dissabte, 25 octubre de 2014

Paraules a mitges

Fa una bona estona que estic asseguda al davant de l'ordinador amb la pantalla en blanc, el llibre de la Blanca al costat, música de fons i rosegant una mica de xocolata... Escric i esborro... i penso com coi puc parlar d'aquesta novel·la sense desvetllar res de la trama perquè el lector pugui gaudir de cada gir i sorpresa que la Blanca ens té preparats.
Confesso que m'ho he passat bomba llegint el llibre de la Blanca, no he deixat de girar pàgines, però mentre la llegia també me la imaginava amb cara de múrria escrivint i passant-s'ho d'allò més bé! M'agrada la prosa de la Blanca perquè flueix, és àgil, treballada i per la riquesa de llenguatge que gasta, però també pel sentit de l'humor, una mica negre, i la seva capacitat de recrear espais i moments.

Som al llit de mort del pare d'una família, la de la Nina, l'Albert i l'Annabel, quan el pare els confessa que el 23F va matar a un home... Cap d'ells creu que el tros de pa del seu pare fos capaç de matar ningú i allà entre el plor i el dol cadascú explica la seva pròpia història i confessa en veu baixa què feia aquell 23F. Una història que passa a cavall de Barcelona i algun poble de la Plana de Vic, als anys 80. L'Annabel estudia per mestra a Barcelona i treballa al saló de te de Can Mauri per treure's un sou; l'Albert fa de mecànic a Ripoll i la Nina està en un convent de monges. Paraules a mitges com diu el títol és una novel·la on els silencis són tant o més importants que allò que s'hi diu. No deixa de ser un tema recurrent en la literatura el de la família i els secrets, com ens venem a l'exterior com a clan familiar, el que mostrem i alhora el que ens amaguem. És evident que els secrets hi són però que compartits amb algú sempre són més digeribles. Dividida en quatre parts, una per cada fill i l'altre la del mosso de la casa de pagès que hi aporta un punt de vista molt interessant, absent, com si no hi fos... M'ha agradat com la Blanca juga amb els salts en el temps i com del llit de mort del pare en surten històries que neixen i permeten renéixer els personatges.

Els fets històrics són importants i tant que sí, però sovint ens oblidem d'explicar les històries menudes de la gent que iniciava vida en democràcia com l'Annabel que somiava entre fum als bars de Gràcia, mentre el seu germà patia en solitud i la germana resava al convent i és el que fa aquest llibre, explicar-nos la vida d'una família amb un taló de fons com el 23F. Paraules a mitges fa olor de xocolata i de perfum, el perfum que venia la mare a la botiga que tenia al poble.
Si us va agradar El jersei i La nevada del cucut aquest ja el podeu posar a la pila, a l'Espolsada el presentem el dia 14 de novembre.

Editada per Rosa del Vents.

dissabte, 18 octubre de 2014

La petita Amèlia es fa gran



Hi ha llibres amb els que tens un enamorament a primera vista, no sabria descriure-ho, però treuen el cap de la caixa, els agafes, acaricies les cobertes, els obres a poc a poc i et deixes seduir per la màgia que contenen, els tornes a tancar i a obrir i et continuen fascinant. Tancats te'ls acostes al pit i els abraces en silenci i aixeques el cap per veure si a la llibreria hi ha algú que s'hagi adonat d'aquest enamorament instantani... si és així t'hi acostes i dius: mira'l, si us plau... sinó esperes ansiosament que algú entri per compartir la màgia. Tot això us ho explico perquè aquest conte pop-up tan bonic fa ganes de cridar als quatre vents que vols que tothom el tingui i que tothom en pugui gaudir.





L'Amèlia és un nena que creix i això es tota una aventura perquè tot el que hi ha al seu voltant és més gran que ella, però per sort, això no sempre és així, la perspectiva de les coses canvia. M'agrada recordar espais o coses de quan era petita que eren moooolt grans i que vistos amb el temps no ho són tant, aquesta és l'essència de créixer i fer-se gran. Elisenda Roca ens regala un text poètic embolicat amb les il·lustracions boniques i delicades de la Paula Bonet que no deixo de mirar. El que més m'agrada del treball de la Paula és que reconeixes el seu traç però trobo que s'ha sabut posar a l'alçada de la mainada i ha dibuixat pensant en ells.





