dijous, 31 de desembre de 2009

Balanç 2009

El 2009 ha estat el segon any de funcionament de la llibreria. No ha estat fàcil intentar créixer entre l'ambient que ens acompanya ni en un poble on el model de ciutat dormitori s'imposa. Malgrat tot, aconseguim arribar a final d'any amb un somriure i amb ganes de celebrar el tercer aniversari de la llibreria al febrer.

Aquest any hem fet grans lectures ressenyades al blog. Ens han acompanyat un munt d'escriptores i escriptors. Hem consolidat les presentacions adreçades a la canalla i el club de lectura ens ha ofert grans moments. Un cop més hem obert la llibreria a les escoles i enguany, per primer cop, a l'institut.

Encarem el proper any amb més projectes i amb ganes de seguir compartint la passió pels llibres i la literatura mitjançant el blog i a la llibreria. Gràcies a tothom!

Us deixem amb unes imatges que parlen per si soles del que ha estat el 2009!




















dijous, 24 de desembre de 2009

dissabte, 19 de desembre de 2009

D'una altra manera


Un àlbum que m'ha robat el cor per les il·lustracions i el missatge d'optimisme, en aquesta vida tot pot ser d'una altra manera, sempre, en la foscor, la solitud, l'enyorança...



És molt bonic, si voleu sorprendre algú que us estimeu correu a comprar-li aquesta joia.
Publicat per Thule

dissabte, 12 de desembre de 2009

El crit del peresós


"Benvolguda col·laboradora,

Gràcies per donar-nos l'oportunitat de llegir el seu treball. Després d'haver-lo analitzat detingudament, lamentem comunicar-li que, de moment, no reuneix els nostres requisits.
La redacció de Soap."

Andrew Whittaker és l'editor d'una modesta revista literària, Soap. Atrapat pels deutes i en una situació personal precària condemna la revista a la desaparició. Whittaker malviu del lloguers de pisos i cases, que no cobra mai, perquè els habitatges estan en condicions precàries i ell no hi inverteix ni un cèntim en arreglar-los.

El llibre té format epistolar. Whittaker s'escriu amb els seus llogaters, amb el banc, amb els amics i la seva exdona, i amb futurs autors que envien els seus originals que mai veuran publicats i que no sempre obtindran respostes tan elegants com la de més amunt. Són cartes amb una mala llet i una ironia que et fan riure. Whittaker ens ofereix moments hilarants quan adopta diferents personalitats mitjançant cartes al director del diari local per fer-se autobombo i que es parli d'ell.
"Freewinder,
En la seva carta o, més ben dit, en les seves cartes, ja que me n'arriben una rere l'altra, em pregunta si sóc "conscient" que dec molts pagaments de la hipoteca. No s'amonïni, que en sóc tan conscient que és com si tingués una espelma encesa dins del cap. Però, tot i que admeto que aquesta consciència, com he dit, és com una espelma encesa en una foscor esfereïdora, com vostè mateix podria comprovar si fos aquí amb mi, també m'agradaria que vostè "fos conscient" que encara deuré més pagaments en el futur, potser "un fotimer", com diuen. Així doncs, l'espelma encara cremarà més! I això passarà perquè estic emmerdat fins al capdamunt. Tanmateix, li asseguro que l'espelma encesa dins del meu cap, que crema ufanosa, continuarà cremant fins i tot quan jo, el meu cap i tot el qui hi crema a dins haguem desaparegut.
Atentament, Andrew Whittaker"

Sam Savage em va sorprendre amb Firmin, i aquí torna a personalitzar les misèries humanes en animals. El crit del peresós potser no és tan reeixida com en Firmin, al meu parer, té alts i baixos, però us ben juro que els alts valen molt la pena i que m'ha fet riure molt, potser perquè mentre llegia empatitzava amb les misèries del món literari. Tasteu-lo i ja em direu què us ha semblat.

Publicat per Columna i Seix Barral.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Cau de llunes


Avui t'he cercat, amic, entre foscants;
m'he confós en les fulles, i m'he perdut
pel senderol dels verns.

