dissabte, 6 de febrer de 2016

Cinc llibres infantils imprescindibles

Colors, Formes de John J Reiss, traduïts per Isabel Obiols


Blackie little books acaba de recuperar i traduir, per primera vegada al català, uns llibres de John J. Reiss amb què han crescut generacions des dels anys 70. Són llibres molt conceptuals, plens de colors i formes perquè els més petits de casa pugin aprendre'ls.

Blackie ens ofereix una edició molt acurada des de la tria i el gramatge del paper fins al disseny, un festival per als sentits i per als amants dels llibres. Ha fet una edició bilingüe: català-anglès o castellà-anglès perquè ni grans ni petits perdin pistonada amb l'anglès.

*Tenint en compte que recuperem uns llibres dels anys 70 potser hauria estat bé explicar alguna cosa de l'autor i posar-lo en context per la generació actual.


El carrer principal, Alice Melvin, traduït per Margarida Trias

Un d'aquells contes que va arribar just en plena campanya de Nadal, tot discret com aquell qui no vol la cosa i que en canvi, quan l'obres, és un gran llibre ple de matisos, de fulls desplegables i unes il·lustracions amb un aire naïf, plenes de detalls. I és que la protagonista, la Sally, té una llista de coses per comprar i amb aquest pretext fa una passejada pel carrer principal i les seves botigues.




Trobarà tot el que necessita? Haureu de recórrer el carrer Principal de la mà de la Sally per saber-ho i de pas fareu un exercici de restes amb els petits de casa alhora que descobrireu la importància del petit comerç en trama urbana. Matemàtiques il·lustrades! El text és rimat i repetitiu perquè estiguem ben atents a tot el que hi passa... tot es pot comprar? Potser tindrem alguna sorpresa. Edició fantàstica de Corimbo.



Inseparables, Mar Pavón, il·lustrat per Maria Girón


El tàndem format per Mar Pavón i Maria Girón ja ens va regalar una preciositat de llibre, Un lloc per a la Rula. Aquest cop torna amb una història protagonitzada per una sabata que apropa als nostres infants la realitat de créixer en una guerra.





Inesperables és la història d'un parell de sabates, una de trencada i l'altra en bon estat, que arriben a un abocador i cadascuna emprèn un camí diferent. Maria Girón il·lustra un text de Mar Pavón molt poètic però contundent que ens manté ben atrapats fins a sorprendre'ns. La guerra fa estralls i entre la població infantil encara més. El text s'encarrega de narrar-nos com una sabata pot arribar a ser important per algú que ha patit tant. Enhorabona de nou per aquest treball tan bell que remou les consciències i ens ajuda a parlar de temes complicats amb els nostres infants. Em confesso una gran admiradora de la il·lustració de la Maria Girón que la trobo d'una gran bellesa. M'agrada l'aclucada d'ullet que amaguen les guardes del llibre. Editat per Tramuntana.


El jardí curiós de Peter Brown, traduït per Mireia Albert

El jardí curiós no és una novetat, però és un d'aquells llibres de fons que sempre tenim a la llibreria perquè amaga una història que ens agrada molt. La natura és expansiva, quantes vegades no heu vist una flor en el lloc més inhòspit i insospitat o verdor que cobreix zones grises de formigó?



Peter Brown juga a fer-nos pensar què passaria si un nen intervingués i cooperés amb la natura. A l'oest de Manhattan hi ha una línia ferroviària en desús que amb el pas del temps ha esdevingut un jardí colgant. Consciència ecològica i foment del treball cooperatiu, què més podem demanar a un conte?


Crea criaturas, traduït per Elena Martí i Segarra

Per últim, us parlo d'un llibre creatiu que encomana passió pel dibuix i per acolorir. No és un quadern de pintar, nooooo! Tot de dibuixants il·lustres de la talla d'Alexis Deacon, Marta Altés, Benji Davies, Emily Gravett i un llarga etcètera ens fan de mestres de dibuix i de pintura. Sortiu a buscar-lo, agafeu llapis, colors, ceres, retoladors gaudiu d'una estona creativa amb els vostres fills, néts, nebots i compartiu les vostres obres a la xarxa amb l'etiqueta #cococriaturas. Editat per Coco Books

Marta Altés

dissabte, 30 de gener de 2016

Nit Ferrante



Entrar a la llibreria després d'un vespre especial fa que es faci un nus a l'estómac, poses la clau, obres la porta i encara respires l'essència del que va passar ahir, veus les cares de la gent que t'acompanyava, sents l'eco del ressò de les paraules dites i compartides però sobretot et vénen els ulls atents de la gent, la mirada... i només pots sentir satisfacció.

Els que ens dediquem al món de llibre vivim una mica al límit del no saber, no sabem si el llibre que editem agradarà, no sabem si la traducció estarà ben resolta, no sabem si arribarà bé a les llibreries, no sabem si el vendrem, si esclatarà el boca-orella, si es farà justícia... Als llibreters ens passa que quan llegim un llibre que ens entusiasma sortiríem a la plaça del poble i cridaríem als quatre vents que el llegiu si us plau, que el compreu* i voldríem encomanar les ganes a tothom.

*(sí, perquè si compreu llibres ajudeu a la supervivència d'una indústria fonamental però que viu en precari i fomenteu la continuïtat d'aquests establiments que s'anomenem llibreries)

Quan un divendres al vespre una llibreria de poble s'omple per sentir a parlar de literatura fa que et creguis que vius un somni del que no et vols despertar per això ara i aquí us dic GRÀCIES per respondre a la crida de la #NitFerrante. No sempre passa que tens una de les grans dames de l'edició, Silvia Querini, italiana apassionada del seu ofici i que encomana lecturina per allà on passa, a la llibreria, ahir la Silvia es va fer acompanyar d'una dama de la traducció Celia Filipetto.



