Emigrantes

A l'àlbum no hi ha paraules, per això només tres imatges d'aquestes magnífiques il·lustracions de Shaun Tan. Cap paraula, només la força de les imatges i la força d'aquella gent que ho deixa tot per viatjar a un país desconegut.

Publicat per Barbara Fiore

84, Charing Cross Road

Últimament només he parlat de novetats i la pila dels pendents no baixava o sigui que mirant-la he repescat 84, Charing Cross Road. I ara em pregunto per què no l'havia llegit abans? M'ha captivat, hi he caigut de quatre potes. Ara entenc que hagi esdevingut un llibre de culte pels amants dels llibres.

"¿Tens el Viatge a Amèrica, de Tocqueville? Vaig deixar el meu a no sé qui i mai més me l'ha tornat. ¿Com és que hi ha gent a qui no passaria mai pel cap robar res i que en canvi es pensa que robar llibres és del tot admissible?"

Helene Hanff viu a Nova York en un pis que li cau al damunt ple de llibres i cendrers. Escriu guions i fa de traductora per guanyar-se la vida. Estima els llibres per damunt de tot i d'aquesta estimació neix una relació epistolar amb una llibreria de vell, Marks & Co., mítica a Londres, ubicada al 84 de Charing Cross Road.

Al capdavant de la llibreria, Frank Doel, tot un senyor anglès, tímid, que comença a respondre les cartes de Helen que sol·liciten llibres. El que comença com una relació comercial esdevé una relació d'efecte personal amb tots els treballadors de la llibreria, en especial amb en Frank i la seva dona.

Una història que exemplifica la relació que m'agrada mantenir amb els meus clients. Una relació que evidentment no és la mateixa perquè les cartes que rebem són dels bancs, però sí que els correus electrònics, els comentaris als blogs i les postals d'arreu que m'acompanyen a la llibreria em fan sentir, una mica, com si fos a la mítica Marks &Co. 84, Charing Cross Road.

Publicada per Empúries en català i Anagrama en castellà

El nadal d'un nen a Gal·les

Com ja he dit en alguna altra ocasió, m'agrada la col·lecció El cercle de Viena que recupera clàssic moderns del segle XX en català. Són llibres fets amb estima i es nota en l'edició molt acurada, en especial els volums il·lustrats com aquest. Acaba de sortir El nadal d'un nen a Gal·les, molt adequat en aquestes dates. Són relats breus de records d'infantesa del nadal. Una edició bilingüe que ens posa a l'abast un gran autor en la nostra llengua i alhora la versió original per poder gaudir del so característic de Thomas.

"Ara extrec de la memòria els contes excepcionals que explicàvem a la vora del foc mentre el llum de gas feia bombolles com un submarinista. Fantasmes que udolaven com els mussols durant les llargues nits en què jo no gosava mirar per damunt de la meva espatlla, i animals que estaven a l'aguait al cau del sotaescala on se sentia el tic-tac del comptador del gas."

"Always on Christmas night there was music. An uncle played the fiddle, a cousing sang 'Cherry Ripe', and another uncle sang 'Drake's Drum.' It was very warm in the little house.

"Mirant per la finestra del dormitori, cap a la llum de la lluna i la neu infinita de color de fum, podia veure les llums a les finestres de totes les altres cases del nostre turó i sentia la música que en sortia i s'enfilava per la llarga nit que tot ho cobria a poc a poc."

Són un petit tast de prosa nadalenca plena de records, qui no té records de nadal de quan era petit/a?

Magnífiques il·lustracions de Pep Montserrat. Podeu sentir la veu de Thomas en aquest enllaç:

http://archive.salon.com/audio/fiction/2000/12/22/dylan_thomas/

Publicat per Viena en català

El soroll de la resta

Reconec que vaig xalar tant amb Havanera que em feia un nosequè llegir res més de Bodí per por que es trenqués l'encanteri. Ara, uns dies després d'haver-me decidit per El soroll de la resta, puc dir que no només l'encanteri no s'ha trencat sinó que ha crescut.

El soroll de la resta és la història de l'Àlex Bataller, un publicista de renom, de vida estressant que durant una estada a la ciutat de València pateix un infart i roman ingressat uns dies a l'hospital. A partir d'aquí Bataller mira enrere i analitza allò en què que s'ha convertit, un home capaç de fer eslògans de 20 segons però incapaç d'aturar-se a pensar realment el que és important. L'infart li dóna l'oportunitat de viatjar en el temps i reviure un antic amor de joventut conegut a París -a parer meu, superba la recreació del París de l'època-.

"La tardor havia despullat els arbres i el vent havia arrossegat les fulles de plàtans i castanyers, de manera que a l'hivern va poder escolar-se sense fer soroll. L'aire es va tornar més transparent. La pluja va continuar deixant-se caure amb freqüència, però ara va assolir una verticalitat més respectuosa amb paraigües i impermeables. El cel es va enfosquir i va agafar un to de mansarda. [...] Le ciel et la Seine, la symétrie de Paris en hiver deia a tall de conclusió."

Bataller reprèn la vida en un poblet de la Vall de Gallinera, on si no fos per l'amenaça de construcció despietada que la sobrevola, podríem dir que el temps s'ha aturat. He viatjat a la meva infantesa al poble de meva àvia quan anàvem a collir taronges, corria entre olivers i els ametllers acolorien el paisatge. Em fascina com Bodí descriu paisatges i temps, excepcionals les descripcions de la vall de Gallinera.

Bodí, però no només sap descriure paisatges, amb una estructura complexa i de final inesperat broda una crítica a la societat consumista, enfeinada i estressada i intenta cercar el jo i la identitat perduts en la immensitat de l'espai, el soroll de la resta.

"La indústria de la solidaritat ja havia començat. Occident ho comprava tot, i ara compraria el dol i la tranquil·litat de consciència."

Sens dubte una veu del País Valencià que des del Principat reivindico.

Publicada per Bromera en català

En lloc segur

Ja vaig avançar que aquesta havia estat una lectura d'aquest estiu, gentilesa de Libros del Asteroide, ara ja la tenim a les llibreries.

En acabar-ne la lectura, vaig tenir la sensació que havia llegit una novel·la magnífica, d'aquelles que et deixen un regust de tornem-hi, d'aquelles que les has acabades però hi penses, la recordes...

"A l'escola superior, a Alburqueque, Nou Mèxic, érem una colla que vam dedicar tot un any a llegir Ciceró: De Senectute i De amicitia. Probablement no seré mai capaç de viure el nivell de saviesa resignada de De Senectute ni d'imitar-la, però sí que puc dir que ho he intentat amb De amicitia, i ho he intentat en cada moment en els darrers trenta-quatre anys."

