dissabte, 19 juliol de 2014

Las grandes mujeres



Las grandes mujeres

En las grandes mujeres reposó el universo.
Las consumió el amor, como el fuego al estaño,
a unas; reinas, otras, sangraron su rebaño.
Beatriz y Lady Macbeth tienen genio diverso.

De algunas, en el mármol, queda el seno perverso.
Brillan las grandes madres de los grandes de antaño.
Y es la carne perfecta, dadivosa del daño.
Y son las exaltadas que entretejen el verso.

De los libros las tomo como de un escenario
fastuoso -¿Las envidias, corzaón mercenario?
Son gloriosas y grandes, y eres nada, te arguyo.

--Ay, rastreando en sus alas, como en selvas las lobas,
a mirarles de cerca me bajé a sus alcobas
y oí un bostezo enorme que se parece al tuyo.

(Ocre, 1925)

Una antologia d'Alfonsina Storni bellament il·lustrada per Antonia Santolaya. Un llibre petit i delicat per tenir a prop i no cansar-se de rellegir-lo. Un altre encert de Nórdica Libros.


dissabte, 12 juliol de 2014

Anem a caçar un ós


 
Cada divendres al Facebook i al twitter comparteixo la il·lustració de la setmana, (si hi feu clic veureu totes les imatges) és el meu granet de sorra a fer visible la feina dels il·lustradors que sovint no són ni anomenats ni valorats com cal, per a molts són aquells que dibuixen i prou. Per a mi són artistes tant com els escriptors, és més, hi ha il·lustradors que fan una feina excepcional que hauria d'estar penjada de la paret d'algun museu important.







Aquesta setmana mentre buscava quina imatge oferir-vos, he topat amb la magnífica Helen Oxenbury i les seves aquarel·les, i en particular les que il·lustren Anem a caçar un ós, escrit per Michael Rosen. No us espanteu amics dels animals com jo, que aquí ningú pren mal, és un llibre molt juganer basat en una cançó tradicional anglesa que Michael Rosen adapta i interpreta, vegeu-lo:



És un conte imprescindible, d'aquells que haurien de ser a qualsevol casa amb canalla, ple d'emocions, sorpreses, repeticions i onomatopeies... És la història d'una família que surt a caçar un ós i travessen un camp ple d'herba, un riu ple d'aigua, un bosc ple d'arbres i es creuen molt i molt valents fins que de sobte topen amb dos ulls d'aire rabiós... És un conte ideal per ser explicat en família i en veu alta, per fer els sons, per no tenir vergonya, per cridar,  per seguir el ritme de la història i representar-lo al menjador de casa.
Traduir-lo al català era tot un repte però la Bel Olid se'n surt i amb nota.

Les aquarel·les d'Oxenbury són precioses i sinó comproveu-ho. Juga amb les imatges en blanc i negre quan ens situa en l'acció i el color pren protagonisme quan ens mostra el paisatge. Un llibre que ja ha fet 25 anys i encara té recorregut i molts infants que l'esperen.

Publicat per Ekaré
Editat per Isabel Olid

dissabte, 5 juliol de 2014

Memorial Pere Rodeja

Dilluns vaig tenir el plaer de recollir el premi que la delegació del Gremi de Llibreters de Girona em va concedir, el Memorial Pere Rodeja. Va ser un dia de nervis i emoció, a primera hora de la tarda però, abans de marxar a Girona tenia cita amb el club de lectura juvenil de la llibreria que descobria per primer cop Henning Mankell, acabada la sessió vaig posar un dels cartellets que sovint he de posar a la porta i que informava que a les 6 tancava per anar a recollir un premi i cap a Girona falta gent.


Foto: Monmar comunicació

Aquí i aquí trobareu notes de premsa i resums de com va anar l'acte, en què també es premiava Bernat Puigtobella, editor de Núvol. I en aquest fantàstic article del Xavier Serrahima hi trobareu l'essència de tot plegat.





