lluny del brogit del món on viu per crear, ha unit dues passions la literària i l'artística i ha publicat la seva primera novel·la, La vida de las paredes, il·lustrada per ella.




Desconec com va ser el procés de creació, si primer va escriure i després va il·lustrar, però mentre llegia la història m'ha agradat pensar que ella havia dibuixat tota aquesta gent i que en mica en mica els ha dotat de vida amb pinzells i colors. És la història d'una casa amb porteria inclosa al carrer Argumosa, on viuen els porters; el matrimoni López i el seu fill; Maria la brodadora, la senyora Noriega, propietària de l'edifici; una musa i el pintor; un pis buit; el senyor Ruballo i quatre gàrgoles que són testimoni de l'antic edifici que van derruir. Si treus la sobrecoberta del llibre et trobes amb un ull que espia per un forat, tota una declaració d'intencions de la novel·la.



Morante es dedica a explicar-nos la vida dels personatges de cara a la galeria però també dins de casa seva quan tanquen la porta. Ja sabem que tothom té una esfera pública, una privada i una de secreta i és en aquesta on Morante hi posa especial èmfasi. Les formes cal saber guardar-les però la passió i l'instint quan ningú no ens veu ens fa vulnerables.




És un llibre especial, delicat, tràgic, inquietant però que sedueix des de les primeres pàgines, és cert i cal dir-ho que sense l'edició impecable de Lumen, un cop més, i la mà brillant de Morante no parlaríem de la mateixa obra. Si una cosa traspua aquest llibre és talent en totes les seves versions artístiques.

*M'ha fet il·lusió en el capítol d'agraïments trobar-hi la Natalia Zarco

Editat per Lumen

dissabte, 13 de juny de 2015

Oso



Si hagués de definir la lectura d'aquesta novel·la amb una paraula seria inquietant, si n'hagués de definir el resultat seria brillant i la conclusió imprescindible, tot i que no apte per tots els públics.

Marian Engel, l'autora, devia fer trontollar la societat plàcida canadenca de l'època amb una novel·la "obscena i estranya" en paraules Robertson Davies. Servidora quan comença el llibre queda seduïda per la prosa des de la primera pàgina i s'imagina a la pell d'una bibliotecària discreta, envoltada de llibres i mapes antics, que deixa la feina per anar a fer un inventari dels llibres d'una mansió victoriana situada en una remota illa (faig un parèntesi perquè fa poc Impedimenta ja em va portar de viatge en una illa canadenca, aquell cop per matar un tiet), potser encara presa de l'atmosfera d'aquella novel·la m'imaginava de nou en una illa de personatges peculiars, però en aquesta de personatges peculiars no n'hi ha cap, bé sí, la nostra protagonista, Lou, un coronel ja mort, i un ós.

"En la ciudad, la mañana solo puede soportarse. Ya no hay amanecer, ni tampoco verdadera oscuridad. Lo único que queda, después de llover o de que hayan regado la calle, es el chirrido de las llantas en el asfalto mojado. Aquí, en cambio, Lou volvió a desperatrse temblando y alzó la nariz como un animal. La luz del dormitorio era de un blanco extraordinario. Se levantó de la señorial cama del coronel y fue hasta la ventana. El mundo estaba cubierto de una tardía nieve primaveral."

Lou va passant els dies que se'ns fan presents amb el paisatge i es va adaptant a la casa, a l'entorn i a l'ós. Va fent buidatge del que hi troba i d'algunes notes misterioses que cauen d'alguns llibre sobre els óssos... 

"El hijo de una mujer y un oso es un héroe con la fuerza del oso y la inteligencia del hombre. Antigua leyenda finlandesa."