Darrera un llibre hi ha molta feina que sovint no es coneix, la tria del paper, la correcció, la maquetació, la impressió, la traducció, la contractació d'un llibre, la distribució i la tria d'una coberta. Aquí Lumen s'hauria d'endur un premi. Ahir vam començar la vetllada parlant de l'homenatge que han volgut fer al fotògraf italià Ferdinando Scianna, l'únic italià que forma part de l'agència Magnum. Hi ha moltes fotos de núvies però aquesta és especial, aquesta núvia que es podria dir Lina, sap molt bé perquè s'ha casat. De les fotos vam passar a la lectura per part de Querini d'una carta adreçada als possibles lectors de Ferrante, una carta que és tota una declaració d'intencions:
"No es fácil poner en palabras lo que define una obra maestra, y más difícil aun cuando tenemos entre manos una saga que ocupa más de mil páginas y habla de unas vidas sin adornos, sin episodios épicos que destaquen, sin victorias y derrotas ciertas."





L'obra de Ferrante arrenca a l'actualitat quan Lenù, la que escriu la història, rep una trucada del fill de Lina per dir-li que la seva mare ha desaparegut. A partir d'aquí Lenù escriu la història d'aquestes dues dones i alhora va bastint la història d'Itàlia, la d'un barri pobre i obrer de Nàpols, la del feminisme dins de casa, la dels treballadors, la dels universitaris... tot univers local i alhora tan universal.


Querini apuntava que podria ser la història d'una sola dona, que la figura d'aquestes dues amigues podria encarnar la doble vida d'una dona, perquè de fet Lina i Lenù són diminutius d'Elena.
"La Lina es mou des de la intuïció genial, la intel·ligència salvatge i Lenù és la que executa, la que explica..."

Celia Filipetto és una dona menuda de mirada curiosa que quan parla omple l'auditori. Filipetto ha fet una gran tasca traducció que li ha merescut un premi. I no és en va que Filipetto hagi estat reconeguda perquè abans de traduir la saga de les dues amigues, va llegir tota l'obra anterior de Ferrante que es troba agrupada en un sol volum magistral, Crónicas del desamor, i va deixar-se embolcallar per l'atmosfera de l'autora o autor. Un dels misteris que precedeix la febre Ferrante és voler saber si qui escriu és un home o una dona, com diu la Silvia: "hay días de todo", però arribats a aquest punt no volem saber qui s'amaga sota aquest pseudònim. Em va agradar que la Celia confessés que sentia enveja de tots els lectors que encara no havien llegit Ferrante i que podien descobrir-la i gaudir-la com li havia passat a ella mentre la traduïa que més enllà de les pàgines marcades com a feina diària, es trobava de sobte enganxada en el text.



Tant la Silvia com la Celia coincideixen que el llibre té una estructura de best seller, en el sentit que és altament addictiu, té capítols curts que fan que no puguis deixar de llegir, però on rau la diferència és en les paraules i en les històries contingudes en les frases. El domini just de la paraula, del no abusar d'un registre que podria fer-ne un fulletó, de la violència de les relacions tant d'amistat com de parella, de la sexualitat femenina, de la maternitat, la falta de misericòrdia en l'escriptura fa que estiguem davant d'una obra que perdurarà en el temps, que resistirà en el temps. Darrer les paraules de Ferrante que es defineix com a una contadora d'històries hi ha molt bagatge lector dels clàssics contemporanis italians, aquí Querini va posar èmfasi en la importància de ser un gran lector abans de ser escriptor i va reivindicar les grans Ginzburg, Morante i a Pavese...

Jo mentre les sentia parlar d'aquelles dones napolitanes em venia al cap l'Antonietta d'Una gironata particolare i pensava que podria ser una de les protagonistes dels llibres de Ferrante perquè encarna molt bé una frase de la Silvia: "poner la vida cotidiana en valor".

Des d'aquí només puc dir-vos que si encara no heu entrat en l'univers Ferrante ja podeu córrer. I com insistia la Silvia, si ja l'heu llegida amb avidesa ara rellegiu-la!

Deixeu-me que faci un agraïment molt especial a tot l'equip d'attrezzo de la llibreria, grans lectores, millors persones, perfectament imperfectes i alhora tan imprescindibles a la meva vida i a la vida de la llibreria.
Gràcies a tothom que va voler compartir la vetllada amb nosaltres, gràcies a la Silvia, la Celia i en Jordi Moles, comercial, gran lector i taxista i la Sílvia Fornells que ahir no hi era però la vaig tenir molt present.

dissabte, 23 de gener de 2016

El dia que vaig aprendre a volar

Il·lustració de la coberta Stefanie Kremser


Una de les primeres presentacions que vaig fer a l'Espolsada va ser la de Postal de Copacabana, gràcies a l'amic Màrius Serra que me la va recomanar i després presentar... A partir d'aquella vetllada es van establir una sèrie de connexions literàries i màgiques entre la Maria Bohigas, en Màrius Serra, en Jordi Puntí, l'Stefanie Kremser i l'Espolsada, d'una manera o altra no han deixat de venir a la llibreria com autors, presentadors, editors... l'Steffi és qui no havia tornat, s'havia mantingut en un segon pla escrivint i dibuixant.

I ara ho fa amb el llibre El dia que vaig aprendre a volar i ho fa per la porta gran amb una novel·la preciosa, amb una veu molt potent i que ha vingut per quedar-se. Parlar de l'origen de l'autora és necessari per entendre l'imaginari d'El dia que vaig aprendre a volar, Kremser és filla de pare bolivià i mare alemanya, crescuda a Brasil i viatgera incansable, i malgrat no ser una novel·la autobiogràfica aquests trets multiculturals són ben presents a la seva obra.

Diria que és de les novel·les amb una arrancada més potent de les que recordo, des de la pàgina 1 la veu de la Luisa, la nena protagonista, et sedueix, t'atrapa i no et deixa fins al final. La primera part del llibre se centra en el naixement accidentat de la Luisa, que només néixer ja vola, l'Aza, la mare afrobrasilera d'origen alemany, s'esfuma de l'hospital i en Paul, un jove estudiant de biologia, es converteix en pare solter. En Fergus un jugador de rugbi que és a Munic per amor esdevé una figura cabdal a la vida de la petita Luisa i d'en Paul.
La Lulu, com li diuen, creix en un pis d'estudiants companys del seu pare, que d'un dia per l'altre es converteixen en una família poc convencional i així, la Lulu s'acostuma a la companyia de la Irene i les seves galetes de maria, a les il·lustracions d'en Max i als braços d'en Fergus. De tant en tant rep la visita dels avis paterns que la voldrien més a prop. No és més tard que pren consciència que ella va tenir una mare que la va abandonar.

