dissabte, 22 novembre de 2014

Mujercitas



 "Hay que elegir entre no hacer nada o pelear por ser libre. Y las mujeres más. Eso fue lo que me enseñó Mujercitas." Rosa Maria Calaf.

Són dies atrafegats a la llibreria perquè preparem la campanya de Nadal i ens passem el dia obrint caixes, entrant llibres, fent-los lloc, col·locant-los a les taules de novetats... entre tot el tràfec d'albarans, caixes, factures surt alguna nota de color, d'aquells llibres que t'inspiren i que vols a casa. Dies enrere em va passar amb Mujercitas, sí, sí, ho heu llegit bé, el clàssic de tota la vida que ja heu llegit o heu vist adaptat al cinema. Lumen acaba de fer una edició preciosa amb pròleg d'Elena Medel i il·lustrat per la Riikka Sormunen.

Foto de l'editorial
Me'l vaig endur cap a casa i només obrir-lo vaig fer un viatge fins a un paisatge que m'era molt familiar, el menjador dels March, la família que té el pare al front, Guerra Civil als Estats Units, mentre la mare es fa càrrec de quatre noies joves, cadascuna ben peculiar: la Jo, la Beth, l'Amy i la Meg. Ben aviat aquestes quatre noietes fan que et sentis part del clan, quatre esperits rebels que van suposar un xoc en el cànon femení de l'època. Louisa May Alcott encarna en el paper de la Jo, el seu alter ego, ja que ella també va créixer amb tres germanes més en un espai familiar d'educació lliure fonamentada en l'experimentació de l'alumne, el seu pare era mestre.

Foto de l'editorial
No cal que parlem de l'argument perquè és ben conegut per tothom, però sí cal que remarcar la relectura en ple segle XXI continua sent d'una vigència que fa pensar, cal contextualitzar l'obra en l'època en què va ser escrita, és clar! Però llavors era moderna i és per això que s'ha tornat un clàssic, aquelles noies no tenien mòbils ni tablets però sí que tenien els mateixos anhels de vida que les dones d'avui. Només publicar-se ja va vendre 2000 exemplars i els que deu haver venut des de la seva aparició. És d'agrair aquesta edició de Lumen, curosament traduïda i il·lustrada, i sense censurar! Podem llegir-la una mica més mordaç del que fins ara ens l'havien venuda. Un regal ideal per a totes aquelles donetes que entren al difícil món dels adults i totes aquelles dones que enyoren aquelles tardes d'estiu de no fer res, o els hiverns a casa llegint sota l'escalfor.
He de reconèixer que la Jo m'ha tornat a robar el cor, ella i els seus llibres i és que jo també sóc una mica Jo.

Publicada per Lumen
Traduïda per Gloria Méndez

dissabte, 15 novembre de 2014

Cuadernos rusos, la guerra olvidada del Cáucaso





L'editorial Salamandra ens ha donat tres notícies literàries
fantàstiques, una la traducció dels seus llibres en català, gràcies! La incorporació d'un segell de novel·la negra i la de Salamandra Graphic dedicada a les novel·les gràfiques. Dels títols publicats  a Graphic, feia dies que em cridava l'atenció Cuadernos rusos de l'autor italià, d'origen rus, Igort.
En aquest país de tant poca tradició de còmic, sempre s'associa la paraula a llibres infantils o lúdics, però encara costa creure que hi ha un públic adult que a la resta d'Europa consumeix còmic de manera habitual i que llegeix novel·les gràfiques amb assiduïtat. A Brussel·les per exemple, hi ha una xarxa de llibreries especialitzades espectacular i per tant molta tradició. Llegir novel·la gràfica, també és llegir, de manera bifocal diria jo, el text d'una banda i de l'altra la il·lustració que n'és l'ànima. Cuadernos rusos és un llibre imprescindible, art reivindicatiu de bellesa colpidora per la qualitat de les il·lustracions, però demolidora pel que ens explica. Des que l'he acabat tinc un nus a l'estómac que no em deixa respirar. Llegir ens fa lliures perquè ens obra la ment i aquí en tenim una mostra...
Igort fa un viatge per conèixer els racons per on es movia Anna Politkòvskaia, la periodista russa que investigava el maltractament sistemàtic per part del govern rus a la població txetxena i que va ser assassinada a l'ascensor de casa seva només per voler explicar la veritat. L'opacitat i la violència són marca de la casa, m'he esgarrifat de saber que els soldats russos enviats a Txetxènia pateixen una síndrome, txetxena, no poden controlar la violència, la duen inoculada i no poden parar d'exercir-la, buf!
Igort ens mostra una realitat, però no la jutja, ens la mostra com feia Politkòvskaia perquè nosaltres traiem les conclusions i ens posem a la pell dels altres, fins i tot dels botxins.