És a mesura que fica el nas en els documents i que descobreix qui era realment el coronel quan la Lou creix com a personatge i anem sabent de la seva vida de bibliotecària i les seves relacions. Lou descobreix en l'ós un jo que li permet entrar en comunió amb la natura, plena, fora de convencionalismes i d'allò socialment correcte. Però per a mi el que fa gran la novel·la d'Engel és el com està escrit ja que és capaç de permetre'm llegir una cosa que em podria posar els pèls de punta i en canvi la visc amb molta sensibilitat. És un llibre, per a mi, ple de simbolismes, rar, estrany que m'agradaria veure'l pel sedàs de la Rodoreda o la Munro. És aquella mena de comunió entre la vida i la naturalesa de La mort i la primavera, la Lou té un punt de la Cecíla C d'El carrer de les camèlies o de la Colometa però també podria ser la protagonista d'un conte de la Munro. Una Lou en estat salvatge que dóna molt sentit a la literatura. No deixeu de llegir la ressenya de la Marta Orriols

*Una menció especial a l'obsessió de l'editor, Enrique Redel, per les cobertes perquè aquest cop crec que la il·lustració de Gabriella Barouch és un cant a obrir el llibre.

Traduïda per Magdalena Palmer
Edita: Impedimenta


dissabte, 6 de juny de 2015

El carnaval dels animals, Davant de casa meva, El lleó i l'ocell, L'autobús

Avui em declaro enamorada de la il·lustració de Marianne Dubuc, del seu enginy, del sentit de l'humor i la intel·ligència dels seus contes.



A casa hem gaudit molt dels seus llibres encadenats, Davant de casa meva i El carnaval dels animals, (editats per Joventut) primers contes de cartró amb històries enllaçades que et porten d'una aventura a una altra. Enginyosos i acurats et permeten adquirir un munt de vocabulari mentre passes pàgines, arribes al final i tornes a començar el llibre. Són vitamines per al cervell perquè l'exerciten, el meu petit ajudant se'ls va arribar a aprendre de memòria, ja podeu comprovar que aquest llibre ha tingut molt vida...













El meu petit ajudant ha crescut i han arribat altres contes plens de bones històries però, de tant en tant, apareix amb aquells llibres que per a ell han estat importants, els compartim, tornem a riure a les mateixes pàgines, fem les bromes, els sons i les veus com quan era petit (més petit) i aleshores ens agafa un atac de riure imparable.

Dies enrere a la llibreria va arribar una novetat d'aquelles que només veure-la dius, ui! Reconeixes el traç, el saber fer i te l'emportes cap a casa i el teu petit ajudant diu: "aquest lleó em fa pensar en aquell lleó del Carnaval dels animals",  per dins somrius de satisfacció de veure que aquell marrec ja és capaç de reconèixer els seus autors. Per Sant Jordi, Tramuntana editorial ens va regalar una meravella El lleó i l'ocell, un llibre preciós, delicat, suau, calmat i pausat, amb silencis.




Un d'aquells llibres que si em deixessin faria que fos a totes les cases. Un cant a l'amistat, a la paciència, al respecte a la natura i al seu tempo (sovint penso que no sabem la sort que tenim de viure en un país que té estacions -cada cop més revoltades- i que podem gaudir de veure un arbre pelat, dels petits brots, de les flors i de la caiguda de les fulles). Tenir fills t'ensenya a fixar-te en petits detalls com aquest però que són en definitiva l'essència de la vida. Contes que et permeten parlar de l'alegria, la tristesa, l'empatia i de l'amistat amb un cigró de 5 anys i arribar a conclusions molt sàvies. Quan em pregunten per què m'agrada tant llegir i per què és tan important llegir als nostres fills, la resposta seria aquesta entrada.




I al maig com si fos la flor d'un cirerer ens ha arribat un altre conte de l'autora quebequesa que es diu L'autobús. Un llibre que cal mirar, remirar i tornar a mirar per fer-te'l teu i descobrir el munt de secrets que amaga, les aclucades d'ulls a la caputxeta i a tot un món fantàstic d'animals que viatgen en aquest autobús.





Animals que es comporten com a humans en una transport, n'hi ha que dormen, que mengen, parlen, venen flors i fins i tot hi ha un robatori. La Clara com a protagonista d'un conte, allargat com un autobús, veu canviar el paisatge a través de les finestres i descobreix tot un món que explicarà a l'àvia quan arribi a casa. La Clara comparteix galetes amb el llop, mentre ens explica en primera persona: "És la primera vegada que agafo l'autobús sola. La mare m'ha donat el berenar i la jaqueta, per si tinc fred."




Un àlbum que té mil narracions si ens fixem en tots els dibuixos i que permet fer volar la imaginació dels nostres fills fent que siguin ells els que inventin les vides de tots els passatgers i nosaltres fixem-nos en els titulars del diari que llegeix un passatger enigmàtic perquè ens donen pistes (en francès) del que anirà passant a l'autobús. Atenció... quan l'autobús entra en un túnel fosc res torna a ser el mateix...


