dissabte, 19 de desembre del 2015

Bones festes




Us desitjo unes bones festes mentre somio que entre tots construïm un món més just i solidari.
Feu comerç de proximitat un somriure us espera quan obriu la porta i regaleu cultura en totes les seves cares!
Voldria agrair-vos la confiança que heu dipositat amb nosaltres des que el febrer del 2007 vam aixecar la persiana, contra tot pronòstic encara som aquí encomanant passió per allò que tant ens agrada. 

dissabte, 12 de desembre del 2015

Tania Val de Lumbre

Nórdica Infantil - Blog de Nórdica Libros

M'adono que hi ha sensacions que no sé descriure-les, somnis d'infantesa que tots recordem haver tingut o viscut o potser només formen part de l'imaginari col·lectiu. Les tardes llargues d'hivern, els estius inacabables, les hores de lectura quan a fora espetegava un sol de justícia, jugar al carrer fins tard al vespre perquè a l'estiu tot estava permès... i potser ser nen vol dir això: no tenir noció del temps. Tot això us ho explico perquè he llegit un llibre infantil que m'ha transportat al passat com si hagués queixalat la magdalena de Proust.


Mentre llegia Tania Val de Lumbre sabia que era el llibre que m'hauria agradat tenir amb 10 anys, perquè m'he posat a la pell de la protagonista pèl roja, que diu el que pensa, que no és nyonya, que té un millor amic de 74 anys, que és intrèpida, valenta, esbojarrada, que surt de casa amb trineu, que es fa mal als genolls i que quan va amb bicicleta a damunt del casc hi duu un gavina que té com a mascota.

Tania Val de Lumbre és moltes coses, és un llibre infantil però sobretot és bona literatura. Me l'he llegit amb 40 anys i he gaudit tant com quan vaig llegir la Pippi o Madò cullereta. 


Els personatges de Tania Val de Lumbre no són plans, els passen coses i no totes de color de rosa. I ella, una nena de 9 anys a punt de fer-ne 10, experimenta la tristor quan en Gunnvald ha de ser ingressat a l'hospital, la ràbia quan no entén la gent gran i els seus comportaments perquè "la culpa no es nunca de los niños."
La Tania té una mare que treballa a Groenlàndia perquè es dedica a mirar el nivell del mar i un pare que fa les feines domèstiques i en té cura. És un llibre ple de petits detalls com el soroll del riu i el de la neu quan la trepitges però també conté grans dosis d'amistat i tenacitat. L'acció passa en aquesta vall que li dóna el cognom, on amb prou feines hi ha nens i que amb el lema "velocidad y autoestima" es baixa amb el trineu per la muntanya més inclinada.

Posaria la mà al foc que aquest serà dels llibres que els petits lectors d'avui s'enduran a casa seva quan s'independitzin i siguin els adults lectors del demà... I sinó obriu el llibre i quan veieu les guardes sabreu de què us parlo...

Nórdica libros s'estrena amb una col·lecció infantil i juvenil que està destinada a donar-nos grans alegries. El llibre d'edició impecable està il·lustrat amb delicadesa i encert per Zuzanna Celej.


Edita Nórdica
Traduït per Cristina Gómez-Baggethun



dissabte, 5 de desembre del 2015

Mi maravillosa librería



"Cada pocos años hay un libro que me hace contener un poco la respiración en las primeras veinte páginas. Me obligo a leer despacio, de manera que el lenguaje pueda entrar en mí poco a poco, a pesar de que estoy deseando pulírmelo de un tirón para saber rápidamente si va seguir en la misma línea, para saber si mantiene lo que promete. Y cuando esto sucede me convierto en misionera: quiero que las personas que son importantes para mí, y las demás también, lean inmediatamente ese libro. Inmediatamente."

Entre les cartes que em porta en Jordi, el meu carter, a vegades hi ha paquetets molt ben fets amb un segell editorial com a remitent, amb un somriure em diu: "avui tens regal!" Del setembre cap aquí n'he rebut una trentena amb una carta personalitzada o manuscrita dels editors, són detalls que agreixo, en què expliquen coses sobre el llibre i perquè creuen que hauria de llegir-lo. El llibre d'avui descansava tranquil·lament a la pila dels pendents. Alguna llibretera més àgil que jo, la Paula, va llegir el llibre perquè l'Eva Piquer va associar-la amb la protagonista de Mi maravillosa librería, i ho va escriure a l'Ara. La Paula va escriure un comentari al facebook amb un fragment del llibre que em va portar de cap a la història. Dos dies m'ha durat!
Feia molt temps que no reia tant amb un llibre i alhora me'n reia de mi i del meu ofici, riure és tant sa, però el que és sa de debò és saber que aquí a Les Franqueses del Vallès passen les mateixes coses que a una llibreria de Viena a Àustria.

Petra Hartlieb és una crítica literària i l'Oliver, el seu marit, treballa en una editorial, de vacances a Viena veuen una llibreria tancada que es ven, es miren, se somriuen i retornen a casa amb un somni. En un atac de bogeria fan una oferta per la llibreria i uns dies més tard reben un correu dient que la llibreria és seva! Tothom els diu que estan bojos, que no poden deixar dues feines amb dos sous estables per obrir una llibreria, que no guanyaran mai un cèntim... Uns mesos més tard, inauguren la llibreria mentre viuen a casa uns amics fins que poden permetre's condicionar la casa, amb una nena de dos anys i un fill adolescent que deixen a Alemanya.

Mi maravillosa librería és la història de moltes llibreries que coneixeu, a mi m'ha fet sentir acompanyada ara que estem en plena preparació de la campanya nadalenca... M'ha fet riure del meu mal d'esquena, del cansament que arrossego, de semblar una zombi al dinar del dia de Nadal, de voler anar a dormir després de menjar-me el raïm la nit de cap d'any, de treure una força sobrenatural el dia de reis, quan m'adormiria pels racons, per poder gaudir-lo amb família... M'ha fet somriure que els informàtics siguin particulars aquí i a Viena i m'ha consolat que les línies d'atenció telefònica funcionin igual de malament, que treguin el pitjor d'un mateix i et facin cridar.

"Estas veladas de diciembre son el único momento del año en que me alegro de que haya treinta y cinco programas de televisión en los que sólo se ven y escuchen tonterías. Estos programas, más unas copas de vino, garantizan medianamente que me pueda dormir sin tinnitus y sin estar pensando todo el tiempo en qué libro me he olvidado de encargar y para qué cliente."