Al braç, un cistell massissat d'ombres i de versos
i un aixolet de marges sortillers.
Un didal d'aigua verda m'ha dut la remor dels teus passos;
un pols de llum negra t'ha escossellada la veu.

I a cada revolt hi eres tu, i jo cavalcava un destrer de neulia;
i a cada recolze una lluna, i tu cavalcaves el sol.
Veig treure'm, llavors, el vestit de vilera
i a la teva pell vaig escriure l'avui i el demà.

Tot era una selva de paraules
i era tot una paraula embullada entre arços gegants.

Dansaven entorn les pinyes i les glans s'irisaven,
quan ens sorprengué la remota tremolor d'una vall vidrera.
Extret de Cau de llunes, Maria-Mercè Marçal

dissabte, 28 de novembre de 2009

La isla


Un pare a punt de morir per culpa d'un càncer terminal demana al seu fill que l'acompanyi a l'illa que el va veure néixer i créixer per passar-hi uns dies. Una illa adriàtica plena de lluminositat en què el temps sembla haver-se aturat. Seran uns moments de descoberta mútua. El pare sap que no li queden massa dies i el fill prendrà consciència que la mort ja fa dies que truca a la porta del pare.


"-He ido a explorar el muelle y he elegido el sitio adonde iré a pescar esta tarde. También he ido... a ver de nuevo algunos rincones donde todo ha permanecido igual que cuando yo era niño. De viejos nos gusta asegurarnos de que el mundo no ha cambiado del todo.

-¿Te has vuelto filósofo, papá?

-Por todo se pasa; quien no lo ha sido en su juventud, llega a serlo después."


"Una lucha cuya suerte ya estaba decidida. Sin esperanza. Volvía a apagarse la luz en los ojos turbios de su padre como el preludio de una derrota. Sin embargo, tal vez quien combate no tenga una conciencia plena de la inevitable derrota y pueda resistir y recobrar el aliento para luchar todavía. Pero quien asiste impotente a la trágica lucha, y tiene en sus venas la misma sangre que la víctima, sufre con horror reprimido y todos sus minutos están envenenados."

Un relat escrit amb una senzillesa que emociona. No hi passa res, només la vida. Hi ha llibres que no els calen gaire pàgines per arribar-nos ben endins. Aquest n'és un. Magnífic, m'ha recordat al meu estimat Maxwell.

Publicat per Minúscula.

dissabte, 21 de novembre de 2009

El conill despistat i El somni d'en Miolet

Estem contents perquè de les caixes sempre en surten llibres especials, diferents i màgics que només veure'ls te'ls enduries cap a casa. Us presentem uns contes que ens fan molta companyia i que faran les delícies dels més menuts de casa.


Per aquí a la llibreria tenim un conill amb només una orella i la cua lligada, un conill que ho perd tot, ben despistat, tant, que viu a Roda de Ter però fa dies que dorm a L'Espolsada. Això sí, és un conill lector!















Aquesta setmana ha vingut un gat molt eixerit que viu a la Font del gat a fer-li companyia. En Miolet és un gat que pel seu aniversari volia conèixer Barcelona i s'ho va passar d'allò més bé! En Miolet també ha volgut arribar fins a les Franqueses i ara també dorm a l'Espolsada.







Si feu clic en aquest enllaç podreu veure en Miolet a Barcelona:

http://www.lameceuaeditorial.com/videomioletdefinitu.htm


Publicats per Vabau i La Meceua

dissabte, 14 de novembre de 2009

Una tempesta


Acabada la lectura d'Una tempesta encara estic neguitejada i penso en la Sara Surp, l'admirador, el parapentista, els tertulians... Em vénen imatges del Pirineu i la pluja com si fossin flaixos, inquietant!

A grans trets, podríem resumir l'argument de la novel·la com ho fa la contraportada. Una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada a un poble dels Pirineus es troba a la carretera amb una ambulància, en plena tempesta. Parla amb els conductors, que porten un jove que ha tingut un accident al bosc. El noi acaba de morir i l'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut.