Amb la petició de molta gent i amb el compromís per part meva de fer-ho, intentaré transcriure les paraules que vaig pronunciar.

"Bona nit,

És tot un honor per a mi rebre aquest premi, és bonic que la gent del sector et reconegui la feina, però és un orgull pel nom que porta, Pere Rodeja, pel que implica i significa aquest nom per tots aquells que estimem l'ofici. Vull fer un agraïment als membres del jurat per pensar i creure en mi, gràcies doncs: Guillem Terribas, Lluís Morral, Berta Bruna, Marta Morera, Oriol Ponsatí-Murlà i Jordi Nopca.
Però també vull fer un agraïment molt especial a la meva mare per ensenyar-me a no defallir mai, a en Josep Maria pel suport i al meu fill. Ahir tot esmorzant em deia que havia de menjar molt per fer-se gran perquè volia ser llibreter! (jo volia plorar de l'emoció!).
Encara no té 4 anys, us imagineu que quan sigui gran encara pugui ser llibreter?  Si és així, voldrà dir que ens n'hem sortit, com a país i com a societat compromesa amb la lectura i la indústria editorial. També voldrà dir, com passa al país veí del nord, que les llibreries són punts de venda no només als particulars sinó a escoles i biblioteques, voldrà dir que hi haurà editorials que no ens faran la competència a les pròpies llibreries, (sona estrany, oi?) doncs passa!
Voldrà dir que practiquem un esport tan sa com visitar llibreries en família.
Mireu el dia de Santa Llúcia del 2011, recollia el Memorial Ferran Lara, en el discurs d'agraïment vaig dir que els llibreters érem una mena de franctiradors de cultura a peu de carrer, una espècie en perill d'extinció a qui caldria protegir per tenir un paisatge cultural més reeixit. Avui, penso que no hem avançat massa i encara afegeixo que les llibreries som patrimoni del país, som estructures d'estat (ara que tant se'n parla) perquè som espais de llibertat.
A l'Espolsada, cada mes passen una seixantena de persones pels 3 clubs de lectura que hi celebrem des dels 8 fins als 70 anys. Hi fem presentacions, trobades amb autors, il·lustradors, nits temàtiques dedicades a editorials i als seu fons, hi passen editors, traductors... i enguany fins i tot Catalunya Ràdio hi ha emès un programa de ràdio en directe (gràcies Sentits i Adolf Beltran). No parem de fer bullir l'olla, però no només a l'Espolsada sinó a tota la xarxa de llibreries repartides pel territori i amb pressupost 0.
L'Espolsada és a les xarxes, jo fa sis anys que dissabte rere dissabte faig la meva entrada al blog parlant d'un llibre o de lectura. No ens aturem.

A l'acta del Premi deia: "concedir el premi a la senyora Fe Fernández, de l'Espolsada, de Les Franqueses del Vallès, per la seva capacitat de convertir la llibreria en un lloc d'activitat, de posar en connexió al lector amb l'autor i l'obra, i de triar llibres segons criteris de qualitat al marge de tendències."

Són de les paraules més boniques que podrien dir sobre la llibreria. Aquestes línies donen sentit a la meva feina i per tot allò que lluito cada dia. Malgrat hi ha dies que tiraria la tovallola, de sobte tot té sentit quan tries un llibre com Segona persona del singular, de Sayed Kashua, editat per 1984, i un membre del club de lectura t'escriu un correu per dir-te que "sort tenim que fa set anys et vas quedar a l'atur i vas obrir la llibreria i ens fas llegir aquests llibres tan especials."
Aquest ofici té sentit perquè pel camí he trobat companyes com la Irene de l'Altell, sempre disposada a ajudar i compartir. Té sentit quan fas un ofici que t'apassiona i et permet fer amics, perquè, sabeu què? La literatura és vida i és ben viva i fer de llibretera et permet crear unes complicitats màgiques amb els teus lectors, també et regala uns bíceps (sense anar al gimnàs) gràcies a les caixes que movem tot el dia. Bromes a part, deixeu-me que acabi amb una cita d'un llibre que Viena acaba d'editar amb traducció de la Dolors Udina i il·lustració d'en Pep Montserrat, La llibreria ambulant de Christopher Morley.