Com la Petra, l'altre dia enfilada a l'escala mentre feia l'aparador de nadal pensava en les activitats de l'any vinent i de la sort que tinc de tenir fades padrines al meu costat, del somriure amb les amigues, que primer van ser clientes, després alguna cosa més i ara ja no podria viure sense elles. Perquè a la Petra un client ben vestit i amb guants de pell l'ajuda a treure la neu del tendal que ha oblidat tancar abans de sortir corrent cap a un sopar editorial igual que a mi m'ajuden amb altres coses. Perquè la Petra acumula caixes per tot arreu i llibres a terra com jo, que alguns clients em diuen que així es veu vida a la llibreria i que no pateixi. Perquè a la Petra li agafen atacs de riure després d'alguns comentaris sentits a la llibreria amb els seus col·laboradors... recordo un any abans de Sant Jordi amb dues clientes, ara grans amigues, amb la llibreria a porta tancada amb tot a punt per l'endemà fent una cerveseta l'entrada triomfal d'un senyor que ens va deixar sense paraules i que després amb llàgrimes als ulls no podíem parar de riure. Perquè a la Petra li porten magdalenes, pastissos (a mi tortells de reis, turrons de xocolata casolans i orxata) i un seguit de coses que no sé si passen en altres comerços. Perquè a la Petra li sap greu haver de cobrar els llibres als amics, perquè li fa el mateix mal quan algú pel primer que pregunta és pel descompte, perquè s'emociona de comptar amb aliats en l'àmbit escolar (no amb tots) segurament només amb els millors. Perquè la Petra veu créixer els nens com a persones i com a lectors, perquè hi ha nens tan agraïts, perquè es troba notes d'agraïment per sota la porta, en forma de correu electrònic o d'abraçada. Perquè com en el meu cas, el seu home és el senyor dels excels. Perquè la seva filla renega de la llibreria i de les hores robades, el meu només crida que se'n vagi Sant Jordi i de moment, encara, vol ser llibreter... Perquè els comercials que la visiten en un moment donat s'arremanguen per ajudar-la, com a mi, perquè tots volen vendre però n'hi ha que esdevenen còmplices. Perquè a la Petra l'emociona conèixer els autors, perquè la Petra no té Sant Jordi perquè sinó tot l'equip fantàstic que tinc al meu costat segur que serien el seu. Perquè a la llibreria de la Petra, com a l'Espolsada, passen coses màgiques quan la llibreria és plena com un ou i atents quatre clients alhora aquests escolten la recomanació que fas a un per saber si els va bé o fins i tot també li passa que les clientes fan de llibreteres i mentre les sents recomanar llibres com si fossis tu, per dins se't dibuixa un somriure.

"La librería está llena de gente desde las nueve de la mañana hasta la seis de la tarde, gente a quien no parece importarle que el local sea pequeño, que haya que hacer cola, que sólo tengamos una caja y que no exista ni el más mínimo anonimato. Todos se enteran de lo que compran cada uno, y no es raro que cuando le estamos contando un libro a algún cliente, los otros también lo estén oyendo y acaben comprándolo a su vez. Hay clientes que se ponen a hablar entre ellos, que se recomiendan mutuamente libros..."


Potser la gent percep que som un comerç sempre caminant a l'abisme i per això sempre està disposada a donar un cop de mà o potser perquè els regalem grans moments... és un misteri que diria que no vull resoldre. La Petra té la sort de tenir un equip treballant amb ella, és la diferència entre tenir una llibreria a Viena o a Les Franqueses del Vallès. El meu somni i desig és aquest, un mini equip.

Mi maravillosa librería és tot això, però també és una història de tenacitat, de pencar molt, d'estimar els llibres amb bogeria, és una manera de viure la vida.

"A seguir porque no nos queda más remedio. Porque no hay nada que sepamos hacer mejor. Porque no hay nada que nos guste hacer más."

Publicat per Perfiérica
Il·lustració de la coberta: Alejandra Manzano
Traduït per Manolo Laguillo

dissabte, 28 de novembre del 2015

Cinc llibres infantils imprescindibles

El gnom no dorm


El primer llibre del que voldria parlar-vos es va editar fa un parell d'any en català. Un text inèdit fins aleshores també a Suècia, país d'on era originària Astrid Lindgren, autora de la Pippi, il·lustrat per la sempre genial Kitty Crowther que capta l'essència del que Lindgren ens volia transmetre.
El gnom no dorm és un conte sobre el solstici d'hivern que té per protagonista un gnom que viu amagat en un raconet d'una granja i té cura dels animals quan tothom dorm. Amb un llenguatge molt poètic el gnom recorda amb forma de cançó als animals que: "Molts hiverns he vist passar, molts estius he vist arribar, aviat anireu al prat a pasturar."


Un conte preciós, ben editat des de les guardes fins al contingut que ens transmet una pau que s'encomana i sobretot un respecte pels animals i la natura. A casa ens agrada molt llegir-lo amb llum d'espelma i tapats amb una bona manta. Editat per Corimbo i traduït per Fina Marfà

Stína, la nena de gel




I ara que ens ha arribat el fred em ve molt de gust parlar-vos d'aquesta novetat, Stína, la nena de gel.
A la Stína no li agrada gens el fred, i a ple estiu va tapada fins a les celles per sortir al carrer, imagineu-vos quan arriba el gèlid hivern de terres nòrdiques... La Stína observa el món per una finestra i veu com la gent, malgrat el fred que ella sent, viu, surt, passeja, els nens juguen... un dia, una ràfega de vent li durà la mà estesa d'uns amics que faran sentir-li l'escalfor de l'amistat i li donaran la força per abrigar-se i gaudir del fred de l'exterior. Qui no ha necessitat mai la mà d'un amic per poder seguir?


El llibre l'han editat Babulinka en català i Nórdica en castellà, edicions impecables amb una recepta de xocolata desfeta per fer-nos passar el fred i un petit manual de com fer punt sense agulles per poder abrigar-nos com la Stínia. Traduït al català per Jordi Martín Lloret.