En lloc segur és una història d'amistat amb majúscules entre dos matrimonis. Ells dos, en Sid i en Larry, són dos professors, ja jubilats, de literatura a la universitat de Wisconsin. De fet, en Larry es converteix en un escriptor de cert renom i és qui ens narra la història. El relat s'inicia quan ell i la Sally tornen a Battell Pond, la casa d'estiueig d'en Sid i la Charity. La Charity és a punt de morir. És el darrer cap de setmana que passaran plegats i aquest fet serveix de tret de sortida per remuntar-nos dècades enrere quan s'inicia tot plegat.

"La paraula de moda d'aquests dies és vinculació. Suposo que algunes persones veuen en una relació com aquesta un senyal de lesbianisme no reconegut, les mateixes que probablement especularien sobre la vida sexual d'algú com jo, un home perfectament sa amb una dona esguerrada. M'és igual que puguin especular o quines són les respostes. Vivim com podem, fem el que hem de fer, i no tot segueix models freudians o victorians. El que estic segur és que l'amistat -no l'amor, l'amistat- és tan possible entres les dones com entre els homes, i que en els dos casos tot sovint és més forta pel fet de no creuar la línia. La sexualitat i la desconfiança tot sovint van plegades, i totes dues són incompatibles amb l'amicitia."

En lloc segur és un repàs de dècades d'amistat, de l'evolució de les persones, d'alts i baixos, alegries, penes... a voltes amb un punt de vista crític, Stegner té una enorme capacitat narrativa. Us adreço a llegir la crítica literària que en fa Saladrigas al Culturas.

Jo us incito a tastar-lo i a parlar-ne, i us deixo amb una cita, que per sort confirma que hi ha petites editorials que esperen que un bon llibre trobi un públic suficient.

"Com que ens trobàvem en una taula acadèmica, ens vam posar a deplorar el nivell de gust popular. Només es venia la porqueria. Que potser no hi havia mercat per llibres bons, seriosos, intel·ligents i ben escrits? N'hi havia d'haver. No es podia esperar que un bon llibre trobés un públic, poc nombrós, potser, però suficient?"

Publicada per Libros del Asteroide en català i en castellà

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

Gràcies Isabel, Concepció i Marina, i gràcies a tothom que va venir i va gaudir d'una vetllada tan màgica!

Solstici

El teu sexe i el meu són dues boques.

No sents quin bes de rou sobre la molsa!

Quin mossec amb lluors d'ametlla viva!

Quina parla, amb rellent de gorga oberta!

Quin ball, petites llengües sense brida!

Quin secret de congost! Els nostres sexes,

amor, són dues boques. I dos sexes

ara ens bateguen al lloc de les boques.

A esglai colgat, fos l'eco de la brida

que domava la dansa de la molsa,

de bat a bat tenim la platja oberta:

avarem-hi el desig d'escuma viva.

El teu sexe i la meva boca viva,

a doll, trenats com si fossin dos sexes,

entremesclen licors de fruita oberta

i esdevenen, en ple desvari, boques.

Boques, coralls en llacuna de molsa

on l'hora peix l'atzar i perd la brida.

Som on l'hora i l'atzar perden la brida,

on, a cavall de la marea viva,

llisquen sense velam, pels solcs de molsa,

el meu sexe i la teva boca: sexes

al mig del rostre i a l'entrecuix, boques.

Tot és un daltabaix de sal oberta.

Castells de mar en festa, a nit oberta

esborren signes i donen la brida

de tot a la follia de les boques.

Qualsevol fulla morta es torna viva

al clar del sol que ens fa llum negra als sexes.

Que cremi tot en un torrent de molsa

i que ens mauri la nostra saba oberta!

Que facin el solstici els nostres sexes,

que el cor transformi en pluja tota brida!

Que esclatin els bancals en saó viva!

Que els boscs floreixin en milers de boques!

I que les boques facin que la molsa

arreli, viva, com la pell oberta

sense brida al mirall dels nostres sexes!

La germana, l'estrangera M. Mercè Marçal

Maus

La lectura de Maus coincideix amb el setantè aniversari de la Nit dels vidres trencats que es considera l'inici de la persecució i el genocidi més atroç perpetrat contra els jueus i altres ètnies.

Maus és un còmic, novel·la gràfica, sobre Vladek Spiegelman, pare de l'autor de l'obra, Art Spiegelman. Vladek és un jueu polonès que aconsegueix sobreviure a l'horror i la barbàrie dels camps de concentració, no obstant, pel que se'n desprèn de l'obra, no és capaç de sobreviure amb el record que això li provoca, record, -malson- que afecta severament el seu caràcter i tarannà.

Els Spiegelman refan la vida als EUA, Vladek es converteix en comerciant de diamants. Des del seu país d'acollida, Art es va trobant amb el seu pare i va estirant el fill del cabdell, i així, en mica en mica Vladek va desengrunant tot el que va succeir en aquell infern.

Maus posa els pèls de punta, no explica res que no sabem o que gent com Primo Levi, Anglada, Imre Kertész, Montserrat Roig o Amat-Piniella no ens hagin deixat per escrit. Però Maus té la capacitat d'emocionar-nos amb poca lletra i amb un dibuix de traç senzill, amb personatges que s'amaguen sota cares d'animals: els polonesos, porcs; els alemanys, gats; els francesos, granotes; els nordamericans, gossos i els jueus sota l'aparença de ratolins. Maus és una història de supervivència que desvetlla traïcions, fam, pànic...

Maus però també mostra com el passat condiciona el present, en aquest cas el caràcter de Vladek i la manera com es relaciona amb els éssers més estimats. La relació amb la seva primera dona, l'Anja que se suïcida, amb la Mala l'actual dona i Art, el seu fill.

A casa nostra ens ha arribat la traducció en català de la mà de l'editorial mallorquina Inrevés que n'ha fet una edició molt acurada a tots nivells. Vladek parla un anglès apolonesat i en català comet errors de sintaxi i gramàtica que es deuen a l'adaptació, no patiu!

Nota: des del web de l'editorial es pot descarregar una guia per al professorat, pot ser un llibre molt útil per alguna classe d'història diferent.

Publicat per Inrevés en català i Mondadori en castellà

Lectures menudes

Aquesta primera setmana de novembre l'hem dedicada al foment de la lectura entre nens i nenes. Vam començar la setmana amb una classe de p-5 del CEIP Joan Sanpera que està treballant la biblioteca i la llibreria. Va ser una visita didàctica per saber què és una llibreria, què s'hi fa, què s'hi ven... coses que resulten molt òbvies a ulls d'algunes persones, però que no ho són tant si tenim en compte que hi ha canalla que mai trepitjarà una llibreria sinó és amb l'escola. Així durant el mes de novembre diferents classes s'aniran acostant a la llibreria i també a la biblioteca municipal.