La narració s'estructura en quaderns, talment quaderns de notes, que Igort escriu, dibuixa, esbossa...espais coneguts per l'Anna.
Silenci, entremig de la violència també hi ha lloc per a la bellesa de Sibèria, i malgrat tot aquesta va amagar els gulags. Els camps de treball forçats on Stalin enviava tots aquells que no pensaven com ell. Igort parla amb els avis supervivents que expliquen l'atrocitat que encara avui persisteix ara amb els txetxens...



Un treball de camp excel·lent, recollit en aquests quaderns que fan un repàs a la Rússia del segle XX amb notes, com devia fer l'Anna, i amb dibuixos i pinzellades de la mà d'aquest artista. Un llibre sorprenent i necessari.

Traduït per Regina López Muñoz
Editat per Salamandra

dissabte, 8 novembre de 2014

Quin caos d'habitació!




Som davant d'un àlbum il·lustrat marca de la casa, és a dir, Xavier Salomó. Un llibre especial, divertit i juganer que amaga dues lectures. Un conte emocionant per als nens i emotiu per als adults.

Som dilluns al matí, el pare d'en Pau entra a l'habitació i li diu bon dia, li demana que endreci els mitjons vermells al calaix, però, on són els mitjons? El dimarts el pare d'en Pau torna a entrar a l'habitació que està una mica més desordenada, li demana que s'espavili i que agafi el llibre de mates, la raqueta de tenis i el jersei blau... i així successivament fins arribar al diumenge.


Jo que sóc mare m'he sentit molt identificada amb aquest llibre, les repeticions matutines i les presses són part del meu dia a dia, malgrat provo de mil maneres d'evitar-les. Cada dia em faig el propòsit de no repetir la paraula espavila't ni el tenim pressa, però no me'n surto i tanmateix la solució és ben fàcil i en Xavier ens la proposa, l'afecte, l'estima i l'empatia amb els més menuts sovint ens donen la resposta.


Un llibre preciós i juganer, en Xavier ens proposa un joc de buscar objectes amagats en aquest caos d'habitació que farà les delícies dels més petits alhora que emocionarà als adults que els acompanyin en la lectura. Intel·ligent, subtil i delicat amb unes il·lustracions detallades i reals que et transporten a l'univers de les habitacions infantils. Genial!


En Xavier Salomó és un il·lustrador que no para de créixer i que en mica en mica ens va regalant grans llibres, sovint en tàndem amb la Meritxell Martí, i ara sol, com autor i il·lustrador. Els seus llibres primer es publiquen a França i després aquí, la qual cosa em fa molt feliç pel reconeixement, que es mereix, però de l'altra diu que a casa nostra encara estem a anys llum del país de dalt. En mica en mica tot arriba, i sabeu els nens són nens i com a tal es mereixen llibres de qualitat, amb dibuixos preciosos i bons textos. Aquests nens d'avui són els adults de demà que si creixen amb llibres com aquest segur que, si més no, seran una mica més feliços.