Ulls



El tercer llibre del que vull parlar-vos és una joia, Ulls, de Iwona Chmielewska. Un al·legat als ulls, a la mirada i als sentits que ens mantenen vius. No us en vull dir res més perquè m'agradaria que us emocionéssiu tant com jo quan el fullegeu... però sí que us avanço que el llibre té pàgines amb ulls encunyats que ens conviden a jugar o a mirar-hi a través. Editat per Tramuntana i traduït per Gisela Lara González
 


Babar


Blackie Books acaba de culminar una tasca d'anys i ens regala un volum que conté totes les històries de Babar amb un format impecable, traduït de nou del francès té pàgines fins ara inèdites en català. Us transcric un paràgraf de la carta de l'editora perquè veieu la feina que s'hi ha fet. Aplaudeixo la gent de Blackie Books per haver recuperat dignament la Pippi (ara ens cal en català!), Rodari i ara Jean de Brunhoff. A la llista dels desitjos demano la recuperació d'El clos dels esbarzers (si us plau, els nens d'avui es mereixen créixer en aquell bosc ple de ratolins que mengen móres).

"Ha sigut un procés de quasi tres anys. Ens hem basat en les edicions originals del llibre (i per això algunes pàgines són inèdites en català) i hem encarregat noves traduccions per a tots els contes. En l'aspecte gràfic, hem intentat cuidar al màxim cadascuna de les imatges, tractades per tal d'obtenir-ne la màxima nitidesa. També vam retocar el color de les il·lustracions per poder aconseguir la vivacitat i precisió dels volums originals. La recerca d'un paper semblant al dels originals francesos va ser minuciosa, i inclús vam aconseguir que la impremta utilitzés una tècnica de tramatge anomenada "estocàstica", quasi en desús des de fa deu anys, per aconseguir uns grisos més nets per als elefants del conte."
 Tota una declaració de principis, el llibre porta un pròleg de Maurice Sendak, o sigui que ja no teniu excusa per incorporar en Babar a les vostres vides i que una nova generació creixi amb aquest elefant. Editat per Blackie Books i traduït per Isabel Obiols.
*És de justícia mencionar que l'editorial Nandibú ha recuperat dos àlbums a mida gegant de les aventures d'en Babar.

Del bressol a la lluna



I acabo amb cinc llibres per als més petits que formen part de la col·lecció Del bressol a la lluna, adaptats al català per Miquel Desclot. El text d'Antonio Rubio i les il·lustracions d'Óscar Villán donen vida a unes llibres petits de cartró, pensats per llegir a la falda mentre bressolem i entonem les primeres melodies. Literatura de qualitat per als futurs lectors per vincular-nos i arribar a la lectura des de l'afecte. Editats per Kalandraka

dissabte, 21 de novembre del 2015

Un home enamorat



"Una vida és fàcil d'entendre, els elements que la determinen són molt pocs. En la meva n'hi havia dos. El meu pare i el fet que mai no havia pertangut enlloc."

Ja fa uns dies que he acabat la lectura d'Un home enamorat, l'he reposat, paït, pensat i m'ha agradat molt i amb el record encara més. Per què m'agrada tant Knausgård? Se'm fa difícil d'explicar i molt. Em passa sovint que els llibres que més m'agraden se'm resisteixen alhora de ressenyar-los i aquest n'és un exemple. Amb el llibre en mà i a la llibreria el defenso però de manera desordenada, visceral... potser m'agrada perquè Knausgård posa veu a molts dels meus pensaments... o potser perquè el trobo valent per dir en veu alta allò que molts pensem sobre temes delicats com la família, la criança dels fills, el voler un espai propi, el món de la parella... alhora que és capaç de dissertar sobre la creació literària. I potser és per això que em fascina perquè vincula de manera indivisible una cosa de l'altra.

"La meva idea que l'art era allà on cremaven les flames de la veritat i la bellesa, l´últim lloc que quedava on la vida podia mostrar la seva cara més autèntica, era una bogeria."

L'autor necessita 700 pàgines per explicar-nos com li canvia la vida amb l'arribada de les seves dues primeres filles. En aquest segon volum del sextet, La meva lluita, l'autor fa una llarga reflexió sobre la paternitat i com això ens marca la manera d'anar pel món, potser condicionat per la relació amb el seu pare, absent bona part de la seva vida. Diria que empatitzo amb l'autor, i en aquest llibre en especial, perquè adopta una condició molt femenina de la paternitat que el porta a reclamar una cambra pròpia, demanda feminista llargament reivindicada per Virgina Woolf, davant l'astorament familiar.
M'agrada Knausgård perquè és honest davant el que escriu, les petites coses de cada dia. Em recorda a la Munro o a Anne Tyler amb aquest anar teixint però el que sorprèn és aquest narrador en primera persona que no respecta cap ordre cronològic i que de cop posa el focus en petits detalls i anècdotes per continuar narrant-nos la quotidianitat. Destaca com es despulla, mostra els neguits, les angoixes, les pors i les alegries menudes del dia a dia. I sorprèn per desmuntar la societat sueca, on viu, tan idealitzada des de terres mediterrànies. Hi ha molta vida a les novel·les de Knausgård! Confesso que les llibreries hi són tan presents que potser és per això que me'n declaro una fan entusiasta.

"Si vèiem una bona pel·lícula ens movia per dins i posava coses en marxa, perquè les coses són així, el món és sempre el mateix però el que canvia és la nostra manera de mirar-lo. La vida quotidiana, que ens podia aixafar com un peu trepitjant un cap, també ens podia deixar extasiats. Tot depenia de l'ull que mirava."

Traduïda al català per Anna Llisterri
Editada per l'Altra editorial/Anagrama

dissabte, 14 de novembre del 2015

El nedador del mar secret


Sabeu quan esteu nedant al mar i us empasseu un glop d'aigua salada sense voler-ho i de cop tot l'estómac se us remou? Aquesta és la sensació que he tingut al llegir El nedador del mar secret, una història breu, intensa, preciosa, poètica i dura com la mort.

Amb una vuitantena de pàgines Kotzwinkle és capaç d'explicar un part, dibuixar el binomi vida i mort amb una senzillesa, emotivitat i contundència que fa que et quedis atrapat a la remor de les onades...

La Diane trenca aigües i en Laski la porta cap a l'hospital, és de nit, fa fred tot està nevat i amb compte arriben a l'hospital. Quan en surtin ja no seran els mateixos, la pèrdua els acompanyarà per sempre, saber gestionar-la és tan important com la vida perquè sinó corres el risc de viure-hi encallat per sempre.

"Va sentir la Diane a prop seu en aquell silenci estrany i fondo i, aferrades en aquella quietud, habitant-la, va veure com la vida i la mort es fonien en un mar encalmat i resplendent que no tenia fi."

Kotzwinkle va escriure aquest llibre un vespre després d'enterrar el seu fill, d'una glopada va expulsar el dolor immens que el corsecava i ho va fer de manera magistral, allunyant-se dels sentimentalismes i en canvi a tot el llibre hi ha una pena pregona i una nostàlgia del que mai no serà i tanmateix, la vida segueix.