Quan ets petit també passa que hi ha persones que penses que no podràs conèixer mai però et fas gran i de sobte tens una llibreria que et dóna la possibilitat de conèixer gent amb quin compartir bones estones. Estic com una nena amb sabates noves de taló de saber que l'Elisenda i la Paula seran dissabte que ve a l'Espolsada fan gaudir grans i petits de la màgia de les bones històries. Us espero!

Editat per Combel

dissabte, 11 octubre de 2014

Nit Viena


Des de fa temps intento que a la llibreria passin coses, que sigui un espai d'intercanvi cultural, que la gent s'hi senti a gust, es trobi còmode entre llibres però que sobretot, s'hi trobi sentint parlar de literatura. Així és com han nascut nits dedicades a Impedimenta, a la Woolf, a la Munro, Libros del Asteroide, Minúscula, Lumen... convidant a editors i traductors a explicar la seva feina vital perquè nosaltres com a lectors tinguem una oferta de lectures per anar fent camí. La col·lecció del Cercle de Viena m'ha donat grans satisfaccions com a lectora, per això, li devia un vespre temàtic, perquè s'ho mereixen, perquè fan una feina impecable d'acostar-nos autors del segle XX, narradors que si no fos pels traductors no podríem llegir, perquè curen l'edició, el disseny i el contingut, perquè estimen els traductors i això es nota en els llibres.

Ahir va ser un d'aquells vespre que forma part de la memòria de l'Espolsada, amb dues dones de bandera, editora i traductora, amb un munt de bons llibres per conversar, amb un públic fidel, amb sorpreses de gent que venia per primera vegada a la llibreria (benvinguts!) i amb un equip que treballa a les bambolines per deixar la llibreria preciosa malgrat tots els contratemps que ahir vam tenir, sou grans, molt.

Jo em sento molt satisfeta de poder viure-ho en primera persona, però encara més que tot això que passa tan màgic tingui com a guió els llibres i la literatura. La sensació és agredolça però, els bons traductors cada cop tenen menys feina, les editorials els costa que els seus llibres trobin el camí i a les llibreries ens costa vendre i sobretot ens costa tenir poder de convocatòria. Jo voldria encomanar tothom d'aquesta màgia, voldria que més gent traspassés el llindar de l'Espolsada un divendres al vespre, després d'una setmana de feina, i malgrat la pluja, i s'assegués, prengués un got de vi mentre sent parlar de Corfú, de la Dinesen, Kawabata, Proust, Steinebck, d'homes que planten arbres per transformar el món i d'un Jardí secret que amaga tresors de la literatura infantil universal que haurien de ser a totes les cases, i a mi de mentre només em falta comprar-me un parnàs i fer de llibreria ambulant amb el millor somriure. Com ja us vaig dir ahir, regaleu llibres, compreu-ne, parleu-ne a la xarxa, fem saber el món el que es perden. M'hi ajudeu?

Gràcies Isabel per la perseverança, com la del plantador d'arbres, de fer un catàleg tan impecable, i a la Dolors Udina per traspassar el to original de les obres, per conviure amb els llibres fins a regalar-nos la traducció final, i a vosaltres per ser-hi sempre.









dissabte, 4 octubre de 2014

L'Automòbil Club d'Egipte



"Si llegeixes literatura, mai seràs un fanàtic" afirma Alaa Al Aswani en aquesta entrevista feta per Ernest Alós a l'autor egipci. No podria estar-hi més d'acord. D'una banda, perquè llegir novel·la et permet posar-te a la pell de tanta gent i viure tantes vides que de cop m'he trobat al Caire dels anys quaranta. De l'altra, novel·les com aquesta et permeten entendre situacions i circumstàncies, parlo de la primavera àrab, parlo del paper dels europeus en la descolonització, dels comportaments dictatorials i de les relacions de vassallatge (les estudiàvem a l'escola quan fèiem l'edat mitjana, transformades i disfressades però continuen vigents)... tot plegat novel·lat en una història que arrenca amb la família d'Abdelassís Hamam, descendent d'una família adinerada de l'Alt Egipte que s'arruïna i es veu obligada a deixar-ho tot per anar a guanyar-se les garrofes al Caire.
Som a l'època dels primers automòbils que només tenen els anglesos, el rei i els nobles. Amb l'afany de trobar-se i intercanviar opinions, disbauxa i vanitat neix l'Automòbil Club d'Egipte, on el nostre protagonista entrarà a treballar com a servent.