Recomanat de 5 a 99 anys

Publicat per Cruïlla

divendres, 31 octubre de 2014

Las tres bodas de Manolita


Fins fa tres dies gairebé ningú havia sentit a parlar de memòria històrica ni de restauració del nom de les víctimes, vivim en una democràcia tan agafada per pinces que hi ha coses que ens fa una por terrible i més si vivim en un estat on sembla que una única veritat impera, la dels guanyadors de la Guerra Civil; els vençuts no només van ser afusellats, humilitats i vexats sinó que encara ara s'han de sentir dir algunes coses que em fan una vergonya immensa. Una de les veus que trenca una llança al seu favor és la d'Almudena Grandes que des de la seva implicació política i de justícia ho fa a través de la paraula, la seva millor arma. No parlaria de tot això si no fos que el resultat és impecable que aquest homenatge literari que Almudena Grandes vol fer als Espisodios Nacionales de Benito Pérez Galdós està essent un reconeixement merescudíssim a les víctimes, però també una literatura que, a partir d'uns fets històrics reals, recrea la vida d'aquella gent que va existir i va viure, en aquest cas, en el Madrid de la postguerra.

Las tres bodas de Manolita ens explica la vida de Manolita una jove coneguda amb el sobrenom de la señorita conmigo no contéis. Viu en una família amb molta implicació política, el pare i la seva parella són a la presó i el germà amagat a les bambolines d'un tablao flamenc, ella mira cap a un altre costat, no es vol mullar, ella es vol casar per amor i ser una noia feliç amb fills. I tanmateix, la postguerra li prepara un altre futur...

"En los buenos tiempos, las jovencitas se casan por amor. En los malos, muchas lo hacen por interés. Yo me casé con un preso en los peores, por dos multicopistas que nadie sabía poner en marcha. Tenía dieciocho años, y hasta que a mi hermano se le ocurrió complicarme la vida, ni si quiera sabía que existieran máquinas con ese nombre."

Manolita de cop i volta és la cap de família, amb germans petits a qui cal alimentar i fer créixer. Els seus somnis ben aviat es converteixen en un malson de buscar menjar i deixar la pell fent tota mena de feines perquè no els falti de res mentre el pare sigui a la presó i el germà gran visqui amagat. De ser la señorita conmigo no contéis es converteix en el puntal de la família, que passa informació secreta mentre sobreviu en un ambient molt hostil, que la porta a prendre decisions, amb la millor de les intencions, com enviar les seves germanes petites a una escola de monges de Bilbao on la caritat cristiana es queda a la porta de l'entrada.

"Se levantaban por la mañana con el hambre de la noche anterior clavada en el estómago y lavaban, tendían, planchaban como máquinas tontas y eficaces, hasta que llegaba el momento de acostarse para que el cansancio fulminara al hambre que habían acumulado durante toda la jornada. Así, un día, tras otro, una semana tras otra, un mes tras otro, hasta que Raimunda empezó a aprobarlas, asintiendo con la cabeza mientras las veía desfilar del dormitorio a la capilla, de la capilla al comedor, del comedor al pasillo. La monotonía de su vida era un factor esencial de su fracaso, aquel proceso que las fue degradando implacablemente, siempre poco a poco, hasta convertirlas en las peores enemigas de sí mismas."

Mireu i escolteu:

El testimonio de Isabel Perales - Las tres bodas de Manolita - Almudena Grandes from Tusquets Editores on Vimeo.


Grandes ha fet una novel·la coral que pivota entorn de la Manolita però que té uns secundaris tan ben trobats i tan vius que permeten agafar el relleu de la protagonista quan aquesta necessita passar desapercebuda. Grandes és molt hàbil amb la creació de personatges, desconec el seu procés creatiu, però no ha de ser fàcil fer que totes les peces del trencaclosques vagin encaixant en mica en mica, durant el procés explica que va conèixer gent que li explicava històries del Madrid de l'època que després ella adapta i transporta al terreny de la ficció i així ens traslladem a l'obrador d'una pastisseria (en època d'escassetat d'aliments se les inventaven totes), en un tablao flamenc, en un pis regentat per un gai adinerat que acull tota mena de gent que no troba el seu lloc al món, però també a la resistència política, amb les màquines d'imprimir fulletons de propaganda i amb la burocràcia i els buròcrates que es deixen vèncer amb suborns i favors sexuals, també els delators que només per l'afany de protagonisme són capaços de l'impossible.