L'editorial Navona ens regala ara l'oportunitat de llegir-lo en català amb una traducció de Yannick Garcia impecable. És per llibres com aquest que la literatura té sentit.

Edita Navona
Traduït per Yannick Garcia

dissabte, 7 de novembre del 2015

Pòquer de dones, segona part.


Potser de les coses més difícils del meu ofici és mirar de convèncer la gent. Quan he llegit un llibre que m'agrada, obriria la finestra i cridaria als quatre vents que tothom l'hauria de llegir, quan faig algun acte a la llibreria del que n'estic convençuda, que sé del cert que valdrà la pena, que serà bonic, íntim, que marxaràs a casa satisfet i amb la sensació que has viscut i has après alguna cosa nova voldria aturar el temps i fer-ho saber a tothom. Quan a les llibreries decidim programar alguna activitat sempre patim, i molt, per l'audiència, per si has sabut transmetre la passió que sents a través de les xarxes, dels correus i perquè saps que et falta mirar els ulls de la gent per dir-los: fes-me confiança aquest divendres.



Quan la Maria em va proposar de fer aquest pòquer de dames sabia que valdria la pena, després d'haver-hi participat puc afirmar que va ser un bàlsam literari. D'una banda descobrir la Blanca Llum, una veu jove, contundent que ha tingut cura de l'edició d'Un film de la Víctor Català, sentir parlar algú jove i amb tan talent i defensar amb urpes la Víctor i la seva novel·la són coses que passen un divendres al vespre. De l'altra, tornar a trobar la Marina, just arribada dels Estats Units on ha fet estada en una casa per escriptors, sentir-la parlar del que hi ha viscut, dels esmorzars, de l'espai, del temps per escriure... i alhora parlar de les protagonistes dels llibres amb aquella frescor i naturalitat també passa els divendres. I tenir la Maria Bohigas, editora, parlant dels seus estimats fracassos, llibres bons, que triomfen arreu però que a casa nostra els costa trobar el camí o celebrar que un llibre com Un film, considerat la mare dels fracassos, hagi trigat 100 anys a tenir el reconeixement que es mereix també són coses que fem un divendres al vespre. Com deia la Maria la literatura i els llibres et permeten un diàleg íntim que t'interpel·la.



Els quatre llibres d'ahir al vespre són la nit i el dia entre ells i alhora els pots posar de costat i no grinyolen, formen part d'un catàleg molt ben estructurat que conversa entre si i que té un fil invisible, el de la coherència.
Durant la vetllada vam sentir frases com que les novel·les íntimes, les d'ahir, transiten per la situacions climatològiques internes de l'ésser i és tan cert que amb aquesta definició ahir vaig saber perquè m'agraden tant. Perquè els bons escriptors et porten i t'acompanyen per un univers d'emocions que no es poden controlar així com les tres dames que vaig tenir el privilegi de sentir i tenir assegudes (al sofà que ens van deixar els veïns). No em cansaré de dir que tinc molta sort de fer el que m'agrada, de poder compartir una de les meves passions amb vosaltres i de dir que ahir, per una estona, vam reproduir el sofà mític de l'enyorat programa L'hora del lector amb unes protagonistes de luxe.



Quan pugueu no deixeu de llegir Li, Tsili, Cap a Sibèria, Un film... Els homes i ocells de la Blanca Llum, la nova novel·la que està escrivint la Marina i els llibres que vindran del Club editor. Que tingueu un bon dissabte, de mentre jo feinejo a la llibreria amb els ecos de totes aquestes veus.

dissabte, 31 d’octubre del 2015

Pòquer de dones



Divendres dia 6 hem muntat un pòquer de dones a la llibreria amb la Maria Bohigas, editora, la Marina Espasa, escriptora, la Blanca Llum Vidal, poeta, i servidora, la llibretera.

El motiu no és cap altre que donar vida al fons magnífic del Club editor, la Maria ha fet una sèrie de menús a partir del catàleg i nosaltres hem triat per l'Espolsada el de Dones adaptat a la llibreria, la Munro i la Stefanie Kremser ja han estat protagonistes d'altres vetllades.

Serà un diàleg a partir de les protagonistes creades per Aharon Appelfeld a Tsili, Nikos Kavadias a Li i altres relats, Per Petterson a Cap a Sibèria i el protagonista masculí d'Un film (3000 metres) creat per Caterina Albert.

De mentre i per anar fent boca us deixo amb un poema en prosa d'una de les nostres convidades, Blanca Llum Vidal, que pertany al seu llibre Homes i ocells, un d'aquells llibres que té un magnetisme molt especial que sé que enamorarà a més d'un i sobretot a elles que són imprescindibles per l'esdevenir de la llibreria.


DESARREL

Construir-me una paret que no separi. Posar-la entre la pena acostumada i aquest aguait que ve del cor. Aixecar-la entre qui pugui i mai no creure-hi. Somiar-la. Construir-me una paret com de castell de vent captaire i ficar-li a cada pas molta finestra. Que s'esbatanin. Que l'aire corri. Que alguna es tanqui. Que torni a obrir-se. Que hi hagi ocells. Que n'aprenguin, les cortines. Que volin alt. Que alguns serrells facin de dits ganxant l'amplada. Que volin baix. Que els vidres riguin. Que vinguin pans i alguna pedra i construir-la, una paret, en un lloc tou, que es mogui molt, que no s'encalli i que no arreli.  Blanca Llum Vidal

Us esperem divendres a 2/4 de 8, visca els bons llibres!

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Cinc llibres infantils imprescindibles


Tal com vaig escriure al mes de setembre, mantinc la intenció i les ganes de parlar de literatura infantil per fer-vos entrar aquell cuquet a la panxa de quan un llibre t'enamora. Aquest mes he fet una tria de cinc llibres relacionats d'una manera o altra amb la tardor .


La primera joia es diu El paraguas es de Liu Jae Soo i Do Sheen Il i representa el que per a mi és un bon llibre infantil. Desperta la curiositat, activa la mirada, és preciós, plàstic i porta un cd de música de piano per acompanyar cada pàgina. És una història d'un paraigua en un dia de pluja que es troba amb uns quants paraigües de colors vius i així transformen la grisor de la ciutat en un dia plujós. No us el perdeu, l'ha publicat una editorial que acaba de néixer i que es diu Pastel de Luna.