El llibre de Monsó és molt més que una novel·la d'intriga. És un text ple de frases punyents i farcides de bon humor, capaç d'aglutinar una escriptora que escriu adormida, un noi que fa parapent, un admirador malaltís de l'escriptora, una pila de lectors... Monsó fa un retrat hilarant del món literari, de la relació autor-lectors -només espero que mai cap dels autors i autores que hem tingut a la llibreria s'hagin sentit com ho fa la Sara Surp-. No us perdeu el capítol 18.45, Malmercat, genial, com també ho és el gir final de la novel·la. No dubteu que passareu una bona estona.
"Els llibres són per construir-se un món propi, no per adaptar-se", pensava, i sabia que aquest pensament tenia alguna cosa a veure amb els pares, tan deliciosament excèntrics com irresponsables, però capaços d'una tendresa, d'una expressivitat afectuosa de què els tiets sempre havien estat sempre desproveïts. Els pares tenien un món propi. Els tiets, no."
Publicat per La Magrana

dissabte, 7 de novembre de 2009

Premi Llibreter 2009


Contenta amb el premi llibreter 2009 de narrativa perquè és un llibre que ens ha agradat molt i que continuarem recomanant. Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, publicat per Viena i Acantilado. Ja el vam ressenyar en el seu dia, a casa d'en Biel també i en Llunàtic i a les Ucronies. Només us queda doncs tastar-lo!


I contenta també pel premi en la categoria d'àlbum il·lustrat, Compte amb la granota, de William Bee, ed. Joventut, perquè la granota i la sra. Cagarrines ens van robar el cor... Aneu amb compte que la granota no se us mengi...





dissabte, 31 d’octubre de 2009

Quatre germanes


A principi dels anys 50, Matthew Soames i la seva família passen les vacances a la granja que tenen als afores de Renfro, Missouri. El matrimoni Soames espera l'arribada de les seves tres filles per passar l'estiu plegats.
"Les meves germanes i jo els anàvem a visitar a la granja. Ho fèiem cada estiu: la Jessica venia des del cor de les muntanyes Ozark, la Leonie des d'una petita ciutat de Kansas i jo des de Nova York - treballava a la televisió, llavors una indústria nova que la meva família considerava tot un misteri. Tant per a mi com per a les meves germanes aquestes visites eren com l'impost sobre la renda: una inconveniència anual. Hauríem pogut passar el temps de moltes altres maneres però, tot i que ja érem grans, els nostres pares exercien la seva autoritat. Ells fixaven l'impost i nosaltres el pagàvem.

Un cop ja érem allà ens ho passàvem força bé. De seguida tornàvem als antics costums, fèiem les mateixes bromes, pescàvem al rierol, ens preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d'irrealitat plàcida."

La família està formada per: el pare, Matthew Soames, mestre rural; la Callie, esposa i mare abnegada a les tasques domèstiques; la Jessica, la filla gran i que mai assoleix les espectatives del pare; la Leonie, la responsable; la Mathy, la indomable i la Mary Jo, la petita i que abandona la granja per dedicar-se a la televisió a Nova York.

El primer capítol ens situa tota la família com a conjunt a la granja i ens permet conèixer com es viu en el si d'una família de conviccions religioses a l'Amèrica més rural i els lligams familiars bastits en l'eclosió de la flor de lluna. Una flor que simbolitza aquesta família i que alhora n'oculta tots els secrets. Els capítols successius estan dedicats a cadascun dels membres de la família i és on rau, per a mi, la grandesa de l'escriptura de Carleton. Res és el que sembla. Observar el comportament de cadascú com a individu i com a membre d'un col·lectiu, en aquest cas la família. Amb els sentiments propis, dubtes i incongruències. En mica en mica, es desvetllen els secrets, les passions... dins d'una família aparentment benavinguda tothom aconsegueix amagar alguna cosa. No és fins que tanques l'última pàgina de la novel·la que es tanca tot el cercle.