Llegeixo astorada algunes crítiques que diuen que és un llibre nefast pels nens perquè els transmet que han d'anar sols i els esperona a compartir galetes amb estranys i no sé quants perills més hi veuen... Jo l'he trobat un llibre preciós, que ens ensenya una nena autònoma que es relaciona amb tothom de manera educada i que fins i tot comparteix les galetes! El més important és que el meu petit ajudant cada vegada que l'obrim em diu: "mira mare, has vist aquí terra? Has vist allà dalt? Has vist que s'han canviat de lloc..." I tota una sèrie de coses que ens fan gaudir d'aquesta aventura de llegir plegats, perquè en això sí que no el deixo sol i ho faré mentre m'ho permeti. Visca la bona literatura!

Traduïts per:
Teresa Farran (Joventut)
Maria Teresa Rivas (Tramuntana)

dissabte, 30 de maig de 2015

Memoria por correspondencia



Emma Reyes és una pintora colombiana nascuda l'any 1929 i que mor a Bordeus l'any 2003 amb un gran reconeixement europeu a la seva obra pictòrica. Fins aquí podria semblar una història corrent d'algú nascut en un indret i que fa la seva carrera en un altre. I potser així hauria sigut si el seu amic colombià i historiador, Germán Arciniegas, no hagués insistit a Emma que li escrivís unes cartes que contenen el misteri del seu passat i de la seva infantesa amb la petició que no fossin publicades fins després de la seva mort.




Emma, conscient de quina mena d'infantesa infernal havia tingut, no volia que la seva vida eclipsés la seva obra. Un cop llegides les cartes, publicades amb encert per Libros del Asteroide, no puc deixar de pensar en la seva vida i com a conseqüència en la seva obra pictòrica, que he de dir m'ha costat de trobar. Reyes escriu 23 cartes que s'espaien en el temps des de 1969 fins al 1997, i va desgranant a poc a poc els seus records vius i presents de la seva primera infantesa tancada en una habitació sense llum, ni aigua i amb una gibrelleta fins al seu abandonament enmig d'un camí que la porta a viure en un convent. No vull entrar en detalls del maltractament, de l'abús de poder per part de les monges, de la sensació permanent de por i càstig de la religió, del pecat, l'explotació laboral i anímica perquè la sensació que tinc un cop acabat el llibre és la d'esperança.

"Si es cierto que hay hechos en nuestra infancia que nos marcan para toda la vida, tendré que decir que ese coche famoso, que cortó para siempre nuestra vida en la pieza del barrio de San Cristóbal (patrón de viajeros), era el debut de una vida que tendría por signo y como escuela de inclemencia de los duros caminos de América y más tarde los fabulosos caminos de Europa."

L'autora escriu una correspondència que traspua tristor, però no ràbia ni set de venjança, i fa un retrat vívid de les institucions colombianes de l'època i del país, de la diferència de classes (fins i tot en el convent) i no obstant és capaç d'afirmar que tants anys de reclusió a l'orfenat van desenvolupar en ella una imaginació i una capacitat de crear que anys després plasmaria en els seus quadres, el que hi havia allà fora de les parets era "el mundo" i a dins un espai on sobreviure fregant terres, brodant tovalles fins a l'extenuació per redimir no haver nascut en una família com cal.

Recuerdos del colegio


"Educadas como estábamos, en el terror del Infierno, de la muerte, del pecado y del Diablo, las tempestades nos llenaban de terror."

Emma Reyes, analfabeta fins als 18 anys, gran narradora oral i conscient de les seves limitacions escriu: "Y no me regañes, porque si tú crees que basta tenir las idees, yo te digo que si uno no sabe cómo escribirlas para que sean comprensibles es igual que si uno no tuviera idees. Mi cabeza es como un cuarto lleno de trastos viejos donde no se sabe más lo que hay ni en qué estado." Gabriel García Márquez queda corprès per aquesta correspondència de la seva compatriota i no és per menys. D'una infantesa tan terrible neix una pintora excepcional que es rodeja dels intel·lectuals més potents de l'època, Elsa Morante, Passolini i que en el vaixell que la porta cap a Europa coneix un metge que serà el seu gran amor. El seu passat i els records un secret molt ben guardat que aquestes cartes ens desvetllen.
No deixa de meravellar-me com l'art pot arribar a salvar una vida i Emma Reyes n'és un exemple. Feu el favor de llegir-lo amb el cor petit però amb l'esperança infinita.