Oso quiere contar una historia, de Philip C. Stead i il·lustrat per Erin E. Stead ensenya als més petits què és una hibernació i dóna veu a un ós adormit que intenta a explicar als amics del bosc una història que no recorda massa bé perquè la son el pot. Mentre va parlant, ajuda els altres animals a prepar-se per passar l'hivern fins que torna la primavera i amb ella les ganes de despertar-se. Il·lustrat amb unes aquarel·les delicades que parlen per si soles. Editat per Océano travesía.






Fotos de la Rocio Bonilla

De quin color és un petó? de l'autora i il·lustradora Rocio Bonilla que dóna vida a la Minimoni una nena a qui li encanta pintar marietes, cels, plàtans però no ha pintat mai un petó, però de quin color deu ser un petó?

Un conte ideal per emocionar-nos amb família i que ens incita a agafar llapis i colors per descobrir de quin color són els petons o potser ens incita a fer-nos-en molts! (Ara que els dies s'escurcen és una bona oportunitat per fer-nos petons i dibuixar plegats). Editat per Ànimallibres



Sóc un conill d'Ole Risom i il·lustrat pel mestre Richard Scarry. En Nicolau és un conill que observa com es transforma el seu entorn amb el pas de les estacions. Aviso que quan l'hàgiu fullejat voldreu tenir emmarcades a casa totes i cadascuna de les il·lustracions que acompanyen el text poètic. El llibre el trobem en edició bilingüe català-anglès o castella-anglès. Preciós! Editat per Lata de Sal



Torna el tàndem Salomó-Martí amb un llibre més de la col·lecció de buscar i trobar. Aquest cop s'han superat, en Pol i l'Estel viatgen en el temps i les diferències amagades entre les pàgines són objectes anacrònics de l'època. Un llibre per les tardes de dissabte, tant si tens 8 anys com si en tens 99! No podreu aixecar el cap de llibre perquè les il·lustracions són plenes de detalls i d'aclucades d'ull aquest cop al món del cinema i a la literatura. Editat per Cruïlla. No us el deixeu perdre!


Foto d'en Xavier Salomó





dissabte, 17 d’octubre del 2015

La filla estrangera




"No seré més per a vosaltres. Des d'ara seré per a mi. Per a mi o per qui vulgui, però ja no per cap dels que em voleu esbiaixada, escapçada." 


La filla estrangera narra la vida d'una noia nascuda al Marroc i que creix en una ciutat interior de comarques. La protagonista, una estudiant brillant, acaba l'institut i ha de decidir si va a la universitat o accepta un matrimoni pactat que li proposa la mare. Amb aquest argument que alguns titllen de ja sentit, com si en la literatura els grans temes no s'haguessin explicat del dret i del revés, és precisament on la Najat ha fet un pas més en la seva escriptura i ha construït una novel·la esplèndida, amb alguns alts i baixos de ritme, però que innova perquè com a lectors ens planteja nous reptes.
Cansada que li preguntin per si és autobiogràfica, i què si ho és!, Najat ha de vèncer el prejudici paternalista de la nena marroquina que mira quin català que no només parla sinó que escriu i ho fa per la porta gran, perquè El Hachmi amb aquest llibre es consolida com una veu que ens sacseja, perquè porta la protagonista en forma de monòleg anònim a qüestionar no només el seu entorn sinó a si mateixa, la seva identitat, el ser d'algun lloc, i prova de trencar aquell fil tan sensible amb la mare, però que cal saber tallar per esdevenir una persona autònoma.

"El neguit que tinc des que he sabut que començava avui és el del perill que em suposarà tornar a estar en contacte amb coses escrites, amb paraules que em puguin provocar algun plaer i tornar-me al lloc on era, a l'intent de fugida perquè no sigui capaç d'afrontar les temptacions de buscar una vida diferent."

Si amb la Jenn Díaz vam ser testimonis a la llibreria d'un debat enriquidor sobre el bilingüisme, amb la Najat i la Filla estrangera som espectadors d'un debat que no gira entorn a la llengua, només, sinó a les formes de la societat d'origen, la de la mare, i la societat d'acollida on ella creix, vol ser i vol forjar la seva identitat i llibertat.
Un pas més en la construcció d'una cultura que es vertebra en aquestes veus que es miren el món des d'un altre punt de vista però que no fan sinó enriquir el nostre bagatge.
En faré relectura segur perquè és d'aquells llibres que t'interpel·la i fa qüestionar-te.

Editat per Edicions 62/Destino

dissabte, 10 d’octubre del 2015

De mare i filla i altres apunts

Avui que Mercè Rodoreda hauria fet 107 anys, me la imagino (somiar desperta és tan bonic) asseguda a una de les butaques de la llibreria contemplant-nos amb aquell somriure tan seu mentre escolta la Jenn Díaz confessar que s'ha llegit la seva obra d'una tirada, mentre parlem de jardins i flors i de tot un reguitzell de dones. No sé si somriuria de saber que l'Armand Obiols ha donat el cognom a un dels protagonistes masculins de la novel·la de Jenn Díaz, Mare i filla, però potser estaria contenta de saber que una de les protagonistes es diu Natàlia en homenatge a la Colometa...


Ahir al vespre vam ser testimonis dels secrets de la novel·la, amb una presentació atípica, en què vam parlar més de literatura, de famílies i universos que del contingut del llibre, i com m'agrada que així sigui! Vam descobrir la Claudia, una senyora xilena que va explicar la seva història d'amor a la Jenn mentre hi vivia de rellogada en una habitació amb una amiga... "No escribas nunca esta historia" li va dir. Ai, santa innocència! Tenir escriptors al teu voltant és perillós perquè sempre estan a l'aguait de caçar històries de novel·la i quina sort que aquestes acabin essent un llibre com el que ahir presentàvem.

De la mà de la Izaskun vam conèixer la història d'amor entre editora i escriptora que va néixer tot fent un cafè. Que la Jenn es decidís a escriure en català té nom de persona i de magazín cultural, Eva Piquer i Catorze.cat, la resta és cosa de la vida interior compartimentada de la Jenn amb en Dani. No sé si el bilingüisme mata com afirma en Pau Vidal, només sé que la Jenn ha fet una cosa molt complicada i és brillar escrivint amb totes dues llengües, la reivindicació de xarnega de la Jenn com a cupera de les lletres és una bona definició del moment que vivim.