La segona part del llibre se centra en els avantpassats de l'Aza que provenien d'un poblet d'Alemanya i que van acabar aterrant en mig de la selva de Brasil on van reproduir un poble bavarès davant l'astorament de la població nadiua. I aquest episodi històric enmig del relat és fa del tot necessari per entrar a la tercera part en què en Paul i la Luisa viatgen fins a Brasil per intentar trobar el rastre de l'Aza.

Entre dosis de realisme màgic, de llegendes sobre els que van marxar a Brasil i mai van tornar i la tradició oral ens trobem un text que explica la realitat de les migracions, de la interculturalitat, de la llibertat individual i de la importància de les arrels. Una història dura perquè es produeix un abandó però plena de llum gràcies a la veu narrativa de la Luisa, innocent i alhora incisiva que ho observa tot sense jutjar. És una novel·la de pocs personatges molt ben definits i traçats, amb quatre pinzellades ets capaç d'entendre'ls. M'agrada que la Steffi no ho tanqui tot i deixi llibertat al lector. La Lulu m'ha robat el cor però si hi ha un personatge que m'ha arribat a l'ànima és en Fergus, jugador de rugbi reconvertit en restaurador de mobles.
Tanco el llibre i penso en els protagonistes, voldria fer-los preguntes, voldria saber com està la Irene, voldria interrogar l'Aza i saber com està i per què... I a la Luisa i en Paul com els deu anar per Brasil, si és que s'hi han quedat... Diria que no hi haurà segona part i que ens haurem d'escriure mentalment la vida de tots ells.
Que bonic Steffi! M'ha encantat retrobar-te.

Traduït per Anna Punsoda
Editat per Edicions de 1984

dissabte, 16 de gener de 2016

Duna (Diari d'un estiu)



"M'ha mirat: "Què escoltes?". Jo no m'havia adonat que encara portava els auriculars posats! M'he tret el de la dreta i li he ofert: "Només el silenci". El Max ha agafat l'auricular i se l'ha posat: "m'encanta el silenci."

Una de les meves primeres lectures de l'any ha estat la d'aquest dietari d'estiu escrit per la Duna, una nena 12 anys a qui posen com a deures de vacances escriure un diari. D'entrada, a la Duna li fa una mandra terrible, fins i tot troba que escriure un dietari és una idea descabellada, ella que el curs següent ja anirà a l'institut... Però com que aquell estiu també és capgirat perquè la mare de la Duna ha marxat de vacances i l'ha deixada a ella i les seves germanes, la Lia literata i la Gal·la Galeta, amb l'avi Ignasi perquè necessita descansar i retrobar-se...
Un avi que està de molt mal humor i fa coses molt estranyes, que es tanca a les golfes on amaga un secret inconfessable i on plora, plora molt la mort de la seva dona, la Teresa, l'àvia de la Duna. És un estiu una mica boig perquè la Duna coneix en Max i sent aquelles papallones a l'estómac difícils de definir... la Duna té la primera regla i la mare qui sap on para! Ben pensat, potser escriure el diari no és tan mala idea...
La Duna hi explica què fa cada dia, la sorpresa que les germanes i les cosines preparen per l'avi, a veure si l'animen. Hi explica les trucades que rep de la mare, la quantitat de gomes d'esborrar que compra l'avi, però sobretot hi explica la seva amistat amb en Max, el primer petó, la força de l'amistat. El diari acaba sent un gran amic.

Muriel Villanueva ha escrit un dietari de les primeres vegades, aquell estiu que el comences en cos de nena i l'acabes com una adolescent, d'estimar sense por i amb molta intensitat. On descobreixes que fer-se gran vol dir entendre la tristesa dels adults i compartir-la. Villanueva aborda molts temes vitals però el de la transsexualitat està tractat de manera molt acurada i natural, però prou punyent perquè els adolescents que llegeixin el llibre puguin posar-se a la pell d'en Max i de la Duna.

L'edició del llibre, com sempre a Babulinka, és impecable i està il·lustrat per Ferran Orta de qui ben segur en sentirem a parlar. També el podeu trobar en castellà.

dissabte, 2 de gener de 2016

Balanç 2015



Tanquem el nostre vuitè any de llibreria on han passat coses fantàstiques i alguna de molt trista. I tanmateix, hem fet 11 clubs de lectura per adults; 11 clubs de lectura infantils; 11 clubs de lectura juvenils; els nostres joves s'han estrenat com a booktubers; ens han visitat autors, editors, traductors, il·lustradors; hem fet 5 tallers de contes amb els més petits; he visitat escoles, l'escola Camins ens ha visitat des de p-3 fins a 6è; hem presentat poesia, novel·la, hem descobert el contingut de 7 caixes i com va ser sobreviure al Musa Dagh; hem estat còmplices de molts regals, de moltes lectures; ens heu fet companyia, m'heu regalat un munt d'instants preciosos, hem sobreviscut a un altre Sant Jordi (amb el millor equip que es pot tenir); he fet cafès i dinars amb comercials d'aquells que ja són amics; he fet grans lectures; tinc molt mal d'esquena, molts neguits i angoixes; he teixit complicitats amb llibreters que no tenen preu; he conegut bibliotecàries estupendes i amb un peu al 2016, l'any del nostre 9è aniversari, vull donar-vos les gràcies per la paciència, la complicitat, la confiança, i dir-vos que ens espera un any amb propostes molt boniques, espero que seguiu el viatge amb nosaltres, perquè com diu Petra Hartlieb a mi Maravillosa librería: "A seguir porque no nos queda más remedio. Porque no hay nada que sepamos hacer mejor. Porque no hay nada que nos guste hacer más."