Monmar Comunicació


"Com a norma, no acostumo a pagar més de quinze centaus per llibre, perquè la gent de cap no vol gastar gaire. Són capaços de pagar un dineral per un alambí o un filtre d’aigua, però no els han ensenyat mai a preocupar-se per la literatura! Tanmateix, és sorprenent com els arriben a emocionar els llibres, si se’ls venen els adequats. Més enllà de Port Vigor hi ha un pagès que sempre espera la meva arribada. Hi he estat tres o quatre cops, i sempre em compra llibres per valor d’uns cinc dòlars. El primer cop que hi vaig anar, li vaig vendre L’illa del tresor, i encara en parla. Li vaig vendre Robinson Crusoe i Donetes per a la seva filla, i Huck Finn i el llibre de Grubb sobre la patata. L’últim cop que hi vaig anar, volia un Shakespeare, però no l’hi vaig voler vendre. Em va semblar que encara no hi estava preparat.
Vaig començar a percebre bona part de l'idealisme de l'homenet en la seva feina. Era una mena de missioner ambulant, i també un predicador infatigable. Els ulls li centellejaven a mesura que s'anava entonant. 

-Déu meu! - va continuar. Quan vens un llibre a un home, no li vens només onze unces de paper, tinta i cola, sinó que li vens una vida nova. En un llibre hi ha amor i amistat, humor i vaixells que solquen el mar de nit; en un llibre de veritat, vull dir, s’hi pot trobar el cel i la terra. Mare de Déu! Si jo fos forner, carnisser o venedor d’escombres, en veure’m passar la gent correria a la porta delerosa de comprar la mercaderia. En canvi, la càrrega que jo els porto és la salvació perpètua (sí, senyora, la salvació per als seus esperits petits i atrofiats), i com els costa d’arribar-ho a entendre! És per això que val la pena: es tracta de fer una cosa que, des de Nazareth, a Maine, fins a Walla Walla, a Washington, no se li ha acudit a ningú més. És un camp d’acció nou, però pels ossos de Whitman que val la pena. Això és el que necessita aquest país: més llibres!"


La vetllada va acabar amb un sopar ben distès i molt ben acompanyada, ja entrada la nit, a la terrassa del Boira, en Bernat Puigtobella encara em feia aquesta entrevista, de premiat a premiada.
Des d'aquí vull donar les gràcies a vosaltres lectors, amics, clients per estar amatents a la llibreria. A l'Eudald, la Neus per la feina de premsa i a la Maria Carme. Vull felicitar a en Bernat pel seu premi i donar les gràcies a les coses fantàstiques i la gent que m'ha permès conèixer aquest ofici i una abraçada a les llibreteres lluitadores i estupendes, elles ja saben qui són.
Estic aclaparada.

Una abraçada,
Fe

dissabte, 28 juny de 2014

Cor mentider



Com diu Marc Cerdó a una entrevista a Núvol, el primer paràgraf de Cor mentider ja conté tota la novel·la:

"Catalineta ha sortit de la casa gairebé d'esquitllentes, com aquell qui es disposa a fer una malesa gran. Ha carregat el patinet de son germà, que acabava de rescatar de l'habitació dels mals endreços, a pes de braços i sense dir res a ningú. Aquest és l'únic botí de guerra que ha gosat emportar-se furtivament de ca seva."

L'altre dia em preguntaven si valia la pena la lectura de Cor mentider i vaig dir i tant, només per llegir l'estil d'en Marc Cerdó i com manega el llenguatge ja val la pena i si a sobre hi trobes una història senzilla, la d'en Damià que afronta una crisi personal, narrada de manera tan humana, propera i simpàtica, ja ho tenim tot perquè Cor mentider sigui un llibre ideal per llegir aquest estiu.