Ahir vam escriure una altra pàgina de la història de la llibreria amb una vetllada d'aquelles que reanima l'esperit. Un divendres al vespre de tardor, de cap de setmana de pont i la llibreria plena com un ou per sentir parlar de literatura i vida o potser de vida i literatura, per compartir somriures i anècdotes com les Casasines que cada dia surten a passejar pel jardí de casa i contemplen les flors i comproven com estan, des d'aquí els enviem un petó perquè sabem que ho llegiran! De descobrir que una llibreria és capaç de teixir unes complicitats excepcionals, de saber que comptes amb gent capaç de tot, d'emocionar-te de mirar la gent i descobrir que alguns vénen del Maresme, del Barcelonès... de trobar el somriure còmplice d'una llibretera entre el públic i de tenir una editora al costat que ha trepitjat tot el país per conèixer com bateguen les llibreries de comarca i de saber que l'Espolsada compta amb lectors àvids de bones històries, només puc dir: gràcies, som una família.



dissabte, 3 d’octubre del 2015

Som una família



"Aquest any d'ara és el 1971, es diu així perquè totes les coses del món tenen un nom, excepte els anys, que tenen números. Durant l'any que es diu 1971 s'estan trencant moltes coses. S'ha desenganxat una part del Pakistan que es diu Bangla Desh, ha petat un amic del papa que es diu Jim Morrison i diuen que s'ha trencat una vàlvula de la nau espacial Soiuz 11. La mama sempre ho diu, que quan es trenca una cosa després, se'n continuen trencant d'altres en cadena, la setmana passada encara ho va tornar a dir, quan es van espatllar la batedora, la rentadora i el tocadiscos."

Així comença aquesta novel·la protagonitzada per l'Almerico Santamaria i la seva família. L'Al és un nen prodigi de quatre anys que ja sap llegir, escriure i fer càlculs mentals de complicada resolució. Viu amb el pare, un fan de l'Elvis Presley, una mare molt bonica, l'Agnese, que s'assembla a la princesa Grace i una germana, la Vittoria, a qui se li moren tots els animals de companyia. Amb només quatre anys, a l'Al se li presenta un gran repte, ha de trobar casa per la família perquè les estan passant magres. Amb una capacitat inventiva, grans dosis d'optimisme i molt sentit de l'humor descobrirem les misèries d'una família que no arriben a final de mes, passen fred i canvien de casa constantment fins que l'Al funda el Principat dels Santamaria amb moneda pròpia.

Fabio Bartolomei dóna vida a un nen per explicar-nos i descriure'ns la dècada dels setanta a Itàlia, alhora que fa pinzellades del que passa a la resta del món. Una família reivindicada com a pilar bàsic que es veu obligada a intentar-ho tot per sobreviure, dos germans que fan un tàndem extraordinari de solidaritat i cooperació. L'Al és un personatge que se't guanya des de la primera pàgina, la Vittoria és per a mi el personatge rodó que acabes apreciant quan tanques el llibre. Amb una economia de supervivència i parets de Lego incloses, Som una família està cridat a ser un llibre de llarg recorregut, no us el perdéssiu! Ens calen llibres tendres, optimistes i amb sentit de l'humor per intentar entendre el món.

"Esperava que m'agafessin a la biblioteca, vaig intentar deixar bocabadat el responsable recitant-li títols i autors dels dos-cents sis volums de la secció "Història moderna i contemporània", però no va ser suficient, la plaça vacant la van donar al nebot d'un professor. No em sorprèn, perquè els governs canvien però la república italiana sempre continua igual, és el país de les oportunitats de classe. Tot ciutadà ja ric té la possibilitat de ser-ho encara més."

Traduït per Anna Casassas
Editat per Angle editorial/Tusquets editores

dissabte, 26 de setembre del 2015

La mort del pare

La meva primera lectura d'aquestes vacances m'ha portat fins a Noruega de la mà d'un escriptor que ha emprès un periple vital literari contingut en sis volums sota el títol La meva lluita, el primer és La mort del pare.

Els que seguiu el blog ja sabeu que de fer crítica literària no en sé i que sempre parlo d'allò que m'han provocat els llibres que he llegit o de les sensacions que em desperten les persones que els fan possible. Porto les ressenyes al terreny molt personal perquè la literatura la visc així. Fa un temps una editora pèl roja i pigada com jo em va venir a veure per parlar de l'Altra i em va explicar l'obra de Knausgård, li brillaven els ulls, en parlava amb un entusiasme desfermat, però que tothom li havia dit que no ho fes... Ets boja vaig dir-li, però si després de totes les negatives encara t'emociona així,fes-ho Eugènia, hi creus, doncs defensa'l. 

Un cop acabada la lectura de La mort del pare vaig sentir un buit terrible, tancava el llibre i ja trobava a faltar en Karl, el seu germà, l'àvia, el pare i el paisatge. Escriure sis volums per parlar de la teva vida és una aposta molt agosarada perquè corres el risc de ser titllat d'egòlatra, de no tenir cap mena de pudor ni respecte amb la teva família ni amb tu mateix i de fet, l'obra de Knausgård compta amb detractors que la troben soporífera per massa descriptiva, lenta i amb manca d'interès o amb enamorats com jo que sense saber ben el perquè cauen rendits amb la prosa detallista que fa que aquelles escenes quotidianes et facin passar pàgina sense aturador, potser perquè les he llegides com un exercici literari prescindint de si era autobiogràfic o no.

A La mort del pare  Knausgård fa un repàs de la seva infantesa, l'adolescència a l'institut, els primers llibres, la música fins a la maduresa sempre amb l'òptica del que ha estat la relació amb el seu pare alcohòlic, molt absent, i que mor en unes circumstàncies molt tristes. 

"El caos i la imprevisibilitat són característiques essencials de la vida i també del seu final, l'una és impossible sense l'altre, i malgrat que gairebé tots els nostres esforços es dirigeixen a mantenir ben lluny el final, només cal un breu moment de desesperació abans de viure a la seva llum i no, com ara, a la seva ombra."

Però on  Knausgård se'm va posar a la butxaca és en aquest fragment:

- ¿Vols que te'l llegeixi? -vaig dir.
Va fer que sí amb el cap. Vaig seure al seu costat i vaig obrir el llibre. Tractava d'una eruga que es menjava tot el que trobava. Quan vaig haver acabat de llegir, es va arrossegar cap endavant i va agafar un altre llibre de la taula. Aquest tractava d'un ratolí que es deia Frederick i que, a diferència dels altres ratolins no recollia menjar a l'estiu sinó que preferia dedicar-se a somiar. Deien que era un gandul, però quan arribava l'hivern i tot era blanc i fred, ell era el que donava llum i color a les seves vides. Això era el que havia estat recollint, i el que necessitaven ara, llum i color." 