Una abraçada,

Fe

dissabte, 19 de desembre de 2015

Bones festes




Us desitjo unes bones festes mentre somio que entre tots construïm un món més just i solidari.
Feu comerç de proximitat un somriure us espera quan obriu la porta i regaleu cultura en totes les seves cares!
Voldria agrair-vos la confiança que heu dipositat amb nosaltres des que el febrer del 2007 vam aixecar la persiana, contra tot pronòstic encara som aquí encomanant passió per allò que tant ens agrada. 

dissabte, 12 de desembre de 2015

Tania Val de Lumbre

Nórdica Infantil - Blog de Nórdica Libros

M'adono que hi ha sensacions que no sé descriure-les, somnis d'infantesa que tots recordem haver tingut o viscut o potser només formen part de l'imaginari col·lectiu. Les tardes llargues d'hivern, els estius inacabables, les hores de lectura quan a fora espetegava un sol de justícia, jugar al carrer fins tard al vespre perquè a l'estiu tot estava permès... i potser ser nen vol dir això: no tenir noció del temps. Tot això us ho explico perquè he llegit un llibre infantil que m'ha transportat al passat com si hagués queixalat la magdalena de Proust.


Mentre llegia Tania Val de Lumbre sabia que era el llibre que m'hauria agradat tenir amb 10 anys, perquè m'he posat a la pell de la protagonista pèl roja, que diu el que pensa, que no és nyonya, que té un millor amic de 74 anys, que és intrèpida, valenta, esbojarrada, que surt de casa amb trineu, que es fa mal als genolls i que quan va amb bicicleta a damunt del casc hi duu un gavina que té com a mascota.

Tania Val de Lumbre és moltes coses, és un llibre infantil però sobretot és bona literatura. Me l'he llegit amb 40 anys i he gaudit tant com quan vaig llegir la Pippi o Madò cullereta. 


Els personatges de Tania Val de Lumbre no són plans, els passen coses i no totes de color de rosa. I ella, una nena de 9 anys a punt de fer-ne 10, experimenta la tristor quan en Gunnvald ha de ser ingressat a l'hospital, la ràbia quan no entén la gent gran i els seus comportaments perquè "la culpa no es nunca de los niños."
La Tania té una mare que treballa a Groenlàndia perquè es dedica a mirar el nivell del mar i un pare que fa les feines domèstiques i en té cura. És un llibre ple de petits detalls com el soroll del riu i el de la neu quan la trepitges però també conté grans dosis d'amistat i tenacitat. L'acció passa en aquesta vall que li dóna el cognom, on amb prou feines hi ha nens i que amb el lema "velocidad y autoestima" es baixa amb el trineu per la muntanya més inclinada.

Posaria la mà al foc que aquest serà dels llibres que els petits lectors d'avui s'enduran a casa seva quan s'independitzin i siguin els adults lectors del demà... I sinó obriu el llibre i quan veieu les guardes sabreu de què us parlo...

Nórdica libros s'estrena amb una col·lecció infantil i juvenil que està destinada a donar-nos grans alegries. El llibre d'edició impecable està il·lustrat amb delicadesa i encert per Zuzanna Celej.


Edita Nórdica
Traduït per Cristina Gómez-Baggethun



dissabte, 5 de desembre de 2015

Mi maravillosa librería



"Cada pocos años hay un libro que me hace contener un poco la respiración en las primeras veinte páginas. Me obligo a leer despacio, de manera que el lenguaje pueda entrar en mí poco a poco, a pesar de que estoy deseando pulírmelo de un tirón para saber rápidamente si va seguir en la misma línea, para saber si mantiene lo que promete. Y cuando esto sucede me convierto en misionera: quiero que las personas que son importantes para mí, y las demás también, lean inmediatamente ese libro. Inmediatamente."

Entre les cartes que em porta en Jordi, el meu carter, a vegades hi ha paquetets molt ben fets amb un segell editorial com a remitent, amb un somriure em diu: "avui tens regal!" Del setembre cap aquí n'he rebut una trentena amb una carta personalitzada o manuscrita dels editors, són detalls que agreixo, en què expliquen coses sobre el llibre i perquè creuen que hauria de llegir-lo. El llibre d'avui descansava tranquil·lament a la pila dels pendents. Alguna llibretera més àgil que jo, la Paula, va llegir el llibre perquè l'Eva Piquer va associar-la amb la protagonista de Mi maravillosa librería, i ho va escriure a l'Ara. La Paula va escriure un comentari al facebook amb un fragment del llibre que em va portar de cap a la història. Dos dies m'ha durat!
Feia molt temps que no reia tant amb un llibre i alhora me'n reia de mi i del meu ofici, riure és tant sa, però el que és sa de debò és saber que aquí a Les Franqueses del Vallès passen les mateixes coses que a una llibreria de Viena a Àustria.

Petra Hartlieb és una crítica literària i l'Oliver, el seu marit, treballa en una editorial, de vacances a Viena veuen una llibreria tancada que es ven, es miren, se somriuen i retornen a casa amb un somni. En un atac de bogeria fan una oferta per la llibreria i uns dies més tard reben un correu dient que la llibreria és seva! Tothom els diu que estan bojos, que no poden deixar dues feines amb dos sous estables per obrir una llibreria, que no guanyaran mai un cèntim... Uns mesos més tard, inauguren la llibreria mentre viuen a casa uns amics fins que poden permetre's condicionar la casa, amb una nena de dos anys i un fill adolescent que deixen a Alemanya.

Mi maravillosa librería és la història de moltes llibreries que coneixeu, a mi m'ha fet sentir acompanyada ara que estem en plena preparació de la campanya nadalenca... M'ha fet riure del meu mal d'esquena, del cansament que arrossego, de semblar una zombi al dinar del dia de Nadal, de voler anar a dormir després de menjar-me el raïm la nit de cap d'any, de treure una força sobrenatural el dia de reis, quan m'adormiria pels racons, per poder gaudir-lo amb família... M'ha fet somriure que els informàtics siguin particulars aquí i a Viena i m'ha consolat que les línies d'atenció telefònica funcionin igual de malament, que treguin el pitjor d'un mateix i et facin cridar.