Estic esperant amb candeletes la quarta entrega, perquè frueixo, m'enfado, em revolto i em reafirmo, però també perquè quan acabo els seus llibres trobo a faltar els protagonistes durant tants dies... Encara penso què deu fer la Manolita, com li deu anar la vida...
Que la literatura ens faci a tots més lliures, gràcies Almudena!

Publicat per Tusquets editores

dissabte, 25 octubre de 2014

Paraules a mitges

Fa una bona estona que estic asseguda al davant de l'ordinador amb la pantalla en blanc, el llibre de la Blanca al costat, música de fons i rosegant una mica de xocolata... Escric i esborro... i penso com coi puc parlar d'aquesta novel·la sense desvetllar res de la trama perquè el lector pugui gaudir de cada gir i sorpresa que la Blanca ens té preparats.
Confesso que m'ho he passat bomba llegint el llibre de la Blanca, no he deixat de girar pàgines, però mentre la llegia també me la imaginava amb cara de múrria escrivint i passant-s'ho d'allò més bé! M'agrada la prosa de la Blanca perquè flueix, és àgil, treballada i per la riquesa de llenguatge que gasta, però també pel sentit de l'humor, una mica negre, i la seva capacitat de recrear espais i moments.

Som al llit de mort del pare d'una família, la de la Nina, l'Albert i l'Annabel, quan el pare els confessa que el 23F va matar a un home... Cap d'ells creu que el tros de pa del seu pare fos capaç de matar ningú i allà entre el plor i el dol cadascú explica la seva pròpia història i confessa en veu baixa què feia aquell 23F. Una història que passa a cavall de Barcelona i algun poble de la Plana de Vic, als anys 80. L'Annabel estudia per mestra a Barcelona i treballa al saló de te de Can Mauri per treure's un sou; l'Albert fa de mecànic a Ripoll i la Nina està en un convent de monges. Paraules a mitges com diu el títol és una novel·la on els silencis són tant o més importants que allò que s'hi diu. No deixa de ser un tema recurrent en la literatura el de la família i els secrets, com ens venem a l'exterior com a clan familiar, el que mostrem i alhora el que ens amaguem. És evident que els secrets hi són però que compartits amb algú sempre són més digeribles. Dividida en quatre parts, una per cada fill i l'altre la del mosso de la casa de pagès que hi aporta un punt de vista molt interessant, absent, com si no hi fos... M'ha agradat com la Blanca juga amb els salts en el temps i com del llit de mort del pare en surten històries que neixen i permeten renéixer els personatges.

Els fets històrics són importants i tant que sí, però sovint ens oblidem d'explicar les històries menudes de la gent que iniciava vida en democràcia com l'Annabel que somiava entre fum als bars de Gràcia, mentre el seu germà patia en solitud i la germana resava al convent i és el que fa aquest llibre, explicar-nos la vida d'una família amb un taló de fons com el 23F. Paraules a mitges fa olor de xocolata i de perfum, el perfum que venia la mare a la botiga que tenia al poble.
Si us va agradar El jersei i La nevada del cucut aquest ja el podeu posar a la pila, a l'Espolsada el presentem el dia 14 de novembre.

Editada per Rosa del Vents.

dissabte, 18 octubre de 2014

La petita Amèlia es fa gran



Hi ha llibres amb els que tens un enamorament a primera vista, no sabria descriure-ho, però treuen el cap de la caixa, els agafes, acaricies les cobertes, els obres a poc a poc i et deixes seduir per la màgia que contenen, els tornes a tancar i a obrir i et continuen fascinant. Tancats te'ls acostes al pit i els abraces en silenci i aixeques el cap per veure si a la llibreria hi ha algú que s'hagi adonat d'aquest enamorament instantani... si és així t'hi acostes i dius: mira'l, si us plau... sinó esperes ansiosament que algú entri per compartir la màgia. Tot això us ho explico perquè aquest conte pop-up tan bonic fa ganes de cridar als quatre vents que vols que tothom el tingui i que tothom en pugui gaudir.