És una novel·la clàssica de cap a peus que et permet gaudir del plaer de la bona escriptura. Saber posar distància en el temps i els costums de l'època ens permetrà gaudir-ne al màxim. Un pena que aquesta fos l'única novel·la publicada per Jetta Carleton, però com diu en Ricardo Menéndez Salmón: "Para qué escribir más después de haber urdido una obra com ésta no resulta, en el caso que nos convoca, una pregunta retórica. Porque mientras hay literaturas que con cincuenta títulos no pasan de primaria, hay otras que con un único libro se doctoran."

Publicada per Libros del Asteroide

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Contrabandistes de la llibertat







Com diu l'Ariadna al pròleg del llibre: "Si ningú no pregunta i escolta, tot pot quedar enterrat en el silenci quan la veu s'apagui."

Per sort, hi ha gent que va estirant dels fils de la gent anònima per reconstruir un passat col·lectiu. Assumpta Montellà ja ens va emocionar amb La maternitat d'Elna, ens va fer vibrar amb El setè camió i ara recupera la memòria d’aquella gent que es jugava la vida per passar refugiats i exiliats d’una banda a l’altra del Pirineu. Montellà ens descobreix el sentit positiu de la paraula contraban a Els contrabandistes de la llibertat.

Montellà dóna veu als que fugien:

"Un consol efímer que l'endemà s'esvairia quan es van endur el pare i només ens va quedar el soroll de les botes alemanyes damunt l'empedrat. El soroll d'aquelles passes...

Potser li semblarà que això no és transcendental, però amb el pas dels anys he sabut que el més important són els detalls, un soroll, una olor... són com ressorts guardats dins teu, i quan els prems surt tota la memòria dels fets."

"Hi va haver un temps que em vaig prohibir pensar en la família, havia d'anestesiar la meva sensibilitat, no pensar en totes aquelles coses familiars d'abans que m'estovaven i es convertien en un sentiment perillós que calia foragitar si no volia patir."

També sentim la veu dels passadors o dels seus familiars:

"Va estar detingut tres mesos a la ciutadella de Perpinyà i interrogat brutalment per la Gestapo, que el va deixar mig mort. Per mediació de Pau Casals, amb el qual eren molt amics, van rebaixar el grau de presó del pare i el van portar a l'hospital de Saint Jacques. Allà hi havia menys vigilància i, finalment, se'n va poder escapar. Com va poder, va arribar a casa, va restar amagat fins al final de la guerra i ho va perdre tot."

"Quan el va deixar a la vora del foc, el meu germà somreia, però ja feia estona que no contestava les preguntes del seu portador. Estava congelat. Estava mort."

Sota les neus i enmig de les valls pirinenques van quedar-hi sepultades moltes vides, però també bocins i records d'aquells que van aconseguir fugir.

Serà un plaer sentir l'Assumpta Montellà com ens recorda totes aquestes veus a la llibreria, dijous 29 d'octubre.
PD Gràcies per la presentació d'ahir, un plaer.

Publicat per Ara Llibres

dissabte, 17 d’octubre de 2009

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Rellotge sense busques



"La mort és sempre la mateixa, però cada homes es mor a la seva manera. A J.T. Malone li va arribar d'una manera tan senzilla que durant un temps va confondre el final de la vida amb el començament d'una nova estació."


Amb aquesta força arrenca la novel·la de McCullers. J.T. Malone no vol afrontar la mort imminent que s'acosta, atura les busques del rellotge i prova de fer i desfer un camí que ja està decidit. Malone és el farmacèutic de Milan, un poble de l'estat de Geòrgia, en una època en què la lluita pels drets civils, per la dignitat i la justícia van sembrar les llavors del canvi que els Estats Units sembla recollir avui.