"Estas veladas de diciembre son el único momento del año en que me alegro de que haya treinta y cinco programas de televisión en los que sólo se ven y escuchen tonterías. Estos programas, más unas copas de vino, garantizan medianamente que me pueda dormir sin tinnitus y sin estar pensando todo el tiempo en qué libro me he olvidado de encargar y para qué cliente."

Com la Petra, l'altre dia enfilada a l'escala mentre feia l'aparador de nadal pensava en les activitats de l'any vinent i de la sort que tinc de tenir fades padrines al meu costat, del somriure amb les amigues, que primer van ser clientes, després alguna cosa més i ara ja no podria viure sense elles. Perquè a la Petra un client ben vestit i amb guants de pell l'ajuda a treure la neu del tendal que ha oblidat tancar abans de sortir corrent cap a un sopar editorial igual que a mi m'ajuden amb altres coses. Perquè la Petra acumula caixes per tot arreu i llibres a terra com jo, que alguns clients em diuen que així es veu vida a la llibreria i que no pateixi. Perquè a la Petra li agafen atacs de riure després d'alguns comentaris sentits a la llibreria amb els seus col·laboradors... recordo un any abans de Sant Jordi amb dues clientes, ara grans amigues, amb la llibreria a porta tancada amb tot a punt per l'endemà fent una cerveseta l'entrada triomfal d'un senyor que ens va deixar sense paraules i que després amb llàgrimes als ulls no podíem parar de riure. Perquè a la Petra li porten magdalenes, pastissos (a mi tortells de reis, turrons de xocolata casolans i orxata) i un seguit de coses que no sé si passen en altres comerços. Perquè a la Petra li sap greu haver de cobrar els llibres als amics, perquè li fa el mateix mal quan algú pel primer que pregunta és pel descompte, perquè s'emociona de comptar amb aliats en l'àmbit escolar (no amb tots) segurament només amb els millors. Perquè la Petra veu créixer els nens com a persones i com a lectors, perquè hi ha nens tan agraïts, perquè es troba notes d'agraïment per sota la porta, en forma de correu electrònic o d'abraçada. Perquè com en el meu cas, el seu home és el senyor dels excels. Perquè la seva filla renega de la llibreria i de les hores robades, el meu només crida que se'n vagi Sant Jordi i de moment, encara, vol ser llibreter... Perquè els comercials que la visiten en un moment donat s'arremanguen per ajudar-la, com a mi, perquè tots volen vendre però n'hi ha que esdevenen còmplices. Perquè a la Petra l'emociona conèixer els autors, perquè la Petra no té Sant Jordi perquè sinó tot l'equip fantàstic que tinc al meu costat segur que serien el seu. Perquè a la llibreria de la Petra, com a l'Espolsada, passen coses màgiques quan la llibreria és plena com un ou i atents quatre clients alhora aquests escolten la recomanació que fas a un per saber si els va bé o fins i tot també li passa que les clientes fan de llibreteres i mentre les sents recomanar llibres com si fossis tu, per dins se't dibuixa un somriure.

"La librería está llena de gente desde las nueve de la mañana hasta la seis de la tarde, gente a quien no parece importarle que el local sea pequeño, que haya que hacer cola, que sólo tengamos una caja y que no exista ni el más mínimo anonimato. Todos se enteran de lo que compran cada uno, y no es raro que cuando le estamos contando un libro a algún cliente, los otros también lo estén oyendo y acaben comprándolo a su vez. Hay clientes que se ponen a hablar entre ellos, que se recomiendan mutuamente libros..."


Potser la gent percep que som un comerç sempre caminant a l'abisme i per això sempre està disposada a donar un cop de mà o potser perquè els regalem grans moments... és un misteri que diria que no vull resoldre. La Petra té la sort de tenir un equip treballant amb ella, és la diferència entre tenir una llibreria a Viena o a Les Franqueses del Vallès. El meu somni i desig és aquest, un mini equip.

Mi maravillosa librería és tot això, però també és una història de tenacitat, de pencar molt, d'estimar els llibres amb bogeria, és una manera de viure la vida.

"A seguir porque no nos queda más remedio. Porque no hay nada que sepamos hacer mejor. Porque no hay nada que nos guste hacer más."

Publicat per Perfiérica
Il·lustració de la coberta: Alejandra Manzano
Traduït per Manolo Laguillo

dissabte, 28 de novembre de 2015

Cinc llibres infantils imprescindibles

El gnom no dorm


El primer llibre del que voldria parlar-vos es va editar fa un parell d'any en català. Un text inèdit fins aleshores també a Suècia, país d'on era originària Astrid Lindgren, autora de la Pippi, il·lustrat per la sempre genial Kitty Crowther que capta l'essència del que Lindgren ens volia transmetre.
El gnom no dorm és un conte sobre el solstici d'hivern que té per protagonista un gnom que viu amagat en un raconet d'una granja i té cura dels animals quan tothom dorm. Amb un llenguatge molt poètic el gnom recorda amb forma de cançó als animals que: "Molts hiverns he vist passar, molts estius he vist arribar, aviat anireu al prat a pasturar."


Un conte preciós, ben editat des de les guardes fins al contingut que ens transmet una pau que s'encomana i sobretot un respecte pels animals i la natura. A casa ens agrada molt llegir-lo amb llum d'espelma i tapats amb una bona manta. Editat per Corimbo i traduït per Fina Marfà

Stína, la nena de gel




I ara que ens ha arribat el fred em ve molt de gust parlar-vos d'aquesta novetat, Stína, la nena de gel.
A la Stína no li agrada gens el fred, i a ple estiu va tapada fins a les celles per sortir al carrer, imagineu-vos quan arriba el gèlid hivern de terres nòrdiques... La Stína observa el món per una finestra i veu com la gent, malgrat el fred que ella sent, viu, surt, passeja, els nens juguen... un dia, una ràfega de vent li durà la mà estesa d'uns amics que faran sentir-li l'escalfor de l'amistat i li donaran la força per abrigar-se i gaudir del fred de l'exterior. Qui no ha necessitat mai la mà d'un amic per poder seguir?