"-Mentre els egipcis segueixin fent servir una llengua tan nefasta i estèril no avançaran mai.
-L'àrab clàssic no és ni estèril ni nefast. És una llengua viva i molt rica -vaig respondre de seguida-. I, en qualsevol cas, no és pas la llengua la que manté endarrerit el país, sinó l'ocupació."

Abdelassís Hamam té com a objectiu l'educació dels seus fills i en especial la de seva filla, per això hi deixa la pell servint a una colla d'ineptes adinerats que exploten tothom que no parli anglès i no sigui blanc.
Així en una estructura coral, l'acció es desenvolupa en dos fronts, un a dins el club i a l'altre a l'exterior de la mà dels membres de la família Hamam que ens porten a la universitat, a la vida nocturna del Caire, a les llars egípcies i a la cuina dels moviments revolucionaris que volen enderrocar la monarquia.
Amb un llenguatge planer i àgil com aquell qui no vol et trobes passant pàgines, 572, amb fruïció i espiant les vides petites dels Hamam, de les vídues dels colonitzadors i de tota una societat que batega. Les novel·les d'Aswani són les de la gent, del trànsit, del bullici del carrer i el mercat. Un retrat que ni el millor pintor podria captar amb tanta intensitat.

Diu Alaa Al Aswani que cal lluitar per la llibertat però que sovint el pa i la gana passen per davant... i ja sé que estem a Egipte en els anys quaranta però mentre llegia no podia sinó sentir l'eco del que s'està coent a casa nostra.

Publicada per Edicions de 1984
Traduïda per Jaume Ferrer Carmona
Il·lustració de la coberta d'Arnal Ballester

dissabte, 27 setembre de 2014

Canciones de amor a quemarropa




Canciones de amor a quemarropa és un d'aquells llibres que si l'hagués llegit a cegues estic segura que hauria dit aquest és un Asteroide. Se'm fa molt difícil explicar el perquè, però quan el llegia em deia a mi mateixa, sí senyora és marca de la casa. Una novel·la senzilla en estructura però amb força en el contingut, tan real com la vida dels cinc amics que viuen en un poble de Wisconsin i que es retroben pel casament d'un d'ells. Hi ha molts lectors que aquest argument els pot semblar summament avorrit i en canvi, a mi em fascina poder posar-me a la vida d'aquesta gent que viu tan lluny i que em convida a fer una cervesa al bar del poble o a fer una gran tassa de cafè al sofà de casa seva. Aquesta és la sensació que tens quan llegeixes Canciones de amor a quemarropa, que tu podries ser un d'ells i que de fet, la Beth, en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny es podrien dir de tantes altres maneres, tots ells comparteixen un lloc que els fa sentir segurs, un indret on tornar i abrigar-se de les inclemències de la vida.

"Esta es mi casa. Este es el lugar en el que primero creyeron en mí. En el que todavía creen en mí. Este es el lugar que dio a luz las canciones de ese primer disco."

És un llibre sobre l'èxit musical d'en Lee i del seu fracàs personal; de la set de diners i èxit d'en Kip, agent de borsa; del bonàs d'en Henry que s'ha quedat al poble amb la granja familiar amb la seva estimada Beth, la novia de tota la vida i de la perillosa amistat d'en Ronny amb l'alcohol i la vida als rodeos. Estructurada amb capítols que porten les inicials de cadascun d'ells anem veient com entenen la vida, l'amor, l'amistat, la música i el paisatge. Simplement deliciosa.

Aquí podeu veure un vídeo de l'autor amb el paisatge de fons de la novel·la.

Feu el favor de sortir corrent a la llibreria més propera, prepareu-vos una bona tassa de te i llegiu-lo!

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Marta Alcaraz

dissabte, 20 setembre de 2014

La vida al davant

Lectura que va acompanyar-me algun matí de les vacances



Temps era temps quan en un barri suburbial de París, cap als anys setanta, convivien jueus, àrabs i subsaharians, entre ells en Momo un nen àrab que viu a casa la senyora Rosa, una vella jueva d'origen polonès, supervivent dels camps de concentració, que acull a casa seva fills de prostituta de qui les mares no se'n poden fer càrrec. En Momo sent una adoració per aquesta dona grossa i malgirbada, que ha tingut una vida difícil i que ha d'assumir que es fa gran.