Llum i color és trobar en un text d'adults d'aquesta envergadura dues referències a dos contes infantils d'Eric Carle i Leo Lionni i fer-los aparèixer sense prejudicis. Qui ha llegit bona literatura infantil escriu grans llibres per adults. 

No em canso de repetir que una cultura es nodreix d'autors propis però també de bones traduccions i d'editorials que aposten per publicar allò que les fa vibrar, fent un equilibri màgic entre la rendibilitat i la qualitat, llegiu sinó l'Eugènia Broggi en aquesta entrevista hi diu: “L'únic que puc fer és intentar que la gent sàpiga que aquest llibre existeix en català i que l’obrin i llegeixin les primeres tres pàgines. Si aconsegueixes això, estic segura que el noranta per cent de la gent que ho faci, fliparà.”

Gràcies pel valor de publicar-la, ara cal que els lectors estiguem a l'alçada.
Edita l'Altra Editorial
En castellà Anagrama
Traduïda per Anna Llisterri

dissabte, 19 de setembre del 2015

Cinc llibres infantils imprescindibles

Aquesta ha estat una setmana de tornar a reprendre les rutines, els nens tornen a l'escola, els dies ja s'escurcen, fa aquella xafogor del setembre i la tardor té ganes d'arribar. És la setmana dels propòsits habituals: aprendre anglès, anar al gimnàs i un reguitzell d'il·lusions que al cap d'un parell de mesos ningú recorda. També és el mes de sentir queixar-se del preu dels llibres o de sentir a la llibreria: "què en farem de tants llibres a casa si no serveixen per a res" amb la conseqüent cara d'astorament per part de servidora.
Penso en forma de desig que si aquestes famílies s'haguessin donat l'oportunitat de compartir contes com aquests amb els seus fills la realitat seria una altra. Percebo una força editorial infantil que té les coses clares, que sap que els nens no són rucs, i que s'entesten a publicar llibres preciosos de mil textures, colors, intel·ligents i que donen peu al debat. Llibres que transmeten estima pels petits detalls, per la diversitat i per les coses boniques. En aquesta tornada a les aules, voldria parlar-vos de cinc llibres (en podrien ser molts més) que m'agradaria que també fossin a les classes, per l'hora del conte, per pensar, per posar-nos a la pell dels altres i per treballar infinitat de coses. És l'hora també que el col·lectiu de mestres perdi la por a ensenyar-los a l'aula (sé de bona font que els que ho fan n'estan més que satisfets dels resultats), els contes haurien de ser aliats dels gomets, els colors, les sumes i les restes, l'hort, la música, la dansa i les classes d'història. I també voldria que fossin a les biblioteques personals dels nens per anar configurant el seu itinerari com a lectors del demà.

El mur de Javier Sobrino, il·lustrat per Nathalie Novi


Una faula preciosa sobre els límits de les fronteres i els prejudicis. Un llibre per reflexionar sobre la convivència i la naturalesa intrínseca dels homes. Tenim una eina excepcional per explicar l'èxode dels refugiats. Un àlbum d'una bellesa pictòrica excepcional.




La casa dels ratolins, de Karina Schaapman, traduït per Godele De Sterck i Marina Espasa

L'autora del llibre va estar anys dedicada a construir aquesta casa per acollir en Sam i la Júlia, feta amb materials reciclats. Un llibre inspirador, ple de contes i de màgia, un cant al poder de la imaginació i un homenatge als contes de Beatrix Potter o als habitants del Clos dels esbarzers. Delicat, preciós, un conte per aturar-s'hi hores i hores. Farà les delícies de tota la família.


Els arbres són bonics de Janice May Udry, il·lustrat per Marc Simont, traduït per Margarida Trias

Recuperació de tot un clàssic premiat amb el Caldecott. Un manifest sobre la importància de tenir arbres al nostre voltant. Hi ha arguments sostenibles i d'altres amb molt sentit de l'humor.


Olivia de Ian Falconer, traduït per Nàdia Ravenga

Estem d'enhorabona perquè s'ha recuperat el primer àlbum de l'Olivia en català. No sóc gens objectiva parlant de l'Olivia, però sí que us diré que em sembla fantàstic que una porqueta rodanxona sigui la protagonista d'un llibre, que a més sigui intel·ligent i amb un humor molt fi, que vagi a contracorrent i ho qüestioni sempre tot em fa posar dempeus i aplaudir ben fort. Fan de l'Olivia.


El meravellós Peludiu-Renudiu-Xiquitiu de Beatrice Alemagna, traduït per Bel Olid
"Tinc cinc anys i mig i em dic Edith, però els amics em diuen Eddie. Mon pare parla cinc llengües, ma mare refila com un ocell, ma germana és la reina del patinatge sobre gel, i jo no sé fer res. Res de res. O com a mínim és el que em pensava."
Tota una declaració d'intencions sobre el comerç de proximitat, la millor campanya per reivindicar el comerç en trama urbana de la mà d'una nena que ha de fer un regal molt especial. No us el perdéssiu.
Menció especial per la traducció de la Bel Olid.


No em digueu que després de veure aquests contes no us vénen ganes de compartir-los amb tothom?


Publicats per Joventut, Blackie Books, Corimbo, Andana i Combel. Gràcies per la feina ben feta.

dissabte, 12 de setembre del 2015

Les pereres fan la flor blanca



La setmana passada parlàvem de la Jenn Díaz com a autora amb una veu i un univers propis i avui us vull parlar d'un autor, dels pocs, capaç de fer del silenci i de les atmosferes un protagonista més de les seves novel·les.
Arriba en català i en castellà el primer llibre de l'autor holandès que als anys noranta va escriure pensant en un públic juvenil i que després va refer pensant en tots els públics. Bakker ens narra la vida d'una família formada per un pare i tres fills, en Gerson i els dos bessons (Klaas i Klees), un gos i una mare que un dia se'n va anar a Itàlia.
De camí a casa els avis i mentre discutien si les flors de les pereres eren roses o blanques, un cotxe els envesteix, les rialles donen pas al silenci del coma d'en Gerson que triga uns dies a despertar-se i que quan ho fa tot és ben negre.
Bakker es dedica a explicar-nos com els membres de la família s'adapten a la nova situació del primogènit i ho fa donant veu als bessons, al propi Gerson i al gos de la família i així desplega un joc de veus narratives com la dels bessons o algú que parla des del coma...

