dimarts, 30 d’octubre del 2007

L'Elegància de l'eriçó


Acabo de llegir L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery que ha estat escollida Premi dels llibreters francesos 2007. Puc dir que no m'ha deixat indiferent, m'ha fet pensar i encara hi dono voltes. L'animal escollit serveix de metàfora per a les dues protagonistes, l'eriçó sembla una cosa per fora i n'és tota una altra per dins, i això és el que passa amb la Renée, una vídua de 54 anys i la Paloma, una nena de dotze.

La novel·la té lloc en un edifici de rics, a la rue Grenelle, de París, on la Renée fa de portera. És un immoble on mai no passa res i on tothom està pendent de la vida dels altres. La Renée és vista com una simple portera, el que ningú s'iamgina és que la portera llegeix Tolstoi, és una apassionada de la filosofia, el cinema i l'art. Viu amb un gat, en Leo.

La Paloma és la filla d'un exministre i diputat socialista, té una ment privilegiada i una intel·ligència sublim que destorben els del voltant.

El llibre està escrit a dues veus, llegim els dietaris de totes dues.

L'arribada d'un nou inquilí, en Kakuro Ozu, trastoca la calma aparent de l'edifici, i fa que la Renée i la Paloma comparteixin pensaments que retraten àcidament la progressia francesa.

Una delícia, plena de profunditat i de passatges d'una gran bellesa, a voltes impertinent i cínica, amb un humor fi, molt fi.

"La civilització és la violència controlada, la victòria sempre inasolida sobre la agressivitat del primat. Perquè primats fórem, primats restem, per moltes camèlies sobre molsa de què aprenguem a gaudir. Aquesta és tota la funció de l'educació. ¿Què és educar? És proposar incansablement camèlies sobre molsa com derivatius a la pulsió de l'espècie, perquè aquesta mai no cessa i amenaça contínuament el fràgil equilibri de la supervivència."

Publicat per 62 en català i Seix Barral en castellà

dimecres, 24 d’octubre del 2007

La lectura i la vida


Recentment s'ha publicat un estudi dels hàbits culturals, entre els quals els de lectura, que és per plorar i no precisament de riure. Per sort, també s'ha publicat el darrer llibre de l'Emili Teixidor La lectura i la vida que ens dóna les claus i ens facilita pistes de com ho hem de fer. És un llibre adreçat a pares, mares, educadors, i jo, crec que imprescindible per a tothom. Un llibre que comença amb aquestes paraules: "¿Us imagineu una vida sense llibres? Ara mateix, si desapareguessin tots els llibres de la Terra, seria com si el món hagués perdut la memòria. ¿Us imagineu a vosaltres sense memòria, sense records, sense passat, sense coneixements...amb el cervell en blanc, ben buit?" La meva resposta és no, no em puc imaginar una vida sense llibres, una vida sense el plaer que suposa obrir un llibre nou, el tacte als dits... aquella història que se t'emporta...

Què fa que no llegim prou? D'entrada, vivim en un país de cultura subvencionada que fa que la gent associï cultura amb gratuïtat, que s'escandalitzi pel preu d'un llibre, però que en canvi no li faci res deixar mig sou en altres coses (sempre respectables). És qüestió de valors, estem en una societat de consum ràpid i respostes immediates i és clar, un llibre sempre requereix un mínim esforç, d'asseure't i dedicar-li un temps. Un temps que al cap i a la fi, és un temps dedicat a tu, a enriquir-te... No puc estar més d'acord amb les paraules de l'Emili: "El llibre és l'altre nom del gran procés d'humanització de l'home. Aquells que no tenen llibres, a qui manquen els llibres, els mancarà sempre una part important del pensament, d'una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts...".

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Mil sols esplèndids


Aquest cap de setmana he acabat de llegir Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini, conegut pel llibre Cometas en el cielo. D'entrada he de dir que em va costar ficar-m'hi, però d'en mica en mica la història, les històries, et van enganxant.

El llibre es divideix en 4 parts, les dues primeres serveixen per presentar-nos les protagonistes: la Mariam, una petita harami (bastarda) i la Laila (una nena feliç), la tercera i la quarta són la història que comparteixen ambdues dones, marcades per un destí, en un país com l'Afganistan, que les porta a compartir marit, Rasheed, casa i fills.

L'autor dedica el llibre a totes les dones afganeses, que com a tants països d'arreu, inclòs el nostre, han de suportar humiliacions, violència física i verbal, discriminació.

"A baix va començar la pallissa. Per la Laila, eren sons d'un procediment metòdic, familiar. Ni una maledicció, ni un crit, cap imploració, cap udol sobtat, només l'activitat sistemàtica de batre i ser batuda, els cops d'una cosa sòlida contra la carn, quelcom, algú, donant cops sords a una paret, estripant roba."

Com a teló de fons, la història de l'Afganistan, tres dècades d'invasions: la soviètica, els senyors de la guerra, els talibans i els nord-americans que coincideix amb el final del llibre. A l'Afganistan no hi ha ni una sola família que no estigui marcada per la mort, d'un bàndol o de l'altre. Malgrat la violència constant de la guerra, les vides de la Mariam i la Laila són un crit a l'esperança, al compromís i, per sobre de tot, a l'amistat que les ajuda a ser més lliures en la seva reclusió. M'ha captivat la vida d'aquestes dues dones darrera d'un burka. M'ha sorprès la capacitat de l'autor d'introduir-se al món femení, de sentir i pensar... per això no és un llibre només per a dones.

"La Mariam jeia al sofà, amb les mans entre genolls, mirant el remolí de neu que serpentejava i queia fora de la finestra. Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món."

Publicat per Amsterdam llibres en català i Salamandra en castellà.

dijous, 4 d’octubre del 2007

Van venir com orenetes


Un any més tard de la seva aparició en castellà, Vinieron como golondrinas, arriba a les llibreries la traducció al català d’aquesta petita joia de William Maxwell, després de la bona acollida que ha tingut a casa nostra.

El llibre ens parla de la història de la família Morison que viu en un petit poble de l'oest mitjà nord-americà, a la dècada dels 20, i que pateix les conseqüències de l’epidèmia de grip espanyola. La família Morison perd Elizabet, la mare i esposa, i el fonament de la família. Per explicar-nos-ho, Maxwell divideix l'obra en tres parts i ens parla en boca de Bunny, el fill petit per qui la seva mare és un àngel; Robert, el fill gran a qui li falta una cama, i James, el pare i marit derrotat. A través d’ells se’ns narra aquest tresor, sense pressa, assaborint les paraules, la tristor, buidor però sense caure en la llàgrima fàcil.



"Si en James Morison s'hagués creuat amb ell mateix pel carrer, hauria pensat: "aquest pobre home està acabat..." però va passar per davant del mirall del rebedor sense veure-s'hi reflectit, i així no va saber fins a quin punt tenia la cara grisa i com, en qüestió de pocs dies, la malaltia, el patiment i el dolor l'havien envellit."

És un retrat de la vida quotidiana, una finestra a com vivia la gent de l’època. Maxwell té una capacitat descriptiva extraordinària, però minimalista, allò que pot dir amb una paraula no ho fa amb dues.
La novel·la pren el títol d'un poema de Yeats, i sembla que és el ritme de les orenetes el que ens marca la cadència del text.

Un petit gran llibre que forma part del magnífic catàleg de l'editorial Libros del Asteroide,
http://www.librosdelasteroide.com/, que us convido a llegir.


Publicat per Libros del Asteroide en català i castellà