El llibre l'han editat Babulinka en català i Nórdica en castellà, edicions impecables amb una recepta de xocolata desfeta per fer-nos passar el fred i un petit manual de com fer punt sense agulles per poder abrigar-nos com la Stínia. Traduït al català per Jordi Martín Lloret.

Ulls



El tercer llibre del que vull parlar-vos és una joia, Ulls, de Iwona Chmielewska. Un al·legat als ulls, a la mirada i als sentits que ens mantenen vius. No us en vull dir res més perquè m'agradaria que us emocionéssiu tant com jo quan el fullegeu... però sí que us avanço que el llibre té pàgines amb ulls encunyats que ens conviden a jugar o a mirar-hi a través. Editat per Tramuntana i traduït per Gisela Lara González
 


Babar


Blackie Books acaba de culminar una tasca d'anys i ens regala un volum que conté totes les històries de Babar amb un format impecable, traduït de nou del francès té pàgines fins ara inèdites en català. Us transcric un paràgraf de la carta de l'editora perquè veieu la feina que s'hi ha fet. Aplaudeixo la gent de Blackie Books per haver recuperat dignament la Pippi (ara ens cal en català!), Rodari i ara Jean de Brunhoff. A la llista dels desitjos demano la recuperació d'El clos dels esbarzers (si us plau, els nens d'avui es mereixen créixer en aquell bosc ple de ratolins que mengen móres).

"Ha sigut un procés de quasi tres anys. Ens hem basat en les edicions originals del llibre (i per això algunes pàgines són inèdites en català) i hem encarregat noves traduccions per a tots els contes. En l'aspecte gràfic, hem intentat cuidar al màxim cadascuna de les imatges, tractades per tal d'obtenir-ne la màxima nitidesa. També vam retocar el color de les il·lustracions per poder aconseguir la vivacitat i precisió dels volums originals. La recerca d'un paper semblant al dels originals francesos va ser minuciosa, i inclús vam aconseguir que la impremta utilitzés una tècnica de tramatge anomenada "estocàstica", quasi en desús des de fa deu anys, per aconseguir uns grisos més nets per als elefants del conte."
 Tota una declaració de principis, el llibre porta un pròleg de Maurice Sendak, o sigui que ja no teniu excusa per incorporar en Babar a les vostres vides i que una nova generació creixi amb aquest elefant. Editat per Blackie Books i traduït per Isabel Obiols.
*És de justícia mencionar que l'editorial Nandibú ha recuperat dos àlbums a mida gegant de les aventures d'en Babar.

Del bressol a la lluna



I acabo amb cinc llibres per als més petits que formen part de la col·lecció Del bressol a la lluna, adaptats al català per Miquel Desclot. El text d'Antonio Rubio i les il·lustracions d'Óscar Villán donen vida a unes llibres petits de cartró, pensats per llegir a la falda mentre bressolem i entonem les primeres melodies. Literatura de qualitat per als futurs lectors per vincular-nos i arribar a la lectura des de l'afecte. Editats per Kalandraka

dissabte, 21 de novembre de 2015

Un home enamorat



"Una vida és fàcil d'entendre, els elements que la determinen són molt pocs. En la meva n'hi havia dos. El meu pare i el fet que mai no havia pertangut enlloc."

Ja fa uns dies que he acabat la lectura d'Un home enamorat, l'he reposat, paït, pensat i m'ha agradat molt i amb el record encara més. Per què m'agrada tant Knausgård? Se'm fa difícil d'explicar i molt. Em passa sovint que els llibres que més m'agraden se'm resisteixen alhora de ressenyar-los i aquest n'és un exemple. Amb el llibre en mà i a la llibreria el defenso però de manera desordenada, visceral... potser m'agrada perquè Knausgård posa veu a molts dels meus pensaments... o potser perquè el trobo valent per dir en veu alta allò que molts pensem sobre temes delicats com la família, la criança dels fills, el voler un espai propi, el món de la parella... alhora que és capaç de dissertar sobre la creació literària. I potser és per això que em fascina perquè vincula de manera indivisible una cosa de l'altra.

"La meva idea que l'art era allà on cremaven les flames de la veritat i la bellesa, l´últim lloc que quedava on la vida podia mostrar la seva cara més autèntica, era una bogeria."

L'autor necessita 700 pàgines per explicar-nos com li canvia la vida amb l'arribada de les seves dues primeres filles. En aquest segon volum del sextet, La meva lluita, l'autor fa una llarga reflexió sobre la paternitat i com això ens marca la manera d'anar pel món, potser condicionat per la relació amb el seu pare, absent bona part de la seva vida. Diria que empatitzo amb l'autor, i en aquest llibre en especial, perquè adopta una condició molt femenina de la paternitat que el porta a reclamar una cambra pròpia, demanda feminista llargament reivindicada per Virgina Woolf, davant l'astorament familiar.
M'agrada Knausgård perquè és honest davant el que escriu, les petites coses de cada dia. Em recorda a la Munro o a Anne Tyler amb aquest anar teixint però el que sorprèn és aquest narrador en primera persona que no respecta cap ordre cronològic i que de cop posa el focus en petits detalls i anècdotes per continuar narrant-nos la quotidianitat. Destaca com es despulla, mostra els neguits, les angoixes, les pors i les alegries menudes del dia a dia. I sorprèn per desmuntar la societat sueca, on viu, tan idealitzada des de terres mediterrànies. Hi ha molta vida a les novel·les de Knausgård! Confesso que les llibreries hi són tan presents que potser és per això que me'n declaro una fan entusiasta.

"Si vèiem una bona pel·lícula ens movia per dins i posava coses en marxa, perquè les coses són així, el món és sempre el mateix però el que canvia és la nostra manera de mirar-lo. La vida quotidiana, que ens podia aixafar com un peu trepitjant un cap, també ens podia deixar extasiats. Tot depenia de l'ull que mirava."