Llegir-lo després d'A dalt tot està tranquil i de Deu oques blanques em confirma que la prosa de Bakker em sedueix i m'atrapa un cop més; que domina els silencis i les paraules no dites amb mestratge; que malgrat la tristor que es desprèn de les seves històries sempre hi ha una tendresa que el fan especial; que l'aigua, els llacs, les ovelles i les flors són una constant en la seva obra com també ho és la no-presència femenina o escadussera. Si la setmana passada dèiem que Jenn Díaz mirava el món en femení, Bakker ho fa en masculí -que ningú es confongui i caigui en l'error de posar-hi etiquetes, són llibres per tothom- parlem de la mirada. Les dones de Bakker o no hi són o fugen i s'escapen (donaria per una tesi doctoral com la que escriu la protagonista de Deu oques blanques).

Les pereres fan la flor blanca és un llibre deliciós, d'aquells que m'agraden perquè podré recomanar a molts públics entre els quals algun lector jove i voraç amb ganes de bona literatura. Sense acció trepidant i una calma aparent les obres de Bakker contenen tota mena d'emocions, però sobretot una gran passió per l'ofici d'escriptor i un immens respecte per al lector.

Gràcies Laura, editora entusiasta, per oferir-nos-el sense defallir.

Editat per Raig Verd/Rayo Verde
Traduït, impecablement, per Maria Rosich

dissabte, 5 de setembre del 2015

Mare i filla


Els que hi hem anat seguint la Jenn Díaz des fa temps sabem que té una veu particular i un univers molt seu. Ara deu fer un any i gràcies al poder de persuasió de l'Eva Piquer, la Jenn va llençar-se a escriure contes al diari cultural Catorze i ho feia en català per primera vegada. Expectants i amb admiració vam comprovar que no perdia ni la veu ni l'univers i que el canvi de llengua com a lector era una pura vivència, entenc que per ella ha estat un camí elaborat i potser una decisió difícil de prendre. Com a llibretera és una satisfacció poder constatar que tenim una veu jove que, indistintament de la llengua amb què escriu, ens donarà moltes alegries.
Reconec que l'anterior novel·la Es un decir em va demanar dues lectures perquè la pogués gaudir i no m'amago de dir que, malgrat em va agradar molt, li trobava a faltar una clau de volta, però és que sovint ens oblidem que la Jenn és molt jove, té aquesta veu tan potent i tan personal que fan que com a lectors vulguem exigir-li al màxim. A Es un decir i amb la mà de la Silvia Querini acompanyant-la la Jenn ha assentat unes bases i amb Mare i filla en recollim els fruits.

Mare i filla és un univers rodoredià, és una Cecília Ce del Carrer de les Camèlies però també és Jardí vora el mar, entenc la novel·la com un homenatge a la gran Rodoreda, una altra escriptora amb veu i univers propis que em fascinen.

Així comença: "Tot seria més fàcil si la mare no fos la mare. Ara la tia Dolors i la Natàlia no viurien soles, no sentirien tants i tants remordiments -aquesta sensació elàstica i perversa de la culpabilitat."

Díaz desgrana la vida d'unes dones que després d'una pèrdua van refent la vida o descobrint-la. Unes dones que necessiten dels seus espais propis, que estimen amb passió o des de la discreció i amb contenció. Relacions fràgils, dones que persegueixen el matrimoni o el defugen. Una novel·la sobre la maternitat gens idíl·lica, una maternitat real i conflictiva però amb molta estima. Díaz no ha escrit un llibre d'acció trepidant ni aventures sinó que n'ha construït un sobre la vida i la força de viure. Una novel·la que mira el món en femení. Quan vaig acabar el llibre vaig tancar-lo amb la satisfacció d'una bona obra, de veure un pas endavant en el camí de l'escriptura i de saber que serà un llibre que guanyarà nous lectors. De moment i per començar anoteu a l'agenda que el dia 9 d'octubre el presentem a l'Espolsada.

Publicada per Amsterdam Llibres
* Izaskun has fet un gran fitxatge
* La Jenn s'ha traduït al castellà i l'editarà Destino

dissabte, 25 de juliol del 2015

Recomanacions d'estiu



Dijous al vespre vam fer l'última sessió del club de lectura d'un curs que ens ha portat a descobrir les veus de Mouawad, Juvany, Selassi, Butler, Chalandon, Alcott, Cirino, Winterson, Gary, Louis i Leyshon. Després de la sessió de juliol sempre anem a sopar i ens recomanem lectures per l'estiu més enllà del llibre que llegiran per la trobada del setembre, jo prenc nota i l'endemà els envio un correu amb totes les propostes. Divendres després de llevar-me, fer un cafè amb el record del club de lectura, i el soparet de després, arribo a la llibreria, faig les primeres tasques: correu, incidències, alguna comanda pendent... obro xarxes, entro al twitter i trobo en aquest enllaç que parla de la llibreria i diu:

"Dice la bibliotecaria Marta Rubirola: “el secreto de Fe Fernández, su propietaria, ha sido su capacidad de crear comunidad a través de actividades todas relacionadas con la lectura y el uso de las redes sociales con un perfil en Facebook y un blog muy activo que la han hecho conocida fuera de la población”.

És de les coses més boniques que m'han dit, que he estat capaç de crear comunitat... m'emociono fins al moll de l'ós i penso que la gent del club, entre altres, són els que han fet possible aquesta comunitat tan particular. Som gent de tota mena, edat, professions... però amb el nostre fil vermell particular, la lectura, cosit de complicitats, mirades, somriure, riures i també llàgrimes. Al club compartim una manera d'entendre el món, però també ens bressolem si cal i ho celebrem tot!
En paraules de Valeria Luiselli en el pròleg del llibre que acabem de llegir, Del color de la leche, "hoy en día sigue siendo pertinente preguntarse por la relación entre el poder y la escritura como forma individual de resistencia."

Des d'aquesta resistència que a la llibreria ha deixat de ser individual per ser col·lectiva, avui he volgut que les recomanacions d'estiu siguin les que es van fer tot sopant. Sopem en un lloc tan poc glamurós com pot ser un frankfurt, de cop arribem en tropa i les taules s'omplen de llibres, els llegits, els per estrenar, els que passen de mà en mà (un dia hauríem d'estudiar la pinta que fem), però som sempre benvingudes amb un somriure i la cervesa que ens espera. Així doncs el blog de la llibreria se'n va de vacances amb tots aquests llibres recomanats per gent del club. Bon estiu i bona lectura!