Malone es reconforta parlant amb el jutge del poble. Llargues converses per sentir el que més li plau i per escoltar els posicionaments retrògrads, racistes i classistes d'una societat que s'aferra a un passat que com Malone també té els dies comptats. Uns blancs que es creuen superiors només perquè són blancs, molta hipocresia. L'esperança és en Jester el nét del jutge que s'aferra a la llibertat.

Em reconfortaria pensar que la novel·la només retrata el pensament d'una època però malauradament encara queden moltes persones com el jutge i el farmacèutic. McCullers descriu el sud que ella tan bé coneixia i on no encaixava. McCullers ens recorda que davant la mort tots som iguals. Un primer tast a la prosa de McCullers que vull continuar descobrint.
"Ara veia la natura com a part de si mateix. Ja no era un home que es mira un rellotge sense busques. No estava sol, no es rebel·lava, no patia. Ni tan sols pensava en la mort, aquells dies. No era un home que es moria... ningú no es moria, tothom es moria."
Publicat en català per Edicions del Salobre

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Incerta glòria




És tan immensa que només puc recomanar-la.

Llegiu-la i viviu-la.

Des del front:

"Escric a l'amor de la foguera. En aquestes altures desolades les matinades són fredes. M'acompanya en sordina el xup-xup de la sopa de campanya que serà el nostre desdejuni. S'han acabat les repúbliques d'oficials; des del cap de la brigada fins a l'últim recluta tots mengem el mateix. Santa igualtat de la sopa militar!"


"Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l'aire tan sec d'aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia. Conec les constel·lacions i m'entretinc a observar el camí que d'una nit a l'altra han fet els planetes a través d'elles; és en Cruells que m'ha ensenyat a entendre-m'hi una mica, a les primaries m'hi perdia. Quan me'n torno sol cap a la meva xabola, poc abans de clarejar, el que més em meravella és aquella pau tan estranya. Els homes han deixat fa estona de matar-se; només se sent la fressa a penes perceptible de la brisa nocturna i la rialleta del gall carboner, al lluny, que sembla mofar-se de les nostres victòries."


"Vam viure diversos dies amagats en aquell bosc. A despit dels morters, les metralladores enemigues ens caçaven cada vegada que intentàvem sortir-ne. Havíem consumit les provisions i l'aigua. Recordo com una al·lucinació l'última sortida, desesperada. Els reclutes em seguien com il·luminats. Jo no tenia consciència de res; només una cosa: marxar endavant! Sentia les metralladores com si em trobés al despatx del tiet Eusebi quan les quatre mecanògrafes escriuen a la vegada."


"Descobrir ja seria triomfar i només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d'impossible."

Incerta glòria, part I, Joan Sales, ed. Club editor

dissabte, 26 de setembre de 2009

Les edats perdudes







"Encenia el llum de la tauleta de nit i obria el llibre. Llegia àvida. Amb fúria. Com si cada pàgina llegida m'hagués de dur un pèl més a prop de la salvació. Llegir era el tub de respiració artificial que em permetia seguir viva. La via exclusiva que em deixava entendre el món. No era gaire selectiva. Ho havia d'aprendre tot, i de tot n'aprenia. Una oportunitat gratuïta, solitària i exclusiva que no compartia amb ningú."

La Nora és una nena de 12 anys que perd els pares en un accident i va a viure amb l'àvia, que no coneix, en un barri nou per ella. Canviar de vida a aquesta edat i en un barri de barraques no és fàcil, però la Nora gràcies a l'àvia i als records se'n surt.

A grans trets aquest és el fil conductor d'aquesta magnífica novel·la de Judit Pujadó. La novel·la es divideix en quatre parts ben diferenciades que podrien ser històries diferents si no fos perquè la Nora sempre hi és present.

" És aspre créixer contra el futur que els altres han previst."