A més, nosaltres hi hem posat el nostre granet. Farà gairebé dos anys que tenim la llibreria oberta i encara no havíem dedicat cap activitat als més menuts. Ahir vam tenir el plaer de gaudir d'una vetllada màgica amb la Lola Casas i la seva obra.

Vam acabar poemes, vam fer endevinalles, vam conèixer l'Ernest, vam sentir els temibles poemes per a petits monstres, vam anar de colònies tot fent poesia i vam saber com sonen els poemes de color blau... vam fer volar la imaginació.

"El príncep blau

Sospir de princesa

bleda

tancat en un conte

de petons de sucre."

Gràcies Lola!

Poema de Blau, ed. L'Abadia de Montserrat

La família del meu pare

"La veritat té estructura de ficció, va dir Jacques Lacan", m'havien dit no feia massa."

Estic paint el llibre de la Lolita Bosch, La família del meu pare. Una història molt personal que et mou per dins. És la vida de la Lolita i de la família del seu pare, Ròmul Bosch, mort mentre ella era a Mèxic. És un àlbum familiar d'una gran nissaga barcelonina, un retrobament amb el passat i les arrels, a vegades no gaire agradables, d'altres sorprenents...

"Aquest llibre és una capsa de fusta verda, tendra. La galleda on agonitza el darrer congre que vam pescar a la vora de les illes Medes. Un moment tancat que voldríem que romangués etern. Fet. Aquest llibre és la narració llunyana de la qual va néixer el meu pare. Un món que em manté immersa en un passat que m'invento."

Lolita Bosch té un estil àgil i lleuger que passa volant, però que alhora transmet moltes coses. Cita, transcriu poemes i t'impregna de cultura mexicana, l'altra seva terra. Amb un tarannà que ja em va engrescar a Qui vam ser, quan acabes els seus llibres hi penses i hi tornes durant dies. M'agrada la Bosch. És d'aquelles autores que es fa difícil de recomanar perquè hi estableixes una relació molt íntima, o hi entres o la rebutges.

D'entrada pots pensar què té d'original la vida de la seva família que a mi em pugui interessar? No te n'adones i vas passant pàgina rere pàgina volent conèixer la colònia a la vora del Ter, l'alcalde de Barcelona, passant per Menorca, estimant la Tata i sobretot sentint l'aire de l'Empordà. M'he endut una grata sorpresa que en un viatge, tan introspectiu com el que fa la Lolita, tinguéssim coses en comú que per a mi també són especials:

"[...] El mateix any que va morir l'escriptora Beatrix Potter i totes les seves il·lustracions infantils que el meu pare em comprava quan jo era petita. Quan es va publicar El petit príncep, d'Antoine de Saint-Éxupery, amb el que anys després, tots, ens provaríem d'explicar les morts dels nostres pares. Allò que és essencial és invisible als ulls, diu el petit príncep."

Publicat per Empúries en català i per Mondadori en castellà

Adiós, hasta mañana

Sembla que el 1908 va ser un any de gran collita literària, van néixer grans escriptors entre els quals Maxwell. Si fa uns dies commemoràvem l'aniversari del naixement de la Rodoreda, ara Libros del Asteroide fa el seu particular homenatge publicant la novel·la més coneguda de Maxwell, Adiós, hasta mañana.

Tothom que segueix el blog habitualment sap que Maxwell és dels meus autors, és un dels grans descobriments que he fet en els darrers temps. Maxwell és una gran desconegut pel públic en general, va ser l'editor de gent com Salinger, Updike, Cheever... però al calaix es guardava magnífiques novel·les de les quals n'anem gaudint a poc a poc.

A poc a poc és com cal llegir-lo, per assaborir-ne cadascun dels paràgrafs. Si bé Van venir com orenetes i La hoja plegada són novel·les d'una gran tristor, però que et deixen un regust dolç, en aquesta sembla que Maxwell es desprèn de la melancolia que el caracteritza per situar-nos en una quotidianitat familiar.

El narrador no s'adona de la importància del passat fins que 50 anys més tard del fet principal -un assassinat- pren consciència fins a quin punt l'ha marcat i comença recordar amb detall els fets que van tenir lloc en un poblet de l'estat d'Illinois. Fent ús d'una gran tècnica, l'estructura de la novel·la no és senzilla, comença el llibre amb la mort de Lloyd Wilson, un dels protagonistes. Així, en mica en mica, el narrador testimonia i va desengrunant cadascun dels fets i recorda en Cletus Smith, amic de la infància, que abandona el poble quan el seu pare es converteix en l'assassí. Recorda les dues granges i les dues famílies que hi habitaven i com una història d'amor desencadena amb el tràgic incident.

Maxwell té una escriptura molt cinematogràfica que et fa viure els fets com si fossis allà davant, amb una naturalitat sorprenent, descriptiva però gens feixuga. És l'Amèrica dels anys vint, d'una moral anacrònica des del meu punt de vista, però molt pròpia de l'època. Un testimoni excepcional de com es vivia en una zona rural als afores Chicago i de com la mort prematura d'una mare pot deixar seqüeles del tot inexplicables fins ben entrada la maduresa.

Libros del Asteroide sol acabar els seus llibres amb una frase, en aquest cas és de Ian McEwan:

"Adentrarse en la totalidad de una historia con la intimidad con que lo hace una novela es algo que otras disciplinas artísticas no han conseguido."

Em quedo amb aquest endinsar-se en la totalitat d'una història per descriure la sensació que tens quan llegeixes Maxwell.

Publicada per Libros del Asteroide

Autoretrat

El meu petit homenatge a Mercè Rodoreda ha estat llegir-ne l'Autoretrat que no he pogut deixar fins acabar-lo.

Mònica Miró i Abraham Mohino han fet una excel·lent tasca de recopilació i edició de textos que Rodoreda ens deixà escrits. Els han anat ordenant de manera que sembla que sentis l'autora com et parla de la seva vida i les obres. No és només un testimoni literari sinó històric. De debò que és d'aquells llibres imprescindibles.

Ahir vam fer Llegim Rodoreda i sentint la veu de la gent t'adones de la força dels textos d'aquesta autora. Per molts anys de Rodoreda i que no caigui en l'oblit. Penso que és un bon moment per no oblidar-nos de la Bertrana, l'Anglada, la Murià, l'Arderiu, Marçal... dones del XX amb una gran trajectòria.

Us deixo amb uns quants fragments que crec molt representatius de l'autora:

"Van ser anys de viure morint cada dia, anys horribles de fam, d'una por cerval que m'anul·lava, i, al mateix temps, estrany fenomen del meu caràcter!, feia créixer en mi les forces que necessitava per sobreviure."