"Com de lesiva pot arribar a ser la convivència és un fenomen que m'admira més que cap altra cosa al món. L'estupidesa humana, per exemple, que és insondable. El funcionament dels ginys tecnològics, per exemple, que em resulta incomprensible. [...] Finalment ve que un dia o altre l'enemic interior t'envaeix l'espai vital i se t''instal·la a casa."

I tanmateix, no us deixeu enganyar per l'aparença fresca del blau turquesa que podria ser d'alguna platja de Mallorca, Cor mentider conté grans veritats sobre les relacions, la no-comunicació i el intentar ser fidel a un mateix. Cerdó ens regala un viatge per aquella Mallorca que existeix, la que els illencs sorruts no volen ensenyar als forasters que practiquen el Mallorca Triathlon, Drinking. Eating. Fucking.

Cor mentider és un bombonet que conté frases com: " A mi el que em salva és l'escriptura; l'escriptura em permet irritar els enemics i complaure els amics. A mi escriure m'agrada."

"Després dels tens estira-i-arronsa amb Elenita em vaig confirmar en la teoria que m'impulsava a escriure: jo escrivia per satisfer una necessitat distintiva; jo escrivia per localitzar l'epicentre de les meves pors; jo escrivia per produir una diferència; jo escrivia per esquivar el perill d'acabar a tocs i perxades amb tothom."

Aquesta és la història d'en Damià que intenta trobar-se durant una estada a Mallorca i la de na Catalineta, un personatge secundari, dibuixat a pinzellades però que hi dóna molt sentit a tot plegat. Un glop de realitat.

No us el perdeu!

Publicat per Club editor que amb aquest títol celebra el número 50 de la col·lecció, enhorabona!

dissabte, 21 juny de 2014

Premi Llibreter 2014


Dimecres vam celebrar el Premi Llibreter com cal, aquest any sí. Pensat i ideat com una festa per a tothom que estima els llibres, es va fer un acte obert a tothom (una mica més i morim de l'èxit!) i això em va permetre anar-hi molt ben acompanyada de clientes i amigues de l'Espolsada.



L'antiga fàbrica Damm va acollir l'acte, conduït per la gran Gemma Ruiz, amb pregó de la Care Santos (llegiu-lo aquí), amb cançons de Yes the Music! i la lectura dramatitzada de Sergi López d'algunes cartes del mític 84, Charing Cross Road. Va cloure l'acte el conseller Mascarell que emulant en Sergi López va llençar el discurs que duia preparat a terra (pobre l'assessor que li havia escrit) per explicar-nos la seva vinculació amb els llibres i les llibreries (discurs que no era nou) molt bonic i afectiu però jo, del Conseller de cultura, n'esperava propostes de govern de cara al suport a la xarxa de llibreries d'aquest país, però això són figues d'un altre paner.

Gemma Ruiz i Alex Pler, portaveu del jurat d'Altres literatures

El primer guardó lliurat va ser per l'Àlbum Il·lustrat (ignorat sistemàticament pels mitjans, a excepció d'honroses excepcions). Jon Klassen autor d'Aquest barret no és meu n'és el guanyador, va recollir el premi l'editor, Jesús Ortiz, de Milrazones (editorial de Santander) que no només publica en català sinó que publica contes agosarats i intel·liegents. Genial! Feu un clic,  veureu què en diu la Irene de l'Altell.