L'Amèlia és un nena que creix i això es tota una aventura perquè tot el que hi ha al seu voltant és més gran que ella, però per sort, això no sempre és així, la perspectiva de les coses canvia. M'agrada recordar espais o coses de quan era petita que eren moooolt grans i que vistos amb el temps no ho són tant, aquesta és l'essència de créixer i fer-se gran. Elisenda Roca ens regala un text poètic embolicat amb les il·lustracions boniques i delicades de la Paula Bonet que no deixo de mirar. El que més m'agrada del treball de la Paula és que reconeixes el seu traç però trobo que s'ha sabut posar a l'alçada de la mainada i ha dibuixat pensant en ells.





Quan ets petit també passa que hi ha persones que penses que no podràs conèixer mai però et fas gran i de sobte tens una llibreria que et dóna la possibilitat de conèixer gent amb quin compartir bones estones. Estic com una nena amb sabates noves de taló de saber que l'Elisenda i la Paula seran dissabte que ve a l'Espolsada fan gaudir grans i petits de la màgia de les bones històries. Us espero!

Editat per Combel

dissabte, 11 octubre de 2014

Nit Viena


Des de fa temps intento que a la llibreria passin coses, que sigui un espai d'intercanvi cultural, que la gent s'hi senti a gust, es trobi còmode entre llibres però que sobretot, s'hi trobi sentint parlar de literatura. Així és com han nascut nits dedicades a Impedimenta, a la Woolf, a la Munro, Libros del Asteroide, Minúscula, Lumen... convidant a editors i traductors a explicar la seva feina vital perquè nosaltres com a lectors tinguem una oferta de lectures per anar fent camí. La col·lecció del Cercle de Viena m'ha donat grans satisfaccions com a lectora, per això, li devia un vespre temàtic, perquè s'ho mereixen, perquè fan una feina impecable d'acostar-nos autors del segle XX, narradors que si no fos pels traductors no podríem llegir, perquè curen l'edició, el disseny i el contingut, perquè estimen els traductors i això es nota en els llibres.

Ahir va ser un d'aquells vespre que forma part de la memòria de l'Espolsada, amb dues dones de bandera, editora i traductora, amb un munt de bons llibres per conversar, amb un públic fidel, amb sorpreses de gent que venia per primera vegada a la llibreria (benvinguts!) i amb un equip que treballa a les bambolines per deixar la llibreria preciosa malgrat tots els contratemps que ahir vam tenir, sou grans, molt.

Jo em sento molt satisfeta de poder viure-ho en primera persona, però encara més que tot això que passa tan màgic tingui com a guió els llibres i la literatura. La sensació és agredolça però, els bons traductors cada cop tenen menys feina, les editorials els costa que els seus llibres trobin el camí i a les llibreries ens costa vendre i sobretot ens costa tenir poder de convocatòria. Jo voldria encomanar tothom d'aquesta màgia, voldria que més gent traspassés el llindar de l'Espolsada un divendres al vespre, després d'una setmana de feina, i malgrat la pluja, i s'assegués, prengués un got de vi mentre sent parlar de Corfú, de la Dinesen, Kawabata, Proust, Steinebck, d'homes que planten arbres per transformar el món i d'un Jardí secret que amaga tresors de la literatura infantil universal que haurien de ser a totes les cases, i a mi de mentre només em falta comprar-me un parnàs i fer de llibreria ambulant amb el millor somriure. Com ja us vaig dir ahir, regaleu llibres, compreu-ne, parleu-ne a la xarxa, fem saber el món el que es perden. M'hi ajudeu?

Gràcies Isabel per la perseverança, com la del plantador d'arbres, de fer un catàleg tan impecable, i a la Dolors Udina per traspassar el to original de les obres, per conviure amb els llibres fins a regalar-nos la traducció final, i a vosaltres per ser-hi sempre.