"Em resultava impossible pensar en la literatura, vivint com vivia una situació de demència col·lectiva que em negava com a simple ésser humà..."

"Morir per culpa del perfum de les flors era una temptació, però podria jo, en el jardí de casa, collir prous flors perquè el seu perfum m'adormís i em matés?"

" Amb la glòria ho tens tot resolt, i a mi el que m'ajuda a fer novel·les són les crítiques i la lluita."

"Llegeixo molt, moltíssim. Tinc temps per fer-ho i n'invento: unes quatre hores diàries des de fa una pila d'anys; en determinades èpoques, un llibre per dia. El dia que no pogués llegir estaria irremissiblement perduda."

"El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. [...] La llengua és l'ànima d'un país i mereix moltes atencions."

Publicat per Angle editorial

Los girasoles ciegos

Parlava amb un vell amic de la tendència a acumular llibres, quan els veus els compres i saps que un dia o un altre els llegiràs, però ja els tens a casa. Des que tinc la llibreria en això he guanyat tranquil·litat perquè els tinc més a l’abast i més controlats. Abans anava a la llibreria i, o bé m’apuntava els títols o bé els comprava perquè sinó al cap de poc desapareixien (ara ja ho entenc, l’allau de novetats!). Deveu pensar i per què coi ens explica tot això, doncs perquè aquest és un dels llibres acumulats que esperen que et decideixis. Quan vaig veure que estrenaven la pel·lícula, em vaig dir ara és el moment, abans de veure-la.
Em pregunto per què he trigat tant a llegir Los girasoles ciegos? Un llibre compost de 4 relats d’una delicadesa que t’abraça units per un fil molt subtil, gairebé imperceptible.
Méndez parla dels mort de la guerra civil, però amb noms i cognoms, quatre històries personals que arriben molt endins.

“Las prisas por matar no dejan que la muerte sea minuciosa. Una bala le alcanzó en la parte superior de la frente y resbaló sobre su cráneo sin romperlo. El impacto le dejó sin sentido y la necesidad de ahorrar municiones evitó el tiro de gracias un ajusticiado inane cuyo rostro estaba completamente cubierto de sangre. Fue enterrado en una fosa común, apresuradamente, como todos, y apenas unas paletadas de tierra cubrieron aquello cadáveres.”

Méndez fa memòria dels morts i reconstrueix històries que et commouen, jo em quedo amb el Manuscrito encontrado en el olvido. Un pare i un fill acabat de néixer a qui no s’atreveix ni a mirar, la mare ha mort durant el part. Passen dos dies i el nadó sobreviu. És un relat trist però de bellesa colpidora...

“Quizás la muerte sea transparente. Y heladora. Durante las primeras horas he sentido la necesidad de mantener su mano entre las mías, pero poco a poco me he encontrado unos dedos sin caricias y he sentido miedo de que fuera ése el recuerdo que quedara grabado en mi piel insatisfecha. Llevo varias horas sin tocarla y ya no soy capaz de reposar junto a su cuerpo.”

Em pregunto com deu ser l’adaptació cinematogràfica, llegit el llibre només veig adaptable el darrer relat i em sembla per les imatges que he vist de la pel·lícula que és així. No discuteixo que no en puguin fer una bona adaptació, però difícilment es pot traslladar la intensitat de les paraules, de les històries en una hora i escaig. Precisament, si m’agraden els llibres és perquè pots tornar endavant i enrere i rellegir paràgrafs com el següent:

"Que alguien quiera matarme no por lo que he hecho, sino por lo que pienso... y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan."

Publicat per Anagrama en castellà

Tretze tristos tràngols

A mi, els contes sempre m'han costat i alhora captivat. Em fascina la capacitat de crear històries amb un breu espai, però jo en voldria més detalls, i és per això que em costa, perquè voldria saber el perquè d'això, el rerefons d'un personatge, la motivació que ha portat algú a escriure allò i no una altra cosa, en resum, preguntes que en els contes, sovint, queden obertes.

He llegit diferents crítiques del llibre del Sánchez Piñol que em fan sentir petita i que encara em queda molt per aprendre i per llegir, de totes maneres, penso que la gent de peu quan agafa un llibre de contes ho fa per gaudir-ne i passar una bona estona i no per veure-hi tantes referències literàries. Tretze tristos tràngols ho ha aconseguit, són relats molt ben travats, que pel títol ja podeu endevinar que el que tenen en comú són protagonistes que passen per tràngols ben tristos.

Parlar de tots és difícil i perdria la gràcia, cada conte té el seu que, per això he decidit descriure'ls amb una, dues o tres paraules segons el que m'han inspirat mentre anava llegint.

Quan queien homes de la lluna: esclavitud segle XXI

Tot el que li cal saber a una zebra: genialitat

La nau dels bojos: angoixa

La solidaritat que va venir de les estrelles: corrent intern polític

La llei de la selva: rodoredià, sentiment de culpa

De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant: aparença, metamorfosi

Entre el cel i l'infern: ensopiment administratiu

Titus: passat gloriós inexistent

Ja no puc més: incomunicació

L'espantocells que s'estimava els ocells: solitud, acceptació del destí

Mai no compris xurros en diumenge: no t'hi fiquis

El Rei de Reis i les dues ciutats: règims totalitaris

Només digues si encara m'estimes: m'ha encantat!

Llegiu-lo i en parlem, de totes maneres a mi em va fer decidir l'entrevista a L'hora del lector

Publicat per La Campana

La princesa y el pescador

La princesa y el pescador comença com si fos una llegenda i, així continua a l'inici de cada capítol amb un petit fragment d'una història vietnamita. Aquests fragments donen pas a la història que Minh Tran Huy ens vol explicar, la vida de dos adolescents d'origen vietnamita que viuen a París.

La Lan, nascuda a França i que viu amb els pares que van marxar de Viet Nam amb l'entrada dels comunistes, i en Nam, nascut a Viet Nam i que viu amb el germà, doncs van fugir del seu país a corre-cuita i part de la família s'hi va quedar. Aquest petit fet, per a mi important, marcarà el caràcter de tots dos. La princesa y el pescador són tres relats emparats sota una novel·la de gran tendresa. D'una banda, tenim la relació d'amistat i de desamor entre la Lan i en Nam, abraçades, silencis, tendresa, desesperació... de l'altra, una magnífica guia del Viet Nam, ja que la protagonitza hi viatja amb els seus pares, Minh Tran descriu a la perfecció els paratges vietnamites (trio aquest paràgraf perquè parla d'un dels racons de Hanoi del que més bons records en guardo):

"Hanoi [...] adoraba sus parques, sus lagos cruzados por pequeños puentes, sus avenidas bordeadas de flamboyantes donde los enamorados se citaban; me encantaba pasear a lo largo de las estelas en forma de tortuga del templo de la Literatura, edificado en el siglo XI en honor a Confucio..."