El segon guardó en la categoria Altres literatures va ser per  Ànima de Wadji Mouawad, editat per Destino en castellà i per edicions del Periscopi en català, amb una magnífica traducció de Anna Casassas. Vull felicitar l'Aniol Rafel, l'editor, per creure en un text tan potent i valent. Sí senyor, hi ha moltes maneres de ser patriota i regalar-nos la possibilitat de llegir un text com aquest en català n'és una i de molt important! Mouawad estava d'estrena i no va poder venir a recollir el premi. Ho van fer els seus traductors que van llegir un escrit d'agraïment en nom de l'autor:

 "En primer lloc, vull agrair a l’Anna Casassas Figueras i a en Pablo Martín Sánchez les seves traduccions d’Ànima. Aquest premi és també seu, perquè són les seves llengües i les seves paraules allò que el lector català rep en primer lloc quan obre el llibre. Aquest és el prodigi del traductor, que fa que un autor es torni estranger a ell mateix en oferir-li una nova llengua i una nova identitat. Esdevenir català gràcies a l’Anna i en Pablo és una immensa alegria. També voldria donar les gràcies a les Edicions del Periscopi i a l’editorial Destino per la seva confiança i el seu coratge, perquè se'n necessita molt per editar llibres, i encara més llibres estrangers. Pel que fa a mi, aquest premi m’emociona precisament per això, pel seu caràcter hospitalari, pel seu caràcter polític: quan Europa darrerament ha votat una tendència a la desconfiança, un premi, sigui el que sigui, atorgat a un estranger, no pot ser sinó una feliç manera de resistir a la brutalitat. Aquesta manera que tenen una llengua i una cultura d’acollir, fent-lo seu, un estranger és un gest meravellós que accepto amb el sentiment de participar, a la meva manera, en aquesta petita resistència a l’ombra. Dono les gràcies al jurat que ha concedit aquest premi a Ànima i m’enorgulleixo de tenir, gràcies al teatre i ara també gràcies a la literatura, una relació tan privilegiada amb el públic català. 
Moltíssimes gràcies, 
Wajdi Mouawad"


I per acabar, va ser el torn de la categoria en Llengua catalana per I demà, el paradís de l'Antoni Vives que va recollir el premi molt emocionat. M'imagino que ser el Regidor d'Urbanisme de l'ajuntament de Barcelona no li reporta tantes alegries com la literatura. Molt content també estava en Jordi Rourera, editor de La Magrana. Encara no hem llegit el llibre, però sí que ho han fet els companys de la llibreria l'Illa de Mollet.

També es va homenatjar els llibreters que celebren 35 anys d'ofici, Guillem Terribas, Enric Balanzó i en Pep Bernades. Llarga vida als bons llibreters.

Deixeu-me que faci un agraïment públic als organitzadors del Premi, als companys i membres del jurat, als assistents i als que us vau quedar fora, això és una de les coses que cal millorar l'any que ve.
Aquest any no em va caldre fer cops de bolso per arreplegar un canapè perquè no els vaig arribar ni a ensumar. El després del premi és un espai on llibreters, editors i gent amiga del llibre hauríem de poder dialogar amablement i no ser convidats a sortir per senyors vestits de Prosegur.

Aquest any hem fet un gran pas en la celebració del Premi, enhorabona a tots!

Podeu veure més fotos aquí.

dissabte, 14 juny de 2014

Vera


Quan acabes de llegir un llibre escrit l'any 1921 i no només t'ha entusiasmat sinó que el trobes brillant i intel·ligent és quan t'adones que hi ha títols destinats a ser clàssics, en les formes ens poden semblar antics però el contingut s'encarrega de dir-nos que són més vigents que mai.

Elizabeth von Arnim escriu amb una ironia tan fina sobre el matrimoni que intueixes que algun tret autobiogràfic hi ha d'haver. Aquí podeu llegir una petita biografia i entendreu de què parlo.