Publicat per Libros del Asteroide

dissabte, 23 de maig de 2015

Un lloc per a la Rula


La infantesa ha donat peu a grans obres de la literatura i ha donat veus infantils molt potents, unes veus sovint turmentades perquè no han estat infants, no se'ls ha deixat ni jugar, ni riure, ni experimentar sinó tot al contrari. Hi ha veus que han idealitzat la infantesa i les coses boniques que hi passaven, fins i tot la defineixen com la seva pàtria i voldrien poder-hi retornar.





Un lloc per a la Rula és un conte necessari. Mar Pavón escriu una història de confrontació a la vida de la Rula i ens ensenya espais que com a nena sovinteja a casa, a la cuina, a l'escola, els jocs amb el seu cosí per explicar-li que ara aquests espais o aquests jocs passaran a ser uns altres i les seves tasques també. Som testimonis del destí que la família de la Rula li té previst, malgrat ser una nena fregarà terres, cuinarà, tindrà cura dels seus germans, es casarà amb el seu cosí i a l'escola només hi tornarà per netejar-la. A la Rula aquest destí li trontolla i amb la mirada atenta busca el seu lloc al món i aquest li ve donat pels llibres que li donen la informació i la força necessàries per deixar-ho tot i saber que aquell no és el lloc que ella anhela.



Un llibre que denuncia l'explotació, encara ara, de milers de nens arreu del món amb unes il·lustracions de Maria Girón delicades que posen èmfasi amb la mirada d'astorament i d'incredulitat de la Rula. Aquesta setmana he tingut la sort de tenir dues classes de tercer de primària a la llibreria, els he pogut explicar la història i em miraven amb uns ulls oberts com a plats que deien això no és just. Precisament perquè no ho és i perquè el món és ple de Rules, llibres com aquests se'ns fan encara imprescindibles a les escoles, a casa, a les biblioteques perquè algun dia alguna Rula hi trobi les respostes que cerca.

"El meu lloc és on els meus passos em portin. -decideix a la fi."



Edita Tramuntana editorial

dissabte, 16 de maig de 2015

Algú




Si hagués de definir d'alguna manera la literatura posaria com a exemple Algú, ser capaç de narrar la vida d'una persona corrent, que no destaca, que viu a l'ombra i fer que aquella vida sigui excepcional per al lector. 

Alice McDermott, fins ara desconeguda per a mi, ha escrit un llibre que reuneix tots els requeriments per construir la paraula literatura. McDermott descriu la vida dels immigrants irlandesos a Brooklyn i ho fa amb els ulls de la Marie, una nena que esdevé dona, treballa, es casa, té fills i perd els pares. Felicitat, pena, dolor, amor, descoberta, desenganys, mort, vida, maternitat, paternitat.
D'entrada em direu què té de revolucionària aquesta vida i què la fa tan especial? Doncs l'escriptura de l'autora que dóna vida a la Marie i construeix un personatge literari preciós i que trigaré a oblidar-lo. Mentre escric no em deixen de venir al cap unes paraules de Colm Tóibín en una entrevista quan presentava la seva novel·la Brooklyn: "Volia fer una novel·la pròxima a les intencions del gènere, és a dir, donar veu als que no en tenen. Les novel·les no parlen dels que són al centre de la foto, sinó dels que queden al marge. En pintura hi ha exemples memorables. Mira Veermer: pinta una dona llegint una carta en una finestra. M'interessa traslladar aquest esperit al paper."

La prosa de McDermott és tan deliciosa que no en tens prou, no voldries que s'acabés. Jo que xerro pels descosits m'he quedat sense paraules per parlar d'un llibre que ja ho diu tot. Llegiu-lo si us plau i viatjareu al Brooklyn dels anys vint sense moure-us del sofà de casa.


Traduït al català per Marta Hernández i Zahara Méndez
Editada per Minúscula/Libros del Asteroide