I per últim, una llegenda que porta el fil de la novel·la. Llegenda imprescindible per entendre la filosofia del país i la seva gent, els somriures, l'amabilitat i la verdor dels seus paratges i, segurament, la melancolia que sent l'autora pel seu país d'origen.

Sovint quan llegeixo un llibre penso en alguna cançó com a banda sonora. Aquest cop mentre llegia em venien al cap dos llibres que servirien per fer una combinació perfecte, El niño de piedra y otras historias vietnamitas de Thich Nhat Hanh i l'àlbum il·lustrat El búfalo y el pájaro per posar-hi tots els colors del verd que ofereix Viet Nam.

"En ocasiones he amado profundamente a seres a quienes he perdido, y tal vez por eso se escribe, para recuperarlos y caminar, por unos instantes, a su lado. Como si nada hubiera cambiado."

Publicada per La otra orilla en castellà

L'home que plantava arbres

Aquesta és la història d'Elzéard Bouffier, un pastor que habita una zona erma de la Provença. Mentre el món es debat entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, ell planta arbres, cada dia, fins que transforma el paisatge àrid en una zona boscosa.

"Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n'hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo, que malgrat tot, la condició humana és admirable."

Sens dubte un cant a l'ecologia, un faula per explicar-nos que els petits canvis tenen conseqüències globals. És un relat d'extrema simplicitat, però ple de contingut que fa pensar i posa en dubte el funcionament del que ens envolta.

Llegint aquesta història, L'home que plantava arbres, publicada per Viena dins d'una magnífica col·lecció El cercle de Viena, t'adones que hi ha editors capaços de fer bé les coses i conseqüents amb la tasca, el llibre està imprès amb paper provinent de boscos de gestió responsable. És el que se'n diu Llibre amic dels boscos. Ara bé quan entrem en la distribució, estic segura que el protagonista, Bouffier, podria donar-nos unes quantes lliçons a tots plegats del mal ús que fem del plàstic.

Un bon sinònim de llibre seria transport, tot el dia viatja del magatzem a la llibreria i de la llibreria al magatzem, novetats i devolucions. Cada vegada més, hi ha la tendència d'enviar els llibres plastificats, comprimits -diria- dins d'un plàstic que els arruga les vores i els deforma. Un plàstic que tal com arriba, te'n desprens perquè no el pots tornar a utilitzar. Per sort, hi ha distribuïdores que continuen apostant pel cartró, i és que el cartró en el món del llibre té molta vida. Les caixes de cartró van i venen, tenen una llarga durada i es reutilitzen, una de les R més importants del procés de reciclatge, que no es basa només en la transformació sinó en la reutilització del producte.

Un llibre per rellegir, com El petit príncep, sense edat ni fronteres.

"Es pot fer el retrat d'una persona fent el retrat del seu paisatge" Jean Giono

Publicat per Viena en català i José Olañeta en castellà

Apunts de llibreria

Avui el dia ha començat de cap per avall, dues hores amb el meu proveïdor d'internet per no resoldre res i passar d'un telèfon a un altre com si no tingués res millor a fer... podem dir que he acumulat certa mala llet... tanmateix, el dia ha començat a canviar amb l'entrada d'una de les millor clientes de la llibreria, m'he desfogat i m'ha fet sentir millor, m'ha recordat que ser llibretera té coses boniques.
Precisament, perquè sempre se'ns acusa de rondinar, de protestar i de queixar-nos per tot -motius no ens en falten-, el post d'avui és per reivindicar la feina, que malgrat començar el dia amb mal peu es pot acabar amb un somriure i una gran satisfacció.
Mentre avui començava el Lecturàlia, jo em discutia amb diferents operadores, sort d'internet (quan funciona!) que he pogut sentir l'espai més tard, i segona sorpresa del dia, en Màrius Serra recomanant L'exclosa.
Cap a casa a dinar sense massa esperança per la resta del dia, però què més puc demanar: una clienta que torna de vacances i et regala un llibre dedicat per l'autor; una adolescent que es passa una bona estona triant un llibre; algú que vol fer un obsequi especial a uns exiliats a Mèxic; una mestra triant llibres per ampliar la biblioteca de l'escola; una grup de nenes i nens triant el regal d'aniversari per una amiga que fa 7 anys; una filla, amb la mare molt greu a l'hospital, però que encara tria un llibre perquè l'acompanyi en aquests últims moments; una noia a qui no agrada massa llegir però que ho vol provar perquè té ganes que li agradi! I a punt de tancar, una senyora gran a qui una noia jove ha recomanat aquesta història, que no en recorda el nom, però que sap que va de dones... Tanco i marxo amb un somriure, a tots vosaltres gràcies!

Mal d'escola

Feia temps que veia Chagrin d'école a les llistes dels més venuts de l'Estat francès i guardava molt bon record de Daniel Pennac, el seu autor, i la seva Fée carabine, de quan estudiava a la universitat. Així doncs, quan Mondadori em va fer arribar un exemplar anticipat a la sortida a les llibreries em va fer molt feliç; gràcies, aquests detalls les llibreteres i els llibreters els agraïm.

Mal d'escola ha entrat a les llibreries aquesta setmana, just quan la canalla omple les motxilles i el professorat ja fa dies que es prepara per donar-los la benvinguda. Mal d'escola és una dissertació sobre l'ofici de fer de mestre i l'educació, però també és una esperança per aquells mals alumnes dels quals ningú no n'espera res, tanmateix acaben essent alguna cosa a la vida, com ara un mestre, el cas de Daniel Pennac.

Per a mi, Mal d'escola és un llibre molt francès i es basa en el sistema educatiu d'allí, segurament hi ha coses difícils de traslladar a casa nostra. Ara bé, Pennac també parla de valors educatius que són universals i per tant extrapolables arreu. El llibre té alts i baixos, a estones no el pots deixar de llegir i altres es fa feixuc. Hi ha fragments amb els quals m'hi he sentit molt identificada, jo també vaig ser una mala alumna per alguna professora i comparteixo amb Pennac que hi ha gent que es dedica a l'ofici que no hauria de fer-ho.

Pennac parteix de la seva època d'estudiant, mal alumne, abans d'esdevenir mestre i escriptor de renom i el llibre no deixa de ser un agraïment als bons i les bones mestres que tots hem tingut i que han col·laborat a ser qui som i com som.