Vera és la història de la Lucy, una jove anglesa que està de vacances a Cornualla, acaba de perdre el pare i se sent molt trista. Un bon dia coneix el senyor Wemyss, que s'acaba de quedar vidu. Amb aquest joc de noia desvalguda i senyor vidu que li dobla l'edat acaben enamorant-se i ell li proposa matrimoni. La dona del senyor Wemyss, la Vera, ha mort en circumstàncies un pèl estranyes... Ningú aprova el matrimoni i encara menys la senyoreta Entwhistle, la tieta: "Que contenta que estava de no haver-se compromès mai; que contenta que estava d'haver rebutjat les propostes que havia rebut quan era jove. Feia poc que havia trobat un d'aquells pretendents en un òmnibus, i quina felicitat va sentir en veure'l per haver-lo rebutjat! La gent no es conserva bé, reflexionava la senyoreta Entwhistle. Si la Lucy rebutgés ara en Wemyss, que feliç seria quan el trobés d'aquí a deu anys en un òmnibus! Però aquestes reflexions, evidentment, eren típiques d'una vella conca cansada, i encara tenia prou energia per riure's d'ella mateixa."
Després de llegir aquest fragment entendreu que si m'he enamorat d'algun personatge ha sigut d'ella, la tieta, un personatge fantàstic que m'ha fet somriure constantment. Vera és sens dubte una novel·la psicològica i de personatges, pocs però molt ben treballats, des del servei que treballa a les cases, passant per la Lucy i la senyoreta Entwhistle, si hi ha un personatge que excel·leix en la seva creació, aquest és el vidu Wemyss. A poc a poc vas coneixent i descobrint com desplega el seu joc psicològic de maltractament, primer cap a la seva promesa i després esposa. Es mostra egoista, possessiu i despietat en vers els altres, només s'importa a si mateix. La dona és un objecte que cal anul·lar i sotmetre als seus capricis compulsius i obsessius, i la Lucy emmirallada per una imatge distorsionada del romanticisme es deixa fer.. Ell no s'adona que sovint fa el ridícul.

"Encara no feia ni cinc minuts que la Lizzie se n'havia anat, que havia passat de la infelicitat més desconcertada a trobar excuses per al comportament de l'Everard; deu minuts després ja justificava que ell hagués actuat com ho havia fet; quinze minuts després es donava la culpa de tot el que havia passat."

Aquest llibre es va haver de publicar de manera anònima en el seu moment, l'autora venia de dos matrimonis horribles i cinc fills, massa pinzellades autobiogràfiques per mostrar al món. I no obstant això, estem davant d'un llibre amb una gosadia i valentia que fan que avui, un segle més tard puguem parlar d'un clàssic contemporani que forma part de la magnífica col·lecció El cercle de Viena. Malgrat l'estremiment que puguem sentir en alguns passatges, m'agrada la dosi d'humor burlesc que gasta Elizabeth von Arnim, la tieta i els criats en són un gran exemple. No us el deixéssiu perdre, el llegireu intensament.

Traduït per Dolors Udina, una menció especial.
Publicat per Viena

dissabte, 7 juny de 2014

La piscina




La piscina és un àlbum il·lustrat sense paraules que suggereix que a la vida podem passar-hi de puntetes o podem viure-la intensament. La piscina és l'espai que serveix com a metàfora. O ens quedem a dalt o ens hi submergim...

Imatges netes, subtils, clares. Podem viure en blanc i negre o afegir-hi una gran paleta de colors. De nosaltres dependrà acompanyar als nens en aquesta lectura i animar-los a tirar-se en aquesta piscina que amaga alguna sorpresa, uns éssers fantàstics i màgics els esperen, potser seran capaços d'encomanar aquesta màgia als altres que s'amunteguen a la superfície. Un cant a la imaginació i al bon gust.


 

M'agraden les moltes lectures que es poden fer d'aquest àlbum. El primer cop que me'l vaig mirar em va recordar la sensació que tenim quan ens capbussem en un nou llibre i ens aïllem de la resta. Vivim coses màgiques que els altres no semblen veure. Si mirem bé al nostre voltant sempre trobem algú disposat a donar-nos la mà per començar el viatge.

Editat, fantàstic com sempre, per Barbara Fiore