A la primer part, la Nora arriba en un barri desconegut. És a punt de deixar la infància i l'adolescència ja treu el cap. La Nora arriba a casa l'àvia, una desconeguda, amb qui haurà de conviure en un barri de barraques ple de quinquis, desestructuració familiar, drogues... Un barri per al qual la política municipal dibuixa un futur diferent. Pujadó retrata de manera excel·lent una Barcelona dels anys 80, en un barri sense nom en què els joves malden per trobar el seu camí. Després de la mort de l'àvia i davant l'imminent enderroc de la casa familiar, la Nora deixa la seva feina de fotoperiodista per establir-se definitivament en un poblet de l'Empordà on passava les vacances.

"L'oblit no és una terra fèrtil on plantar-hi les arrels."

La maduresa de la Nora coincideix amb l'arribada al poble. La consciència de saber qui és, la vida pausada, el retrobament amb els orígens dóna lloc a la segona i tercer part. Pujadó la contraposa amb la vida de ciutat. La recuperació de la memòria del poble esdevé el teló de fons. Silencis forjats durant anys que fan que s'adoni de la necessitat de saber sobre l'àvia, els pares i el passat.

"Entenc de cop tots els neguits i les pors de la pobra vella que tem, amb raó, que s'esfondri l'edifici de l'oblit que va contribuir a construir al llarg de tota la vida."

A la quarta part que porta per títol, Els quaderns de l'àvia, la Nora es passa hores mirant i revisant aquelles llibretes de l'àvia que per sort conserva. Com si es tractessin de breus flaixos cinematogràfics fem un viatge al passat que ens permet conèixer de primera mà els fets que tant van marcar l'àvia, una família, un poble. La força de les paraules i de l'escriptura ens permeten retrobar-nos amb les edats perdudes que l'autora sembla estar cercant.

Una veu jove dins la narrativa catalana amb molt futur. Sens dubte, un bon finalista al premi llibreter d'enguany. Serà un plaer tenir la Judit Pujadó a la llibreria el proper 16 d'octubre.

Publicat per Empúries

dissabte, 19 de setembre de 2009

Plou sobre mullat






Que la mainada descobreixi la vida de pagès, aprengui a estimar la terra, a preservar el paisatge i que conegui els productes que li posen al plat és de sentit comú. A vegades, des de l'asfalt, les presses i el dia a dia no ens ho permeten. A Mas Casablanca han trobat la solució, es pot visitar el mas i a més de la mà d'en Fermí i la Valentina, dos ratolins de pagès, i els seus contes la tasca d'explicar-ho esdevé més senzilla. En Pep i la Roser, els pagesos de Mas Casablanca, s'encarreguen de la part didàctica i l'Scaramuix dibuixa aquests ratolinets tan simpàtics.





Acaba de sortir el darrer títol de la col·lecció dedicat al mes de setembre, Plou sobre mullat, en Fermí i la Valentina cullen patates, van al mercat de Vic, juguen amb les mongeteres i tasten el raïm acabat de veremar.
La Valentina s'entossudeix a fer una escola pels ratolins i ratolines perquè aprenguin a llegir, la Valentina diu: "la lectura ens fa més savis i ens permet entendre i gaudir més plenament de la vida: la nostra i la de l'univers..."



Hi ha un títol per cada mes de l'any, encara no han sortit tots, i el llibre que obra la col·lecció, La visita de la Valentina, quan la Valentina arriba de ciutat per quedar-se a viure al camp.


dissabte, 12 de setembre de 2009

Veles e vents



Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor per mort es anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del mon delit,
car, nos vivint, no creu se pusca fer:
après ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vos no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
cap prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de l'avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
apres d'aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Jardí vora el mar


"El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l'ocell a la branca."

La prosa de Rodoreda em fascina. A Jardí vora el mar, com en tota la seva obra saps que és ella només començar. Sembla que la veu de l'autora et parli i et vagi dictant el text.

Contràriament al que havia sentit Jardí vora el mar no és una novel·la menor simplement és extraordinària, o per dir-ho en paraules del seu editor, Joan Sales: "Jardí vora el mar és una novel·la excel·lent publicada enmig de dues obres mestres."