"Els nostres "mals alumnes" (alumnes considerats sense futur) no vénen mai sols a l'escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no hàgim pelat la ceba..."

"En aquell temps llegir no era la proesa absurda que és avui. Considerada una pèrdua de temps, perjudicial per al treball escolar, la lectura de novel·les ens estava prohibida a les hores d'estudi. D'aquí la meva vocació de lector clandestí: novel·les folrades com els llibres de classe, amagades a tot arreu on es podia, lectures nocturnes amb llanterna de butxaca, dispenses de gimnàstica, tot era bo per trobar-me tot sol amb un llibre."

"Els mals de gramàtica es curen amb la gramàtica, les faltes d'ortografia amb l'exercici de l'ortografia, la por de llegir amb la lectura, la de no comprendre amb la immersió en el text, i el costum de no reflexionar amb el reforçament tranquil d'una raó limitada estrictament a l'objecte que ens ocupa, aquí, ara, en aquesta aula, durant aquesta hora de classe, mentre hi som."

Publicada en català per Empúries i en castellà per Mondadori: www.maldeescuela.com

Ali di babbo

Aquestes vacances per terres sicilianes han donat per molt. Sicília és terra de literatura i això es respira per tot arreu, fins i tot en un poblet dalt d'un turó hi trobes llibreries com aquesta,Ubik, una temptació per una llibretera... Un, dos i cap dins. Després de remenar una bona estona en surto amb dos llibres Come Dio comanda, del Niccolò Ammaniti (pendent) i Ali di babbo de la Milena Agus. No me'n vaig poder estar perquè feia massa poc que Milena Agus m'havia captivat amb Mal de pedres .

Ali di babbo ('Ales de pare') té molt a veure amb l'anterior llibre d'Agus: una dona, bogeria, innocència i una gran passió per Sardenya i el seu territori.

A través de la veu d'una nena, a qui el pare va abandonar per deutes amb el joc, tot i que ella el creu mort, d'aquí el títol del llibre, coneixem la història de Madame i els seus veïns en algun indret verge de la costa sarda.

Madame és una dona rica gens sumptuosa que podria vestir les millors gales tanmateix ho fa amb quatre draps, per ella el millor tresor és el lloc on viu. Madame no creu amb els diners però sí amb la màgia i l'amor per això ens sorprèn amb petits rituals i manies, no obstant, l'amor sembla que no la vulgui acompanyar.

Madame que regenta un petit hotel en aquest indret privilegiat i els seus veïns viuen assetjats pels especuladors immobiliaris que hi veuen una gran oportunitat, especuladors que estimen la terra no pels fruits que dóna sinó pels metres que permet construir. Ells ferms però no venen i no cedeixen.

Milena Agus fa un retrat àgil, amb capítols curts, un estil fresc i gens carregós que et transporta a un univers molt especial.

"Qui il cielo è transparente, il mare color zaffiro e lapislazzuli, la vegetazione profumata, le scogliere granitiche argento e oro. Nelle piccole zone coltivate, rubate alla macchia, sulla collina, fra i muretti a secco, brillano in primavera i fiore bianchi dei mandorli, in estate i pomodori rossi e in inverno i limoni."

Aquesta descripció és de Sardenya però encaixa perfectament amb el paisatge sicilià que m'ha acompanyat a mi i a les meves lectures: El día de la lechuza, Leonardo Sciascia; Sicilia, Ismael Grasa; El guepard, Lampedusa i un llibre d'Asteroide En lloc segur que ha de sortir aquesta tardor una delícia que ja comentarem. Només retrec una cosa a Sicília i és que de les meves dèries només n'he pogut satisfer una part El petit príncep l'he trobat en italià, àrab i xinès però m'he quedat sense un Tintin en italià, com pot ser que en cap llibreria de l'illa tinguessin ni un sol exemplar d'en Tintin???

A la platja de Chesil

Ian McEwan, A la platja de Chesil, aparentment una història senzilla. A l'Anglaterra dels seixanta, Florence i Edward, una parella acabada de casar, encaren la nit de noces.

"Eren joves, cultes i, tots dos, verges aquella nit, la seva nit de noces, i vivien en una època en què una conversa sobre problemes sexuals era del tot impossible."

El que podria semblar un argument corrent serveix perquè McEwan estiri el cabdell d'una història delicada i captivadora. Un fet, la pèrdua de la virginitat; dues persones que s'estimen, però que no gosen expressar el que senten; uns cànons socials que han fet mal i uns silencis pertorbadors.

McEwan traça un relat a través del pensament de tots dos protagonistes, és la ment de cadascú que ens va descrivint el que viuen en tot moment. Dues persones que s'estimen amb bogeria, però que durant la nit de noces descobreixen que no saben què pensen l'un de l'altre i el més trist són dos desconeguts.

"Per primera vegada, podia associar l'amor que sentia per l'Edward amb una sensació física definible, tan irrefutable com el vertigen. Abans només havia conegut un brou reconfortant d'emocions càlides, una gruixuda manta d'hivern plena d'amabilitat i confiança."

McEwan amb poques pàgines en té prou per descriure'ns amb detall dues maneres d'entendre el mateix amor, tan distant, que pren camins oposats. Continuaré llegint McEwan, m'ha agradat.

Per cert, avui fa un any que aquest blog camina, m'agrada mirar enrere i veure que una part del meu primer post encara és vigent, que encara m'il·lusiona:
"Triar un llibre o recomanar-lo no és gens fàcil, i tenir temps per llegir-lo i compartir-lo encara menys. Amb aquest blog vull deixar constància dels llibres que per un motiu o altre m'han agradat, captivat, atret... no necessàriament han de ser novetats, sinó llibres que estan esperant que algú els doni una oportunitat i que la màgia del boca-orella funcioni."

De vacances i de llibres

L'Espolsada se'n va de vacances amb una maleta plena de llibres pendents.

Se'n va amb tots els sentits oberts per impregnar-se del passat, d'olors, de llum, sentiments i bona companyia.

Fins a la tornada us deixo amb un poema de la Montserrat Abelló per posar-vos la mel als llavis...

Absorta camino

per platges obertes,

on el mar dibuixa

subtils tènues ratlles

damunt l'arena molla,

llepant-la suaument,

com un amant

constant,

a cada embranzida.

I et sento present

en la brisa salobre,

persistent, que m'envolta

Del llibre Memòria de tu i de mi, Denes editorial

L'exclosa

Amb els temps que corren no deixa de sorprendre gratament que hi hagi gent disposada a oferir-nos projectes editorials engrescadors i en català. És el cas d'Adesiara que amb la col·lecció d'Ací d'Allà ens ofereix literatura universal, i ens regala tresors com la traducció de l'asturià del llibre Història universal de Paniceros del Xuan Bello -que ja comentarem un altre dia-.