Traduïda al català per Anna Llisterri
Editada per l'Altra editorial/Anagrama

dissabte, 14 de novembre de 2015

El nedador del mar secret


Sabeu quan esteu nedant al mar i us empasseu un glop d'aigua salada sense voler-ho i de cop tot l'estómac se us remou? Aquesta és la sensació que he tingut al llegir El nedador del mar secret, una història breu, intensa, preciosa, poètica i dura com la mort.

Amb una vuitantena de pàgines Kotzwinkle és capaç d'explicar un part, dibuixar el binomi vida i mort amb una senzillesa, emotivitat i contundència que fa que et quedis atrapat a la remor de les onades...

La Diane trenca aigües i en Laski la porta cap a l'hospital, és de nit, fa fred tot està nevat i amb compte arriben a l'hospital. Quan en surtin ja no seran els mateixos, la pèrdua els acompanyarà per sempre, saber gestionar-la és tan important com la vida perquè sinó corres el risc de viure-hi encallat per sempre.

"Va sentir la Diane a prop seu en aquell silenci estrany i fondo i, aferrades en aquella quietud, habitant-la, va veure com la vida i la mort es fonien en un mar encalmat i resplendent que no tenia fi."

Kotzwinkle va escriure aquest llibre un vespre després d'enterrar el seu fill, d'una glopada va expulsar el dolor immens que el corsecava i ho va fer de manera magistral, allunyant-se dels sentimentalismes i en canvi a tot el llibre hi ha una pena pregona i una nostàlgia del que mai no serà i tanmateix, la vida segueix.

L'editorial Navona ens regala ara l'oportunitat de llegir-lo en català amb una traducció de Yannick Garcia impecable. És per llibres com aquest que la literatura té sentit.

Edita Navona
Traduït per Yannick Garcia

dissabte, 7 de novembre de 2015

Pòquer de dones, segona part.


Potser de les coses més difícils del meu ofici és mirar de convèncer la gent. Quan he llegit un llibre que m'agrada, obriria la finestra i cridaria als quatre vents que tothom l'hauria de llegir, quan faig algun acte a la llibreria del que n'estic convençuda, que sé del cert que valdrà la pena, que serà bonic, íntim, que marxaràs a casa satisfet i amb la sensació que has viscut i has après alguna cosa nova voldria aturar el temps i fer-ho saber a tothom. Quan a les llibreries decidim programar alguna activitat sempre patim, i molt, per l'audiència, per si has sabut transmetre la passió que sents a través de les xarxes, dels correus i perquè saps que et falta mirar els ulls de la gent per dir-los: fes-me confiança aquest divendres.



Quan la Maria em va proposar de fer aquest pòquer de dames sabia que valdria la pena, després d'haver-hi participat puc afirmar que va ser un bàlsam literari. D'una banda descobrir la Blanca Llum, una veu jove, contundent que ha tingut cura de l'edició d'Un film de la Víctor Català, sentir parlar algú jove i amb tan talent i defensar amb urpes la Víctor i la seva novel·la són coses que passen un divendres al vespre. De l'altra, tornar a trobar la Marina, just arribada dels Estats Units on ha fet estada en una casa per escriptors, sentir-la parlar del que hi ha viscut, dels esmorzars, de l'espai, del temps per escriure... i alhora parlar de les protagonistes dels llibres amb aquella frescor i naturalitat també passa els divendres. I tenir la Maria Bohigas, editora, parlant dels seus estimats fracassos, llibres bons, que triomfen arreu però que a casa nostra els costa trobar el camí o celebrar que un llibre com Un film, considerat la mare dels fracassos, hagi trigat 100 anys a tenir el reconeixement que es mereix també són coses que fem un divendres al vespre. Com deia la Maria la literatura i els llibres et permeten un diàleg íntim que t'interpel·la.



Els quatre llibres d'ahir al vespre són la nit i el dia entre ells i alhora els pots posar de costat i no grinyolen, formen part d'un catàleg molt ben estructurat que conversa entre si i que té un fil invisible, el de la coherència.
Durant la vetllada vam sentir frases com que les novel·les íntimes, les d'ahir, transiten per la situacions climatològiques internes de l'ésser i és tan cert que amb aquesta definició ahir vaig saber perquè m'agraden tant. Perquè els bons escriptors et porten i t'acompanyen per un univers d'emocions que no es poden controlar així com les tres dames que vaig tenir el privilegi de sentir i tenir assegudes (al sofà que ens van deixar els veïns). No em cansaré de dir que tinc molta sort de fer el que m'agrada, de poder compartir una de les meves passions amb vosaltres i de dir que ahir, per una estona, vam reproduir el sofà mític de l'enyorat programa L'hora del lector amb unes protagonistes de luxe.



Quan pugueu no deixeu de llegir Li, Tsili, Cap a Sibèria, Un film... Els homes i ocells de la Blanca Llum, la nova novel·la que està escrivint la Marina i els llibres que vindran del Club editor. Que tingueu un bon dissabte, de mentre jo feinejo a la llibreria amb els ecos de totes aquestes veus.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Pòquer de dones



Divendres dia 6 hem muntat un pòquer de dones a la llibreria amb la Maria Bohigas, editora, la Marina Espasa, escriptora, la Blanca Llum Vidal, poeta, i servidora, la llibretera.

El motiu no és cap altre que donar vida al fons magnífic del Club editor, la Maria ha fet una sèrie de menús a partir del catàleg i nosaltres hem triat per l'Espolsada el de Dones adaptat a la llibreria, la Munro i la Stefanie Kremser ja han estat protagonistes d'altres vetllades.

Serà un diàleg a partir de les protagonistes creades per Aharon Appelfeld a Tsili, Nikos Kavadias a Li i altres relats, Per Petterson a Cap a Sibèria i el protagonista masculí d'Un film (3000 metres) creat per Caterina Albert.

De mentre i per anar fent boca us deixo amb un poema en prosa d'una de les nostres convidades, Blanca Llum Vidal, que pertany al seu llibre Homes i ocells, un d'aquells llibres que té un magnetisme molt especial que sé que enamorarà a més d'un i sobretot a elles que són imprescindibles per l'esdevenir de la llibreria.