La història gira entorn d'un jardí d'una casa d'estiueig situada vora el mar. Narrada pel jardiner que hi viu tot l'any, Rodoreda ens descobreix tot un univers sense pràcticament sortir de la casa i el jardí. Són sis capítols que es corresponen als estius dels senyors de la casa i alguns veïns que van guanyant protagonisme. Sota l'amable aparença de les flors i les plantes-personatges secundaris indiscutibles- s'hi amaguen vides tristes i infelices. Vides d'una gent satisfeta materialment, però buida emocionalment.

Jardí vora el mar és un monòleg d'un jardiner sense nom que gràcies a les tafaneries i enraonies del servei sap tot el que succeix. Des del jardí les flors i les plantes són testimoni de les vides dels amos i les senyores. Realisme, cruesa i tristor amb el mar de fons.

Us copio el fragment que comença l'obra perquè hi trobem tots els elements que ens aniran acompanyant.

"A mi sempre m'han agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l'Excelsior les temporades d'estiu quan venien amb els seus amics."

Rodoreda és gran, molt. Llegir-la és una dosi d'optimisme per redescobrir una llengua rica amb un lèxic immens que ens permet una literatura a l'alçada dels clàssics universals.

Podeu fer-ne un tast també:

http://laberintgrotesc.blogspot.com/2009/04/jardi-vora-el-mar.html
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/118202

Publicada pel Club Editor

dissabte, 29 d’agost de 2009

D'aniversari amb L'estranya desaparició d'Esme Lennox

Avui fa 2 anys que vam engegar aquest blog i ho celebrem, com no podria ser d'altra manera, parlant de llibres que és una de les coses que més ens agrada. Abans, però, agrair-vos a totes aquelles persones que passeu per aquí i que doneu l'energia per continuar existint. Gràcies per llegir, per opinar, escriure i compartir la màgia de la literatura i, sobretot, gràcies als que us heu acostat fins a la llibreria i ens hem pogut conèixer.
Us ofereixo la ressenya d'un llibre que em va impactar -no sóc l'única- abans de marxar de vacances i que he deixat reposar fins ara. Som-hi!


Maggie O'Farrell, autora nord-irlandesa criada a Escòcia, dóna veu a dues germanes escoceses nascudes a l'Índia, l'Esme i la Kitty. A l'Índia succeeix un fet que marca per sempre l'Euphemia, Esme com li agrada que l'anomenin. Res no serà igual i la seva vida quedarà marcada per sempre. De retorn a Escòcia ambdues germanes intenten adaptar-se al rigor del clima però sobretot a l'ostracisme d'una societat benestant i conservadora. L'Esme no és com s'espera d'una noia de l'època, és rebel i vol trencar les normes. Amb el consentiment de família i metges ingressa en un sanatori i desapareix de les vides de tothom com si mai hagués existit.

Som al present. L'Iris, una noia jove, posa ordre a la seva botiga de segona mà quan rep una trucada que la deixa parada. El sanatori on l'Esme ha passat més de 60 anys és a punt de tancar i li truquen perquè se'n faci càrrec. Qui és l'Esme? Per què li truquen?
L'Iris va estirant el fil d'una vida que la condueix fins a aquella jove rebel. No en direm massa cosa més perquè val la pena deixar-se seduir pel joc de veus de l'autora i endinsar-se en aquestes vides.
Un llibre que llegeixes d'una tirada, en vols saber més i més.
Fets que condicionen una vida i fan trontollar vides futures. Situacions normals i quotidianes que es confonen amb una bogeria, per a mi, inexistent.
Us ve de gust?

Publicat per La Campana en català i Salamandra en castellà

divendres, 31 de juliol de 2009

De vacances i de llibres



Les Lectures de l'Espolsada se'n van de vacances, ara bé, això no vol dir que deixem de llegir. Em trobo fent la llista de llibres que posaré a la maleta i tot són clàssics. La feina em fa prioritzar la novetat i tinc coses pendents de fa temps que vull llegir, aquest estiu em perdré per una illa amb la maleta plena de clàssics.

Que tingueu unes bones vacances i lectures. Us espero a la tornada.