Avui toca el torn a L'exclosa, la primera novel·la que va publicar el dramaturg sicilià Luigi Pirandello. Tot i ser una novel·la, des dels primers instants, tens la sensació que et trobes davant d'un gran escenari i ets espectador d'una gran posada en escena (a mi m'ha vingut el cap, salvant les distàncies en el temps i en el text, la magnífica obra de De Filippo Dissabte, diumenge, dilluns).

Ens trobem a la Sicília de final del segle XIX, amb la Marta Ajala, una noia que acompleix amb els cànons de ser dona a l'època, ser l'esposa de, en aquest cas d'en Rocco Pentàgora. Tot li és favorable perquè ella accepta aquest rol, fins que un dia en Rocco la sorprèn llegint la carta d'algú que la festeja, la fa fora de casa i així passa a convertir-se en l'exclosa, la repudiada per tothom, fins i tot pel seu pare que malgrat conèixer la innocència de la filla no pot fugir de la pressió social ni de les enraonies.

La Marta lluita per trencar amb la mentalitat tancada del poble, estudia i es prepara per ser mestra davant l'astorament de la gent del poble que no entén com gosa...

"Va intentar reprendre els estudis, o almenys la lectura, per sostreure's al desvari en què cada pensament, cada sentiment naufragava. Va tornar a obrir els vells llibres abandonats, i n'experimentà una tendresa indicible."

La Marta acaba marxant amb la família a Palerm, i tot i que sembla que respiri, que sigui feliç, l'odi i la ràbia d'en Rocco no la deixen viure. Maleïda consciència.

"La consciència no m'ho permet, vull dir: "Els altres no m'ho permeten, el món no m'ho permet." La meva consciència! ¿Què creus que és aquesta consciència? És la gent dintre meu, estimada! I em repeteix el que li diuen els altres. Per tant, escolta: la meva consciència em permet estimar-te honestíssimament. Interroga la teva, i veuràs que els altres t'han permès estimar-me, sí, com tu mateixa has dit, per tot el que t'han fet patir injustament."

Hi ha temes universals i compartits arreu, la situació de la dona n´és un, aquesta Marta podria ser la Pilar Prim, la Maria Rosa o tantes d'altres dones anònimes que han inspirat tants i tants autors i autores.

Publicada per Adesiara Editorial

La noia del ball

Coca era un de tants autors pendents per descobrir fins que m'hi he posat de cap i ho he fet amb La noia del ball. La descoberta ha estat d'allò més gratificant i intensa. El llibre m'ha provocat llegiguera com diu en Biel Mesquida, una llegiguera que em durà a llegir de ben segur Sota la pols, Sorres blanques...

A La noia del ball la protagonista, sense nom, explica al seu fill una part de la seva vida, la seva joventut a cavall entre Menorca i Barcelona. Una Menorca encara per descobrir i una Barcelona que viu els darrers dies de la República, una Barcelona grisa, sense esperança.

"En un racó de mi mateixa, tenia guardades les olors de l'illa, la lluminositat dels pobles i de les platges, aquelles façanes blanques, la negror del cel curull de punts lluminosos, la ventada impetuosa que ens empenyia baixant del Cap de Cavalleria..."

Per a mi, Coca traça un relat excel·lent, juga amb la ficció i els fets històrics. Fa parlar un ventall de personatges que són com un calidoscopi que volta com ho fan les faldilles de les noies al ball dels ateneus. Coca construeix uns personatges plens, difícils i ambigus per ensenyar-nos la cara menys agradable dels humans, la cara menys utòpica d'un anarquisme que sovint s'ha idealitzat i el patiment d'una guerra...

"Sí, perquè la guerra és un mal sense límits, el descontrol complet i la instauració del llibertinatge, però no és el pitjor del que som capaços. Encara es pot ser més brutal, més cruel, i els odis poden ser més profunds. Perquè per molt que aleshores a mi em semblés inimaginable, després vam veure que es podia arribar més lluny, que algú tenia el convenciment de poder desarrelar l'existència dels altres. I aquest propòsit ens va posseir, va ser un càncer malèvol que va niar en el nostre cos i el va començar a destruir lentament. Després vaig veure que el règim de Franco ens va anorrear, que havent-lo patit ja no es podia tornar a ser viu..."

Un cop acabat el llibre he tingut una buidor semblant a la que em va deixar Les veus del Pamano. Una prosa rica per acompanyar-nos aquestes nits d'estiu.

Publicada per Proa

Desencuentros

Com deia un dia El llibreter la tasca d'obrir caixes sovint es fa feixuga, potser és de les tasques més pesades -el pitjor per a mi són les devolucions- de tant en tant, però, te'n duus grates sorpreses que hi posen color i animen la feina.

Això em va passar amb una petita obra gràfica publicada per Barbara Fiore i que porta per títol Desencuentros. És un poema visual pàgina rere pàgina i un esclat d'harmonia per als ulls.

En forma de diari s'hi narra la història d'una parella que viuen al mateix carrer i semblen predisposats a trobar-se, tanmateix quan ell surt de casa sempre va a la dreta i ella ho fa cap a l'esquerra, així doncs sembla difícil que coincideixin.

"Ambos están convencidos

de que los ha unido un sentimiento repentino.

Es hermosa esa seguridad,

pero la inseguridad es más hermosa."

Wislawa Szymborska

Us en podria parlar molt més, però val la pena que l'obriu i gaudiu de les imatges d'aquest autor taiwanès. No us perdeu del mateix autor El sonido de los colores.

Publicat per Barbara Fiore

El carrer de les Camèlies

Aquesta és la història de la Cecília Ce, una nena que abandonen davant del reixat d'una casa del carrer de les Camèlies. La Cecília és adoptada per una parella sense fills i creix en un jardí ple de flors i vegetació. La Cecília esdevé una dona turmentada a la recerca dels seus orígens, per això fuig de casa amb un home, el primer de molts que van encadenats. La Cecília és una dona de Rodoreda, que pateix i aguanta fins a límits insospitables. Rodoreda aconsegueix un cop més, mentre llegeixes, que alguna cosa es recaragoli dins teu i et turmenti. Són capítols curts però d'una intensitat i una càrrega que et desmunten. Des del primer moment saps que estàs llegint Rodoreda, les paraules amaguen aquell jo que només una gran escriptora pot oferir-nos novel·la darrera novel·la.

Us deixo amb diferents fragments de l'obra a través dels quals viureu i sentireu la Cecília Ce.