DESARREL

Construir-me una paret que no separi. Posar-la entre la pena acostumada i aquest aguait que ve del cor. Aixecar-la entre qui pugui i mai no creure-hi. Somiar-la. Construir-me una paret com de castell de vent captaire i ficar-li a cada pas molta finestra. Que s'esbatanin. Que l'aire corri. Que alguna es tanqui. Que torni a obrir-se. Que hi hagi ocells. Que n'aprenguin, les cortines. Que volin alt. Que alguns serrells facin de dits ganxant l'amplada. Que volin baix. Que els vidres riguin. Que vinguin pans i alguna pedra i construir-la, una paret, en un lloc tou, que es mogui molt, que no s'encalli i que no arreli.  Blanca Llum Vidal

Us esperem divendres a 2/4 de 8, visca els bons llibres!

dissabte, 24 d’octubre de 2015

Cinc llibres infantils imprescindibles


Tal com vaig escriure al mes de setembre, mantinc la intenció i les ganes de parlar de literatura infantil per fer-vos entrar aquell cuquet a la panxa de quan un llibre t'enamora. Aquest mes he fet una tria de cinc llibres relacionats d'una manera o altra amb la tardor .


La primera joia es diu El paraguas es de Liu Jae Soo i Do Sheen Il i representa el que per a mi és un bon llibre infantil. Desperta la curiositat, activa la mirada, és preciós, plàstic i porta un cd de música de piano per acompanyar cada pàgina. És una història d'un paraigua en un dia de pluja que es troba amb uns quants paraigües de colors vius i així transformen la grisor de la ciutat en un dia plujós. No us el perdeu, l'ha publicat una editorial que acaba de néixer i que es diu Pastel de Luna.




Oso quiere contar una historia, de Philip C. Stead i il·lustrat per Erin E. Stead ensenya als més petits què és una hibernació i dóna veu a un ós adormit que intenta a explicar als amics del bosc una història que no recorda massa bé perquè la son el pot. Mentre va parlant, ajuda els altres animals a prepar-se per passar l'hivern fins que torna la primavera i amb ella les ganes de despertar-se. Il·lustrat amb unes aquarel·les delicades que parlen per si soles. Editat per Océano travesía.






Fotos de la Rocio Bonilla

De quin color és un petó? de l'autora i il·lustradora Rocio Bonilla que dóna vida a la Minimoni una nena a qui li encanta pintar marietes, cels, plàtans però no ha pintat mai un petó, però de quin color deu ser un petó?

Un conte ideal per emocionar-nos amb família i que ens incita a agafar llapis i colors per descobrir de quin color són els petons o potser ens incita a fer-nos-en molts! (Ara que els dies s'escurcen és una bona oportunitat per fer-nos petons i dibuixar plegats). Editat per Ànimallibres



Sóc un conill d'Ole Risom i il·lustrat pel mestre Richard Scarry. En Nicolau és un conill que observa com es transforma el seu entorn amb el pas de les estacions. Aviso que quan l'hàgiu fullejat voldreu tenir emmarcades a casa totes i cadascuna de les il·lustracions que acompanyen el text poètic. El llibre el trobem en edició bilingüe català-anglès o castella-anglès. Preciós! Editat per Lata de Sal



Torna el tàndem Salomó-Martí amb un llibre més de la col·lecció de buscar i trobar. Aquest cop s'han superat, en Pol i l'Estel viatgen en el temps i les diferències amagades entre les pàgines són objectes anacrònics de l'època. Un llibre per les tardes de dissabte, tant si tens 8 anys com si en tens 99! No podreu aixecar el cap de llibre perquè les il·lustracions són plenes de detalls i d'aclucades d'ull aquest cop al món del cinema i a la literatura. Editat per Cruïlla. No us el deixeu perdre!


Foto d'en Xavier Salomó





dissabte, 17 d’octubre de 2015

La filla estrangera




"No seré més per a vosaltres. Des d'ara seré per a mi. Per a mi o per qui vulgui, però ja no per cap dels que em voleu esbiaixada, escapçada." 


La filla estrangera narra la vida d'una noia nascuda al Marroc i que creix en una ciutat interior de comarques. La protagonista, una estudiant brillant, acaba l'institut i ha de decidir si va a la universitat o accepta un matrimoni pactat que li proposa la mare. Amb aquest argument que alguns titllen de ja sentit, com si en la literatura els grans temes no s'haguessin explicat del dret i del revés, és precisament on la Najat ha fet un pas més en la seva escriptura i ha construït una novel·la esplèndida, amb alguns alts i baixos de ritme, però que innova perquè com a lectors ens planteja nous reptes.
Cansada que li preguntin per si és autobiogràfica, i què si ho és!, Najat ha de vèncer el prejudici paternalista de la nena marroquina que mira quin català que no només parla sinó que escriu i ho fa per la porta gran, perquè El Hachmi amb aquest llibre es consolida com una veu que ens sacseja, perquè porta la protagonista en forma de monòleg anònim a qüestionar no només el seu entorn sinó a si mateixa, la seva identitat, el ser d'algun lloc, i prova de trencar aquell fil tan sensible amb la mare, però que cal saber tallar per esdevenir una persona autònoma.

"El neguit que tinc des que he sabut que començava avui és el del perill que em suposarà tornar a estar en contacte amb coses escrites, amb paraules que em puguin provocar algun plaer i tornar-me al lloc on era, a l'intent de fugida perquè no sigui capaç d'afrontar les temptacions de buscar una vida diferent."

Si amb la Jenn Díaz vam ser testimonis a la llibreria d'un debat enriquidor sobre el bilingüisme, amb la Najat i la Filla estrangera som espectadors d'un debat que no gira entorn a la llengua, només, sinó a les formes de la societat d'origen, la de la mare, i la societat d'acollida on ella creix, vol ser i vol forjar la seva identitat i llibertat.
Un pas més en la construcció d'una cultura que es vertebra en aquestes veus que es miren el món des d'un altre punt de vista però que no fan sinó enriquir el nostre bagatge.
En faré relectura segur perquè és d'aquells llibres que t'interpel·la i fa qüestionar-te.

Editat per Edicions 62/Destino