La vida al davant és la novel·la dels altres, aquells que hi són però que a ulls de molts són invisibles, un relat de màxima actualitat, explicat per la mirada innocent d'un nen que ens mostra el món que veu amb els seus ulls. En Momo juga amb els nens de la casa que esperen ser adoptats o acollits per famílies però té uns amics ben especials, un ancià cec que li ensenya àrab o la senyora Lola, un transsexual senegalès que fa de puta, sempre disposat a ajudar amb el que calgui. És una història coral, on passen molts personatges però els protagonistes viuen en un edifici de sis pisos sense ascensor.

"El senyor Hamil té un llibre del Víctor Hugo, i jo també quan sigui gran escriuré els miserables, que és el que sempre s'escriu quan es té alguna cosa a dir. La senyora Rosa tenia por que no m'agafés un atac violent i la perjudiqués tallant-li el coll, perquè tenia por que no fos hereditari. Però no hi ha cap fill de puta que pugui dir qui és el seu pare, i jo no penso matar ningú perquè no es tracta d'això. Quan sigui gran tindré totes les forces de seguretat a la meva disposició i mai no tindré por. És una llàstima que les coses no es puguin posar a l'inrevés, com a la seva sala de projecció, perquè el món faci marxa enrere i perquè la senyora Rosa torni a ser jove i bonica i faci goig."

Aquesta és la història d'uns personatges marginals i de "segona" que s'esforcen a dir-li que té tota una vida al davant i ell a mesura que creix no ho veu gens clar, més aviat al contrari, ben aviat sap de quines misèries està feta la vida en un barri de classe obrera amb gent d'aquí i d'allà i on malgrat tot la paraula SOLIDARITAT s'escriu en majúscules.

"- Ai, petit Mohamed, jo mai no em podria casar amb una jueva, ni que encara fos capaç de fer una cosa així.
-La senyora Rosa ja no és jueva ni res de res, senyor Hamil, només li fa mal tot. I vostè mateix també es tan gran que ja és hora que Al·là comenci a pensar en vostè, i no vostè en Al·là. Vostè va anar a veure'l a la Meca, ara li toca a Ell, fer alguna cosa per vostè. Per què no es pot casar a vuitanta-cinc anys, si ja no li pot passar res de dolent?
-I què faríem un cop casats?
-Senten llàstima l'un per l'altre, collons. És per això que la gent es casa."

Editat per Angle editorial
Traduït per Jordi Martín Lloret (llegiu aquí una entrevista molt interessant sobre l'autor i la seva obra.)

dissabte, 13 setembre de 2014

Montserrat Abelló


SABER QUE HA ARRIBAT

Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,

altrament efímer,
perquè perduri
en el record

i així retrobis
en el mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives

(Del poemari Més enllà del parlar concís, publicat per Denes)


Avui és el comiat a Montserrat Abelló i estic trista, estic trista des del dia que vaig saber que ens havia deixat. No la coneixia personalment i penso, com pot ser que t'afecti la seva pèrdua?


Foto: Txema Salvans

Deu fer un parell d'anys, vaig fer cap un dels berenars literaris que organitza la Teresa del Cucut a Torroella, però la forta pluja la va espantar i em va impedir saludar-la. Durant aquest any he estat a punt de tancar la llibreria per anar-la trobar sinó recordo malament a la Central (amb la Laura Borràs, la Mirna i en Xavi, no tinc perdó, m'ho vaig perdre) i altre cop a Torroella. No ho vaig fer, és el que passa quan ets autònoma que els dubtes se't mengen. I ara els dubtes no se'm mengen i en canvi la ràbia em corre per dins. No sóc mitòmana però m'hauria agradat fer-li un petó i dir-li gràcies, gràcies per escriure, gràcies per traduir i gràcies per entendre la feminitat com ho faig jo. Em direu que m'hauria de preocupar que una dona de 96 anys i una de gairebé 40 tinguéssim tantes coses en comú, però gràcies a l'entrevista que li va fer l'Eva Piquer, vaig veure que miràvem el món d'una manera semblant. La Montserrat tenia un somriure que enamora, una empenta envejable i una vida admirable de tan real i viscuda.
A ella li devem llegir la Plath en català i que la Marçal sigui llegida en anglès, per exemple, i per això jo li dec un homenatge a la llibreria, un d'aquells vespres temàtics que tant ens agraden. Ara i aquí prenc el compromís, espero trobar còmplices que m'hi ajudin.

Mentre, ens haurem de conformar llegint-la i remirant aquesta entrevista que li van fer a L'hora del lector. Gràcies per tot Montserrat.