"La meva barraca ens servia de mals endreços i la de l'Andrés, amb les parets de maó i amb la teulada sense pluja, era la casa. Molts diumenges anàvem a l'escullera a mirar l'aigua salada i el camp dels musclos amb els colors que la posta hi deixava. De vegades l'aigua es movia com si estigués nerviosa i el sol, abans d'anar-se'n, hi feia uns llampecs grocs, del color dels musclos per dintre, desmaiat quan són crus i més mandarina quan es couen;"

"L'endemà em vaig tirar escales avall per estabornir-me i vaig baixar-les a tomballons i vaig caure asseguda a terra. No podia resistir més el llavi estripat ni el groc lluent de l'ullal ni les mans tan petites. Tot em feia trobar malament: l'aixeta que degotava, el llum de les tulipes, aquella dona que m'havia dut la llet el primer dia i que cada dia tenia més cara de cavall."

"Em vaig despertar a la matinada i em va fer estrany sentir-lo respirar al meu costat. Li vaig posar la mà al damunt del cor. Després li vaig treure el rellotge del puny, em vaig aixecar i me'n vaig anar darrera de la cortina. El dia naixia ennuvolat i feia una mica de vent. Vaig mirar l'hora: el rellotge s'havia parat a mitjanit. Vaig donar-li corda de mica en mica i vaig fer córrer les manetes endarrere fins que van marcar les sis, que era l'hora que ens havíem començat a estimar."

"Quan va haver parat em va posar una mà damunt d'un genoll i rient només una mica em va dir: ¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués sentit i al cap d'una estona va treure la mà del meu genoll i em va preguntar si havia tingut sort."

Publicada pel Club editor en català i Edhasa en castellà

La bendición

Si a A la caza del amor Nancy Mitford ja em va sorprendre per fer un retrat excel·lent de la burgesia anglesa de principi del segle XX, a La bendición s'ha superat amb escreix a l'hora de radiografiar les classes benestants anglesa i francesa separades pel canal de la Mànega.

Grace, la protagonista, es troba d'un dia per l'altre casada amb Charles-Edouard, un il·lustre francès, que la deixa embarassada d'en Sigi, i marxa cap a la guerra. Grace educa el seu fill al camp anglès amb l'ajuda de Nanny, la mainadera que ja la va criar a ella. Un dia en Charles-Edouard torna de la guerra i decideix emportar-se'ls a tots a viure a França, Nanny inclosa.

A partir d'aquí Grace no només descobreix el sol i la llum de la Provença, el menjar i el vi sinó l'elegància de les franceses, la capacitat amatòria dels francesos i sobretot la tendència del seu marit de perseguir qualsevol dona atractiva. París no li sembla ni de bon tros la ciutat somiada i les reunions en societat són una càrrega cada cop més difícil de portar.

És evident que Mitford és capaç de descriure tan mordaçment aquests ambients perquè ella hi va créixer i sap de què parla de primera mà. Mitford sap que per ser dona només cal aprendre francès i hípica. Mitford és una escriptora autodidacta que podria fer cròniques de societat però que opta, amb gran encert, per oferir-nos unes novel·les extraordinàries, amb una to cínic impecable, sinó llegiu:

"Nosotros, Estados Unidos, estamos absolutamente en contra de tener relaciones sexuales fuera del matrimonio. Ahora bien, es normal que un hombre se case al menos tres o cuatro veces. La primera vez, se casa recién salido de la universidad para canalizar su deseo sexual; la segunda vez tiene unos objetivos más materiales (puede que se case con la hermana o la hija de su patrón), y mucho después, cuando ya está en plena madurez, encuentra a la compañera de su vida y se casa con ella. Finalmente, puede pasar, aunque no ocurra siempre, que una vez haya sacado adelante a esta nueva familia con la compañera de su vida y ésta deje de estar únicamente concentrada en él y empiece a sublimar sus instintos sexuales a través de otros canales como los juegos de cartas o la literatura, él satisfaga un deseo -a veces más paternal que sexual- de contar con un elemento más joven en su hogar casándose con la amiga de una de sus hijas o, como ha ocurrido en algunos casos que yo conozco personalmente, de una de sus nietas."

Sublim the American way of life!

Publicada per Libros del Asteroide

Postal de Copacabana

Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor

El violí d'Auschwitz

L’altre dia, tot ordenant les prestatgeries de casa que acumulen llibres, em va caure a les mans El violí d'Auschwitz de la M. Àngels Anglada, una edició acurada del Cercle dels lectors que vaig llegir el 1994, amb dinou anys. Recordava que m’havia arribat endins i el guardava a la memòria amb molta estima, per això vaig decidir rellegir-lo.

Si bé als 19 anys la història d'en Daniel, un luthier jueu que aconsegueix sobreviure a l'horror del camp de concentració gràcies al seu ofici, em va impactar, els anys i el coneixement han fet que en aquesta relectura l’absurditat de la història que s'hi explica, encara sigui més punyent, em refereixo a l’holocaust.

Anglada ens narra la vida d'en Daniel, el luthier, a través dels ulls i la memòria d'un concertista. En Daniel rep l'encàrrec de fer un violí amb un so perfecte, el més bell, amb un termini que no sap quin és, si no l'acompleix el castigaran. És tan contradictori que un comandant encarregui una peça tan delicada i alhora sigui capaç de vexar, degradar, exterminar... i transformar-se en un monstre capaç de no sentir res i d'executar les ordres més terribles.
Anglada té la capacitat de descriure de manera planera, acurada i poètica el que sentia en Daniel que es pot traduir en el que van viure milers de persones durant l'holocaust.

Tot i que la història és novel·lada, a l'inici de cada capítol Anglada reprodueix documents reals per exemplificar del que estem parlant i és que ens pensem que la ficció va molt enllà, però la realitat ens confirma que sempre la supera, fins i tot quan parlem de brutalitat.

"Cap a les 15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del gueto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets. Signat Naumann, guàrdia de reserva."

"... el tatuatge inesborrable, els cabells tallats arran, l'arruixament amb desinfectant, com si fossin plantes, la por d'entrar a les dutxes, per si en sortia un gas mortal, no aquella aigua tallant de freda, però inofensiva si no durava massa -de vegades s'hi divertien, a no deixar-los sortir fins que tremolaven i petaven de dents..."

"Què es devia haver fet dels companys de dissort? Ell no havia volgut gairebé mai parlar d'aquells temps, i de molts no en recordava ni la fesomia, però la d'en Daniel, aquell luthier excepcional, la veia com si la tingués davant, com si la resplendor de les flames n'il·luminés els trets, aquells ulls que la fam no havia aconseguit d'apagar ben bé, que reflectien tots els moviments del seu esperit: el coratge, la por, la ira, la desesperació quan va saber que se l'havien jugat contra una caixa de vi francès."

Publicada per Columna en català i Destino en castellà