dissabte, 25 de gener de 2014

Alice Munro, lliçó de vida i literatura


Ahir al vespre vam tenir la immensa sort d'omplir la llibreria per sentir a parlar de l'Alice Munro (des d'aquí el meu agraïment a les persones que un divendres al vespre van fer cap a la llibreria), un agraïment etern i d'admiració a la tasca de la Maria Bohigas, editora, i a la Dolors Udina, traductora.

No us negaré que els nervis em van acompanyar durant tot el dia. Sempre que tenim activitat a la llibreria et despertes amb un rau-rau a la panxa de pànic escènic de si vindrà algú, que si allò que has proposat que a tu et sembla tan interessant, ho serà per la resta dels mortals, la incertesa... una mica Munro diria jo, aquella por de no controlar allò que no està al teu abast i que de sobte passa com aquell qui no vol. I sí, de sobte a quarts de vuit arriben els voluntaris que ajuden a moure taules, posar cadires, organitzar l'espai i en mica en mica, puntualitat suïssa, a les 8 engeguem, la llibreria és plena a vessar i no cal esperar.


La Maria i la Dolors ens regalen una lliçó de vida i literatura amb la mirada atenta d'una foto de l'Alice Munro. En mica en mica, anem parlant dels contes, de la feina de traduir-los, la dificultat de traduir un text senzill en aparença, però d'una gran profunditat: "Diem d'algunes coses que no poden perdonar-se o que mai no ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre."
Parlem de la Munro mestressa de casa, autodidacta, pionera de les lletres en un Canadà rural que li fa parlar del que ella coneix, descriure uns entorns i uns paisatges que d'entrada ens són desconeguts però que esdevenen universals, perquè en definitiva parla de la vida i dels embats que ens té preparats.

"Però ara ja sabia que arribava un moment, quan tot el que buscaves era un simple clau per penjar les incontrolables sensacions del cos i els retalls de la ment, en què lleig i bonic servien pràcticament per al mateix."

El més bonic de tot és que ahir qui l'havia ja llegida recordava alguna de les protagonistes dels seus contes, quan els personatges perduren en tu amb el temps estem davant del gran triomf de la literatura, si a més a més tens la sort de poder-ho compartir en un espai que es diu llibreria per a mi és el súmmum. Només puc dir gràcies.



1 comentari:

Maripepa Brustenga ha dit...

Em va saber molt greu no ser-hi. L'he llegida i un cop has entrat en el seu estil t'hi trobes molt a gust. I de cada conte se'n podria fer una novel·la. Són contes diferents, que et "posen deures": et fan pensar i et pots recrear en el seus ambients i personatges. Fe, segueix essent com ets, pionera en l'esforç de que les llibreries siguin quelcom més que un lloc on pots comprar llibres!